"Maleits bastards"és una magnífica pel•lícula amb guió i direcció d’en Quentin Tarantino que respon perfectament al seu estil de cinema. En aquest cas, però, s’aparta del que a mi sovint m’ha semblat violència gratuïta i sense que falti sang i fetge ens explica una història imaginativa. Les aventures d’una patrulla de soldats jueus americans que patrullen per la França ocupada caçant cabelleres de soldats nazis i que acabaran provocant un atemptat als principals líders del règim, Hitler i Goebbels inclosos, i fent caure així el règim.
Un guió seriós però imaginatiu, delirant a estones, carregat de sentit de l’ humor i amb referències al món del còmic. Bona fotografia i ambientació. Excel •lents interpretacions d’en Brad Pitt i especialment la d’en Cristoph Waltz, en el paper del coronel de les SS, per la que va guanyar el Premi al millor actor al Festival de Cannes. En definitiva, una pel•lícula força recomanable.
Entrades
4 comentaris:
Dos estrenos han acaparado estos días mi atención. Uno, el referenciado por Josep, el otro, la última película de Woody Allen.
Sobre la primera, Josep lo ha dicho todo, y muy bien. Una y otra tienen, para mí, algo en común: la recuperación del pulso narrativo que a ambos les hizo famosos. En primer lugar, Tarantino recupera cierta "contención" y, al margen de la buena fotografía, puesta en escena, etc., recupera la actuación (los actores se pueden lucir), elimina los farragosos diáologos llenos de exabruptos constantes, lo amalgama todo con un fino (a veces delirante), sentido del humor, y deja para otra ocasión ciertos excesos visuales que nada aportan (según mi entender) a la historia. El segundo, también recupera el pulso y vuelve a lo que mejor sabe hacer: retratar una ciudad y un tipo de personajes, entre neuróticos y reflexivos (dotados siempre con esas pinceladas de humor judío, también delirante, también iconoclasta) que hacen de Woody Allen un director genial. Y aunque creo que no está a la altura de sus mejores obras, comparado con lo que había hecho últimamente, podemos sentirnos satisfechos por esa vuelta a la "normalidad".
Bienvenidos ambos, y que sea por muchos años.
Estic d'acord amb L'Esteban, per la segona part del seu comentari.
La part referent a la pel·lícula den Woody Allen. La varem veure amb la meva dona aquest cap de setmana als Verdi, i en va agradar molt. Després de la seva clara peli d'encàrrec que va ser la de Viky, Cristrina, Barcelona, Woody torna a fer lo que millor sap.
No es que sigui la millor peli cula de l'any però et fa passar una estona molt agradable. Fins i tot la gent va aplaudir al final, que feia temps que no ho veia al cinema.
Dons a mi ham va agradar molt mes la d`en Tarantino ja que la de Woody Allen vaig trobar que era "mas de lo mismo" i la d´en Tarantino la vaig trobar ingeniosa, original, ben feta i ben interpretada sobre tot el que fa el actor que va guanyar el premi de Cannes, per mi molt merescut.
Hola Marga,
estic d'acord amb tu que la peli d'en Tarantino és molt més original, molt més enginyosa que la d'en Woody Allen, però no estic d'acord en que sigui "más de lo mismo" si et refereixes a les darreres pel·licules amb que ens ha obsequiat el director novaiorquès. Continuo pensant que aquesta darrera recupera part del seu univers fiomogràfic i narratiu, i, en aquest sentit, crec que els admiradors d'Allen ens podem sentir reconfortats. Bo serà, però, que esmoli bé les eines filmogràfiques de cara a futures entregues, a fi i efecte que ens pugui regalar productes de millor qualitat, més intensos, originals i creatius. I si no, sempre ens quedaran titols inoblidables com Hannah y sus hermanas, Otra mujer, septiembre o Manhattan.
Publica un comentari a l'entrada