dimecres, 15 de gener de 2014

L’estranya relació del Dret Penal i l’amor

De tant en tant escolto declaracions d’advocats insignes, encarregats de la defensa d’imputats involucrats en assumptes de gran ressò mediàtic, que més que prestigiar la professió, em produeixen certa vergonya aliena. Em va passar fa un temps quan vaig sentir l’al·legat defensiu que va realitzar el primer advocat de Fèlix Millet, quan, per intentar apaivagar el creixent rebuig social a la seva figura, va venir a dir que no entenia la indignació generada perquè “al cap i a la fi, (Millet) no havia matat a ningú”.

Tant cert és que no havia matat a ningú, com que no cal arribar a aquest extrem perquè legítimament la ciutadania pugui indignar-se per segons quines actuacions i calibrar la catadura moral del personatge. Faltaria més.

Aquests dies un altre afamat advocat, en aquest cas de la Infanta Cristina,  ha deixat anar una d’aquelles “perles”, que apart de prendre a la gent com a poc intel·ligent, fan un flac favor a la persona a la que defensen. Aquest lletrat sosté que l’actuació de la Infanta, en els afers que se li imputen de delictes fiscal i blanqueig de capitals, estaria basada o justificada “en la seva fe en el matrimoni i en l’amor en el seu marit”, atès que, “como tothom sap”, confiança i matrimoni són termes “inescindibles” (sic).

Tot i que, fora de context, aquestes frases puguin semblar extractades d’un ranci sermó dominical, de fet constituiran l’eix de l’estratègia defensiva de la Infanta: considerar-la gairebé com a una beneita i una analfabeta funcional que signava (i es gastava) tot el que el seu marit li posava per davant, atesa la seva condició de “dona enamorada”.

Si és que és així, potser La Caixa hauria de ser més curosa alhora de contractar empleats de cert nivell representatiu.