La innocència del carrer.

L’autor de l’Eixample no el va concebre per propiciar els atropellaments, ans al contrari, va establir unes voreres àmplies perfectament equilibrades amb les calçades. No vull discutir ara l’adulteració dels plans de Cerdà pel pragmatisme barceloní. Ja se n’ha parlat prou. A més, allò que fa possible reconèixer el geni és la seva capacitat de seguir brillant malgrat totes les malformacions que vinguin a patir les idees originals. Ja sabem des de Plató que la realitat es conforma segons l’atzar en què cauen les Idees en el plànol de la nostra existència terrenal. En aquesta accidental caiguda, Barcelona malgrat tot ha estat afortunada. Els d’ací ho sabem des de sempre i la gaudim de manera natural, amb dret a irritació inclòs; els d’allà, cada cop volen més venir a veure-la i, de vegades, s’hi queden. Tenen bon gust o, almenys, comparteixen el nostre i, per tant, mereixen ser benvinguts.

Agradi més o menys, l’estructura de la ciutat consolidada és la que és. Això no obstant, la complexitat de la vida urbana augmenta  i reclama adaptacions. Fa molts anys em vaig petar de riure al Teatre Villarroel sentint Cecilia Rosseto  descriure la parcel·lació funcional dels carrers de Barcelona per atendre totes les demandes que s’anaven produint: carrils bus, carrils taxi, passos de vianants adaptats per als discapacitats funcionals, marques a terra i senyals acústiques per als cecs, carrils bici, reserves horàries de certs espais per a patinadors... i tot un seguit d’acudits “tronxants” que la còmica argentina anava afegint a la llista a mesura que la platea esclatava de riure davant aquella descripció d’una realitat insensata. Perquè no pot qualificar-se altrament la via pública que resulta de tractar de satisfer totes les reivindicacions particulars de  cada un dels segments socials esmentats, i dels que aniran sorgint sense aturador.

La fórmula política adient per fer front a les demandes segmentàries, per més justes que siguin, és que acabin essent beneficioses per a tothom. L’exemple paradigmàtic d’aquesta bona política urbanística són les lleugeres rampes en el passos de vianants, què, pensades per facilitar la mobilitat de les persones en cadires de rodes, són un regal per a qui porta un cotxet pels nadons, un carret de la compra i per qualsevol ciutadà que s’estalvia l'incòmode esgraó que calia vèncer per passar de la vorera a la calçada.

En l’extrem oposat, el de la mala praxis, hi ha la frivolitat política en la resposta a aquelles demandes. Precisament, el preu que sovint es paga per les frivolitats es una de les reflexions que més m’han marcat de les que prodiguen els personatges de La joventut, l’esplèndida pel·lícula de Paolo Sorrentino que encara es pot veure a les nostres sales de cinema.

La frivolitat ha presidit sovint les decisions sobre els traçats dels carrils bici. Són relativament barats, responen a certes pressions socials i fan ecològic i modern. Que consti que he estat i sóc un defensor i un practicant de la circulació en bicicleta per la ciutat, però això no m’impedeix de veure amb quina irresponsabilitat s’anuncien nous centenars de kilòmetres de carrils bici en un espai urbà predeterminat i sense haver fet un replantejament global de la circulació a la ciutat metropolitana.

Dons bé, la pitjor de les solucions possibles és traçar un carril bici de doble sentit, tocant a la vorera, en un carrer ample de sentit únic, com el carrer Urgell. Situeu-vos-hi mentalment per un moment. Sou a l’altra vorera, veieu verd, comenceu la travessa, a mig passar canvia el senyal, esteu atents primer als cotxes i, després, a les bicicletes que puguin pujar per la vostra esquerra, és a dir, en sentit de circulació del carrer, però quan us sembla que esteu a un metre de la vorera d’arribada, caieu a terra i hi no arribareu mai perquè no heu vist que per la dreta venia un jove en bicicleta a la velocitat normal d’aquell que veu un senyal verd. No sé si és això el què ha passat, o ha passat una similar variant qualsevulla, a dos éssers humans innocents en una ciutat insensata, malalta de frivolitat. El carrer no en té la culpa.