Realitats augmentada i virtual

Aquest estiu he viscut dues situacions que m'han fet constatar la maduresa d'una tecnologia, la realitat virtual i / o realitat augmentada, que cada cop estarà més present a la nostra societat.

D'una banda, amb motiu d'una estada a la vall de Boí, vaig visitar l'església de Sant Climent de Taüll on vaig poder veure la recreació de les seves pintures romàniques mitjançant un "visual mapping" (una projecció que s'afegeix als escassos restes de pintura original que encara hi ha a les parets de l'església).

D'altra  banda, la visió de grups de jugadors que envaeixen els carrers i diversos indrets de molts pobles i ciutats cercant uns éssers imaginaris - Pokemons - per tal d'atrapar-los i col·leccionar-los.

En els dos casos s'utilitza la tecnologia per afegir a una situació real - les parets d'una església en un cas, l'espai dels carrers i places en l'altre - uns elements afegits, que per a l'usuari passen a formar part d'una "nova realitat".

Aquestes situacions són possibles a causa de l'augment important de les possibilitats de la tecnologia, entre d'altres la capacitat de digitalització i projecció, amb escanners i projectors d'alta definició; la gestió de les ubicacions per GPS; o la gran capacitat de càlcul i de connectivitat en els telèfons i dispositius mòbils, que avui en dia són més potents que el més potent dels ordinadors existents fa tan sols uns pocs anys.

Anomenem a aquesta tecnologia realitat augmentada  quan - com en el cas de Sant Climent de Taüll - es dóna lloc a una interacció amb un entorn real que es combina amb elements virtuals per a la creació d'una "realitat mixta"; mentre anomenem realitat virtual la situació en la que representem les coses a través de mitjans electrònics. En el cas del joc Pokemon Go, podríem dir que seguim en una situació de realitat augmentada ja que afegim a una situació real - els nostres carrers, places o d'altres indrets, l'existència d'éssers imaginaris, però possiblement estaríem d'acord en dir que ens allunyem més de la "realitat" que en el cas de les pintures de Sant Climent.

També els dos casos esmentats plantegen reflexions interessants:

. En el cas de les pintures de Taüll, projectades sobre els murs reals de l'església, la seva "visualització / reconstrucció", que per la seva qualitat va emocionar-me, permet fer accessibles visions noves i completes de les pintures, però alhora fa palès que, per raons força conegudes, aquestes estan al MNAC, en un context més fred i, potser "acadèmic", on l'accés massificat a les obres d'art les fa més accessibles i segures, però també menys emotives.

. En el cas del joc "Pokemon Go", es constata que la tecnologia obre les portes a situacions lúdiques noves, que poden interaccionar amb l'espai real i afegir-hi noves dimensions, que han fet que alguns constatessin l'abandó del carrer i les places com espai de joc i socialització.

Com en tantes altres situacions, però, tots els extrems són dolents i, en el cas d'aquest joc, es produeixen, entre d'altres, situacions no desitjades d'addicció, o de manca de respecte a la realitat, amb invasió de privacitat, que desvirtuen l'ús d'una tecnologia que està - i seguirà - aquí, i pot aportar elements d'enriquiment a la nostra realitat.
Potser, una reflexió interessant sobre aquestes tecnologies, potencialment molt útils, però, alhora, invasives a causa de  l'afany econòmic de la indústria que tenen al darrera, és fer-nos adonar de la riquesa que la "realitat simple" té en ella mateixa, i que només si l'estimem, la comprenem i no la maltractem, té sentit "augmentar-la" o "virtualitzar-la" per fer-la més nostra encara.