"Nit de reis" al Teatre LLiure

Em pregunto què més poden imaginar aquests directors joves per innovar el teatre... perquè aquest Shakespere sorprèn pel muntatge, per la posta en escena, pel vestuari, per la música, i per la interpretació d’aquests joves acabats de sortir de l’ou, desconeguts gairebé, que ens deixen bocabadats. De la Kompanyia jove del Lliure sempre admirem  la seva frescor, el seu enginy, la seva capacitat per ser polifacètics, capaços d’interpretar mentre ballen, de cantar mentre interpreten, o de tirar-se per terra i fer acrobàcies mentre reciten... aquesta vegada em quedaria curta posant qualsevol adjectiu que els honori.

Una història d’embolics amorosos, res de nou, res sorprenent, ja sabem la trama... però una posta en escena que ja ens deixa bocabadats només entrar al teatre: una boira espessa enterboleix l’escenari. Un escenari senzill, altrament: una gran paret al fons, amb una mena de cortina de dalt a baix, diria que metàl·lica, amb llums de neó que s’apaguen i encenen i van dibuixant diferents formes geomètriques a la mateixa cortina. Però darrera la “cortina” hi ha l’estupefacció, la sorpresa que es descobreix així que s’il·lumina: un extraordinari Arnau Vallvé amb la guitarra i bateria tocant sense parar durant gairebé tota l’obra. Els actors salten, ballen i pugen a l’escenari secundari sense que el públic s’adoni de com han pujat.

La caracterització dels personatges és excepcional: cada personatge és interpretat per  l’actor adequadíssim. Gairebé comparable als dibuixos d’en Xavier Nogués a la revista Papitu.

A més fan riure, molt. Per a mi és difícil riure al cinema o al teatre, però en aquesta obra vaig riure molt amb els criats, sobretot, i amb les bromes que es fan entre ells.

Si en Pau Carrió com a director us va agradar la temporada passada amb Hamlet i L’Hostalera,  aquí confirma la seva peculiar originalitat a Nit de Reis. Ell, juntament amb l’Arnau Vallvé (Manel) són els artífexs de la música i les cançons. Encara que ara ja han acabat les representacions estigueu atents per si algun dia la reposen.

Carme Bohera