Picasso, Picabia, Lee Miller: impressions de normalitat.

La Fundació Mapfre i la Fundació Miró presenten dues exposicions, una millor que l’altra, al marge de qualsevulla espectacularitat. Tanmateix dignifiquen la vida artística de la ciutat perquè s’inscriuen en allò que podria esdevenir una ben desitjada normalitat. Totes dues posen de relleu aspectes poc coneguts en el nostre àmbit cultural de la història de l’art internacional del segle XX: d’una banda la trajectòria de Picabia en la seva complexitat i, per tant, més enllà de la visió estereotipada que ens pot haver quedat als ciutadans del lloc on va residir un temps i va editar la revista 391; i d’altra el surrealisme britànic.

Curiosament tan Picabia com el surrealisme anglès ens son servits de la mà de dos artistes que donen un gran interès a les exposicions. En el primer cas, Picasso i en el segon, Lee Miller.

Al nostre parer no importa gaire si és més o menys reeixit el propòsit dels organitzadors de "Picasso-Picabia. La pintura en qüestió"de voler entrecreuar les trajectòries del malagueny i del mestís d’hispano-cubà i francesa. Allò que importa és que es presenten obres que permeten entendre i apreciar el periple vital i artístic de Picabia sense que el formidable Picasso el deixi sota la seva aclaparadora ombra. I això és un gran mèrit, no solament de Picabia, sinó especialment dels creadors de l’exposició perquè aquesta es clou amb mitja dotzena de rostres que Picasso va pintar als seus 91 anys i que expressen amb una força esgarrifosament titànica i goyesca el seu personal pont entre la vida i la mort. No sabíem que Picasso encara ens pogués sorprendre tan colpidorament, però ho ha fet. Simplificadament i en conclusió, una bona i ben recomanable exposició.

"Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya", en canvi, es situa en l’altra vessant de la normalitat: presentar-nos un moviment poc conegut per poder constatar el seu escàs interès, el surrealisme britànic. Si a mesura que passa el temps i deixen de sorprendre’ns les ocurrències que cercaven la legitimitat en l’inconscient, als quadres dels surrealistes els costa cada cop més de suportar la confrontació directa amb els apreciadors de l’art pictòric, tret d’algunes excepcions. I hem de dir que no ens sembla que els pintors britànics es trobin entre aquestes excepcions.

Això fa, segurament, que els creadors de la mostra hagin recorregut de manera força erràtica a alguns artistes de fora les illes, talment Dalí o Angel Planells amb peces que tampoc són excepcionals. L’exposició, al nostre entendre, no la salva ni Lee Miller que no es mereix que la facin servir de Virgili en aquest Purgatori. Precisament per això, però, pot valer la pena fer una excursió a Montjuïc i endinsar-nos en l’obra i la personalitat de la model i fotògrafa americana, si no ho hem fet anteriorment per altres mitjans. Aquella que, segons les pròpies paraules, es va estimar més fer fotografia que ser fotografiada, ens mostra en algunes sales de l’exposició, especialment la darrera, ja com a fotògrafa de Vogue i reportera de guerra, que va arribar a un dificilíssim equilibri entre persona i obra, entre bellesa i talent, entre inquietud per l’aventura personal i coratge pel compromís social. Lee Miller, on sigui, però no us la perdeu.