Prova i error

Telón de fondo

2012-02-03T10:39:00.004+01:00

Els Reis Mags em van regalar, amb molt encert, Telón de fondo. Es tracta d’un seguitde reflexions de Marcos Ordóñez sobre el món dels escenaris, els d’ara i els d’abans.Aquest crític teatral de El País segueix la cartellera deBarcelona i la de Madrid simultàniament, i també s’escapa a l’estranger quan liconvé. Llegir les seves cròniques cada dissabte ha contribuït, en part, areforçar aquesta sensació de “cartellera única” a les dues ciutats de la que javam parlar en aquest blog en una ocasió.

En aquest llibre, però, Ordóñez es permet comparar elpúblic teatral de Barcelona i el de Madrid. I ja us avanço que es queda rotundamentamb el segon. Elogia la seva generositat i curiositat i “su forma de ir alteatro como quien va a una fiesta”. També recorre a la comparació amb duesciutats estrangeres per reforçar la seva preferència: mentre a Madrid hi troba “enfebrecidas conversaciones que exhalan un fervor teatral casibonaerense”, Barcelona li sembla cada vegada més montevideana pel seus“educadísimo susurro y distancia descreída”. La Victoria, una amiga uruguaiana,em confirma que el símil està molt ben trobat. En tot cas, tindré ocasió de feruna bona prova aviat: dissabte veuré Hedda Gabler al Lliure i d’aquí poquessetmanes podré repetir perquè l’espectacle serà al Teatro de la Abadía. Ja us hoexplicaré!

Clara

El Dr.Estapé. Un mestre

2012-02-02T00:47:00.002+01:00

Amb el Dr. Estapé a Mauritània el 1971

Ha mort el professor Fabià Estapé, amb qui vaig tenir unarelació molt intensa en els meus anys d’estudiant i recent llicenciat. La seva pèrdua m’omple de tristesa i em porta avuimolts records .

Vaig conèixer el Dr. Estapé, com sempre l’hem anomenat elsseus deixebles, en els anys de la Facultat (del 1965 al 1969 ), quan ens donavaclasse de Política Econòmica; i vaig tenir la sort de ser Delegat de curs de laseva assignatura. Això em va permetre tractar-lo a fons i recordo encara les seves classesbrillants, el seu immens sentit de l’humor i sobretot el respecte i l’estimaamb que tractava els seus alumnes. Les xerrades i sessions de treball al seudespatx del carrer Pujol són imborrables.

Després, quan vaig fer la mili a Sant Climent Sescebes, enuns temps molt difícils per als soldats universitaris del SDEUB, el Dr. Estapé, llavors rector de la Universitat, encara tenia temps de pensar en el seualumne i fins i tot d’escriure’m algunes cartes que arribaven al campament enun sobre enorme amb el remitent de El Rectorde la Universitat de Barcelona, que causava una forta impressió als oficialsde la companyia. Mai he rebut unes cartes tant apreciades com aquelles en lesque m’animava a suportar aquell mon kafkià de la milícia. Fins i tot vaaconseguir que el Capità General, un dels és més durs del règim, en donés un permís molt especial que em va permetreexaminar-me.

Més endavant el vaig acompanyar com a ajudant en al sevaaventura madrilenya a la “Comisaria del Plan de Desarrollo”. Per a mi, llavors recentllicenciat, va ser una gran experiència personal i professional. Va ser un any i mig molt intens, amb viatges,conferències, comissions de treball, en elsque vaig compartir la seva peripècia política que, com és sabut, va acabar moltmalament.

Després, en no dedicar-me a la carrera universitària, les nostres trajectòries es varen distanciar i l’he vist poques vegadesencara que sempre que hem coincidit ha continuat la nostra bona sintonia.

Com es dirà aquests dies, Estapé va ser una persona d’una intel·ligènciaprivilegiada, una enorme cultura, una inesgotable curiositat i una fortíssimapersonalitat. Era extremadamentbrillant, a voltes un tant extravagant, amb sortides que moltes vegades molestaveni no el van afavorir personalment. Però segurament el país tampoc no va saber aprofitar adequadamentel seu gran talent. Descansi en Pau.

El Roto

2012-02-01T14:26:00.001+01:00

El Roto, impagable com sempre!

"Les Agències de qualificació"

2012-01-31T13:12:00.001+01:00

Aquests darrers temps les Agències de qualificació, lesseves actuacions i les seves valoracions han adquirit una considerablenotorietat. L’Enric R., un fidel seguidor del Blog, em va suggerir fa uns dies que escrivís unes notes sobre la sevanaturalesa, el seu funcionament i la seva influència en la dinàmica delsmercats financers i, a través d’ells, en l’actual crisi econòmica. Aquells a qui interessi aquest tema, certamentuna mica feixuc però prou important, trobaran en aquest PDF una visió panoràmica d’aquests agents econòmicsavui tant discutits i criticats.

"LES AGÈNCIES DE QUALIFICACIÓ"

L'ària del dilluns

2012-01-29T22:48:00.002+01:00

Com que l’actualitat política i el clima econòmic estan prouembolicats avui ens cal una peça que ensalegri una mica el començament de la setmana. De manera que, pensant en unamúsica terapèutica i reparadora, hetrobat aquesta peça mestra que segur us farà passar una bona estona. Es tractad’una interpretació meravellosa de lagran soprano de coloratura Diana Damrau.Ens cantarà una ària de l’opereta “Candide “ del gran compositor i director d’orquestra Leonard Bernstein. Estrenada el 1956 a Nova York amb un llibretbasat en la novel·la del mateix títol de Voltaireno va ser gaire ben rebuda per la crítica però amb els anys s’ha convertit enun veritable clàssic de la música contemporània americana.

“ Glitter and be gay” ( Brilla i estigues contenta ) és unacançó que exigeix de la soprano unes grans habilitats vocals i interpretatives.Ha sigut interpretada per les més grans especialistes en coloratura com unaveritable prova de les seves capacitats.Aquesta de Diana Damrau, tot i que sigui en la modalitat de concert, és, sens dubte, una de les més brillants quehe vist i escoltat. Jutgeu vosaltres mateixos.

Paul Fuster: folk sense fronteres

2012-01-26T12:44:00.010+01:00

Aquesta setmana enllaço l’extracte de l’entrevista que vam fer fa pocs dies per l’ACN a Paul Fuster, un músic amb una bona història al darrere. Fill de pares catalans (concretament, de Valentí Fuster), nascut a Minnesota i bregat musicalment als Estats Units*, viu actualment a Catalunya, on acaba de publicar el seu primer disc en català, i quart de la seva carrera.

Com el seu nom indica, l'àlbum és el 'Repte' (Chesapik, 2011) personal d'un músic autodidacta, un disc de folk americà en un perfecte català amb accent "guiri", com a ell li agrada dir.

http://www.acn.cat/acn/651806/General/text/Paul-Fuster-Repte-Minnesota-folk-Heliogabal-llengua-catalana.html

Escolteu aquesta cançó que enllaço a baix (‘Ja no sap greu’), i si teniu temps, més tard escolteu una cançó seva en anglès (a youtube en trobareu). Com canvia! Per cert, quan canta en català, no té un aire a Pau Riba en la seva bona època?

Ai, no, que ara ja no se’n fan de bons músics com aquells… ;)

http://www.youtube.com/watch?v=I3HOKuRSzBM

Tremenda (in) justícia

2012-01-26T12:25:00.001+01:00

Avui els diaris en van plens. La sensació és de profundatristesa, de fort cabreig. Perquè resulta gairebé insuportable viure en un paísen el que el delicte queda impune. Futbolistes o Presidents de Comunitat Autònomapoden cometre tota mena de baixeses i delictes a la vista del públic sense quepassi res, sense que se’ls sancioni o se’ls declari culpables. El que ha passatdemostra la pobre qualitat de la nostra democràcia i la ineficàcia delsorganismes sancionadors i els tribunals de justícia.
I això per no dir res dels tres judicis del TribunalSuprem al jutge Garzón amb els que estem donant al món un altre lamentableespectacle. La (in)justícia és, sensecap mena de dubte, un dels pitjors aspectes de la nostra societat.

"Paseos con mi madre"

2012-01-24T14:07:00.001+01:00

Avui parlaré d’un llibre curt, com a mi m’agraden, però d’unagran intensitat. Es tracta de “Paseos con mi madre” de Javier Pérez Andujar. No havia llegitres de l’autor, a qui només coneixia per les seves brillants i originals intervencionscom a crític i tertulià dels programes literaris d’Emili Manzano a TV3 i BTV, però aquest m’ha semblat un llibre moltinteressant.
Es tracta d’un relat molt singular. Perez Andujar, fill d’emigrantsnascut a Sant Adrià del Besòs, on va viure la seva infància i la seva joventutes passeja novament per seu barri i també molts altres barris perifèrics de Barcelona,La Mina, San Cosme, El Gornal, Santa Coloma, etc.
En aquests passejos l’autor es desplaça en l’espai i en eltemps amb una tècnica literària ben particular on barreja magistralment elpassat, el present i el futur. Reviu laseva vida i les seves amistats, descriu la dura realitat social d’aquestsbarris i reflexiona sobre la condició d’escriptor. Tot amb una visió ideològicai política molt radicals.
L’autor demostra una amplíssima cultura que cobreix tant elsàmbits més populars com les expressions literàries més sofisticades. Però escriuamb un estil concís, de frases curtes però molt intenses, amb sentències sobre les que sovint cal reflexionar; i tot el text és ple de magnífiques metàfores. A vegades sembla que estiguem llegint unllibre de viatges, a voltes un de memòries, a estones un assaig sociològic; però al final ens queda elregust d’haver llegit també un llibre depoesia.

L'Òpera dels dilluns

2012-01-22T23:13:00.004+01:00

Alguns seguidors del Blog emdemanen amb insistència peces més, digem-ne, sug·gerents...
Els vull complaure i per això avui gaudirem d’un duet de l’òpera Manon, intrepretat per dos granscantants que a més d’unes veus extraordinàries en fan una representació moltsensual. Es tracta de la meva soprano favorita en aquests moments, Anna Netrebko, i d’un grandíssim tenor,en Roberto Alagna. Noen parlem més. Escoltem-los, i en aquest cas sobretot veiem-los en l’ària del començament del segon acte de l’òperade Jules Massenet dirigida perBetrand de Willy i gravada a Viena el 2007.

RNE x 75

2012-01-19T23:25:00.000+01:00

No sé quins són els índexs d’audiència aCatalunya de les diferents emissores de Ràdio Nacional d’Espanya. El que sé ésque va caldre que vingués a Madrid per descobrir-les. Ara estan celebrant el75è aniversari. Per aquest motiu avui elJuan Ramón Lucas ha tingut com a convidat de luxe a l’Iñaki Gabilondo. I tambéper aquest motiu el programas’emetia en directe des d’una plaça cèntrica de Madrid on he fet cap per mirarde completar (sense èxit) aquesta entrada amb una bona fotografia d’aquestparell de cracks.

A falta d’imatge, em sumo si més no a lescelebracions d’aniversari per recomanar alguns programes que realment valen lapena. Per començar, i si us agrada la música, no deixeu de sintonitzar sovintRadio 3. Durant la setmana podeu escoltar “En días como hoy” al matí i “AsuntosPropios” a la tarda. El cap de setmana és per “No es un día cualquiera” i uncuriós programa d’història “Documentos RNE” (precisament la setmana passada elprograma estava dedicat als 75 anys de RNE: escolteu-lo aquí).

Ara que vivim a l’era de la ràdio i la televisióa la carta, tot suma i podeu incorporar-los sense deixar d’escoltar els vostresprogrames habituals. Confiem, això sí, que el nou govern no alteri els principisde pluralitat i llibertat informativa que han caracteritzat aquesta ràdio pública que he conegut durantels últims 3 anys. Que aquesta entrada sigui també un desig de que puguincontinuar així.

Clara

La caída del héroe

2012-01-19T12:30:00.005+01:00

Com saben els lectors del Blog jo soc molt crític amb Pilar Rahola. Però també reconec que de tant en tant l'encerta. Aquest és el cas de la seva columna d'avui a La Vanguardia parlant del judici al jutge garzón. Aquí us el deixo perquè el pugueu llegir.

" LA CAÍDA DEL HÉROE "

Les navalles del Madrid.

2012-01-19T01:16:00.002+01:00

He vist el resum del Barça Madrid i haig d’expressar, enprimer lloc, la satisfacció que em produeix el resultat i el magnífic joc del Barça.Una vegada més hem fet un gran partit.

Però tinc també un altre sentiment, tant o més potent que elprimer. I es tracta, com podeu imaginar, de la indignació pel joc violentíssim,gairebé criminal, dels jugadors del Madrid. No en té prou en Mourinho amb fer unpartit a la defensiva sinó que instrueix als seus jugadors perquè destrueixin, ambtota la violència que sigui necessària, la creativitat del Barça. He vist més de dues faltes de tarja vermella ide tres de groga que l’arbitre no ha sancionat. I, és clar, amb aquesta pressió psicològicaels jugadors acaben embogint. Haurà de treure algun jugador del Madrid lanavalla per ser expulsat ? És possible que tot el món vegi a través de la televisióaquest espectacle repugnant i ni el Col·legi d’arbitres ni la Federacióreaccionin? Per sort no ha pres mal ningú però algun dia hi haurà alguna lesiómolt greu.

Jo crec que el “fair play” d’en Guardiola i del President delBarça són admirables però perdoneu que digui que tot té un límit i que crec que haurien de reaccionar denunciantenèrgicament aquests fets.

Andalusia

2012-01-18T00:39:00.002+01:00

Fa un parell de mesos vàrem fer un viatge familiar aAndalusia i vàrem passejar per Càdiz, Sevilla, Jerez i Sanlucar . Va ser unavisita molt ràpida però els paisatges i els ambients andalusos són molt potents.Us en ofereixo una petita mostra amb aquestes imatges disparades amb la càmeracompacta i el mòbil. Em fan pensar que a vegades anem molt lluny buscant la bellesa enescenaris remots i exòtics quan la tenim tant a prop al nostre abast.

L'òpera dels dilluns

2012-01-16T00:15:00.001+01:00

Aquest cap de setmana ha cantat a l’Auditori en els concertsde cap de setmana de l’OCB una important soprano alemanya, AngelaDanoke.
La varem escoltar interpretant uns liders de Richard Strauss i el moviment finalde l’òpera Salomé del mateixcompositor, de la que és una gran especialista. Són peces en les que s’exigeixde la cantant una veu molt potent per enfrontar-se a una gran orquestra i a unamúsica d’una gran sonoritat. Ho va fermolt bé i he pensat que mereixia presentar-la al Blog. Però l’escoltareu en unapeça molt més alegre i amable que he localitzat. Es tracta d’una ària de l’operetaque va escriure el compositor hungarès FranzLehar, “Paganini”, i que Àngelava interpretar en un concert amb la Filarmònica de Dresden el 2011.

Tots atrapats

2012-01-15T00:03:00.000+01:00

Aquesta interminable crisi no ensdeixa viure ni dormir des de fa ja massa temps. Gairebé només es parla del mateix.Els mitjans ens bombardegen obsessivament amb més i més males notícies cadamatí, tarda i nit. Assistim perplexos a la inoperància de les polítiqueseconòmiques que s’apliquen i finalment totstenim una tremenda sensació de desorientació, impotència, ràbia i desesperança.
A aquesta mateixa Secció d’ECONOMIA del Blog he publicat des de fa un parelld’anys alguns articlets sobre diferents aspectes del tema. Ara, després de dubtar-ho bastant, en penjaréun altre en el que es comenten els darrers esdeveniments i les possiblesperspectives que sembla es poden obrir en els propers mesos . Ferpronòstics en aquest moments és gairebé suïcida però penso que calreflexionar en veu alta encara que siguiper obrir alguna porta a l’esperança, amb el risc gairebé segur, és clar, d’equivocar-se.
Si no us fa mandra llegir encara unescrit més sobre aquest malson aquí el teniu.

TOTS ATRAPATS

Can Riera

2012-01-13T01:05:00.003+01:00

Can Riera és una ‘bodegueta’ de les de tota la vida. Una d’aquestes que encara sobreviuen a molts barris de Barcelona, com el Poble Sec, Gràcia o Sants. La veureu pujant per l’Avinguda Hospital Militar, a mig camí entre la Plaça Lesseps i el Pont de Vallcarca, degudament identificada amb un gran rètol vermell i el seu nom escrit en lletres blanques –el cartell també és un clàssic, amb els colors i l’estampa del refresc més internacional, volgudament esborrada pels nous inquilins-.

Un grup de joves del barri se la va fer seva no fa gaire temps. Van llogar el local i s’han constituït en una entitat sense ànim de lucre per donar-li vida, i un nou aire. Però se'n ha respectat l'essència, i Can Riera manté l’aparença genuïna d’una bodega de barri, amb unes grans botes al fons i la flaire inalterable del vi.

El personal que el freqüenta també és més jove del què un podria esperar. L’explicació, més enllà de l’entorn immediat dels seus gestors, és l’activitat cultural que s’hi ofereix. Particularment els dissabtes i diumenges, l’ancestral trobada per fer l’aperitu va acompanyada d’una actuació musical, ja sigui un petit combo de jazz, un cantautor, o una banda de ‘latin ska’, per posar alguns exemples.

Ja ho veieu. Noves generacions i vells costums. Aquesta sí que és la Barcelona moderna... Sifó, arbequines i bona música en directe cap al migdia. No hi doneu més voltes, ens veiem a Can Riera!

Pau

Un petit prodigi

2012-01-11T18:58:00.001+01:00

Com tots sabeu a You tube hi ha penjats milions de vídeos.I, de tant en tant, algun resulta excepcional. Fa poc, a través del Facebook dela Laura B, me n’ha arribat un d’aquests. No és nou, perquè es va penjar el marsdel 2010, però el vull compartir amb els lectors del Blog que no el coneguin.Es tracta de Jonhatan, un nen de tres anys que “dirigeix” elquart moviment de la cinquena simfonia de Beethoven. Resulta al·lucinant el seusentit musical, la seva motricitat i la concentració amb que actua.
Que tremolin els directors d’orquestra d’avui en dia. Ja no és només el jovent queapreta; la infància també ho fa, i de quina manera !

La festa del cel

2012-01-10T00:49:00.000+01:00

Si el diumenge al vespre no vareu veure el programa "30 minuts" de TV3 no us el perdeu. És imprescindible. Em va semblar una anàlisi força seriosa de les decisions sobre les grans obres públiques en el sector del transport els darrers anys i de les responsabilitats dels diferents agents econòmics i polítics que hi varen intervenir. Vergonya pels disbarats i abusos que s'han comès en determinades inversions i indignació per l'absoluta inmunitat dels responsables són alguns dels sentiments que desperta aquest magnífic reportatge.

El trobareu a TV3 a la carta al link següent:

" LA FESTA DEL CEL"

Caballé: 50 anys al Liceu

2012-01-08T23:00:00.001+01:00

Aquesta setmana s’ha celebrat amb gran ressò el 50aniversari del debut de MontserratCaballé al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Potser perquè és unacantant de casa i potser també perquè l’èpocadel seu màxim esplendor – de mitjans dels anys seixanta a mitjans del vuitanta -queda ja una mica lluny, tinc laimpressió que a vegades a Caballé no se la valora degudament. La cantant hasigut, sens dubte, una de les més grans sopranos de la història del segle XX, juntament amb Callas,Tebaldi i Shuterland. La seva biografiaestà plena d’èxits als més grans teatres d’`opera de tot el món i durant moltsanys va viure a Nova York i Viena per exigències de la seva carrerainternacional. Però no va oblidar mai el Liceu a qui va ajudar sempre, amb elseu prestigi, perquè hi arribessin els millors cantants de la seva època.
Volem retre-li des d’aquí, com ja hem fet altres vegades, unpetit homenatge. Malauradament no és fàcil trobar filmacions de les millors èpoquesde la cantant; eren altres temps i lesgravacions i els vídeos no eren tant freqüents coma ara. Per això, us oferiré unagravació del 1990 de la molt conegudaària “Mio babbino caro” (que traduït vol dir “El meu pare estimat”), encara que per error molta gent esrefereixi a ella com el “Mio bambinocaro”.

"Viñetas para una crisis"

2012-01-07T10:27:00.000+01:00

Es poden llegir molts articles sobre la crisi econòmica, consultar la gran quantitat de llibres que publiquen els més prestigiosos economistes, assistir a conferències de primers especialistes o fins i tot escoltar nefastes tertúlies de radio amb els més agressius contertulians. Però si de veritat es vol saber què està passant a l'economia i a la nostra societat el que cal és llegir el llibret "Viñetas para una crisis", que acaba de publicar El Roto, el meu filòsof de capçalera. Ja n'havia parlat una altra vegada però ara que me l'han portat els Reis i l'he vist amb calma us haig de dir que el considero imprescindible. Breu, profond com sempre, amb una inmensa capacitat per disseccionar la realitat.
Editat per Mondadori a la seva col·lecció Reservoir books. 8,5 €

Jane Eyre

2012-01-05T23:08:00.001+01:00

Tot un clàssic, però de factura ben moderna. “Jane Eyre” és una pel·lícula basada en la novel·la de Charlotte Brontë quees va publicar el 1847. Malgrat els més de 160 anys transcorreguts des dellavors, el jove director nord-americà Cary Fukunaga, aconsegueix, sense ser anglès, una recreació magnífica dels ambients del’època i dels paisatges de Yorkshire, on transcorre l’acció. La fotografia,realitzada pràcticament amb llums naturals, és extraordinària i el vestuari ila música contribueixen a fer més convincent la trama. I també cal destacar les excel·lentsinterpretacions, sobretot la de l'actriu australiana Mia Wasikowska que fa una veritable creació en el paper de laprotagonista.

Molts haureu llegit la novel·la o vist alguna de lesnombroses pel·lícules i sèries de televisió que se n’han rodat però aquesta té una gran força i essegueix amb molta intensitat des del començament fins al final. Una peli d'època, un drama romantic, però molt recomanable pels cinèfils.

Desendollar la serra !

2012-01-04T09:25:00.003+01:00

Com diu l'Enric R, el fidel lector del Blog que m'ha fet arribar aquest acudit d'el Roto, "A veure si aconsseguim desendollar la serra".

El Palau Güell

2012-01-03T09:25:00.000+01:00

Un d’aquests dies de Nadal vaig fer de turista a Barcelona ivaig visitar el Palau Güell, al carrer Nou de la Rambla. Només havia estat unavegada al terrat de l’edifici, quan l'any 1997 vaig fer la sèrie “Els terrats de ciutat vella”, però mai havia entrat a l’interior.
Construït entre el 1886 i el 1890 va ser un dels primersencàrrecs de la família Güell al genial arquitecte a qui la ciutat de Barcelonadèu tant. Després d’utilitzacions diverses i davant d’una oferta de compra d’un milionari americà el palau va ser adquirit per la Diputació de Barcelona el 1944 i hasigut objecte de diferents restauracions; la darrera, realitzada entre el 2002i el 2011, va ser inaugurada l’abril de l’any passat. El resultat és magnífic iés una visita que encara molts barcelonins tenen pendent.
La visita dura aproximadament tres quarts d’hora, costa 10 € i l’entradainclou una àudio guia que permet conèixer tots els detalls de l’edifici i laseva història.
Podeu veure també algunes fotos que vaig fer amb el mòbil eldia de la visita.

L'Òpera dels dilluns

2012-01-01T20:43:00.002+01:00

Aquest diumenge primer d’any segur que alguns de vosaltres haureu seguit la tradició i escoltat uns estoneta delconcert d’any Nou emès per Eurovisió des de la Golden Musik-Verein de Viena. Jo també ho he fet, és clar, i de passada herecordat una anècdota que em va passar ja fa uns anys. Em trobava a Viena perfeina i un vespre passejava pel centre quan vaig veure uns vianants moltelegants que entraven en un teatre. M’hi vaig acostar i vaig entrar al vestíbulper tafanejar una mica. De sobte se’m va acostar un porter i em va dir si voliauna entrada pel concert que estava a punt de començar; amb la sorpresa, lespresses i el nostre anglès no vaig aconseguir saber de què es tractava però hi vaig entrar decidit. I de sobte em vaigtrobar en una llotja de la sala dorada escoltant un concert de l’Orquestra NacionalXinesa que feia una gira de promoció per Europa. Increïble, oi?

Per compaginar l’Òpera dels dilluns amb aquesta tradició vienesahe pensat oferir-vos avui la cèlebre obertura de l’opereta “The Fledermaus” de Johann Strauss II que ben sovint s’interpreta en aquest concert.L’escoltareu en la versió que va dirigir el 1989 el meu director d’orquestrapreferit Carlos Kleiber. Podreu admirar la seva elegància dirigint la Filharmònica deViena, el ritme que imposa a l’orquestra i sobretot el moviment de les sevesmans. Es deia de Kleiber que tenia la millor ma esquerra, en un sentit no figurat,del circuit musical del seu temps. La veritat és que per mi veure’l dirigir ésuna veritable delícia. Espero que la compartiu.

Antologia poética multimedia

2011-12-30T11:04:00.001+01:00

La poesia i la cançó han estat sempre per a mi perfectamentcomplementàries. Recitada o cantada lapoesia m’ha arribat i emocionat sempre més que llegida. És per això que hetrobat fantàstic el Blog que m’ha recomanat la meva neboda Cloe C. Es tractad’un blog escolar que es diu ANTOLOGIA POÉTICA MULTIMEDIA i presenta un ampli recull de poemes de granspoetes espanyols i les versions musicades que n’han fet importants cantautors. És molt pràctic i resulta una delícia. Si l'obriu i el visiteu hi passareu molt bones estones. Peraixò us el vull recomanar. Aquest éslink.

ANTOLOGIA POÉTICA MULTIMEDIA

La Generalitat ha de pidolar

2011-12-28T17:40:00.001+01:00

Resulta molt trist, gairebé patètic, veure com la Generalitatpidola un crèdit per poder pagar les nòmines del més de Desembre. Una situaciócom aquesta deixa el prestigi de la Institució en un nivell mínim. I no és nomésqüestió d’honor sinó que el poder i la capacitat de gestió de qui ha de demanarde genolls a la banca que li permeti arribar a fi de més queden en entreditdavant de tota mena d’interlocutors socials i econòmics. Això no és nou i ja hovarem veure fa mesos quan la Generalitat va haver d’acceptar les condicionsduríssimes que li va imposar la Banca per la col·locació de les emissions dedeute. Ah, i dit sigui de passada d’unabanca que quan li cal no té el més mínim pudor a rebre els fons públics quefaci falta i que en bona mesura son els que després generen situacions de dèficit!
Certament el paper del Conseller, que al marge del seu prestigicientífic no sembla pas massa preparat per a la brega política que exigeix unasituació tan complicada com l’actual, ha estat ben galdós. El dels serveis quecalculen i paguen la nòmina, i que han practicat una incorrecta retenció e l’IRPFals funcionaris, també ha estat ridícul.

Però no ens enganyem, la política del Govern, encara que nohi estiguem d’acord i el critiquem durament, està sotmesa a un estres financer que,sense justificar-los, explica molts dels incidents que s’estan produint. Sónmés manifestacions d’aquest dèficit financer del que tant es parla i que enèpoques de bonança queda dissimulat per uns ingressos extraordinaris. No crecque a Catalunya s’hagin malbaratat aquests darrers anys més recursos ni s’haginfet més bestieses que a la resta d’Espanya. Ans al contrari. I en canvi resultaque som els que tenim un dèficit més elevat i els que ens veiem forçats alsajustos més severs. Volguda o no pels Governs centrals és evident que aquestasituació és injusta i lesiona greumentla imatge de la Generalitat, la seva capacitat de gestió, el seu crèditexterior i el que és més greu, el seu prestigi, sigui quin sigui el color dequi governa, davant dels propis ciutadans.

Cal fer força per resoldre aquest tema encara que els momentsno siguin els més adients. Si no perilla el fonament del la pròpia institució.

The artist

2011-12-27T12:07:00.001+01:00

Acaben d'estrenar una de les grans pel·lícules de la temporada i una de les més singulars de les que he vist darrerament. Es tracta de la francesa "The Artist" de Michel Hazanavicius, un director fins ara no gaire conegut que ens ha sorprés amb una pel·lícula muda que recrea precisament la transició entre el cine mut i el sonor als Estats Units a la dècada dels anys vint.
La trama gira al voltant de la difícil relació entre un gran actor de cinema mut, ja madur i en decadència, i una jove actriu que comença una fulgurant carrera en el cine sonor. Destaquen en primer lloc les magnífiques interpretacions de dos actors francesos no massa coneguts, Jean Dujardin i Berenice Bejo, i de John Goodman, un del actors habitual dels germans Cohen i a qui recordem sobretot pel seu increible paper a El gran Lebowssky.
La fotografia, la direcció escènica i sobretot la música, esencials en el cine mut, són magnífiques i fan d'aquesta pe·lícula una petita obra mestra.
Us deixo amb un trailer que segur us farà venir ganes d'anar a veure-la.

L'Òpera dels dilluns

2011-12-25T22:18:00.000+01:00

Després del Messies que varem escoltar fa dues setmanes continuem aquest dilluns el cicle nadalenc amb el Domine Deus de l’oratori Gloriain D majorRV589 d’Antoni Vivaldi. Ens elcanta la inefable Cecilia Bartoli enuna interpretació que podríem qualificar d’excelsa, en sintonia amb la sevatemàtica. Veureu, a més, que aquestaés una gravació en alta definició d’una gran qualitat d’imatge. Les suaus cadènciesde la música de Vivaldi i l’elegància de la veu de la Bartoli sembla que ens vulguinagombolar aquests dies de Nadal.

Claqué

2011-12-24T12:20:00.004+01:00

El meu entreparent Pelai C. ens ha felicitat les festes amb un video magnífic en el que dos grans artistes americans, James Cagney i Bob Hope, ens ofereixen un ball de claqué. Devia ser en els temps de "Singing in the rain", quan aquest ball estava tant de moda.

Sempre he trobat admirable la versatilitat dels actors americans preparats per interpretar, cantar i ballar quan faci falta. Veure tot un dolent com en James Cagney fent aquests passos de dansa sobre una taula és impressionant. I molt divertit !

Viajen y lean

2011-12-23T00:00:00.000+01:00

La meva amiga Alba, que està a Madrid uns dies,s’ha fixat en les frases literàries que es poden llegir al paviment del carrerHuertas. Frases d’obres de Cervantes, Larra, Góngora, etc. Té raó, Madrid ésuna ciutat amb molta tradició literària. I la cuida!

A mi m’agrada especialment la iniciativa de“Libros a la calle”. Des de fa 15 anys, les finestres dels autobusos i dels vagonsde metro s’omplen de fragments de novel·les i poemes amb l’ànim de convidar elspassatgers a la lectura. Aquestes últimes setmanes, durant els trajectes, m’heentretingut llegint les traduccions castellanes de les desventures de laColometa de Mercè Rodoreda o dels poemes de Gabriel Ferrater.

Però a aquesta campanya de difusió dec, sobretot,un descobriment literari molt especial: Primeramemoria, d’Ana María Matute. Si no hagués llegit les primeres línies delllibre en un dels cartells de la campanya, potser mai no hauria arribat a undels primers treballs de l’escriptora barcelonina, i ara no el compartiria ambels meus companys del club de lectura i amb vosaltres. La roda continua. Trobareu la llista completa de llibresd’aquest any i dels anteriors a: www.librosalacalle.com.Potser són bones pistes que poden ajudar als reis despistats.

Clara

"Amy e Isabelle" d'Elisabeth Strout

2011-12-22T10:00:00.001+01:00

Ja fa uns mesos vaig recomanar un llibre de la novel·listaamericana Elisabeth Strout, “Olive Kitteridge” amb el que haviaguanyat el Premi Pulitzer i del Gremi de llibreters de Catalunya.

Arran del seu èxit El Aleph Editores ha publicat ara encastellà la seva primera novel·la que m’ha agradat tant com la primera. Es tractade “Amy e Isabelle”, la història d’una mare soltera i la sevafilla adolescent que viuen en un petit poble de la costa est dels EEUU. Tambéaquesta vegada ens trobem davant d’unanovel·la escrita per una dona sobre el món de les dones amb una gransensibilitat. Amb els simples detalls de la vida de cada dia, les relacionspersonals en l’ambient d’una petita empresa, els conflictes amorosos de lesprotagonistes, en una paraula amb la seva vida quotidiana, l’autora aconsegueix un relat d’una granforça i ens manté enganxats com si es tractés d’un thriller. Francament recomanable si teniu temps dellegir aquestes vacances.

La nadala

2011-12-20T09:08:00.000+01:00

Gairebé sense adonar-nos-en ja som altre cop a Nadal. Arribaran les diadesfarcides de menjar i torrons, potser aquest any es reduiran els maratoniansdinars i sopars d’empresa i es moderarà una mica la desmesura dels regals i elconsum per celebrar ja no se sap ben bé què.

Jo, que vaig néixer un 25 de Desembre, tinc una tradició personal per la nit deNadal que no variaré i que faig extensiva als lectors del Blog. Llegeixo algunfragment de "Poema de Nadal" de Josep M deSagarra i escolto una nadala musical preciosa, “Simfonia nº 1 D’unmatí, d’una nit de Nadal ”, que Pau Riba va incloure en el jamític disc DIOPTRIA. Poètica, tendra, intencionada, nostàlgica, trobo queaquesta cançó ens transporta a Nadals ja molt antics. Aquí la teniu.

L'òpera dels dilluns

2011-12-18T23:12:00.003+01:00

Ahir, gràcies, un cop més, a la nostra amiga Mª Jesús C.varem poder assistir a l’assaig general de “Lindade Chamounix” que s’estrenarà elproper dimarts al Liceu. Una òpera deDonizzeti, encara que no sigui de les més destacades, és sempre un regal però en aquest va ser deluxe. Cantava un parella excepcional, JuanDiego Florez i Diana Damrau, que ens va oferir una interpretacióextraordinària. Els seus companys de repartiment varen estar també a l’alçada isegurament varem escoltar una de les millors versions possibles avui en dia.Inicialment no vaig localitzar un vídeo dels dos cantants però ara, gràcies al Facebook, n'he trobat un amb un duet interpretaten aquesta representació del Liceu tal com la varem escoltar. A més d'en Florez, extraordinari com sempre, cal destacar la intervenció de Damrau, la gransoprano lleugera alemanya, que ja ens ha visitat més d’una vegada al Blog,que canta com els àngels i a més actua, com varem poder comprovar el dissabte, comuna gran actiu.

Les mentides d'Esperanza Aguirre

2011-12-16T10:31:00.001+01:00

Un altre monumental disbarat de l’Esperanza Aguirre. LaComunitat de Madrid acaba d’aprovar la llibertat d’obertura dels comerços les24 hores del dia els 365 dies de l’any amb l’argument que això permetrà crear20.000 nous llocs de treball i un augment de sis dècimes en el PIB regional. Queno em facin riure; la fal·làcia és monumental. No cal ser economista, només s’hade tenir un mínim de sentit comú, perentendre que l’extensió dels horaris no pot generar cap augment significatiu dela demanda de consum ni de l’ocupació. La gent consumeix fonamentalment el que desitja,o la publicitat li fa desitjar, i el queel seus nivells de renda i de crèdit li permeten. Si algú vol comprar aliments,roba, electrodomèstics o un vehicle deixarà de fer-ho per no poder anar a labotiga un diumenge o una nit a les tres de la matinada? Evidentment no.
El que hi sí es produirà, en canvi, amb aquesta mesura ésuna clara redistribució entre els canals de venda en favor de les grans cadenes,centres comercials i grans magatzems que són els únics que per la seva dimensiói recursos podran organitzar els torns de treball necessaris per manteniraquests horaris interminables que de cap manera estan a l’abast del petit i mitjàcomerç.

Que no ens facin combregar amb rodes de molí. Darreraaquestes mesures hi ha indubtablement la pressió de la gran distribució que,com sempre, troba en el PP i sobretot en aquesta política demagògica ipopulista els seus millors aliats.

Gràcies a la multitud

2011-12-16T00:31:00.006+01:00

Com finançar un petit projecte social, artístic o tecnològic en aquests temps, sense necessitat d’invertir, ni recórrer a subvencions? A Catalunya la resposta és, des de fa gairebé un any, el portal Verkami; una plataforma pionera a casa nostra, inspirada en el sistema de ‘crowdfounding’ o microfinançament que funciona a Estats Units des de fa un temps

Des del moment de la presentació del projecte i durant 40 dies tothom pot fer una aportació econòmica als projectes, convertint-se així en 'minimecenes'. Com a tal, l'inversor té dret a recompenses vinculades amb el projecte, fixades pel seu autor prèvia recomanació de Verkami, i que varien en funció de la quantitat invertida.

Aquest web va ser impulsat per tres catalans (dos pares i un fill) i va començar a funcionar ara fa un any. Des d'aleshores la pàgina ha vist com desenes de projectes es feien realitat, alguns dels quals fins i tot han obtingut cert ressò mediàtic, com la pel·lícula ‘Interferències’ (el primer film finançat per aquesta via), videoclips de grups catalans populars, petites investigacions científiques, publicacions literàries o periodístiques, etc.

En definitiva un fenomen que confirma la capacitat d’Internet per associar les persones, amb gran horitzontalitat i amb un fi productiu. Aquí l'èxit d'una iniciativa resideix únicament en l'interès que sigui capaç de suscitar entre la massa. Verkami, una unió de mots en Esperanto que significa ‘amic de la creació’, ens fa tornar a creure en el poder de la multitud.

www.verkami.com

Pau

" La gran regresión" de Ignacio Ramonet

2011-12-14T09:07:00.001+01:00

La seguidora del Blog Rosa C. em fa arribar un article de Ignacio Ramonet director del prestigiós Le Monde Diplomatique en espanyol en el que ens dona la seva intepretació del funcionament dels "mercats" en tota aquesta crisi. Crec que és força interesant.

"LA GRAN REGRESIÓN"

Antològica Joan Miró

2011-12-13T12:10:00.000+01:00

La Fundació Miró presenta una exposició antològica, “Joan Miró, l’escala de l’evasió” organitzada juntament amb la Tate Gallery de Londres, sobre l’obra del seu fundador, amb més de 150 peces molt significativesprocedents de grans museus i col·leccions privades. És una molt bona ocasió per revisar la sevaevolució creativa. L’exposició inclou també obres dels fons permanent del Museuque la complementen. En aquest sentit la mostra presenta la col·lecció privadade Kazumasa Katsuta, un empresarijaponès entusiasta de l’obra de l’artista que va adquirir més de 30 pintures i escultures, totes elles molttriades, que segueixen les diferentsetapes creatives de Miró. Una ocasió excel·lent per revisar l’obra d’un delsmés prestigiosos pintors del segle XX i segons molts entesos creador d’unallenguatge plàstic molt original que ha tingut una extraordinària influència enl’estètica del segle XX.

L'Òpera dels dilluns

2011-12-11T23:04:00.001+01:00

Torna el Nadal i arriba com cada any l’hora del Messies. Precisament demà i dimarts el podrem escoltar al Palau de la Música el ja tradicional concertdel Messies participatiu organitzat amb gran èxit per la Caixa.

Pels amants d’aquest magistral oratori us ofereixo un fragmentde la gravació de l ‘Academy of Saint Martin in the Fields dirigida el 1992 per Sir Neville Marriner. El conjunt anglès és una referència absoluta d’aquestaobra i en aquest cas l’escoltarem acompanyant les veus de la mezzo Anne Sophie von Otter i la soprano americana Sylvia Mc Nair. Un repertori de luxe absolut per una obra mestra.

La vida sigue igual...

2011-12-11T21:52:00.001+01:00

A la tornada m'he trobat amb els resultats de la tant esperada cimera europea que havia d'estabilitzar els mercats i establir les bases per una millora de l'economia europea. Pel que havia anat llegint les darreres setmanes no tenia massa esperances que s'articulés un conjunt de mesures que permetessin superar el continuat paradigme de l'austeritat i contribuissin a millorar la deterioda situació econòmica. Malauradament sembla que els resultats han estat més aviat pobres. Trobo que ho resumeix molt bé l'artice d'avui de Manel Perez a "La Vanguardia", un comentarista que hi toca molt.

" LA VIDA SIGUE IGUAL..."

A la lluna de Pamplona

2011-12-09T23:11:00.001+01:00

“En la luna es un viaje a losrecuerdos primeros”, diu el dramaturg Sanzol del seu nou espectacle. Quins són els vostres primers records? Quèrecordeu de la vostra infància? Jo, ben poc. Sanzol, en canvi, munts de coses.I la màgia és que aconsegueix presentar-les damunt d’un escenari tal i com aell li deuen venir a la memòria: de manera fragmentada, desordenada iemocionant, però creant un trencaclosques evocador. Un trencaclosques que tésentit, que diu coses, és divertit i que et transporta a èpoques passades, lesde la seva infància i la seva joventut a l’Euskadi dels 70s i dels 80s.

Alfredo Sanzol (Pamplona, 1972) és un dels dramaturgs i directors de teatre que,juntament amb Miguel del Arco, Claudio Tolcachir o Oriol Broggi han estat considerats com lesnoves promeses del teatre espanyol pel suplement Babelia de El País. Sanzol va donar la campanada fa dues temporades amb un muntatge que es vaconvertir en un èxit inesperat : Días estupendos. Potser alguns de vosaltresvau tenir ocasió de veure’l recentment al Teatre Villarroel. Llavors ja feiatemps que corria per Espanya i que es restrenava a Madrid. Potser també vautenir ocasió de veure Delicadas, una col·laboració amb la companyia catalana T de Teatreque també s’alimentava dels records d’infància de l’autor. Si us van agradaraviat podreu veure En la luna a la sala de Gràcia del Teatre Lliure(coproductor de l’espectacle). A Madrid ja l'hem vist estrenar al Teatro de La Abadía i la recomanem.

Clara

Des de l'Orient

2011-12-04T15:32:00.001+01:00

Quan es publiqui aquest post jo seré a Sri-Lanka,l’antiga illa de Ceilan, i per tant avui toca escoltar alguna peça d’òperainspirada a Orient. Potser una de les més indicades sigui “Lakmé”de Léo Delibes. El repertori operístic francès va ser molt aficionat als temesi la música exòtica. Ambientada a l’Índia britànica a mitjans del segle XIXexplica els amors entre un oficial anglès, Gerald,i la filla d’un sacerdot hindú, Lakmé. Segurament un dels moments méscèlebres de l’obra és l’ària “Ou va lajeune hindoue” que a França és més coneguda per “L’ària de les campanetes” (L’aire des clochettes) i que s’ha convertit en un veritable repte per totesles grans sopranos lleugeres. L’escoltarem per Natalie Déssay, sens dubte una de les més grans sopranos francesesde tots els temps. Veureu una mostra del que vol dir refilar. Fins aviat.

Torna el World Press Photo

2011-12-02T01:14:00.004+01:00

Aquesta setmana us animo a visitar l’exposició itinerant del World Press Photo, que s’estarà al CCCB fins a mitjans de desembre. Com molts sabreu, es tracta d’una exhibició de les millors imatges del fotoperiodisme internacional que han estat guardonades per la fundació sueca que dóna nom a l’exposició.

El palmarès es reparteix en categories diverses com el retrat, la fotografia d’actualitat, temes contemporanis, vida quotidiana, naturalesa o arts i entreteniment, entre altres. Enguany destaca el fet que trobem tres fotoperiodistes de l’Estat entre els premiats. Són Gustavo Cuevas, Fernando Moleres i Guillem Valle.

Malauradament aquest últim ha estat ‘notícia’ fa pocs dies, després de ser detingut i agredit pels cossos de seguretat egipcis a prop de la Plaça Tahrir. És un dels riscos que corren aquests professionals, amb l’agreujant que cada cop més es desplacen a països en conflicte sense estar assegurats pels seus mitjans (i això en el millor dels casos, és a dir, quan no viatgen pel seu compte i sense un encàrrec professional).

La fotografia que adjunto és de Guillem Valle, i la podreu veure al World Press Photo perquè ha estat guardonada amb el tercer premi en la categoria de retrat. El protagonista, un home de la tribu dels Dinka, radicada a una regió al sud del Sudan.

Dit això, i sense deixar de recomanar-vos la visita, reitero la meva crítica (primer post d’‘Al cap del carrer’) a la visió excessivament tangencial dels conflictes que -gairebé per defecte de forma- ofereixen aquest tipus de certàmens. En tot cas no crec que sigui demèrit dels fotoperiodistes, que troben en iniciatives com el World Press Phtoto la possibilitat de donar a conèixer la seva feina en un moment tan complicat per la professió.

Fins la propera!

Pau

Nou llibre de " El Roto"

2011-12-01T11:27:00.001+01:00

Andrés Rábago - El Roto - , el nostre humorista de capçalera, acaba de presentar un nou llibre, "Viñetas contra la crisis". No cal dir que el compraré tant bon punt el trobi a la llibreria. Mentrestant en aquests dies tant complicats aqui teniu un dels seus acudits recents amb una bona reflexió.

Els impressionistes a Barcelona.

2011-11-30T09:16:00.001+01:00

Cosmocaixa presenta una magnífica exposició amb el títol de “ IMPRESSIONISTES Mestres francesos de la col·lecció Clark”. Estracta de la col·lecció privada de l’industrial americà Sterling Clark queinstal·lat a Paris el 1914 va reunir un extraordinari conjunt d’obres dels mésdestacats pintors del seu temps i especialment dels impressionistes. L’home endevia saber un niu i segur que tenia una gran intuïció perquè la majoria són quadresde primera fila. Hi podreu veure les pintures dels precedents més immediatsdels impressionistes, Corot, Millet o Rousseau, i tot seguit les obres dels grans mestres, Sisley, Monet, Degas isobretot una extensa sèrie de pintures de Renoir, que era sens dubte l’artista favorit del col·leccionista.

L’exposició és a Barcelona aprofitant que el museu onnormalment resideix a Massachusetts està actualment en obres. Aquí lapresentació és excel·lent amb una molt bona il·luminació i sobretot amb unstexts de comentari de cada secció i dels propis quadres que són moltimnteressants i molt ben escrits.

La mostra estarà oberta fins el 12 de Febrer però si hi aneu abans del 8 de Gener podreu veure també una petita exposició força interessant sobre l'obra de l'arquitecte Enric Sagnier.

L'òpera dels dilluns

2011-11-28T12:50:00.001+01:00

Aquest cap de setmana som a Andalusia i per tant us proposo que escolteu un fragment de l’òpera andalusa per antonomàsia que com bé sabeu és “Carmen” de Georges Bizet.

Escoltarem l'Elina Garanca una mezzosoprano que a més de tenir una veu extraordinària i cantar molt bé és guapíssima i té unes grans dots teatrals. Podreu comprovar vosaltres mateixos la creació que fa d’una dona sensual i provocadora com la Carmen. Poques vegades he vist una interpretació tant ajustada al personatge.

Un indult inacceptable

2011-11-26T19:52:00.001+01:00

Avui hem sabut que el Consell de Ministres, en una de les seves darreres reunions com a govern en funcions, ha decidit indultar al conseller delegat del Banesto, Alfredo Saez, que havia estat condemnat per l'Audiència i el Tribunal Suprem a una pena que l'incapacitava per continuar dirigint el Banc.
Aquesta decisió no fa més que confirmar la dependència del poder polític dels poders financers i fa malpensar dels compromisos personals i polítics del Govern socialista amb l'entitat que presideix el Sr. Botín. Constitueix una clara injerència, totalment innecesària, a les disposicions judicials que resulta molt difícil d'explicar. No pot ser compresa per l'opinió pública i desacredita l'acció del partit socialista. Ho sento però em sembla que és un dels pitjors comiats que es puguessin haver imaginat per Rodriguez Zapatero.

¿La cara es el espejo del alma?

2011-11-24T23:38:00.001+01:00

Fa unes setmanes vaig escriure un postsobre el fenomen del Twitter, per explicar-ne el sistema de funcionament i valorar-neles possibilitats i potencialitats. Avui he pensat que val la pena veure quinha estat el seu paper en aquestes ultimes eleccions.

Per fer-ho, volia recomanar-vos un treballinteressant que m’ha fet arribar la meva amiga Patricia i d’on he tret laimatge que il·lustra aquest post. Porta per títol “Topología de la comunidad españolaen twitter” i hi podeu accedir a través del link que trobareu al final. Elseu autor, en Carlos Guardián, ha construït uns mapes de xarxes socials decadascuna de les principals candidatures a les darreres generals. Així n’hapogut mesurar la mida, el grau d’integració entre els seus seguidors i laconnexió amb d’altres xarxes. Tot això a partir de les dades d’usuaris i demissatges que aquests han intercanviat. El resultat és sorprenent. Tant desd’un punt de vista gràfic com pels resultats que ofereix.

Es podria pensar que els usuaris d’aquestesxarxes no són representatius (ni per edat, ni per professió, ni per condiciósocioeconòmica, etc.) del conjunt d’electors i que Twitter i urnes no han d’anar necessàriament en consonància. Tanmateix, a primeravista s’observa una certa correlació entre la presència en aquesta xarxa i elsresultats electorals. Per exemple, EQUO, que finalment es va quedar sense escó,resulta tenir també una de les xarxes més petites. També hi ha excepcions, comla d’Amaiur, que no sembla haver necessitat de la presència a la xarxa perreforçar o promocionar la seva candidatura. En tot cas, i posats a serprovocadors, podem preguntar-nos si en un futur proper les enquestespre-electorals no deixaran de ser necessàries...

http://www.k-government.com/2011/11/18/topologia-de-la-comunidad-politica-espanola-en-twitter/

Clara

Collsacabra

2011-11-24T13:16:00.001+01:00

Collsacabra i el Cabrerès ens ofereixen alguns delspaisatges més singulars de Catalunya. Verdes pastures, immenses fagedes, singles i espadatsimpressionants, salts d’aigua, etc, etc.

El darrer cap de setmana hi varem anar amb una colla d’amicsper pujar al pla d’Ayats i al monestir de la Mare de Déu de Cabrera. Varem gaudirdels meravellosos panorames i els colorsde tardor una mostra dels quals us ofereixo en aquest petit reportatge.

“Nader y Simin, una separación”

2011-11-23T09:39:00.001+01:00

El meu amic, en Carles C. ens va recomanar que anéssim aveure “Nader y Simin, una separación”,una pel·lícula iraniana deldirector Asghar Farhadi . Li varem fercas i ara faig extensiva als lectors delBlog la seva recomanació.
El film, que acaba de guanyar l’Os d’Or al Festival deBerlí, ens explica la història de la conflictiva separació d’un jove matrimonide classe mitja a Teheran a partir de laqual ens introdueix en la les formes devida de la societat iraniana , els processos judicials, la importància de lareligió, etc. Però el plantejament i l’anàlisi delspersonatges, molt ben situats en el seucontext, té la virtut de transcendir unavisió localista i es fa realmentuniversal.

D’altra banda aquesta pel·lícula confirma la gran capacitat dels directors iranians perfilmar pel·lícules amb molts pocs recursos i convertir-les en obres de granqualitat.

L'anàlisi electoral de Gabilondo

2011-11-21T08:58:00.001+01:00

Podeu veure l'anàlisi electoral que feia ahir al vespre Iñaki Gabilondo, lúcid com sempre.

POR FIN, LA ORTODOXIA

L'òpera dels dilluns

2011-11-20T21:39:00.001+01:00

Avui veureu un vídeo ben particular. El devem a la Maria P.que em va descobrir la parella que l’interpreta en un tó de divertimento. Estracta del duet “Nel profondo” de l’òpera barroca “Orlando el furioso “ d’Antonio Vivaldi.

Els intèrprets són dos joves cantants especialment brillants.D’una banda el francès Philipe Jarousky,un dels contratenors més prestigiosos del moment que ja ha aparegut al Blog i aqui varem poder escoltar en directe aquest estiu al Festival de Torruella deMontgrí. La seva parella és la contralt canadenca Marie Nicole Lemieux especialitzada en el repertori barroc. Elsacompanya l’orquestra “Ensemble Matheus” fundada i dirigida per Jean Christophe Spinosi .

Com veureu es tracta d’una sessió de concert on tots els intèrpretss’ho passen d’allò més bé i aconsegueixen fer-nos partícips dels seu bon humor.Un sentiment que bona falta ens farà aquesta nit electoral... La veritat és quehavia pensat posar-vos un rèquiem però finalment he cregut més reconfortant aquesta peça.

Música per a indecisos

2011-11-18T12:38:00.004+01:00

Sí amics, avui em perdonareu que escrigui en el to conciliador que anuncia el titular. És l’efecte Amics de les Arts, aquests artistassos que no ens mereixem; una banda d’amics que ha fet fortuna a base de fer música per als indecisos de la música. I d’indecisos, com se sap, en aquest país n’hi ha, almenys, 30.000; els necessaris per fer del seu àlbum ‘Bed & Breakfast’ (2010) Disc d’Or.

Aquests fills mediàtics de la (darrera) explosió de la música en català han trobat la fórmula de l’èxit, i de quina manera. Els Manel van obrir el camí, amb una lírica a anys llum dels Amics i una proposta musical poc arriscada però força més personal i distintiva. L’interès sobtat dels mitjans per tot grup que recordés vagament els de Guillem Gisbert va fer la resta, i és en aquest context on els gendres predilectes de Catalunya han caigut en gràcia.

Música per indecisos, per avorrir les cabres, per fotre’s un tret i despertar de cop. Sigui per voluntat expressa o fruit de les seves pròpies limitacions, el cas és que la seva musiqueta és transversal, fa les delícies de grans i petits, provoca la genuflexió de crítics musicals venerats i condueix les masses al Palau de la Música.

Amb aquest aval, diuen que Els Amics de les Arts (i Manel) han contribuït a ‘normalitzar’ l’escena musical del país que s’expressa en català. Jo dic que prefereixo la normalitat talentosa i prèvia dels Mishima, Standstill, Guillamino o Inspira, tots catalans, tots músics amb majúscules.

Mereixem alguna cosa més que la insulsa aventureta de quatre joves que “pugen a Verdaguer”, i si rasquem una mica veurem que ja la tenim. Els nostres músics, al seu torn, somien amb un país en què la ‘normalitat’ no els exclogui de les portades, on la seva aportació musical no alimenti només la ‘crítica especialitzada’ i el maleït ‘públic minoritari’.

El pop ja és una música prou lleugera com perquè ens quedem amb la pitjor. El dia que l’ACN, ‘El País’ o ‘Time Out’ arrisquem una miqueta, molts ens ho agrairan. I vosaltres, quin grup escoltareu aleshores?

Pau

Governs democràtics - Governs tecnocràtics.

2011-11-17T11:30:00.001+01:00

Sembla que aquest és el dilema que se’ns presenta aquestsdarrers dies amb la caiguda de diferents governs electes i la seva substitució,això si amb consentiment parlamentari, per equips de gestors sense marcadafiliació política que compten amb el vist i plau dels organismes internacionals i de les primeres potències europees,sobretot d’Alemanya. Es parla d’una instància de poder europeu constituïda perMerkel, Sarkozy, Barroso, Rompuy, Draghi, que tria i/o dona elvist i plau als gestors de països més o menys intervinguts. Tot seguit els seràmés fàcil imposar-los mesures i controlar la seva gestió.Evidentment això representa tant un fracàs de les fórmulesde gestió política tradicional, que no han sabut donar solució als problemesnacionals, com una mancança de les institucions comunitàries que no tenenestablerts de forma clara òrgans i sistemes de gestió col·lectiva transparents.

Més enllà es pot pensar que de fet aquesta fórmulasimplement dóna cobertura als criteris i les intencions dels grans grupsfinancers- també anomenats mercats- quetroben en aquest equips tecnocràtics uns bons agents menys cremats que elspolítics, menys condicionats pels partits i la opinió pública i per tant méspredisposats a defensar els seus interessos i punts de vista i posar en marxa dures mesures d'ajust.
Una altra forma de veure-ho més esperançadora seriaconsiderar que aquest nucli dirigent europeu té un potencial regenerador i unavoluntat d’actuar per racionalitzar l’economia europea però també per dotar-ladels mecanismes que puguin fer front als mercats desbocats i als abusosespeculatius. Podria ser de fet l’embrió d’una veritable política comunitàriaque essent molt necessària i desitjada per molts té també evidentment serioses dificultats per imposar-se davantels interessos i les pressions dels diferents països que tiren cap al seucostat.
Haurem d‘esperar una mica més encara i veure com actuen elsdiferents actors del drama per saber cap a quin costat es decanta la balança.

Les arbredes i l'estany de Sils

2011-11-15T00:00:00.001+01:00

La setmana passada el meu amic Pere C. em va fer descobrir l’estanyde Sils, una de les zones humides més antigues i potser desconegudes deCatalunya. Circulant per l’AP 7 hi havia passat centenars de vegades pel costatperò mai m’hi havia aturat per contemplar la seva bellesa. Aquest estany havia arribat a ocupar unasuperfície de 7 km2 i ja apareix registrat a la cartografia del segle XVII. Al llarg dels darrers anys es va anardessecant per aconseguir més terrenys d’explotació agrícola i lluitar alhoracontra el paludisme. Cap a finals del segle XX començaren les explotacions d’espèciesde fusta de ràpid creixement.

Aquests estanys d’aiguacreixen o minven ara segons el ritme de les pluges i estan rodejats de plantacions d‘altíssims i esvelts pollancres quecanvien també de color segons les estacions. Despullats a l’hivern, amb vestit verd clar a la primaverai més intens a l’estiu, grocs i torrats a la tardor. Així és com els varem trobar nosaltres acomençaments d’aquest càlid Novembre. Usels ofereixo en aquest petit reportatge que espero us animarà a visitar aquestmagnífic racó gironí.

L'òpera dels dilluns

2011-11-13T20:55:00.001+01:00

Avui veurem una interpretació d’una de les grans veus de lalírica del nostre país. Es tracta de JosepCarreras, un grandíssim tenor que potser fins ara no ha estat prou presenten el Blog. Va ser un jove tenor català, l’AlbertCasals, que ara comença una prometedora carrera, qui va penjar fa uns dies aquestvídeo al Facebook i així m’ho varecordar.

Escoltarem el gran Carreras, de qui aquests dies s’hapublicat una extensa biografia, cantant l’ària “Colpito qui m’avete” de l ‘òpera “Andrea Chénier” del compositor verista Umberto Giordano. Interpreta el paper de Chénier, el poeta idealista i prerevolucionari Andrè Marie deChénier, personatge real que va ser guillotinat el 8 de juliol de 1794 percriticar, en els seus escrits, l'època del terror implementada per Marat iexecutada per Robespierre .

Aquesta interpretació correspon a una actuació ja fa molts anys de Carrerasa la Scala de Milà. Hi podreu apreciar la seva veu jove plena alhora de força i matisos i amb un timbre que sempre m’ha agradat molt. La qualitat de la filmació és també excel·lent.

El Roto i les xarxes

2011-11-12T10:57:00.001+01:00

No ens passa una mica a tots ?

Cosa de dos?

2011-11-10T23:38:00.001+01:00

Falta una setmana per les eleccions. Ja hemtingut cara a cara a La1 de Rtve i programa de “Salvados” amb Rajoy yRubalcaba. Són només dues mostres de que tenim un sistema polític cada vegadamés bipartidista. En consonància amb aquests sistema, lescampanyes electorals es concentren en els candidats de les dues forcesmajoritàries, PSOE i PP. Per descomptat, existeixen alguns mecanismescorrectors que asseguren, per exemple, la presència en espais publicitaris idebats mediàtics a candidats d’altres formacions amb representacióparlamentària. Però cap d’aquestsmecanismes no sembla capaç d’exercir un contrapès efectiu a la dinàmicabipartidista. Encara menys són capaços d’oferir espais a les noves formacions ode fer-se ressò de les inquietuds dels abstencionistes o desenganyats de lacapacitat representativa del nostre sistema democràtic.

Em sembla una dinàmica perillosa aquesta dedissociar cada vegada més l’atenció informativa de l’interès ciutadà. Perquè noés veritat que la majoria dels electors votaran Rajoy o Rubalcaba. Potser seranels més votats, però això no els farà majoritaris. La majoria dels electors o novotarà o votarà altres opcions, i no convé oblidar-ho. Alguns fins i totvotaran amb la finalitat específica de combatre el sistema polític bipartidistaen el marc de l’actual llei electoral. Avui us presento una iniciativa concretad’un col·lectiu que ha calculat, per cada circumscripció, quina formació nomajoritària té més possibilitats d’obtenir un escó. #AritmEtica20N proposa aixíuna estratègia per robar escons a PP i PSOE (+ CiU) a tot el territori de lamanera més eficient possible. D’acord amb aquest plantejament tots els partitssón iguals i l’opció electoral no es basa en una preferència per l’un o l’altresinó que l’única motivació és la de “Divideix y venceràs”. Què us sembla? Estàclar que quan el sistema polític i electoral es desentén dels seus electors,augmenta el risc que els electors s’aferrin, legítimament, a propostes comaquesta. Però és això el més desitjable?

Trobareu més informació a: http://aritmetica20n.wordpress.com/

Clara

"Òpera en texans"

2011-11-09T00:22:00.002+01:00

Ja fa dies volia recomanar que veiéssiu el programa d’òpera “ÒPERA EN TEXANS” que aquesta temporadapresenta TV3 els diumenges a la nit. Després del seu gran èxit suposo que molts de vosaltres ja l’haureu descobert però els que encara no ho hagueu fet nodeixeu de veure’l i escoltar-lo, és clar, a partir de la propera setmana. Comque segur que us agradarà molt podeu repescar els capítols anteriors per Internet a TV3 a la carta.

El programa està dirigit i presentat per en Ramon Gener un expert en música, anticbaríton i que té una àmplia cultura musical i operística. Havia desenvolupatamb gran dedicació una tasca pedagògica i de divulgació al voltant del món del’òpera fins que degut a la qualitat de les seves presentacions, a alguna de les quals jo havia assistit, elva fitxar la televisió de Catalunya per portar a terme aquest programa. Gener,que és un gran comunicador, canta quan cal, toca el piano i ofereix constantsreferències entre el món de l’òpera i les formes musicals i artístiquesactuals, el cinema, el vídeo, el rock i altres formes de música contemporània. La producció televisiva està també moltaconseguida i tota plegat fa de “l’Òpera en texans” un excel·lent programa de divulgaciói ens diverteix i entreté els diumenges al vespre.
Després d’escoltar-lo, jo, humilment, penjo la meva ”Òpera dels dilluns “ al Blog...

"Crisis y redistribución"

2011-11-07T22:24:00.003+01:00

Els que hagueu seguit alguns dels articles que he penjat ala Secció d’economia del Blog segurament coneixeu la meva ferma opinió que sense una redistribució de rendes iriquesa, tant en el sí dels països desenvolupatscom entre països dels anomenats Nord idel Sud, la solució a les crisi és impossible.
Per això avui us vull recomanar un article d’en JoséFernandez-Albertos, un jove economista investigador del CSIC que escriusovint lúcids articles a la premsa. Esaquest cas es tracta del publicat el passat divendres a “El Público”, onprecisament tracta el tema de la redistribució. Com que no hi puc estar més d’acordaquí el teniu.

CRISIS Y REDISTRIBUCIÓN

L'Òpera dels dilluns

2011-11-06T21:42:00.001+01:00

Com podreu veure el divendres es va penjar un post sobre unreportatge cinematogràfic de Queen.Doncs bé, per continuar recordant la figura del seu líder he pensat que avui l’”Òpera del dilluns “ us oferirà una peça ben singular. Es tracta dela cançó Barcelona que Mercury va composar per a la promoció dels Jocs Olimpicsde la nostra ciutat. La cançó és bonaperò sobretot el que resulta fantàstic és la interpretació que en van fer elmateix Freddy Mercury i Montserrat Caballé. Segur que tots l’heu escoltat més d’unavegada però si hi pareu atenció veureu l’extraordinària creació d’òpera-rockque en fan dues de les més extraordinàries veus de les seves especialitats.Cantant junts es creixen, es multipliquen i ens ofereixen un magnífic exempledel que ara s’anomenaria música-fussió. A disfrutar !

Tot recordant Queen

2011-11-04T11:45:00.007+01:00

Queen forma part d’aquells grups amb què -gràcies als meus pares i als molts viatges en cotxe- vaig començar a parar atenció a la música. És una sort que fos així com vaig entrar en el seu univers musical particular, vull dir, amb aquella absència de prejudicis pròpia dels nens, que bé podríem assimilar a la llibertat creativa de Queen.

Recentment he vist el documental de la BBC ‘Queen. Days of our lives’ al Festival In-Edit de Barcelona. És un treball que repassa la trajectòria del grup (1970-1991) amb imatges de totes les èpoques i testimonis dels seus integrants, productors, managers i altres musics que formen part de la historia de la banda. Evidentment, us el recomano.

Per a un admirador de Queen ha estat interessantíssim descobrir els motius d’inspiració de tantes cançons, ubicar-les en la trajectòria del grup i comprendre una mica més les seves motivacions. El trist desenllaç del monstre musical que va ser Freddie Mercury dóna encara més profunditat al film, extens però àgil, ple d’anècdotes i imatges d’arxiu impagables.

Però el que m’ha fet abraçar definitivament la convicció que Queen és un dels candidats a millor grup de rock de tots els temps és descobrir com va assolir la popularitat. El documental subratlla com l’èxit els va arribar malgrat el tracte displicent de la crítica britànica (la seva crítica); Queen era un grup incòmode, per ètica i estètica, i malgrat això van superar els recels de l’establishment cultural a base d’una recepta pròpia, bona i senzilla: fer la seva música, sense receptes precuinades ni servilismes estètics. A dia d’avui, el resultat segueix sent fantàsticament intemporal.

El document que us deixo -de la cançó que dóna nom al documental, ‘Thes are the days of our lives’- no passarà a la història dels videoclips. En canvi, val la pena saber que és l’últim en què va participar Mercury, aleshores ja molt afeblit per la Sida. Mireu-lo als ulls, escolteu la lletra i adoneu-vos que, com bé diu la Clara, és un autèntic testament en vida. Dilluns, a la sala gran del cine Aribau, molts vam plorar emocionats.

Pau

"Jo confesso" de Jaume Cabré

2011-11-03T00:48:00.001+01:00

Confesso que soc un admirador iun seguidor fidel d’en Jaume Cabré ique he llegit la majoria de les seves novel·les. Em sembla recordar que quan livaren atorgar el Premi d’Honor de lesLletres Catalanes ara fa uns mesos vaig publicar un post comentant-ho icelebrant-ho.

Haig de confessar també que quanva aparèixer el seu darrer llibre a començaments de setembre em vaig apressar acomprar-lo abans que s’esgotés la primera edició . I que jo, que soc claramentpartidari dels llibres breus, em vaig llegir en pocs dies les 1003 pàgines delllibre. No crec haver llegit mai un llibre tant llarg...

Després d’aquestes confessionshaig de dir que tot i tractant-se d’una novel·la molt respectable m’ha decebutbastant. I sense ànim de fer una crítica literària, la qual cosa en el meu cas seriauna pretensió ridícula, tractaré simplement d’explicar perquè el llibre no m’haentusiasmat com esperava.

Tinc la impressió que portat perl’èxit de “Les veus del Pamano”, laseva anterior novel·la, Cabré ha volgut construir una novel·la total que abarcae interrelaciona una enorme multiplicitatde situacions i personatges al llarg d’un període de mes de sis cents anys. Això en la meva opinió produeix una dispersióexcessiva i no permet un dibuix concís i ric de tots els temes tractats.
L’arquitectura de la novel·la, encanvi, és molt original i utilitza d’una forma alternativa i totalmentimprevisible la figura d’un narrador extern amb les veus directes dels mateixospersonatges. I alhora alterna constantment relats pertanyents a moments deltemps distants desenes o centenars d’anys. Això exigeix una gran atenció perpart del lector però el relat està molt ben construït i l’esforç de circularper un text complex resulta gratificant.
Com he comentat alguns delspersonatges els trobo poc dibuixats ialguns altres em semblen poc creïbles perquè els trobo una mica caricaturescs.I finalment el tema central del llibre , la maldad, es situa en contexts potserun pel massa evidents per tòpics com el Nazisme, la Inquisició o l’integrismeislàmic. Crec que el llibre hagués guanyat amb un esforç de concreció.
Tinc la impressió de ser una micamassa dur amb aquestes valoracions. I em sap greu. Potser es degui a les mevesaltes expectatives amb aquest autor. Potser també a una campanya de premsa moltpunyent en el moment del llançament que contribuïa a augmentar-les encara més. Però cal dir, aixòsí, que sense ser, en la meva opinió, la millor obra de l’autor és un llibremolt ben escrit i que malgrat aquestescrítiques t’atrapa, com ho prova el fet que l’he llegit de cap a peus en poctemps i que m’ha estimulat a fer-ne aquests comentaris. Si algú l’ha llegitseria bo confrontar la seva opinió amb algun comentari. Animeu-vos.

La maleta mexicana

2011-11-01T11:04:00.001+01:00

El MNAC presenta “Lamaleta mexicana”, una exposició al voltant dels negatius trobats en unamaleta a Mèxic el 1995 que contenia els rodets disparats a la guerra civilespanyola per tres grans foto reporters, RobertCapa, Gerda Taro, que va ser laseva companya i va morir en campanya, i DavidChim Seymour, company de Capa i fundador com ell de l’Agència Magnum.

Fa un parell d’anys es va presentar al mateix museu unamagnífica exposició dels treballs de la parella Capa-Taro que em va agradar molt. En canvi en aquesta ocasió no pucdir el mateix. La mostra consisteix fonamentalment en exposar els fulls decontacte de les més de 4000 fotografies, clavats directament a les parets, iacompanyar-los d’algunes de les imatges revelades en un format mig id’exemplars dels diaris i revistes il·lustrades on havien sigut publicats elsreportatges de guerra que enviaven els fotògrafs. Degut a la dimensió dels contactes i la llumde la sala la visió no és gaire bona irequereix un considerable esforç al visitant. Algunes de les fotografies eren inèdites peròla majoria eren ja conegudes. Tot plegat em sembla que a part de la curiositatde la troballa accidental d’aquest material i el record de la guerra civil idel treball dels foto reporters la mostra no aporta gran cosa més. No ésevidentment una exposició que es pugui menysprear però he tingut una sensacióde “ dejà vu” i no m’ha resultat gaire interessant.

2011-10-30T21:54:00.000+01:00

Com sabeu l’òpera, i especialment la de l’època romàntica,està farcida d’amors apassionats, de terribles drames sentimentals , derelacions complexes i infidelitats de tota mena. Però sempre representades d’unaforma molt recatada, com corresponia alscanons formals, estètics i morals de l’època. Les postes en escena contemporànies espermeten interpretacions molt mésactuals i ens presenten els personatges com no s’havien vist abans. Avui en teniuun exemple en la posta en escena de l’òpera “Manon” de Jules Massenet interpretadaper Roberto Alagna i Anna Netrebko quecom veureu ens ofereixen una interpretació carregada de sensualitat.

7.000.000.000

2011-10-28T13:18:00.001+02:00

Les Nacions Unides fa dies que anuncien que elproper dilluns la població mundial arribarà la xifra rodona de 7 mil milions.Potser n’heu sentit a parlar perquè els mitjans se n’estan fent bastant ressò. Fixaruna data amb aquesta precisió respon més a finalitats mediàtiques que no pas al’exactitud dels mètodes amb els que les Nacions Unides compten la població.Serveix sens dubte per atraure l’atenció del públic sobre el tema delcreixement demogràfic, però no desvetlla les dificultats a les que s’enfrontenels demògrafs per proporcionar la xifra. Val la pena presentar-les.

Comptar la població mundial es, com tots sabem, unatasca àrdua. Es parteix de les operacions estadístiques (censos de població,registres, etc.) que duen a terme els organismes estatals amb regularitat i queens diuen quanta gent viu a cada país en cada moment. Però després cal estimartambé la part de població que s’escapa d’aquestes operacions oficials. I aquírau el problema i la “mà” de cada comptador. Per exemple, queden fora delsregistres els habitants d’alguns països que no disposen d’un aparell estadísticsolvent (molts d’ells a l’Àfrica). O els milions d’habitants de barris debarraques de las grans ciutats llatinoamericanes on no arriben els agentscensals. També queden fora de registre els migrants que viuen en situacióindocumentada en molts països del món (només als Estats Units s’estima que són11 milions). Fins i tot els nens i nenes xinesos que els seus pares van decidirocultar per evitar les sancions de la política del fill únic i que vanaparèixer anys després a les matrícules escolars (fins a 7 milions segonsNacions Unides).

Per això la xifra dels 7 mil milions que NacionsUnides anuncia pel 31 d’octubre ja s’hauria assolit fa setmanes segons un altreorganisme de referència, el “Population Reference Bureau”. O no s’assolirà finsel mes d’abril de 2012 segons l’oficina del cens dels Estatus Units o encaramés endavant segons un prestigiós institut demogràfic vienès (IIASA). Si ja ésdifícil establir la xifra de ciutadans del món, imagineu-vos ara preveure’nl’evolució futura. Trobareu més informació a l’informe de les Nacions Unides.

Clara

El "post" número 500 !

2011-10-27T11:48:00.001+02:00

Avuicelebrem que aquest és el post número 500que es penja al Blog des del seu inici, el 22 de Juliol del 2008. Per aixòaprofitaré per fer una mica de balanç d’aquests més de tres anys. Comencem perles estadístiques que ja ens diran alguna cosa.
Les500 entrades suposen que cada dos dies i mig s’hi ha penjatalguna notícia. El nombre de visitestotals ha estat fins ara de 36.330,la qual cosa dóna una mitjana de 30 entradesdiàries, xifra que ha evolucionat positivament de la forma següent,

Any Visitesdiàries

2008 11

2009 25

2010 33

2011 44

Els500 posts s’agrupen en setze Seccions. Les més importants són per aquest ordre:

Les àries deldilluns ( 125 posts, 25 %)

Opinió ( 67 posts, 13 %)

Acudits ( 35 posts, 7 %)

Reportatges ( 34posts, 7 %)

Exposicions recomanades ( 29 posts, 6 %)

Economia ( 25posts, 5 %)

Pel·lículesrecomanades ( 24 posts, 5 %)

Pelque fa a la distribució setmanal de les visites es produeix una concentraciómolt alta els dilluns (40%) i dimarts (15%), sens dubte com a conseqüència dela publicació de l’ària dels dilluns i de l’avís setmanal que cada diumenge alvespre reben per correu els lectors.

Pelque fa a la participació i interactivitat hi ha hagut un total de 708 comentaris dels lectors el querepresenta una ràtio de 1,4 comentaris per post. No és gaire, però no estàmalament del tot. La secció amb més participació ha estat lògicament la d’Opinióamb 2,3 comentaris per post.
Enocasions però de forma cada cop més freqüent he rebut també d’algun lectornotícies, informacions o vídeos que he penjat en el seu nom.

Aquesttemporada hem afegit al Blog la col·laboració setmanal, que es publica elsdivendres, de dos nous joves valors que ens aporten la seva visió personal enles Seccions,

“ES DIU A MADRID”, amb les cròniques de la Clara des de la capital

“AL CAPDEL CARRER “ amb la mirada d’en Pau des de Barcelona

Iara les valoracions qualtitatives.

Segueixoforça content de l’acollida que ha tingut fins ara aquesta iniciativa, que m’estimulai ajuda a estructurar les meves activitats; i sobretot em permet mantenir-me encontacte, encara que un tant anònim, amb amics i coneguts. Usanimo a participar en el debat amb els vostres comentaris perquè en sortiremtots enriquits. I si teniu notícies o temes que us agradaria veure publicatsenvieu-me’ls sense dubtar-ho.

Também’agradaria augmentar una mica el nombre de visitants i això només es potaconseguir si els lectors consideren positiu recomanar el Blog a amics iconeguts que puguin estar interessats en el seu contingut. Això es pot fer dedues maneres, donant-los el link o bé donant-meel seu e-mail perquè els inclogui en el llistat setmanal de l’ària.
Perdescomptat, agrairé qualsevol comentari crític o suggeriment que pugui millorarels continguts o la configuració actual del Blog. I finalment un sincer agraïmenta tots els lectors i molt especialment a aquells, i no són pocs, que per correuo personalment m’han animat a continuar amb aquest “invent”.

Sempre El Roto

2011-10-26T12:02:00.002+02:00

La costa de Xàbia a Alacant.

2011-10-25T20:30:00.001+02:00

El darrer cap de setmana vaig visitar la costa alacantina i les poblacions de Xàbia i Dènia per fotografiar les seves platges. La zona està farcida d'urbanitzacions residencials que s'enfilen per les muntanyes i on viuen milers de residents i jubilats extrangers i que és millor no fotografiar. En canvi, els paisatges de les platges tenen encara un aire feréstec i solitari, ara a la tardor, que podreu apreciar en aquest breu reportatge.

Clickeu sobre la foto per obrir-lo

L'òpera dels dilluns

2011-10-23T22:22:00.002+02:00

Aquesta setmana us ofereixo una peça extraordinàriainterpretada per dos monstres del cant, el tenor Plàcido Domingo i la mezzosoprano i Fiorenza Cossotto que ens ofereixen el duet del segon acte de “ElTrovador”, una de les òperes més dramàtiques de Verdi on entre d'altresdesgràcies la gitana Azuzena, que vol venjar la mort de la seva mare, llençaper error el seu fill a la foguera pensant-se que és el fill del Rei. Quasi res!

Podreu apreciar en aquesta versió, gravada a Viena el 1978 idirigida per V.Karajan, lapotència, la frescor i la força de les veusdels dos intèrprets.

En Quico torna a la feina

2011-10-21T12:44:00.007+02:00

Aquesta setmana una recomanació musical. No va de clàssica, que això ja ho teniu els dilluns, i en la varietat està el gust. Aquí la meva quota de contemporània, o potser hauria de dir atemporal!

Quico Pi de la Serra ha tornat. El fundador –i supervivent- d’Els Setze Jutges publica el disc ‘QuicoLabora’, un títol que tant indica la naturalesa col·lectiva del disc (gravat amb Amadeu Casas i Joan Pau Cumellas) com el fet que el cantautor ha tornat a la feina.

Diu el guitarrista que hi ha inclòs totes aquelles cançons que habitualment no ha han tingut sortida en els seus concerts. Entre aquestes hi trobem ‘Cançó conjuntural’ (sobre la crisi econòmica) i la clarivident ‘Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol’, entre moltes altres.

El nou disc de Pi de la Serra sona a blues, un gènere que el cantautor ha freqüentat sovint. Però no és estrictament un disc de blues; és un disc ‘made in’ Pi de la Serra on aquest gènere musical esdevé el millor vehicle perquè l’artista expressi el seu imaginari singular i destil·li un esperit crític sempre amanit amb sarcasme.

Aquí us deixo un vídeo del nostre amic, on ens explica la seva visió particular d’això que anomenem Cultura. Fins d'aquí quinze dies!

Pau

El arbol de la vida

2011-10-20T17:47:00.000+02:00

Aquest cap de setmana vaig veure "El arbol de la vida", una pel·lícula de la que m'havien arribat opinions molt diverses. "Llauna insuportable, guió avorridíssim, llargada excessiva,etc." per a uns. " Enorme força poètica, història molt ben narrada, estètica innovadora,etc " per a d'altres.
Doncs bé, amb aquestes expectatives tant contradictòries vaig entrar als Verdi i haig de confessar que en vaig sortir fascinat.
Aquesta pel·lícula està dirigida pel cineasta americà Terence Malick, un director minoritari del que haig de confessar que no havia vist res però que només amb cinc pel·lícules ha guanyat pràcticament tots els grans festivals, San Sebastian, Berlín i ara Cannes amb aquesta a darrera cinta.
Subscric integrament els elogis que he esmentat encara que haig d'advertir als que segueixin el meu consell i vagin a veure-la que ho facin amb una actitud oberta perquè el film no té una estructura convencional, incorpora molts elements plàstics de lectura poètica i a vegades es pot trobar a faltar un fil argumental convencional. Però jo no en tinc cap dubte, és una de les millors pelis que he vist els darrers anys i la prova és que tornaré a veure-la ben aviat. Sort.

Yves Saint Laurent a Madrid

2011-10-18T17:11:00.006+02:00

Si en els propers mesos aneu algun dia a Madrid us proposo que visiteu una exposició molt interessant que vaig veure l'altre dia per casualitat. Es tracta de la mostra que es presenta a la Fundació Mapfre sobre l'obra del modisto i creador francès Yves Saint Laurent.Hi veureu més de cent vuitanta de les seves creacions, les més emblemàtiques, presentades amb un gust exquisit i acompanyades de vídeos sobre els mètodes de treball d'un dels creadors més innovadors en el món de la moda i l'alta costura. Hi trobareu elements del seu taller com formes pels barrets que dissenyava i maniquins dels seus vestits, esquemes i dibuixos de les seves col·leccions, etc.
No soc pas un aficionat al tema de la moda però vaig trobar que era una exposició molt ben muntada i que en el seu conjunt reflectia molt bé aquest món de glamour, extravagància i estètica sofisticada, un món que probablement no tornarà ser mai més el que va ser a la segona meitat del segle passat.
Us adjunto un fragment del vídeo de la darrera desfilada del modisto celebrada el 2002 i en la que es va fer un passi recopilatori de la seva obra.

L'exposició està oberta fins el 6 de Gener a la seu de la Fundació Mapfre, Passeig de Recoletos, 23

L'òpera dels dilluns

2011-10-16T23:18:00.003+02:00

Avui us proposo una nova experiència. Escoltarem la cèlebrebarcarola de “ Els contes de Hoffman“d’Offenbach cantada a dues veus peruna soprano i una mezzo.
Però la particularitat és que en podreu veureu dues versionsmagistrals corresponents a dues generacions de cantants. La primera serà la interpretadaper Marilin Horne i Montserrat Caballéa Munich el 1990. I la segona per AnnaNetrebko i Elina Garanca el 2008. No us queixareu, que he triat quatrecantants extraordinàries!
Les dues versions són sensacionals i podreu decidir quina usagrada més. L’elecció, però, no és gens fàcil. Sense que es tracti d’una enquesta els que vulgueupodeu fer la vostra valoració escrivint un comentari.

Montserrat Caballé- Marilin Horne

Anna Netrebko- Elina Garanca

#resacelebrar

2011-10-13T21:22:00.002+02:00

Ja fa dies que pensava en escriure un post sobreel fenomen “Twitter”. Abans d’ahir, dia la hispanitat, aquesta xarxa em vaoferir una bona raó per parlar-vos-en. Cal, però, que comenci fent-vos cinccèntims de l’eina. Twitter és un lloc de trobada virtual on milions d’usuarisde tot el món intercanvien missatges curts (d’un màxim de 140 caràcters). Hofan sobre una base molt oberta en la que cadascú selecciona en qui estàinteressat i es posa a disposició de tot aquell que estigui interessat en ell iels seus missatges (“twits”). No hi ha cap exigència de reciprocitat en aquestsintercanvis, com passa en d’altres xarxes socials. Per això aquí no es tractade tenir o fer amics, sinó de “seguir” i “ser seguit”. El ritme delsintercanvis és molt fluid, a vegades frenètic. Per tal d’ordenar en certamanera aquest flux imparable, Twitter fa servir etiquetes que permetenidentificar, classificar i comptabilitzar els missatges. D’aquestes etiquetes se’n diuen “hashtags”.En cada moment la plataforma ens indica quines són les etiquetes mésutilitzades per saber què es cou, de què es parla, què interessa.

I de què parlaven es "twitaires" o "twitejadors" dimecres passat?Doncs, entre d’altres coses, de la celebració del dia de la hispanitat. Peròcom s’hi referien? Molts d’ells amb el hashtag #resacelebrar. Així, ambindignació i en català. Eren tants, que varen aconseguir ser “trending topic”,una cosa així com el tema del moment en el recompte espanyol (més informació aquí). La força de l’etiqueta ens indica tant l’orientaciópolítica de molts dels usuaris com el dinamisme de la xarxa a a Catalunya. Sihi sumem els nombrosos missatges etiquetats amb #nadaquecelebrar, podem il·lusionar-nos pensant que hi ha vida mésenllà de les desfilades militars oficials i de les reformes constitucionals. Twitterés un altre bon mitjà per canalitzar aquest inconformisme i donar-li empenta. I,a més, és un mitjà enginyós. Aprofitem-lo!

(Un altre hashtag clau d'aquests dies: #15O. Sabeu de què va...?)

"Pina" de Wim Wenders

2011-10-13T11:57:00.000+02:00

"Pina" és una pel·lícula reportatge del director alemany Wim Wenders sobre l'obra i la companyia de dansa de la cèlebre coreògrafa Pina Baush. S'ha presentat recentment amb gran èxit al festival de Berlín. Wenders és prou reconegut com un dels grans directors europeus i podem recordar entre els seus films més coneguts "París - Texas", "El cielo sobre Berlin" o "Buenavista Social Club".
Aquesta pel·lícula és un magnífic recorregut sobre els espectacles més destacats de la producció de Pina Baush presentats pels membres de la seva companyia que ens parlen de la forta personalitat de la seva directora a la que es refereixen sempre amb admiració, respecte i sobretot amb una forta emotivitat perquè Pina va morir quan el rodatge estava a punt de començar.
Els amants de la dansa podran veure un dels més brillants exemples de la dansa contemporànes rodats en estudi i també en meravellosos espais naturals.
Des d'una perspectiva cinematogràfica cal destacar que el film es va rodar en 3D amb una gran qualitat; això li dona una enorme espectacularitat i confirma el gran potencial d'aquesta nova tecnologia que és segurament el futur del cine. En conjunt buna peli molt interessant. Us n'adjunto un breu trailer ( sense 3D ) perquè us en feu una idea. I sobretot trieu un cine on la passin en 3D

"La cura para la economia" de J.F.Stiglitz

2011-10-11T17:54:00.002+02:00

Hemrepetit per activa i per passiva que les polítiques econòmiques inspirades enun neoliberalismeradical i consistents a reduir el dèficit i el paper del sector públic eren ungreu error com ara està demostrant la recaiguda en el creixement de les principalseconomies i l’augment de l’atur. Diferents economistes de reconeguda solvènciavenen predicant aquest missatge en el desert dels mitjans de comunicació i lesforces polítiques i econòmiques. Ningú els fa cas i tothom està pendent delscapricis i l’especulació dels mercats que dicten la seva dictadura i fan cauregoverns, i canviar si cal la Constitució, sense cap mensa d’èxit, excepte, ésclar, per les butxaques d’alguns.
Encara que ja està dit iredit per a qui ho vulgui escoltar teniu en aquest article del Premi Nobeld’Economia Joseph Stiglitz, publicatel proppassat diumenge al Suplement econòmic de El Pais, un molt bon resum de la qüestió.

“LA CURA PARA LA ECONOMIA”

Feina, esperança i diners

2011-10-10T13:08:00.000+02:00

Aquest matí el meu amic Joan Carles G. m'ha fet arribar una frase que he trobat molt enginyosa i he volgut compartir afegint-hi els retrats del protagonistes. Diu així:

"Ten years ago we had Steve Jobs, Bob Hope and Johnny Cash. Now we have no Jobs, no Hope and no Cash"

L'òpera dels dilluns.

2011-10-09T22:25:00.000+02:00

Avui assistireu a una representació mítica. Estracta de la de l’òpera Norma alfestival d’estiu de la ciutat francesa d’Orange. Aquella nit del 20 de julioldel 1974 al teatre romà a l’aire lliure de la ciutat bufava un fortíssim mistral i la representació es va haverd’ajornar fins que el vent va calmar-se una mica.

Després, en mig encara de fortes ràfegues devent que feien voleiar els vels de les sacerdotesses, Montserrat Caballé vacantar el que s’ha considerat una de les millors interpretacions de la sevacarrera. Veureu i escoltareu avui l’ària més important d’aquesta òpera, iprobablement una de les més famoses de tota la història, en una gravació de famés de trenta set anys amb la que reviureu l’emoció que devien sentir elsespectadors des de les grades del teatre.

( Si clickeu dues vegades sobre la imatge s'obrirà YouTube i la podreu veure en major format )

Si et creues amb Patti Smith...

2011-10-07T00:25:00.004+02:00

L'altre dia em vaig estrenar a la bodega 'La cova fumada', a la Barceloneta. És un lloc únic, per les històries que amaguen les seves parets ennegrides, per l’ambient popular i el tracte directe que s’hi dóna i, evidentment, per les tapes -especialment les 'bombes' que presumeixen d'haver inventat i que encara serveixen-. Però la cosa no va de ressenyes gastronòmiques.

Asseguda en un racó del local vaig descobrir-hi una tal Patti Smith en companyia d’uns amics. Increïble. L'heroïna del punk i història viva de la contracultura nord americana menjava amb fruïció les tapes més mítiques d'aquest racó de món, i se'n sortia!

Diu que trobar-se la cantant nord americana a Barcelona no és tan estrany. Cert, sobretot darrerament. Smith no resideix aquí però, sense anar més lluny, aquest 2011 ha actuat al Palau de la Música i se la va tornar a veure mesos després en una marxa 'indignada' pel centre de la ciutat (!).

Vull dir amb això que la meva sorpresa no s'explica només per aquest episodi un pèl desconcertant sinó perquè, el dia anterior, servidor havia coincidit amb la cantant en un homenatge (a la imatge) que li retien a l’Hotel Oriente de La Rambla (sí, el periodisme a vegades també dona alegries). Resumint. En menys de 24h hores havia ensopegat dues vegades amb un mite vivent que mai hauria imaginat veure en persona.

Coses que et poden passar en aquesta ciutat, direu. Està clar. Però a mi em sorprèn veure com algunes coincidències insòlites succeeixen amb gran facilitat. D’acord que tots ens hem trobat amb casos similars i que et fan flirtejar amb la idea de causalitat de les coses, però en general no hi donem més voltes. Ara, si això us passa amb Patti Smith, entendré que ho vulgueu comentar.

El Roto i la por.

2011-10-06T12:50:00.001+02:00

El Banc d'Espanya i la crisi

2011-10-04T23:44:00.002+02:00

Ja fa temps que mantinc que el Banc d’Espanya ha fet moltmalament la seva feina els darrers anys i en bona mesura és també responsable dels abusos que va cometre els sector financer. En la seva tasca de supervisor,per a la que disposa de tota mena de mitjans humans i materials, no va saber ono va voler imposar una mínima disciplina a Entitats financeres i per això,
. No va evitar la temerària concentració de riscos en el sectorimmobiliari.
. No va prendre les mesures regulatòries per evitar els finançaments massaelevats, ni va limitar les operacions a terminis exagerats i a uns tipus quecomprometien la futura rendibilitat de les entitats i alhora sobreendeutavenles famílies i alimentaven l’espiral de preus i la bombolla immobiliària.
. No va limitar l’endeutament, sobretot en els mercats exteriors, de les pròpiesEntitats i va contribuir al seu excessiu apalancament que ara paguen car a l’hora d’haverde renovar aquests finançament a curt amb el que cobreixen operacions a llarg.
. No va supervisar la pèssima gestió i els abusos de les direccions d’algunes entitats.
Després , quan comença la crisi, segueix manifestant que elsector financer espanyol té bona salut. I quan les coses es compliquen comença ( “abuenas hora mangas verdes” ) a donar totamena de consells i exigir al govern que adopti mesures draconianes que ell no va recomanar ni prendremai en el seu moment com era la seva obligació.
Finalment, quan esclaten les crisi de lesCaixes ( Cajasur, CAM, Caixanova especialment) i es comencen a veure els increïblesabusos comesos pels seus gestors queda ben palesa la ineficàcia de la sevaintervenció i control. És evident que caldria demanar responsabilitats personalsal Governador i als directors delsserveis d’inspecció. I com a mínim que fessin un gran esforç per recuperaraquest robatoris.
Si tinguessin un mínim de vergonya i dignitat dimitirien. Ésel que diu l’articulista de El Público Ignacio Escolar en la seva columna d’ahir quepodeu llegir tot seguit. Però no patiu que no serà el cas.

MAFO DEBE DIMITIR

"La vaca lechera"

2011-10-04T12:22:00.004+02:00

El bon amic i seguidor del Blog en Francesc R. ens va fer arribar aquesta delícia musical que mereix ser compartida. Es tracta d'un obra de joventut, un divertiment, del compositor i pianista chilè Juan Lémann. El va compossar l'any 1947 quan era estudiant a París i el va interpretar per primera vegada el 1952 amb l'objectiu de recaudar fons per un viatge d'estudis.

Es tracta de catorze variacions sobre la popular cançó "La vaca lechera", obra del compositor Fernando Garcia Morcillo, en les que Lémann recrea els diferents estils musicals de la història de la música a través dels més grans compositors. Trobo que és una petita obra molt enginyosa i divertida.

14 VARIACIONES SOBRE EL TEMA DE LA VACA LECHERA

de Juan Lémann

L'òpera dels diluns

2011-10-02T23:06:00.002+02:00

Un dels fidels seguidors del Blog, en Toni.M., m’ha fetarribar una extraordinària gravació que jo havia vist fa temps però que laveritat no se m’havia acudit oferir-vos. I com veureu calia fer-ho. Es tractadel famosíssim “Cor dels esclaus” del’opera Nabucco de Verdi que, a partdels seus valors musicals, va ser gairebé l’himne de la unificació italiana. No cal dir que la música és extraordinàriaperò aquest vídeo destaca especialment per la meravellosa posta en escena queva oferir el Metropolitan Opera House de Nova York en la seva representació del2002 dirigida pel gran director JamesLevine. L’escenografia, el vestuari, la caracterització, lesinterpretacions de tots els membres del cor i la realització cinematogràfica són excepcionals i per a mi donen ala peça una especial dimensió que la fa singular i aconsegueix despertar unanova emoció. Això és l’òpera, la perfecta combinació de música, cant i representació teatral.

( Si clickeu dues vegades sobre la imatge s'obrirà YouTube i la podreu veure en major format )

Gavines

2011-09-30T18:34:00.001+02:00

Potser alguns de vosaltres haureuanat o anireu aquest cap de setmana al Teatre Lliure de Gràcia. La Maria delMar Bonet i el pianista Manel Camp hi presenten el seu nou disc “Blaus de l’ànima”,on recuperen peces d’un espectacle conjunt de l’any 1988 que van fer al mateixteatre: “Ben a prop”. Jo volia explicar-vos que la setmana passada ja vanpresentar-lo a Madrid (una nova mostra de la comunió de les dues cartelleres).Ho van fer a la sala Clamores, local emblemàtic del jazz i la música endirecte, que es troba al barri de Chamberí.

Vaig descobrir que la Maria delMar Bonet té un públic molt fidel i entusiasta a Madrid. Vaig descobrir que eldisc, l’espectacle i la seva veu són una preciositat. I també vaig (re)descobrirque la llengua no ha de ser una barrera. Totes les cançons del concert són encatalà, algunes en mallorquí. Bonet les presentava i recitava traduïdes alcastellà abans de cantar-les. En una d’aquestes presentacions, la cantant vatenir un lapsus que volem creure accidental (però que ben bé podria serintencionat) i va recórrer al seu pianista per traduir la paraula “gavina”. Elpúblic va ser més ràpid i va reaccionar corejant “gaviota!”, gairebé al uníson.Ja ho veieu, a Madrid hi ha “gavines blaves” d’aquestes que fa por veure venir,però tampoc hi falten les “gaviotas voladoras”.

Si encara hi sou a temps no usperdeu el recital, i si no, podeu fer un tast del disc clicant en aquestprograma de Radio 3: Discópolis.

FotoMercè 2010

2011-09-29T08:03:00.001+02:00

Si algun d'aquests dies aneu al centre de Barcelona i passegeu, com uns turistes més, per les Rambles podeu aprofitar per veure l'exposició fotogràfica que es presenta al Palau de la Virreina. És una mostra breu on s'hi poden veure dues col·leccions.
En primer lloc la sèrie de fotos de la festa de la Mercè del fotògraf professional invitat el 2010, Andoni Canela, que resulta prou atractiva.
En segon lloc les fotografies dels premiats i finalistes del Concurs popular de fotos de la festa major de Barcelona que organitza cada any l'ajuntament de la ciutat. Hi ha imatges d'una gran qualitat que diuen molt del nivell professional dels fotògrafs aficionats barcelonins. Entre ells el tercer premi del meu amic Jordi Piqué que és una imatge magnífica.
L'exposició estarà oberta fins el 19 d'Octubre i l'horari de les 12 a les 20 hores de dimarts a diumenge.

Pornografia econòmica

2011-09-28T00:02:00.001+02:00

Segurament ja haureu vist algun fragment d’aquest vídeo en algun informatiu però elvull penjar al Blog perquè és una peça que retrata extraordinàriament fins aquin punt pot arribar l’especulació que està contribuint d’una manera decisivaa aprofundir la crisi i sobretot a fer ineficaces les mesures, moltes d’elles de per síinsuficients, que la moderin.

Les declaracions d’aquest broker manifesten amb tota cruesales intencions dels moviments de capitals fins a un punt que resulta repugnant,pornogràfic. Però malauradament és la veritat i sembla que ningú, ni governs niinstitucions puguin fer res que de debò els aturi. Moltes de les receptes sónconegudes i s’han proposat per diferents instàncies però no hi ha qui les posien marxa. Per això aquest “trader” pot dir obertament : “Els Governs no manen al món; qui mana ésGoldnman Sachs”!

Més i més.

2011-09-27T00:28:00.002+02:00

Ja fa molt de temps, però sobretot els darrers anys, la nostra ha estat i és encara la cultura de Més. El Roto ens ho vol fer veure amb el seu llenguatge i el seu humor vitriòlics. Reflexionem-hi.

L'òpera dels dilluns

2011-09-25T22:47:00.001+02:00

Avui veurem i escoltarem un veritable fenomen musical. Es tractade l’extraordinària mezzosoprano CeciliaBartoli que canta l’ària de Costanza, “Agitatada due venti”, de l’òpera Griseldad’ Antonio Vivaldi. Inspirada en el Decamerón el llibret va ser escrit peldramaturg italià Carlo Goldoni, màximexponent de la Commedia del Arte, i es va estrenar a Venècia el 1735.

Com a bona ària barroca la peça es presta a tota mena d’artificisi habilitats vocals. Però no m’hauré d’esforçar per convèncer-vos de la brutalinterpretació de la Bartoli que va fer exclamar al mateix Roger Alier “Aquestadona és una bèstia” (artísticament parlant s’enten). Habilitat, sensibilitat,vitalitat, expressivitat són alguns dels qualificatius que aplicaria a la sevaactuació.

Aquesta es produeix, a més, en un recinte extraordinari, el Teatre Olímpic de Vicenza, dissenyat el1580 per l’arquitecte renaixentista italià AndreaPalladio, que s’ha conservat extraordinàriamentbe fins avui i que varem visitar fa uns mesos amb motiu del viatge a Venècia.La veritat és que tot passejant per aquest edifici ens semblava estar escoltant els sons d'aquesta veu meravellosa.

El concert va ser enregistrat sencer el 1998 en disc i DVD i se’lconeix com “El concert de Vicenza”. Busqueu-loperquè és sensacional. I ara, a gaudir de la Bartoli i de Vivaldi.

A propòsit de '#pedrojETA' (Ramírez)

2011-09-23T00:38:00.005+02:00

Vagi per endavant que aquest post no vol carregar les tintes contra la nostra estimada blocaire Clara, que quinzenalment us informa des de Madrid oferint la versió més interessant i amable dels nostres amics peninsulars. A vegades, però, les perles que ens regalen exemplars capitalins més aviat antipàtics i intransigents són dignes de comentar, per bé que això no contribueixi a l'entesa entre els diferents pobles de l'Estat, ibèrics tots.

Parlem de Pedro J. Ramírez, director del sempre ponderat diari 'El Mundo', que ha esdevingut aquests dies objecte d'un fabulós 'hashtag' (paraula clau o etiqueta que aglutina els comentaris referits al mateix tema a Twitter) que diu així: '#pedrojETA'.

La cosa neix d'un –nou- exemple de manipulació informativa amb interessos polítics apareguda al rotatiu, i sintetitza en un sol mot tota la problemàtica. Com a responsable del mitjà, Pedro J. va autoritzar (potser instigar?) la manipulació en portada d'una imatge de manifestants abertzales a Euskadi fent-los passar per fervorosos partidaris d'ETA, en una bona mostra de les galtes del periodista i de la seva -diguem-ne- especial sensibilitat pel tema basc.

D'acord, trobaríem altres casos de pràctiques similars, i no només en aquest mitjà. En tot cas l'exemple en qüestió és tan grotesc que frega el ridícul. Sensació, per cert, gens aliena al prestidigitador de la dreta incivilitzada, que ha demostrat abastament el seu gust pel 'corpiño' vermell en les seves hores de lleure (recorden el polèmic vídeo?).

Tornant al tema, i per acabar de més bon humor, oblidem el fons de la cosa – per sabut, per comentat i per lamentable- i fixem-nos en la forma. Forma que és l'enginy del 'hasthag', aquest mot cacofònic vinculat a una xarxa social que hom considera superficial, frívola i víctima del principi que la defineix: la brevetat.

S’han criticat molts aspectes de Twitter, però són les seves pròpies limitacions el que, en ocasions, el fan bo. I és que la brevetat, en comunicació, també pot ser una bona aliada. En aquest cas resol amb solvència i d’una tacada el tema a què fa referència i el posicionament del seu creador. A més, fa justícia a un dels principis bàsics del periodisme com és la capacitat de síntesi. Per això -i res més que això-, gràcies #PedrojETA!

Un article de Rafael Argullol

2011-09-22T13:35:00.004+02:00

Un altre article interessant que publica avui Rafael Argullol a El Pais:

"LA VERDAD DE LOS MENTIROSOS"

Ferran Mascarell i la llengua

2011-09-21T10:33:00.002+02:00

Crec que és interessant llegir l'article d'ahir d'en Ferran Mascarell a "El Público" on fa un esforç per intentar explicar, una vegada més, l'origen i les raons de l'absurd conflicte lingüístic que s'intenta organitzar. Encara que com diu el propi Mascarell no sembla fàcil que ho volguin entendre...

NUESTRA LENGUA, NUESTRA IDENTIDAD

La condemna a Arnaldo Otegui

2011-09-20T00:28:00.001+02:00

Per a mi la recent sentencia de l’AudiènciaNacional, que ha condemnat Arnaldo Oteguia 10 anys de presó, confirma que el dirigent basc és la bèstia negra, el cap deturc amb el que s’acarnissa la vella guàrdia de la judicatura espanyola.Curiosament coincideix amb la sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburgque acaba de condemnar l’Estat espanyol per vulneració dels dret a la llibertatd’opinió quan va condemnar el mateix Otegui a 1 any de presó per un delicte de injúriesal Rei.

No conec els intringulis de totel procés però he escoltat les declaracions d’Otegui quan ha manifestat claramentdavant dels jutges i els mitjans que rebutja la violència i que el procés cap ala pau, que ell mateix defensa, és irreversible. Diferents comentaristes hanposat de manifest la manca de proves fefaents de l’acusació i el gir que la posició dels sectors que Otegui representa suposen pel conflicte basc. En qualsevol cas l’actitudde la justícia dificulta qualsevol procés negociador en mantenir a la presó undels dirigents que hi ha jugar un paper clau en el futur. Així no es construeixla pau.

I és ben curiosa la satisfaccióque aquesta sentencia produeix en partits com el PP que a través de la sevasecretaria d’organització Anna Mato manifesta la seva "expressa satisfacció perla condemna". Hi ha posicions polítiques a les que evidentment sembla nointeressar la solució del conflicte.

Però crec que és més interessantescoltar la veu autoritzada d’un basc com Iñaki Gabilondo que ens parla des dela SER de tot això amb molt més coneixement de causa.

"SI ARNALDO OTEGUI ES DIRIGENTE DE ETA..."

"L'Habanera" de "Carmen" per Maria Callas

2011-09-18T23:36:00.000+02:00

Tots hem escoltat moltes vegades la inconfusible veu de lagran Maria Callas, per a alguns lamillor soprano de la història. Però avui tindrem ocasió no només d’escoltar-lasinó de veure-la actuar en un recital al Covent Garden gravat el 1962 quantenia 39 anys . Com és sabut, els darrers anys de la vida de Callas van sermolt complicats per raons personals i sentimentals i la seva trajectòria vatenir molts alts i baixos. Encara que els seus darrers recitals són del 1973 apartir de començaments dels anys seixanta i coincidint amb la seva relació ambOnassis la seva veu va començar adeclinar i la seva va ser una carrera curta i agitada. Per això no és fàcillocalitzar documents audiovisuals més recents d’una mínima qualitat. En l’aria que avui escoltem, “La habanera“ de la “Carmen” de Bizet, trobo que la seva veu encarasona magnífica, ben timbrada i amb tota la seva acusada personalitat.
Que en gaudiu!

¿Dues cartelleres teatrals?

2011-09-15T23:41:00.002+02:00

Quan vaig arribar a Madrid fa tres anys vaig continuaranant al teatre a Barcelona. Aprofitava les oportunitats de tenir “doblecartellera”. Poc a poc em vaig anar adonant que no calia tornar a Barcelona perveure alguns dels espectacles més interessants. Només era qüestió d’esperar aque arribessin amb l’AVE. Sense anar més lluny, dos dels valors en alça del’escena catalana, l’Oriol Broggi i el Julio Manrique, presenten obra aquestatemporada al Centro Dramático Nacional. I ja és la segona vegada perquè latemporada passada ja van venir tots dos, el primer amb “Questi fantasmi” i elsegon amb “American Buffalo”. Normalment els espectacles, si eren en català, espresenten a Madrid traduïts però també hi ha experiències de versió originalamb subtítols.

Des de Barcelona també podeu estar tranquils. Moltsespectacles que s’estrenen a Madrid arriben a Barcelona, i no només lesrepresentacions dels clàssics. Només cal veure el programa del festival Grecd’enguany. A més, això val tant per les produccions de teatre públic com perles produccions privades. En el cas de les públiques, funcionen especialment béles coproduccions, és a dir la suma d’esforços de dues o més institucions pertirar endavant un espectacle que després es presentarà a tots dos teatres(gires a banda). Sense anar més lluny, la programació 2011-2012 que acaba depresentar el Teatre lliure inclou diverses coproduccions amb teatres madrilenys(Teatro de la Abadía, Teatros del Canal) i amb el Centro Dramático Nacional.Més enllà de la viabilitat econòmica dels projectes, l’intercanvi que promouenaquestes col·laboracions resulta molt estimulant.

Pel que fa a les produccions privades, un cas interessantés el de “Un dios salvaje”, de Yasmina Reza (que per cert s’estrenarà aviat alscinemes dirigida per Roman Polanski i molt celebrada a l’últim festival deVenècia). Tamzin Townsend en va fer un primer muntatge a Madrid, el va portar desprésa Barcelona; com que l’obra funcionava molt bé, després encara va dirigir laversió catalana, també a Barcelona. Ja ho veieu, hi ha lloc per tots. Potser síque, com explicava el diari ARA en un article de fa uns mesos la cultura y l’escena madrilenyes estan en manscatalanes, però també és veritat que l’escena barcelonina està trobant en elsprofessionals i les institucions madrilenyes i espanyoles bons aliats. Si alsprofessionals que treballen en totes dues ciutats i als espectacles que esmouen gràcies a les gires hi afegim les coproduccions, tenim bons indicis perconsiderar que la integració de les dues cartelleres, de les dues escenes, éssòlida.

Equador

2011-09-15T12:52:00.000+02:00

Gràcies alsuggeriment del propietari de la LlibreriaDocumenta he llegit aquest estiu una novel·la que vull recomanar. Es tractade EQUADOR, de l’escriptor portuguèsMiguel Sousa Tavares. Em sembla queni el llibre ni l’autor són gaire coneguts a casa nostra però la veritat és queaquesta és una magnífica novel·la que va se designada llibre de l’any aPortugal el 2003.

Explica lahistòria i les peripècies de Luis Bernardo Valença, un empresari portuguès, aqui el Rei de Portugal encomana una difícil missió diplomàtica a les colòniesd’ultramar, víctimes encara, a començaments del segle XX, de pràctiquesesclavistes.

L’autor creaun complet retaule històric de l’època i fa un excel·lent retrat de tots elspersonatges que intervenen en aquesta història apassionant que es llegeix ambgran facilitat. Cal destacar també la molt bona traducció al català de Pere Comelles que contribueix al plaerde la lectura d’aquest llibre editat per Lacampana el 2005. Si, com és molt probable, no el trobeu ja als taulells deles llibreries demaneu-lo. No us n’arrepentireu.

La crisis y el dèficit

2011-09-14T12:23:00.001+02:00

La crisi financera inicial ha desembocat en l'anomenada crisi dels dèficits dels Estats als que ara es culpa de tots el mals econòmics i als que els "mercats" imposen unes polítiques exageradament restrictives, que dificulten la recuperació de l'activitat i la reducció de l'atur. Ara alguns comencen a adonar-se que potser s'han passat de rosca impulsats per una filosofia ultralliberal que volia treure partit de la situació en favor dels seus postulats.En aquest sentit és bo reflexionar amb una mica de serenitat com fa aquest article del professor Ignacio Sanchez Cuenca publicat avui a El Público i que us ofereixo tot seguit.

LA CRISIS Y EL DÈFICIT

L'abús i el pèssim servei de les benzineres.

2011-09-13T12:51:00.001+02:00

Ja sabeu que l’home és l’únic animal que ensopega duesvegades (o més) amb una mateixa pedra. I això em passa a mi cada cop que vaig aFrança amb cotxe i poc abans d’arribar a la frontera recordo que al país veí labenzina és més cara i decideixo omplir el dipòsit abans de creuar-la. I llavors em trobo amb una benzinera atapeïda de vehiclesque els seus propietaris, grans i serioses companyes com ara REPSOL, CEPSA oqualsevol altra, tenen la pocavergonya de fer funcionar gairebé sense personalen dies del mes d’Agost. Potser deu venir d’aquí la coneguda expressió“fer l’Agost”...

Si, si, no hi trobareu un sol empleat que ordeni les cues, ajudia posar la benzina a gent gran o persones amb limitacions, resolgui elsproblemes que es plantegen als esforçats conductors a qui es demana que a partde pagar la factura facin tota la feina de carregar els dipòsits, expliqui alsclients estrangers el funcionament dels sortidors que no els resulta familiar,etc, etc.
A sobre quan el conductor, que malauradament i de formabastant incívica, tot s’ha de dir, acostuma a deixar el vehicle aturat davantdel sortidor, sense prendre’s la molèstia d’avançar-lo uns metres perquè elsegüent vehicle pugui repostar mentre ell ha d’anar a pagar, arriba a la caixa ha de fer una novacua perquè els responsables de personal han previst la mateixa dotació caixeresun 20 de Novembre que un 15 d’Agost! I, és clar, com és normal, aquest personalno parla un borrall de llengües estrangeres la qual cosa facilita extraordinàriamentla relació amb els clients...

És a dir, que, a més del pèssim servei del que "gaudim" tot l'any, en uns dies i unes estacionsextraordinàriament rendibles, i que a més donen, es vulgui o no, a tots elsnostres visitants una imatge de la nostra capacitat d’acollida i organització,els responsables de les empreses de distribució es permeten el luxe demaltractar impunement els seus clients. És senzillament inadmissiblei caldria reclamar més professionalitat i sentit comú a aquestes empreses.

L'Òpera dels dilluns

2011-09-12T00:47:00.000+02:00

Avui veurem i escoltarem un fantàstic duet, "Ah inseparabili", de “Rigoletto” de Verdi. El canten dos artistes excepcionals, el tenor Luciano Pavarotti i Edita Gruberova, per a mi una de les més millors sopranos lleugeres dels darrers anys, que interpreten els papers del Duc de Mànta i Gilda, la filla del bufó.

Però el que és més interessantés que veurem una gravació realitzada el 1986, una època en que jo encara no era gaire aficionat a l'òpera i en la que les veus dels dos cantants eren joves, fresques i potents.

'Visa pour l’image', una mirada incomplerta

2011-09-09T01:15:00.014+02:00

Explica Jean-François Leroy, fundador i director del prestigiós Festival Internacional de Fotoperiodisme ‘Visa pour l’image’, que el periodisme faria bé d’abandonar l’ús ‘gairebé sistemàtic’ del condicional ("l'assassinat s'hauria comès"/ "Bin Laden hauria mort quan...") en benefici de la seva credibilitat. Els fotoperiodistes, apunta, són en aquest aspecte molt més sincers que els seus companys redactors, senzillament perquè una imatge no especula, només mostra.

Una visita a la –ja- 23a edició d’aquest certamen, que se celebra fins l’11 de setembre a Perpinyà, serveix per corroborar aquesta reflexió professional però també per plantejar noves preguntes.

D’una banda, haurem de donar la raó a Leroy i al bany de realitat que emana dels excepcionals reportatges de Rodrigo Abd, Barbara Davidson, Bertrand Gudillère o Ed Ou, entre altres fotoperiodistes presents. Els seus documents parlen sense filtres –ni condicionals- de conflictes socials i humans arreu, alguns oblidats pel món, altres ampliats amb la lupa dels mass media.

Però si és cert que aquests fotògrafs parlen en “temps present” a través de les seves imatges, també ho és que la fotografia periodística demana ser contextualitzada i ampliada amb informació. Ens calen les paraules, encara que una imatge en valgui més que mil, encara que sovint emprem –maldestrament- el condicional.

És des d'aquest punt de vista que un es pregunta si certàmens com el ‘Visa’ pequen en certa manera d'esteticistes, presentant massa sovint exposicions de temàtiques diferents una al costat de l'altra, atorgant a la informació textual un paper molt secundari i, en definitiva, prioritzant l’impacte visual de les fotografies a la informació que aporten. Així, la sensació que s'ofereix una mirada incomplerta és inevitable.

Dit això, i sense voler caure en l'hipercriticisme, cal que el visitant faci l’exercici de calibrar si el seu grau de satisfacció amb el què ha vist rau en l'experiència estètica de les fotografies –grans fotografies, algunes- o bé en l’encert de l’organització en la selecció i disposició de les imatges, i en el seu major o menor esforç per fer entendre les realitats que es mostren. En definitiva, on resideix el gust per la fotografia periodística de conflictes i drames humans?

Jo, que vaig ser a Perpinyà el darrer cap de setmana, encara dubto. Sembla que ens trobem davant d’un bon exemple de diàleg entre ètica i estètica, dos disciplines filosòfiques condemnades a conviure, i en aquest cas concret, a polemitzar. Som al cap del carrer.

Bona temporada!

Les platges de Cantàbria

2011-09-08T11:35:00.003+02:00

Aquest estiu varem passar un cap de setmana a Cantàbria i vaig quedar fascinat per la seva costa i les seves platges. Sobretot per les grans diferències que presenten respecte de les platges i cales mediterrànias a les que estem acostumats. Les seves dimensions, que converteixen en minúscules figures els banyistes i passejants que les freqüenten, la llum més freda que retalla els objectes i els perfils i les grans nuvolades que omplen el cel són alguns aspectes que espero haver captat en aquest petit reportatge. Clickeu la foto següent per entrar-hi.