Pàgines

dimarts, 9 d’abril del 2019

La difícil tasca dels advocats del judici del “procés”


Qui tingui el temps i la paciència per veure les sessions del judici del “procés”, podrá convenir que la tasca que están exercint els advocats penalistes de tots els acusats és d’allò més difícil i encomiable. No solament acrediten una formació jurídica sòlida i una llarga experiència forense (excepte potser Francesc Homs que no se sap molt bé que hi pinta per allà), sino que tenen la gran responsabilitat d’haver de convèncer al Tribunal de que els seus patrocinats són innocents dels càrrecs dels que se’ls acusa. Com sóc dels que pensa que la sentència no està escrita encara, sinó que es va perfilant a mesura que passen les jornades de judici (com també crec que ho pensen ells mateixos), el repte assumit és enorme.

Però mentre no s’arribi al moment de les conclusions finals, en el que els advocats faran l’informe valorant la prova practicada i demanant -suposem- la lliure absolució dels acusats, els intensos i continuats interrogatoris a tants i tants testimonis de tota mena i condició palesen l’esforç intel·lectual que desenvolupen, de concentració, atenció, agilitat mental, i habilitat dialèctica. No és fàcil ser brillant, i/o efectiu, durant tants dies, i més si tenim en compte que tens una espècie de “professor” implacable damunt teu amb qui no pots debatre i a qui es millor que li caiguis bé. I que, a més, té un radar afinadíssim per detectar preguntes repetitives, tendencioses, irrellevants, absurdes, retorçades, insubstancials, innecessàries, capcioses, valoratives, emprenyades, coactives, compostes, confoses, inútils, i, en definitiva, impertinents.

Tots els jutges, en la seva funció de “director” dels judicis, de qualsevol ordre jurisdiccional, sovint interrompen i recondueixen als advocats quan, en el exercici del seu dret de defensa, les seves preguntes incórren en aquelles categories.  
Particularment, trobo més intel·ligent rebaixar el to d’agressivitat dialèctica i no incórrer en la formulació de preguntes que es puguin titllar d’impertinents, que no pas entossudir-se una i una altra vegada en fer-les esperant que al radar del jutge Marchena se li hagin acabat les piles. Pot ser molt testosterònic, però al meu entendre gens pràctic.
Les advocades Olga Arderiu ni Marina Roig no segueixen aquesta línia, ni tampoc Xavier Melero. No sé si als seus representats els hi anirà millor que els altres, però si jo fos jutge encara estaria més inclinat a donar-los la raó.




1 comentari:

  1. Esperem que Déu t'escolti i que el teu criteri s'imposi. Però em temo que en el millor dels cassos ningú els hi treu uns quants anys.

    ResponElimina