Pàgines

dimecres, 2 de maig del 2018

Autobiografies, espies i un estafador


En els darrers anys molts autors estan perdent el pudor que els feia camuflar la seva vida a través de la ficció i ens ofereixen descarnadament els aspectes més íntims de la seva biografia. 

Aquest és el cas del poeta i novel·lista aragonès Manuel Vilas, qui a “Ordesa” (Alfaguara) es despulla parlant-nos dels pares, ja morts, els amics, el divorci, la feina, les ciutats on ha viscut i els fills sense estalviar l’amargor de l’aparició de la depressió i l’alcoholisme. I tot amb un llenguatge quirúrgicament precís enmig d’un desordre aparent.

Amb molta menys cruesa, el barcelonès Julià Guillamon ens parla dels carrers on va néixer i créixer a “El barri de la Plata” (L’Avenç), un indret, enganxat a la Rambla del Poblenou, on habitatges i indústries es barrejaven als anys 50 i 60 i que des dels anys 70  contempla el tancament de les fàbriques en benefici del que hem vingut a anomenar ‘gentrificació’. També aquí apareixen la família i els amics, sovint com un homenatge sentit i sempre amb molt bona literatura.

Acabo proposant la lectura de dos autors ja coneguts i que estan entre els meus imprescindibles. L’octogenari John Le Carré manté viu el pols narratiu i fins i tot retorna a la vida a Smiley i alguns dels seus homes a “El llegat dels espies” (Edicions 62 i Planeta). Una investigació  sobre una operació d’intel·ligència durant la guerra freda posa en problemes a un espia retirat que s’haurà d’enfrontar no sols al passat històric i professional sinó també al record de l’amor.

Finalment, l’aragonès resident a Barcelona Ignacio Martínez de Pisón es dedica a “Filek” (Seix Barral), com ja havia fet a “Enterrar a los muertos”, a investigar en arxius històrics una vida, en aquest cas la d’un estafador austríac que després d’un seguit d’enganys i de problemes amb la justícia per Europa va acabar pres a l’Espanya de la Segona República. Amb la victòria de Franco, Albert von Filek va intentar fer-se un espai i va aconseguir convèncer a l’entorn del dictador de que tenia la patent d’un combustible revolucionari amb el qual podria resoldre la dependència energètica del règim autàrquic. I sí, d’entrada ho va aconseguir. Sols d’entrada.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada