L'Ària del dilluns

És ben curiós! La darrera setmana vaig decidir que aquest dilluns havia de tornar a la veu del tenor i que ja li tocava el torn a Josep Carreras, sens dubte amb l’Aragall una del les millors veus masculines que ha donat el nostre país. Vaig buscar i fins i tot triar l’ària que avui escoltareu. I vet aquí que divendres apareix la notícia que en Carreras havia anunciat en la seva retirada al diari anglès “The Times”. Notícia que immediatament ha sigut desmentida per la família i la Fundació Carreras. No podia doncs haver triat doncs millor el moment de la seva aparició en el blog i potser hagi estat una premonició...

Com he dit, Carreras és una veu essencial de l’escena operística catalana. Va començar a cantar de ben petit i fins i tot als nou anys va actuar ja com a veu infantil al Liceu. La seva carrera professional va començar anys més tard de la mà de Montserrat Caballé que va creure en ell des del primer moment.

Carreras té una veu preciosa i canta amb un gran sentiment seguint la línia d’en Giuseppe di Stefano, a qui ell ha considerat sovint el seu referent. Encara que potser tenia una tessitura de tenor líric poc a poc es va anar decantant cap a papers verdians i veristes de veus més potents però plens de força dramàtica. Potser això ha fet que la seva veu se’n ressentís una mica però ell sempre ha dit que el que ell volia era emocionar el públic. I val a dir que ho ha aconseguit.

Avui l’escoltarem en el paper de Des Grieux a l’ària “ Donna non vidi mai” de l’òpera “ Manon Lescaut” de Puccini. Una meravella. Aquí teniu també el text:

Donna non vidi mai simile

a questa!

A dirle: io t'amo,

a nuova vita

l'alma mia si desta.

"Manon Lescaut mi chiamo!"

Come queste parole profumate

nello spirto e ascose fibre

vanno a carezzare..

O sussurro gentil, deh!

non cessare!...

"Manon Lescaut mi chiamo!"

Sussurro gentil,

deh! non cessare!