De quines desigualtats parlem?

En el debat sobre Catalunya cada dia escoltem despropòsits, falsedats i mentides de tota mena i nivell.
Algunes són tan evidents que repugnen al més elemental sentit de la raó. Per exemple, aquest dies arran de la rebutjada proposta de finançament d’Alícia Sanchez Camacho a la direcció del PP hem escoltat alguns màxims dirigents del partit afirmar que els seus plantejaments no es podien acceptar perquè la seva política està basada en les persones, en el principi de la igualtat de tots els ciutadans, que no es pot discriminar afavorint als de cap  territori. Però, per l’amor de Déu, com es poden dir aquest disbarats, sense vergonya de cap mena, si precisament allò que es demana són mesures per corregir les evidents desigualtats actuals, no pas per crear-ne de noves!

Les actuals desigualtats consisteixen precisament, entre moltes d’altres, en,

Que l’actual sistema de finançament generi uns dèficits fiscals importants i no respecti el principi d’ordinalitat, reconegut internacionalment com una limitació raonable al principi de solidaritat interterritorial. 

Que el Govern s’entesti a no publicar les Balances fiscals, quan té totes les dades per fer-ho i a sobre digui que les que es publiquen des de Catalunya són incorrectes i falses sense demostra-ho ni plantejar cap alternativa metodològica.

Que els ciutadans de Catalunya, que suposen el 16% de la població espanyola i generen el 18 % del PIB rebin el 9,6% de la inversió pública en els pressupostos del 2014.

Que el nivell impositiu dels ciutadans de Catalunya (IRPF, ITP, Successions, etc) sigui en molts casos més alt que a la resta de l’Estat. I que encara en algunes comunitats s’atreveixin a anunciar reduccions impositives.

Que hi hagi règims forals amb una nul·la contribució solidària amb la resta de territoris, desigualtat, aquesta sí, que ningú discuteix ni posa sobre la taula com un tema a resoldre.

Que els ciutadans catalans paguin per les seves autopistes mentre que a la resta del país les tenen gratis i quan en algun cas els hi fan pagar ha d’acabar rescatant-les l’Estat.

Que els treballadors catalans tinguin uns dels pitjors serveis de rodalies degut a les mínimes inversions realitzades els darrers anys i això els provoqui tota mena de trastorns.

Que els preus de les matrícules que paguen els universitaris catalans siguin molt superiors que a la majoria de comunitats autònomes.

Que els funcionaris catalans hagin vist retallades les seves pagues extres tres anys.

En fi, no vull continuar amb la llista, perquè no tindria final. El que és trist que els governants de l’Estat amaguin, desvirtuïn i neguin aquests fets i  a sobre i utilitzin l’argument de la igualtat per negar-se a abordar les justes reivindicacions catalanes, fins i tot les més moderades de les tercers vies. Tristament tot porta, de forma inevitable, a la confrontació.