Fèlix Fanés ens ofereix a La cinta vermella un text d’un interès humà, literari i cultural molt elevat. També posseeix un gran interès històric, ja que sobre una estructura molt lliure i d’epígrafs breus, que proporcionen al text una gran varietat temàtica i una irresistible amenitat, va bastint una crònica personal molt diversa i selecta de la nostra època. El lector de la seva generació s’hi retrobarà amb sorpresa i familiaritat alhora. Les referencies culturals són exquisides i ens inciten a aprofundir en el nostre record i en el propi coneixement personal. I tot això servit en una prosa admirable i un català preciós.
El llibre va ser escrit
en plena pandèmia i en una circumstància personal que constitueix una de les
claus de l’obra i també del títol : el trasllat de residència. D’una banda, el
retorn a Barcelona havia d’avivar-li la memòria, què mostra ser prodigiosa. D’altra
banda, el pas a un espai domèstic més petit, va obligar-lo a desprendre’s d’una
part important del seu arxiu, tan treballosament construït al llarg de la vida.
La cinta vermella naixia doncs en una conjuntura social i personal que havia
de produir-li un sacseig important de la identitat. La lectura del llibre fa
palès que Fanés ha reeixit a recordar i a recompondre totes les seves peces
vitals, al temps que afirmava i recreava, mitjançant un elegant exercici
literari, aquella identitat tan única i tan del nostre temps.
La primera cosa que
impressiona d’aquest llibre és la qualitat que traspua de la primera a la
darrera pàgina, que també és una qualitat moral. Des del tractament del
personatge o dels llocs més humils fins els que puguem tenir més mitificats,
del fet més divers a l’encontre més difícil o el viatge més sofisticat tot
adquireix de la mà de l’autor la mateixa dignitat i tendresa. I si, com deia
Paul Valéry, la intel·ligència és la capacitat per relacionar les coses més
diverses i la seva complexitat, el text és obra d’un intel·ligent teixidor
d’històries.
Fèlix Fanés parla
del què vol i com vol, amb tota llibertat, erudició elegant i impecable domini
dels gèneres literaris. Els temes són tan amplis com els d’una vida viscuda en
plenitud: la família, amb un lloc especialment destacat pel pare, Manuel Ibáñez
Escofet; els amics i amigues; els personatges trobats, inclosos els mites
buscats; els llibres i els autors; les obres d’art; els mestres, de vegades
amics seus; els somnis; els llocs i els viatges, alguns vertaders pelegrinatges
als que ens veiem incitats; el cinema, una de les seves passions; els chansonniers,
amb Brassens al cap de munt; els fets del dia o els fets curiosos; la política,
sense escatimar l’autocrítica, del militant antifranquista; els corrents
filosòfics, talment l’existencialisme o l’estructuralisme; París; els retrats,
a cops fets amb humor irresistible i corrosiu, com el de Foucault, i sempre
d’una qualitat digne d’un retratat com Josep Pla; la cultura de masses, en la
que tant ha aprofundit; la poesia; les ciutats;
i en un lloc especialíssim el Dublin de Joyce i el seu Ulisses, sempre presents
i amb els que remata l’obra.
Com deixades anar
en comptagotes, set imatges, s’intercalen en el text amb gran encert. Al final
de l’obra, un índex de noms certifica el caràcter monumental de l’experiència vital
i de l’erudició de l’autor. Amb aquest material Fèlix Ibáñez Fanés ha fet un
esplèndid quadre de l’època i un magnífic autoretrat. Sàviament, però, ha
renunciat a posar-hi pedestal. Aquesta decisió opera el miracle de crear una
forta empatia entre els lectors i un text que esdevé una delícia inoblidable.
Fa ganes de llegir-lo immediatament
ResponEliminaCertament un llibre memorable
ResponEliminaUn llibre extraordinari: sincer, vertader i divertir.
ResponElimina