L’acord final

A ‘La novena sinfonía’ (1936) - també coneguda com a ‘Acorde final’- hi trobem un Detlef Sierck anunciant l’esplendor melodramàtic que desplegaria als Estats Units, ja convertit en Douglas Sirk, nom amb el que signaria les indiscutibles obres mestres del gènere: Imitación a la vida y Solo el cielo lo sabe, entre d’altres. 

Rodada a l’alemanya nazi, aquesta pel·lícula és un boníssim exemple per entendre que Hollywood no hagués estat el mateix sense les aportacions dels directors que van fugir del nazisme, com és el cas de Sirk (que estava casat amb una jueva). Està plena de moviments de càmera i solucions visuals sorprenents, on es percep la influència de l’expressionisme i el Kammerspielfilm.

Casualment, la primera pel·lícula que he vist el 2024 comença amb una escena que té lloc la nit de cap d’any i el dia 1 de gener, i a partir d’aquí desplega un dramon familiar monumental, amb mares patidores, infidelitats, passions diverses i aquella fina ironia sobre les classes socials, tot puntejat per la música clàssica. Les peces musicals estan triades perquè tinguin relació amb la trama.

A més, te la gràcia que s’hi pot veure l’antiga Philharmonie de Berlín, que va ser destruida el 1944, i els músics que surten tocant son els de l’Staatsoper d’aquell moment.

Disponible a Filmin, on ara s’hi poden veure totes les pelis de l’etapa alemanya de Douglas Sirk.