Més escriptores joves

Qui vagi seguint aquests posts haurà observat un volum molt gran de llibres escrits per dones joves, moltes d’elles catalanes. Aquesta realitat ve determinada per dos motius: n’han sortit moltes de gran qualitat en els darrers anys i, també, el fet de que visc rodejat de tres dones lectores, dues d’elles joves atretes per manifestacions culturals disruptives en l’àmbit feminista, amb noves sensibilitats i nous llenguatges. Avui ofereixo quatre llibres de dones joves i dos més d’homes de la meva quinta.

Començarem per l’Eva Baltasar, qui després de la seva exitosa trilogia inicial ens presenta “Ocàs i fascinació” (Club Editor i Random House), on una dona amb estudis però una feina precària perd l’habitació llogada a Barcelona i ha de viure al carrer.  Atenció al gir final, la “fascinació”.

No coneixia res de les tres següents, els llibres de les quals també m’han interessat molt. L’Alba Dedeu descriu a “La conformista” (Sexto Piso i L’altra editorial) la vida anodina d’una dona i el seu home que gestionen un petit negoci de pollastres a l’ast. Amb molta austeritat i aparent senzillesa, la protagonista deixa acta de les seves frustracions però també dels avenços en la convivència i la realització personal.

La Gabriela i el Quim són els actors complementaris de “Com un batec en un micròfon”, de la Clara Queraltó, guanyadora del premi Anagrama. Una jove s’enamora d’un home i l’aconsegueix temporalment. Aquest home té un comportament erràtic. I el joc de les perspectives se’ns va obrint fins un desenllaç tan genial con tèrbol.

La Paula Ducay ha estat tan profunda i breu com les anteriors a “La ternura” (Altamarea), on una jove és convidada per un company de feina a passar uns dies de vacances amb la seva família. M’ha semblat admirable la subtilesa extrema de les relacions que s’estableixen amb els membres de la família i amb el veïnatge.

Passem doncs als homes. A “El niño” (Tusquets) Fernando Aramburu continua fent molt bona literatura recuperant un succés real, l’explosió de gas que va ocasionar quaranta morts a una escola basca al 1980, per ficcionar sobre una de les famílies afectades. Un exercici de sensibilitat i d’orfebreria narrativa.

Acabem avui amb “Retrato del fin del mundo” (Alba) del canari resident a Barcelona Carlos Ruiz Caballero. A partir d’uns personatges reals, uns anarquistes de l’illa de La Palma que es varen casar hores abans de l’execució de l’home al 1937, l’autor reprodueix l’ambient polític dels anys previs, amb els moviments republicans, socialistes i anarquistes i la reacció de la burgesia que va abonar la sedició militar i la guerra civil i la dictadura. Igual que al llibre d’Aramburu, el rigor històric es combina brillantment amb la ficció lliure i la qualitat literària.