Indiscutiblement, el signe dels temps que ens toca viure el
defineixen els experts que més apareixen en cada moment en els mitjans de
comunicació. Fins fa molt poc, les estrelles mediàtiques eren els experts
economistes que ens explicaven perquè no s’havia pogut predir l’abast de la
crisi econòmica descomunal que va assolar el país, què s’havia fet malament, i
què s’havia de fer per no repetir-la en el futur. Era el període de glòria del
pessimista Niño-Becerra, del simpàtic Gay de Liébana, del saberut Sala-Martín,
del trempat Leopoldo Abadía, i del mortificant Bernardos Tret d’aquest últim,
tots els altres han desaparegut.
Fins fa encara menys, va ser el torn dels politòlegs i
experts en Dret Polític i/o Constitucional, qui els va pertocar il·lustrar-nos
sobre la legalitat, il·legalitat, i legitimitat de lleis i reglaments que
sortien del Parlament i govern català, i sobre la constitucionalitat o no del
dret a decidir i els instruments polítics per exercir-lo. Aleshores, sortien a
la palestra eximis professors com el convincent Pérez-Royo, el ponderat Xavier
Arbós, el desconcertant Joan Queralt, l’enèrgica Mercé Barceló, i el circumspecte
Ferran Requejo, entre d’altres. Tots ells semblen arraconats ja per
l’acceleració dels esdeveniments.
I com tot és susceptible d’empitjorar, ara, malauradament,
és l’hora dels advocats penalistes, que són els encarregats d’explicar-nos, amb
el seu estrany argot, per què hi ha polítics a la presó, per què no haurien de
ser-hi, què els hi pot passar, i què no els hauria de passar, tot això, adobat
amb crítiques unànimes als abusos judicials i a
l’autoritarisme insofrible de l’Estat, i al·lusions puntuals a les legislacions
processals alemanya, belga, suïssa, i britànica, sense descartar-ne d’altres
països en el futur. El protagonisme és, doncs, pel transcendent Van der Eynde, per
l’emprenyat Jordi Pina, pel pragmàtic Xavier Melero, per l’extravagant Gonzalo
Boye, i per l’ensopit Alonso-Cuevillas,
el més encantat de tots per la seva inesperada ubiqüitat.
Però miri com es miri, que ens siguin familiars les cares,
les veus i les expressions dels advocats penalistes és l’inevitable conseqüència
d’una desoladora realitat, sobre la que no cal estendre’s per ser prou coneguda
per tothom. Com a col·lega, els hi desitjo el major dels èxits professionals al
que tots ells aspiren: que els seus clients quedin absolts amb tots els
pronunciaments favorables a la primera oportunitat possible. O, si més no, en
llibertat.
3 comentaris:
Molt bo aquest post, Carles!
Gràcies Clara!
Això, això...LIBERTAT PRESOS POLÍTICS!
Publica un comentari a l'entrada