Qui vagi seguint aquests posts haurà observat un volum
molt gran de llibres escrits per dones joves, moltes d’elles catalanes. Aquesta
realitat ve determinada per dos motius: n’han sortit moltes de gran qualitat en
els darrers anys i, també, el fet de que visc rodejat de tres dones lectores,
dues d’elles joves atretes per manifestacions culturals disruptives en l’àmbit
feminista, amb noves sensibilitats i nous llenguatges. Avui ofereixo quatre
llibres de dones joves i dos més d’homes de la meva quinta.
Començarem per l’Eva
Baltasar, qui després de la seva exitosa trilogia inicial ens presenta “Ocàs i fascinació” (Club Editor i
Random House), on una dona amb estudis però una feina precària perd l’habitació
llogada a Barcelona i ha de viure al carrer.Atenció al gir final, la “fascinació”.
No coneixia res de les tres següents, els llibres de les
quals també m’han interessat molt. L’Alba
Dedeu descriu a “La conformista”
(Sexto Piso i L’altra editorial) la vida anodina d’una dona i el seu home que gestionen
un petit negoci de pollastres a l’ast. Amb molta austeritat i aparent
senzillesa, la protagonista deixa acta de les seves frustracions però també
dels avenços en la convivència i la realització personal.
La Gabriela i el Quim són els actors complementaris de “Com un batec en un micròfon”, de la Clara Queraltó, guanyadora del premi
Anagrama. Una jove s’enamora d’un home i l’aconsegueix temporalment. Aquest
home té un comportament erràtic. I el joc de les perspectives se’ns va obrint
fins un desenllaç tan genial con tèrbol.
La Paula Ducay
ha estat tan profunda i breu com les anteriors a “La ternura” (Altamarea), on una jove és convidada per un company
de feina a passar uns dies de vacances amb la seva família. M’ha semblat
admirable la subtilesa extrema de les relacions que s’estableixen amb els
membres de la família i amb el veïnatge.
Passem doncs als homes. A “El niño” (Tusquets) Fernando
Aramburu continua fent molt bona literatura recuperant un succés real, l’explosió
de gas que va ocasionar quaranta morts a una escola basca al 1980, per
ficcionar sobre una de les famílies afectades. Un exercici de sensibilitat i d’orfebreria
narrativa.
Acabem avui amb “Retrato
del fin del mundo” (Alba) del canari resident a Barcelona Carlos Ruiz Caballero. A partir d’uns
personatges reals, uns anarquistes de l’illa de La Palma que es varen casar
hores abans de l’execució de l’home al 1937, l’autor reprodueix l’ambient
polític dels anys previs, amb els moviments republicans, socialistes i
anarquistes i la reacció de la burgesia que va abonar la sedició militar i la
guerra civil i la dictadura. Igual que al llibre d’Aramburu, el rigor històric
es combina brillantment amb la ficció lliure i la qualitat literària.
Seguim avui amb els duets i us en oferirem un parell de l'òpera Rigoletto. La soprano russa Nadia Garifulina i el tenor mexicà Javier Camarena intrepreten els duets "E il sol de l'anima" i "Addio, spranz ed anima".
Ara ja fa anys vaig fer un projecte fotogràfic singular. Es va tractar de fotografiar diferents espais públics en dues situacions: ocupats per gent o totalment buits. Una manera de confrontar aquestes dues situacions oposades. El buit i el ple, el soroll i el silenci que em provocaven dues sensacions tan diferents...
Calia triar els espais i fotografiar-los en moments i dies totalment diferents amb els mateixos enquadraments i en condicions de llum relativament semblants per fer comparables les dues imatges. Ah, i en aquells moments sense cap mena de recurs al photoshop ni per descomptat a la IA de la que que llavors encara no se'n parlava. Va caldre matinar molt o trobar diades en que els espais no estiguessin concorreguts: quines matinades vaig haver de fer!
Va ser una sèrie molt entretinguda i vaig quedar força content dels resultats aconseguits. En vaig fer un video ESPAIS HUMANS- ESPAIS URBANS que projecta successivament una tria dels espais.
El Palau Robert presenta amb el titol de "Fotografia entre
dictadures" una exposició dedicada a la l'arxiu d'un fotògraf
aficionat, Rossend Torras, que treballava de fet a un nivell de
qualitat professional.
A partir del seu arxiu s'ha preparat aquesta exposició de imatges de la
socierat catalana dels anys 30 del segle passat.
Aquí teniu l'article escrit pel NÚVOL que us invita a visitar aquesta interessant exposició.
En Chema Madoz és un dels millors i més reconeguts fotògrafs espanyols. La seves imatges, sempre en blanc i negre i sempre fotografiant objectes són veritables poemes visuals. En aquest sentit te un notable parentiu amb en en Joan Brossa amb qui va col·laborar en diferents ocasions.
Avui el portem al Blog per una de les seves fotografies que defineix perfectament l'estat i la condició de la justícia espanyola. Aquí la teniu.
Movistar + presenta una serie curta, com a mi m'agraden, de només sis capítols d'una dura de mitja hora. Sota el títol de BELLAS ARTES descriu en clau d'humor, les experiències del director d'un gran museu d'Art Contemporani recent anomenat.
Guió enginyos, molt relaxant i divertit i amb una ambientació i unes interpretacions magnífiques, sobretot la de l'actor argentí Oscar Martinez que broda el paper.
El MNAC presenta fins el 1 de setembre una molt interssant exposició dedicada a l'artista francesa Suzanne Valadon
Model en la seva joventut, mussa i amant de diversos artistes i finalment pintora prou reconeguda.
El nostre videógraf ha visitat un cop més la mostra però en aquesta ocasió afegeig al seu video una nota biogràfica que ell mateix va escriure l'any 2008 i que dibuixa molt bé el perfil i la trajectòria de l'artista.
Aquí teniu les dues peces:
Una dona terrible, una pintora genial
Suzanne Valadon no es deia Suzanne, es deia Marie-Clementine.
Havia nascut el 1865 a Bessines-sur-Gartempe, entre Niort i La Rochelle, filla
de pare desconegut i de Madeleine Valadon, vídua d’un falsificador
de moneda que havia mort presoner a l’Illa del Diable a la Guaiana francesa. La
infantesa, Marie-Clementine la va viure amb la seva mare a La Butte,
Montmartre, en una vida de misèria i de privacions. Expulsada d’un col·legi de
monges, va començar a treballar de cosidora ben jove. Abandonada l’agulla i el
didal es va dedicar al circ, amb tan entusiasme que, un dia, va caure del
trapezi. Refeta de l’accident va decidir guanyar-se la vida fent de model de
pintors i es va plantar a la plaça Pigalle, com tots els que es dedicaven a la
postura, fins que la van llogar.
Als quinze anys, amb un cos esplèndid i un
esperit molt viu, va començar a fer de model per Puvis de Chavannes,
després per Auguste Renoir (és la noia dels quadres de ball) i
més tard per Toulouse-Lautrec. Com manaven els cànons de l’època,
les models, sovint, es convertien en amants dels pintors. Marie no va ser-ne
l’excepció. Amb diners suficients per mantenir la seva mare alcohòlica, ella
tenia prou llibertat per passar-se les tardes i els vespres a les
múltiples guinguettes, molins, bars i tuguris del barri fent també
el seu consum d’absenta. Des de petita, a Marie li agradava dibuixar. Tot
i que mai va rebre cap formació acadèmica, quan Degas va veure
els seus dibuixos la va animar i li va exigir que continués dibuixant. Degas
era un misogin, però amb Marie hi tenia una certa debilitat. Li comprava els
dibuixos, en feia comprar als seus amics, i li deixava exposar-los junt amb les
seves teles. Degas va ser el seu mestre. També li va ensenyar l’art del gravat
i l’aiguafort.
Però a més del dibuix a Marie també li agradaven
els homes i entre els seus amants, després dels pintors, va venir Eric
Satie, el músic, amb qui va tenir una tempestuosa i curta relació. I Miquel
Utrillo, el periodista català que vivia al Moulin de la Galette amb Rusiñol i Casas i
altres catalans. Quan es van conèixer Marie tenia 18 anys i Miquel en tenia 20.
Amb ell va viure una altra època de bonança econòmica, però Utrillo va deixar
París per anar a córrer món. Es van tornar a trobar amb motiu de l’exposició
universal de 1889, commemorativa del centenari de la Revolució Francesa. En
aquell temps, Marie tenia un fill de 6 anys que, tot i que ella deia que no
podia saber qui era el seu pare, era clavat a Miquel a qui Marie va pressionar
per casar-se com havia fet abans amb Toulouse-Lautrec. Però només en va treure
el reconeixement de la paternitat del noi: Maurice Utrillo. Marie
es va casar amb Paul Moussis, un home gris i ric amb qui va viure
tretze anys.
El fill pintor – Maurice Utrillo, el seu fill, amb el temps
arribaria a tenir més nom, i més ingressos que la mare que ja firmava Suzanne
Valadon. La vida de Valadon no pot explicar-se sense el calvari que li va fer
viure el seu fill. Als sis anys, a cura de Madeleine, la seva àvia
alcohòlica, el nen ja era alcohòlic. L’àvia li donava canards,
terrossos de sucre sucats amb conyac i li posava vi a les sopes per fer-lo
dormir. Durant cinquanta anys, les borratxeres – una amb Modigliani va
ser famosa -, els escàndols al carrer, les destrosses de locals, els delirium
tremens de Maurice, van marcar la vida de la seva mare. Però no tot van ser desgràcies. Maurice tenia un
amic, André Utter, llauner de professió i pintor de vocació, de qui
Suzanne es va enamorar tan follament que va demanar el divorci de Moussis i es
va ajuntar amb Utter, de 21 anys, el 1907. Suzanne en tenia 42. Valadon,
Utrillo i Utter eren coneguts com la trinitat maleïda. Durant vint-i-cinc anys
el camí dels tres va seguir ritmes diferents: l’èxit per Valadon, la glòria per
Utrillo i la indiferència per Utter que es va dedicar a administrar, sense gens
d’èxit, la fortuna dels altres dos.
L’obra de Suzanne, d’una virilitat innovadora –
va ser la primera en pintar nus masculins – es distingia per una paleta
postimpressionista de colors vius, aplicats com Gauguin en els
seus cloisonnés, i sense negres ni blancs com havia après de
Renoir. Les seves obres eren elogiades per la crítica i el públic. Els retrats
que feia Suzanne reflectien fidelment la psicologia del personatge. Associada a
la FAM, Femmes Artistes Modernes, on també hi havia Maria
Blanchard, Tamara de Lempicka i Marie Laurencin, la seva
obra va ser coneguda arreu d’Europa i als Estats Units. La crítica va haver de
reconèixer que la pintura femenina no desmereixia gens de la masculina. El 1931
va ser el zenit de la seva carrera. El maig va exposar 40 quadres i a l’octubre
65 en dues galeries parisenques, amb l’assistència d’Édouard Herriot president
del consell de la República . El 1932 va trencar amb Utter, faldiller i mal
administrador que va acabar arruïnant-se i arruïnant-la a ella. Va escriure a
un amic: Marie és terrible. El fill, Maurice, s’havia casat als 52
anys amb Lucie Valore de 57, vídua d’un banquer ric, després
d’un arravatament religiós. La Valore li havia mitigat l’alcoholisme
aigualint-li el vi. Suzanne va morir el 6 d’abril de 1938, pintant
encara amb el mateix vigor de sempre i acompanyada d’un jove conegut com
a Gazi el tàrtar amb qui convivia. Deixava 480 teles, 275
dibuixos i 31 gravats. Havia dit: He tingut una bona vida, molt trista.
Bibliografia: Rosinsky T.D., Suzanne Valadon. Éditions
Flammarion. Paris. 2005 Text publicat al Butlletí de l'Associació del
Personal de La Caixa el mes de juny de 2008.
Fa pocs dies anunciàvem que finalment s’acabava
de publicar un llibre dedicat a aquesta composició poètica nascuda al Japó. Es
tracta del llibre “100 haikus” que és un compendi dels més de
1001 haikus que en Valentí Gómez ha escrit al llarg del anys.
La peculiaritat és que el llibre, a més
dels haikus originals i els dibuixos que els acompanyen, presenta les
traduccions a diferents llengües: castellà, francès, anglès, alemany, italià i
japonès que han preparat reconeguts traductors.
Us n’anirem oferint algunes
mostres les properes setmanes. Mentrestant jo no he pogut estar-me’n de dedicar-li al
Valentí el meu humil haiku:
NETFLIX presenta la sèrie de 8 capítols RIPLEY basada en la novel·la “El talento de Mr Ripley“( 1955) de Patricia Highsmith. Es tracta d’un cert
remake perquè la famosa novel·la ja havia estat portada al cinema el 1960 en
“A pleno sol” protagonitzada per Alain
Delon en el paper de Ripley i el 1999
a l’Enginyos
senyr Ripley” amb Mat Damon en el mateix paper
La trama i els seus protagonistes són molt
intrigants, com la de la novel·la, però el millor es la realització cinematogràfica.
Rodada en blanc i negre i ambientada a la Italià dels anys seixanta del segle
XX te una fotografia que qualificaria d’excepcional. Els paisatges de la costa
malfitana i els carrers, les places i els edificis de Roma, Nàpols i Venècia son
retratats magistralment amb uns enquadraments i unes llums extraordinaris.
En ocasió de la recent celebració del Festival de fotografia d’Igualada,
FineArt, vaig parlar d’una extraordinària exposició que s’hi presentava: CREADORES
DE CONCIENCIA. Es tracta d’una iniciativa de la mútua assistencial DKV que des
de fa anys dedica una especial atenció als vessants més socials de la fotografia.
En ocasió del XX aniversari de les seves
accions de responsabilitat social DKV va promoure una exposició en la que 40
dels millors foto periodistes del país presentaven cadascun tres de les més
reconegudes fotografies de tema social. L’exposició ha recorregut des del 2018 diferents
ciutats espanyoles i es va editar un llibre catàleg amb totes les fotografies i
els texts que les presenten.
No coneixia aquesta iniciativa i el resultat
em va semblar extraordinari, tant pels temes que tracta com per la qualitat de
les imatges que es presenten. De manera que vaig aconseguir, gràcies a la
gestió del director del FineArt, un exemplar de l’esmentat catàleg que de fet
està exhaurit i ja no es pot adquirir.
Em va semblar una llàstima no poder recomanar
l’esmentat catàleg però investigant a la xarxa he trobat penjat un PDF que el reprodueix
íntegrament de manera que així ara està a l’abast de tothom.
Aquí teniu aquesta petita obra mestre del foto
periodisme que segur que no us deixarà indiferents i que confirma el gran
treball que de manera molt esforçada, compromesa i arriscada fan les homes i
les dones que amb la seva càmera son realment creadors de consciencia.
Ja hem parlat al Bloc de la figura del mestre Antoni Benaiges, un català que va ensenyar en una escola burgalesa en temps de la República aplicant un innovedor metode pedagògic: el métode Freinet , que utiltzava una impremta portatil perquè els nens publiquessin els seus escrits.
Se n'han escrit articles i llibres, fet reportatges de televisió i fins i tot recentment una pel·lícula "El mestre que va prometre el mar " que ha tingut molt bona acollida.
Ara, l'editorial BLUME ha editat un llibre-objecte consistent en una caixa que conté una fidel reproducció dels tretze quaderns que es van imprimir el seu dia i que havien sigut guardats en secret per la família, atemorida molt de temps per la repressió de la dictadura, que havia assssinat en Benaiges
Aquí teniu l'article que hem publicat al NÚVOL parlant del llibre.
Com cada any, la nostra il·lustradora de referència, la Lluïsa Jover, ens felicita la Diada de Sant Jordi amb un magnific dibuix. Aquí el teniu. Moltes felicitats a tots els Jordis lectors del Blog i gràcies a la Lluïsa!
Va ser un dels millors cantants de lieder de la seva generació, per no dir de tot el segle xx. Era molt admirat per les qualitats
tonals i matisos de color en la seua veu. Ha interpretat molts papers operístics. El seu repertori era extremadament ampli, cobrint
totes les èpoques i gèneres però va destacar molt especialment en l'especialitat del lieder.
L’escoltarem cantant "Bona nit" una de
les cançons de Winterreisse de Schubert, que
va interpretar com ningú, acompanyat pel gran pianista Alfred Brendel.
Fa uns mesos vaig voler presentar
una sèrie de fotografies Joan Guerrero a una galeria per veure
si podia tenir interès en organitzar una exposició de la seva obra. I per això vaig demanar al mateix
Joan que em fes una tria d'algunes de les seves fotografies que li semblessin
representatives. Ara que malauradament ens ha
deixat he pensat que tindria sentit mostrar aquesta selecció a Prova i Error
perquè estic segur que a ell li hagués agradat.
Aquí teniu doncs aquest conjunt d'imatges triades per ell mateix.
M’ha semblat excessiu que Random House hagi
anunciat “En agosto nos vemos”, obra pòstuma de Gabriel
García Márquez, com “l’esdeveniment editorial de la dècada”. Certament, hi
trobem l’empenta de l’estil del Nobel colombià, però aquest conte llarg o
novel·la curta està lluny de les grans aportacions que l’autor ha fet a la
literatura del Segle XX. La causa és que Gabo estava ja amb les facultats
disminuïdes. I, tot i això, aquesta història d’una dona que un cop l’any es
permet la recerca lliure de l’aventura, és un regal pels que tant apreciem la
seva cadència i el seu vocabulari.
Seguint amb els guardonats pel més anhelat
dels Premis, proposo una altra lectura també breu, la de “Matí i tarda” (Nórdica)
del noruec Jon Fosse. Hi trobem un home en el trànsit de la vida a
la mort. El llibre està escrit amb un estil aparentment senzill, musical i
repetitiu, un poema en prosa que ens convida a llegir més de Fosse, fins ara
molt poc conegut fora d’Escandinàvia.
No sé si el ja octogenari Eduardo
Mendoza acabarà rebent el Nobel, però el que és segur és que manté el
puls i l’ambició literària, com demostra la molta divertida “Tres
enigmas para la Organización” (Seix Barral), on un grup de detectius
esbojarrats pretén resoldre tres casos ben diferents que, potser, tenen un
mateix origen.
M’agradaria creure que la greu malaltia
que pateix Paul Auster li permetrà seguir escrivint, amb Nobel o
sense ell. Mentrestant, m’ha emocionat "Baumgartner" (Edicions
62/Seix Barral), un cant a la vida i l’amor d’un home vidu que troba motius per
seguir gaudint del temps que li queda en la recuperació de l’obra de qui va ser
la seva dona.
Com a contrast a aquests quatre varons tan
reconeguts, trobem “El passat” (Edicions de 1984/Sexto piso),
de l’anglesa Tessa Hadley, qui va començar a publicar a l’edat de
quaranta-sis anys (ara en té seixanta-vuit) i de qui en els darrers anys ens
estan arribant traduïdes novel·les que, com aquesta registren magistralment i
subtilment les relacions personals i molt especialment les familiars.
Al CCCB es presenta SUBURBIA, una exposició magnífica que tracta del model americà d'urbanisme residencial.
S'examinen amb tota mena de materials i explicacions els origens de les grans urbanitzacions de cases individuals que varen proliferar als EEUU, sobretot a partir del final de la 2a guerra mundial. S'analitzen també les consquències socials de tot ordre d'aquest model en matèria de construcció, urbanisme, transport, comportaments socials etc.
A Madremanya hi havia un ferrer, en Josep Cruset, que tenia una autèntic taller conegut pel nom de Cal Cai. Quan en Josep va faltar la seva família el va conservar tal com ell l'havia deixat i uns anys després la seva filla va decidir mantenir-lo, cuidar-lo i ensenyar-lo a qui estigués interessat pel que avui ja és una peça d'arqueologia. Va ser llavor, el 2020, quan el varem visitar amb altres veins de Madremanya i vaig fer aquest petit reportatge que acompanya aquesta nota.
Recentment el net d'en Josep, en Guillem Martinez Cruset ha fet un treball escolar de Recerca molt interessant que ha tingut un gran ressó en diferents mitjans inclosa TV3, que n'ha fet una molt bona difussió.
Les meves felicitacionsa les tres generacions de la família Cruset que han permès conservar intacte aquesta que ja és avui una veritable peça de museu.
Al port de Barcelona, al nou espigó que arrenca
de l’hotel Vela, s’ha produït una iniciativa poètica ben curiosa. Al llarg de
tot l’espigó s’han col·locat al terra unes plaques circulars de considerable
dimensions on es reprodueix a cadascuna d’elles un fragment d’un poema sobre
temes en el que el mar esta present. Hi trobem texts d´alguns dels més
reconeguts poetes catalans del segle XX que podem anar llegint a mesura que
passegem al costat del mar tot gaudint de les vistes sobre les aigües i sobre la
ciutat de Barcelona. Ens va semblar una idea fantàstica que marida poesia i
paisatge marí, que sempre ha estat una bona font d’inspiració pels poetes.
Com que la iniciativa ens ha plagut tant hem aprofitat
l’ocasió per demanar a la nostra actriu Imma Colomer si ens volia recitar les
poemes dels que només hem llegit un petit fragment que trobareu escrit en la fotografia
de la placa corresponent.
Els anirem penjant, un darrera l’altre les
properes setmanes. I segur que us faran venir ganes de passejar per l’espigó.
Avui per començar escoltarem "TESTAMENT" de Rosa Leveroni
Recentment he anat a provar un petit restaurant amb
vocació de sostenibilitat. El 77 kilos, que pel que sembla és la
mitjana de menjar que llencem a les escombraries anualment. No és ben bé un
restaurant d'aprofitament, però sí que aposta per no fer malbaratament. La seva
és una carta curta i de temporada, és clar. Sorprenen les seves croquetes a mig
camí entre la tradició basca i la catalana, és a dir amb la beixamel com a
ingredient destacat i molt ben treballat, però amb un alt percentatge de rostit
o del farcit que toqui. La resta de l'oferta en format de racions generoses per
a compartir és d'allò més saborosa; tot em va agradar, fins i tot un pastís de
cervesa que vaig provar per postres.
El local és petit,
perquè el porten entre dos, a la cuina en Gerard Cuartero, que tot i que és de
Vilassar de Mar, ha passat una llarga temporada al sud-est asiàtic i ha
treballat al costat de xefs de renom; a la sala, poques taules molt ben
servides per la Sara di Bari, tot i que ella és de Bérgamo.
Recentment han deixat
de promocionar-se amb una proposta molt ajustada: 3 tapes, un segon, una copa
de vi i unes postres per 22 euros, jo ja vaig fer tard, però que això no us
desanimi.
El recentment recuperat TEXAS presenta les
properes setmanes deu funcions d'una obra de teatre molt interessant. Es tracta de CADIRES en
forma de diàleg entre dos grans actors, MONT PLANS i ORIOL GENÍS, que són a l’hora els que han concebut i
escrit el text sota la direcció d’Albert Arribas.
El text és una sèria reflexió sobre el món del
teatre i les seves servituds, sobretot des de la perspectiva dels actors d’edat
avançada. Està ple de passatges i idees tractats amb un gran sentit de l’humor
que arrenquen nombrosos somriures del públic que el dia de l’estrena va aplaudir llargament la representació.
Paga la pena acostar-se al recuperat espai del
Texas al carrer de Bailen i trobareu els horaris de les funcions, que duren
fins el 5 de maig, a la seva pàgina web.
Avui comencem les veus baritonals. I ho fem amb una de les veus de baix-baríton més maques i potents. Es la del rus Dmitri Hvorotovsky nascut a Siberia l'any 1962 i mort prematurament als 56 anys el 2017.
El 1989 va guanyar el premi al millor cantat en el prestigios concurs Premi BBC Cardiff. L'escoltarem interpretant la conegudissima ària "Ombra mai fu" de l'òpera Xerxes.
El teatre La Gleva, al barri del Farró, presenta fins el 19 d'abril l'espectacle EL QUADERN GRIS una producció dirigida el 2009 per en Joan Ollé i que ara es torna representar interpretada per l'actor Joan Anguera, que dona molt bé en el paper de Pla, acompanyat a l'acordió pel músic Joan Alavedra.
Es tracta d'un monòleg en el que Pla ens recita fragments del Quadern Gris, una de les seve obres cabdals, amb la seva fina ironia i una visió sarcàstica de la vida.
Entrades
