Ja sabeu que la de Montserrat Caballé és la meva veu de soprano favorita.
Per això us proposo que avui escoltem la meravellosa ària "D'amor sull'e rosee" de Il Trovatore de G.Verdi. Em sembla inigualable l'elegància de la veu de la Caballé en la seva interpretació en el festival d'Orange el 1972. No crec que es pugui aconseguir un millor registre en els baixos, els aguts i els fils di voce de la diva.
Gaudiu-ne amb calma.
Sempre m'han semblant molt intel·ligents algunes de les frases o sentències del filòsof francès de la il·lustració VOLTAIRE.
Davant dels temps de bogeria que estem atravessant trobo que adquireixen una força especial i per això he pensat que no estaria de més compartir-ne algunes amb les lectors del Blog. Ja direu si les troveu encertades.
SENTÈNCIES CÈLEBRES DE VOLTAIRE (1694-1778)
. Jutgeu un home per les seves preguntes més que per les seves respostes
. Està prohibit matar; per tant, tots els
assassins són castigats, tret que matin en gran nombre i al so de trompetes.
. Aquells que poden fer-te creure absurds, poden fer-te
cometre atrocitats.
. La política és el camí perquè homes sense
principis dirigeixin homes sense memòria.
. El fanatisme es a la superstició allò que el
deliri es a la febre.
. Jutja un home més per les seves preguntes
que per les seves respostes.
. El dubte no és una condició plaent però la
certesa és absurda.
Es concentra en el període comprès entre 1961
i 1965, any del Newport Folk Festival en el que Dylan
produeix una ruptura radical en la seva música folk i passa d’utilitzar una
cançó molt personal tocant la guitarra acústica, a actuar amb un conjunt amb
guitarres elèctriques en un terreny en la línia del rock. Aquesta ruptura en el
terreny musical suposa també altres trencaments personals, tant a nivell
d’amistats i relacions personals, especialment amb Pete Seeger, Joan Baez i la seva
parella d’aquells anys Suzy
El guió de la pel·lícula està molt ben travat,
els ambients molt ben descrits de manera que no decau el seu interès malgrat
una durada bastant llarga de 140 minuts.
Destaca especialment l’actuació de l’actor francès Timothée Chalamet que broda el difícil paper de protagonista a qui físicament s'assembla molt.
En conjunt com diu l’exigent Carlos Boyero
“una bona i emotiva pel·lícula”
Aquí teniu de regal un enregistrament del famossíssim "Like a rolling stone" enregistrat el 1965.
A partir d'aquest tres retrats i d'alguns altres retrats religiosos i natures mortes s'ha tractat de conectar-les amb obres d'autors contemporanis amb els quals es poden apreciar alguns elements de conexió en les formes i en la recerca d'espirtualitat, entre els quals Alfons Borrell, Toni Catany, Joan Hernández Pijuan, Josep Guinovart, Antoni Llena, Aurèlia Muñoz, Marta Povo i Antoni Tàpies .
El nostre videógraf ens ofereix el seu reportatge.
Els tres propietaris
originals van llogar-lo el 1995 a una parella de bascos acabats d’arribar a
Barcelona, en Julián Fernández i la Carmen Erdocia, cap d’ells s’havia dedicat
a la gastronomia anteriorment, però ella era una bona cuinera i la proposta va
ser un èxit, així va néixer el “Nou tàctica”, que és el que significa Taktika berri.
Abans havia estat un local per fer unes copes i veure futbol (d’aquí el seu nom
origina: taktica).
Avui hi trobareu la
mateixa barra de sempre i un parell de menjadors força grans, més una sala privada,
on us serviran una excel·lent cuina basca, que és de la que parlarem, ja que dels
seus pintxos n’haureu sentit sobradament a parlar.
Ofereixen una carta
curta, la de les seves receptes originals, i d’aquesta manera podreu provar el
més típic de la zona, les seves “pochas” són quelcom gens pesat, suaus,
tendres, portades directament del País Basc, acompanyeu-les d’una sidra per
començar; al seu tronc de lluç hi canten els àngels i el pastís de flam i
formatge és d’estrella. A més d’alguns plats de temporada, fora de carta, podeu
encarregar, quan feu la reserva, el bescoll de lluç, altrament conegut com a
“cogote de merluza”, amb el que, abans de tastar-lo, ja començareu a salivar.
Gozatu aitortutako
Euskal sukaldaritzaz! O sigui, “gaudiu de la reconeguda cuina basca”.
Haig de confessar la meva atracció per l'òpera barroca i el registre vocal dels contratenors. Per això us proposo que avui escoltem una ària molt coneguda "Ombre mai fu" de l'òpera Serse de Haendel.
Segur que ja l'heu escoltada més d'una vegada però aquesta meravella com més s'escolta més agrada, sobretot si la interpreta la meravellosa veu del contratenor argentí Franco Fagioli.
Aquí va!
Us deixo aquí la crìtica que vaig publicar recentment al NÚVOL.
. Que un país com Rússia amb un PIB que és un 9% del de la UE pugui posar en perill la pau a Europa i a tot el món.
. Que personatges criminals i delirants com
Putin o Trump puguin fer i desfer i posar el món en una situació límit.
. Que els mecanismes de control que
suposadament té la Constitució del EEUU s’estiguin demostrant tan febles i inoperants
davant dels delictes i les arbitrarietats comesos per Trump i els seus còmplices.
. Que davant de la creixent amenaça bèl·lica la
solució sigui tornar als temps de la guerra freda i fer inversions colossals,
en detriment de l’estat del benestar, en armaments que o bé tindran simplement caràcter
dissuasiu o bé algun dia s’utilitzaran per un enorme conflicte bèl·lic.
. Que des de la Comissió europea es pugui
pensar que un ridícul kit de subsistència per 72 hores pot resoldre les necessitats de
la població en cas d’un conflicte seriós.
. Que puguem assistir impertèrrits a un espectacle
com el de les mentides mes descarades imaginables que Rajoy, Cospedal i Sánchez
Camacho tenen el valor de dir, en seu parlamentària, davant de proves inapel·lables
de la seva participació en fets clarament delictius.
. Que aquests fets puguin passar impunement
davant dels ulls de bona part dels mitjans de comunicació i sobretot del òrgans
més elevats la justícia.
. Que davant
de la pujada de l’extrema dreta i la seva vinculació al PP els partits que integren
el govern i la suposada majoria parlamentària siguin incapaços de posar-se d’acord
per aprovar les pressupostos i altres lleis de la màxima importància, fent així
el joc al conglomerat PP-Vox.
El Museu Picasso presenta aquests dies una magna exposició: "De Montmarte a Montparnasse. Artistes catalans a París 1889 - 2014 " que ens mostra els treballs dels pintors catalans que a finals del segle XIX i començaments del XX varen viure i treballar a París. La ciutat travessava uns moments esplendids amb diverses exposicions internacionals i era sens dubte la capital cultural del món.
Podreu gaudir d'obres dels grana pintotrs d'aqeuells anys com Santiago Rusiñol, Miguel Utrillo, Enric Clarasi, Ramon Casas, PidelaSerra, Anglada Camarasa i naturalment Pablo Picasso, entre molts altres.
Però afanyeu-vos perquè malauradament aquesta vegada avisem tard i l'exposició s'acaba a finals de més
Us deixo aqui algunes imatges dels quadres de l'exposició.
I aquí teniu també el vídeo del nostre col·laborador Climent Vilella.
Ha arribat la primavera. I mireu quina fotografia vaig fer ja fa uns anys que ironitzava amb el missatge publicitari que utilitzava llavors la gran cadena comercial El Tall britànic
Manuel Humbert ha estat
valorat com un dels millors pintors espanyols del segle XX. Pel que fa a
Catalunya, el filòsof Francesc Pujols el va definir com “el pintor angèlic de
la nostra estimada pintura”.
Representant destacat del Noucentisme de
vocació europea i d’arrels mediterrànies, Humbert (1890-1975) va cultivar totes les tècniques i
va estar obert als motius pictòrics que li oferia la realitat. La seva estètica
reflecteix no solament una altíssima qualitat artística, sinó un compromís
ètic, presentant-nos la realitat, per senzilla que sigui, com
quelcom de meravellós.
Va tenir taller a París, on es va formar com a
pintor, i a Barcelona, pràcticament tota la seva vida. Molt actiu als
cercles de Montparnasse del 1909 al 1927, va mantenir una gran amistat amb
Modigliani, que li va fer dos superbs retrats. Rafael Benet va dir que era “el
missatger de París”.
Humbert va merèixer el primer Premi Nonell, el
màxim reconeixement atorgat per la Generalitat republicana, i el Gran Premi de Pintura a
l’Aigua a la III Bienal Hispano Americana de Arte.
La Fundació Rafael Benet promou les
commemoracions del Cinquantè aniversari de la mort de l’artista, a les que
s’han sumat i es segueixen sumant altres institucions com el MNAC, la Xarxa de
Museus o l’Institut Europeu de la Mediterrània. El blog Prova i Error vol
participar-hi de manera molt activa i anima als seus lectors a que també ho
facin. Els esdeveniments que tindran lloc properament són:
. En el marc d’aquestes commemoracions Cossetània Edicions ha editat la monografia L’àngel del Noucentisme. Vida i obra del
pintor Manuel Humbert del nostre col·laborador Lluís Boada, que dimecres 26 de març arribarà
a les llibreries.
. El dia 4 d’abril a les 11 del matí, a la missa conventual del Monestir de Montserrat
es farà una pregària per Manuel Humbert i seguidament es farà una visita al
Museu d’Art, on es presentaran obres seves i a les 13h. es podrà assistir al
cant de L’Escolania.
. L’endemà 5 d’abril a les 12h. tindrà lloc al
Museu de Valls la inauguració de
l’exposició més important que mai
s’hagi celebrat de l’obra de Manuel Humbert, una retrospectiva a través de més
de vuitanta obres entre les que figuren la majoria de les més importants, a
cura de Lluís Boada. Col·laboren el MNAC i l’Institut Europeu de la
Mediterrània. El mes de juliol l’exposició es portarà al Museu Abelló de Mollet
del Vallès on romandrà fins el 5 de novembre..
Posteriorment, el blog anirà informant als seus lectors de tots els actes que s’aniran celebrant, confiant que seran dels seu interès.
Avui viatjarem a Vietnam, un magnífic país on varem tenir la impresssió que la invasió dels americans i la guerra que varen patir semblen molt oblidats.
Aquí teniu algunes fotografies.
Clickeu a sobre per veure-les totes
Intueixo que molts dels lectors d’aquest blog gaudiran, per causes generacionals, de la imatge que l’Andreu Claret dona de la Barcelona i la Catalunya de principis dels anys 60 a “La casa de les tres xemeneies” (Columna). 1962 va ser l’any de les inundacions del Vallès i aquest és un dels fets que viu un protagonista molt jove, acabat d’arribar de França, que en poc temps coneix els clarobscurs d’una ciutat derrotada però amb set de progrés i llibertat des del barri popular del Poble Sec.
La Marta Orriols
retrata subtilment a “A l’altra banda de
la por” (Proa) una dona que millora en la seva feina però ha perdut
l’estabilitat de la seva vida familiar i no s’acaba d’atrevir a fer un salt
endavant. Cal agrair la delicadesa de la narració, la seva austeritat i la seva
profunditat.
Tot i que aquest post va de novetats, no vull deixar de
proposar dues novel·les escrites als anys cinquanta pel gran novel·lista,
psiquiatre i polític antifranquista Luis
Martín-Santos, desaparegut al 1964. Per sort al Volum Tercer de les seves
obres completes es recuperen les seves dues “Novelas inéditas” (Galaxia Gutenberg). Es tracta de dues petites peces:
“El vientre hinchado” i “El saco”, clarament influïdes per l’existencialisme i
per Kafka.
A “Victorian
Psycho” (Lumen), Virginia Feito
construeix una novel·la gòtica no exempta de sentit de l’humor, on la
protagonista és una autèntica psicòpata que s’introdueix a una casa anglesa
benestant amb un pla que anem descobrint horroritzats.
S'acaba d'estrenar una pel·lícula documental que els amants del cinema no poden deixar de veure. Es tracta de LUMIÈRE La aventura continua que repasa la història del naixement del cinema a càrrec de la família Lumière a finals del segle XIX i començaments del XX.
A partir d'un centenar de les pel·lícules de Louis Lumière, que tenien una durada de només d'uns 50 segons, es passa revista als elements fondacionals de l'art cinemtogràfic. El reportatge està dirigit per en Thierry Frémaux, un especialsta del cinema i actualment Director de l'Institut Lumière i del Festival de cinema de Cannes. La selecció de les pel·lícules i els seus incisius i ocurrents comentaris a les filmacions donen vida a les imatges i al relat.
Aquí teniu un breu spot de presentació.
La Serena Sáez s'està confirmant com una de les nostres millors veus de soprano. Recentment va haver de suspendre un recital al Palau que s'ha anunciat ara per començaments de juliol.
Mentrestant us propos que l'escoltem en l'ària "Les oiseax dans la charmille" dels Contes de Hoffman que posa a prova les facultats d'una soprano.
Amazon Prime presenta SU MAJESTAD una sèrie de només set capítols de 30 minuts que he trobat força interessant. Tracta d'una ficció sobre la monarqua espanyola en la que un suposat rei d'Espanya, Alfons XIV, es veu obligat a renunciar al tron en favor de la seva filla, la infanta Pilar, degut a irregularitats financeres molt semblants a les de l'actual rei emèrit Joan Carles I
El guió és força divertit i les interpretacions dels protagonistes, Hector Alterio i sobrertot l'Anna Castillo, són excel·lents.
Fa ja uns dies vaig recomanar la magna exposició de La Cubana que es presenta al Palau Robert.
Ara, el nostre videògraf ha visitat també la mostra i ha preparat un magnífic vídeo que podeu veure tot seguit.
Hi trobareu retratats tota mena de materials de treball que la companyia ha guardat religiosamenr al llarg dels anys: Filmacions de les seves obres, retrats dels actors que han format part del grup, vestits, sabates, disfresses, materials d'atrezzo, etc, etc
Segur que els que ja han visitat l'exposició recordaran allò que hi varen veure i els que encara no hi han anat no trigaran gaire a fer-ho.
La nostra amiga Ana Zelich segueix treballant i ara investiga noves formes expressives utilitzant la tècnica de imatges fetes amb tinta al pinzell.
Aquí en teniu una primera mostra:
Mentre rebeu aquesta la Newsletter del diumenge al vespre nosaltres serem al Palau escoltant la meravellosa veu del contratenor francès Philippe Jarouskky.
Per això avui us proposo que també l'escolteu en la seva deliciosa interpretació de l'ària "Vedro con mio diletto" de l'òpera Il Giustino de Vivaldi.
El centre KBr MAPFRE presenta a la seva sala d'exposicions al costat del Port Olímpic dos mostres de joves fotògrafs: l'espanyol José Guerrero i el colombià Felipe Romero
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL fa uns dies
A real pain es una pel·lícula que tracta del viatge a Polònia de dos joves cosins americans, fills de famílies poloneses, que s'incorporen a un tour guiat pel pais seguint les traces dels llocs on va viure la seva àvia abans del genocidi nazi.
El guió, ple de tristesa i alhora de moments amb fort sentit de l'humor, es centra tanbé en la personalitat dels dos cosins que ofereixen unaes magnífiques interpretacions. Un d'ells, en Kieran Kulkin, acaba de guanyar l'Oscar al millor actor secundari d'aquest any.
Molt recomanable!
Evidentment les pressions del EEUU perquè Europa augmenti la seva despesa en armament són un veritable disbarat que només fomenta la industria bèlica.
Però momés perque veieu la dimensió de les mentieds de Trump i el seu equip us adjunto una taula - feta per un seriós equip especialitzat en la gestió de dades - en la que es detalla la contribució d'ajuda miitar a Ucraïna per habitant de la majoria de països occicdentals. I així veureu la ridícula xifra de despesa per habitant dels EEUU que exigeix als altres paisos que augmentin la seva.
Aqui teniu la crònica que vaig esriure e NÚVOL que us pot ajudar en la visita.
Avui. pensant amb el cruel i detestable president del EEUU us proposo que escoltem l'ària d'un personatge operístic violent i ccruel com ell i se m'ha acudit el paper de Scarpia, el cruel governador de la Tosca.
Es tracta del Te Deum, interpretat per la magnífica veu del baix baríton Byn Terfel.
Que Déu ens agafi confesats!
Reprenem avui la secció de Fotos de viatges arreu del món.
L'any 2001 varem viatjar a Birmània, que va resultar ser un dels paisos més bells i amables dels que he visitat.
Aquí teniu un breu reportatge fotogràfic dels seus paisatges i la seva gent.
Clickeu a sobre per veure més fotos
L'exposició informa sobre les característiques dels vaixells, les condicions dels viatges; dona dades del nombre, origen i destí dels esclaus i de les famílies catalanes dedicades al trafic. També documenta les fàbriques de sucre - ells ingènios - a partir de la canya de sucre i les plantacions de cotó en la que també participaven molts empresaris catalans.
Per això he volgut portar al Blog les paraules del conegut senador americà Bernie Sanders que expressa unes conviccions que confiem puguin fer de contrapès a les bogeries que practiquen en Trump i el seu equip de multi millonaris i tecnòcrates delirants.
Al Palau Martorell, al carrer Ample 11, es presenta una gran exposició de l'obra del colombià Fermando Botero amb més de cent deu obres de diferents especialitats: olis, aquarelles, dibuixos, carbonets, pastels i escultures.
A les tres plantes del palau s'hi pot veure una mostra antològica dels singulars personatges sortits de l'imaginari i la paleta d'aquest gran artista colombià. L'exposició està molt ben estructurada i dividida amb una sèrie de seccions temàtiques: Amèrica llatina, religió, circ, el renaixement, presons, natures mortes, entre d'altres
Només cal advertir que la mostra rep un gran nombre de visitants i que cal evitar, sempre que sigui possible, les visites de cap de setmana. Les entrades, a un preu de 16 euros (14 per jubilats), es poden adquirie amb tria de l'horari a la pàgina web https://www.palaumartorell.com/visita
Per tal d'animar-vos a la visita aquí teniu les imatges d'algunes de les pintures exposades.
Clickeu sobre la foto per veure tota la sèrie
Entrades
Comentaris
