La Tecla Sala a l'Hospitalet presenta una exposició antològica de l'obra de la fotògrafa PILAR AYMERICH que paga la pena visitar.
Aquí teniu la crònica que he escrit pel NÚVOL en la que a través de les seves paraules podreu seguir la seva àmplia i rica trajectòria fotogràfica.
Format a l'escola de l'enyorada May Hoffman, ofereix uns plats molt cuidats, amb producte de la zona (sobretot la vedella i el porc).
A la nostra visita vam provar un trinxat amb ou ferrat, exquisit, i un parfait de foie amb pera impregnada en vi de porto, de gran suavitat al paladar. Vam continuar amb un lingot de xai amb mil fulls de patata i codonyat, deliciós, i una suprema de corball a la sal de romaní amb porro i tomàquet confitat, en el seu punt precís de cocció. Les trufes a l’armanyac amb gerds i taronja cremada, es desfeien a la boca.
El local té poques taules repartides en tres sales, dues a baix i una a dalt, en un espai més aviat petit, però acollidor. L'Elisabet Ramos i Garriga, us atendrà d'allò més bé i us sabrà recomanar entre una ben escollida selecció de plats i vins.
Entre setmana tenen menú de migdia. Atenció, el local
tanca dimarts i dimecres. Així doncs, tan si aneu per la zona per anar a buscar
bolets, com si visiteu les mines de Sal o el castell de Cardona, aquesta és una
opció immillorable.
Avui us proposo que escoltem la meravellosa veu de Cecilia Bartoli interpretant les àries Ah on credea mirar-ti i Ah non giunge de "La sonnambula" de Vincenzo Bellini.
Unes peces, interpretades en un recital al Palau de la Musica, en les que es posa de manifest tant l'extrema sensibilitat de la cantant com la seva gran virtuositat vocal.
Cada setmana el Igncio Escolar, Director de el Diario.es, adreça una carta a tots els suscriptors on comenta i analitza el principal esdeveniment de la sermana. Són escrits clars i profunds alhora que acostumo a llegir amb molt de interès.
Aquesta setmana n'ha escrit un sobre la crisi generada al voltant de la DANA on examina les actituds i maniobres del PP que pel seu interès no em puc estar de republicar-lo a la Secció de l'ARTICLE DEL DIA. És una mica llarg però, cregueu-me, paga la pena dedicar-hi una estona.
I, per cert, si voleu recolzar i gaudir alhora d'aquest magnífic diari podeu fer-vos-en suscriptors per un cost molt reduït.
Hola, Josep
Maria
Te lo dije el
sábado pasado y no me equivoqué. Es una ley universal de la política española:
a toda gran negligencia de la derecha le sigue siempre una campaña de fango y
propaganda para eludir su responsabilidad. Pasó con el Prestige, con el 11M,
con el Yak 42, con las residencias de Madrid o con el accidente del metro de
València. Pasa ahora con la tragedia de la DANA, una vez más.
Dan igual las
víctimas. Da igual la verdad. Vale todo, cualquier cosa con tal de ganar las
pequeñas y miserables batallas políticas del día a día. No solo es obsceno. Es
irresponsable también.
Esta semana, en
Europa, han conocido un poco mejor al Partido Popular. Y a su líder, Alberto
Núñez Feijóo. Alguien que –a la semana siguiente de la victoria de Donald
Trump– es capaz de poner en riesgo la estabilidad de Europa con tal de salvar
lo insalvable: la reputación de Carlos Mazón.
Te resumo el
escenario, para entenderlo mejor.
Mazón podría
dimitir. Desde luego que sí. Motivos no le faltan: para empezar, por pura ética
personal. Para poder mirarse al espejo. Por simple responsabilidad. No lo ha
hecho y no lo hará. Él sabrá si le compensa, qué le dicta su conciencia, y si
con eso se puede dormir.
Mazón no dimitirá y
en su partido nadie se lo va a exigir. No porque estén contentos con él, que no
lo están. No porque no sepan que no tiene ninguna posibilidad de resucitar.
“Feijóo sostendrá a Mazón para no darle un triunfo a Sánchez”, tal y como contó en su portada el periódico La Razón.
Es así de simple.
Es así de duro. Feijóo no quiere que Mazón dimita porque eso sería tanto como
aceptar la realidad que ya conocen todos los valencianos medianamente
informados: que fue el negligente president de la Generalitat quien lo hizo
rematadamente mal. Que fue Mazón, y solo él, quien mantuvo su agenda como si no
pasara nada, tras la alerta roja de la AEMET. Que fue Mazón quien, esa misma
mañana de la tragedia, criticó a la Universitat de València por suspender las
clases. Que fue Mazón quien ese día se pasó cinco horas
desaparecido; según su última explicación, que llega tras varias mentiras, en
una comida de tres horas con una periodista. Que era su gobierno el responsable
de gestionar esa emergencia y es casi imposible hacerlo peor.
Así que no, Mazón
no dimitirá “para no darle un triunfo a Sánchez”, según ve el mundo Feijóo.
Hay otro motivo: el
poder de la Generalitat. Si Mazón dimite, su reemplazo no es automático. Hay
que votar una nueva investidura en las Corts valencianas y el PP no tiene la
mayoría suficiente: depende de Vox. De caer Mazón, Feijóo sabe que es posible
que esa crisis política provoque un adelanto electoral. Y el PP no está hoy
preparado para medirse en las urnas en la Comunitat Valenciana, después de su
incompetente gestión.
Por eso Mazón no ha
dimitido. Por eso no dimitirá. Y por eso el Partido Popular ha puesto en marcha
una nueva estrategia de distracción. A ver si tienen suerte y le dan la vuelta
al marcador. A ver si encuentran otro culpable, para así reducir la presión
sobre la cabeza de Mazón.
Hay otra ley
universal en la política española: siempre que alguien del PP está en el
disparadero, es otro quien paga el pato.
El primer dimitido
por el Prestige fue un diputado del PSOE, por bromear con la tragedia. El
primer dimitido por la Gürtel fue el ministro socialista Mariano Fernández
Bermejo (y poco después cayó Baltasar Garzón, el primer juez que investigó esta
corrupción). El primer dimitido por las comisiones del hermano de Ayuso fue
Pablo Casado. Y el que más problemas tiene hoy con la Justicia por el fraude de
la pareja de Ayuso es el fiscal general del Estado.
Los precedentes son
muy claros. Y puede volver a pasar porque es la norma, no la excepción. Es la
táctica habitual de la derecha. Así que no descartes que la primera gran
víctima política de la tragedia valenciana sea alguien sin ninguna
responsabilidad en la negligente gestión de la emergencia: la vicepresidenta
Teresa Ribera.
¿La responsabilidad
de Ribera en esa emergencia? Ninguna. Sirva como ejemplo lo que ha ocurrido
esta semana, con la segunda DANA en Andalucía, Catalunya y Comunitat
Valenciana. Esta vez sí, se hizo caso de las advertencias meteorológicas. Se
mandó a la gente a su casa y se cerraron los colegios en las zonas de riesgo.
Se prohibió el tráfico rodado. Se enviaron a tiempo las alertas a los teléfonos
móviles. Y todo esto lo hicieron los respectivos gobiernos autonómicos, no
ningún ministerio: porque es su responsabilidad y porque también son las
autonomías quienes cuentan con las herramientas para ejercerla.
Si se hubiera
gestionado igual la primera DANA en Valencia, si se hubieran tomado entonces
esas medidas, ¿cuántas víctimas se habrían evitado?
Nadie se acordó de
Teresa Ribera ni el martes de la tragedia, ni el miércoles, ni el jueves… No
fue hasta el pasado fin de semana –poco antes de la masiva manifestación en Valencia
contra Mazón– cuando el PP empezó a lanzar el fango contra ella.
Esta semana, Ribera
pasaba su “hearing” en el Parlamento Europeo, antes de su nombramiento como
vicepresidenta y comisaria de la UE. Una suerte de examen al que se someten
todos los políticos antes de entrar a formar parte de la Comisión Europea, el
gobierno de la UE. Y aprovechando ese desfiladero, el PP disparó toda su
artillería contra ella.
“Un espectáculo de
mierda”, definió esa sesión la prensa internacional.
Estupefactos al comprobar cómo los eurodiputados del PP intentaban enfangar a
Ribera.
La guinda a ese
pastel de mierda la puso Esteban González Pons, en una de las declaraciones más
cínicas y rastreras que se recuerdan.
A esta jugada sucia
del PP, se sumó el líder en el Europarlamento del PP Europeo, Manfred Weber.
Que aprovechó la excusa para lanzar un órdago a su propia compañera de partido,
Ursula von der Leyen, menos partidaria que Weber a los acuerdos con la extrema
derecha.
El pacto que hace
unos meses alcanzó Von der Leyen con todos los gobiernos de la UE y con los
principales grupos en el Parlamento Europeo es el habitual en Europa: un
gobierno liderado por la derecha –a la que pertenece Von der Leyen– pero
respaldado por socialistas y liberales. Una Comisión Europea con una número 1
conservadora, pero con una socialista de número 2: Teresa Ribera.
La presión de
Feijóo y de Weber ha puesto esa futura comisión en entredicho. De momento, se
ha retrasado su nombramiento y el del resto de los vicepresidentes hasta el 20
de noviembre, cuando está previsto que Ribera comparezca ante el Congreso de
los Diputados.
El PP europeo le ha
puesto una condición a Ribera para dejar de bloquear su nombramiento: que se
comprometa a dimitir si resulta encausada por la DANA de Valencia.
Y es importante
conocer este dato. Teresa Ribera hoy está aforada ante el Tribunal Supremo,
como vicepresidenta del Gobierno de España. Pero en caso de ser nombrada para
la Comisión Europea, perderá su aforamiento: podrá ser encausada por cualquier
juez, cualquier tribunal que acepte la denuncia que –con seguridad– presentarán
los ultras de Manos Limpias.
Hay un matiz
importante en la petición: el PP europeo habla de que sea “procesada”, que no
es lo mismo que imputada. Pero incluso así, aceptar esa condición con la forma
en la que hoy funcionan algunos jueces en España es casi suicida.
Hay otro problema
más para Ribera. Si finalmente el PP europeo logra forzar una votación
individual de cada vicepresidencia, el voto será secreto. Y en el
Europarlamento la derecha y la extrema derecha suman más que la izquierda y los
liberales. El riesgo de que Ribera se convierta así en la primera víctima
política de la DANA es, por tanto, bastante alto.
Pero las
consecuencias para Europa son aún mayores que lo que supone para España perder
un puesto así. Tumbar a Ribera implica también dinamitar el pacto que orillaba
a la extrema derecha antieuropea. Todo esto, en vísperas de la llegada al poder
en EEUU de Donald Trump. Es eso lo que está poniendo en riesgo el PP con esta
jugarreta.
Si el Parlamento
Europeo veta a Ribera como vicepresidenta de la comisión, Feijóo podrá vender
en España que es Europa quien la condena: quien considera que ella es la
principal responsable, y no Carlos Mazón.
Un Carlos Mazón que
este viernes, por fin, compareció ante las Corts valencianas. Donde mintió a manos llenas, para eludir su
responsabilidad.
En esta
comparecencia, Mazón dio las gracias al rey, a la Comunidad de Madrid y hasta
al chef José Andrés por su ayuda. No así al Gobierno de España. Será que las
Cercanías, la alta velocidad o la AP7, se han arreglado solas.
Pero su frase más
terrible fue cuando realizó su gran diagnóstico: “Falló el sistema entero”,
asegura Mazón. Y no. No fue eso lo que ocurrió.
Lo que falló ese
trágico martes, 29 de octubre, no fue el sistema: fue el gobierno de la
Generalitat Valenciana. Empezando por su president, que estuvo desaparecido de
forma irresponsable en las horas clave.
Lo dejo aquí por
hoy. Gracias por leerme. Gracias por tu apoyo a elDiario.es
Fa uns mesos ja us vaig parlar de l’edifici
que va ser la seu de l’Editorial Gustavo Gili del 1960 al 2016. Ubicat al carrer de Provença ,a l’interior d’una illa de l’eixample, és obra dels arquitectes Joaquim Gili i
Francesc Bassó i va ser adquirit recentment per l’Ajuntament de Barcelona que
el destinarà en un futur immediat a la seu de l’ICUB, ubicat avui al Palau de
la Virreina.
L’edifici té una construcció molt funcional, amb un
magnífic sistema d’il·luminació natural i és d’una gran bellesa i funcionalitat
alhora. Sorprèn com n’està de ben conservat després de tants anys i que no s’hi
hagin fet amb el temps reformes que hagin malmès el seu estat original,
Normalment no es visita però aquests dies és una de
les seus del festival internacional d’art MANIFESTA,
del qual vàrem parlar aquí fa unes setmanes, i per això ara encara teniu l’oportunitat
de veure’l fins el proper dia 24 que acaba en Festival.
A més de l’edifici podreu veure vàries exposicions que ocupen gairebé totes les sales de l’immoble. Hi trobareu les següents principals exposicions:
“Arxius
negres: fragments d’una metròpoli anticolonial” que presenta una molt àmplia història de les comunitats negres de Barcelona.
L’Escola de Passats que consisteix en un arxiu d'experiències històriques,
de caràcter estètic i polític, situades a la Barcelona metropolitana i
ordenades a través de sis passatges històrics clau, dels orígens colonials del
capitalisme industrial fins a l'actual crisi ecosocial (1820-2024).
Són dues exposicions
molt riques i complexes, amb materials ben diversos que requereixen una visita tranquil·la
per digerir el seu contingut però que paguen la pena. I sobretot amb l’afegit
de passejar per l’edifici. Us en deixo unes imatges en el següent reportatge
fotogràfic que obrireu clickant a sobre de la foto.
Animeu-vos que
queden pocs dies!
El conte forma part de la col·lecció Envinats que consta de quaranta llibres de petit format dedicats tots ells al món del vi. Editada per VIBOP EDICIONS, dirigida per la periodista cultural Montserrat Serra, compta amb noms ben reconeguts en el món de la cultura, Narcís Comadira, Joma, Julià Guiillamon, Vicenç Pagès, Xavier Febrés o Josep Pedrals entre d’altres.
Clickeu en la portada de llibre i trobareu la resta de les pàgines
Els retards en que es produeixen els judicis
son interminables. Anys i anys esperant els judicis com per exemple els dotze
del cas Pujol, que ara tenen la barra d’anunciar-lo pel novembre del 2025. Uns
retards que si els esmentéssim ompliríem pàgines de casos.
Però es que avui acabo de llegir que el jutge
del cas Errejon ha suspès sine die les declaracions i tramitació del procés. I
sabeu per què? Doncs perquè resulta que l’advocadessa
de la denunciant està embarassada i caldrà esperar com a mínim que es produeixi
el part i la baixa maternal posterior de uns quants mesos! Us
imagineu qualsevol altre servei públic que quan algun dels intervinents caigués
malat s’hagués de paralitzar: Les baixes de l’arquitecte d’una obra pública o
el metge d’un hospital que ha d’operar un pacient, per exemple, aturarien la
construcció de l’edifici o l’operació del malalt ? Doncs en el cas de la justícia
ho fan sine die i sense cap mena de vergonya.
No vull continuar perquè no acabaria però es
evident que la situació i el funcionament de la justícia es un dels principals
problemes del país que cap govern ni les forces socials semblen capaces d’afrontar;
uns perquè no volen i altres perquè no gosen. I com que hem fet del principi de
la independència de la justícia un tabú que bloqueja qualsevol intervenció
sobre ella les possibilitats de reestructurar-la i millorar el seu funcionament
són inexistents.
Aquest setmana vaig tenir la sort de poder assistir, convidat per un bon amic, a l'assaig general de La Forza del Destino al Liceu. I la veritat és que encara que pel que fa al cant no trobo que sigui una de les millors òperes de Verdi la música és com sempre una meravella, especialment l'obertura i els passatges que es van repetint com a "leitmotiv" al llarg de tota l'òpera. Els cors, brillants com sempre amb Verdi, i també el montatge escènic era també molt bo.
Us proposo que avui escoltem l'obertura de l'opera que trobo magnífica ditigida per Lorin Maazel.
TVE està emetent una nova sèrie LAS ABOGADAS, un magnífic relat de sis capitols basat en les vides professsionals de quatre grans advocadesses laboralistes del periode de la transició que treballaven al Bufet d'Atocha que el 1977 va patir un brutal atemptat feixiste en el que varen morir cinc persones.
Es trata de Manuela Carmela, Cristina Almeida i Francisca Sauquillo que estan molt ben interpretades per tres joves actrius. El guió i l'ambientació de l'època són també molt reixides.
Una sàrie que ens fa recordar els anys del final del franquisme i el començament de la democràcia.
Una altra nord-americana, la californiana Emma Cline, supera al meu parer les
obres anteriors amb ‘La convidada’
(Anagrama en català i castellà), on una jove scort de quin passat no
sabem gran cosa persegueix l’estabilitat que li pot donar un milionari. Tot i la
seva enorme resiliència, els seus pitjors enemics seran les seves addicions a
la droga, l’alcohol... i la cleptomania.
També acumulen molta sensibilitat els altres tres llibres
que proposo aquest mes. Molts coneixem José
Luis Sastre per acompanyar brillantment l’Àngela Barceló a l’Hoy por hoy de
la cadena SER. La seva primera novel·la, ‘Las
frases robadas’ (Plaza y Janés), narra la relació d’una dona amb el seu
pare, qui pateix una malaltia terminal i defensa el dret a una mort digna.
A França està tenint un gran impacte ‘Trist tigre’ (Anagrama en català i castellà), text autobiogràfic
de la Neige Ninno. L’autora narra la
llarga història d’abusos que va patir del seu padrastre durant anys i es
pregunta per la ment del criminal i per les actituds insolidàries de bona part
de l’entorn familiar i social quan finalment va denunciar els fets i va
aconseguir una condemna.
Acabo amb ‘Quan
s’esborren les paraules’ (Columna), el darrer lliurament de la trilogia que
el gran periodista Rafel Nadal ha
dedicat a rescatar la vida de la seva família. En aquest cas podem parlar de
dos llibres en un. Si en la primera part reflexiona sobre el llegat que els
pares han deixat en els seus dotze fills, a la segona incorpora la memòria que
ell mateix deixarà en la seva filla i els seus nets. Un exercici que
interpel·la clarament la identificació sentimental de cada lector.
Hi trobareu obres de molt reconeguts escultors del segle XX com Barbara Hepwoth, Henry Moore, Jorge Oteiza, Eduardo Chillida o Louise Bourgeois, entre molts d'altres.
El nostre videógraf ha visitat l'exposició i ens ofereix un magnífica filmació:
Commogut, com tothom, per l'apocalíptica situació que està patint València com a consquència de la Dana m'ha semblat que no era moment d'àries operístiques i per això us proposo que escoltem el passatge del "Dies Irae"del Requiem de Verdi que trobo expresa la desesperació d'aquests moments.
L’exposició recull totes aquestes influències
i com sempre te una realització impecable. Ofereix molt material vinculat a l’obra:
Dibuixos, pintures, cartells, vestuaris
teatrals, curts de cinema i fragments de pel·lícules,
texts i llibres relacionats i està muntada amb una escenografia molt rica.
La visita requereix una bona estona per veure
tant material i llegir els texts que els acompanyen i expliquen però es una exposició
“a ne pas manquer”.
Aqui teniu un breu fragment de la clàssica pel·licula de Disney que gairebé tothom va veure en el seu moment peròque es agradable recordar.
Guió enginyos, molt relaxant i divertit i amb una ambientació i unes interpretacions magnífiques, sobretot la de l'actor argentí Oscar Martinez que broda el paper.
Fa uns dies vaig llegir a ¨la Vanguardia" un excel·lent article de Manel Pérez amb aquest títol
L'articulista feia referència a un tema certament
preocupant. La renda i el consum per habitant, a Espanya deduït l'efecte de la inflació, es a dir en euros del mateix poder adquisitiu, no han
pràcticament augmentat en els darrers 20 anys. Estan estancats. L'augment del PIB prové bàsicament de l'augment de la població ocupada a conseqüència de la immigració. A Catalunya passa més o
menys el mateix.
Quan es tracta d'explicar les causes, en Manel Pérez ho atribueix
bàsicament a les característiques del model productiu, centrat excessivament en el turisme i la
construcció, dues activitats de baixa productivitat i baixos sous, en detriment
de la indústria que en els darrers anys ha experimentat un clar retrocés en
termes relatius. De resultes d'això economia creix però la productivitat no, i
si a més es produeix, com en anys recents, un cert grau d'inflació, la combinació de preus alts i salaris baixos
esdevé un còctel explosiu.
Estic completament d'acord aquesta anàlisi, però trobo que li falta un element important que es el mal funcionament i la baixa productivitat de les administracions públiques en general i de les institucions en particular. Posaré alguns exemples perquè m'entengueu.
L'agència tributària. És una de les administracions que millor
funciona, els contribuents ho sabem de sobres. No obstant l'altre dia per haver presentat fora de termini l'IVA de la meva reduïdíssima activitat professional,
em va caure un recàrrec de 10 euros. Sabeu quantes pàgines tenia la notificació
que en van enviar a casa i que vaig haver d'anar a buscar a Correus, perquè a casa no em van trobar? Cinc pàgines. No cregueu que als contribuents aquesta actuació els ha
costat bastant més de 10 euros?
L'administració de justícia. El funcionament de la
justícia a Espanya es pot qualificar com a mínim de grotesc. La justícia és contradictòria, cara i sobretot lenta, tan
lenta que no és justícia. El darrer cas que he llegit, el de
les menors abusades a Múrcia per uns homes de negocis, ha trigat la barbaritat de deu anys en arribar a judici, amb la qual cosa
la majoria dels culpables se n'han sortit "de rositas". Tothom parla de la reforma de la justícia , però ningú fa res per millorar-la dotant-la dels medis
necessaris.
Els Ajuntaments. Falta habitatge, però parleu amb
qualsevol promotor i us dirà que es triga més a obtenir els permisos que a
construir. És un dels molts exemples que es poden posar
sobre la burocratització de les administracions municipals que afecta a tot el
que fa referència al sol. A Catalunya el desenvolupament de les energies
renovables acumula un retard considerable degut a les traves administratives.
Les obres públiques. Quants anys fa que es va
començar a fer l'estació de la Sagrera ? Quants anys fa que la Diagonal està empantanegada amb
el ditxós tramvia, que per a més inri quan es va consultar no va obtenir
l'aprovació popular? Em costa entendre que la reforma de la Via
Laietana o la de la Rambla, i en general qualsevol obra pública no es pugui
portar a terme amb molta més celeritat. Les obres públiques en aquest país s´eternitzen. A Barcelona ho patim cada dia. I no parlem de l’exemple més paradigmatic: el inacabable Corredor
mediterrani per on, per cert, circula el 53 % de les exportacions espanyoles.
La meva conclusió és que les administracions públiques en general
funcionen malament. Estan massa burocratitzades. Són lentes, mal coordinades i poc productives i no crec
que els manqui personal. El que els manca és racionalització i en molts casos
informatització. El sector públic és una part molt important de l'economia, si la
seva productivitat és baixa també ha de ser-ho la productivitat global.
Ara passem a les institucions,
La Monarquia. Que me'n dieu del comportament del rei emèrit?
La cúpula judicial. Hi ha algun país de la UE on
la justícia estigui tan absolutament polititzada que enlloc d'aplicar la llei es dediqui a obstruir deliberadament
la que no li agrada? És acceptable que la judicatura estigui tan
polititzada. ?
Els Parlaments. No em vull allargar, però és habitual en els països europeus el
comportament caïnita dels dos grans partits espanyols, que dediquen més temps
al "Y tu más" que a governar o a fer alguna proposta alternativa,
simplement alguna, des de l'oposició?. És raonable l'espectacle que donen a Catalunya
els partits independentistes?
El Nobel d'Economia d'aquest any s'ha concedit a tres economistes americans pels seus treballs sobre la influència de la
qualitat de les institucions en la productivitat i el progrés dels països. Són autors d'un llibre titulat "Porqué fracasan los países ". Posen l'exemple de Nogales, una ciutat pràcticament dividida en dues meitats per la
frontera entre Mèxic i Estats Units. El mateix clima, la mateixa gent, però una
diferència important, al Nord les institucions son participatives i inclusives, al Sud són corruptes i extractives. Com a resultat, la
diferència de progrés entre les dues zones és més que considerable.
Entrades
Comentaris
