diumenge, 4 de gener del 2026

L' Ària dels dilluns

La tarda del dia 31, abans de celebrar el "reveillon", varem anar al cinema a veure el concert de cap d'any en directe de la Filarmònica de Berlin dirigida pel seu titolar, el gran Kirill Petrenko. La selecció d'obres va ser molt encertada i sobretot cal remarcar la gran qualitat del so de l'orquestra. Es una meravella com aconsegueixen sonoritzar amb tanta fidelitat el so de tos els instruments d'una orquestra simfònica. 

La gran sorpresa de la nit va ser escoltar la veu del tenor que va interpretar diferents àries. Benjamin Bernheim és un tenor francès a qui haig de confessar que no coneixia però que té una veu i una forma de cantar que ens va enamorar.

Per això, avui l'escoltarem cantant l'exigent ària "Pourquoi me reveiller" de Massenet que també ens va oferir al cinema.



dijous, 1 de gener del 2026

I després de Franco què? a la Model


La presó model de Barcelona presenta fins al proper juliol l'exposició I després de Franco què?.

Comissariada pels historiadors Andrés Mayayo i José Manuel Rua l'exposició proposa un viatge a través dels últims 10 anys del franquisme i dels projectes col·lectius que van començar a prendre forma davant la mort del dictador, en un moment clau de canvi per al futur polític i social del país.

Les cel·les de la quarta i cinquena galeria de la presó contenen informació escrita, gràfica i videogràfica d'aquells anys i de les persones que els varen viure i patir.

L'exposició és també una molt bona ocasió, si no hi heu estat, per visitar el recinte de la Model, que a partir de l'any vinent entrarà en un període d'obres i remodelació.


dimecres, 31 de desembre del 2025

Acríiics

El passat mes d'Octubre la Monserrat Freixenet va fer una nova exposició de la seva obra recent a Báscara. Hi presentava una sèrie de noves pintures acríliques de mig i gran format amb un gran esclat de color.  

Definirem el treball amb les seves pròpies paraules: "M'agrada explorar els pigments a través de la improvisació, l'espontaneïtat i l'atzar controlat. Treballo amb grans taques i la pintura quan s'escampa i regalima va creant uns camps de color vius i lluminosos."

Tant pels que varen poder visitar-la com pels que no hi varen poder anar aquí teniu una breu mostra d'aquestes magnifiques pintures.





dimarts, 30 de desembre del 2025

Rodoreda El Bosc



El CCCB presenta una altra de les seves colossals exposicions dedicada en aquesta ocasió a l'obra de Mercè Rodoreda, probablement una de les escriptores més estudiades per multitud d'expertes literàries que li han dedicat gran quantitat d'estudis i tesi doctorals, molts dels quals s'han publicat com a llibres.

En aquest cas l'estudiosa i responsable del comissariat de l'exposició és Neus Penalba

L'exposició és de gran magnitud i s'estructura en seccions que recorren els grans temes de l'obra de Rodoreda. En panells de gran format es recullen fragments dels seus texts amb un tipografia molt entenedora que facilita la tasca del visitant. A més, es presenten fotografies, pintures, dibuixos i altres obres d'art vinculades a l'obra i la vida de l'escriptora.

A la complexitat i riquesa de l'obra de Rodoreda s'afegeix la gran quantitat d'elements exposats i en aquest sentit l'exposició es de llarga durada i requereix de l'espectador un notable esforç de concentració, que certament es recompensat per interès de la mostra. En aquest sentit, com que l'entrada a l'exposició inclou el dret a una segona visita sempre hi podem tornar per acabar de gaudir d'aquesta mostra tan rica.


diumenge, 28 de desembre del 2025

L'ària de dels dilluns

Aquesta setmana de festes hem convidat un dels millors tenors, en Jonas Kaufmann, a cantar-nos una cançó de Nadal. Ha acceptat encantat la nostra proposta i aquí el teniu cantant amb la seva magnífica veu la cançó "What child is this? "

Molt bones festes a tots!



divendres, 26 de desembre del 2025

El jazz a Catalunya 13

 LA VELLA DIXIELAND

Creada ara fa 45 anys a Sarrià, “que llavors, com diu el seu impulsor i director, Pep Gol,  era molt més poble que avui, “La Vella Dixieland”, és una de les primeres orquestres de jazz, sinó la primera, nascudes a  Catalunya. Amb aquest motiu el Festival de Jazz de Barcelona d´aquest any li fa un homenatge amb quatre sessions al Palau i al Jamboree.

La seva primera actuació, quan els seus components amb prou feines tenien 20 anys, va tenir lloc al barri de Sant Gervasi. El jazz, i encara més el  “dixieland”, en aquell moment eren  uns tipus de música totalment desconeguts a Barcelona, més enllà d´alguna figura aïllada com Tete Montoliu. El cas és, com recorda Gol, que “La Vella” va tenir un gran èxit des del primer dia,  fins al punt de que al cap de molt poc temps la majoria dels seus components es van convertir en professionals. Coses dels anys 80.

A més dels seus impulsors, pel septet creat el 1981, han passat nombroses figures, entre les que podríem destacar, el vibrafonista Oriol Bordas, un músic certament innovador amb el seu instrument i el trompetista Josep Maria Farràs, del qual Tete Montoliu va dir un cop “jo soc músic de jazz i n’hi ha un altre, en  Josep Maria Farràs”

Escolteu seguidament algunes interpretacions de “La Vella Dixieland “

Primerament aquesta estupenda interpretació de “Water Melon man” a càrrec dels sis components de la formació


Seguidament , aquí va el clàssic  “Basin Street blues “, amb  Josep Maria Farràs

Especialment inspirada i marxosa es  aquesta interpretació de “Dirty Blues” el 1999 al programa televisiu d'Andreu  Buenafuente


Finalment, aquí els teniu amb l`Oriol Bordas , un músic extraordinari,fundador de la Barcelona Jazz Orquestra, mort fa pocs anys, a qui li dedicarem en breu una entrada en aquest blog.


dijous, 25 de desembre del 2025

D'un matí d'una nit de Nadal



També, cada nit de Nadal acostumo a escoltar la veu de Pau Riba cantant, amb la seva inimitable poètica, aquesta extraordinària cançó nadalenca que formava part de DIOPTRIA, un del millors discs de la música catalana d'aquells anys.

Aquí teniu en Pau Riba cantant la cançó "Simfonia num 1 d'una nit i un matí de Nadal" acompanyat pel grup OM de Toti Soler.



dimecres, 24 de desembre del 2025

El Poema de Nadal


Cada any, quan arriben aquestes dates torno a buscar la llibreria el POEMA DE NADAL d'en Josep Maria de Sagarra, rellegeixo els seus magnífics versos i tracto de compartir-los amb els lectors del Blog.

Per això, us proposo que un any més escoltem plegats un dels seus passatges recitat com sempre per la veu de l'Imma Colomer que ha enregistrat per tots nosaltres aquest fragment.







dimarts, 23 de desembre del 2025

La Nadala del Blog

Com cada any el Blog vol felicitar les festes de Nadal als seus lectors i ho fem seguint una fórmula nostàlgica i sentimental. La que feien servir a mitjans del segle passat les professions que assistien i donaven servei tot l'any als ciutadans i que en començar les festes passaven per les cases a entregar la seva felicitació i recollir el seu "aguinaldo". El nostre és només el de rebre cada setmana l'atenció dels lectors. 

Bon Nadal i feliç any 2026.

Clickeu a sobre per obrir el vídeo


diumenge, 21 de desembre del 2025

El Messies participatiu


Fragment de l'Al·leluia           Vídeo: Pere Muñoz

El dissabte, com cada any, varem anar a  escoltar el Messies participatiu a l'Auditori.

Es bo recordar que aquest esdeveniment es va celebrar durant molts anys al Palau de la Música catalana patrocinat per la Caixa, una iniciativa que es va anar estenent per moltes altres ciutats espanyoles. 

Però vet aquí que el 2017 en el contexts del complex clima polític que es vivia, la Caixa es va sentir molesta perquè en acabar el concert varen aparèixer senyeres i crits en favor de la independència. Quin gran error! I així, bruscament, es va suprimir el patrocini al concert de Barcelona. 

Però els centenars de cantaires es van resistir a aquest absurd i es varen constituir en associació, i varen organitzar el Messies participatiu, en aquest cas a l'Auditori. I cap allí, amb gran il·lusió, varem anar tots, cantaires i públic. La iniciativa va ser un èxit i dels del 2018 seguim escoltant el nostre Messies de cada Nadal. 

El concert d'aquest any ens va fer reviure una vegada més l'excepcional impressió de immersió polifònica que produeixen les veus de 650 cantaires 

Aquí teniu un enregistrament del passatge "And the glory of the Lord" interpretat pels cantaires participatius en la passada edició del 2019 a l'Auditori.



divendres, 19 de desembre del 2025

Sondheim x Sondheim

El Teatres del Farró, a la seva nova sala de La Fàbrica, presenta aquests dies de festes i fins el 12 de gener el musical de petit format SONDHEIM X SONDHEIM amb guió i direcció de Mario Gas.

L'obra és un recull d'algunes escenes dels musicals de Sondheim que Mario Gas, gran coneixedor de la seva obra, ha recreat en aquest magnífic musical. Gas fa de presentador dels diferents passatges  i dirigeix un conjunt de sis i actrius i dos músics que al llarg de dues hores ens presenten aquest deliciós espectacle. 

La música interpretada a piano, saxo i clarinet resulta magnífica i les interpretacions i sobretot les veus dels veterans actors són espectaculars.

En definitiva, un espectacle de petit format que a mi m'ha semblat dels grans. Enhorabona als teatres del Farro i a l'Albert de la Torre per haver-lo programat. 

No trigueu a reservar entrades perquè estic segur que aviat s'exhauriran. Aquí teniu un vídeo que us introduirà en l'espectacle.




dijous, 18 de desembre del 2025

Nadala 2

Com cada any la Lluïsa Jover ha preparat la seva esperada Nadala que oferirem a tots els lectors del BLOG.

Una vegada més ens sorprèn amb la seva originalitat i la qualitat del dibuix.  I atenció al text.

Aquí la teniu.


dimecres, 17 de desembre del 2025

Un home lliure

La visió del documental ‘Un hombre libre’, que es pot trobar a Filmin, m’ha fet conèixer la figura de l’escriptor andalús Agustín Gómez Arcos (1933-1998), qui va haver de marxar d’Espanya per la impossibilitat de representar les seves obres de teatre. De fet, va guanyar dos cops el premi Lope de Vega... i els dos cops el franquisme va fer que li retiressin el premi! En canvi, a París va desenvolupar una molt exitosa carrera com escriptor en francès. Amb l’arribada de la democràcia, ningú es va interessar per traduir els seus llibres fins que Cabaret Voltaire va decidir publicar-ne uns quants. Jo he llegit ‘Ana no’, que tracta el trajecte a peu des del Sud fins al nord d’Espanya d’una septuagenària per visitar el seu únic fill viu -el marit i els altres dos fills varen morir a la guerra-, que està a la presó. Un retrat dur i tendre de l’Espanya més negra i un homenatge a les seves víctimes.

La jove gallega Lucía Solla Sobral ha sorprès amb ‘Comerás flores’ (Asteroide), una novel·la que narra la relació asimètrica entre una vintanyera i un home madur. Ella està impressionada pel seu encant irresistible -que arriba també al seu entorn familiar- i els seus detalls, però aviat veu que el seu estimat és també una font d’ira i una ambició de possessió plena.

La també jove italiana Beatrice Salvioni ens presenta a ‘La malnada’ (Periscopi i Lumen) un parell de noies ben diferents pel seu origen social i pel seu caràcter en el marc de la Itàlia feixista. La seva forta amistat haurà de passar proves enmig de la incomprensió familiar i alguns fets dramàtics. Per cert, l’obra ja està traduïda a molts idiomes, té una segona part i se n’està rodant una sèrie. 

L’anglesa Tessa Hadley continua veient traduïdes a Espanya les seves meravelloses i subtils  novel·les sobre vides quotidianes a la Gran Bretanya dels anys de postguerra. A brevíssima “La festa’ (1984 i Sexto piso), les dues germanes protagonistes viuen amb curiositat la relació amb homes de major nivell social i han de prendre decisions que seran rellevants pel seu futur.

El premi Nobel del 2023, Jon Fosse, de qui al mes de maig podrem veure al Lliure la seva obra ‘El fill’ publica una nova novel·la, ‘Vaim’ (Galaxia Gutenberg en català i castellà). El seu marcat estil musical, immersiu i repetitiu es posa en aquest cas al servei d’una història a pobles pescadors en la que dos homes es relacionen una dona enigmàtica i poderosa.
  


dimarts, 16 de desembre del 2025

Endevinalla

La nostra amiga Roser Benet ens regala de tant en tant un dels seus poemes. Aquí teniu aquest aquest  divertit que ha escrit en forma d'endevinalla per aquestes festes de Nadal


ENDEVINALLA
 

Un forat embolicat

amb una capa molt fina

feta d’ou, sucre i farina,

més o menys d’un pam de llarg.
 

Es molt fràgil, té poc gruix,

no te’n perdis cap engruna.

En menjaràs només una?

Sentiràs que fa cruix-cruix.
 

I si mires pel forat

veuràs que al teu voltant

la família que t’estima

és a taula per Nadal.


Roser Benet

diumenge, 14 de desembre del 2025

L' Ària del dilluns

Avui continuem amb la petita sèrie d'escoltar individualment les veus dels Tres tenors. Es el torn de Luciano Pavarotti, que alguns han considerat el millor tenor de la història.

L'escoltarem interpretant "Nessun dorma" de Puccini " que li permet fer una demostració de la potencia de la seva veu.



divendres, 12 de desembre del 2025

Nice to meet you



La Biblioteca Esquerra de l’Eixample-Agustí Centelles, al carrer Urgell 145, commemora el vintè aniversari de la publicació del primer fotollibre de Txema Salvans, NICE TO MEET YOU, amb una exposició força interessant

Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.


dijous, 11 de desembre del 2025

Nadala 1

El nostre videògraf ha preparat una magnífica Nadala que compartirem també amb els lectors del Blog per començar la sèie de posts nadalencs. 

Aquí la teniu


dimecres, 10 de desembre del 2025

Figuracions entre guerres 1914-1945


Si us agrada la pintura fins el 4 de febrer la Sala Parés, al carrer de Petritxol, presenta una exposició que de ben segur us interessarà. 

Es tracta de "Figuracions entre guerres 1914-1945 " que proposa una rica lectura de la producció artística catalana en pintura i escultura. S'hi presenten més d'un centenar d'obres dels diversos estils que varen conrear els diferents artistes catalans acompanyats també d'algun dels seus col·legues estrangers. 

Hi trobareu entre d'altres obres de Joaquim Sunyer, Joaquim Mir, Josep de Togores, Manolo Hugué, Josep Clarà, Josep LLorens Artigas, Joaquim Torres-Garcia, Juan Gris, Júlio Gonzalez, Francesc Galí i Olga Sacharoff.

Un compendi de magnífiques obres que mereixen una visita a la clàssica Sala Parés.

dimarts, 9 de desembre del 2025

El Ramen

 

El ramen va arribar al Japó a mitjans del segle XIX a través del barri xinès de Yokohama, on els immigrants provinents principalment de la zona de Canton van obrir restaurants per una comunitat creixent. De mica en mica la sopa de fideus xinesa es va anar adaptant als gustos japonesos i és un segle més tard, el 1950, que es comença a elaborar a Hokkaido el Sapporo ramen, i aquest nom es popularitzà per anomenar a la variant japonesa.

Actualment existeixen més de 30 varietats regionals de ramen, tot i que la versatilitat del plat és infinita. La varietat de Sapporo és la que porta miso, un condiment molt digestiu, el gust del qual ens agrada a occident.

Ara mateix, a Barcelona, hi ha molts restaurants japonesos especialitzats en ramen, un d’ells l’Umaimon Sapporo Ramen Kitchen, aprofita la denominació de la ciutat de Hokkaido, i hi podeu trobar fins a 20 tipus de ramen en el seu menú de migdia, que podeu acompanyar d’una petita amanida (excel·lent) o unes gyoses, per 17 euros. No direm que és el millor ramen de la ciutat perquè es difícil saber-ho i a més podeu trobar a internet un munt de recomanacions, entre les darreres les de l’Ippudo de la família Fukuoda, molt popular dins i fora del Japó, o el Kobuta, amb dos locals a la ciutat, i tants d’altres que han seguit l’estela que va iniciar el Ramen-Ya Hiro, popularitzant el ramen a la capital catalana. Us convido a explorar-ne uns quants aprofitant que ha començat a fer una mica de fred.

Via Laietana, 32
08003 Barcelona
Tel. 931406134
Takumiramennoodles.com

diumenge, 7 de desembre del 2025

L' Ària dels dilluns

El passat dimarts varem anar al Palau a escoltar l'Stabat Mater de Pergolesi interpretat pel conjunt fancès Le Concert d'Astrée que actuava amb uns molt bons solistes, soprano i contratenor.

Recordant el magnífic concert escoltarem avui  l'ària Stabat mater dolorosa intrepretada en aquest cas perles veus de la soprano Anna Netrebko i la mezzo Marianna Pizzolato.


 

dijous, 4 de desembre del 2025

La cena

Fa pocs dies vaig anar a veure la peli LA CENA de Manuel Gómez Pereira amb guió, entre d'altres, de Joaquim Oristrell.

Es la història d'una jornada en que,al final de la guerra civil, l'exercit encarrega al director de l'antic hotel Palace de Madrid, convertit en hospital de campanya, que prepari pel mateix dia un sopar de gala pel Caudillo i els generals de l'exercit.

Amb un guió magnífic, vibrant i un sentit de l'humor finíssim,  ple de gags molt encertats, la trama s'endinsa en el seguit de peripècies necessàries per complir el gairebé impossible encàrrec. A estones fa pensar  en l'estil Berlanga

Les interpretacions son magistrals, especialment la de Alberto SanJuan, que per  mi es un ferm candidat al proper Goya

No us la perdeu




dimecres, 3 de desembre del 2025

Ubú Pintor al Museu Picasso


                                                 Foto: Carme Bohera

El museu Picasso presenta l’exposició  UBÚ PINTOR.  ALFRED JARRY I LES ARTS. Veient –la he tornat a reviure les emocions de l’any 1981, quan Els Joglars ens van regalar aquella obra esbojarrada al Teatre Lliure, Operació Ubú,  o quan el 1978 vam poder veure al Liceu l’obra no menys esbojarrada  Mori el merma, idea de Joan Miró que va contactar amb la companyia de putxinel·lis Claca per realitzar els personatges i fer l’obra.

El propi Joan Miró va dissenyar i pintar els vestuaris. Les dues obres basades amb el personatge del rei Ubú, creat per Alfred Jarry. La recreació amb tot el “món” del rei Ubú és extraordinària.

Alfred Jarry, poeta francès de finals del segle XIX i que va morir molt jove, va ser el gran precursor del surrealisme. La seva obra més important va ser Ubú rei, estrenada a París el 1876 amb un gran escàndol, ja que era una crítica punyent contra l’autoritat sota la figura del pare Ubú, un rei grotesc i dictador.

La mostra és molt extensa i té diferents parts. Explora l’artista i poeta Alfred Jarry i la seva influència en l’art i el pensament del segle XX. També dels seus coetanis com Gauguin, Bonnard, Filiger o els surrealistes Dubufet o Enrico Baj, entre molts d’altres.

No us perdeu aquesta exposició, segur que passareu una bona estona!

 

Carme Bohera


dimarts, 2 de desembre del 2025

El Joc de l'Oca

 


La nostra col·laboradora Lluïsa Jover acaba d’il·lustrar, amb el seu genuí estil que els seguidors del blog coneixen be, un deliciós Joc de la oca al que tots, tant de petits com de grans, hem jugat més d’unes quantes vegada, de petits, amb els fills i amb els nets.

El joc es presenta en una bossa que conte tots els elements necessaris:  tauler, cubilets i fitxes, acompanyats d’un text de que ens parla dels orígens històrics d’aquest joc tan antic com amable.



Si algú estigues interessat en el joc, el proper divendres 11 de desembre de 11 a 13 h al taller de la Luïsa - c/Ramón Turró 100 2on 8èna - es farà la presentació del joc del qual se n’ ha fet una edició limitada de 100 exemplars. Per més informació també es pot contactar amb l’ adreça de correu  lluisajover@gmail.com


diumenge, 30 de novembre del 2025

L' Ària dels dilluns

Avui continuem escoltant individualment a cadascun del Tres tenors, És el torn de Luciano Pavarotti, a qui per les extraordinàries capacitats de la seva veu alguns han qualificat com el millor tenor del segle XX.

Interpreta l'ària coneguda ària  "Recondita armonia" de la Tosca de Puccini



divendres, 28 de novembre del 2025

El Palau Robert

El Palau Robert present aquesta vegada dues exposicions de caràcter commemoratiu que son prou interessants.



A la planta baixa trobareu un mostra dedicada al 75 aniversari de la revista EL CIERVO, una publicació mensual dedicada al pensament i la cultura que ha sigut durant molts anys un espai de llibertat i reflexió independent i compromès amb els valors del diàleg, la justícia i la democràcia. Hi trobareu tota mena de documents que ens permeten  conèixer la seva trajectòria i els autors que hi han col·laborat.

A la planta de dalt, el Metro de Barcelona commemora el centenari de  la seva constitució, de la que ja varem parlar en relació a la mostra de vagons instal·lada a la plaça de les Glòries. Es un muntatge breu però ben plantejat per donar una idea de la seva important contribució a la mobilitat sostenible i la capacitat del transport públic en una gran ciutat com la nostra.


dijous, 27 de novembre del 2025

La Plaça de les Glòries

Si encara no heu passejat per la nova plaça de les Glòries feu-ho quan pugueu perquè la veritat malgrat els inacabables anys que han trigat les obres trobo que el resultat és magnífic. Jocs infantils zones enjardinades, grans espais oberts amb gespa, bancs i seients i hamaques per asseure's-hi i passar-hi una bona estona sense sorolls urbans. En fi, un lloc força agradable.

A més, aquests dies i fins a començaments de gener hi podreu veure una instal·lació de Transports Metropolitans de Barcelona on per commemorar el centenari de la companya es mostren diversos vagons del metro en que han funcionat en aquests cent anys. Podreu pujar-hi i passejar pels seus interiors. Una visita nostàlgica. 



dimecres, 26 de novembre del 2025

El World Press Photo al CCCB

La foto de l'any i la seva autora
la fotògrafa palestina Samar Abu Alouy

Com cada any es presenta al CCCB l'exposició de les fotos premiades en el certamen del WORLD PRESS PHOTO, el mes important de l'especialitat del Fotoperiodisme a tot el món.

Com és habitual l'he anat a visitar i aquí teniu la crònica que he escrit pel NÚVOL, sobre les magnífiques fotografies i reportatges que s'hi poden veure.


dimarts, 25 de novembre del 2025

Vides humanes


El cubà Leonardo Padura no deixa de publicar molt bons llibres, tant si són de la sèrie negra Mario Conde com si no. A “Morir en la arena” (Tusquets) ens ofereix una visió amarga tant de les vides dels seus protagonistes com del context històric de degradació i desesperança del seu país que, amb més claredat que mai, ens detalla l’autor. La trama inclou uns misteris del passat i uns interrogants sobre el futur que mantenen sàviament l’atenció del lector.

Després d’aquest autor veterà, proposo aquest mes la lectura tres novel·les de tres escriptors més joves. L’italià Andrea Bajani ens explica a “L’aniversari” (Periscopi i Anagrama) una història punyent que ha merescut el prestigiós premi Strega sobre l’impacte anul·lador del patriarcat a una família. El to del text, en clau d’expiació, arrodoneix la força d’un llibre del que crec que se’n parlarà molt.

El gallec Juan Tallón i l’andalús Isaac Rosa componen a “Mil cosas” (Anagrama) i “Las buenas noches” (Seix Barral) textos potser menys ambiciosos de l’habitual en ells però molt interessants sobre temes de vida quotidiana: en el primer cas la difícil conciliació entre horaris de feina i familiars en la cura d’un fill per part d’una parella i en el segon l’insomni i les diverses maneres de fer-hi front. 


diumenge, 23 de novembre del 2025

L' Ària dels dilluns

Aquesta setmana es presenta al Liceu l'òpera  L'ELISIR D'AMORE de Donizetti interpretada en els papers solistes per Javier Camarena i Serena Sáez.

Per això us proposo que escoltem una de les seves àries mes conegudes Una furtiva lacrima interpretada per Camarena al mateix teatre el 2022.


dissabte, 22 de novembre del 2025

Ignacio Escolar i Diaz Ayuso

Avui no puc resistir penjar l'article setmanal que l'Ignacio Escolar ens envia als socis de eldiario. Es una mica llarg però el que explica de Diaz Ayuso i el seu entorn judicial i polític no té desperdici.

La del fiscal general del Estado ha sido una condena a la verdad

Ganan las mentiras de Miguel Ángel Rodríguez e Isabel Díaz Ayuso, las acusaciones ultras, los bulos y quienes publicaron esas falsedades. Gana el comisionista defraudador. Pierde el periodismo que comprueba las noticias, pierde el fiscal general, pierde la verdad. Y pierde también la Justicia. Su imagen ante los ciudadanos queda de nuevo deteriorada por una condena muy difícil de explicar.

Tengo una enorme curiosidad por conocer los argumentos: qué camino seguirán estos jueces del Supremo para justificar su decisión. Seguro que serán creativos, seguro que nos sorprenderán. Es el mismo Supremo que validó la estrambótica investigación del juez García Castellón, que vio una víctima del terrorismo en un turista muerto por un infarto durante unas protestas en el aeropuerto de El Prat. Los que después inventaron el enriquecimiento sin riqueza para no aplicar la amnistía a Puigdemont. Ahora nos van a explicar en qué consiste la revelación de secretos sin secretos. Muy capaces siempre son.

Es el mismo Tribunal Supremo donde las monedas caen siempre del mismo lado: a la derecha. Donde se aprecia, cada vez más, el éxito rotundo de aquella estrategia que impulsó Federico Trillo hace tres décadas, con los bloqueos en la renovación del CGPJ cada vez que perdían las elecciones. Un plan que Ignacio Cosidó resumió después con precisión: controlar el Supremo “desde detrás”.

La Justicia suele ser lenta. Previsible. Garantista. Es justo lo que no ha ocurrido en este juicio al fiscal general. No se recuerda un proceso penal más rápido ni una condena más impredecible. Y tampoco ha sido un proceso garantista: para perseguir un delito menor, que rara vez se investiga, ordenaron medidas tan desproporcionadas como el registro completo al despacho del fiscal general. Ni siquiera así encontraron pruebas. Ha dado igual.

Es también el último capítulo de una historia aún mayor: la de la impunidad de Isabel Díaz Ayuso y su familia. Esa protección especial que permite a la presidenta de la Comunidad de Madrid salir indemne de asuntos que hundirían a cualquier otro político. Ya van cuatro escándalos que siempre ha logrado salvar con mentiras, con otros pagando los platos rotos y con el viento de la Justicia siempre a favor. 

Primer acto: el pufo de Avalmadrid

Ocurrió en 2011. Lorenzo Díaz, padre de Isabel Díaz Ayuso, pidió a Avalmadrid –una financiera semipública que depende del gobierno autonómico– un préstamo de 400.000 euros. Como garantía presentó una nave ilegal cuyo valor no cubría ni de lejos la deuda. Los técnicos advirtieron por escrito del riesgo, pero el crédito se aprobó igual.

Poco después, Ayuso intervino personalmente: en julio de 2011 envió correos e hizo llamadas a la viceconsejera de Economía para evitar el embargo. No usó la ventanilla del ciudadano común. Era asesora de Esperanza Aguirre y, tras esas gestiones, entró como diputada en la Asamblea de Madrid.

Cuando tocaba pagar la primera cuota, su padre dimitió de la empresa y, 48 horas después, acudió a un notario para donar sus propiedades a sus hijos: el piso de Madrid para Isabel; la finca de Sotillo de la Adrada para Tomás. El préstamo nunca se recuperó. La familia Ayuso no devolvió ni un euro. El pufo lo pagamos entre todos, con dinero público.

​​Varias organizaciones intentaron llevar el caso a los tribunales. Todas fracasaron. En 2021, la Sala de lo Penal del Supremo –la misma que ahora ha condenado al fiscal general– rechazó investigar una de las querellas argumentando que Ayuso “no intervino en la operación”, “desconocía la deuda” y tampoco conocía “la situación económica de la empresa”. Falso, como demuestran sus correos y gestiones. Otro juzgado archivó también otra denuncia contra Tomás Díaz Ayuso en 2022 alegando prescripción.

Segundo acto: la comisión de las mascarillas

La historia también empieza en Sotillo de la Adrada, ese pueblo de Ávila donde Tomás Díaz Ayuso heredó una finca para que no fuera embargada por Avalmadrid. Los Ayuso veraneaban de niños allí y, en esa infancia, conocieron a Daniel Alcázar, un empresario ganadero que también se dedicaba al textil.

En abril de 2020, mientras en España morían 700 personas al día, la Comunidad de Madrid adjudicó a dedo un contrato de 1,5 millones de euros para comprar mascarillas a la empresa de Daniel Alcázar, que nunca antes se había dedicado al negocio sanitario. Fue otra exclusiva que también desvelamos en elDiario.es. Poco después, descubrimos que el hermano de Ayuso, Tomás, se había llevado una comisión de 234.000 euros de esa operación. 

Isabel Díaz Ayuso salió de este embrollo gracias a un enorme bulo que su prensa afín se encargó de amplificar. Acusó a Pablo Casado de haber contratado espías para investigarla, algo que nunca ocurrió. Miguel Ángel Rodríguez volvió a hacer su magia: en vez de hablar de las comisiones de Tomás, el debate en los medios conservadores giró hacia el falso espionaje a Ayuso. Casado no aguantó ni una semana. Aquella mentira fue muy eficaz: permitió –un simbólico 23F– desencadenar un golpe interno en el PP que acabó con su destitución inmediata y con Alberto Núñez Feijóo convertido en nuevo presidente del partido.

¿Y en la Justicia? Las denuncias contra los Ayuso tampoco prosperaron. La Fiscalía Anticorrupción y la Fiscalía Europea investigaron sendas denuncias, pero las acabaron archivando. ¿Los argumentos? Que no está probado que Isabel Díaz Ayuso interviniera en la operación y que Tomás Díaz Ayuso no era dueño de la sociedad que le pagó la comisión.

Tercer acto: los muertos en las residencias

Al tiempo que Tomás Díaz Ayuso se forraba con la pandemia, el Gobierno de la Comunidad de Madrid puso en marcha un protocolo inhumano para las residencias de ancianos: negar el traslado a los hospitales de aquellos enfermos con deterioro cognitivo o alta dependencia física. Solo afectó a los pacientes de la pública: quienes tenían un seguro privado sí fueron derivados a un hospital.

Este protocolo disparó las muertes de ancianos en las residencias de Madrid, muy por encima de la media de otras comunidades. La mayoría de ellos falleció sin atención médica ni paliativos, ahogados en sus camas. Fueron 7.291 muertos.

La mayoría de los intentos de judicializar estas muertes se ha topado con enormes obstáculos. Especialmente por el papel de la Fiscalía Superior de Madrid, que encabeza Almudena Lastra. Según su criterio, el protocolo “no funcionó como impedimento” para las derivaciones y estos enfermos recibieron en las residencias “un tratamiento hospitalario similar”. Ambas afirmaciones son rotundamente falsas

Es la misma Almudena Lastra que declaró en contra del fiscal general y que nunca fue imputada por la filtración de este correo, a pesar de que fue una de las personas que tuvo acceso a él. 

Cuarto acto: dos pisos comprados tras un fraude fiscal

Mientras Tomás Díaz Ayuso se forraba, mientras 7.291 ancianos morían abandonados, hubo otra persona que también encontró en la pandemia su mina de oro personal: Alberto González Amador, la pareja de Ayuso. Dos millones de euros por una comisión de compraventa de mascarillas en plena emergencia sanitaria. Una fortuna de la que luego intentó arañar 350.000 euros más a costa de los impuestos que debía pagar.

La exclusiva también la contó elDiario.es. Una noticia que no ha podido ser desmentida porque publicamos la verdad. Igual que fue elDiario.es quien destapó esa extraña operación con la mujer de su jefe: medio millón de euros por una empresa que no facturaba ni la décima parte. Una compraventa que presuntamente sirvió para pagar un soborno al presidente de Quirón Prevención, tal y como hoy investiga la Justicia.

El juzgado está esperando un informe de la UCO. Uno que está tardando muchos meses en llegar. 

Hace apenas dos semanas, Alberto González Amador aseguró en el Supremo que el banco “le había cortado la financiación”. Sus problemas de crédito han durado poco –o en eso también mintió–. El día antes de la condena al fiscal general se supo que el muy honesto comisionista se ha comprado ese ático de lujo que en realidad siempre usó; el que estaba a nombre de una empresa administrada por uno de sus abogados. La banca le ha aprobado una hipoteca de 600.000 euros.

Alberto González Amador sigue pendiente de sentarse en el banquillo de los acusados, aunque hoy cuenta con una baza más: una condena al fiscal general del Estado que, sin duda, intentará utilizar para exculparse de sus presuntos delitos. Su pareja, Isabel Díaz Ayuso, ya ha empezado ese trabajo. En una intervención institucional plagada de mentiras, acusó al presidente del Gobierno de ser un dictador.

Es una dictadura muy peculiar. Una donde la familia del supuesto dictador es arrollada por la Justicia mientras una de sus principales opositoras se libra siempre de cualquier responsabilidad. 

Nada tiene consecuencias para la presidenta de la Comunidad de Madrid ni para su entorno, por más que se acumulen los escándalos. Todas las irregularidades, fraudes y mentiras de Isabel Díaz Ayuso terminan siempre en lo mismo: la exoneración de los suyos y el señalamiento, las amenazas o incluso la condena de quien se atreve a investigarlos.

Quiero pensar que, algún día, esa impunidad pueda terminar. Que esa soberbia infinita, ese desprecio permanente por la honradez y la verdad, acabe teniendo consecuencias. Quienes se creen tan por encima de los demás, tarde o temprano, siempre cometen un grave error.