En Lluís, que forma part d'una nissaga de castellers de Valls, ha escrit un article per a la Revista Castells, que és de fet un assaig sobre la problemàtica actual del mon casteller. És una mica llarg però paga la pena llegir-lo.Els estudis històrics d’Àlex
Cervelló, objecte de la trilogia Els orígens
del fet casteller (primer volum, Cossetània, 2017), relacionen
l’origen dels castells amb el ball de valencians que solia fer-se en les
celebracions religioses. Es componia de diferents construccions que culminaven
en un pilar. La rivalitat innata entre els grups humans es manifestava sobretot
en la progressiva alçada dels pilars. També es produïen baralles i crits, la
qual cosa va fer que l’església, cada cop més sensible a les formes de la
burgesia ascendent i menys tolerant amb els modes d’expressió espontània de la
fe popular, foragités aquelles pràctiques rituals de l’interior dels seus
temples.
La doble circumstància del creixement dels
pilars i de l’obligatorietat d’aixecar-los en terreny profà, és a dir, en
carrers i places, van portar-los a un esqueixament del ball de valencians i a
la constitució d’una identitat pròpia, la colla castellera. L’estructura de
tots els castells es basa en els pilars, aquesta és la seva particularitat a
diferència d’altres construccions, per exemple, les de base piramidal. Hi ha
constància de castells des de
l’any 1791. El lloc, Valls; el fenomen, els Xiquets de Valls; la continuïtat
des de l’origen, la Colla Vella.
Per aquest motiu, un fet insòlit que
s’acaba de produir en l’assemblea general de l’entitat degana del món
casteller, agafa una dimensió que sobrepassa el fet i la pròpia colla: s’havia
de votar la nova junta directiva, inclosos el president i el cap de colla, però
no hi havia candidats. És inevitable preguntar-se, com és possible que, en una
època àlgida, la de més difusió i prestigi dels castells, una colla
paradigmàtica què, entre altres coses, ha fet les dues millors actuacions de la
història, s’hagi trobat sense candidats a liderar-la?
Dirigir una de les colles grans vol dir gestionar un grup humà amb unes 400
persones en activitat, la qual consisteix en assistir a dos o tres assajos
setmanals, sense comptar altres tants o més de la canalla i els grallers;
participar en 30 o 40 actuacions entre els mesos de març i de novembre; anar i
ajudar en festes i àpats de la colla; fer tallers formatius; dissenyar i vendre
material; viatjar; participar en assemblees i comissions, etc. Preparar i
encapçalar tot això és una feinada impressionant, feta, a més, per pur amor a
l’art. Davant d’això, l’actitud dels castellers hauria de ser delegarmenys i
participar més en la gestió, però segurament no n’hi hauria prou.
Els castells cada cop són més grans. La
correlació competició-grandària dels castells i, per tant, de les colles,
s’anava exacerbant des de la dècada dels noranta. Aleshores, es van començar a
portar a plaça castells de 9; les colles es van estendre per tot el Principat,
i fins i tot fora; els castells es van difondre per televisió i xarxes; i el
creixement en tots sentits va ser impactant. Es van premiar i estimular els
castells d’estructura híbrida, oblidant que allò específic de l’estructura dels
castells són els pilars i, per tant, els castells desfolrats. Els folres,
manilles i puntals, pertanyents a l’estructura cònica, comporten el gigantisme
de les colles i l’hibridisme dels castells. La represa de l’activitat
castellera després de l’aturada forçosa per la pandèmia ha fet palès que es
manté aquella dinàmica, almenys pel que fa a la intensitat de les colles
principals i a la valoració oficial dels castells.
De manera que una rivalitat intrínseca als
castells, que no difereix gaire d’aquella que es dona entre grups humans
confrontats a reptes del tipus que siguin, ha estat objecte d’una excitació
provocada per estímuls externs de naturalesa ben diferent a les pulsions
populars. Utilitzats políticament com a símbol d’una certa Catalunya i com a
exemple de cooperació sotmesa a la competitivitat, aplicable al món
empresarial, per exemple, els castells, una expressió de cultura popular
originalment comarcal, han estat progressivament transformats en un espectacle
nacional i, puntualment, global. Moguts pel seu entusiasme i sotmesos als
signes del temps, els castellers s’han deixat dur per la via de la
competitivitat i el creixement il·limitats sense percebre prou bé on els podia
conduir.
Ara, però, en haver d’aturar-se a pensar
què significa disposar-se a dirigir una colla gran en aquestes condicions, els
castellers de la Vella han vist que la responsabilitat requerida era heroica i
la feina, immensa, de resultats incerts i sovint poc agraïda. En poques
paraules, suposava un sacrifici difícil d’assumir, sobretot en un context
social que ofereix moltes distraccions, poca inclinació al compromís i
considerables exigències econòmiques.
Passat l’ensurt i dotada d’un excel·lent
fons d’armari, la Vella no ha tardat a trobar qui fes un pas endavant,
però aquí o allà, abans o després, el problema tornarà a sorgir. Per això seria
convenient replantejar des d’ara el sentit i els objectius d’una colla
castellera en ple segle XXI, sense perdre de vista allò que és la
particularitat estructural dels castells i que en fa possible la seva esvelta
netedat. Cal replantejar si s’han de fer i si es poden seguir fent cada
cop més castells, més grans i més alts, obsessivament, sense pausa, sense temps
per assaborir els èxits, menystenint la tradició i la qualitat, i amb més
caigudes… Cal replantejar-se si una colla pot descurar la companyonia i l’ajuda
mútua dels seus components, si pot alimentar la diferència creixent entre els
castellers de tronc i els altres i si pot deixar d’educar en valors morals i
amb sentit històric els seus components. I cal saber que aquestes conductes no
són casuals ni depenen purament de l’arbitri d’uns dirigents, sinó que són
coherents amb les pautes que estableixen els sistemes de poder, d’economia i de
difusió de valors i amb les conductes dominants actualment en el conjunt de les
societats globals. Per tant, en cas de continuar així, es podria arribar a la
professionalització d’unes colles i a la marginalització, si no a la desaparició,
de les altres.
Convé recordar que la professionalització
parcial dels castellers té precedents històrics. És més, en el segle
dinou era un fet general. Passar la gorra o fer castells per encàrrec permetia
augmentar els pobres o miserables recursos de pagesos i menestrals. El segle
XX, i potser en algun cas fins avui, les famílies de la canalla o algun
casteller de tronc han pogut rebre alguna mena d’ajut. Fins i tot actualment es
podria pensar en la professionalització d’una mena de gerent, secretaria o
cosa semblant, o bé en profanar la camisa d’una colla amb publicitat. Això no
obstant, com explica Miquel Botella en el seu esplèndid llibre Castells: Una història d’èxit (Galàxia Gutenberg,
2018), la decidida assumpció de l’amateurisme, que es va confirmar en
produir-se la instauració democràtica, ha estat un factor decisiu en l’expansió
i l’èxit dels castells. És més, l’amateurisme forma part de la naturalesa dels
castells en la seva expressió actual. Introduir-hi qualsevol excepció seria com
inocular un virus mortal.
El món casteller es troba confrontat a un
dilema essencial, que també és un dilema estructural: o es deixa engolir per la
inèrcia amb les conseqüències que hem anat apuntant o es replanteja seriosament
què vol ser. Aquesta segona i recomanable opció no implica pas baixar el llistó
a l’hora de fer castells. Vol dir afegir qualitat i netedat on predominen la
intensitat i la quantitat, i tornar a posar al dia valors un xic descurats o
potser oblidats. Vol dir, saber què són els castells, i saber fer-los. La
tradició castellera és un pou de riquesa tècnica i humana, una font de qualitat
i de valors. El seu anacronisme, sotmès avui a amenaces, és un component de la
seva força. I alhora, la seva modernitat implica una diversitat de tot ordre
que en fan quelcom d’incomparable, d’un atractiu extraordinari. Per tant, no es
tracta d’anar d’un extrem a l’altre, de castells d’11 a castells de 6, per
exemple, sinó de trobar un equilibri entre les conquestes castelleres i el goig
de pertànyer a grups humans de naturalesa i qualitats excepcionals. Es tracta
de reconèixer el valor del grup sobretot per les seves característiques
d’humanitat, les quals es continuaran plasmant en bells castells, ja que
aquests són una de les expressions més reeixides de l’elevació i la cooperació,
dues de les aspiracions més constants i profundament humanes, que ens permeten
travessar, sense perdre’ns, crisis, sistemes i èpoques.
Entrades
