dijous, 29 de febrer del 2024

“Amb la claredat augmenta el fred”


El teatre Romea presenta l’obra “Amb la claredat augmenta el fred”, un espectacle teatral de Pep Tossar basat en texts del llibre “Els meus premis”  del gran escriptor i dramaturg austríac Thomas Bernhard.

Es tracta d’uns diàlegs entre l’autor, la seva parella i una periodista, papers que interpreten respectivament el mateix Pep Tossar, Imma Colomer i Evelyn Arévalo.

Amb unes escenografia minimalista i unes brillants interpretacions Tossar treu tot el suc d’uns texts on l’autor exposa amb gran subtilitat el seu disgust pels premis que rebia.

L’obra s’havia representat fa uns anys i ara es pot tornar a veure en funció de tardes els dissabtes del 2 al  30 de Mars i cal reservar entrades abans que s’exhaureixin.

La Imma em va demanar que els fes unes fotografies i la filmació d’algunes escenes escenes per preparar la promoció de l’espectacle. A partir d’aquest material  la mateixa Evelyn Arévalo ha creat aquest magnífic vídeo.


dimecres, 28 de febrer del 2024

Els músics de jazz a Catalunya CAPITOL 3

Magali Datzira

Probablement la millor cantant de jazz, o millor dit de blues, de Catalunya, ha estat i és la Montse Pratdesaba, mes coneguda com a Big “Mama “ Li dedicarem properament un capítol d´aquesta sèrie. Però si hagués d`escollir una cantant jove i actual amb quedaria amb Magali Datzira. De totes les intèrprets sortides del bressol, del gran bressol del Sant Andreu Jazz Band l`escola de música de Sant Andreu dirigida per en Joan Chamorro, em sembla la millor cantant. O al menys la que té mes personalitat. La seva veu greu, una mica ronca i desgarrada, va de meravella per cantar jazz.

Escolteu-la quan va començar a actuar cap el 2014. La interpretació que fa de “On a sentimental side” acompanyada de Dick Oats i el conjunt de Joan Chamorro, es francament bona. 

 

L`estil de la Datzira i fins i tot la seva vocalització, s`han anat perfeccionant amb el temps i actualment han assolit un nivell excel·lent. Escolteu-la  a "Put your head on my shoulder".


dimarts, 27 de febrer del 2024

El meu capritx


Aquest mes de febrer he anat a un petit restaurant recomanat per un dels seguidors del blog, en Pere. Amb ell, quan ens veiem, solem parlar de restaurants i ja me n’ha fet descobrir uns quants de ben bons. 

En aquesta ocasió es tracta  de El meu capritx un petit restaurant situat prop de l’Hospital de Sant Pau, amb unes deu taules en dos espais interiors i quatre o cinc més a l’exterior, a la vorera, pel que és recomanable reservar. Tot i que no està en un lloc molt concorregut, el que sí que corre és la qualitat de la seva cuina.

Ofereixen un menú de migdia, on sempre hi trobareu un arròs del dia, que serveixen també individualment, però són els platillos i les tapes de la carta de nit o de cap de setmana, les joies del restaurant. La seva és una cuina de mercat, de producte de temporada, amb una excel·lent elaboració. Òbviament també un dels plats estrella del cap de setmana són els seus arrossos: negre de papada de porc i gamba, de botifarra i bacallà entre altres varietats.

I que és el sorprenent? Doncs que aquesta oferta està en mans d’una família cubana que no fa cuina cubana, sinó que ha apostat per una cuina catalana amb tocs d’autor.

 

St. Antoni M. Claret, 199
08041 Barcelona
Tel. 930 11 70 83
@elmeucapritxrestaurante

diumenge, 25 de febrer del 2024

Les meves veus favorites ELS CONTRATENORS I

Avui continuem la Secció de Les meves veus favorites amb les dels Contratenors

PHILIPPE JAROUSSKY (1978)

La veu de contratenor, que va dominar l’època barroca, va ser poc escoltada en el classicisme i menys encara en el romanticisme. Els darrers anys del segle vint va recuperar la seva presència als escenaris operístics i als recitals de cant. Han aparegut molts brillants intèrprets i avui començarem per un del més reputats, el francès  Philippe Jaroussky

Ens interpretarà amb la seva meravellosa veu la conegudíssima ària “Laschia ch’io pianga” de l’òpera Rinaldo de Haendel.



dijous, 22 de febrer del 2024

La col·lecció de FOTO COLECTANIA


Foto Colectania presenta a la seva seu del Passeig Picasso una exposició basada en la seva pròpia col·lecció de més de 3000 fotografies de fotògrafs espanyols i portuguesos que ha anat constituint des de la seva fundació fa vint anys.

Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.


dimecres, 21 de febrer del 2024

La Memòria expandida d'Arranz-Bravo

La Fundació Arranz- Bravo té a la seva seu a l’Hospitalet al costat mateix del complex de La Farga. El pintor va morir el passat mes d’ Octubre i havia preparat ell mateix l’exposició Memòria expandida (1950-2023) que s’ha pogut veure els darrers mesos i que malauradament ja s’ha clausurat.

Però una vegada mes, la càmera del nostre videógraf permet als que la varen visitar tornar a gaudir de les obres que s’hi presentaven i als que no els dona l’oportunitat de fer-ho.





dimarts, 20 de febrer del 2024

NÚRIA FELIU al Palau (Robert)


Continuant amb les bones exposicions que habitualment ens ofereix, el Palau Robert presenta actualment la mostra "NÚRIA FELIU al Palau (Robert)".

Es un completíssim repàs a la carrera d'aquesta artista catalana que va començar com actriu de teatre i que poc poc es va anar convertint en una molt versàtil cantant. Així, va abordar inicialment la cançó catalana per endinsar-se en el jazz acomanyada dels millors músics d'aquesta especialitat, la canço de musicals i cinema, etc.

Trobareu tota mena de documentas de la seva vida: Fotografies, articles de revistes i premsa, cartells de les seves actuacions, discs  i moltes filmacions  amb entreevistes i actuacions de l'artista. 


diumenge, 18 de febrer del 2024

Les meves veus favorites MEZZO SOPRANOS V

ANNE SOPHIE VON OTTER ( 1955)

Cantant sueca amb una  veu de mezzo però d’un timbre mou suau i elegant. A més de les seves interpretacions operístiques és una gran cantant de lieder. Fins i tot va publicar un disc de cançons del músic pop anglès Elvis Costello.

L’escoltarem avui en la divertida ària “ La fille du tambour” d’Offenbach.



divendres, 16 de febrer del 2024

Tu no has de fer de pagès.


Conec bé la pagesia. La raó és simple: la meva família tant paterna com materna ve de pagès i de l’Alt Camp. La paterna, de Nulles i Vilabella, eren pagesos benestants, de les cases bones dels seus pobles. La materna, més humil que la paterna, era de Valls on els  pares es van conèixer i es van casar. Aleshores van anar a viure a Barcelona.

Els estius de la meva infantesa els vaig passar entre la masia que teníem a la Vall del Francolí,  on s’hi concentrava la família vallenca, i Vilabella on anava jo sol el mes de setembre quan la mare s’incorporava a la vida barcelonina.  Les finques de la Vall del Francolí eren de regadiu. En els bancals, entre les files d’avellaners, s’hi cultivaven tota mena d’hortalisses i alguns fruiters. La propietat en aquella zona estava força dividida en trossos de poques hectàrees, la majoria un parell o tres. Les cultivaven el propis pagesos, a vegades amb l’ajut d’algun jornaler, o bé el mitgers. En canvi, les finques de Vilabella i Nulles eren majoritàriament de secà i hi predominava la vinya. L’extensió de les propietats solia ser més gran, fins arribar en les cases més bones a les 50 hectàrees. Recordo quan les terres de l’oncle es van començar a cultivar amb tractors.

Les primeres característiques a remarcar d’aquella pagesia eren la seva diversitat pels tipus de cultiu i la desigualtat per l’extensió i qualitat de les àrees cultivades. També hi havia un factor diferencial d’ordre subjectiu: el grau d’amor que es tenia per la terra. Els bons pagesos se l’estimaven. Eren els arquitectes del paisatge. Tenien molt de mèrit perquè la tècnica havia evolucionat molt poc des del neolític i tampoc hi havia les proteccions d’ara per fer front als imponderables (assegurances, subvencions, cooperatives eficients, etc.). Aquests factors, d’ordre natural i de mercat, podien convertir el treball de sol a sol en una autèntica maledicció. Es sentien més renecs que cants, els “em cago amb D.” tronaven.

Una altra diferència era la propietat. Del meu record, molts dels petits pagesos tenien algun tros en propietat, però eren arrendataris d’altres. Per exemple, el meu avi matern. Quan es va posar a la venda la terra de la Vall, el meu avi no podia comprar-la i els meus pares ho van fer sense dir res a ningú ni tan sols als fills que vam seguir pensant que anàvem al mas dels avis. Des de que, anys després, ho vaig saber, ho he trobat un gest d’una bondadosa i sàvia elegància.

Després de passar dos mesos llargs entre pagesos humils,  pujant a lloms dels animals de tir, jugant amb les eines i escoltant les seves sàvies converses d’antics mediterranis, arribava a Vilabella en temps de veremar. Mon oncle, l’hereu, qui fins i tot tenia una retirada al Burt Lancaster que encarnà al Príncep Salima del Gatopardo, em mimava com a un petit Tancredi. El meu pare era l’únic que es feia amb ell, els altres germans hi estaven tots barallats per la legítima. De manera que la meva germana i jo érem els únics nebots que en aquell temps els freqüentàvem. Per això i perquè li queia en gràcia, l’oncle em feia sentir com un príncep.

No li passava el mateix al meu cosí, futur hereu i deu anys més gran que jo. Compartíem la mateixa habitació i per això jo sentia, a les cinc de matí, com, indefectiblement, el seu pare, des de la porta, el despertava: “Nen, és l’hora”. Mentre ell anava a cuidar els animals i després cap a la terra, jo seguia dormint. Quan em despertava pels volts de les nou i baixava per esmorzar a l’àmplia cuina amb un foc de terra permanentment encès, el retrobava a taula juntament  amb l’oncle. Ja havien treballat quatre hores i bé que es mereixien la safata amb costelles de xai i patates fregides. Compartien somrients el suculent esmorzar amb el nen de ciutat, que encara feia cara de son, abans de tornar a la feina. Eren dels rics del poble, potser els més rics, però eren també uns treballadors portentosos.

D’aleshores ençà les coses del mon han canviat molt. Ho sabem i els diaris en parlen, però al camp es mantenen unes constants profundes, inalterables. En morir el meu pare, vaig heretar la finca de la Vall del Francolí. Un dia, mentre passava la desbrossadora per sota unes oliveres que havia fet plantar al lloc dels avellaners que volen molta aigua, va venir a visitar-me el meu cosí. En veure’m, em va preguntar, irònic, “què vols fer de pagès ara?”. I sense esperar la resposta em va dir, seriós, imperatiu, ancestral, amb un deix de qui ha estat maleït pel pes del dret i de la història: “Tu no has de fer de pagès”.

 Vaig saber que em parlava amb la saviesa familiar i l’esperança lampedusiana del seu pare.  Després d’una vida al camp tenia la certesa que allà no hi havia esperança. No era l’únic. Avui la població activa en l’agricultura catalana en prou feines arriba a l’1%. Els pagesos menors de 25 anys representen molt menys de l’1% d’aquest 1%, a Tarragona el 0,4. 

Mentre el capital globalitzat tendeix a la concentració màxima, el camp europeu, sotmès a les seves lleis,  humanament es buida, tot deixant-lo ruixat d’herbicides, pesticides i fertilitzants perillosos. Aquí, a més a més, es va estimular que s’omplís, primer, de gallines i pollastres,  després i fins ara, de porcs que no volen enlloc més. Juntament amb una industria dispersa per multitud de municipis, aquestes activitats han acabat de  contaminar el sòl i el sistema circulatori de l’organisme terra, és a dir, les escasses aigües dels nostres rius i freàtics. Tothom se n’omple la boca però ja gairebé ningú estima la terra o ho fan d’estranya manera. Més tard van arribar les subvencions europees no pas per defensar una causa perduda, sinó per fer una liquidació controlada i, per tant, burocratitzada. Els sotracs i les queixes, en tota agonia, són inevitables. I a la ciutat de l’entreteniment aplaudim els tractors, que sabem que no hi romandran, perquè també ens entretenen.


                                 Pintura : Jaume Mercadé



dijous, 15 de febrer del 2024

Per terres d'Espanya VII


 Avui una nova interpretació MAR EN CALMA de Tarragó per Jaume Torrent.




dimecres, 14 de febrer del 2024

Els musics de Jazz a Catalunya CAPITOL 2

LLUÍS COLOMA

El piano es un dels instruments més importants del jazz. De fet aquesta música va néixer a les cases de tolerància de New Orleans a començaments del segle passat de la ma de pianistes que actuaven en aquests llocs i que en la seva majoria, no cal dir-ho, eren negres per una raó ben senzilla, sortien més barats.

A Catalunya sempre hem tingut i sortosament tenim excel·lents pianistes de jazz. El més conegut e internacional de tots ell probablement ha estat Tete Montoliu que al anys 60 i 70 era tot una figura i va tocar amb els millors músics del moment.

Avui peró vull dedicar aquest capítol a un altre pianista barceloní, en Lluis Coloma  (Barcelona 1973)  convertit des de fa anys en un gran intèrpret. El podeu escoltar en viu a molt llocs entre ells al  Jamboree, on actua amb certa assiduïtat.

Si bé als seus començaments es va especialitzar en blues i boogie woogie, actualment té un extens repertori de temes propis que interpreta sempre recolzat pel components del seu grup, Manolo Germán al baix,- un gran instrumentista, Arnau Julià a la bateria i sovint també Héctor Martin un jove guitarrista que toca habitualment en un grup del que en parlarem un altre dia “A contra blues “

Escolteu-lo en primer lloc fa un parell d´anys tocant un dels seus boogies al festival de jazz de Terrassa


Seguidament escolteu-lo en en plan solista en una peça que tothom coneix “Tico-Tico"


I per acabar si voleu podeu escoltar integre el concert que va donar a la Fundació Joan March de Madrid fa pocs anys en aquest enllaç de You tube:

https://youtu.be/NgXURyUG018 

dimarts, 13 de febrer del 2024

El Carnaval de Venècia

Aquesta és la setmana del Carnastoltes i he recordat la meva visita a Venècia l'any 2011 on vaig tenir l'oportunitat de fotografiar les meravelloses disfresses que passegen pels carrers i canals de la ciutat.

Clickeu a sobre de la foto per veure la sèrie completa


diumenge, 11 de febrer del 2024

L' Ària dels dilluns

El passat dimarts vàrem anar al Palau a escoltar l’òpera Rinaldo de Haendel. No es tractava d’un grup massa conegut però la veritat es que va resultar un concert extraordinari, com va reconèixer el públic amb els seus  llargs aplaudiments. L’orquestra, Les accents, va sonar de meravella i els sis intèrprets van cantar com els àngels, sobretot el contratenor Carlo Vistoli.

Per això aquesta setmana poso en pausa la sèrie de les meves veus favorites per escoltar una de les àries de l’òpera interpretada per en Vistoli




divendres, 9 de febrer del 2024

Clic Clac


Com vam explicar fa uns dies la nostra il·lustradora de referència, la Lluïsa Jover, ha presentat un nou llibre de contes  
Clic-Clac, l’aniversari del Petitós, un llibre per nens d’uns tres anys. L’autor és l’italià Roberto Frabetti i la traducció del mestre Miquel Desclot.

Les seves il·lustracions són magnífiques i en presentarem aquí una selecció.

Clickar a sobre per veure la sèrie completa


dijous, 8 de febrer del 2024

La Tractorada

Ahir es varen produir molt importants manifestacions dels pagesos en reclamació de les seves reivindicacions en un seguiment de les protestes dels agricultors francesos que s'han extès a molts paisos europeus. 

Milers de tractors varen arribar al centre de Barcelona des de les quatre províncies i varen ocupar principals carrers de la ciutat: Aragó, Diagonal, Granvia, entre d'altres.

Aquí teniu un peit reportatge que vaig fer de la columna que ocupava la Diagonal.

Clickar sobre la foto per veure tota la sèrie



dimecres, 7 de febrer del 2024

Becoming Marilyn & Elvis.



La galeria FOTONOSTRUM presenta una exposició amb els treballs que dos reconeguts fotògrafs americans varen fer en els inicis de les carreres de dos artistes que esdevindrien amb el temps dos veritables icones mundials: Marilyn Monroe i Elvis Presley.

Aquí teniu la crònica que vaig publicar al NÚVOL.


dimarts, 6 de febrer del 2024

Comiats... i nous escriptors


Mario Vargas Llosa
acaba ‘Le dedico mi silencio’ (Alfaguara) assegurant que és la seva darrera obra de ficció. Amb vuitanta-set anys, el Nobel peruà continua sent capaç d’escriure una bona novel·la en la que té coses a dir, en aquest cas un homenatge a la música criolla del seu país -valsos, marineres, polques...- , i a més crea un personatge entranyable, controvertit i quixotesc, el crític Toño Azpilicueta. Resulta tan imperdible i divertida la seva definició de la ‘huachafería’ com -diguem-ne- estranya la seva visió de la conquesta d’Amèrica. Ara, a esperar el seu assaig sobre Sartre.

També és un comiat el tercer tom, molt voluminós, dels ‘Diarios. A ratos perdidos’ (Anagrama), les memòries de Rafael Chirbes, redactades entre el 2007 i el 2015. Assistim a la degradació física i la soledat de l’escriptor en paral·lel a l’enorme i merescut reconeixement de les seves darreres novel·les: ‘Crematorio’ i ‘En la orilla’. Chirbes dedicava la major part del seu temps a llegir i escoltar música i veure cine a la seva habitació, fugint de les relacions humanes, que havia de fer per promoure els seus llibres i fer xerrades per Espanya i altres països, especialment Alemanya. Les seves notes de lectura resulten profundes i interessants, fins i tot quan són cruels amb bons escriptors. 

Qui ja fa anys ja havia mort és l’editora neoyorquina Elizabeth Harwick (1906-2017), de qui ara s’estan reeditant les seves obres. A ‘Nits d’insomni’ (Flâneur i Navona), l’autora construeix una mena d’autobiografia a base d’escenes i anècdotes i emmarcada a la seva historia i la seva ciutat. Un estil sorprenent que atrapa.

Per compensar tanta veterania, proposo amb èmfasi dues primeres obres de les que se n’ha parlat i es parlarà, totes dues de caire autobiogràfic i travessades per la història dels països d’on provenen les famílies dels autors. D’una banda. ‘Libre’ (Anagrama), de la professora de albanesa Lea Ypi, que imparteix classes a la London School of Economics i va veure de petita l’ensorrament del règim comunista al seu país i els difícils inicis de la democràcia i el liberalisme econòmic. Molta atenció: el que comença sent una explicació aparentment naïf acaba convertint-se en una rica reflexió sobre la llibertat.

Encara més jove és Ricardo Dudda, qui investiga a ‘Mi padre alemán’ (Asteroide) sobre els orígens de la seva família i el duríssim recorregut que els va portar, des de la fi de la segona guerra mundial, a marxar a Espanya. En el camí, l’autor descobreix el paper del seu avi a l’holocaust.



diumenge, 4 de febrer del 2024

Les meves veus favorites LES MEZZO SOPRANOS IV

FIORENZA COSSOTTO (1935)

Fiorenza Cossotto es una mezzo soprano dramàtica que té una veu molt potent i un ampli repertori en el que interpreta lògicament papers de gran força.

Avui l’escoltarem en el paper d’Azuzena, la gitana del Trovador de Verdi, en una magnífica interpretació del 1985 a l’Arena de Verona.



dijous, 1 de febrer del 2024

Un barret de tul entra en escena.

 


La Fundació Teatre Romea té una programació alguns dilluns que defuig els camins habituals de les arts escèniques. Ofereix exercicis creatius i arriscats, i això constitueix la seva raó de ser i la seva gràcia. De vegades, fins i tot, pugen a l’escenari personatges i activitats que tenen un habitat ben diferent del teatral. 

Això és el que succeeix amb el cicle “Pensar amb les mans” que acaba de començar i s’anirà desenvolupant en tres actes, únics i irrepetibles, durant l’hivern. Pel primer acte, titulat Sutura, a la protagonista, Gema Galdón, se li va proposar fer el que sap fer, barrets, res més, sola en escena i en total silenci. El risc que el públic no mantingués l’atenció durant els quaranta minuts que es preveia duraria l’acció era considerable. 

Només aparèixer la invitada amb la seva figura de model de Romero de Torres, cabell recollit i vestit llarg de color negre, avançant amb elegància natural però adaptada a la situació, es va fer palès que estàvem a punt d’assistir a quelcom d’insòlit i corprenedor. Es va detenir breument al mig de l’escenari per rebre els aplaudiments perplexos i tímidament subjugats dels espectadors que poblaven una quinzena de files de la platea.  Una tauleta obrador i un mirall de peu eren els únics attrezzi on recolzar-se. Abans de seure, va assajar amb les mans, davant el mirall, unes formes que semblaven una salutació ritual i l’esbós de l‘obra que es disposava a crear.

Un cop asseguda, va inclinar-se per recollir un tul i el va retallar. Va començar a manipular-lo lentament i sàviament i, de tant en tant, es girava vers el mirall per anar provant les evolucions en el seu cap. Damunt la taula, davant els ulls encisats dels assistents, anava apareixent una forma fràgil. S’estenia circularment en ales ondulades partint de la copa, la qual recolzava en el motlle semiesfèric situat al bell mig de la taula. La barretaire enfilava l’agulla amb el ritme pausat que va mantenir tota l’estona a fi de transformar una labor artesanal en una cerimònia. 

Així, revelava tota la bellesa del simple gest de posar fil a l’agulla i estirar-lo, i alhora ens recordava tants gests familiars “sense importància”, cosir un botó o brodar un llençol, que hem vist fer a l’àvia, a la mare, en fi, a les dones de casa sense haver-ne comprés la seva dimensió sagrada. Gema Galdón, en efecte,  donava algunes puntades aquí i allà per suturar el trossos de tul, les parts del barret, talment com les filadores mítiques que reproduïen el gest creador primordial. A la fi, el barret a les seves mans i sota els focus del teatre es transformà en la imatge de l’Univers, i ella ens aparegué com una deessa. 


                                                   Foto: J.M.Cortina

dimecres, 31 de gener del 2024

Els músics de jazz a Catalunya CAPITOL 1


La Locomotora negra

A Catalunya hi ha hagut des de fa anys, especialment des de mitjans del segle passat, molt bons intèrprets i conjunts de jazz. Quan l`editor d`aquest blog em va demanar que escrivís sobre el tema, la meva primera intenció va fer-ho amb un cert ordre cronològic, però crec que no cal, de forma que simplement he decidit començar amb algunes orquestres excel·lents com  La Locomotora Negra i continuar amb altres grups interessants, intercalant intèrprets individuals, sobre tot actuals, del que hi moltíssimes gravacions a You Tube.

La Locomotora Negra, es sens dubte una orquestra singular, doncs es una formació NO professional que ha tocat durant els darrers 50 anys. Creada el 1951 per en Ricard Gili, arquitecte de professió i músic de vocació, la majoria del seus components son arquitectes, enginyers i advocats i pertanyen a dues generacions de  tres branques familiars catalanes, els Gili, els Trepat i els Gonzalez. Han tocat durant tots aquests anys espaiada, però ininterrompudament i el seu director i impulsor ha desenvolupat una formidable tasca pedagògica de divulgació la música de jazz a Catalunya. El Novembre de 2022 van decidir plegar com a conjunt, encara que alguns d´ells sortosament segueixen tocant, i es van acomiadar amb un magnífic concert al Palau. De les seves múltiples interpretacions he escollit una peça, que va popularitzar al anys 40 la orquestra de Count Basie i que es titula  “Spanky”.

Presteu atenció a la magnífica sonoritat del conjunt i al solo del saxo Tomàs González, que aquella nit al Palau estava particularment inspirat.   


Finalment per els que vulgueu escoltar una estona més La Locomotora Negra, que al llarg de la seva trajectòria es va fer un fart de tocar música de Duke Ellington, aquí trobareu una estupenda selecció de standards i peces ben conegudes.


dimarts, 30 de gener del 2024

LEGO

Aquests dies es pot veure a Barcelona una exposició de LEGO que reuneix un impressionant conjunt de construccions fetes amb aquestes petites peces que fan les delícies dels aficionats als muntatges.

Ni ha de tots tipus i mides i algunes d’elles enormes, com la reproducció l’Air Force One, un Boeing 747, l’avió presidencial dels Estats units, a escala 1:7 que mesura 11 metres de longitud i està fet amb un milió de peces. O la impressionant maqueta de l’edifici del Capitoli de Washington

L’exposició es celebra a l’espai ubicat al Centre comercial  de Nou Barris a l’Avgda. Rio de Janeiro, 42, a tocar de la Meridiana. Podeu anar-hi amb el metro a la parada Virrey Amat de la línia blava..

Al final de l’exposició hi ha un ampli espai on els visitants, sobretot els petits poden fet volat la seva imaginació i construir els seus models.

Si heu sigut o sou encara aficionats als Lego o teniu fills o nets que ho siguin no us la podeu perdre!

He preparat un petit reportatge que us farà venir ganes de veure-la.





diumenge, 28 de gener del 2024

Les meves veus favorites LES MEZZO SOPRANOS III

 JOYCE DIDONATO (1969)

Joyce DiDonato és una altra cantant de registre de mezzo coloratura de nacionalitat nord americana i especialitzada sobretot en obres de Mozart, Haendel i Rossini. Te una veu plena i fresca i una presència actoral molt convincent. 

L'escoltarem en la deliciosa ària "Giunse alfin il momento...Deh vieni"  del Barber de Sevilla de Mozart en un renregistrament des de Baden Baden del 2009.




divendres, 26 de gener del 2024

La ley del mar




RTVE play, el canal de televisió espanyola, presenta una nova serie molt breu de només tres capítols però d'un notable interès. Es tracta de LA LEY DEL MAR, produida el 2023 en la que es relata l'aventura, basada en fets reals, d'un pesquèr alacantí. el  Francisco i Catalina que el 2006 va ser el primer a rescatar una pastera amb 51 subsaharians  que tractaven d'arribar a Europa. 

El Govern de Líbia, que està rebent molts emigrans es nega a deixar-los desembarcar per forçar a la UE a acceptar un repertiment dels immigrants a entre els paisos de la Unió. Després d'un seguit de dures negociacions, en les que te una destacada intervenció l'embaixadora d'Espanya a Malta, finalment el cas es resolt favorablement.

Tota la serie, dirigida per Alberto Ruiz Rojo, està molt ben guionada i rodada i compta amb les magnifiques intervencions de grans actors com Luis Tosar, Blanca Portillo i Pau Durà.
"A ne pas manquer"...

dijous, 25 de gener del 2024

Per terres d'Espanya VI

Avui una nova peça de Tarragó interpretada pel seu deixeble i gran guitarrista Jaume Torrent.

Escolteu Soleá Trianera.


dimecres, 24 de gener del 2024

Pere Formiguera al MNAC


                      Foto:  Carles Tortosa

Pere Formiguera és un fotògraf que va formar part del moviment renovador de la fotografia a Catalunya  els anys setanta del segle passat. Malauradament va morir molt jove als 61 anys i la seva família ha fet donació al MNAC de la seva obra. Amb aquest motiu el museu presenta una exposició amb una mostr representativa de la mateixa.

Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.


dimarts, 23 de gener del 2024

El llegat de Juliana Morell a Pedralbes


El Monestir de Pedralbes, que sempre resulta deliciós visitar, presenta fins el mes d’abril l’exposició “El llegat de Juliana Morell”. Aquesta gran dona va ser la primera doctora de la història i va ocupar un lloc al paranimf de la Universitat de Barcelona on va destacar com a humanista, poliglota i religiosa dominica. L’exposició presenta un seguit de documents., mobles, ex-libris i objectes pertanyents a la col·lecció del monestir que il·lustren en la seva vida i activitats.

El nostre videógraf ha visitat l’exposició i us ofereix una mostra de la mateixa.
 




diumenge, 21 de gener del 2024

Les meves veus favorites LES MEZZO SOPRANOS II

CECÍLIA BARTOLI  (1966)

La Bartoli és realment un veritable fenomen de la natura amb unes facultats prodigioses, tant pel que fa al timbre i el color de la veu com a la extraordinària facilitat per modular-la. Això li permet fer unes interpretacions, especialment de música barroca, que crec que ningú ha pogut igualar. D’altra banda té una personalitat d’una gran empatia que qui vulgui pot contrastar en el documental  “Cecilia Bartoli Friends” que es pot veure al canal Caixaforum plus i que recomano vivament.

L’escoltarem a l’ària “Agitata da due venti“ de l’òpera La Griselda de Vivaldi. És una mezzo de coloratura al·lucinant!




divendres, 19 de gener del 2024

MIRÓ i PICASSO II Al Museu Picasso

En aquesta segona entrega de les exposicions MIRÓ PICASSO avui us oferim les filmacions que el nostre videógraf va fer de les obres que s'exposen a les sales del Museu Picasso al carrer de Montcada.

Primera part


Segona part


dijous, 18 de gener del 2024

Restaurant Avenir


Amb en Roger Viñas (format al restaurant Manairó) a la cuina i en Chesco Salrach a la sala, l’Avenir us proposa una carta de dos menús degustació (65 i 80€) i una selecció de platets (de 5 a 12 €) a compartir, que són una delícia de textures i sabors.

Em vaig decantar per escollir sis platets a compartir, que ja venen servits de cuina per a dues persones i així esdevenen unes racions minúscules però delicades, que obliguen a assaborir-los lentament. A cada passada els comentaris adients, amables i professionals del perquè del plat i la seva base d’elaboració.

És una cuina catalana revisitada i sofisticada que recomano. Podreu desengreixar-vos dels àpats de les festes de Nadal i cap d’any i encarrilar el vostre estómac cap a la lleugeresa d’un àpat on el bon fer culinari està per sobre de tot, en especial de la quantitat (aquells que necessiteu abundància a cada plat, absteniu-vos).

Les postres no les vaig trobar a l’alçada, en canvi, vull destacar que la carta de vins ofereix ampolles des de preus molt raonables (cosa cada vegada més inaudita).

 El local és senzill però elegant alhora, o sigui just el que necessitem per sortir de l’enfarfegament festiu d’estovalles vermelles i llumetes fent pampallugues, per gaudir del caliu d’un restaurant on us cuidaran des del moment de la vostra arribada.

Carrer Avenir, 72
Barcelona
Tel. 691907138
https://avenir.restaurant


dimecres, 17 de gener del 2024

COSES QUE NO ENTENC LXXXI


. Que els equips de futbol espanyols hagin d’anar a Aràbia Saudita a jugar partits de competicions oficial espanyoles per ingressar uns milions que després dilapidaran amb més fitxatges ruïnosos.

. Que a algú se li acudeixi la idea de incentivar les empreses que retornin a Catalunya després d’haver marxat en els moments més difícils.

. Que tingui tan èxit i sigui tan premiat l’humor de Marc Giró.

. Que els EEUU segueixin fent veure, amb els viatges i reunions del seu Secretari d’Estat, que recriminen l’acció de genocidi que està practicant Israel.

. Que els mitjans i l’opinió publica d’Israel tinguin el cinisme de clamar per l’alliberament dels seus segrestats i oblidin les 25000 víctimes mortals que els seus atacs han provocat en el poble palestí a la franja de Gaza.

. Que sigui tan complicat decretar com a obligatori l’ús de la mascareta en espais de clar risc Centres mèdics, farmàcies i transport públic.

. Que tanta gent presenti resistència a la vacunació quan està demostrat que ha tingut una contribució decisiva en el fre a les pandèmies i a la gravetat de les conseqüències per a la salut en cas d’infecció.

. Que les accions de Vox i el PP d’insults, escarni i actes violents passin totalment impunes per part de la justícia.

. Que en virtut d’un sacrosant principi d’independència de la justícia (els membres dels seus òrgans de Govern son escollits pels partits polítics quan aquests volen...) no es puguin criticar les seves actuacions, els retards d’anys  o la precipitació ( segons convingui en cada cas) de els seves resolucions, o la intencionalitat política de les mateixes. 

. Que, un cop aconseguit al darrer minut el suposat acord parlamentari, PSOE i JUNTS comencin ja a discutir la natura i l’abast de l’acord que hauran de seguir negociant.

. Que Junts i ERC siguin incapaçós de posar-se d'acord per acordar conjuntament les esmenes al projecte de Llei de l'Amnistia.

. Que el Govern alemany s’oposi a l’acusació de Sudàfrica contra Israel davant del Tribunal de Drets Humans.

. Que malgrat les investigacions que demostren de forma fefaent la intervenció directa de Fernàndez Diaz  Mariano Rajoy i Dolores de Cospedal, entre d'altres, en les actuacions para policials contra els polítics catalans ni la fiscalia ni la judicatura emprenguin accions contra tots els responsables.

. Que el TC sentencii avui, el 2024 que era inconstitucional una pujada de l'Impost de Societats aprovada pel Govern de Rajoy el 2016. Quina rapidesa!