Actualment s'està representant al Liceu l'òpera de Bellini Capuleti e Montecchi
Per això avui us proposem que escolteu "Oh, quante volte", una de les àries més representatives de l'estil melòdic del compositor. La intrerpreta Lisette Oropesa, una soprano nord americana d'origen cubà molt prestigiosa.
La mostra recupera la figura de Castellet i posa especialment el focus en les relacions intel·lectuals, culturals i personals que van definir la seva trajectòria professional. Es especialment interessant endinsar-se en el ric teixit de relacions que va crear, on reconeixereu molts dels personatges de la cultura del seu i nostre temps, així com la seva connexió amb importants esdeveniments polítics i socials dels anys de dictadura i el postfranquisme
Amb la nostra bona amiga Carme Arnau vàrem visitar fa uns dies a Madrid vàries exposicions i en la seva condició de gran aficionada al mon de la pintura li hem demanat que ens en faci una glosa, Avui aqui teniu la primera que va seguida d'una petita mostra fotogràfica d'alguns dels quadres exposats.
L’exposició El universo freudiano de Dalí,
que es pot veure al Museu Thyssen Bornemisza de Madrid, es centra en un
empordanès genial - adjectiu adient a la seva personalitat i obra-, Salvador
Dalí, i en l’estreta relació de la seva vida i obra amb Sigmund Freud, una de
les figures més influents del segle xx, que Dalí descobrí en les traduccions
dels anys 1920, quan estudiava a la Residència de Estudiantes de Madrid i que culminà
quan entrevistà el metge vienès, exiliat a Londres, que Stefan Zweig li va presentar.
Pintor sempre, Dalí feu un retrat i diversos apunts de Freud, que es poden
veure a l’exposició i que penso que podrien haver-la obert. En retratar-lo. el
pintor s’adonà, amb la seva singular mirada, que li recordava un cargol, i que, sobretot, que retratava
un mort gairebé; era l’any 1938, i el psiquiatre, malalt de càncer, moriria un any després. Pel que fa a la influència de Freud, no cal
insistir-hi, perquè es prou reconeguda, ell que obrí les portes a la valoració
dels somnis, però també a l’inconscient, a la repressió i un llarg etcètera; aspectes,
tots ells, que van marcar el segle passat i de manera tan forta com colpidora la
producció de Salvador Dalí .
Dibuixant extraordinari i precoç,
intel·lectual destacat, escriptor, també, -La vida secreta de
Salvador Dalí ho demostra prou bé-, l’empordanès es mantingué fidel al
freudisme, a través de l’evolució de la seva obra que l’exposició reflecteix;
així passà d’un personal art figuratiu amb diversos retrats familiars -aquesta
família, pare, sobretot, amb que unes relacions complexes i finalment
trencades-, i pel cubisme, per desembocar en el surrealisme, en el qual sobresortí,
i creà, fins i tot, un mètode propi, el denominat paranoico-crític, molt
valorat dins del moviment. Gran coneixedor de la pintura, en general, se sentí
atret per diversos pintors, en particular, per Veermer de Delft, reconegut per
la seva acurada perfecció, i d’aquí la cosidora de Dalí en què segueix la del
mestre holandès; però hi ha una obra que
el va fascinar i a la qual donà mil i una voltes, “L’Angelus” del francès Jean
François Millet, un quadre que l’inspirà per diverses interpretacions
pictòriques i literàries, també, totes ben personals com no podia ser d’altra
manera. Cal esmentar un altre gran pintor, Böcklin, amb la seva conegudíssima
obra, “L’illa del morts”, de gran patetisme de la qual Dalí feu, també, una
personal interpretació. Algunes d’aquestes obres es troben, d’una manera o
altra presents en l’exposició, la qual cosa la fa particularment rica i
interessant, amb préstecs, a mes, de nombrosos
i llunyans museus, també, per exemple el de Sant Petersburg de Florida -Salvador
Dalí Museum- amb una col·lecció importantíssima d’aquest català universal.
S’ha dit que el lloc del naixement acostuma a
marcar l’obra dels grans creadors, la seva cosmovisió, de fet, i en aquest cas
les roques de Port-Lligat i del veí Cap de Creus, són ben presents a les
pintures de Dalí, com a fons o com a motiu central. I si els somnis van ser la
gran descoberta de Freud, l’obra de Dalí, tan onírica com corprenedora,
escatològica, també, ens en ha donat una visió tan rica com complexa, per
exemple, amb els calaixets a mig obrir o oberts de “El escritorio
antropomórfico” (1936), que representen aquests somnis que van obsedir el
pintor i l’inspiraren per a les seves minucioses i complexes obres, que una
atmosfera especial al embolcalla.
Carme Arnau
Clckeu a sobre per veure la sèrie completa
Un bon amic i gran fotograf, en Jordi Piqué, es dedica ara a fer uns extraordinaris montatges amb IA. que a voltes penja a YOU tube.
Us proposo que veiu un dels darrers que ha fet basat en el quadre de Las Meninas de Velazquez. Jo l'he trobat impressionant i no puc ni imaginar les hores de feina que hi ha al darrera d'un video com aquest. I alhora m'ha fet pensar que també el cinema tradicional comença a estar amenaçat.
Aquí el teniu perquè en gaudiu i us admireu.
L'altre dia vaig tornar a escoltar una vegada mes l'ària Stride la vampa en la magistral versió de la contralt Fiorenza Cossotto que va interpretar el 1978 dirigida per Von Karajan a Viena.
La filmació, molt antiga, és bastant deficient però en canvi la veu no pot ser més indicada per aquest paper i mereix ser escoltada encara després de gairebé cinquanta anys
Avui us proposo que veieu un nou programa de TVE d'aquesta
temporada. Es tracta de El perro andaluz, un programa en format de
late show que s'emet els dijous a les 11 de la nit a la primera cadena de
televisió espanyola. Però
si resulta massa tard per vosaltres sempre el podeu recuperar RTVE a la carta en
aquest enllaç.
Dirigit i presentat per Manu Sánchez, un periodista i humorista
andalús, entrevista a interessants personatges amb un estil informal i molt
ocurrent. Unes converes que completa amb peces musicals i un parell de llargs
monòlegs en els que comenta temes d'actualitat política i social. El programa
s'emet en directe desde Sevilla però de tant en tant viatge a altres capitals
espanyoles
Ja veureu que es una alenada d'aire fresc
Per
nombrosa gent és una tortura
i
per a d’altres la joia del viure,
conjuminar
el plorar i el riure
sense
poder saber el temps que dura,
si
tu has viscut feliç o així t’ho penses
si
has hagut de patir de nit, de dia
si no trobes pas mai la “dreta via”
si
veus com el pensar no té defenses
vol
dir que tots estem vius de miracle
vol
dir que tots vivim falsedat trista
vol
dir que tots gaudim d’un espectacle
vol
dir que tots formem part d’una llista:
no
en sabem la raó ni el seu autor
si
en canvi fóra autora molt millor!
Valentí Gómez-Oliver
(del Darrer
llibre, en premsa)
En el marc del 150 anivrsari del neixement de Pau Casals el Palau Robert presenta una breu però intressant exposició que il·lustra la seva trajectòria com a músic i com a activista per la Pau al llarg de tota la seva vida.
Sempre exiliat despres de la Guerra Civil, va deixar d'actuar en públic en
protesta pel règim franquista i no va poder tornar a Catalunya perquè va morir
el 1973, abans del Dictador.
La mostra s’estructura
en cinc àmbits. Un primer espai introdueix la figura de Pau Casals (El
Vendrell 1876-San Juan de Puerto Rico, 1973) i en destaca el seu virtuosisme
però també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia. Un segon
àmbit subratlla la música com a art de comunicació i entenia la partitura
no com un document fix sinó com un text viu, susceptible a noves
interpretacions. Un tercer bloc, recull la música com a eina de compromís i
protesta i reivindica el paper social de l’artista. El quart àmbit posa de
relleu la música com a missatge de pau.L’exposició tanca amb les opinions de
diverses personalitats sobre el llegat d’un dels catalans més universals.
Aquesta setmana varem anar al Palau a escoltar l'opera en concert de Haendel Ricardo Primo. Havia de cantar el gran contratenor Orlinski. Malauradament va cancel·lar la seva actuació però afortunadament va ser substituit per Hugh Cutting, tambe un bon cantnt. Tot el repartiment i l'orquestra varen sonar d'allò més be
Com que aquí no pot cancel·lar us proposo que avui escoltem Orlinski cantant una de les àries de l'òpera acompanyat per l'orquestra Il pommo d'Oro.
. Que a moltes de les innumerables obres dels
carrers de la ciutat no s’hi vegi personal treballant i semblin aturades..
. Que les obres públiques no puguin, com es fa
en tants sectors econòmics, treballar a dos torns i reduir així la seva durada
i els inconvenients que suposen pels ciutadans.
. Que, per exemple, la remodelació de Les
Rambles, una obra de superfície, que va començar el 2022, encara estigui a mig
acabar.
. Que, també per exemple, les obres per arreglar les
voreres d’un tram de 600 metres del carrer de Balmes entre Plaça Molina i
General Mitre hagin durat 21 mesos.
. Que malgrat l’imminent perill del triomf de
la ultradreta en els properes eleccions els partits d’esquerra i especialment PODEMOS
hagin renunciat a la imprescindible unitat.
. Que no es pugui impedir la vinguda a Espanya
de Milei, un boig delirant que només ha arribat per insultar als polítics i
periodistes espanyols.
. Que amb l’ínfim nivell intel·lectual, manca
de programa e incultura dels líders i representants de Vox i el PP una part tan important dels ciutadans
d’Espanya pugui votar aquestes opcions tan autoritàries i neofeixistes.
. Que Silvia Orriols digui que li sembla bé
que els catalans votin a Vox en lloc d’Aliança Catalana que no es presenta a les
eleccions espanyoles.
. Que tret de les honroses excepcions d’Espanya
i Canadà els màxims responsables del mon occidental siguin tan covards a l’hora
de manifestar una actitud enèrgica davant les humiliacions a les que reiteradament
els sotmet en Trump.
. Que després de tants anys de discussions Europa no
hagi decidit encara si convé o no el canvi d’horari.
Es
compleixen tres mesos de la visita del Papa Lleó XIV a Madrid, Barcelona i les
Illes Canàries, on va pronunciar diferents discursos, tots plens de coherència
i sentit comú, amb missatges que varen ser rebuts com una glopada d’aire fresc
dirigida a la comunitat cristiana, al clergat, als emigrants, als malalts, als
més vulnerables, a tota la població que el va voler escoltar i també als
polítics i governants.
Una bona part d’aquests últims van ser els
destinataris al Congrés dels Diputats a Madrid, escoltant una amplia reflexió
del Sant Pare que intentava transmetre la necessitat de que la gestió i la
convivència política fos més humanitària, respectuosa i solidaria. Set minuts
de aplaudiments van ser la resposta a Lleó XIV dels allà reunits, però santa
innocència dels que van pensar que el succeït durant aquells minuts de comunió
parlamentaria podia ser un senyal per compartir en endavant camins de respecte
i coherència a la seva gestió. Res més lluny de la realitat habitual, plena
d’enfrontaments, burles i desqualificacions provocant una sensació profundament
decebedora i de vergonya aliena.
De seguida van tornar a aparèixer les
recriminacions i els insults creuats. Van seguir les amenaces contra el
president espanyol, els processos judicials, alguns generant dubtes i altres
que semblen fruit de “el que pugui fer, que faci”. I més tard la greu crisi
migratòria a Ceuta, la seguretat nacional, el comandament únic; i entretant el
preu dels àtics a Madrid, per els núvols. Què estaran pensant els lloats i
venerats sants que habiten als núvols de cotó diví, després de veure la reacció
de diputats i senadors a les paraules de Lleó XIV i el posterior comportament
fals i irrespectuós de manera continuada ? Com a mínim deuen estar fent-se
creus, mai millor dit, i sense capacitat miraculosa cap els càrrecs de màxima
responsabilitat política als partits que governen i als que estan a la
oposició, per fer-los canviar. Cap d’aquests responsables fa res, si més no,
per ser considerats venerables per la ciutadania; tot el contrari, estan
deixant de ser venerables i honorables per convertir-se en enemics. I com ha
dit recentment Iñaki Gabilondo “quan els rivals polítics deixen de ser rivals i
es converteixen en enemics, la situació es perillosa”. Deu nos en guard!
El passat divendres 25 de
setembre, en el marc de les Festes de la Mercè, vaig tenir l’oportunitat de
fotografiar els concerts de l’Avinguda de Maria Cristina des de l’escenari i de
viure, per primera vegada, l’experiència de sentir la música i compartir
aquests moments amb els artistes des de dins.
Avui us presento una selecció de fotografies del reportatge que vaig fer a Teràpia de Shock, el grup garrotxí de pop-rock català que em va donar l’oportunitat de viure aquesta experiència tan
especial.
Nascuda l’any 2006, la banda va acomiadar-se dels escenaris deu anys després, però aquest any ha tornat amb una gira solidària que l’ha portat a actuar en diversos festivals i festes majors d’arreu del
país.
Una experiència molt especial, tant per l’oportunitat de fotografiar-los des de l’escenari com per poder viure els concerts des d’una perspectiva completament nova. Espero que les gaudiu!
Clickeu a sobre per veure tota la sèrie
Alhora introduirem com a complement de les paraules de las Imma
una il·lustració preparada expressament per el bon company i pintor, en Miquel Bort, que s’ha ofert generosament a aquesta
col·laboració.
Comencem avui aquest sèrie amb un text del Quadern gris de Josep Pla.
Avui us proposo que escolteu una ària extraordinària. Es tracta d'un bis que Jonas Kaufmannn va oferir davant dels interminables aplaudiments d'un públic commogut per la seva interpretació de L'addio a la vita de Tosca. La veu de Kaufmann ha madurat però manté una extraordinaria qualitat.
Foto: Lluís Ayguadé
A la sala s'exposicions de la botiga de FUJI al començament del carrer Gran de Gràcia es presenta fins el 26 d'Octubre una magnifica exposició de Francesc Fàbregas que ja s'ha presentat en d'altres espais d'exposicions. Es tracta d'un excel·lent treball en que es retraten en paralel dues illes tan diferents com Formentera i Islàndia. I ho fa en un blanc i negre espectacular i sobretot amb una molt original composicó D'aquí el títol de l'exposició FORMENLANDIA.
Si podeu no us la perdeu i us deixo la crònica que en vaig fer pel NÚVOL fa unes setmanes amb motiu de la seva presentació a Sant Just, el poble del fotògraf.
Nova entrega de proverbis llatins, una de les meves petites aficions.
Malitia suplem
etatem.
La malícia supleix l'edat.
Excusatio non petita
acusatio manifesta.
Una excusa no demanada és una acusació
manifesta.
Propium sapientibus est mutare consilium.
És propi de savis canviar de parer.
Primum
vivere deinde filosofare.
Primer menjar i després filosofar.
El restaurant té un aire
de petit bistrot molt acollidor. Té poques taules al menjador i unes
quantes places a la barra, potser per això fan dos torns de cuina, a les 13 i a
les 15 hores al migdia i a les 20 i 22 hores al vespre.
La carta presenta un bon
nombre dels plats que esperes en un restaurant gallec: una empanada amb farcit
diferent segons el dia, un pop a feira tradicional, que es pot demanar
sense patata, perquè val la pena reservar la gana per altres plats que la
mereixen més. És el cas de la seva amanida russa amb escopinyes o les seves zamburinyes
acabades amb all i oli de mango (segons el Termcat n’hauríem de dir petxina
variada de la zamburiña, però n’accepta el seu us col·loquial).
La carta de vins té un
bon assortit de les varietats albarinyo, godello, o treixadura de les terres
gallegues. Per les postres tasteu una reinterpretació del formatge O Cebreiro
amb codonyat servit en forma de canaló.
Aquesta setmana l'Òpera de Catalunya estrena al teatre de la Faràndula de Sabadell "L'elixir d'amor" de Donizetti.
Per celebrar-ho proposo que aquesta setmana escoltem la seva més emblemàtica ària "Una furtiva llàgrima" I ho farem en la veu de qui avui ès sens dubte el millor tenor espanyol, en Xabier Anduaga, en una interpretació de fa tres anys al Metropolitan de Nova York.
Com ja sabeu soc suscriptor de elDiario.es des de fa molt de temps i de tant en tant copio algun del seus articles, especialment el Boletin del Director que cada dissabte l' Ignacio Escolar escriu pels socis del diari.
El d'aquesta setmana m'ha semblat molt interessant perquè descriu amb tot detall les maniobres dels fons voltors espanyols, que no tots son extrangers, vinculats a famílies de les ràncies classes aristocràtiques espanyoles,vinculades a més directament amb l'extrema dreta.
Posa a prova la capciat d'investigació de la premsa lliure que tracta de lluitar contra la impunitat judicial de la que difruten aquests veritables carronyers.
És una mica llarg però veureu com paga la pena llegir-lo encara que en acabar gairebé et posaries a plorar. I si voleu, aprofiteu i feu-vos socis de el Diario.es. Amb una qüoeta anyal de només 60 euros tindreu una informació digital bona i fiable, que falta fa!, i recolzareu un dls pocs exemples de periodisme lliure.
Olis sobre plafó de fusta
M’interessa especialment la força d’algunes plantes, branques i fruits, per mostrar-ne el potencial. Manifesten una extraordinària evolució formal; inclús un cop mortes o tallades ofereixen un aspecte formal sorprenent, no sempre amable però carregat d’expressivitat.
Clickar sobre la imatge per veure la sèrie
La Fundació Catalunya La Pedrera acaba
d'inaugurar una important exposició dedicada a l'artista pluridisciplinar
alemany ANSELM KIEFER, reconegut intenacionalment.
L’exposició, que porta per títol «La vida
secreta de les plantes. Anselm Kiefer a la Col·lecció Grothe» ofereix una
aproximació concentrada i significativa al seu ampli univers conceptual a
partir d’una selecció d’una quarantena d’obres procedents de la col·lecció
privada de Hans Grothe, una de les més importants dedicades a l’artista,
complementada amb peces d’altres col·leccions privades.
A través d’un ampli recorregut la mostra revela la complexitat
simbòlica i material de la producció de Kiefer, tot posant en relleu la
coherència d’un projecte artístic que es presenta a través de múltiples formes i
suports: pintura, escultura, instal·lació, fotografia i llibre d’artista.
Tot això convida a endinsar-se en una reflexió profunda sobre la memòria, la
matèria i el coneixement.
Havíem vist ja a un temps una mostra del seus treballs de gegantins formats
a les enormes naus de la planta industrial de la Fundació Sorigué a Balaguer que ens varen
impressionar. En aquesta ocasió les obres tenen uns menors formats però una
expressió estètica i poètica mes diversa e igualment remarcable.
Trobo recomanable veure abans de començar la visita o potser a mig camí el vídeo en el que s’expliquen el pensament i les formes de treballar de l’artista.
No us la perdeu. Tot seguit podeu veure en el següent reportatge algunes de les peces que més m’han cridat l’atenció.
Aquest post recull sis bons llibres que tenen en comú
estar escrits per autor@s provinents directament o familiarment dels antics
països socialistes de l’Est d’Europa i que en les seves trames està present el
que va ser l’anomenat “socialisme real”. Començarem per dues novel·les
guardonades amb el prestigiós premi Booker. El búlgar Gueorgui Gospodínov va idear en ‘El refugi del temps’ (Periscopi i, amb el títol ‘Las tempestálidas’,
Fulgencio Pimentel) una residència de gent gran malalta d’Alzheimer amb les
habitacions decorades amb referència als anys de joventut dels seus usuaris. A partir
d’això, el text fa un repàs ric i suggerent sobre Europa i especialment sobre
els paisos de l’Est.
La’altre premi Booker li han donat més recentment al
canadenc d’origen hongarès David Szalay amb ‘La carn’ (Amsterdam i Feltrinelli, on es revisa la vida d’un home
nascut a Hongria als anys setanta. La masculinitat clàssica i els seus aspectes
més definitoris, com ara el sexe, la ira i la incapacitat de sentir o
d’expressar els sentiments, és el centre d’aquesta novel·la d’aparença simple
que va conquerint lentament l’interès del lector.
També és d’origen hongarès la família del suís Nelio Biedermann. La campanya de
marketing sobre ‘Lázár’ (Edicions 62
i Salamandra) està ajudant molt al seu èxit de vendes, però genera una
expectativa literària excessiva. Tanmateix, és realment meritori que l’autor
tingués sols vint-i-un anys quan la va donar a publicar i també que hi expliqui brillantment els enormes
traumes del seu país durant el segle XX a través de l’esdevenir d’una família
aristocràtica.
Ja hem recomanat en diverses ocasions llibres de la
catalana d’origen txec Monika Zgustova.
Ara, a ‘La traductora dels haikus”
(Galaxia Gutenberg en català i castellà), explica la complicada evolució d’una
família txeca molt similar a la seva, que va haver d’exiliar-se buscant un
futur millor.
A ‘Ràdio Sarajevo’
(Angle Editorial i Asteroide), el bosnià Tijan
Sila, ara resident a Alemanya,
utilitza els seus records personals per evocar la terrible guerra que a
començaments dels 90 varen patir els antics iugoslaus, amb el setge de Sarajevo
com a protagonista.
I acabem aquest repàs amb “El mag del Kremlin” (Edicions 62 i Seix Barral), escrita per
l’assagista i politòleg italosuís Giuliano
da Empoli i amb una bona versió cinematogràfica que podem veure ara a
Movistar. És un llibre entretingut i molt aconsellable per entendre els canvis
en la forma de governar entre les eres de Ieltsin i Putin a través d’un
personatge de ficció que es converteix en el màxim assessor de Putin i viu
l’auge dels oligarques i la caiguda d’alguns d’ells.
Com vaig comentar, la darrera setmana vaig anar al Liceu a l'estrena de la temporada amb l'AIDA, interpretada per la meva admirada Anna Netrebko. Em va agradar força el montatge i l'escenografia. Però la veritat és que la interpretació de la soprano no em va deixar gaire content. Com ja sabia, la seva veu s'ha engruixit i encara que sigui atrevit dir-ho em sembla que ha perdut el seu timbre i ductilitat, la seva elegant modulació. Segueix cantant molt bé pero trobo que ja no és la que era. Una petita decepció.
Per compensar-ho, proposo que avui l'escoltem en "Addio del passato", una de les àries més conegudes de la La Traviata en una de les millors versions que he vist d'aquesta òpera, enregistrada a Salzburg el 2005 i en la que feia parella amb Rolando Villazón.
TV3 (3Cat ara) està programant els dilluns a la nit els capítols de la sèrie GÈNESI dedicada a la història del cèlebre restaurant EL BULLI i les persones que més directament varen estar implicades en el projete com Ferran Adrià, el seu germa Albert i el soci i cap de sala Jordi Soler
La sèrie esta dirigida per David Pujol i els principals papers interpretats magníficament per Miquel Fernandez, Ivan Massagué i Carlos Cuevas.
Mereix una especial menció la interpretacio, tant en la parla com en la gestualitat, de Fernandez que gairebé ens fa creure que es el mateix Adrià qui interpreta el seu paper.
El guió molt ben trabat amb rigor i sense sensacionalismes manté sempre l'atenció i l'interès de l'espectador
La sèrie es de 6 capítos dels quals ja se n'han emès quatre en els dos darrers dillusn . Els trobareu al canal ·CAT-
A ne pas manquer!
El
Barquer, l’obra que vàrem veure al Teatre Lliure la darrera
temporada s’ha emportat tres dels guardons dels que atorguen els Premis Teatre
Barcelona: Millor espectacle, millor direcció i millor Interpretació de
repartiment. Aquest darrer l’ha obtingut la nostra col·laboradora l’Imma Colomer que brodava el seu paper
i a qui tornem a felicitar des d’aquí.
Aquest reconeixement arriba en un bon moment, quan es celebra el 50 aniversari
del Teatre Lliure del que ella en va ser fundadora.
Que per molts anys puguem gaudir de les teves actuacions i dels recitats que ens regales des del Blog.
Aquesta tarda gràcies als bons amics Francesc i Maria Jesús tindrem la sort de poder escoltar la 9ena Simfonia de Beethoven a l'Abadia de Montserrat, interpretada per la Simfònica del Vallès i l' Orfeó Català.
Comencem aquest curs del nostre post recomanant cinc
novel·les que tenen en comú no sols el fet de que estan escrites per dones sinó
també que, amb major o menor claredat, tenen una perspectiva feminista. El
primer, ‘Musclos per sopar’ (Petits
plaers/Pequeños placeres), de l’alemanya Birgit
Vanderbeke, és una petita (per la seva brevetat) joia (per la seva
primorosa redacció) dedicada a revisar el domini masclista d’un home sobre una família
que l’espera a sopar amb el seu plat preferit sobre la taula. Un subtil i
eficaç al·legat contra el patriarcat.
La jove gallega Nerea
Pallares reivindica a ‘Punto de
araña’ (Asteroide) la funció de les ‘palilleiras’, xarxeras, obreres i
mariscadores a la Costa de Morte i ho fa amb un treballat mosaic d’eines
literàries i una barreja de realisme i impuls oníric i fins i tot mitològic.
També és molt jove la canària Lana Corujo, qui a ‘Han
cantado bingo’ (Reservoir Books)
narra, amb el ric vocabulari de l’illa de Lanzarote, una història d’infància
amb un desenvolupament que acaba sent tràgic.
Els dos llibres següents afegeixen la coincidència de que
les protagonistes parteixen les seves trames d’una situació de separació o
divorci de les seves parelles i que tenen un estil literari experimental
arriscat però al meu parer molt ben resolt. La mexicana Valeria Luiselli, qui escriu en anglès, ens ofereix a ‘Principi, mig, fi’ (Angle i
Feltrinelli) un viatge d’una mare amb la seva filla a Sicília, des d’on havia
emigrat l’avia de la mare. A l’estada al sud d’Itàlia són mot presents no sols
la recuperació de la història familiar sinó també les referències a les cultures
grega i romana.
La nord-americana Catherine
Lacey s’atreveix a “El libro Moebius”
(Alfaguara) a publicar dues narracions amb un muntatge editorial que permet
començar indistintament per l’una o per l’altra. La vivència de la separació es
combina amb reflexions sobre l’art, l’amistat i el sexe, en uns textos breus i
densos.
Ara que l’estiu ja es passat, ara que la
memòria ens permet recordar els dies i moments viscuts durant el període
habitual de vacances de la majoria de ciutadans, em sembla adient Sr. Editor
que ens preguntem si aquest estiu hem anat o hem fet vacances. Entenc que la
resposta pot tenir molt a veure amb diferents factors; la edat, el moment
vital, la curiositat, el gaudir d’allò diferent o el poder adquisitiu.
Pel que fa a l’edat, els més petits
gaudeixen de les vacances, els adolescents les comencen i les acaben esgotats,
els treballadors les desitgen, la majoria de jubilats ho estan gairebé sempre i
els més grans expliquen les que van viure. La salut i les facultats físiques
condicionen a l’hora de planificar-les i de fer-les; i el desig de conèixer
territoris i cultures condiciona el destí. Voler viure experiències programades
o imprevistes determina el com, i el nostre pressupost estableix on.
Però, quan podríem afirmar que a més
d’anar, fem vacances en el sentit més literal d’evasió, descans, recuperar
energies o fer allò que desitges i no pots fer la resta de l’any? Es evident
que el ventall de respostes seria ampli, depenent dels condicionants i
situacions de cada individu, i sens dubte igual de divers que el nombre de
circumstancies que avui, el segle XXI, fan impossible gaudir amb satisfacció
d’aquest període.
I per mi, Sr. Editor, hi ha una que em
sobrepassa amb diferencia per d’amunt de totes altres, la massificació. Des de
final de juny fins ben avançat el setembre, es un fenomen que impedeix gaudir
del que gairebé tots anem recercant. Els paisatges se’ns presenten conquerits,
les platges saturades, les terrasses comprimides, les carreteres emboçades, les
estacions i aeroports col·lapsats. Tot plegat es una pressió que em fa avorrir
aquest moment de l’estiu. Només de matinada pots tenir la sort de escoltar el
cant d’un ocell, la remor del mar, o veure l’horitzó lliure de caps o esquenes
humanes, fins i tot observar el color del terra del carrer on camines, lliure
d’humans d’arreu. Tots, privilegis llunyans a l’estiu.
Cada any que passa tinc menys ganes d’anar de
vacances a l’estiu perquè llavors no puc fer-les. I no em digueu que es el
mateix, perquè ni “tanto monta”, ni “monta tanto”.
Entrades
Comentaris
