diumenge, 31 de juliol de 2022

Summertime: Tancat per vacances


Com cada any quan arriba el final de juliol tanquem per vacances, que ja ens les mereixem. Al llarg d’unes 48 setmanes devem haver penjat uns dos cents trenta posts gràcies a l’esforç del generós equip de col·laboradors. El passat mes de novembre vàrem commemorar, com recordareu, la publicació del post número 3000 de PROVA I ERROR amb un seguit de cròniques i col·laboracions especials.

Pel que fa als fets d'àmbit general aquesta ha estat una temporada  molt complicada on la gerra d’Ucraïna ha posat en evidència la fragilitat del sistema econòmic i polític que ens hem anat inventant. Com és possible que un conflicte entre dos països que representem de l’ordre del 2’5 % de la població i el PIB mundial hagin pogut trastornar les economies tant dels països més rics i desenvolupats com dels més pobres?. Crisi de recursos energètics, elevadíssima inflació, risc de depressió, conflictes geopolítics de tota mena, etc, etc. És ben evident que aquest sistema de globalització comporta el que jo anomenaria una economia de natura pandèmica en la que qualsevol virus econòmic o política en el  lloc més llunyà pot desfermar una crisi a nivell mundial. I ens pot deixar ben desprotegits amb el nostre sistema immunitari indefens.

Però bé, és hora de pensar amb l’estiu i confiar que a la tardor arribin temps millors , encara que la veritat és no en té gaire la pinta. 

Per acomiadar-nos abans de baixar la persiana us proposo que escoltem “Summertime” la mítica cançó de Porgy and Bess del George Gershwin.

Ho farem amb la magnífica veu d’Andrea Motis i el quintet de Joan Chamorro acompanyat de Scott Hamilton al saxo. Una magnifica versió d’un dels grups de jazz més interesants de Catalunya.




divendres, 29 de juliol de 2022

L'escandol de la gestió de Can Barça


El que volen es sortir a la foto

No soc soci del Barça ni especialment culé. Un simple aficionat que de tant en tant veu algun partit del Barça i que m’alegro de les victòries de l’equip. Tampoc soc un expert en matèria d’economia dels clubs esportius però el que estic observant molt per sobre els darrers anys a Can Barça clama al cel.

La gestió de l’antic president s’ha demostrat absolutament nefasta. Ha deixat un Club absolutament arruïnat desprès de gastar centenars de milions en fitxatges de jugadors que han donat resultat molt pobres i que s’han traspassat amb pèrdues després de temporades nefastes. S’ha generat una massa salarial que resulta molt superior  a la de clubs equivalents com el mateix Real Madrid. És evident que el que es pagava a Messi va influir el que es pagava a la resta de jugadors que estaven molt per sobre dels salaris de mercat.

I tot això sense que s’hagi demanat responsabilitats a Bartomeu i la seva junta Directiva que com es diu “se han ido de rositas”.

La situació arriba a un estadi esperpèntic en el que el club fitxa jugadors que no pot inscriure, vol prescindir de jugadors que no marxen perquè en lloc tindran aquests salaris dels que gaudeixen a Can Barça, la Lliga de futbol intervé els seus contes i impedeix noves incorporacions etc, etc.

I amb aquest panorama el Sr Laporta i el seu brillant equip s’inventa palanques financeres, que consisteixen en vendre per avançat a fons d’inversió de dubtosa reputació molt bona part dels ingressos dels propers 25 anys en matèria de drets televisius i merchadaising. D’això se n’ha dit sempre “pan para hoy, hambre para mañana”. I quan ni en Laporta ni els seus amics ja no hi siguin el club seguirà veient minvats els seus ingressos que ja ha cobrat ara per anticipat

I què es fa amb aquest ingressos extraordinaris. Doncs tornar a començar la roda. El Barça fins avui ha gastat en drets de traspàs de cinc jugadors la mòdica quantitat 158 milions d’euros. Xifra superior a la que han gastat el clubs europeus més potents ( Bayer 137, Arsenal 132, City 108, Leeds 108)  Oi que sembla increïble?

Es dirà que aquests jugadors amb la seva imatge, el seu prestigi i el seu rendiment es paguen ells sols la fitxa i el sou perquè generen molts ingressos en matèria de títols, drets televisius i de merchandaising. Sí, sí, com els que ens han portat ara a la ruïna...

En lloc de continuar potenciar la pedrera on tenim grans promeses, tenir paciència i acompassar la despesa a la realitat financera del club, que a sobre ha de reconstruir properament l’estadi i jugar una temporada a Montjuich, ens llancem altra cop a la megalomania dels directius a qui només preocupa la seva imatge i el seu prestigi personal.

Realment tot això fa fàstic i ha aconseguit que ara ja no vegi ni els partits de futbol que juga el Barça. La qual cosa es una mesura de sanitat cultural molt bona. Gràcies Laporta i Cia.

dijous, 28 de juliol de 2022

El Museu de la Terracotta a La Bisbal


Si passeu a prop de la Bisbal o aneu sovint a l’Empordà paga la pena que us atureu a visitar el Terracota Museu de la Ceràmica que està situat a peu de la carretera que travessa la població.

Ocupa unes naus de grans dimensions del que havia sigut una important fàbrica de terrissa. Va començar les seves activitats el 1922  i va experimentar successives ampliacions i va tancar el 1984. Afortunadament, el 1987 l’Ajuntament de la població va adquirir l’immoble i això ha permès la conservació d’un patrimoni històric molt important i la constitució d’un museu magnífic.

Podreu fer un veritable repàs de les tècniques tradicionals de la ceràmica, entrar a tres impressionants forns de cocció de llenya, veure tota mena d’eines que es feien servir i admirar peces de ceramistes de referència de la població. També hi ha un parell de vídeos que il·lustren tots els processos de producció emprats abans i ara. La planta superior del museu està dedicada a la mostra de les creacions dels ceramistes actuals .

Finalment, hi ha sempre exposicions temporals. Aquest estiu es ppot veure una mostr del trebal a quatrmans del pintor Modest Cuixart i el ceramista bisbalenc Carles Sala.


 

dimecres, 27 de juliol de 2022

L'Impuls nòmada a Torroella


Si aquest estiu passeu per l'Empordà us recomanao que visiteu el Palau Solterra a Torroella de Montgrí. És un palauet preciós on la Fundació Vila Casas concentra les seves col·leccions de fotografia. I a part dels fons permanents organitza regularment exposicions  monogràfiques.

Aquest estiu sota el títol de L'IMPULS NÓMADA es presenta l'obra de Jordi Esteva un viatger infatigable que una considerable obra fotogràfica, literària i periodística sobre els nombrosos paisos que ha visitat. al llarg de la seva dilatada carrera.

Aquí teniu la crònica que hem publicat al NÚVOL sobre l'exposició




dimarts, 26 de juliol de 2022

El Jardí del Vellard


No podia marxar de vacances sense recomanar-vos un restaurant de la zona del Maresme, el meu lloc habitual de platja de proximitat, i és clar, després i fins i tot abans d’un bon bany, res com un bon dinar.

 El jardí del Vellard està situat a Sant Vicent de Montalt, just a la línia fronterera amb el municipi d’Arenys per la banda de muntanya, des del jardí no veureu el mar, però gaudireu de l’ombra d’una morera gegant. El menjador de l’interior de la casa, decorat amb un estil, que ells mateixos anomenen “retro-avantguardista”, us acollirà els dies d’hivern que faci massa fred a fora.

 La seva és una cuina tradicional, ben elaborada amb una excel·lent relació qualitat preu. Disposen d’un menú de migdies en laborables i festius (de 20 i 28 €) i una carta de tapes, racions i entrepans de pa de brioix per les nits. Els arrossos, que els serveixen també en paelles individuals, són molt gustosos, especialment el d’espàrrecs de marge i cansalada confitada, una cansalada que es desfà a la boca; l’arròs a la llauna amb gambes és espectacular, igual que els seus plats amb pèsols del Maresme, quan n’és temporada. Per les postres, sempre demano la pasta de full calenta amb crema i iogurt cruixent, totes estan incloses en el menú, algunes amb un petit sobre cost. La majoria de vins de la carta es mouen entre els 12 i 20 euros. Podeu fer un brindis final per un bon estiu amb algun dels seus combinats que ofereixen sota el títol de Txin-txin (espero que no ho diguin a cap japonès).

 Que tingueu unes bones vacances, brindo per tots i totes nosaltres, campay!!! (per si hi ha algun japonès ;-).

Carrer Riera de Torrentbó, 1,
08394 Sant Vicenç de Montalt, Barcelona
+34 937910003
https://www.eljardidelvellard.com/

diumenge, 24 de juliol de 2022

L' Ària dels dilluns

Aquesta segona quinzena de juliol es presenta al Liceu l’opera Norma de Vincenzo Bellini que té una de les àries més boniques del repertori operístic.

Avui l’escoltarem l’ària Casta Diva interpretada per la gran Montserrat Caballé en una versió ja mítica que es va enregistrar el 1974 a l’aire lliure a l’Arena d’Orange.  El mistral que bufava aquella anit va estar a punt de provocar la supressió de la representació. Malgrat les dificultats testimonis de la representació recorden encara aquesta magistral interpretació. Escolteu-la amb atenció perquè no crec que es pugui cantar millor.


dijous, 21 de juliol de 2022

Les aquarel·les de l'Albert

Continuem amb les breus sèries d'aquarel·les de l'Albert Barella, que pinta tots els racons per on passeja.

Avui us presentem diferents paisatges que l'han inspirat. 

Clickeu a sobre per veure la sèrie completa



dimecres, 20 de juliol de 2022

La síndrome d'Ulisses

 

Encara que faci tanta calor si passeu pel Palau Robert, a la cruïlla de la Diagonal i el Passeig de Gràcia, atureu-vos un moment al jardí per veure una curiosa exposició de fotografia. A “La síndrome d’Ulisses” el seu autor, Josep Maria Palou (cap connexió familiar amb mi), utilitza la tècnica de la múltiple exposició per mostrar-nos el seu món oníric, al voltant del viatge al llarg de la vida. Aquí teniu la crònica que hem publicat al NÚVOL.



dimarts, 19 de juliol de 2022

Càstigs bíblics


Rosa Montero i Nuria Labari són periodistes i escriptores, resideixen a Madrid, són feministes i, tot i tres dècades de diferència d’edat, són amigues. Des de fa uns mesos tenen també en comú que han publicat dos llibres molt bons.  “El peligro de estar cuerda” (Seix Barral), és un magnífic assaig de Rosa Montero que es llegeix com una novel·la parcialment autobiogràfica i també històrica, un experiment lúcid, valent i preciós a través del  qual i afegint informacions científiques interessantíssimes rebem pistes sobre les relacions mútues entre la creativitat literària i artística en general  i els problemes de salut mental. El que fa Nuria Labari a “El último hombre blanco” (Penguin Random House) és defensar a través d’una ficció barrejada amb reflexions riques i originals la idea de que algunes dones que accedeixen a les elits directives ho fan acceptant les normes del patriarcat i renunciant a estils diferents -menys competitius i més humans- de direcció. És a dir, passen a ser homes clàssics, amb la càrrega negativa que això comporta.

Qui ens ha sorprès a tots és Michel Houellebeck amb “Anorrear” (Anagrama). El to cínic al que ens té acostumats dona lloc ara a un llibre sensible i esperançat amb les cures a persones grans i a malalts com a tema central. De fet, el lector va entrant en el text pensant que “aquí hi ha trampa” i que en algun moment tot saltarà pels aires. Ans al contrari, la història ens va duent cap a la conclusió de que l’amor pot generar felicitat enmig de la desgràcia. La trama política amb la que s’inicia el llibre va així desapareixent en benefici d’unes històries familiars a voltes disperses.

M’ha agradat molt llegir el primer llibre de l’andalús Arturo Muñoz. “Por un túnel de silencio” (Pepitas de calabaza) és l’intent d’un jove de conèixer i comprendre la vida d’un guàrdia civil al País Basc als darrers anys del franquisme. A mida que es va endinsant en la història, de la ma del guàrdia i el seu fill, van apareixent clarobscurs, amb el tema de la repressió i especialment la tortura com a protagonista. El judici ètic és un exercici difícil quan ve mediatitzat per la dificultat per obtenir tota la informació i contextualitzar-la i per l’estimació cap un home jubilat. El llibre dona per més d’un debat, però em temo que la polarització que viu ara el món no és el millor marc per valorar la gran qualitat literària i el profund valor moral d’aquest text.

El veterà escriptor mexicà Alberto Ruy Sánchez ha realitzat un gran esforç de documentació per construir “El expediente Anna Ajmàtova” (Alfaguara), on posa en veu d’una confident al servei d’Stalin la història de la gran poeta georgiana. La prosa poètica d’aquest llibre ens situa tant als moviments intel·lectuals dels darrers anys dels tsars a Sant Petersburg com a la cruel repressió dels anys del terror. Tenen per mi especial interès els apartats dedicats a la història d’amor de la protagonista amb l’artista italià Amedeo Modigliani i el refinament sàdic del càstig al que Stalin sotmet a l’Ajmàtova i el seu entorn.

Acabo el darrer post del curs recomanant un llibre que tots coneixem, el “Génesis”, amb una molt treballada i bonica edició de la jove, meritòria i sorprenent editorial barcelonina Blackie Books. Sí, tots coneixem les llegendes que en formen part: la Creació, el Paradís Terrenal, l’Arca de Noé, la família d’Abraham…   Però aquesta traducció no manipulada de l’original ens mostra ara amb major cruesa la brutalitat capriciosa i sempre masclista de l’actuació divina en aquest primer llibre de l’Antic Testament, base de religions monoteistes com el cristianisme i el judaisme. La bellesa de les il·lustracions i els escrits que completen el volum fan molt més suportable i recomanable la seva lectura: una bona companyia per aquestes vacances.



diumenge, 17 de juliol de 2022

L' Ària dels dilluns

Ahir va ser el dia de la verge del Carme. I per això, en honor de totes les lectores que es diuen així, escoltarem l’havanera “L’amour est un oiseau rebelle“, de l’òpera Carmen de G.Bizet, interpretada per la gran mezzosoprano Elina Garanka.



dijous, 14 de juliol de 2022

Intimidad


"Intimidad"
és una nova sèrie de Netflix que està tenint força èxit. És curta - vuit capitols - com a mi m'agradan.

Està rodada tota ella al pais vasc i tracta de la problemàtica que genera la difussió de vídeos de contingut sexual i l'impacte que tenen sobre les vides personals i professionals de vàries dones. Una d'elles una tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Bilbao i futura candidata a les properes eleccions munincipals. Una altra una treballadora d'una aceria del Pais Basc. I la tercera la filla de l'alcadesa, estudiant de batxillerat en un institut. El cor de la sèrie és la necessitat i alhora les dificultats que suposa denunciar i fer públics aquests atacs a la intimitat de les persones, un fenòmen cada dia més frequent amb l'abús que es fa de les noves tecnologies. 

El tema està tractat de forma molt seriosa, amb rigor i sense cap mena de morbosistat. El guió i la filmació molt correctes i les interpetacions estupendes. En fí, una sèrie per recomanar com també ho ha fet en Miquel Moreno, fidel lector del Blog.


dimecres, 13 de juliol de 2022

Picasso fotografiat

Picasso i Lucien Clergue a Arles

Al Museu Picasso, al carrer de Montcada, es pot veure una inteerssant exposició de fotografies del pintor. Les va fer al llarg de trenta anys un fotògraf francès, Lucien Clergue, que va aconseguir accedir a la intimitat familiar i professional del geni.

Trobareu aquí la crònica que he escrit pel NÚVOL.



dimarts, 12 de juliol de 2022

Els Aikus australians



El nostre poeta de referència té vinculacions familiars amb Austràlia on viatja de tant en tant. I expert com és en la forma poètica dels haikus n'ha dedicat alguns a  animals, objectes o paiasatges de nostre continent antípoda. I com fa habitualment els ha il·lustrat amb els seus dibuixos. 
Com que són molt simpàtics he pensat compartir-ne alguns al Blog-

Clickeu a sobre per veure'l en format gran

 



diumenge, 10 de juliol de 2022

L' Ària dels dilluns

Núria Rial és una soprano catalana nascuda a Manresa el 1985 que està especialitzada en música barroca i renaixentista. Aquesta temporada havia d’intervenir al Liceu en les representacions de La Flauta màgica però no va poder fer-ho per temes de salut. És una llàstima perquè la Núria té una amplia carrera internacional i no es gaire freqüent que canti a casa nostra.

Per això us proposo que avui l’escoltem en la peça “Fandango tempestad grande amigo” de la Zarzuela “ Vendado es amor, no es ciego” de José de Nebra.



divendres, 8 de juliol de 2022

Guia d'activitats per nens i nenes

Si teniu nens petits al voltant vostre un convé conèixer aquesta pàgina web: AGENDA BCN KIDS on trobareu tota mena d’activitats, espectacles i entreteniments pels petits. Veureu que la informació és molt completa i us pot ajudar a trobar la millor manera de tirar endavant els cangurs que us “contractin”...  Penso sobretot per solidaritat amb els avis i àvies que segueixen aquest Blog.

Si us agrada, al final de la pàgina us podeu subscriure a la Newsletter i així rebreu setmanalment la informació sense haver de cercar-la expressament.

Visquin els nets i els seus avis!

Clickeu a sobre la imatge per obrir la pàgina de AGENDA BCN KIDS





dijous, 7 de juliol de 2022

Els gerros de la Lluïsa


Entre les moltes facetes artístiques de la Lluïsa hi ha les seves pintures sobre vidre que s'han materializat en la decoració d'una gran diversistat d'objectes.

Avui és el torn dels gerros dels que us presentem una breu mostra.

Clickeu a sobre per veure la sèrie completa



dimecres, 6 de juliol de 2022

La Barcelona del segle XIX fotografiada


Les dressanes de Barcelona

L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona presenta a la seva seu del carrer de Comerç una exposició de  fotografies de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX.  

Els amants de la ciutat i de la fotografia antiga gaudiran amb aquestes fotografies originals de l'època que formen part dels fons de l'Arxiu i que rarament es mostre en públic. 

Aquí teniu l'article que vaig escriure pel NÚVOL.


dimarts, 5 de juliol de 2022

La insuportable lleugeresa de la Justícia

 


Resulta inquietant que decisions judicials que semblaven fermes i inamovibles puguin modificar-se al cap del temps per haver variat la composició dels Tribunals. Es el que ha passat, com se sap, amb la recent sentència del Tribunal Suprem nord-americà que ha suprimit el dret universal de totes les nord-americanes a avortar, a l'atorgar als Estats la facultat de regular-lo, i per tant de prohibir-lo en els territoris respectius en funció del seu color polític. Un gir de guió inversemblant en sistemes judicials de països basats en el Dret Romà, però possible en països sotmesos al common law, com els EUA, on no hi ha una llei específica que reguli el dret a l’avortament i on és viable reinterpretar les esmenes de la Constitució a conveniència de l’orientació ideològica dels membres del Tribunal Suprem, per retallar drets fonamentals. En el dret continental europeu regeix per sort el principi de la “cosa jutjada” (res iudicata) pel qual no admissible tornar a jutjar qüestions que ja han estat jutjades prèviament (bé o malament) per un altre tribunal competent. Es tracta d’un principi essencial de la seguretat jurídica, un pilar fonamental de la justícia, però que als EUA, òbviament, no opera igual.

Es diferent el cas de la Sala del contenciós-administratiu del Tribunal Suprem espanyol que ha modificat la seva decisió inicial de no entrar a resoldre sobre la legalitat dels indults als presos polítics catalans, atès que no va admetre a tràmit els recursos de PP, Ciutadans i Vox, que pretenien l’anul·lació dels mateixos. Entre la primera decisió de no admetre els recursos, i la segona de sí admetre’ls i entrar en el fons de l’assumpte -estimant per tant els recursos de reposició presentats contra la primera decisió de no admetre’ls-, es va alterar la composició del mateix Tribunal. El que va marxa pensava d'una manera (no admetre’ls), i el que va entrar de nou, en pensava d'una altra (admetre’ls). No era pròpiament un cas de “cosa jutjada” perquè la primera decisió no era ferma i per tant podia ser reversible. El cert és que el propi Tribunal es va esmenar a sí mateix, en un galdós exercici del “donde dije digo Diego”. Sembla tot plegat rocambolesc i alhora pueril, però no és. És perfectament legítim el canvi de criteri de la Sala, pel canvi de magistrats produït, però, al mateix temps, és perfectament decebedor per molta gent que encara pot confiar en la seriositat d’aquesta creació humana, que es la justícia, i que constata que, malauradament s’assembla massa a un joc de loteria.

El que resulta inquietant, en veritat, es la insuportable lleugeresa de la justícia.


diumenge, 3 de juliol de 2022

L' Ària dels dilluns

En "La flauta màgica" que s’està representant actualment al Liceu interpreta el paper de la Reina de la nit la soprano catalana Sara Blanch. Nascuda a Darmós, al municipi de Tivissa de la Ribera d’Ebre, aquesta cantant està assolint un alt nivell i és ja avui molt més que una promesa.

Us proposo que avui l’escoltem en l’ària “Quando rapito in estasi “de la Lucia di Lammermmoor de Donizetti, enregistrada en una gala a la Provença francesa el 2019.




divendres, 1 de juliol de 2022

El blues de la inflació

Com tots sabeu, la inflació es molt mala cosa; es menja el poder adquisitiu dels diners que guanyem i estalviem , desestabilitza l´ economia obligant a pujar els salaris, la qual cosa provoca que augmentin encara més els preus i dificulta el creixement real del producte.

Malauradament vivim temps d`elevada inflació produida per un conjunt de causes en les que no vull entrar perquè això no es una classe d`economia. La inflació és un tema de rabiosa actualitat i aprofitant aquesta circumstància, em permeto recomanar-vos que escolteu aquesta original interpretació de BB King, un dels millors guitarristes de blues del segle passat, que els anys 80  estava en el seu millor moment. Va fer un concert al “Nick`s ” de  Dallas, on entre altres temes va incloure aquesta composició titulada “Inflation blues” que canta la impotència de  l`home del carrer davant els efectes de la inflació.

Per més anglès que sapigueu no resulta fàcil entendre el que diu i per tant em permeto incloure la lletra de l`original i una traducció lliure que he fet modificant la de Google, que per cert era bastant dolenta.

Aqui va “Inflation blues” de BB King.



  

Hey senyor president
Hey Mr. President

I també vosaltres,  congressistes
All you congressmen, too

Em teniu frustrat
You got me frustrated

I no sé que he de fer
And I don’t know what to do


Intento guanyar-me la vida
I’m trying to make a living


No puc estalviar ni un cèntim
I can’t even save a cent


Necessito tots els meus diners
It takes all of my money


Només per menjar i pagar el lloguer
Just to eat and pay my rent


Estic deprimit
I got the blues


I tinc tristors inflacionistes
Got those inflation blues


Sabeu, que no sóc un
You know, I’m not one


d’aquells amb celles altes
Of those high brows


Sóc un Joe normal
I’m average Joe


Em vaig criar menjant pa de blat de moro
I came up eating cornbread


Ignams confitats i guisat de pollastre
Candied yams and chicken stew


Ara agafa aquest dòlar de paper
Now you take that paper dollar


Ho és nomès de nom
It’s only that in name


La manera com aquest dòlar s’ha reduït
The way that buck has shrunk


És una p….. vergonya
It’s a lowdown dirty shame


Per això estic tan deprimit
That’s why I got the blues


I tinc aquestes tristors inflacionistes
Got those inflation blues


Senyor president
Mr. President


Si us plau, redueixi el preu del sucre
Please cut the price of sugar


Vull fer dolç el meu café
I wanna make my coffee sweet


Vull untar el pa amb una mica de mantega
I wanna smear some butter on my bread


I just quan acabo de menjar la meva carn
And I just got to have my meat


La comenceu a racionar
When you start rationing


Realment m`heu fet una jugada
You really played the game


Les coses van pujant
And things are going up


Amunt , amunt i amunt
And up and up and up


I el meu xec segueix sent el mateix
And my check remains the same


Per això estic deprimitss
That’s why I got the blues


I tinc aquestes tristors inflacionistes
Got those inflation blues