A la sala del KBr es presenta
l'exposició Joaquín Tusquets de Cabirol. La forma
eloqüent, dedicada a l'obra d'aquest fotògraf
amateur de mitjans del segle passat que tenia una qualitat de professional. La
seva obra es va descobrir de forma accidental que ha permès gaudir avui posar
en valor la seva trajectòria.
Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOL que us explicarà totes les peripècies de la descoberta i us invitarà a visitar l'exposició..
Aquest cap de setmana tot escoltant un disc d'Edita Gruberova, una de les meves sopranos favorites, he rcordat els meravellosos concerts i òperes que ens va oferir al Liceu de la que era una de les cantants mes estimades pel public barceloni. Malauradament va morir el 2021 com cosnequència d'un accident domèstic.
La seva veu era única, amb uns aguts i uns fils de veu estratosfèrics.
Us proposo que l'escolteu cantant dues àries de la Sonambula d'un dels seus compositors favorits.
Que, com en el cas de Pujol, el judici a la cúpula del BBV es faci només 12 anys després dels fets i quan el principal encausat, el President del Banc Francisco Gonzalez, té ja 81 anys.
Que Trump s’hagi convertit també en president del Comitè d’àrbitres del Mundial de Futbol.
Que la Constitució dels EEUU i els organs de control concedeixin impunitat a qualsevol dels incomptables abusos de poder que comet dia si dia no el seu President.
Que el President d’un país pugui, sense cap pudor ni limitació, en exercici del seu càrrec, fundar i enriquir-se amb una empresa de criptó monedes i en inversions en borsa que manipula a través de les seves erràtiques decisions polítiques que influeixen directament en les cotitzacions.
Que es pugi arribar al servilisme del secretari de l’OTAN , l’impresentable Mark Rutte, i de bastants dels caps d’estat de l’organització, respecte de Tump que els tracta amb absolut despreci.
Que diferents membres de la direcció del PSOE hagin tingut contactes i tramat qualsevol mena d’operacions tan sinistres amb Leire Díez, a la que només cal veure la cara per no fiar-se’n ni un pel.
Que els líders polítics assistents a la Cimera de l’OTAN a Ankara no hagin aprofitat el inversemblant regal que els va fer Erdogan per disparar-se alguns trets entre ells.
Que tants treballadors d’aquest país puguin encara seguir votant el PP després que en Feijoo, sense el més mínim coneixement de l’actual sistema de prestacions de baixa laboral, proposi la seva modificació reduint-ne les prestacions.
Recuperant dades oficials, veiem com a gener de 2025, 2 milions de persones, el 25% dels residents a Catalunya eren nascuts a l’estranger i 1,5 milions d’aquests ciutadans no tenien nacionalitat espanyola. A Espanya, 10 milions de persones, el 20% dels residents eren nascuts a l’estranger i gairebé 7 milions conservaven la nacionalitat estrangera.
Si concretem aquest pes migratori en algunes poblacions catalanes podem observar que supera el 40%, el mateix que a determinats municipis espanyols, on les tensions a la convivència van provocar greus conflictes violents, com els quevan succeir a El Egido o Torre Pacheco.
A molts indrets europeus es viuen situacions similars i els que resisteixen amb poca conflictivitat també estan exposats que qualsevol escurna atiï el foc de la confrontació violenta. A començaments de juny ho hem vist a Belfast, la capital de Irlanda del Nord, un país però, on només el 3% de la població pertany a minories ètniques. El detonant va ser la difusió d’un vídeo on un home era apunyalat per un immigrant sudanès.
Es evident que la reacció violenta als carrers de Belfast no hauria d’haver estat conseqüència d’una elevada pressió migratòria, ni d’un augment de la inseguretat. Alguns polítics i residents catòlics pro irlandesos han assenyalat grups paramilitars unionistes protestants com causants dels actes vandàlics. Altres senyalen que els unionistes protestants es senten perjudicats perquè els immigrants els priven d’habitatges i perquè l’augment de població catòlica a Belfast els fa perdre la seva identitat i cultura. I es llavors quan ha aparegut l'extrema dreta per dir que “es per culpa del home moreno que viu al costat de casa teva”.
Manipulació i tergiversació amb el rerefons encara d’un conflicte que durant tres dècades va enfrontar els partidaris d’una illa, un sol país, i els que volien pertànyer al Regne Unit. Hem tornat a observar que tot serveix per atiar corrents xenòfobes, tot i que la realitat sigui un ressentiment històric que alguns estan interessats en reviure. Cal estar alerta per evitar mimetismes.
Ha arribat
l’estiu i la platja és un dels esbarjos més cobejats, tot i que hi hagi qui la
detesta. No és el meu cas, considero que és un privilegi estar tan a prop del
mar, per veure’l des d’una taula a l’ombra d’unes moreres. Hi ha molta gent que
ha de fer centenars de quilòmetres, per poder gaudir del mateix.
Doncs sí, aquest
lloc existeix, és el restaurant Mendieta, a la platja de Sant Simó, a Mataró,
ben a prop de Barcelona, i a banda de les moreres, també tenen un espai interior,
òbviament amb una vidriera amb vistes i aire condicionat, per si ni amb l’obra
de les moreres en teniu prou.
La seva cuina va
més enllà de la de les guinguetes de platja, perquè aquest és un restaurant que
està obert tot l’any. Ofereix bona brasa de carn i peix a més de les típiques
tapes marineres o els arrossos. Tenen menú de migdia i tot.
El seu vermut és
l’Izaguirre i l’any passat tenien oferta d’un vermut i dues tapes entre 10 i 12
del migdia. Enguany, potser és que hi he anat massa tard, no ho he vist, però
tot és preguntar.
Platja de Sant Simó s/n
08031 Mataró
Tel. 630500762
Aquesta és una selecció d’alguns dels instants que vaig captar durant aquell viatge amb la voluntat de plasmar, encara que fos només una petita part, l’essència d’aquest lloc. No em va ser fàcil fer-ho, ja que implicava desviar-se d’uns espais profundament modelats pel turisme i pel consum occidental, del qual jo mateixa també formo part. Aquesta contradicció em va acompanyar durant tot el viatge.Vaig tornar amb la càmera i el cap plens d’imatgesde paisatges, rostres, colors, racons i històries.
Avui us comparteixo aquestes fotografies, una petita mostra d’aquells dies, amb l’objectiu que us transportin, encara que sigui per un instant, a l’altra punta del món.
.jpg)
Avui, amb la calor que fa, us proposo que escoltem una peça lleugera i divertida per a l'oient però ben compromesa per la cantant. Es tracta de "Les oiseaux de la charmille" dels Contes de Hoffmanns de Offenbach. Ens la interpreta la jove però plenament reconeguda soprano catalana Serena Sáenz que broda el paper.
Aquí teniu l’article escrit pel NÚVOL que comenta àmpliament una
exposició de notable interès pels barcelonins.
Dissortadament, la pel·lícula “Aro Berria”, dirigida per Irati Gorostidi, no ha tingut el ressò mediàtic que es mereix. El film en qüestió enquadra la situació dels treballadors d’una fàbrica de Guipúscoa el 1978, els quals promouen una vaga que no prospera. Decebuts, alguns abandonen l’entorn i s’instal·len en una comunitat muntanyosa on teixeixen lligams a través de cerimònies catàrtiques compartides.
Gorostidi, que filma els cossos
amb un impecable sentit estètic i visual, ubica el relat allà on acabarien
films com “Numax presenta…”, de Joaquim Jordà, la tradició de la qual es
rastreja fins a Mario Monicelli o fins i tot Chaplin (fins arribar a l’alba del
cinematògraf, la sortida dels obrers de la fàbrica). Anàlogament a
realitzadors desconeguts per la majoria com Pedro Pinho, Claire Denis o
Philippe Garrel, Gorostidi ens recorda amb contundència què significa construir
un discurs que trenqui límits i barreres, mentres s’interroga, des de la
contracara cultural de la Transició, pel cinema com a promessa de superació del
món laboral i industrial.
La d’”Aro Berria” és, sense dubte, una gran proposta que explora els marges de les identitats col·lectives que s’han constituït a Espanya en els darrers cinquanta anys. La narració s’articula al voltant de seqüències de trànsit que hipnotitzen la mirada i que penetren en la consciència de l’espectador des d’un contacte hàptic. La cineasta projecta una visió sobre la sexualitat i la natura canviant de la corporalitat que confronta les lògiques dels actuals poders administratius, els quals busquen, a través de la tecnologia, reduir tots els radis de l’acció humana a gestos previsibles.
“Destello Bravío” (Ainhoa
Rodríguez), “Los restos del pasar” (Luis Soto), “Bodegón con Fantasmas”
(Enrique Buleo), “El Agua”, (Elena López Riera), “Historia de Pastores” (Jaime
Puertas), “Trinta Lumes” (Diana Toucedo), “Espíritu Sagrado” (Chema García
Ibarra), “Aro Berria”… La sinceritat que guia tot aquest ramell de propostes,
rodades i estrenades aquí en el darrer lustre, transmet una actitud de retorn
al cos, a la pell i al misteri inherent a l’experiència de la interacció
humana, atès que l’individu occidental ha oblidat que el llenguatge construeix
la realitat, i per tant, contribueix a canviar-la.
El que agermana aquests projectes
diversos és el desig de reaprendre a mirar a través de la recuperació d’un
sentit estrany d’allò quotidià, o sigui, d’allò que donem per sabut. No es
tracta de tocar la fibra sensible o de contagiar emocions, sinó d’obrir vies
d’expressió que reflecteixin un compromís amb un món cada cop més
irreconeixible a causa de la globalització mercantil. En aquest mapa
identifiquem una tendència cinematogràfica plural que s’allibera de la pressió
de les categories per generar comunitat (o per lamentar la impossibilitat de
formar-ne una).
Fantasmes, ruralisme, gestos
folclòrics, dansa o espais liminals impregnen les imatges d’un cinema que
exerceix de contrapès tant cap als fluxos de contingut visual que inunden les
xarxes com cap a
l’espectacle que diàriament manté els mitjans en moviment. Un cinema que és del
cos perquè és de l’ànima, i de l’ànima perquè és de cos.
Un bon amic, en Jordi Piqué que es un crack de la fotografia i el vídeo digital ha construit ell sol utilitzant diverses tecnologies i programes de la IA aquest fantàtic vídeo on recrea amb música, cançó imatges icòniques de l'art de la pintura al llarg de la hitòria. No fa gaire que l'ha publicat i avui ja té més de 200.000 visites.
Aqui el teniu. Enjoy!
Com que aquesta setmana ha començat l'estiu aprofito per oferir-vos un clàssic, "Summertime" , de l'òpera Porgy and Bess de George Guershwin en la extraordinària versió de Louis Amstrang i Ella Fitzgerald.
Aquest any aprofitant que finalment he pogut viatjar amb calma i fora del
mes d’agost, he fet una estada llarga a Tbilisi, capital de Geòrgia. Una de les
raons per triar aquesta ciutat fou que, casualment, vaig visitar un restaurant
georgià a Girona i la cuinera em va parlar amb entusiasme de la
riquesa gastronòmica del seu país.
Ara, després d’un mes de gaudir-ne, us puc dir que conserva plats molt
genuïns de la zona i l’abundància agrícola del país fa que no els calgui
utilitzar productes vinguts de lluny.
He anat per feina i he preguntat a la IA què la fa especial i m’ha donat
aquesta llista de raons que he pogut verificar personalment.
Diversitat
de Sabors: La cuina georgiana combina sabors intensos i variats,
des de plats amb moltes herbes fresques fins a combinacions úniques de fruites,
verdures i espècies.
Ingredients
Naturals i de Qualitat: Utilitza molts ingredients locals i de temporada, com
fruits secs, verdures fresques, formatges especials, carn i espècies
autòctones.
Tècniques
Culinàries Úniques: La cuina georgiana destaca per les seves tècniques
tradicionals que donen un toc especial als plats, com la cocció en forn de fang
(el tone)
o l'ús d'herbes com el khmeli suneli, una mescla d'espècies característica.
Plats
Típicament Rics i Nutritius: Alguns plats famosos com el khachapuri (pa
farcit de formatge), el khinkali (raviolis de carn) o el pkhali (una
mena de paté de verdures i fruits secs) són molt complets i saborosos.
Herència
Cultural: La
gastronomia georgiana té una llarga història i està profundament arrelada en la
seva cultura, al voltant de dinars i festes amb molta presència de vi (Geòrgia
és una de les regions més antigues productores de vi).
Hospitalitat: Menjar a Geòrgia no és només menjar, sinó tot un ritual social i cultural amb una gran hospitalitat, cosa que fa que l’experiència gastronòmica sigui única i molt apreciada.
Dono fe dels 4 primers punts. Pel que fa als dos darrers, no hi he estat
prou temps per participar en cap Supra, que és el nom que rep el banquet que en
festes familiars i socials se celebra amb menjar i vi a dojo, però n’he vist un
munt d’exemples immortalitzats pel pintor de més renom del país, en Niko
Pirosmani, reviseu la seva producció i ho podreu comprovar.
Pel que fa al vi, poden presumir de 8.000 anys d’història, i de mantenir un
procés de fermentació molt especial en àmfores colgades a terra, el que fa que,
especialment en el vi negre, es noti un regust de terrissa. Les varietats de
raïm i de petites produccions són molt nombroses, potser no arriba a les
25.000, que és el nombre de rius i rierols que han comptabilitzat al país, però
de segur que si comptem les vinyes familiars, depassen aquesta xifra de llarg.
Us animo a viatjar-hi i a comprovar-ho.
Aquesta és la segona entrega dels proverbis llatins.
Aquí els teniu:
In dubio pro reo.
En càs de dubte a
favor del reu
Stultorum numerus infinitus
est.
El nombre d'enzes és infinit.
Nulla dies sine
linea.
Cap dia sense una línia.
De mortuis nihil nisi
bonum.
No diguis res dels morts que no sigui bo.
Ars longa vita
brevis.
El coneixement és llarg i la vida curta.
Manifest per a una actuació municipal decidida enfront del problema de l’habitatge
Els nostres municipis registren rècords
en l’encariment de l’habitatge que en dificulta l’accés de moltes persones i
famílies que no poden pagar-lo, o que fer-ho suposa una pèrdua greu de la
qualitat de vida en aspectes elementals com alimentació, calefacció, cultura,
educació i lleure entre altres.
Des de fa temps hi ha un dèficit
crònic d’habitatges a preus assequibles, en especial en les zones declarades
«zona de mercat residencial tensat», on es regula el preu del lloguer.
Tanmateix, és urgent adoptar altres mesures possibles des de tots els estaments, Parlament, Generalitat i ajuntaments, perquè tenen recursos per canviar les coses si hi ha voluntat política. Per això, cal actuar amb claredat i decisió sobre tots els àmbits possibles:
1.
Actualment, els nous habitatges
HPO tenen la qualificació protegida de forma indefinida. Tanmateix, els antics
tenen el període de protecció limitat i es podran vendre a preu de mercat
passat aquest termini. Els 4 anys vinents 37.000 HPO actuals passaran a preu
lliure. Cal modificar les normes perquè es mantingui la protecció per sempre i
amb caràcter retroactiu per les que encara no han caducat.
2. .El 2010 es va aprovar la creació
de 35.000 habitatges nous en les anomenades ARES. (Àrees Residencials Estratègiques).
Mai s’han desenvolupat, però són vigents.
3. .Regulant de forma efectiva els
lloguers turístics, els temporals i els d’habitacions.
4. .Facilitant que locals en desús
puguin ser habitatges si compleixen condicions d’habitabilitat.
5. Promovent que terrenys qualificats
d’equipaments sense us esdevinguin dotacionals per a gent gran, joves o
famílies vulnerables.
6. -Permeten l’ús bifamiliar o
plurifamiliar limitat i amb condicions en teixits unifamiliars de baixa
densitat, tot mantenint la tipologia de les edificacions.
7. Impulsant el desenvolupament des de
la iniciativa pública sectors pendents com Ca N’Ametller a Sant Cugat, entre la
B-30, la carretera de Rubí i l’Hospital General.
Sant Cugat, juny de 2026
Joan Barba Encarnación, arquitecte urbanista.
Recentment he escoltat un parell de vegdes un tenor mallorquí que no coneixia i trobo que té una molt bona veu: en Antoni Literas. No he trobat encara gaires vídeos seus a you tube però, encara que l'enregistrament no es gaire bo, us proposo que escolteu com a mostra el "Nessun dorma" del Turandot.
Feta aquesta
constatació sociològica, allò realment remarcable va ser la solemnitat
litúrgica, perfectament harmonitzada amb la monumentalitat del lloc, l’objectiu
de la celebració i la categoria del Sant Pare.
En
efecte, va ser un embadaliment sentir i anar descobrint el fris de cantaires
que omplia el cor i les galeries laterals i absidals de la basílica mentre entonaven
fragments de la Missa d’Angelis. Impressionava contemplar l’entrada i
col·locació d’aquella multitud de bisbes, que per moments semblava
interminable, vinguts de tota la Mediterrània, abillats tots iguals i coronats
per unes superbes mitres, talment peixos de boca oberta apuntant al cel. Neguitejava
la curiositat per veure de tan a prop l’entrada del Papa, acompanyat dels
concelebrants, pel passadís central de la basílica des de l’entrada principal fins
l’altar. Quan l’ofici va començar, el primer que em vingué al cap fou la
certesa de què l’Església catòlica, apostòlica i romana ha estat massa
reservada en l’exercici litúrgic solemne i ha menystingut la potència del seu
impacte perquè allò no hi ha cap òpera que ho pugui igualar.
Per
poc que et deixessis emportar, el ritual et transportava a una altra dimensió. Tot
tenia l’aura de la perfecció: l’elecció de l’orquestra del Liceu i de Josep
Pons, el seu director; la selecció de les corals lluint una sincronització
miraculosa; l’organista titular, Joan de la Rubia, que les acompanyava, i Marta
Mathéu, la soprano solista. I tot al servei de la Missa d’Angelis i algunes
altres peces de Millet, Gounod o Elgar. La Missa dels Àngels, composta entre
els segles XII i XV en llocs i èpoques diferents va ser unificada i publicada a
començaments del segle XX pels els monjos de l’Abadia de Solesmes, la qual cosa
va fer que Pius X, que volia que es cantés a les esglésies, ordenés a totes les
parròquies del món que l’aprenguessin perquè la considerava la més adient per
ser cantada pel poble a Roma i a tot arreu.
Tanmateix
i malgrat l’alta probabilitat d’haver-la sentit de petit, he de confessar que
no la vaig reconèixer pas quan els cants i el so de l’orgue tan sublims van
omplir aquell impressionant espai dotat d’una acústica meravellosa. Sostinc que
l’acústica és la prova del nou de l’arquitectura de la Sagrada Família. Se’m fa estrany que en les polèmiques, que ara
semblen apaivagar-se però que han estat molt enceses durant anys, no s`hagi
donat la consideració que mereix l’acústica a l’hora de jutjar l’arquitectura
sagrada. .
L’arquitectura,
però, va estar molt present aquella tarda memorable en la litúrgia de la
paraula tant als texts que es van llegir com a l’homilia del Papa. Així, la
primera lectura, treta del llibre de Samuel, feia referència al passatge on el
rei David es disposava a fer un temple de pedra per a Déu i Aquest li va dir
amb divinal ironia i per boca del profeta Natan: “Tu vas a construir una casa
perquè hi visqui jo?”. D’aquesta manera, Déu capgirava la intenció de David,
tot recordant-li que és Ell qui basteix la “casa” per a la humanitat i no al
revés.
Seguint
aquest fil, Lleó XIV va recordar que allò més important no són els edificis
materials, sinó el lloc que Déu ens ofereix en el seu cor. Això no obstant, no
va deixar de magnificar el treball de ”l’arquitecte ardent de fe”, el geni del
qual permet en grau altíssim que l’art i la bellesa siguin essent vies prodigioses
per transmetre l’Evangeli i els misteris de la vida de Jesús com succeeix a “la
catequesi de pedra, llum i color”, va dir,
que és la Sagrada Família. Finalment, l’home que s’ha erigit ell mateix
com un far en un mon convuls, covard i desorientat va definir la Torre de Jesús
com “un far obert a la Mediterrània”. La imatge és bella però potser es queda
curta veient com atrau a gent de tot arreu. Altra cosa és que la gent es deixi
orientar.
Malgrat
la presència de les autoritats civils, incloses les de més alt rang, l’acte va
ser estrictament religiós, raó per la qual el Cant del Virolai per part de
l’Escolania de Montserrat, veritable himne espiritual dels catalans, em va
semblar la cloenda perfecte. L’encesa, a l’exterior, la va veure tothom i no
tinc res a afegir.
La trobada per celebrar el post 4000 va ser realment un acte entranyable per tots els col·laboradors i lectors del Bloc que va hi varen poder assistir
L'organització de l'Espai Línia acostuma a enregistrar amb vídeo els esdeveniments que s'hi celebren. I així ho va fer en el nostre cas i ens ofereix generosament l'enregistrament que han pujat a You tube.
De manera que aquells que hi varen participar el poden rcordar i els que no hi varen poder assistir tenen la possibilitat de veure'l encara que sigui en diferit.
Gràcies a tots.
Clickeu a sobre per obrir el vídeo
La Casa Elizalde presenta, fins el 13 de juliol, la
singular exposició «Material sensible», que mostra les obres
resultants d’un taller participatiu de fotografia organitzat per la Fundació Photographic Social Vision en
col·laboració amb la Fundació Vicki
Bernadet, que es dedica a l’atenció integral i la prevenció de
l’abús sexual infantil i la sensibilització sobre aquesta realitat.
Al llarg de sis mesos vuit dones participen en unes sessions amb l'objectiu de
superar els traumes soferts
en la seva infància i aquí presenten els seus
treballs fotogràfics i els seus escrits.
Aquí teniu la crònica quevaig escriure pel NÚVOL
Poc abans de morir, Paul Auster va publicar un llibre, Baumgartner, que vaig recomanar en aquest blog i que tenia com a protagonista a un vidu. A molts ens va semblar un llegat lluminós per qui poc després seria la seva vídua, la gran Siri Hustvedt. Ara ella ens obsequia amb ‘Històries de fantasmes’ (Edicions 62 i Seix Barral), on repassa els 43 anys que varen compartir, amb les seves il·lusions, les seves penes i la seva diversió. M’ha commogut. Molt. I veig el conjunt com un díptic format per un llibre de ficció i un altre de no ficció i un homenatge a la vida i a l’amor.
A l’igual que Hustvedt, Mercè Ibarz troba en la seva viudetat i en la no ficció l’impuls i
el mètode per bastir ‘Una noia a la
ciutat’ (Anagrama), on veiem com a començaments dels 70 ella arriba des de
Saidí a una Barcelona fosca on coneix l’amor, el mar, la militància i la vida a
un reguitzell de pisos i barris. I sí, també aquest llibre m’ha commogut.
La professora albanesa Lea Ypi, que ens havia sorprès amb ‘Lliure’, repeteix ara amb ‘Indignitat’ (Anagrama en català i
castellà). Salta així del Relay autobiogràfic que explicava la història recent
del seu país a la investigació sobre les vides de la seva àvia i molts altres
avantpassats, travessades per la convulsa
història dels Balcans. Potser Ypi no l’encerta en la ficcionalització
dels diàlegs i les trames, però continua sent un molt bon llibre.
Amb ‘Els erms’, la
Carlota Gurt ha guanyat el darrer Premi
Anagrama. Emmarcades al pantà de Sau, en temps de Nadal i enmig de la sequera,
hi trobem l’entrecreuament de dos personatges absolutament diferents però que
tenen en comú trobar-se en crisi i haver de prendre decisions radicals.
Fa anys que Bernardo
Atxaga va dir que deixava d’escriure novel·les, però sembla que no ho pot
evitar. A ‘Golondrinas’ (Alfaguara),
ens barreja amb to de faula tres històries distanciades en mig segle (del 1992
al 2042) narrades per àngels caiguts i amb el llegendari boxejador Urtain com
un dels seus protagonistes.
Continuem amb la festa de celebració del Post 4000. Un dels moments mes brillants de la vetllada va ser la interpretació de diverses àries a càrrec de la soprano Clara Jorba.
Avui podeu escoltar una de les àries que va interpretar que varen fer les delícies dels que l'escoltaven: "Quando me'n vo soletta" de La Boheme de Puccini
Un origen divino
¿Nos encontramos
ante el primer papa algorítmico de la historia? Quizá sí, si atendemos a su
capacidad para producir un grado de satisfacción trasversal desconocido hasta
el momento. Los conservadores perciben en él señales de continuidad. Los
progresistas, matices revolucionarios.
Los jóvenes lo hallan cercano. Los mayores, sensato. Los creyentes se sienten
ratificados en su fe, y a los ateos les parece un hombre razonable y hasta
maravilloso, da gusto verle bendecir ambulancias. Como los algoritmos, León XIV es
un espejo que devuelve una imagen mejorada a quien se busca en él. Abres una
red social y enseguida tienes la impresión de que el mundo piensa igual que tú.
Pues eso, que el algoritmo nos sirve una realidad a medida. León XIV habla de
forma que cada cual escucha la música que le conviene.
ChatGPT posee una habilidad semejante. Millones de personas
diferentes conversan a diario con esta IA y a todas proporciona el consuelo de
ser entendidas. El mérito de una inteligencia artificial consiste en ofrecer a
cada usuario lo que espera encontrar minimizando el ruido provocado por los
motores de esa prestación. Hay algo inquietante en esta capacidad para agradar
a todos, porque los seres humanos estamos acostumbrados a que la realidad nos
contradiga. De hecho, a veces, confiamos más en quien nos incomoda que en quien
nos halaga. Pero cuando alguien satisface
simultáneamente a las izquierdas y a las derechas, a los optimistas y a los pesimistas, a los altos y a
los bajos, a los jóvenes y a los viejos, cabe preguntarse si estamos ante una
persona verdaderamente sabia o ante un espejo muy sofisticado.
Ni idea. Solo sé
que, observando estos días a León XIV, tuve la impresión de que el Espíritu
Santo había elegido, para ocupar el trono de San Pedro, a la encarnación de un
algoritmo. A ver si dejamos de meternos, en fin, con la inteligencia
artificial, que, como queda demostrado, es un invento de los dioses.
L’Espai Línia, que ens ha ofert generosament sense cost la seva magnífica sala d’actes, pertany a un grup de premsa LÍNIA XARXA d’àmbit metropolità i edita revistes de periodicitat setmanal en edició paper per diverses poblacions metropolitanes i també un seguit de Revistes trimestrals dedicades a diferents temes i àmbits socials.
En la seva pàgina web publica també
habitualment informacions dels actes que es celebren en el seu Espai.
Aquí teniu la que va publicar sobre la nostre
celebració dels 4000 primers posts de PROVA I ERROR. Els hi donem les gràcies
per la seva atenció i professionalitat!
Com molts ja sabeu, el
dimarts vàrem celebrar la festa per celebrar amb els col·laboradors i lectors del Blog la publicació dels primers 4000 posts, En tindreu notícia en els propers
dies des d’aquestes pàgines.
Però vull començar per la agradable
sorpresa que ens va deparar una fidel lectora i col·laboradora del Blog, la Roser Benet, que de forma totalment
inesperada va voler participar activament en l’acte. I a fe que ho va aconseguir
amb un gran èxit. Em va oferir un cistell amb unes magnífiques fruites i verdures
de la seva terra, l’Empordà, des d’on va venir expressament . Però encara mes
important, amb la seva vena literària em va dedicar un magnífic poema que ara
mateix podeu llegir.
VINC DE L’HORT
Josep Maria, vinc de l’hort
- no és la primera vegada -
i t’he portat un xic de tot
per celebrar la diada.
Hi ha uns porros de llarg serrell
que no caben al cistell,
albergínies, coliflors,
en tenim moltes al tros.
També et porto alguna poma
de la varietat més bona.
La pera no la toquem,
Déu nos en guard, no fotem!
Els pebrots sí, n’hi ha un parell,
un de verd i un de vermell,
pastanagues, albercocs
molt madurs i ben grocs.
Hi ha tomàquets, cebes tendres,
tot collit d’aquest divendres.
Si et sembla que ja en tens prou
de tanta verdura i fruita,
si a la nevera hi ha un ou
sempre et podràs fer una truita.
Però tinc una idea millor:
que la Lluïsa, gran artista,
te’n pinti un bodegó
per penjar-lo al menjador
i tindràs molt bona vista.
Roser Benet
Sempre m'han agradat els proverbis llatins que en una època haviem batejat com a "Latinajos".
L'altre dia en vaig recuperar una llista que havia recopilat ja fa forces anys i els he tornat a trobar molt interessants. Són, en veritat, una recopilació de saviessa i sentit comú que en aquests temps que estem visquent venen molt bé per no perdre el senderi.
N'he fet una sèrie de posts, cadascun amb un nobre reduït de proverbia per tal que ens permetin reflexionar-hi amb la calma que les seves refleions mereixen. Aquí teniu el primer:
Verba volant, scripta
manent.
Les paraules volen, els escrits queden.
Magna verba, parva
facta.
Grans paraules, fets pobres.
Dura lex, sed lex.
La llei pot ser dura però és la llei.
Summus ius, summa
iniuria.
La justícia absoluta por ser una absoluta
injustícia
Lex injusta non sed lex.
Una llei injusta no és llei.
El proper dimarts dia 9, a la nostra Festa de celebració del post 4000, escoltarem algunes àries d'òpera que són, com sabeu, un dels nostres senyals d'identitat. Una d'elles serà el Mio babbino caro de l'òpera Gianni Schicchi de Puccini
No puc evitar fer-vos escotar la meravellosa versió interpretada per la Montserrat Caballé. Penso que no es possible cantar-la millor.
Aquí teniu l'article que vaig escriure sobre aquest petita joia al NÚVOL
El passat 20 de maig vaig penjar un post amb una seixentena de meravelloses fotografies de Steve McCurry que probablement ja heu vist i si no ho heu fet les podeu recuperar aquí.
Avui, però, vull afegir la crònica de l'exposició del Palau Martorell que vaig publicar al NÚVOL i que penso que complementa la informació i la biografia del gran fotògraf.
Entrades
Comentaris
