dimecres, 13 de maig del 2026

La inspiració


Vaig llegir el recull de narracions breus “Tres cuencos” (Altamarea) perquè sabia que alguns dels seus contes havien inspirat una preciosa pel·lícula de la Isabel Coixet, “Tres adéus”.  El que no sabia era que l’autora, la sarda Michele Murgia, de qui havia llegit anteriorment “L’acabadora”, ha mort amb sols 51 anys. La humanitat i la senzillesa dels textos, al voltant de la vida, l’amor i la mort, són un llegat que recomano molt.

També podrien inspirar films les tres obres següents. Comencem pel mestre John Banville, qui a “Nocturno de Venecia” (Alfaguara) ens explica una història pròxima al gènere negre i amb un estil volgudament similar al de Henry James amb un narrador fatu i ridícul que triga tant com el lector en entendre perquè una jove heredera -i desheretada!- vol casar-se amb ell i perquè el fa acompanyar-la a Venècia a l’hivern entre la humitat i la boira.

Fernando Aramburu ja té experiència en que li adaptin una novel·la, gràcies a la sèrie “Patria”, i  li podria tornar a passar a partir de la riquesa del personatge principal de “Maite” (Tusquets), una dona que passa un cap de setmana -el mateix en que ETA va matar al regidor d’Ermua Miguel Ángel Blanco- amb una mare a la que ha de cuidar i una germana que torna de Donosti després de molts anys i de la que de mica en mica anem descobrint els seus secrets.

Jordi de Manuel ha ajuntat en el volum “Dunes blanques” (Editorial Clandestina) la que va ser la primera novel·la del cicle del policia Marc Sergiot i les que seran les dues últimes. El conjunt mostra en tres moments diversos una història distòpica en un món amb una imparable degradació del medi ambient i un manteniment dels grans vicis de la societat actual. Com sempre, el vessant de divulgació científica de l’autor apareix brillantment enmig de les trames.

El que seria més difícil d’adaptar, però resulta molt atractiu com a lectura, és “El primer any” (Club Editor),  de Francesc Serés. L’autor i la seva dona han trigat molt en tenir el seu primer fill i ell relata l’experiència i les seves reflexions no tant en el seu vessant familiar com en el referent a les vivències amb altres persones a la ciutat austríaca on resideixen, Graz, i en els viatges al seu poble, Saidí.

 



dimarts, 12 de maig del 2026

Les roses noves

A començaments de maig cada any es celebra al Parc de Cervantes, al cap d'amunt de la Diagonal, el Concurs de les roses noves. Hi acompanyava sovint a la meva mare que n'era una fidel vistant. 

Avui hi he fet una passejada i aquí deixo algunes imatges d'aquestes flors tan nostres.

Clickar sobre la foto per veure la sèrie



diumenge, 10 de maig del 2026

L' Ària dels dilluns

Avui us proposo que escoltem la meravellosa veu de Roberto Alagna interpretant una delicadíssima ària per tenor, "Je crois entendre encore", de Les pécheurs de perles de Bizet.



dissabte, 9 de maig del 2026

El viatge de l'Ayuso a Mèxic

 Cada dissabte el director de el Diario.es ens envia als suscriptors una carta en la que tracta un dels temes d'actualitat, Són magnífiques i ja les espero al llevar-me. La d'aquesta setmana m'ha semblat extraordinaria i encara que és una mica llarga no he pogut resistir la termptació de publicar-la al blog i compartir-la amb els nostres lectors animant-los de passada que es facin socis de el.Diario. No us faci mandra perquè si comenceu a llegir-la segur que arribareu al final.

Isabel Díaz Ayuso llegó esta semana a México para reivindicar a Hernán Cortés. Para celebrar la conquista como una gesta civilizatoria, el mestizaje como un regalo de España a América y al conquistador extremeño como un héroe que merece un gran homenaje. Para entender por qué esa visión es históricamente falsa, conviene antes hacerse unas preguntas más básicas.

¿Por qué el imperio español conquistó a los incas y a los aztecas y no sucedió justo al revés? ¿Por qué logró Francisco Pizarro secuestrar y más tarde asesinar a Atahualpa en Cajamarca? ¿Por qué no fueron los incas quienes cruzaron el Atlántico y pusieron sitio a Sevilla? ¿Por qué ese puñado de hombres comandados por Hernán Cortés logró derrotar a todo un imperio y acabar con Moctezuma, Cuitláhuac y Cuauhtémoc?

El nacionalismo –el de ayer y también el de hoy– tiene una respuesta simple y racista ante estas preguntas. Fueron los europeos quienes conquistaron al resto del mundo, y no al revés, porque somos mejores que los demás: más inteligentes, más valientes, más osados, más civilizados… y con el apoyo del verdadero dios. 
Hay otra respuesta, la de la ciencia: hace tiempo que demostró que el racismo no tiene base biológica alguna porque todos los seres humanos somos iguales. Son otros parámetros, y no la raza o el color de la piel, los que explican por qué la historia del mundo sucedió en esa dirección. 
El geógrafo y escritor Jared Diamond tiene un libro excepcional sobre esta cuestión. El ensayo se titula ‘Armas, gérmenes y acero’ (en inglés, ‘Guns, Germs and Steel’); y resume los factores que explican el apabullante éxito militar de la conquista española frente a los pueblos nativos de América. Europa contaba con la pólvora, con el caballo, con armaduras y espadas… y con anticuerpos para unos virus y bacterias que diezmaron a los indígenas.
¿Y por qué los europeos desarrollaron gérmenes más agresivos? ¿Por qué nuestra tecnología era superior? Ambas preguntas se responden por el verdadero factor clave, que no está en el color de la piel sino en la ubicación de los recursos iniciales que determinaron el neolítico. A los europeos nos tocó esa lotería. 
Jared Diamond, como buen geógrafo, lo explica con mapas. La gran ventaja de Europa empezó miles de años antes de Hernán Cortés, en el Creciente Fértil: la franja entre Palestina e Irak donde nacieron la agricultura y la ganadería que después se extendió por el Mediterráneo. De allí son originarias muchas de las gramíneas fáciles de cultivar –el trigo, la cebada, las lentejas, los guisantes o los garbanzos– y algunos de los animales domesticables más útiles: vacas, ovejas, cabras o cerdos. De esos excedentes de alimentos nace el comercio y la especialización en el trabajo. Y de ahí surge la escritura. Y la ciencia. Y la pólvora. Y el acero.
La convivencia con esos animales domesticados trajo también las zoonosis, de las que tanto hablamos hoy: virus y bacterias que saltan de los animales a los seres humanos. Enfermedades frente a las que los europeos acabaron desarrollando inmunidad, pero no los nativos americanos.
La domesticación de animales y plantas fue mucho más eficaz en Eurasia que en América por otra causa azarosa: la orientación geográfica de estos continentes. Las condiciones climáticas cambian a medida que te acercas o te alejas al ecuador, en función del paralelo en el que estés. Y Eurasia tiene la mayor línea recta terrestre en dirección este-oeste, con un clima similar. Compartir paralelo hacía más sencillo extender los cultivos de un sitio a otro, algo mucho más difícil de lograr si tu continente se despliega de norte a sur, como es el caso de América. 

Nada de esto tiene que ver con la inteligencia o el valor de los conquistadores españoles. Hernán Cortés no ganó aquella guerra porque fuera superior a Moctezuma. Ganó porque a sus antepasados les tocó la lotería geográfica de los recursos animales y vegetales domesticables, que determinó la historia desde el neolítico. Si hubiera nacido en Tenochtitlán en 1485, habría muerto de viruela antes de ver un caballo. Como le ocurrió a millones de personas que, como todas, no pudieron elegir dónde nacer. Las cifras no son precisas, pero sí hay consenso sobre hasta qué punto la llegada de los españoles fue catastrófica. Entre 1519 y 1600, México central perdió entre el 50 y el 90% de su población.Pero no solo fueron las epidemias. También las matanzas. Y estas no fueron involuntarias. 

La presidenta de México, Claudia Sheinbaum, ha sido muy hábil en la respuesta que ha dado a la provocación de Isabel Díaz Ayuso. Sheinbaum ha recuperado un edicto firmado por el emperador Carlos I de España en 1548, unos meses después de la muerte de Hernán Cortés. Es un documento donde se detallan las atrocidades del famoso conquistador: sus matanzas indiscriminadas de personas indefensas, la forma en la que esclavizó a mujeres y niños, o la crueldad de “herrarlos”; marcarlos con un hierro candente. 

Habrá quien diga lo de siempre: no podemos juzgar el pasado con los ojos de hoy. Los principios éticos han cambiado, argumentan también. Pero es que quien reprobaba la crueldad de Hernán Cortés era el mismísimo emperador español en el siglo XVI, no solo la izquierda altermundista de 2026. Bajo la moral y la ley de 1548, lo que hizo Hernán Cortés fueron crímenes también.

Ese edicto de Carlos I ordenando liberar a esclavos capturados por Hernán Cortés tiene su contexto histórico. Fue consecuencia de las denuncias de Bartolomé de las Casas, un sacerdote español y coetáneo de Hernán Cortés que fue de los primeros en cuestionar la violencia y los abusos contra los indígenas, que se justificaban en nombre de dios. Sus escritos –especialmente su ‘Brevísima relación de la destrucción de las Indias’– documentaron los malos tratos y atrocidades de la conquista española de América. 

Bartolomé de las Casas participó en la Controversia de Valladolid, en 1550, un famoso debate sobre cómo tratar a los nativos americanos. Era una cuestión teológica, no solo moral. Frente a las tesis de Bartolomé de las Casas, que argumentaba que eran seres humanos igual que los demás, estaba otro religioso, Juan Ginés de Sepúlveda, que defendía la guerra justa contra los indios. Su principal argumento es que las vidas de estos indígenas no merecían respeto porque ellos tampoco respetaban la ley natural, con sus cultos paganos y sus sacrificios humanos. Sus argumentos no eran muy distintos a los que utilizó siglos después el fanático de Mel Gibson en su panfletaria película ‘Apocalipto’.

Es fácil imaginar cuál habría sido la posición de Isabel Díaz Ayuso ante aquella controversia. Basta con repasar cuál es hoy su opinión sobre el genocidio de Gaza. En su caso, el relativismo histórico funciona exactamente al revés: no juzga el pasado con los ojos de hoy, sino que aplica al siglo XXI los peores principios morales del siglo XVI.

Isabel Díaz Ayuso llegó a México con sus propias armas, sus propios gérmenes y su propio acero. Las armas son la provocación y el conflicto permanente, su método político más eficaz. Los gérmenes son los del nacionalismo rancio que infecta a la derecha española y que ella exporta allá donde va. Y el acero es la desfachatez, su atrevida ignorancia: ir a “Méjico” –como lo escribe Ayuso– a explicarles a los mexicanos su propia historia y cómo se escribe el nombre de su país.
El viaje oficial de Ayuso a México ha acabado siendo desastroso. Se suponía que iba a durar diez días. Lo que se dice trabajo, apenas han sido tres.

El lunes celebró el famoso homenaje al conquistador. El acto se titulaba “Celebración por la Evangelización y el Mestizaje en México: Malinche y Cortés”. Se iba a realizar en la Catedral Metropolitana de la Ciudad de México, un disparate que la Archidiócesis no autorizó. Fue trasladado al auditorio donde Nacho Cano presenta su ‘Malinche’. En la práctica, era un acto promocional de este musical.
El martes, anunció a bombo y platillo las inversiones de un grupo mexicano: 77 millones de euros para abrir nuevas cafeterías y pizzerías en Madrid. ¿El problema? Que la empresa ya había anunciado esa misma inversión dos meses antes. 
El miércoles, recibió una medalla “de la libertad” que entrega el Estado de Aguascalientes, donde gobierna el PAN. Y después tuvo una reunión con otros cuatro gobernadores de este partido de la derecha mexicana. Tras el lío montado por su reivindicación a Hernán Cortés, ese encuentro tuvo un perfil muy bajo. Ninguno de los convocados salió públicamente a agradecer a Ayuso su presencia en México, ni tampoco a respaldar su posición. 

¿El jueves? Sin agenda. ¿El viernes? Sin agenda. 

El fin de semana estaba prevista la asistencia a una gala en Cancún, los premios Platino, que el viernes por la tarde canceló. Como siempre que se mete en un lío, Ayuso salió de él con bulos y victimización: acusó al gobierno mexicano de “boicotear” su visita oficial. Telemadrid ha llegado incluso a publicar que la presidenta de México había amenazado a esta gala con cancelarla si iba Ayuso; una mentira que ha desmentido la propia organización de estos premios. 

El fracaso político del viaje es fácil de explicar. La ignorancia de Ayuso sobre cuestiones muy básicas la ha convertido en una apestada en México, incluso entre esa derecha local que la invitó a este viaje. Ni siquiera lo más rancio de los partidos más rancios se pueden permitir aparecer ante la opinión pública mexicana como los defensores de Hernán Cortés. Tampoco pueden aplaudir otras gracietas de Ayuso, como llamar “malinches” a las mujeres mexicanas.

La Malinche de verdad –no la invención del músico Nacho Cano– fue una mujer indígena que regalaron como esclava sexual a Hernán Cortés. Acabó teniendo un hijo con él y fue muy útil para el conquistador porque hizo de traductora: ayudó a Cortés a comunicarse en lenguas que no conocía y a entender algunos aspectos clave del imperio al que después sometió. Para buena parte de la sociedad mexicana, Malinche sigue siendo sinónimo de traición.

La Malinche traicionó a su pueblo para sobrevivir. Ayuso viajó a México a traicionar la historia para hacer campaña. La diferencia es que la Malinche no tenía elección.



divendres, 8 de maig del 2026

La Nouvelle vague


Ara que ja es pot veure a Filmin "Nouvelle vague" de Richard Linklater, el magnífic homenatge a Jean Luc Godard i el nou cinema francès, és una bona ocasió per reproduir l'enllaç a la crònica que va publicar fa unes setmanes la nostra crítica Judith Vives en el seu blog Cinema i altres urgències.

Clickeu sobre la imatge de la mítica parella i trobareu l'enllaç a l'article.



dimecres, 6 de maig del 2026

Això és així.

 De moment, lamentablement això és així:



dimarts, 5 de maig del 2026

Restaurant Santa Magdalena


En Quim Marquès, després de 30 anys essent una referència a la Barceloneta amb el seu Suquet de l’almirall, que va tancar el 2018, va tornar a la seva Gràcia natal i va transformar un bar barri en un restaurant de cuina catalana tradicional, cuina d’arrels, casolana i de cassola, com diu a la seva pròpia presentació.

Aquesta aventura que va iniciar a finals de 2023 s’ha consolidat amb un espai privat l’ExquisEat, just davant per davant del restaurant. Aquí s’ofereix una experiència personalitzada per a grups d’entre 10 i 25 persones assegudes o unes 60 a peu dret.

Tornant al restaurant, hi podeu fer des d’esmorzars de forquilla, passant pel menú diari o una carta acurada al migdia i al vespre. Disposen de taules rodones per a petits grups, de 5 o 6 persones, això té però un inconvenient, el volum de la sala del fons puja quan és ben ple. Per sort, la qualitat de l’oferta et fa oblidar l’enrenou. No deixeu de provar el seu fricandó, els bunyols de bacallà, algun dels seus arrossos o els cigrons que fan homenatge a en Pinotxo de la Boqueria. Per postre podeu menjar un Pijama o un corte de biscuït amb xocolata calenta.

Per acabar, un apunt històric, el seu nom és el que tenia el carrer abans de que comencés la política d’una major visualització de les dones en el nomenclàtor de la ciutat. Resulta que les senyores Àgata Badia Puig-rodon, Magdalena Escarabatxeras Blanc i Rosa Puig-rodon Pla, van ser la vídua, la mare i la sogra d’Antoni Trilla, propietari dels terrenys de la plaça que porta el seu nom i de tots els voltants de la masia de Can Trilla, que la seva vídua va parcel.lar i urbanitzar, tot demanant que els nous carrers portessin els noms de la família. En el cas de les dones es va posar el de la seva santa onomàstica.

Carrer Magdalena E. Blanc, 6
08012 Barcelona
Telèfon: 933.035.133
Web: stamagdalenabcn.com

 

diumenge, 3 de maig del 2026

EL POST 4000 !!!!!


                          Dibuix: Lluïsa Jover

Aquest que esteu llegint i escoltareu és, ni més ni menys, el post número 4000 que hem publicat al Blog des que aquest va començar a la tardor del 2008, farà ara gairebé divuit anys.

Al llarg d’aquest temps hem creat mes de quaranta-cinc Seccions temàtiques i comptat amb la participació de divuit col·laboradors que han contribuït generosament a enriquir els continguts de PROVA I ERROR.

Per celebrar aquesta ”efemèride” hem decidit fer una petita festa a la que estan invitats col·laboradors i lectors que rebreu en els propers dies l’oportuna convocatòria.

Mentrestant avui brindarem anticipadament amb el Libiamo de La traviata interpretat per la parella de Juan Diego Flórez  i  Diana Damrau.



dijous, 30 d’abril del 2026

Cinema espanyol: el fil trencat amb una tradició eclipsada

 

Un bon amic m’insistia en que no coneixem prou bé la història del nostre cinema, i li vaig demanar un llistat de títols que considerés imprescindibles per aproximar-m’hi de manera més acurada. La meva sorpresa va ser que més de la meitat dels films indicats sobrepassaven amb escreix els meus radis de coneixement.

A través d’Internet i del catàleg de clàssics de Movistar+, vaig poder accedir a obres del període mut que descobreixen noms invisibilitzats de directores com Rosario Pi, a exercicis d’estil com Embrujo, de Carlos Serrano de Osma, a contes folclòrics com Filigrana, de Luis Martina (amb l’eterna Concha Piquer), fins arribar a Tierra de todos, de l’expert muntador Antonio Isasi-Isasmendi, una peça inèdita i formidable dels anys seixanta que repassa la Guerra Civil amb una autèntica voluntat de conciliació. Entre molts altres exemples que ens criden a desprendre’ns d’una vegada per totes del complex d’inferioritat que acostumem a projectar envers la nostra contribució cultural.

Parlem d’un cinema idiosincràtic però no endogàmic, que no s’esgota en el retrat de les costums, que aglutina tendències externes i que estima profundament els gestos que encarnen una determinada manera de fer, d’expressar-se, de vestir-se o de percebre la realitat. Es transmet a través de l’ànima del flamenc, del cante jondo, del dandisme, de la sensualitat de la suggerència, dels passejos per la castiza Madrid o per la barroca Sevilla… un reguitzell d’accions que s’aixopluguen sota una forma de representació que entaula rimes interessants amb el canon de Hollywood i el seu Star System. Fins que, de cop i volta, ensopego amb el Tríptico Elemental de España, la prodigiosa trilogia experimental i ancestral de l’inventor José Val del Omar, i que rebenta tots els llocs comuns imaginables.

Descobreixo, doncs, tot un ventall de veus, de símbols i de mirades del passat que corresponen en gran mesura a actrius com Lola Flores, Sara Montiel o Conchita Montenegro, icones de la feminitat que, embolcallades en el folklore i guiades per l’enginy dels llunyans Juan de Orduña, Benito Perojo o Rafael Gil, configuren un efervescent paisatge creatiu, atapeït, però per la rigidesa monocromàtica de la Dictadura.

Els estudis publicats per l’editorial Càtedra sobre el cos eròtic de l’actriu sota la censura dels Feixismes, coordinats pels docents Xavier Pérez, Núria Bou, Gonzalo de Lucas i Annalisa Mirizio, també mereixen sortir de l’àmbit acadèmic per ser discutits en espais culturals més a la vora del cinèfil de carrer. Fem referència a un ampli recull de textos distribuïts en tres volums i que sostenen l’anàlisi en la presència de les intèrprets femenines a les imatges cinematogràfiques del segle XX, les quals demostren que la tradició espanyola és molt més permeable i avançada del que podíem imaginar.

Li he d’agrair especialment al Pol que m’obrís un horitzó meravellós de troballes, tota una genealogia de pel·lícules i de sensibilitats ara escampades pel món digital, o puntualment recuperades en algun cicle a les filmoteques, i que constaten que no hi ha només una història, sinó interminables ramificacions d’històries amb racons secrets.


Concha Piquer


dimecres, 29 d’abril del 2026

Las escandalosas

Las Escandalosas, una sèrie curta de sis capítols, produida per la BBC que tracta de la vida de les germanes Midford, filles d'una famíla aristocràtica anglesa a la decada dels convulsos anys 30. Es pot veure a Movistar +.

Ens explica les trajectòries de sis germanes a la societat anglesa qua comença ja a estar convulsa amb l'arribada del feixisme a Europa. L'ambientació les interpretacions i la música son magnífiques com es habitual en les sèries angleses.


dimarts, 28 d’abril del 2026

Els millors?

Si em feu la molt compromesa pregunta sobre qui és el millor escriptor viu en català, us respondré sense dubtar-ho que és Jaume Cabré. Dissortadament, la seva malaltia li impedeix seguir escrivint i em venen al cap d’altres: Pàmies, Serés, Barbal, Riera, Monzó... Però després de llegir “Piscis” (Club editor i Random House), de l’Eva Baltasar, m’apunto a optar per ella. En les seves cinc novel·les curtes, ha creat un món i sobretot uns climes no precisament amables però sí magnètics, suportats per un estil  auster i brillant a l’hora. En aquest darrer llibre, la història d’amor i desamor de la seva protagonista m’ha semblat un salt endavant des del punt de vista literari.

També Emmanuel Carrère em sembla un dels millors escriptors francesos. A “Kolhkoz” (Anagrama en català i en castellà) recupera la història i fins i tot els antecedents genealògics dels seus pares, morts en els darrers anys.   Els orígens georgians de la mare, Hélène Carrère d’Encausse, qui va ser una figura intel·lectual i un referent en la relació de França amb la URSS i posteriorment amb la Rússia de Putin, planen sobre aquesta biografia d’una família plena de contrastos, coronada amb el sentiment d’unitat assolit en els moments finals de la llarga  vida de la mare.

I potser la millor, o en tot cas la més reconeguda, escriptora índia és l’Arundhati Roy. Igual que en el cas de Carrère, la mort de la seva mare, que també era tot un personatge, li serveix com a excusa per escriure unes memòries fabuloses, “El meu refugi i la meva tempesta” (Ara Llibres i Alfaguara). M’ha meravellat la seva habilitat per lligar les relacions familiars, el retrat de la mare, l’evolució de la Índia i la conversió de Roy en una activista coherent i constant. 

La moldava Tatiana Tîbuleac està obtenint un èxit comercial molt merescut amb “L’estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds” (Amsterdam i Impedimenta), escrit en romanès. També a aquesta novel·la  trobem una lenta reconciliació entre una mare i el seu fill, tots dos molt especials. El llenguatge poètic emmarca una acció gens amable per una història perfectament arrodonida.

No havia llegit encara res del català Marc Colell i ho hauré de seguir fent gràcies a “Las crines” (Siruela), que ha estat guardonat amb el Premi Café Gijón. El seu personatge viu temporalment en soledat a una casa prestada a la pampa argentina i acaba establint unes relacions curioses amb els seus veïns i amb un cavall vell. Un llibre original, senzill i ple de llum.


diumenge, 26 d’abril del 2026

L' Ària dels dilluns

 Aquesta setmana s'estrena al Liceu Werther de Massenet que cantarà un dels millors tenors espanyols d'aquest temps:el basc Xabier Anduaga.

A manca de disposar d'un video del " Pourquoi me reveiller", com seria de desitjar, hem trobat la seva "Furtiva lacrima" que també ens dona una idea de la seva qualitat vocal.

Que gaudexin del Werther aquells que tinguin la sort d'anar-hi


dijous, 23 d’abril del 2026

La Diada de Sant Jordi

Com cada any la nostra il·lustradora de referència ha fet un magnífic dibuix per la Diada de Sant Jordi que alguns provocadors personatges, que viuen a i de Catalunya, pretenen canviar li el nom pel de Dia del Llibre, encara que penso que probablement preferirien rebatejar-lo com Dia del Libro...

Aquí el teniu:


dimecres, 22 d’abril del 2026

CHEZ MATISSE al Caixaforum


El Caixaforun presenta una espectacular exposició sobre el gran pintor francès HENRY MATISSE que estarà oberta fns al mes d'agost.

Per fer-vos venir ganes de visitar-la aquí teniu el reportatge que ha fet, com sempre, el nostre videògraf d'art.


dimarts, 21 d’abril del 2026

Llibres al voltant de la cuina

Avui em permeto reproduir les recomanacions de llibres sobre la cuina que ha fet el Quadern de Cultura de El País per Sant Jordi que m'han sembalt molt interessants i encertades 

FRICANDÓNATION

Miquel Bonet

Destino. 296 pàgines. 20,90 euros @9,99

No és un llibre de gastronomia corrent. No hi trobareu receptes, ni tècniques, ni fotografies de plats increïbles. No és l’estil de Miquel Bonet, que si es posa a escriure sobre menjar, ho fa amb tota la sàtira de cronista comarcal, com es defineix ell mateix. A Frincadónation, els protagonistes reals són dos tipus de cuina, la tradicional i la considerada alta, vistes com dues escenes catastròficament incompatibles. Amb intenció de retratar l’època en què vivim, ordeix un thriller amb el fricandó com a motor de la història, alhora que retrata de manera satírica les mesquineses d’un model de restauració que considera podrit. Amb moltes ressonàncies a l’actualitat, la història de Roc Alafaixa no pot acabar bé.

NATURA VIVA

Martina Puigvert Puigdevall

Ara Llibres. 368 pàgines. 25,50 euros

De formes delicades i mirada sensible, Martina Puigvert Puigdevall és la cap de cuina de Les Cols, el restaurant d’Olot que va fundar la seva mare, Fina Puigdevall. En aquesta casa el respecte per l’entorn és radical. El seu caviar són els fesols de Santa Pau, i la farina que més fan servir és la de fajol. No hi trobareu peix de mar, sinó tots aquells productes que tenen al voltant. Tot això i la seva passió pels espais naturals de la Garrotxa és el que trobareu en aquest llibre, que escriu ella mateixa, tot barrejant vivències personals i familiars amb informació gastronòmica de la seva terra, el seu hort i la seva cuina. Ordenades per mesos, trobareu receptes i els fruits que dona la natura cada estació de l’any.

MATAR UN BAR

Carles Armengol

Col & Col. 108 pàgines. 13,95 euros

Carles Armengol va créixer entre les taules i els clients del bar dels seus pares a Collblanc. Una experiència vital que qualificava de maledicció al llibre Collado. La vida l’ha portat a continuar a la barra d’un bar, però més refinada i situada estratègicament a l’entrada de la llibreria + Bernat, on predica la cuina arrelada i que ha convertit en un lloc de referència per als veïns. Des d’aquest local de barri ha escrit Matar un bar, el seu últim llibre, una història de ficció amb Can Porró com a protagonista, que podria ser el restaurant de la seva família. Combina autobiografia amb crònica costumista i assaig polític sobre els anys que han robat l’ànima als bars, per la precarietat laboral i la gentrificació, deixant els barris orfes de les seves parròquies.

FER BROU PER SER LLIURE

Marina Ribas

Bruguera. 192 pàgines. 19,95 euros

El llibre de Marina Ribas, subtitulat Apunts d’amor i resistència escrits a foc lent, és una invitació a la desacceleració entrant a l’hort i a la cuina per seguir el ritme de les estacions i viure connectats al present. Amb formació en educació i nutrició, aquesta eivissenca (enamorada de la seva illa) és feliç escrivint sobre fogons, salut, nutrició i vida de poble. Després d’haver publicat receptes, ara aboca moltes més il·lusions amb un volum que mescla la crònica personal amb reflexions sobre estils de vida que no tenen altre propòsit que tornar a allò essencial, i no sempre fàcil, de veure la cuina com un acte d’amor, memòria i resistència. Ressona a Cuina! O barbàrie, de Maria Nicolau.




diumenge, 19 d’abril del 2026

L' Ària dels dilluns

Avui torna a la secció de l'Ària dels dilluns la gran  Nadine Sierra que canta, acompanyada de la soprano sudafricana Pretty Yende, dos duets de la Norma de Bellini,

dijous, 16 d’abril del 2026

Passejada amb barret



El darrer diumenge es va fer la ja tradicional Passejada amb barret a la Rambla de Catalunya. 

Cada cop hi acudeix mes gent, de certa edat sobretot, que es paseja guarnida amb tota mena de capells, molts d'ells tremendamant complexos i imaginatius. També s'observa un creixent nombre de grups d'amics vestis amb les mateixes disfresses i barrets en forma de penyes que donen a la festa un cert aire de carnestoltes. Passegen contens i feliços i orgullosos de les peces que ha aconseguit fer moltes d'elles d'una gran complexitat.

Com en d'altres anys vaig fer un petit reportatge que podeu veure tot seguit.


 

dimecres, 15 d’abril del 2026

Calle Màlaga

 


Carmen Maura brilla a Calle Málaga, la nova pel·lícula de Maryam Touzani que reivindica un envelliment digne”.

Així comença la crítica que la Judith Vives ha publicat en el seu Blog CINEMA I ALTRES URGÈNCIES  on trobareu el text complert clicant en aquest enllaç


ENLLAÇ  A "CINEMA  I  ALTRES URGÈNCIES"



dimarts, 14 d’abril del 2026

Beethoven

Al petit teatre La Fàbrica inaugurat fa pocs mesos al barri del Farró, es presenta aquests dies l'obra BEETHOVEN. Un monòleg creat i interpretat - amb paraula i música -  per Xavier Alberti, un "animal" teatral amb una gran formació musical que ha dirigit entre d'altres del Festival Grec de Barcelona i el Teatre Nacional de Catalunya.

Demostrant un profond coneixement de la vida de Beethoven Alberti ens presenta un relat farcit d'informacions sobre la vida del music de Bonn a qui presenta com el músic més interpretat al llarg de tota la història de la música. Les persones amb formació musical gaudiran segur amb les seves explicacions sobre els elements mes directament relatius a la mùsica 

Pels que tingueu compte a Instagram deixo aquí l'enllaç a la notícia que TresCat va donar de l'estrena de l'obra. 

ENLLAÇ AL VÍDEO 

I, per descomptat, si la voleu veure, cosa que us aconsello , no trigueu a reservar les entrades perque si no ho feu em temo que no la veureu.


diumenge, 12 d’abril del 2026

L' Ària dels dilluns

Avui escoltarem una música rítmica i molt alegre. Un duet de Les Indes Galantes del compositor Jean-Philippe Rameau, intrerpretat per Nadine Sierra i Stanislas de Barbeyrac, suposo que en el context dels concerts organitzats a París amb motiu del JJOO.



divendres, 10 d’abril del 2026

La processó de Divendres Sant a Xàtiva

Aquesta setmana Santa hem passat uns dies a Xàtiva on vaig tenir l'oportunitat d'assitir a la processó de Divendres Sant. Va ser un espectacle magnific que vaig tenir la sort de poder veure des d'una posició privilegiada que em va permetre filmar els pas dels principals passos.

Potser és un vídeo una mica llarg però les imatges i la música resulten espectaculars. Aquí el teniu.





dimecres, 8 d’abril del 2026

Entre cel i terra

L’artista  Carme Martin acaba d’exposar a l’Esglesia vella de Ses Salines (Mallorca) els seus darrers treballs dels que, com en d’altres ocasions, us en oferim una mostra.

 “Entre cel i terra” s’articula al voltant de la relació entre natura i identitat, explorant i interpretant el paisatge local per reflectir-hi allò intern i emocional. A través de la pintura examina els marges - físics i simbòlics  - com a espais de resiliència, fragilitat i renovació. Cada obra és el fragment d’un jardí interior on intenta capturar el batec de la natura, el silenci dels marges i la perpètua transformació de l’entorn natural que ens acull entre cel i terra.

L’artista reforça el tema orgànic del seu treball pintant sobre teixits de fibra de cotó o lli, que pengen suspesos de bastons naturals recollits a les platges després de ser treballats per l’aigua, la sorra i el vent. D’altra banda, la seva mirada es projecta sobre aquells aspectes de l’entorn natural que sovint passen desapercebuts. Prefereix concentrar-se en aquells vegetals humils  més que  en vistoses plantes en flor. Així doncs, mata fonolls , mill o civada salvatge constitueixen la seva font d inspiració. El seu treball, una aproximació lluminosa a la natura, desprèn lleugeresa, sobrietat i una autenticitat pròpera a l’estètica Wabi-sabi.

Clckeu a sobre per veure la sèrie



dimarts, 7 d’abril del 2026

Aletheia

Elisabet Raspall és una pianista i compositora vilanovina, seguidora del Blog, que acaba de publicar el seu quinzè disc ALETHEIA, un nou CD amb les seves més recents composicions jazzistiques que interpreta amb un quartet. Un disc que acaba de guanyar el Premi Enderrock al millor disc de jazz de l'any

És una música molt personal, relaxant, agradable i plena de harmonies, ideal per escoltar amb tranquil·litat. I potser puc afegir que en algun moment a mi m'ha recordat les composicions de Duke Ellington o Antonio Carlos Jobim, potser amb una mica menys de pulsió rítmica. L'obra ha sigut una de les seleccionades pels premis Enderrock del 2025.

Us proposo que escoltem avui la peça TANGO ROSA interpretada pel quartet composat per Elisabet Raspall Piano, Gilbert Bernadó Violoncel, Dani Pérez Guitarra i Pepi Izquierdo Viola

Podeu trobar una àmplia informació sobre les activitats i la discografia de l'Elisabet a la seva pàgina web



 

diumenge, 5 d’abril del 2026

L'Ària dels dilluns

No és gaire freqüent que l'òpera que un cantant faci un bis d'una de les àries. Cal que el públic aplaudeixi sense aturador per aconseguir-ho. 

He trobat el bis que Kaufmann, per molts el millor tenor dels darrers anys, va fer de l'Addio alla Vita de Tosca.

Aquí el teniu


dijous, 2 d’abril del 2026

La Grazia: La bellesa de la indecisió

El jove Arnau Martín, llicenciat en Ciències de la informació i gran aficionat i crític de cinema, ens ajudarà amb una nova mirada sobre allò que es pot veure a les nostres pantalles. Segur que us interessarà la seva rica i jove visió. 



En mans d’un director insensible, La Grazia seria una pel·lícula de tesi o una sèrie més per dissoldre’s en les plataformes d’streaming. En aquesta ocasió, el cineasta Paolo Sorrentino recull els ecos de la filòsofa Simone Weil - autora de La Gravetat i la Gràcia - per dibuixar un conflicte que ha d’afrontar el president fictici de la República Italiana, el qual es debat entre l’aprovació o la cancel·lació de la llei de l’eutanàsia. Afrontar aquesta qüestió l’anima a rellegir la seva vida professional i privada i a rememorar els punts àlgids del seu trajecte vital. No és pretensiós sostenir que, ara que el primer terç del 2026 ens ha ensenyat les dents i que els reptes polítics s’han perfilat amb violència, necessitem amb escreix un film impulsat per aquest esperit.

Sobretot en la seva etapa creativa més recent, a Sorrentino l’empeny la serenitat dels clàssics, però a cada escena també projecta una mirada agredolça i esperpèntica. A La Grazia representa l’acció política des d’un prisma humà, proper i aferrat a l’encant crepuscular de les reflexions retrospectives. Tant a La Gran Bellesa, una obra més barroca i recargolada, com a La Grazia el personatge principal - encarnat per Toni Servillo en els dos casos - troba a faltar l’amor com a motor de canvi personal, i és en aquesta tensió on batega el cor d’ambdós films.

Sorrentino ens ensenya, com el príncep Hamlet ben sabia, que el dubte és una manera lúcida de navegar per l’existència i que, com s’explicita en un diàleg, no n’hi ha prou amb la vida per comprendre-ho tot. Si la protagonista de la formidable Parthenope acabava el seu viatge dient que no s’havia formulat les preguntes adequades, a La Grazia el recorregut del president suggereix que potser dediquem massa temps a pensar, quelcom que ens ancora en l’immobilisme.

Juntament amb la veïna Amarga Navidad, de Pedro Almodóvar, La Grazia és una obra de maduresa, profunda i transformadora. Arriba a les cartelleres espanyoles el primer d’abril i esdevé el pòrtic per un any que promet més d’una sorpresa en l’àmbit del cinema d’autor.



dimecres, 1 d’abril del 2026

Flores para Antonio

 


Aquesta pel·lícula documental, que podeu vcure a Movistar+, és un relat de la vida d'Antonio Flores que va morir als 33 anys despres de travessar dramàtics episodis relacionats amb la dependència de l'alcohol i les drogues.

Antonio, fill de cantaora - La Lola- i guitarrista - El Pescailla-  va viure sempre al voltant de la música. Va ser cantant amb una música que combinava elements del rock i la música flamenca. També va ser compositor d'èxit de cançons per a d'altres cantants com les seves germanes Lolita i Rosario.

La seva fillla Alba, que tenia només 8 anys quan va morit el seu pare, ha coproduit aquest documental dirgit per i Inaki Lacuesta i  Elena Molina amb elements musicals de Silvia Pérez Cruz 

La historia personal d'Antonio i la seva família més propera està narrada amb un estil clar i directe, sense sentimentalismes, basada en bona mesura amb passsatges de cine famiiar i amb converses amb les garmanes, la filla i alguns colegues d'Antonio que el recorden amb gran afecte. A més, el documental incorpora  dibuixos i illustracions gràfiques molt interessants.




dimarts, 31 de març del 2026

La natura


Avui presentem una nova sèrie de dibuixos de l'Ana que segueix experimentant noves tècniques i formats. Com ella mateixa diu: 

"Amb grafit, carbó, tinta i aquarel·la busco transmetre la complexitat i la força de la natura, explorar els seus llums, ombres i textures. No pretenc mostrar la bellesa evident del paisatge, sinó la seva energia constant, el desgast i el seu renaixement continu"

Clickeu sobre la foto per veure la sèrie completa



diumenge, 29 de març del 2026

L' Ària dels dilluns

Quan torna la  setmana Santa m'agrada escoltar música religiosa isovint ho faig amb un dels fragments més cèlebres de la“Passió segons Sant Mateu” de J.S.Bach, que ja ha sonat altres vegades al Blog però que per la seva bellesa  no em resisteixo a tornar a escoltar. 

Es tracta de l’ària per mezzosoprano “Erbarme dich mein Gott“ (El meu Déu és misericordiós) que interpretarà la cantant hongaresa Julia Hamari. Es pot apreciar el increïble joc de la veu i el violí que junts interpreten realment un duet extraordinari. Bona setmana Santa a tots.




divendres, 27 de març del 2026

Creu de la Orden del Mérito Civil



Ahir va tenir lloc al saló d’actes del Palau del Lloctinent, al costat de la catedral, l’acte d’entrega a la Carme de la Cruz de la Orden del Mérito Civil que s’atorga en reconeixement de la trajectòria personal del guardonat.

Va fer entrega de la distinció Isabel Rodriguez, Ministra de Vivienda, que s’havia desplaçat a Barcelona expressament per l’acte, acompanyada per la Consellera de la Generalitat Sílvia Paneque, la Secretaria d’Habitatge i el Delegat del Govern a Catalunya.

Els nombrosos assistents a l’acte, amics i col·laboradors, varen gaudir escoltant uns magnífics parlaments del Delegat del Govern, la Ministra i la pròpia Carme. Aquesta, després de rebre les elogioses paraules de la Ministra, va fer una completa exposició de les diferents etapes de la seva dilatada vida professional en el camp  de l’Habitatge i va dibuixar breument les dificultats que afronta aquest tema i la necessitat de concertació per anar-lo resolent.

Deixo aquí el text de la seva intervenció per qui pugui estar interessat

TEXT DE LA INTERVENCIÓ


dijous, 26 de març del 2026

Matar

 I un altre bon acudit de El Roto que sempre l'encerta amb els seus trets!