diumenge, 4 de desembre de 2022

L' Ària dels dilluns

Ja som al desembre i s'acosta el Nadal. Per això us proposo que aquest dilluns escoltem uns moments de l'oratori de Nadal de J.Sebastian Bach en la interpretació del cor i l'orquestra simfònica de Galicia dirigida per Ton Koopman.


divendres, 2 de desembre de 2022

Futbol al desert 2


Desconec si a Qatar es balla més la dansa del ventre o la dels set vels, o cap de les dues. El cas es que vull repassar algunes qüestions d’aquest mundial de futbol, al ritme de la dansa dels set vels.

Aixecant el primer vel, observem com es la globalització futbolística. En pocs dies de mundial els equips asiàtics i africans han demostrat que no només corren; tècnica i tàcticament ja estan a gran nivell. Molts dels seus jugadors treuen molts bones qualificacions al Erasmus futbolístic que fan per Europa i els seus equips nacionals s’estan beneficiant.

Sota el segon vel trobem una competició amb 137 futbolistes nascuts a països diferents als que representen. Unes seleccions africanes on el 42% dels seus futbolistes han nascut fora d’Àfrica i més jugadors que mai amb 35 anys o més, com Alves, Cristiano, Modric, Neuer o Messi entre ells.

I donat que els anys pesen, sota el tercer vel han aparegut els primers ensurts soferts per il·lustres veterans amb les seves seleccions. Els més destacats, les derrotes d’Alemanya i Argentina front Japó i Aràbia Saudita. Per cert, el rei d’aquest país ha regalat a cada jugador un Rolls Royce amb valor de 500mil € per haver guanyat a Argentina.

Amagats sota el quart vel hem trobat milers de litres de cervesa; beguda finalment prohibida als estadis per les autoritats qatarianes, provocant l’enuig dels afeccionats i el perjudici econòmic a la marca Budweiser, patrocinadora d’aquest mundial i que ha decidit oferir al país que guanyi la copa del mon, tota la cervesa que no podrà vendre a Qatar.

El cinquè vel amagava una vessant desconeguda del entrenador espanyol Luis Enrique Martinez. Sense cap filtre s’ha llençat molt decidit a la gespa de Twitch. Interactua amb els seus fans sense complexes, parlant de futbol i de filosofia de vida. Amb més de mig milió de seguidors no sabem si Luis Enrique s’ho passa millor fent de “streamer” o d’entrenador.

I sota el sisè vel apareix la tensa realitat que han patit els jugadors iranians per denunciar la repressió del seu govern davant les protestes als carrers, des que una jove de vint i dos anys va morir després de ser detinguda per la policia de la moral iraniana. El primer partit no van cantar el seu himne i van rebre l’advertència que les seves famílies pagarien les conseqüències si feien el mateix els següents dos partits. Finalment van sotmetre’s al xantatge del seu govern que a més, segons la CNN, va reclutar desenes d’oficials del CGRI per vigilar i controlar-los.

I per últim, el setè vel no pot amagar l’absència de dones a les llotges dels estadis; la manca d’igualtat per raons de gènere i de condició sexual; ni la hipocresia de la doble moral de FIFA que argumenta els grans valors d’un esport com el futbol, al mateix temps que accepta els diners tacats de vulneració de drets humans i de les morts de treballadors durant la construcció dels estadis. A més, tot i les prohibicions de la FIFA que moltes seleccions lluïssin el braçalet “On Love” amb els colors del arc de Sant Martí, la reivindicació està present i dimarts passat, una afeccionat italià va irrompre a la gespa amb una senyera amb aquests colors. Resten una mica més de dues setmanes de competició futbolística i de reivindicacions igualitàries.



dijous, 1 de desembre de 2022

Nadal

Com cada any, quan arriben les festes de Nadal a nostra amiga Lluïsa Jover, a la que coneixen els lectors per les seves col·laboracions al Blog, i la seva companya de taller, la joiera Nona, obren durant uns dies les portes del seu estudi a amics i coneguts.

Allí, a part de conèixer de prop l’obra de les dues artistes en la seva salsa podreu triar i remenar entre les magnífiques peces hi trobareu i  escollir-ne alguna si us ve de gust, que de ben segur us farà quedar com uns Reis d’Orient amb un gust exquisit.

Aquí teniu la invitació amb l’adreça i les dates d’apertura del taller.

Bon Nadal.  



dimecres, 30 de novembre de 2022

"Confluències. Escultura contemporània de la col·lecció Bassat"


El Museu Marés, al costat de la catedral de Barcelona, presenta una mostra d’escultura contemporània de la col·lecció Bassat. A les sales del museu aquestes obres s’emparellen intencionadament amb les obres medievals, del barroc i del segle XIX de les col·leccions permanents per establir-hi un seguit de confluències. Hi veureu obres de Joan Miró, Henry Moore, Pablo Gargallo, Julio González, Eduardo Chillida, Josep Maria Subirachs, Manolo Valdés, Joan Brossa o Aurèlia Muñoz, entre d’altres.

En Climent Villella ja ha visitat l’exposició i ens ha preparat aquest magnífic vídeo que ens la presenta i que segur us farà venir ganes d’anar a veure-la.


dimarts, 29 de novembre de 2022

El Roto la clava

Les mentides i els insults que s'estan escoltant per part del PP i Vox a les diferemts instàncies polítiques i mediàtiques superen tot el que es pugui imaginar.

El Roto la clava una altra vegada.


diumenge, 27 de novembre de 2022

L' Ària dels dilluns

Aquesta setmana vàrem anar a l’Auditori a escoltar l’oratori “La resurrecció”  de G.F.Haendel. L’orquestra va sonar de meravella, dirigida per Dani Espasa i les interpretacions dels solistes, entre els que figuraven la soprano Núria Rial i el contratenor Xavier Sabata, varen estar a l’alçada.

Per recordar aquest concert avui escoltarem un duet "Dolci chiodi, amate spine" de l’oratori enregistrat per la Filharmònica de Berlin.


divendres, 25 de novembre de 2022

"Daniela o l’elegància de la bondat."

Daniela o l’elegància de la bondat.

Diumenge el matí. Només he d’estar pendent d’anar a dinar a les dues a casa d’uns amics que viuen a la part alta de la ciutat. M’he llevat mandrosament; romancejo en pijama per casa; esmorzo; llegeixo els diaris, ara un ara l’altre; contemplo el dia assolellat; faig la meva estona de gimnàstica; em truca un amic amb qui converso llargament, una mica massa, me n’adono, perquè he d’accelerar el ritme en entrar al bany i a l’hora de vestir-me. Estic en retard.

Surto de casa i camino fins al carrer València perquè vull comprar unes flors. Arribo; les trio, lisianthus liles i blanques i clavellines roses; les agafa un senyor de Madeira que ha viscut i ha après a fer rams a Veneçuela; pago; surto al carrer quan ja hauria de ser a casa dels amics; m’encamino al carrer Roger de Llúria per agafar un taxi, però passa  el V17 i pujo. A Gala Placidia una senyora amb bastó no pot pujar perquè l’autobús no te rampa. M’he posat al seient de davant, la veig i baixo a ajudar-la; no la sento dir gràcies. Arribo al carrer Craywinckel i surto de l’autobús per anar a agafar un taxi davant de La Rotonda. Mentre camino, em truca l’amic per saber quan arribo, sóc a prop, dic, en uns cinc minuts.

Ja sóc a la cantonada on compto trobar el taxi. És un lloc familiar, però no havia sentit mai tota la seva complexitat viària. Ara ho constato perquè no sé per on poden venir els taxis. Aixeco tres o quatre cops el braç per aturar-ne uns que venen de cara, però, quan s’acosten, veig que estan ocupats. Ja fa uns minuts que espero atent i atabalat alhora. El retard fa que semblin més. Em noto lleugerament inquiet.

Quan ja la tinc al costat, m’adono que s’ha acostat una noia. Em diu: “Debe esperar un taxi y aquí es muy difícil encontrar-lo. Si quiere le puedo llamar uno”. Veig que té el telèfon a la mà, i responc que em farà un favor, moltes gràcies, ja que, a més, estic en retard. Em pregunta com s’escriu el carrer on vaig, li lletrejo mossèn, i  quin és el número del portal. Ho escriu tot al mòbil, i al cap d’uns instants m‘informa que el taxí tardarà quatre minuts en arribar.”Cómo lo reconoceré?”. “Será un coche negro”,  i m’ensenya a la pantalla el número de la matrícula. Li ho agraeixo moltíssim i segueixo amb la vista com torna al lloc d’on ha vingut: una taula de la terrassa del Restaurant La Tagliatela, als baixos de La Rotonda. A l’altra costat de la taula hi ha un noi. Passen un parell de minuts quan veig que la noia s´ha aixecat de la taula i torna a venir. “Baja por aquí”, diu, senyalant l’Avinguda Tibidabo. “Entonces mejor cruzo y espero allí” dic jo. Sense  dir res, m’acompanya amb un ull al telèfon i l’altre al carril per on ha d’estar baixant el taxi. El veu de seguida. “És aquel, el Cabify”, m’assenyala . Mentre envaeixo la calçada per arribar al cotxe, giro el cap per renovar-li, cada cop més emocionat, el meu agraïment i, al darrer moment, li pregunto com es diu. “Daniela”, i acompanya les paraules amb un somriure tan natural i plàcid, com ha estat la seva actitud tota l’estona.

En entrar al taxi, “Daniela?”, em pregunta el xofer. I jo, “bueno, sí, ya ha visto, lo ha pedido ella, sin conocerme”. Noto que ja ho ha entès tot i parlem de què hi ha gent meravellosa, que si més, jo, sempre optimista, que si menys, ell, més escèptic. També pregunto per la feina i per l’estat del conflicte amb els taxistes de Barcelona, en stand by, em diu. Ens hem passat al català mentre xarrem animadament, però la carrera és curta i quasi no m’adono que he arribat a casa dels amics. Quan pregunto què li dec, em respon: “Ja està pagat, ho ha deixat pagat la Daniela”. L’emoció que duia es transforma en commoció. “Això és massa, no m’ho puc creure!”, dic, i li demano fervorosament si té algun telèfon o e-mail de Daniela o si sap d’alguna manera de poder expressar-li la meva immensa gratitud. L’únic que pot fer és trucar des del telèfon del cotxe i passar-me´l, ofereix. Accepto i ho fa, i als pocs segons, la sento a ella i dic que ja ha fet molt i que això és massa.  “No tiene importància, solo eran cinco euros”, respon amb la modesta naturalitat de sempre. No sé ben bé què li dic per agrair el que ha fet i per ser com és,  abans de desitjar-li que la vida li doni el millor perquè s’ho mereix amb escreix. En acomiadar-nos, em sembla escoltar el seu somriure.

El carrer era sense sortida, i quan els meus amics em van obrir la porta de casa seva, el taxista ja havia girat el cotxe i ens vam fer una salutació còmplice, sabedors d’haver compartit un viatge breu i etern al mon cert de la bondat i la bellesa de la ma de Daniela. 


Lisianthus liles


dijous, 24 de novembre de 2022

Futbol al desert

Si quan el futbol es jugava amb pilota de cuiro i botes greixades, algú hagués assegurat que una Copa del Mon es disputaria al desert, tothom l’hagués tractat de boig; però un segle més tard a Qatar el boig tindria raó. Perquè és de bojos organitzar un mundial al desert en un país sense tradició futbolística, sense estadis i sense afició. Qatar no és un país de  futbol i per això s’han hagut d’invertir tres cents mil milions de dòlars construint estadis i infraestructures. Només esperen recuperar disset  mil milions; els dos-cents vuitanta tres mil restants els compensaran amb l’intent d’oferir al mon una imatge amable i exemplar, lluny de la que en realitat pateixen al  país milers de ciutadans per la manca de respecte a molts drets humans.

 La manca d’estadis s’ha cobert construint-los, però la manca d’afició i tradició ha necessitat de figurants als carrers vestint samarretes dels països participants; i també als estadis, on més de la meitat van marxar cap a casa al descans del partit inaugural. Ben mirat no hauria de sorprendre, no eren afeccionats, eren figurants.   

Des que la FIFA va votar Qatar com organitzador de la Copa del Mon de futbol, riuades de tinta han denunciat totes les ombres sorgides al procés d’elecció i durant la construcció dels estadis pel tractament indigne i explotador als treballadors contractats, majoritàriament estrangers. Però tot plegat no ha estat suficient per aconseguir un aclariment de les denuncies i el mundial ha començat cedint als amfitrions pràcticament l’absolut control organitzatiu i de les normes de comportament als estadis. Una renuncia de la FIFA que ha augmentat encara més tots els dubtes i totes les crítiques, sent assenyalada com cooperadora de facilitar la disputa del seu principal trofeu a un dels llocs menys meritoris del planeta.

Entenc el futbol com un esport generalment atractiu; l’he jugat, patit i gaudit. Veuré els partits del mundial perquè m’interessa seguir la competició esportiva, però em dol que la gespa dels estadis es faci servir com una catifa, on amagar injustícies que demanen igualtat; i no es la primera vegada a la història, Argentina 1978 i Rússia 2018, han estat precedents.

Tanco aquesta primera crònica sobre Qatar’22, veient la imatge de satisfacció del rei Felip VI a la llotja per la victòria del equip espanyol amb golejada front Costa Rica. Amb la de tempestes de sorra que cauen des de fa temps en vers la organització d’aquest mundial, calia que el monarca espanyol seies a una llotja tant devaluada, social, humana i políticament? Els dies anteriors he vist jugar Anglaterra, Països Baixos i Dinamarca i no he vist, o no me’ls han mostrat a la llotja, els seus monarques caps d’estat.

Observarem amb atenció els esdeveniments dels propers dies, esperant parlar-vos més de futbol la propera setmana. Al cap i a la fi, es juga la seva Copa del Mon, tot i que sigui al desert.



dimecres, 23 de novembre de 2022

Eroica caffé


L’Eroica va néixer el 1997 a Gaiole (Chianti) amb un grup de ciclistes que van iniciar una sèrie d’esdeveniments amb rutes per paisatges idíl·lics de la Toscana. Amb el temps s’ha convertit en un moviment molt ampli. A Barcelona una parella de seguidors d’aquest esperit de la “bellesa de l’esforç i la satisfacció d’aconseguir la fita” han obert un cafè – restaurant en un antic local industrial en desús, del que han conservat l’atmosfera.

Trobareu un lloc ampli, impensable al centre de Barcelona, gens glamorós, però acollidor, amb un pati interior molt tranquil i un soterrani on s’hi poden organitzar des de concerts a cursos per aprendre a fer una focaccia a casa.

La cuina és honesta, d’arrel italiana amb producte de qualitat i de proveïdors locals. Bona pasta, bones masses de pizza, una extensa carta de cerveses i unes màquines de cafè molt valorades pels baristes.

No cal que us agradi la bicicleta, no és un club privat, sinó un espai de trobada obert a tothom, més proper a un “casino” de poble petit que a un restaurant del cap i casal, una troballa.

 

Consell de Cent, 350
08009 Barcelona
Tel. 934765149
https://eroicacaffebcn.es

dimarts, 22 de novembre de 2022

El World Press Photo al CCCB

Com cada any es presenta al CCCB l’exposició de les fotografies guanyadores dels premis WORLD PRESS PHOTO.

Aquí teniu la crònica que vaig preparar pel NÚVOL



diumenge, 20 de novembre de 2022

L' Ària dels dilluns

Aviat s’estrena al Liceu Il Tríttico, una singular col·lecció de tres òperes d’un sol acte, de Puccini. En una d’elles, Gianni Schicchi,  sona una ària que ha esdevingut una de les més interpretades en recitals operístics. Es tracta de “Oh mio babbino caro”. Convé aclarir que vol dir "Oh papa estimat" perquè molta gent interpreta que parla d’un fillet estimat en confondre babbino amb bambino .

L’escoltarem avui en la magnífica veu de la soprano americana Renée Fleming.



dijous, 17 de novembre de 2022

El català del Nadal

Són constants les apel·lacions perquè parlem més i millor el català.

Ara que s’acosta Nadal ens afegirem des del Blog a una campanya per evitar castellanismes tant freqüents en aquestes festes. Trobareu tot seguit una llista amb els errors que fem ben sovint en referir-nos a esdeveniments i altres temes relacionats amb el Nadal. Ànims!




dimecres, 16 de novembre de 2022

Nova visita al Parc del Laberint



Ja fa temps varem recomanar una viita al parc del Laberint d'Horta. Clickant el seguënt enllaç s'obrirà el post en el que en Jordi Castells ens en parlava amb molta informació i es podia veure també un breu reportatge grafic que vaig fer jo mateix.

http://josepmcp.blogspot.com/2021/02/el-parc-del-laberint-dhorta.html

Avui hem tornat a visita aquest deliciós parc i caminat pels seus jardins romantics amb estanys, templets,  escultures, fins i tot un petit canal per on els membres de les famílies Desvalls podien passejar amb unes barquetes.

Hi arribareu sense problemes amb el metro de la línia 3 baixant a l'estació Mundet.


dimarts, 15 de novembre de 2022

Fotografia internacional a FOTONOSTRUM

La Galeria FOTONOSTRUM, al carrer de Diputacio 48, presenta fins al 27 de novembre una magnífica exposició fotografica on es mostren elsm treballs guardonats en els dos premis internacionals, Julia Cameron i Polux.

És una oportunitat per veure fotografies d'estils i temàtiques molt diverses que ens permeten aproximar-nos al panorama actual de la fotograia internacional.

Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL i que us oferirà més detalls sobre la mostra .


Lluis Marsans pinta Proust

 

Fa uns dies en Climent Vilella va oferir-nos un vídeo molt interessant de l’exposició d’Oscar Tusquets a l’Espai Volart. He anat a veure-la i a part de la magnífica mostra de l’arquitecte m’he trobat amb una altra magnífica exposició a la planta baixa de l’espai.

Es tracta de la mostra “De Proust a Marsans, a la recerca del temps perdut”, dedicada, com ja indica els seu títol, a les pintures i sobretot dibuixos del pintor Lluís Marsans que va dedicar bona part de la seva obra a evocar pictòricament el mon i la literatura de Marcel Proust.

Només per aquesta expo ja paga la pena el desplaçament a l’Espai Volart al carrer d’Ausias March, 22 però amb el doblet la visita és gairebé una obligació pels amants de la pintura.



diumenge, 13 de novembre de 2022

L' Ària dels dilluns

L’Òpera barroca està de moda. L’altre dia vaig reveure el DVD de Juli Cesar en una de les millors versions operístiques que recordo. La versió de David McVicar que es va presentar al festival de Glyndebourne el 2005. Els decorats, la posta en escena, el vestuari i la direcció d’actors  són molt brillants  i les interpretacions dels cantants magistrals, sobretot les de Danielle de Niese en el paper de Cleopatra i el de Sara Connolly en el paper de Juli Cesar.  

Si teniu oportunitat de trobar el vídeo no dubteu en veure’l. Mentrestant aquí teniu la interpretació de l’ària “Da tempeste il legno infranto” a càrrec de l’extraordinària Danielle de Niese.



dijous, 10 de novembre de 2022

"L'ull que camina" al Poble Nou


                                  Pepe Encinas

Al Poble Nou es celebra aquests dies un festival de fotografia, FOTOFEST, organitzat pel Fotoclub del barri que té una vida molt activa. Diferents espais del barri acullen fins el 29 de novembre un seguit d’exposicions  que trobareu detallades a la pàgina web de FotoFest.

Un dels espais que acull dos d’aquestes exposicions és el centre PALO ALTO, una antic recinte fabril abandonat durant molt anys que  des del 199 s’ha reconvertit en un espai de produccions relacionades amb la fotografia, el disseny, la pintura l’escultura i d’altres activitats creatives i artístiques.

Allí es presenta l’exposició “L’ULL QUE CAMINA” del reconegut foto periodista Pepe Encinas amb un recull de dues sèries. La primera, en blanc i negre, presenta imatges dels anys en que va treballar a diferents diaris de la ciutat, com el Tele-Express i El Periódico, una feina que li va permetre viure intensament els anys del post franquisme i la transició democràtica. La segona més recent, posterior a  la seva jubilació i ja en color, ens ofereix els resultats de la seva aguda capacitat d’observació per la carrers de la ciutat: ”Street foto” en estat pur.

Perquè veieu una petita mostra de l’exposició tot seguit trobareu algunes fotos que s’hi presenten.

 Clickeu a sobre per veure la sèrie


Si teniu temps, passegeu pel Poble Nou, un barri cada dia més interessant, i acosteu-vos al Palo Alto , un centre que cal conèixer i trepitjar de tant en tant i gaudiu de les magnífiques fotografies de Pepe Encinas i de les també molt singulars de l’altre fotògraf Pierre Radisic que exposa la seva sèrie de nusos “Heavenly bodies”.

dimecres, 9 de novembre de 2022

Simon Rattle


Va començar a tenir notorietat com a director de l’Orquestra de la ciutat de Birmingham i l’any 2002 fou nomenat director de l’Orquestra Filharmònica de Berlin substituint Claudio Abbado. La tria de titular a Berlin es fa per votació de tots els membres de la formació, cosa que no fou fàcil en aquesta ocasió, ja que part dels músics volien Daniel Barenboim. Rattle no signà el contracte fins a tenir l’aprovació de la totalitat de la plantilla (enveja de democràcia de moltes orquestres) 

La personalitat de Simon Rattle, molt diferent del seu antecessor, més expansiva, grandiloqüent, arrelà ben aviat en l’audiència berlinesa, donant un nou impuls a la formació simfònica, potser la més popular del món. Va reorganitzar l’orquestra en una fundació, donant més protagonisme als músics per sobre dels polítics. De la gran quantitat de gravacions, concerts i gires arreu del món, destacaria un projecte molt ambiciós que es plasmà en forma de documental, Rhythm Is It, es tractà de preparar durant un mes el ballet La Consagració de la primavera amb 250 joves no professionals de diferents instituts de Berlin, i representat amb la OFB amb coreografia de Royston Maldoom. El resultat de l’espectacle com l’experiència educativa varen ser extraordinaris.

El 2018 finalitzà el contracte amb Berlin i passà a ser el titula de Orquestra Simfònica de Londres, càrrec que ostenta en l’actualitat. En el comentari d’Abbado feia referència a la meva experiència en les gires que férem amb l’orquestra de Barcelona (OBC) a l’Alemanya de l’Est. La segona fou l’any 1989, pocs dies abans de la caiguda del mur. L’endemà de la gran manifestació a Leipzig, sorprenentment no es notava cap tipus de “ressaca” en l’ambient, tocàrem a la Gevenhaus d’aquesta ciutat. Acabat el concert vàrem anar amb uns quants col·legues a sopar. Després de demanar el què volíem, el cambrer mirà el rellotge i ens va fer fora sense contemplacions. Aquella nit no trobàrem altra opció que acabar a l’estació central de trens fen cua amb els indigents que pidolaven un plat d’estofat. Poc temps després, aquelles mateixes patates les menjarien aquells ciutadans alemanys, però sense la separació d’un mur.

 L’escoltarem dirigint a la Filhamònica de Berlin “Les dances eslaves” de Dvorak,



dimarts, 8 de novembre de 2022

Famílies

Els quatre llibres d’aquest mes tenen en comú la presència de la família com un assumpte determinant. Això és especialment evident en la novel·la de Sara Mesa titulada precisament “La familia” (Anagrama). Tot i ser l’obra menys tèrbola de l’escriptora resident a Sevilla, la visió que dona de la família protagonista genera un fort neguit. La figura perfeccionista i controladora del pare condiciona greument la vida de la dona i els fills, que prendran camins ben diferents.

I què podem dir de la família del gran escriptor alemany Thomas Mann, marcada també pel seu geni i caràcter, si atenem al que explica a la seva biografia ficcionada lliurement per l’irlandès Colm Tóibín a “El mag” (Amsterdam/Lumen). Mann hi apareix amb les seves contradiccions, des de la forma de gestionar secretament la seva homosexualitat fins la seva ambigüitat inicial amb el règim nazi per no perjudicar la família jueva de la seva dona, la prioritat de l’estabilitat sobre el compromís o la relació de protecció i al mateix temps de duresa amb els seus fills. Tinc una feblesa especial per l’obra de Tóibín, resident part de l’any al pirineu català, i aquesta obra em confirma la seva enorme qualitat en la creació de climes i en la facilitat narrativa.

El colombià Héctor Abad Faciolince s’inspira en una vida real, la d’un capellà cultíssim, hiperactiu i malalt de Medellín, per escriure “Salvo mi corazón, todo está bien” (Alfaguara). El protagonista espera un trasplantament de cor a una casa habitada per dues dones i tres nens i descobreix que ha trigat mig segle en conèixer les alegries que pot donar una vida familiar. L’alegria i la fluïdesa del llibre em fan assegurar que cap lector de la celebrada “El olvido que seremos” es decebrà per aquest llibre, que inclou també múltiples reflexions sobre el que significa el sacerdoci. Anoto que l’autor va patir també, mentre escrivia el llibre, un episodi cardíac.

Santiago Lorenzo, resident solitari a un poblet messetari, porta uns quants anys sorprenent-nos i obtenint èxits de vendes amb llibres originalíssims, sobretot “Los asquerosos”, i amb un domini del castellà i dels seus girs i argots que provoca lectures molt divertides. Ara, amb “Tostonazo” (Blackie Books) manté l’estil i la força i uneix dues històries referents a sengles subjectes tòxics: un productor de cine i un tiet-avi del jove protagonista, qui ha d’anar a viure amb ell a Àvila. No trigarà en trobar un altre tipus de família basat sobre l’amistat i no sobre la sang compartida.




diumenge, 6 de novembre de 2022

L' Ària dels dillluns

El passat dijous varem assistir a un concert excepcional, d'aquells que es recorden. Va ser l'òpera  Ariodante de G.F.Haendel representada en concert al Palau. El paper protagonista el feia en contratenor d'origen argenti Franco Fagioli que és probablement en aquests moments el millor contratenor del panorama operístic mundial. L'orquestra Il Pomo d'Oro i tota la resta del repartiment van estar a l'altura del divo. Una nit inoblidable!

Escolteu com a mostra aquesta ària : "Scherza infida". i fixeu-vos en els baixos d'aquest contratenor.





dijous, 3 de novembre de 2022

Una dama a Berlin


A Berlín s’hi està una dama, d’una reialesa finada.

Per la que va ser la meva quaranta-vuitena tardor vaig tenir l’honor, per un regal, d’anar de Badalona a Berlín a visitar una dama.  Malgrat que és d’edat avançada, permet el gaudi d’estar amb ella una breu estona, per no esgotar-la. Té una agenda apretada, és dona mundialment admirada. La porta d’on viu a partir de les 10 sempre és oberta, però hi has de quedar, no t’hi pots presentar sense avisar. Arribes, allà on t’espera,  per passadissos i sales molt grans. Viu en un palau.  És dona de poques paraules, té una aura misteriosa. Penso en les mans que la maquillen que la pentinen,  en els ulls que la vigilen. Penso en les persones, tantes, que se n’han enamorat. Finalment, et rep. Em sorprèn quant petit i elegant és l’espai que té destinat, arrodonit, vestit de verd, lleument il·luminat. Quanta serenor que emana. Et mira fixament, amb dignitat de reina. Tantes fotos que n’has vist, tants llibres d’ella has llegit i per fi la tens davant.  Els llavis d’un vermell terra pintats, no s’obriran. Saludo Nefertiti, d’Amarna, la bellesa més gran.




 

dimecres, 2 de novembre de 2022

Inflació i tipus d`interès, un equilibri difícil

El bon amic Josep Molins ha escrit aquest article al seu blog que per l'interès de les seves consideracions, que comparteixo plenament, reproduim tot seguit.

En dos mesos el Banc Central Europeu,  ha pujat el tipus d`interès del 0 al 2% per tal de combatre la inflació que a l´eurozona està actualment al voltant del 10%. La Governadora, la Sra. Lagarde,  ha declarat textualment “Cada ú ha de fer el el que li toca; la nostra feina es vetllar per l`estabilitat de preus “, el que vol recordar que el BCE per mandat constitucional ha d`adoptar les polítiques necessàries per portar els preus a mitjà termini  a una senda d`estabilitat fixada al voltant del 2% d´augment anyal.

De fet el BCE s´ha vist pràcticament obligat a pujar els tipus des del moment en que la Reserva Federal ho va fer. De no fer-ho , entre altres efectes, la taxa de canvi euro-dòlar que va arribar a baixar per sota de la paritat, hagués creat una situació insostenible alimentant encara més la inflació europea, especialment la de països com Alemanya que estan substituint el gas rus pel gas liquat americà.

Però  la inflació americana i la europea tenen causes molt diferents.  Els Estats Units, son autosuficients alimentària i energèticament i la seva inflació deriva principalment de que el país, superada la pandèmia,  està funcionant a tota marxa, amb taxes de creixement del PIB de més del 3%. Fins i tot desprès d`haver pujat els tipus del 0 al 3,25% en el que va d`any, aquesta setmana s`ha sabut que en el tercer trimestre l`economia americana ha crescut un considerable 2,6%. La taxa d`atur, sortosament per ells, està a mínims històrics. Davant d`això es lògic que per dominar la inflació la Fed es proposi procedir a ulteriors pujades  per tal de refredar l`economia i contenir els preus.

El panorama a Europa és totalment diferent. La inflació europea no és de demanda sinó d`oferta .Els preus pugen de resultes del desmesurat augment del cost de l`energia que es transmet a tots els sectors de l`economia i que en bona part procedeix del  desgavell existent en alguns mercats com el del gas i també el dels cereals, els dos agreujats per la guerra d’Ucraïna. En aquestes circumstàncies, i amb un creixement de les economies més importants de la eurozona molt dèbil,  la puja dels tipus d`interès, corre el perill de servir més per deprimir l´economia que per contenir la inflació. Es la temuda estagflació, recessió amb inflació.

Es obvi que no hi ha receptes màgiques per solucionar aquest problema. També ho és que alguna cosa s`ha de fer en el terreny monetari per tal de mantenir el tipus de canvi de l`euro a nivells sostenibles. A mi em sembla que un euro barat no li va malament a Europa, i encara menys a Espanya. Encareix les importacions,  però ajuda molt els exportadors i anima el turisme, com s`està veient darrerament. No obstant, la contenció dels preus té probablement molt més a veure amb la normalització del mercats que amb la puja de tipus d`interès.  Prova d`això és que en les  darreres setmanes les tensions inflacionistes han baixat una mica degut a la contenció dels preu de la energia provinent de l´estalvi que permet la bonança climatològica. Encara que la medicina  de la pujada de tipus sigui necessària,  s´hauria d`anat molt en compte amb la dosificació.  Una sobredosi seria molt perjudicial pels malalts europeus més dèbils. A pesar de  l`optimisme de la Sra. Calviño, l`economia espanyola només ha crescut un 0, 2% el tercer trimestre d`enguany, i això gràcies a que el consum, estimulat pel turisme,  ha augmentat un 1%.  Espanya encara  no ha recuperat el nivell del PIB previ a la pandèmia i segueix tenint  una taxa d`atur del 12% , una de les més altes d`Europa..

La Sra. Lagarde, que com a bona francesa és probablement també molt cartesiana ha dit , referint-se a la pujada de tipus ,” No hem acabat “. Però naturalment  s`ha afanyat a aclarir, como no pot ser d`altra forma, que les noves pujades dependran de les dades que es vagin disposant en cada moment. Esperem que sigui així  i que entre aquestes dades a tenir en compte, apart de la taxa d`inflació, n`hi  hagi d´altres com el comportament del  tipus de canvi euro-dòlar, que ja ha recuperat la paritat,  i sobretot els efectes sobre el nivell d`activitat. Perquè la gent viu del seu treball i per tan la raó última de totes les polítiques econòmiques, inclosa la monetària, ha de ser que la economia funcioni a uns nivells que permetin la màxima ocupació. I això en  la pràctica pot no ser compatible amb el manteniment de posicions massa ortodoxes en matèria d`estabilitat de preus. Tot plegat un difícil equilibri.


dimarts, 1 de novembre de 2022

Oscar Tusquets a la Vila Casas


La Fundació Vila Casas acostuma presentar sempre exposicions molt interessants a la seva seu de l'Espai Volart al carrer d'Ausias March.
Ara és el torn de la mostra de la pintura i altres treballs de l'Oscar Tusquests, reconegut arquitecte que ha conreat també amb èxit d'altres vessants artístiques.

Aquí teniu el vídeo que, un cop més, ha preparat el nostre col·laborador Climent Vilella.
 



 https://youtu.be/Pi1VgIQkFJo

diumenge, 30 d’octubre de 2022

L' Ària dels dilluns

S’estrena aquesta setmana al  Liceu Il Trovatore, una de les òperes més representades de Giuseppe Verdi. I el paper de Leonora l’interpreta la soprano Saioa Hernández una soprano espanyola que va començar la seva carrera de cantant a l’òpera de Sabadell i que es va consagrar definitivament al cantar a la inauguració de la temporada de la Scala el 2018. Un èxit que ja havia pronosticat la mateixa Montserrat Caballé quan el 2010 amb motiu d’un concurs de cant a Saragossa en el que actuava com a jurat va dir que Saioa era “la diva de nuestro siglo”.

L’escoltarem cantant l’ària “Tacea la notte placida” que va interpretar el 2020 a l’Arena de Verona.


dijous, 27 d’octubre de 2022

Lorin Maazel

Reprenem avui la sèrie dels Directors d'orquestra a càrrec dels amics músics Jaume Güell i Abili Fort.

Al Maig de 2006 vaig tenir la sort que em contractessin com a responsable del dia a dia de l’Orquestra del Teatre de les Arts de València, cinc mesos abans que posessin el Teatre en marxa. Després d’una entrevista (millor dit, un examen) amb Lorin Maazel a l‘Hotel Ritz de Barcelona no em podia creure que estigués sota les ordres de dos directors de la categoria de Lorin Maazel per la temporada d’òpera i de Zubin Mehta per el Festival de Maig.

El que sabia de Lorin Maazel és el que es parla dintre de la professió. L’havia conegut l’Octubre de 1992 a Pittsburgh després d’un concert amb l’orquestra de la ciutat que ell dirigia. Me’l va presentar el compositor Lleonard Balada. També l’havia vist dirigir una 9ª Simfonia de Beethoven al Festival de  Cagliari a Sardenya.

També sabia que va ser un nen prodigi, que hagués pogut fer carrera amb el violí, que tenia una memòria fotogràfica, que dirigia les millors orquestres i teatres d’òpera del món i que tenia un “cachet” estratosfèric. De fet va ser el primer director amb un contracte d’un milió de dòlars.

Ara tenia la possibilitat de conèixer totes aquestes coses de primera mà. Per al primer contacte de l’orquestra amb el seu director es van programar 6 assaigs en 3 dies. Va demanar que tinguéssim els materials d’orquestra preparats de moltes obres, totes elles de gran format. L’orquestra del Teatre no era molt gran, vam haver de contractar més de 20 músics extres per poder fer les obres que ell volia.

Vaig passar els 6 assaigs escoltant i mirant atentament com treballava, sense perdre’m res, ni gestos ni paraules. Tots les coses que es deien d’ell eren allà. Un gest, no elegant, però sí precís i auster. Una mirada que controlava cada músic de l’orquestra. Jo podia veure amb els meus ulls com “llegia” la partitura que “tenia” al cap. Tot ho va fer de memòria i en cap moment vaig notar cap dubte en l’orquestra que fos provocat pel director

Tot el que és deia d’ell com a director no solament era veritat, si no que per a mi encara anava més enllà. Tots els elements necessaris per dirigir els tenia sota un control total, comunicant una seguretat absoluta.

Un dels retrets que se li feien era la fredor amb què dirigia.  Evidentment era un director molt cerebral però en aquests assaigs en molts moments hi va posar emoció, fins i tot molta emoció. Es podria atribuir a que es va trobar amb una orquestra que va sonar des del primer moment amb una qualitat immensa. A qualsevol petit gest que ell feia l’orquestra responia amb escreix. Una orquestra que se la devia sentir seva, doncs havia triat tots els musics ell personalment. Tothom era conscient, jo entre ells, que érem protagonistes d’un moment musicalment important.

Aviat farà set anys  que Lorin Maazel va morir. Va néixer el 1930 a Paris, de petit la seva família va tornar als EEUU. Nen prodigi, als 12 anys ja va fer una gira (de les moltes que faria a la seva vida) per els EEUU dirigint les millors orquestres del seu país. Va ser director d’algunes de les millors orquestres d’Europa com l’Òpera de Berlin, la Simfònica de la Radio de Berlin, l’Orquestra de Cleveland, l’Òpera de Viena, la Simfònica de Pittsburgh, l’Orquestra de la Ràdio de Baviera, la Filharmònica de Nova York, l’Orquestra Nacional de França, l’Òpera de València i la Filharmònica de Munich.

Tenia oïda absoluta i, com he explicat, memòria fotogràfica. Quant al seu tracte personal, era famós per el seu caràcter fortíssim. Hi ha anècdotes famoses sobre això. Una d’elles és l’enrabiada monumental que va agafar, quan els músics de la Filharmònica de Berlin no el van triar per ser el successor de Karajan, va fer època.

Avui el veurem dirigint a la Filharmònica de Berlín en l’escena final de l’Ocàs dels Deus de Wagner.

 



dimecres, 26 d’octubre de 2022

Novel·la negra


En un article recent, Javier Cercas defensa el relat policial com un gènere literari a l'alçada de qualsevol altre i anota que són negres gairebé totes les novel·les que li agraden des del Quixot. Opino que té tota la raó. I en coherència amb aquesta afirmació dedico aquest post monogràfic a quatre bones obres recents d'aquest àmbit.

 Començo per “Catedrales” (Alfaguara), de l'argentina Claudia Piñeiro, de qui no ens deixa de sorprendre la brillantor amb la que combina unes trames complexes amb una molt fina penetració psicològica dels personatges i una crítica social duríssima que en aquest cas ataca els dogmatismes i l'ambigüitat moral de la part més reaccionària de l'església catòl·lica.

La canadenca Louise Penny continua explotant el seu personatge, l'inspector quebequès Armand Malgache, de qui ni tan sols ha respectat la decisió de jubilar-se i l'ha fet dirigir l'escola de policia. Però també aquí trobarà un crim i s'haurà dedicar a resoldre'l amb l'ajut dels seus amics i familiars i fent front a sospites greus que recauen fins i tot sobre ell.

Finalment, recomano conjuntament les darreres obres de dos autors molt coneguts i els seus respectius personatges. Em refereixo al madrileny Lorenzo Silva, amb el guàrdia civil Bevilacqua, i el cubà Leonardo Padura, amb l'ex-policia Mario Conde. Dues coses tenen en comú “El mal de Corcira” (Destino) i “Personas decentes” (Tusquets): són potser les més ambicioses dels respectius cicles i són 'dobles' en el sentit de que combinen històries presents amb d'altres antigues amb forta base real. Silva s'atreveix a tractar els mèrits i els clarobscurs de la lluita contra ETA a la transició i Padura recupera els temps polítics convulsos de Cuba després d'assolir la independència a començaments del segle XX, amb el protagonisme d'un propietari de cases de prostitució amb altes expectatives polítiques.

 


  

dimarts, 25 d’octubre de 2022

El inquietante Mr. Musk

Es coneguda la força de les grans empreses multinacionals, sobretot dels sectors tecnològics. En els darrers trenta o quaranta anys ha fet híper multimilionaris als seus creadors. Appel, Amazon, Tesla, Google són entitats globals amb uns poders que sovint superen en molt els dels Estats o Organismes internacionals. Utilitzen tota mena de instruments per evitar el control dels governs en les seves decisions i economia.

Aquest article de Lluís Uria, pubicat a La Vanguardia, parla concretament de Elon Musk propietari entre d’altres de la firma automobilística Tesla i un seguit d’empreses dedicades a la intel·ligència artificial, la robòtica, les telecomunicacions i la industria aeroespacial..

Us el recomano

EL INQUIETANTE MR. MUSK


diumenge, 23 d’octubre de 2022

L'Ària dels dilluns

El dimecres vaig anar a Sabadell a veure i escoltar la representació del Don Giovanni. Una vegada més vàrem assistir a una presentació molt digna i amb un repartiment de molta qualitat on varen destacar la magniifica veu del bariton Carles Pachon, nascut a Navàs, en el paper de Don Joan i la soprano valenciana Maite Alberola en el de Donya Elvira. Felicitats un cop més a la Fundació Ôpera de Cataluyna per portar l'òpera per tot el territori. Trobareu a la seva pàgina web el calendari de totes les reprepesenations que es faran aquesta tardor a dotze poblacions catalanes.

Escoltarem avui l'ària "Madamina il catalogo e questo" on es relaten les proeses amatòries de Don Joan.



dijous, 20 d’octubre de 2022

Barthélémy Togou al Museu Picasso

El Museu Picasso presenta  una exposició molt interessant del pintor camerunès Barthélémy Togou.

És una exposició temporal a la que s' accedeix des la l'entrada del carrer a la mateixa planta baixa i sense abonament de l'entrada general.

Trobareu una àmplia referència de l'autor i l'exposició a la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.


dimecres, 19 d’octubre de 2022

Un conte per nens


S’acaba de presentar un nou llibre de contes infantils que ha il·lustrat la nostra companya Lluïsa. Es tracta de Voliania i els fils de llum  de l’escriptora italiana  Paola Ancilotto,  que ha traduït en Miquel Desclot i il·lustrat per la Lluïsa Jover. Es un llibre magnífic que tracta de com s’estableix el diàleg entre una papallona i en Francesc, un nen cec; una relació gràcies a la qual el nen pot entrar en contacte amb la natura.    

La traducció de Desclot es magnífica inclosa la troballa de Voliana que és un mot amb que les papallones s’anomenen en determinades contrades pirinenques. Les il·lustracions de la Lluïsa precioses i amb una expressió particularment dinàmica que enregistra les relacions del nen i els animalons als que no veu però que l’envolten i acompanyen.

El llibre, editat per Clar Books, incorpora les noves tecnologies amb un QR que permet accedir al seu relat oral en dues llengües - català i castellà - acompanyat d’una música encisadora de Benedetto Guidotti

Els que tinguin fills, nets o nebots o d'altres nens al su voltant, ja tenen un bon llibre de contes per regalar aquest Nadal.