Sergio Larrain a Foto Colectania

Foto Colectania presenta una nova exposició dedicada al fotògraf xilè Sergio Larrain que té una obra poc coneguda però molt interessant.

Aquí trobareu la crònica que hem publicat al NÚVOL,

L' Ària dels dilluns

Avui diumenge anem al Palau a escoltar la gran òpera de Haendel Giulio Cesare en versió concert interpretada per Jacob Orlinsky, un dels millors contratenors dels darrers anys. amb la extraorinària orquestra Il Pomo d'oro, especialitzada en música barroca.

No he trobat cap video interessant del cantant i per això us proposo que escoltem un fragment de la millor versió que recordo d'aquesta opera la que es va presentar al festival de Glyndbourne el 2005

Intrerpreta l'ària V'adoro pupillle la soprano Danielle de Niese en el paper de Cleòpatra.

Carnestoltes a Venècia

Avui és el dia del CARNESTOLTES i per això he pensat que estaria bé recordar una de les meves estades a Venècia amb motiu del seu cèlebre Carnaval.

Aquí teniu el reportatge que per anar bé s'ha de veure a través de la pantalla de l'ordinador

Clickeu a sobre de la de foto per veure tota la sèrie 

Bons menús a La taula

Aquest és un petit restaurant de poques taules, una d’elles ovalada amb lloc per unes 6 a 8 persones. La seva decoració recorda un estil clàssic francès, potser més de moda quan es va obrir a l’any 1994 que no pas ara, però el cert és que això et fa sentir una mica com en família, perquè acaba tenint un aire casolà.

En Daniel Feraru, abans xef del desaparegut Quattro Stagioni, n’és el propietari juntament amb la seva esposa, na Sandra Vílchez. El millor és la seva oferta, dos menús de gran qualitat, un de migdia de dimarts a dissabte i un altre de diumenges i festius al migdia i les nits de divendres i dissabtes, en els que la relació qualitat preu és excel·lent. En total 22 o 36 euros, respectivament, amb beguda (cava Brut Rigol artesà, un parell de vins o aigua) i cafè inclosos. Alguns dels plats tenen suplement, seria el cas, per exemple, del paté de foie d’oca i ceps amb confitura de figues i pa de brioix o la coca tèbia amb mozzarella, camembert, sobrassada, mel i tòfona negra fresca (+6€), bons de gastar en el menú de migdia o l’espatlla de cabrit (300 grams) cuinada a baixa temperatura durant deu hores (+8€), en el menú de nit.

Les postres també són excel·lents, la darrera vegada vaig menjar-me un ¨senzill¨ flam que el recordaré durant molt de temps, quina textura, quin sabor!!!

Carrer Sant Màrius, 8-12

08022 Barcelona

934172848

www.lataula.com

 

El Jazz a Catalunya 15

 

Ja fa temps que Andrea Motis i sobretot Ignasi Terraza han arribat a una  maduresa artística notable.  Escolteu aquesta magnifica interpretació de  “Let´s misbehave”  en un  concert celebrat fa uns anys a l'auditori de la Fundación Juan March a  Madrid.

Si la Motis està bé, en Terraza toca amb un swing insuperable i la prova son els aplaudiments del públic al final de la  peça.  Aquest noi, si en lloc de català i cec  fos americà seria una figura mundial.Si us han agradat,  escolteu seguidament una altra peça del mateix concert, “You´re de top ” on la Motis es llueix amb la trompeta..

Jazz de gran qualitat a càrrec d´una parella de músics formidable.

Fotografia al Monestir de Pedralbes

Al Monestir de Pedralbes es presenta una singular exposició fotogràfica d'una joveníssima fotografa gambiana Khadlia Saye, que va arrivar a Anglaterra als 7 anys i va tenir una molt curta carrera en morir als 24 anys víctima, juntament amb la seva mare, del famós incendi d'una gran torre de 24 pisos i 120 vivendes socials a Londres.

La seva obra és doncs molt reduida però carregada d 'interes especialment pels seus treballs realitzats amb l'antic procediment del colodió humit i ferrotips. Va participar amb aquestes fotografies al pavelló de la Diàspora a Biennal de Venècia el 2017 representant els nous valors de l'art a Anglaterra.

Aqui us adjunto la crònica que han publicat el NÚVOL sobre aquesta exposició.

Com que és una mostra reduïda es pot aprofitar el deslaçament per visitar amb calma el meravellós recinte del Monestir i les seves estances.

Rapsòdia hongaresa

Avui farem una excepció a la publicació d'una peça d'òpera de cada diumenge al vespre. I us farem un regal musical per celebrar que aquesta setmana va actuar a Barcelona la pianista georgiana Khatia Buniatishvili, a la que seguim des de fa temps 

Com sempre, va oferir unes interpretacions extraodinàries d'obres de Schubet, Beethoven i Liszt.

Escolteu-la tocant la Rapsòdia hongaresa nº 2 de Franz Liszt. Paga la pena sacrificar una ària per aquesta meravellosa interpretació.

Una tarda al Maldà.

 

Feia un cert temps que no anava al vell cinema del carrer del Pi. Malgrat la bona programació que sempre l’ha caracteritzat  i la simpàtica fórmula de poder-hi passar la tarda amb la mateixa entrada, l’estat lamentable de la sala, que era insofriblement palès al pati de butaques, feien molt difícil acudir-hi com allò que era per a mi, i suposo per altres espectadors, un darrer recurs per caçar  bones pel·lícules que se’ns haguessin escapat en estrenar-se.

Això precisament m’havia succeït amb La veu de Hind que els programadors, crítica i públic van fer passar de puntetes en estrenar-se el mes de desembre en poquíssimes sales. La setmana passada, vaig consultar la cartellera del Maldà i vaig veure que la incloïen tres o quatre dies en els seus programes i, oh! sorpresa, juntament amb alguna pel·lícula d’estrena, concretament el dia que vaig anar-hi, Marty Suprem, candidata als Òscars.

També em va sorprendre trobar-me una cua per entrar que no havia vist mai al Maldà. La fórmula es mantenia: preu únic, 5.90 euros i dret a veure tres pel·lícules diferents. De seguida vaig notar alguna cosa de canviat dins la sala i vaig confirmar-ho en asseure’m al lloc triat: les butaques eren noves. En començar la projecció, de primer, l’estereofonia i. seguidament, la qualitat de les imatges en van fer entendre que el Maldà, tot mantenint el caràcter i la fórmula de cinema de reestrena de barri havia estat objecte d’una encomiable reforma i s’obria a programar estrenes de primer nivell.

Tot estava a punt per poder apreciar un document cinematogràfic que em va trasbalsar,  el record de la qual em seguirà commovent el resta de la vida. En ella, la meva vida, La Veu de Hind ha marcat un abans i un després perquè m’és impossible d’oblidar la veu de la nena palestina de cinc anys demanant que anéssim a salvar-la. Tancada dins el cotxe romania envoltada pels familiars massacrats pels trets del tanc israelià que seguia assajant-la. Els personatges que l’escolten i tracten de mantenir-la esperançada mentre malden per trobar la manera d’arribar a temps de salvar-la són membres d’un Servei d’emergències palestí oficial i vinculat a la Creu Roja, però els actors que els interpreten, magnífics, faciliten que ens identifiquem amb els seus personatges i esdevinguem així receptors de la veu de Hind.

He parlat de document però no es tracta d’un documental, sinó d’una gran, una extraordinària pel·lícula on la seva directora inclou, en un prodigi d’humanitat i d’intel·ligència cinematogràfica, una veu real de la puresa infantil i de l’astorada innocència què, despullada de la imatge, esdevé consciència de la veritat del món adreçada a la nostra impotència de poder rescatar la nena i la veritat. Vista la pobra acollida que ha merescut del públic català una obra que al Festival de Venècia va rebre vint-i tres minuts d’aplaudiments en acabar de projectar-se i va ser reconeguda amb el Gran Premi de la Crítica, ens hauríem de preguntar si la impotència no ens afecta ja a la consciència, a les ganes de veure, d’escoltar, en fi, de saber la veritat.

Clavat a la butaca i sense esma per aixecar-me vaig deixar que anés passant davant meu Marty Suprem. A les primeres de canvi, escena de sexe; després, una desfilada ininterrompuda de personatges sense el mínim estàndard d’humanitat, segons allò que havia estat la nostra moral, encapçalada pel protagonista. Timothé Chalamet l’encarna, sota la forma d’un jugador de ping-pong, en una enèsima edició de l’arquetipus del capitalisme en versió USA, és a dir, tot s’hi val per arribar ... de fet, enlloc. De manera que el contrast ofert per la doble sessió del Cine Maldà el resumiré així: haver de generar tan d’horror com palesa i simbolitza La veu de Hind per mantenir el sistema que produeix el tipus Marty suprem és insuportable. 

Nota de l’editor: ara per ara no hi ha programada cap altra sessió de La veu de Hind en els nostres cinemes. Els interessats haurem d’estar atents a alguna programació futura en les poques sales que fan aquesta mena de recuperacions (Maldà, Zumzeig, Texas, Filmoteca...) o bé recórrer a Filmin.

El Barquer

 

El Teatre Lliure presenta fins el 15 de mars l’obra “El barquer”, un muntatge teatral de gran envergadura. Obra del dramaturg, guionista i director de cine anglès Jez Butterworth tracta el tema del conflicte d’Irlanda del nord i les seves repercussions en la societat catòlica dels anys setantes on el conflicte es va manifestar amb gran virulència .

L’acció es concentra en un sol dia de la vida d’una família pagesa molt nombrosa en el moment en que, després de molts anys d’estar desaparegut, apareix el cadàver amb un tret al cap d’un dels seus fills membre de l’IRA. Aquest fet genera un complex teixit de relacions entre els membres de les tres generacions que conviuen a la casa.

L’obra que té un muntatge escènic senzill en canvi té un repartiment molt nombrós del voltant de vint actors i actrius que dirigits per Julio Manrique ofereixen una interpretació coral excel·lent. Destaquen els personatges de l’avi Patrick, a càrrec d’un brillant Carles Martínez, la tia Pat interpretada magistralment per l’Imma Colomer, i el pare de la família, Quim a càrrec d'en Roger Casamajor.

L’obra té una durada de tres hores amb dos entreactes però haig de dir que a mi em varen passar volant atret per les peripècies dels personatges i l’interès del tema que analitza les conseqüències dels conflictes entre països germans que al nostre nivell, afortunadament més pacífic, tots coneixem.

Si voleu una crònica completa de l'obra en el següent enllaç trobareu l'article publicat per Bernat Puigtobella al digital Amic Cultura: 

https://www.amiccultura.cat/ca/reportatges/familia-acordeonica_410_102.html 

 

El circ parlamentari

Estem absolutament indignats amb els espectacles que dia rere dia donen els nostres polítics que, malgrat allò que diu la coneguda dita, crec que aquesta vegada "No ens els mereixem"...

Reprodueixo aquí l'article de'nVicent Partal a VilaWeb que diu exactament el que penso sobre el tema.

El circ parlamentari  per Vicenç Partal a Vilaweb

·         Els diputats no pregunten per saber, sinó per exhibir la posició del seu partit. Els compareixents no aclareixen, sinó que es tanquen en banda. La compareixença de Feijóo a la comissió de la gota freda ha remarcat tots els mals del parlamentarisme actual

La compareixença, ahir, d’Alberto Núñez Feijóo a la comissió sobre la gota freda al congrés espanyol va oferir un espectacle tan lamentable com revelador. Més enllà de l’escàndol concret, s’hi va veure la culminació d’un procés de degradació del parlamentarisme que crec que mereix una reflexió de fons.

Com hem arribat fins ací? Com és possible que les cambres representatives, concebudes com el temple de la raó deliberativa, s’hagen convertit en un ring de boxa verbal en què no compta la cerca de la veritat sinó l’espectacle de la confrontació?

El parlamentarisme modern, tal com es configurà durant els segles XVIII i XIX, partia d’una premissa clara: que el debat racional entre representants electes permetria d’arribar a les millors decisions col·lectives. Edmund Burke, per exemple, defensava que els parlamentaris no havien de ser mers delegats dels seus electors, sinó representants capacitats per a jutjar amb criteri il·lustrat. Perquè el parlament seria, així, el lloc on la raó triomfaria sobre la passió.

Però aquesta visió optimista topa frontalment amb això que veiem avui, pràcticament en qualsevol parlament, per no dir en tots. Les comissions d’investigació, que haurien de ser instruments per a esclarir la veritat i exigir responsabilitats, esdevenen representacions teatrals on cadascú recita un guió preparat. Els diputats no pregunten per saber, sinó per exhibir la posició del seu partit. Els compareixents no aclareixen, sinó que es tanquen en banda. 

La compareixença de Feijóo n’és un exemple perfecte. Ahir, el dirigent del PP no va comparèixer per assumir cap responsabilitat política sobre la gestió catastròfica de Carlos Mazón –el seu president a la Generalitat Valenciana–, sinó per atacar Pedro Sánchez. Una sessió que havia d’esclarir responsabilitats la convertí en un míting. I, cosa pitjor, ell ja sabia de bon començament que aquest era l’objectiu: no cercar la veritat, sinó guanyar punts en la batalla mediàtica.

Òbviament, això no és una deriva casual ni exclusiva de l’estat espanyol. Però tots devem estar d’acord que hi ha unes quantes causes que expliquen aquesta transformació del parlamentarisme en “política-espectacle”.

Una és la mediatització de la política: allò que compta ja no és el contingut dels debats, sinó els titulars que se’n desprendran. Els polítics no parlen als seus col·legues de cambra, sinó a les càmeres que els retransmeten. El parlament esdevé un plató televisiu on hom cerca el moment viral, la frase contundent que es reproduirà mil vegades a X.

Una altra és la polarització ideològica. En contexts polítics com més va més polaritzats, l’adversari es percep com un enemic a abatre, no com un interlocutor amb qui discrepar.

La tercera és la professionalització de la política: quan els diputats són, sobretot, treballadors de partit que depenen de l’aparell per a la seua carrera, s’imposen la disciplina de vot i el missatge uniforme. La diversitat de criteris dins cada grup parlamentari desapareix, i també, doncs, la possibilitat d’un debat genuí.

I hi ha, finalment, la crisi de representativitat. Molts ciutadans no se senten representats pels seus parlamentaris. Perceben que els debats són escenificacions buides, que les decisions ja han estat preses en unes altres instàncies, que el parlament és una mera caixa de ressonància de guerres internes de partit o de batalles mediàtiques.

La pregunta, evidentment, és si aquesta degradació és reversible o si hem entrat en una fase terminal del parlamentarisme representatiu tal com el coneixíem. Però jo, sincerament, ara mateix no tinc cap resposta clara a aportar-hi.

Solament sé, això sí, que recuperar el parlamentarisme –recuperar el parlament com a espai de raó, de deliberació, de cerca del bé comú– és un objectiu urgent. Perquè, sense parlaments que funcionen i sense institucions representatives que creen confiança, el perill és que els ciutadans acaben acceptant solucions autoritàries que prometen ordre i eficàcia en canvi de posar fi a la llibertat. I això –com tots sabem perfectament– no és res més que el camí cap a l’abisme.

Sigfrid Casal al Col·legi de Periodistes

El Col·legi de Periodistes presenta a la modesta sala d'exposicions de la seva seu (a la Rambla de Catalunya. 10) presenta una exposició del foto reporter Sigfrid  Casals que va treballar vint anys.(del 1969 al 1989) per la premsa de Barcelona. S'hi pot veure una tria magnífica de imatges de la vida cultural, social i política del pais en aquell període de la transició. Els que la varen viure trobaran en aquesta mostra un record de moltes de les experiencies viscudes enregistrades amb un magnífic ull fotogràfic

Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.

L' Ària dels dilluns

Sara Blanch és una de les sopranos joves ( té 36 anys) més qualificades en el panorama europeu. Nascuda a la Ribera d'Ebre té a més d'una veu preciosa unes notables qualitats con a actriu. Actualment està cantanat Un Ballo in maschera a l'òpera de la Bastilla juntament amb l'Anna Netrebko.

Avui l'escoltarem cantant l'aria "So anch'io la virtu magica" del Don Pascuale de  Donizzeti enregistrada el 2018 a l'aire lliure en una marc, com veureu , incomparable. 

TIRAT

Si heu vist SIRAT no us perdeu aquest vídeo que es va emetre al Polònia del passat dijous amb el títol de TIRAT.

Viva México ca...!

Just ara fa deu anys que us vaig recomanar un restaurant mexicà, i des de llavors... cap altre; el cert és que hi vaig poc, però quan ho faig en gaudeixo molt. Així doncs, avui us en parlaré de dos per compensar.

El primer, fa molts anys que està establert a Barcelona, és la Cantina machito, al costat dels cinemes Verdi; hi vaig anar amb un amic meu mexicà, la qual cosa ja parla a favor del lloc. Hi vam triar plats que potser no hagués demanat per desconeixement i que van ser una gran sorpresa: la enchilada suiza i el mole poblano de Guajolote, dos plats molt generosos i molt saborosos. El lloc és petit i recorda les cantines mexicanes, a més té un racó molt curiós: un dels menjadors està decorat com la casa de la Frida Kahlo.

Totalment diferent és el segon mexicà que us recomano, molt més jove, només fa un any que va obrir al carrer Mandri, es tracta del Ahorita vuelvo, un restaurant que ha adaptat una mica la seva cuina als gustos locals, però sense perdre l’essència original. Aquí ens trobem amb un espai ampli, amb alguna taula gran per grups (disposen d’un menú de grup per 35 euros, molt complet). Ofereixen cuina mexicana a la brasa (hi trobareu formatge fumat o alvocat a la brasa a més dels seus tacos del moll de l’os a la brasa). Jo hi vaig provar unes “palomitas” de llagostí i unes torrades de tonyina i unes altres de ceviche molt bones i picantones.

Si encara no ho heu fet, doneu una oportunitat a la cuina mexicana.

Cantina machito

Carrer Torrijos, 47B

Tel. 932173414

 

Ahorita vuelvo

Mandri, 34

08022 Barcelona

Tel. 936276071

https://www.ahoritavuelvo.com

El FLIP BOOK: el llibre digital

 Avui presentarem una novetat: Un FLIP BOOK, una expressió anglesa que designa un format digital que reprodueix en pantalla un llibre i que permet passar les pàgines endavant i enrera com si tinguessim el llibre a les mans. A més, es pot augmentar la dimensió de les pàgines per fer es gran sobretots els texts.

El que us presento avui és una selecció de fotografies que he anat penjant a Instagram en els darrers mesos. Porta  per títol MIRADES CURIOSES i cada imatge està acompanyada per un peu de foto que la complementa.

Això si, vull demanar que qui el vulgui veure que ho faci des de la pantalla de l'ordinador i eviti fer-ho amb la del mòbil perquè la seva dimensió impedeix gaudir de les fotografies i els texts.

Ja comentareu que us sembla l'experiment .

TRANSNARCÍS a la Galeria Mayoral

La Galeria Mayoral, al carrer de Consell de cent, presenta fins el 14 de mars una interessant exposició amb obres d'art contemporani. Hi podreu veure una mostra molt variada de reconeguts artistes contemporanis. Entre ells noms com els de Salvador Dalí, Niki de Saint Phalle, Keith Haring, Francis Picabia, Anglada Camarasa, Joan Miró, Albert Serra, Antonio Saura, Fernando Botero, Alexander Calder i Regina Giménez.

El nostre videògraf l’ha visitat i ens n’ofereix el seu rerportatge acompanyat de la música de Pau Riba que també és present a l’exposició.

L' Ària dels dilluns

Avui escoltarem la veu d'una soprano lituana que fins ara no havia cantat pel Blog. Es tracta de ASMIK GRIGORIAN, filla d'un tenor i una soprano molt reconeguts, té una veu potent i ben timbrada que m'ha agradat molt.

Ens interpreta la coneguda ària "Cançó de la lluna" de l'òpera Rusalka de Dvorak.

Els Tres Tombs

El proper dissabte dia 24 es celebra com cada any la Cavalcada dels Tres Tombs al barri del mercat de Sant Antoni amb motiu de la seva festivitat. 

Aqui teniu algunes fotos en blanc i negre que vaig fer en recents edicions.

Clickeu a sobre de la foto per accedir a tota la sèrie

The Masnounien

El bon amic Carles Feliu ha promogut al Masnou uns iniciativa inspirada en les portades  - sempre il·lustracions gràfiques -  que des de fa molts anys publica la revista americana The NewYorker.
Un projecte que publicacions de moltes ciutats a tot el mon segueixen des de fa anys.

En poc temps ha aconseguit publicar ja més de 40 portades d'aquesta revista digital que porta per títol THE MASNOUNIEN i en la que participen dissenyadors, illustradors i artistes del poble del Masnou i voltants. Han organitzat ja la seva pàgina web, el seu Instagram, una exposició i un àlbum de cromos de les portades que distribueixen els comerços del poble.

Per tot això li varem fer una entrevista al NÚVOL en la que s'explica en detall aquest singular projecte.

En el mar de Sorolla amb Manuel Vicent al Palau Martorell

 

                              Foto: J.M.Cortina

 

Al Palau Martorell, a la plaça de la Merçè, es presenta la magnífica exposició EN EL MAR DE SOROLLA CON MANUEL VICENT  que permet gaudir dels meravellosos quadres del pintor valencià i la glosa que en va fer l'escriptor valencià Manuel Vicent.  

És ua exposció que convé no perdre's perque es una oportunitat única de veure a Barecelona les grans obres de Sorolla  que han pogut venir ara que el seu Musru permanent a Madrid està tancat per obres.

Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL

I si voleu podeu veure tot seguit el vidao de l'exposició que va fer com sempre el nostre col·laborador Climent Vilella.

Aleacions ben fetes

 

Alguns autors corren el risc de barrejar a les seves obres històries ben diverses de protagonistes i temàtiques diferents. I de vegades se’n surten amb bona nota. És el cas dels tres primers llibres d’aquest post, que per cert han estat valorats per la crítica entre els millors del 2025. Dos d’ells són de novel·listes argentins. Comencem pel darrer Premi Herralde, “El contrabando ejemplar” (Anagrama), de Pablo Maurette, qui pretén descobrir, parafrasejant a Vargas Llosa, “cuándo se jodió la Argentina”, a partir de la vida del narrador i la d’un amic del seu pare, un peronista homosexual que es va traslladar a Espanya amb la intenció d’escriure un llibre sobre els orígens del seu país. Després de la seva mort, el narrador busca el manuscrit inèdit i intenta reconstruir l’obra com a pròpia.

Pedro Mairal ens proposa a ‘Los nuevos’ (Destino) l’anàlisi de tres adolescents, amb lligams entre ells, que tenen problemes d’adaptació a la vida adulta. Hi trobem elements de les seves grans obres anteriors (‘Una noche con Sabrina Love’ i `La uruguaya’), tot i que amb menys humor i amb major profunditat.

A “La pregunta 7” (Periscopi i Asteroide) Richard Flanagan nascut a Tasmània, va més enllà en les seves connexions: la vida atzarosa del seu pare, qui va ser presoner de l’exèrcit japonès a la segona guerra mundial; la bomba atòmica i els científics que la varen fer possible; els llibres de ciència ficció d’H.G. Wells i la seva relació amorosa amb l’escriptora Rebeca West; el colonialisme britànic a Oceania; la vida del propi autor... I tot amb un estil propi que va dibuixant a través dels fragments un cant a la vida. No us la perdeu!

Afegeixo a aquests llibres dos més que tenen en comú la seva brevetat. Per una banda, la italiana Verónica Raimo ha reunit a ‘La vida és curta, etcètera’  (1984 i Asteroide) uns contes plens de perspicàcia i humor, amb la vida de les dones joves i les seves relacions amb els homes com un dels temes fonamentals. I, per una altra banda, trobarem encara més humor i més brevetat a ‘Al estilo Jalisco’ (Panenka), del mexicà resident a Barcelona Juan Pablo Villalobos. Hi podem llegir la història inversemblant del muntatge d’un espectacle consistent en la recreació de l’equip brasileny de futbol liderat per Pelé que va guanyar el mundial del 1970.

L' Ària dels dilluns

 Avui presentarem una mezzo soprano francesa JULIETTE MAY. Té només 26 anys i per la seva  forma de cantar i la seva tècnica em recorda en alguns moments, encara que amb una veu molt més lleugera,a la gran Cecilia Bartoli

L'escoltarem iterpretant molt bé la difícil ària "Agitata da due venti" de l'òpera Griselda de Vivaldi en un enregistrament del 2023 a la final del Concurs de cant de la Reina Elisabeth de Bèlgica.

CIUDAD DE SOMBRAS

Isak Feriz i Mònica Echegui, els policies

Potser perquè aquest 2026 és l'any Gaudí NETFLIX presenta una sèrie de sis capítols, curta com a mi m'agraden, que he trobat particularment interessant. 

Es tracta de CIUDAD EN SOMBRAS i és un thriller policial força dur però amb un guió molt potent i força ben travat. L'acció transcorre tota ella a la ciutat de Barcelona on es produeixen uns assassinats en sèrie  en espais i edificis de Gaudi - La Pedrera, el Palau Güell, el parc Gúell, la cripta de la Colònia Güell, entre d'altres. A mes, moltes de les accions tenen lloc a diversos barris, carrers i espais públics de la ciutat i això ho fa tot molt familiar.

Fotografia, música i interpretacions excel·lents fan que aquest thriller fosc i sòrdid resulti especialment emocionant.

Poemes al port de Barcelona X

Nova entrega d'un dels poemes dedicats al mar al nou espigó del port de Barcelona recitat pes l'Imma.

En aquesta ocasió un poema de la poetessa ROSA LEVERONI

Miró als Estats Units

La Fundació Miró al seu magnífic edifici de Montjuïc presenta l'exposició MIRÓ ALS ESTATS UNITS amb la que vol celebrar el 70 aniversari de la inauguració de la seva fundació.

La temàtica de la mostra es la relació de Miró amb els artistes plàstics que vivien a Nova York a la dècada dels anys quaranta del segle passat. Artistes que varen influir en la obra de Miró i que varen ser també influïts per la d'aquest.

Es tracta d'una magna exposició es la que es poden veure obres de molts artistes de primera fila amb qui Miró va compartir estada i experiències com Louise Bourgeois, Helen Frankenthaler, Lee Krasner, Arshile Gorky, Alice Trumbull Mason, Jackson Pollock o Mark Rothko, entre molts altres

Aprofitant la visita vaig fer algunes fotografies sobretot de grups escolars que feien una visita guiada acompanyats pels seus mestres. Aquí en teniu una petita mostra.

Clickeu a sobre per veure les fotos

El Jazz a Catalunya 14

Els conjunts de Joan Chamorro. 

Si us agrada el jazz es impossible que no us rendiu al encant d´aquesta interpretació  plena de sensibilitat de “Tenderly” a càrrec d´Alba Esteban un altre talent de la Sant Andreu Jazz Band (S.A.J.B.)

A partir del 2018 en Joan Chamorro sota el títol  “The Jazz House Sessions” va organitzar unes sessions de gravació a casa seva juntament amb Scott Hamilton,  per presentar músics joves de la S.A.J.B.

La versió de “Shiny Stockings” que reprodueixo seguidament, cantada per Elsa Armengou, es força aconseguida.

Escolteu seguidament el trompetista Joan Marti al costat de Perico Sambeat interpretant  “Stars fell in Alabama”

I per cloure el violí inigualable  de Elia Bastida  interpretant en el marc d´aquestes sessions , “Besame mucho” un clàssic de tota la vida    

L' Ària dels dilluns

Aquesta setmana es presenta al Liceu una de les òperes magnes de Wagner: "Tristan i Isolda". Haig de confesar que no soc un gran fan de la seva música excepte pel que fa als preludis i intermedis però penso que avui és de justícia que una de les seves àries soni al Blog.

Per això us proposo que avui escoltem una de les més conegudes: "Liesestod" (Amor-Mort)   interpretada per la gran mezzo soprano wagneriana Waltraud Meier.

Amb els ulls de nen

Paco Elvira    Foto: Laura Guerrero

La botiga de fotografia  VisualKorner, al carrer de Balmes, 354,  podeu veure encara fins el proper dia 13 una petita però molt interessant exposició "Amb ulls de nen" del fotògraf  Paco Elvira desaparegut prematurament el 2013.

Aquí teniu la crònica que vaig escriure el NÚVOL sobre l'exposició i la figura del fotògraf.

Colita Antifèminas

El DHub Museu del Disseny, a la plaça de les Glòries, presenta una magnífica exposició COLITA ANTIFEMINAS, basada en el llibre que es va publicar el 1977 amb fotografies de Colita i texts de Maria Aurèlia Capmany i que ha sigut considerat com el primer llibre gràfic obertament feminista.

L'exposició està molt ben organitzada amb unes magnífiques imatges i uns texts senzills però especialment entenedors que les acompanyen.

Esta oberta fins el 25 de gener però no us la perdeu.

 

Münter i el amor de Kandinsky

 

Fa un parell d’anys vàrem veure al Reina Sofia de Madrid una magnífica exposició de la pintora Gabriele Münter. I aquest dies he trobat a FILMIN la pel·lícula, “Münter y el amor de Kandinsky”, un biònic de la seva vida i la seva turmentosa relació de quinze anys amb el famós pintor rus Kandinsky.

Tots dos varen formar part del innovador grup artístic anomenat l'Àngel Blau que fugia de la pintura figurativa i va suposar una petita revolució estètica.

La pel·lícula resulta molt interessant amb un guió, i una realització i fotografia excel·lents.