Victòria i Alícia. 100 anys al Palau Robert

El Palau Robert presenta una magnífica exposició: Aquella eterna admiració. Centenari Victòria dels Àngels, Alícia de Larrocha. que, com el seu títol indica, vol ser un sentit homenatge a aquestes dues figures de la música a casa nostra.

Com acostuma a ser el cas amb les exposcions del Palau aquesta està magnificament muntada i permet resseguir sense dificultats les biografies i trajectòries de les dues artistes i els seus puns de relació i contacte. 

Es poden veure documents , cartes molt interessants i objectes personals de les dues. Instruments, vestits de concert i representacions operístiques. Llibres, discs i objectes personals. Un ampli conjunt de retrats i fotografies, molt ben presentats, dels seus àlbums familiars ens acosten a la seves figures i a la seva vida.

En resum una exposicó que els aficionats a la música no es poden perdre.

Perque gaudiu de l'art de les dues podeu escoltar una peça Gracia mia de Granados interpretada al piano per Alícia i cantada per Victòria en una interpretació del 1971 aNova York.

Fotografies de Joel-Peter Witkin

Autoretrat

Aquests dies es presenta a la galeria Imaginart de Barcelona (Diagonal, 432) fins el 8 d'octubre una mostra de les potents i perturbadores fotografies de Joel-Peter Witkin.

Aquí teniu l'article que sobre la mateixa vaig escriure pel NÚVOL

Per terres d'Espanya I

Enguany es commemora el 50 aniversari de la mort del compositor Graciano Tarragó (1892-1973). Amb aquest motiu el compositor i guitarrista Jaume Torrent, que ja ha col·laborat en una altra ocasió al Blog i que va ser-ne deixeble, està duent a terme una sèrie d’iniciatives - concerts, conferències, articles, documentals i, sobretot, gravacions - amb el desig de donar a conèixer la seva obra i reivindicar el reconeixement que sens dubte mereix.

En breu s’editaran dos CD amb interpretacions de diverses composicions de Tarragó i entre elles 14 peces que formen part de la col·lecció Per terres d’Espanya (la miscel·lània més completa de música espanyola que cap altre compositor de guitarra hagi escrit fins avui).

Per generositat de Torrent anirem publicant en propers posts cinc de les seves interpretacions d’aquestes peces que de ben segur us agradaran i contribuiran a la difusió de l’obra de Tarragó.
Comencem avui amb Sevillana.

Les meves veus favorites ELS TENORS III

Avui continuen amb les veus de tenor i escoltarem la de Plàcido Domingo.

PLÁCIDO DOMINGO (1941)

Fill d’un matrimoni de cantants de sarsuela Domingo va començar molt jove la seva dilatadíssima carrera de més de seixanta anys en plenes facultats. Ha batut tots els records, entre ells cantar en 27 ocasions a l’apertura de la temporada del Metropolitan de Nova York. La seva veu plena i potent es molt versàtil i li ha permès cantar com a tenor i quan ha convingut, sobretot els darrers anys en el registre de baríton. Ha actuat també com a Director d’orquestra i  va formar part amb Pavarotti i Carreras del celebrat  conjunt  Els Tres Tenors. Els darrers anys s’ha vist implicat en diverses denuncies d’abusos sexuals al llarg de la seva carrera la qual cosa ha embrutat considerablement els darrers anys de la mateixa.

Avui l'escoltarem cantant la cancò "Granada" del mexicà Agustin Lara i l'ària "Nessun Dorma" del Turandot de Puccini

Coralina a La Perla

Ahir varem anar al Teatre de la Biblioteca, seu de la Cia La Perla 29´, a veure "Coralina, la serventa amorosa" de Carlo Goldoni dirigida per Oriol Broggi.

Si l'heu vista suposo que compartireu el meu entusiame per aquesta representació i si no us recomano que us acosteu a la Biblioteca per gaudir de dues hores d'un magnífic espectacle.

La trama de Goldoni en enginyosa i molt divertida i la versió que en ofereix la Perla la potencia al màxim.amb uns recursos escenics molt simples però amb uns moviments d'actors brillansts.

Les interpretacions com sempre en aquesta companyia magnífiques. Tots els actors i actrius estan a gran alçada però per destacar-ne alguns esmentaria especialment a la Mireia Aixalà en el paper de Coralina, Rosa Gamiz com a Beatrice i Xavier Boada en el de Ottavio.   

Les funcions duren fins el 29 de setembre i encara es poden trobar entrades sense massa dificultats.

Bar Lorenzo

Un local amb aquest nom i amb l'interiorisme dels anys 70 del Bar Lorenzo, no fa pel passeig de la Bonanova, però resulta que el seu propietari, en José María Parrado, vol retre homenatge al bar de la seva família a la Verneda, el Bar Manolo, pel que acabem trobant un "popular" bar de "categoria".

Aquest empresari, que va sobresortir amb el Cañete, o amb el Martínez i altres locals que ha compartit amb els seus socis, ha sabut sempre triar bé i aquí l'ha tornat a encertar. A l'inici, el juny de 2019, es va veure afectat pel tancament de març del 2020, però han sabut aguantar. Van començar oferint un menú de migdia de batalla i molt bon nivell, i això els ha fet tornar-se més sofisticats i oferir una carta curta però selecta.

A la cuina hi trobem un xef ecuatorià (Víctor Cunama), i de cap de sala un filipí (Marthine Theofisto), el resultat, no ho dirieu mai: un cuina de clàsica catalana de plats impecables amb influències andaluses i d'arreu.

Com que el lloc és petit, la compra ha de ser diària en els mercats de Barcelona, pel que hi trobareu suggeriments de temporada (pèsols, bolets...). El dia de la meva visita vaig provar l'ensaladilla de txangurro i el biquini Lorenzo de primer, més un steak tartar amb les patates pont neuf (el tipus de tall fa que al fregir-les quedin tendres per dins i cruixents per fora), més el garrinet. De postre va resultar que tenien coca de Llaveneres pel que ja no vem provar res més, això que tot tenia bon aspecte.

Reserveu a la terrassa, ara que fa bon temps, tot i que miren de tenir-la oberta tot l'any.

 

Passeig de la Bonanova, 105

08017 Barcelona

Tel. 93 858 84 17

https://barlorenzo.com/

The invasion

El Disseny Hubb, museu del Disseny, ha presentat, malauradament en període estival, una interessant exposició Tvboy.The invasion de l’artista de carrer Salvatore Benintende amb pintures sobre tela, instal·lacions i fotografies de street art que s’ha acabat el passat dia 17.

Jo, com tants d’altres, me l’he perdut però afortunadament el nostre videograf  Climent Vilella hi ha anat i ens ofereix un magnífica filmació que ens permet gaudir, encara que sigui virtualment, de l’obra d’aquest reconegut artista. Aquí la teniu.

Les meves veus favorites ELS TENORS II Jaume Aragall

Continuem els dilluns amb amb les meves veus favorites, aquesta vegada la de Jaume Aragall, Giacomo pels conaissseurs del món de l'òpera.

JAUME ARAGALL (1939 )

Va cursar estudis a Milà i als 24 anys ja va debutar al teatre de La Fenice a Venècia.
Des del primer moment se li van reconèixer unes condicions naturals excepcionals i la seva veu  va ser qualificada de la mes bella del mon, un criteri que comparteixo plenament. Sempre m’ha admirat  la seva expressivitat, el seu sentit melòdic i el timbre de la seva veu.

La seva carrera, brillantíssima en els seus inicis, ha patit sovint dificultats i interrupcions degut al seu caràcter que ha travessat períodes depressius que li impedien cantar amb regularitat.

L'escoltarem en "E lucevan le stelle" de Tosca i "Mattinata" de Leoncavallo en unes interpretacions magnífiques enregistrades a Torroella, que us permetran valorar la seva veu.

Les muses canten sonets I

El proppassat 25 de maig es va presentar al Taller  de Músics de Barcelona un concert, en petit format, anomenat “Les Muses canten Sonets”. Els sonets, escrits durant una pila d’anys (des de 1969), són obra del nostre col·laborador i poeta Valentí Gómez i Oliver. La música ha estat composta per Amelia Bernet. L’espectacle comptava amb la veu d’Adela Vilà i el piano de Carlos Torijano. Es van presentar diverses cançons de les 14 originals. El que avui us presentem és un tast d’aquell recital, gènesi d’un espectacle que culminarà en concerts i també en un CD (coproduït pel Taller de Músics & Intramuros). Serà el tercer CD que fan plegats el Taller de Músics i el poeta.

Anirem publicant, com a primícia, cinc dels sis sonets recitats, en aquest cas, pel mateix Valentí

                                                           

                                                no tenir fums                                                                     

                              per què el més gran delicte és ésser nat?

                              per què enlloc de justícia perviu l’odi?

                              per què la crueltat és humà codi?

                              per què és fruit escàs la llibertat?

 

                              tal volta el que fem depèn del fat

                              tal volta ens enlluerna veu del podi

                              tal volta no evitem que maldat rodi

                              tal volta practiquem el disbarat

 

                              perquè no entenem res, tal volta som

                              perquè vivim ben poc, tal volta res

                              perquè com t’ho diré, tal volta el pes

 

                              del gran mester del viure farà un tomb,

                              del deure s’encendrà la fosca llum

                              mentre, cofoi, del cap sortirà fum!

        

                          (març,2021; del Darrer llibre, en premsa)

Les flors de la Montserrat

La nostra bona amiga Montserrat Freixenet ens ha obsequiat en repetides ocasions amb mostres de la seva producció pictòrica.

Però ella no para i li hem demanat que ens ensenyi el que està fent en aquests moments. Aquí teniu una sèrie de pintures de flors que ella mateixa ens presenta amb aquestes paraules:

“Aquestes aquarel·les són de format mitjà. Quan en començo una, no sé mai com s'acabarà.  El paper, l'aigua, i sobretot  el color, em van parlant. Sovint no trobo el moment d'acabar-les. Sobretot valoro el procés. M'emborratxo amb els colors i perdo el món de vista.”

Gràcies una vegada més.

Clickeu a sobre per veure tota la sèrie

VISA pour l'image a Perpinyà

A Perpinyà es presenta aquests dies el VISA pour l'image, sens dubte el festival dedicat al fotoperiodisme més important del món 

Aquí trobareu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL sobre les exposicions que s'hi presenten.

Emma Igual in memoriam

Com ja haureu vist per les informacions d’aquests dies la cooperant catalana Emma Igual de 32 anys ha mort víctima d’un bombardeig al front de la guerra d’Ucraïna.

Igual havia dedicat bona part de la seva vida a ajudar al pròxim treballant en camps de refugiats i assentament de poblacions migrants; va col·laborar amb diverses ONG a Grècia, Myanmar, Kenia i Marroc. Va crear la seva pròpia organització Road to relief i des del 2022 treballava a Ucraïna oferint ajuda humanitària a les zones més afectades per la guerra

El seu exemple ha fet que el Govern espanyol hagi decidit concedir-li a títol pòstum, amb una iniciativa immediata, la Gran Creu d’Isabell II com a reconeixement de la seva tasca. Al febrer del 2018 en una pèrdua en bona mesura similar a aquesta el blog va retre homenatge a Anna Campbell, una idealista escocesa que va morir lluitant al costat de les dones kurdes.

En aquest cas que ens toca de prop seria desitjable que el Govern de la Generalitat reaccionés també amb algun gest que honorés l’entrega i el sacrifici d’aquesta ciutadana catalana. DEP.

Les meves veus favorites ELS TENORS I

Des de fa gairebé quinze anys (sembla mentida) cada dilluns ha sonat una ària al Blog i segur que la tria deu haver traduït els meus gustos i les meves preferències respecte dels cantants lírics.

He pensat que aquesta temporada podríem escoltar específicament  les veus dels les meus  cantants més admirats agrupats en les diferents especialitats. N’he triat cinc o sis per cadascuna d’elles i els presento ordenats seguint un cert ordre de preferències.

Segurament n’hi manquen alguns de molt prestigiosos com la Callas o en Pavarotti però haig de confessar que els timbres de les seves veus els situen per darrera dels meus preferits. Encara que setmana a setmana podreu anar escoltant una o dues peçes interpretades per cadascun d’ells  ja desvetllaré des del primer moment els noms del triats. Començarem per la veu del tenor, probablement la més arriscada del món de l’òpera. I aquestes són les dels meus tenors favorits:

Giuseppe Di Stefano     Jaume Aragall       Plàcido Domingo   

Fritz Wunderlig            Josep Carreras     Juan Diego Flórez

Roberto Alagna

Avui començarem per  

GIUSEPPE DI STEFANO (1921- 1986)

Nascut a Sicilià de família molt humil es va formar musicalment a Milà
L ça seva veu ha sigut ponderada pels més grans tenors con Pavarotti o Carreras.

Di Stefano era un tenor líric amb una veu suau, un timbre càlid . Era admirat per les seves habilitats vocals, la seva dicció clara, el fraseig apassionat, la interpretació captivadora i l'exquisida lleugeresa del pianissimo i els matisos, Di Stefano tenia una musicalitat natural, amb un estil de cant generós, instintiu i comunicatiu.

En la dècada dels anys cinquanta del segle passat va formar una parella amb Maria Callas amb qui va enregistrar la majoria dels grans títols operístics italians.

Pel meu gust és la meva veu de tenor favorita.

Avui podreu escoltar dues àries: 

Pourquoi me reveiller de l'òpera Werther de Massenet   

Una furtiva làgrima de l'òpera l'Elisir d'amore de Donizzetti.

Coses que no entenc LXXIX

. Que després dels disbarats que està dient Felipe Gonzalez encara no s’hagi donat de baixa com a militant del PSOE.

. Que arran de les inundacions del Baix Ebre s’hagi posat de manifest que els afectats per les inundacions del 2021 encara no han rebut les ajudes que les Administracions els van prometre amb tota solemnitat en aquella data.

. Que es pugui fer tant el ridícul com fa Feijoo fent tota mena de provatures impossibles per aconseguir la seva elecció.

. Que sigui una aliança de mes de 300 milionaris la que hagi de fer un manifest adreçat al G-20 demanant als governs un acord internacional per augmentar la fiscalitat dels patrimonis dels superrics.

. Que no es corregeixin amb una fiscalitat adequada els extraordinaris beneficis que la puja dels tipus d’interès ordenats per les autoritats monetàries europees ha suposat per la banca.

. Que intermediaris, comissionistes  segueixin fent negoci amb un comerç de jugadors absolutament embogit tolerat i fomentat pels principals clubs de futbol.

. Que hagin trigat mes de quinze dies a convèncer a Jeniffer Hermoso perquè presenti una denúncia al jutjat pel petó de Rubiales.

. Que es pugui dictar una sentència tan delirant com la d'ordenar l'anulació de les obres de l'eix verd del carrer Consell de Cent i l'exigencia de retornar-lo al seu estat anterior alegant com a argument que les obres suposaven una modificacio del pla General Metropolità que no havia seguit el seu degut curs d'aprovació.

Llegits amb retard

Aquest post està dedicat habitualment a novetats editorials de llibres escrits recentment. Però en aquesta ocasió oferirem textos escrits fa anys. Començo per una joia de l’any 1968 traduïda al 2016 al català i al castellà, “Lliçó d’alemany” de Seigfreid Lenz (Club Editor/Impedimenta). Tots coneixíem a Grass, Böll o Wolf i ens sorprèn  ara, per la seva qualitat, originalitat i profunditat, una altra obra que revisa els anys  del nazisme. En aquest cas, la doble història d’un pintor sota la bota d’un policia i del fill del policia a un reformatori.

Al 2012 va morir la periodista, guionista i directora jueva de Nova York Nora Ephron. Poc abans, va publicar dos brillants i hilarants reculls d’articles que ara publiquen L’altre editorial i Asteroide: “No me’n recordo de res”  i “Tinc un coll que fa pena”. Són textos breus i àgils i amb una càrrega feminista vitriòlica que els fan bons com a lectura... i com a regal!

El sud-africà John M. Coetzee és per mi un dels millors guanyadors del Nobel dels darrers anys. “El polonès” (Edicions 62/El hilo de Ariadna) és una novel·la curta amb dos protagonistes madurs, un músic europeu i una dona catalana, que viuen una relació asimètrica a cavall entre Barcelona, Girona i Palma de Mallorca. Les possibilitats de l’amor i el desig entre la tardor i l’hivern de la vida hi apareixen amb tota les seves dificultats però, també, amb totes les potencialitats. Com acostuma a fer, Coetzee exposa els fets i no dona opinions i nosaltres, lectors, li ho agraïm.

I acabo ni més ni menys que amb Rafael Chirbes, de qui al 2022 es va publicar el segon volum dels seus “Diarios: A ratos perdidos 3 y 4” (Anagrama). En aquest cas es tracta dels anys 2005 a 2007, mentre l’escriptor valencià patia enormement la redacció de “Crematorio”. Assistim a la seva vida solitària a Beniarbeig, als seus problemes de salut, a la seva inseguretat econòmica i artística. I compartim les seves opinions sobre política, música i, sobretot, literatura, amb brillants anotacions sobre multitud de llibres que l’autor depredava.

Acabo, traint la pauta, amb un llibre que recentment ha guanyat el Premi Màlaga de Novel·la. El cordovès Joaquín Pérez Azaústre ficciona a “El querido hermano” (Galaxia Gutenberg) sobre els fets reals de la relació preciosa i fecunda entre els germans Antonio i Manuel Machado. Com sabem, la guerra els va dividir: cadascú d’ells fa defensar un bàndol i l’autor creu que l’atzar hi té alguna cosa a veure. La mort d’Antonio a Colliure serveix per recordar els anys compartits de la infància a Sevilla, de la bohèmia a París i del Madrid literari.

Pugem la persiana!

Arriba setembre i com cada any comencem la temporada a PROVA I ERROR. Han sigut unes setmanes marcades per alguns episodis de calors asfixiants, els continuats ridículs de Feijoo tractant d’aconseguir suports impossibles i per l’inacabable culebrot del cas Rubiales.

Mentrestant entre calorada i calorada hem anat preparant algunes novetats pels propers mesos dels  que n’esmentarem algunes.

Pel que fa a la degana Secció l’Ària dels dilluns, que no ha deixat de sonar cada setmana des del 2008, aquests primers mesos he pensat dedicar-la a escoltar les veus dels meus cantants preferits en les diverses, quatre o cinc per cada tipus de veu.

També en el terreny musical tenim previstaunes segona temporada al Jazz a càrrec de Josep Molins que ens proposarà escoltar interpretacions destacades dels diferents instruments solistes de la música jazzística.

I més endavant farem també una segona temporada al mon de la dansa que ens tornarà a  proposar la Melània Enrich

Per acabar en el terreny musical en ocasió del 50 aniversari de la mort del músic Graciano Tarragó el seu deixeble i guitarrista Jaume Torrent ens oferirà al llarg d’unes setmanes algunes peces de la sèrie Per Terres d’Espanya.

En el terreny de la fotografia tinc la intenció d’anar presentant un molt breus àlbums d’alguns dels viatges que he fet al llarg dels anys.

Pel que fa a la literatura el poeta Valentí Gómez ens recitarà al llarg de varies setmanes alguns dels poemes del seu poemari  que aviat es publicarà en forma de CD acompanyat per les veus i la música gestades al voltant del Taller de Músics.

La resta de les seccions seguiran la seva marxa habitual publicant les propostes de tots els mostres col·laboradors.

Recordaré només que si teniu algun amic o familiar a qui cregueu li poden interessar els continguts del Blog m’ho feu saber perquè el puguem incloure a la Newslwetter setmanal. I també que està sempre oberta la Secció Cartes dels Lectors perquè si un dia us ve de gust pugueu publicar un text amb les vostres propostes o consideracions.

Bona rentrée per tothom!

Un viatge a la ciutat dels dos rius

Aquest agost hem passsat tres dies a Lió, on no haviem estat mai, i haig de dir que és una ciutat magnífica i plena de llocs d'interès.
Té una dimensió que permet visitar-la amb comoditat i a més disposa d'un bon transport públic de tramvies i metro.
Diuen que les ciutats amb riu milloren. Doncs Lió en té dos: El Rodan i el Saona que precisament conflueixen en la mateixa ciutat. La navegació en barca permet tenir una visió panoràmica.
L'urbanisme amb grans avingudes, places, notables edifis públics i un parc d'habitatges molt cuidat fan que els passejos i caminades per la ciutat resultin atractius. El comerç i la restauració ofereixen també moltes possibiltats
A tots aquests atractius s'afegeix el fet que RENFE acaba d'obrir una ruta directa per AVE i en el seu llençament fa una oferta de billets a 29 euros el viatge.

Us deixo aquí l'enllaç a un petit reportatge fotogràfic que vaig fer:

Tancat per vacances

Arriba el final de juliol i ja és el moment de començar les merescudes vacances.

Ha sigut un any complicat marcat per aquesta cruel i inacabable guerra d’Ucraïna i les nostres batalletes polítiques.

Pel PROVA I ERROR aquesta ha sigut una temporada de continuïtat on hem penjat uns dos centenars de posts i el mes abril vàrem celebrar, com recordareu els lectors, el nostre post número 3.333 amb l’edició d’un magnífic punt de llibre del que, per cert, encara en queden alguns exemplars per si a algú li fes gràcia tenir-lo.

Darrerament hem tingut un final de curs polític prou complicat, del que hem parlat repetidament des de la secció de COSES QUE NO ENTENEM, que afortunadament sembla que no ha acabat malament del tot. Podem marxar més tranquils de vacances i esperem que a la tornada es confirmi el pacte de les anomenades forces progressistes i no haguem de viure un altre calvari electoral.

De cara a la temporada que ve esperem mantenir el Blog ben actiu i tenim preparades algunes novetats que ja anirem anunciant oportunament.

Mentrestant molt bones vacances a tots, col·laboradors i lectors.

L' Aria dels dilluns

Per acompanyar l'entrada de les vacances us proposem que escolteu una peça alegre i festiva. Es tracta de "Mein herr Marquis", una de les cançons més conegudes de  de l'opereta  Die Fledermaus. La interpreta la grandíssima Edita Gruberova, una de les millors sopranos lleugeres a la que tant s'ha admirat a Barcelona.

La casa Navàs, el millor modernisme a Reus

Si passeu algun dia a prop de Reus us recomano especialment la vista a la Casa Navás un impressionant edifici modernista obra de Domènech i Montaner. Situat a la cèntrica plaça Mercadal, al cor de la ciutat, va ser construïda entre 1901 i 1908 pel matrimoni format per Joaquim Navàs i  Josepa Blasco, una família de comerciants tèxtils que hi van establir una de les seves botigues als baixos de l’edifici.  En Joaquim era membre del Partit Republicà Reformista i regidor de l’Ajuntament. Coneixia bé a Domènech i Montaner que en aquells anys estava construint l’Institut Pere Mata i li va donar carta blanca per dissenyar l’edifici.

Joaquim Navàs va morir el 1915 i la seva dona es va fer càrrec del negoci i l’habitatge fins a la seva mort el 1943. El matrimoni no tenia fills i el seu hereu, va ser el nebot Joaquim Blasco, enginyer de camins, que en ser destinat fora de Catalunya va llogar l’edifici a un doctor que durant quaranta anys en va fer la seva vivenda i el seu consultori. Finalment l’esposa de Blasco, Maria Font, va tornar a ocupar l’edifici fins el seu traspàs el 1999. Però tots ells varen conservar absolutament integres tots els elements estructurals i decoratius propis de l’arquitectura modernista. Un veritable miracle que permet veure els vitralls, els estucats, els mosaics, les instal·lacions i el mobiliari es el seu estat original.

Les visites, que es fan en petits grups amb uns guies molt professionals duren una hora i cal reservar-les prèviament per internet a la pàgina web de la casa. No us la perdeu.

Aquí us deixo algunes imatges perquè us vinguin les ganes de visitar-la.

Clickeu a sobre per veure les fotos

El millor reporter

En aquests posts, dedicats a recomanar novel·les, he fet alguns cops excepcions, entre les quals destaco avui dos grans reportatges signats pel nord-americà Patrick Radden Keefe: “No ho diguis a ningú”, sobre la història de l’IRA, i “L’imperi del dolor”, sobre la distribució legal de medicaments opiacis. Torno a saltar-me la pauta general per proposar la lectura de “Canalles”(Periscopi/Reservoir books), on es recullen deu reportatges llargs publicats all llarg dels anys pel mateix autor a New Yorker. Tots ells es refereixen a persones que han fet el mal: narcotraficants, assassins, estafadors, terroristes, traficants d’armes, corruptes... però també als seus perseguidors i fins i tot als seus advocats. No sabria quin text destacaria, però us asseguro que tots ells mostren tant la profunditat de les investigacions com la qualitat literària de Radden. Molt recomanable com a lectura per aquestes vacances.

I també és un bon llibre per la platja o la muntanya “El geólogo” (Alfaguara), del també nord-americà Paul Theroux, on es narra  la relació perversa entre dos germans, un dels quals té una capacitat extraordinària per a la manipulació. El lector hi assisteix incrèdul a com l’èxit humà, professional i econòmic d’un dels germans, el geòleg, és vulnerable davant les actuacions de l’altre germà.

L’andalusa Rosario Villajos ha guanyat el premi Biblioteca Breve amb “La educación física” (Seix Barral), un llibre de lectura senzilla en la forma però duríssima en el contingut, que dona voltes a la relació conflictiva d’una noia amb el seu cos en un ambient familiar i social opressiu.

Tampoc no és fàcil enfrontar-se a “Existiríamos el mar” (Literatura Random House), però això no és estrany en la rica trajectòria de la madrilenya Belén Gopegui, qui exigeix esforços dels seus lectors per penetrar en les seves obres, sempre amb un alt compromís social. El tema preferent d’aquesta novel·la és la convivència a pisos compartits entre persones que ja passen dels quaranta, una realitat gens marginal a les nostres grans ciutats.

Per compensar el tamany dels dos primers volums i la duresa dels altres dos, acabo amb “Literatura infantil” (Anagrama) del xilè Alejandro Zambra, a qui la paternitat, que li ha arribat tard, li fa viure noves sensacions que el porten a jocs literaris especialment lluminosos. Tan lluminosos com l’estiu que us desitjo, com cada any, ple de llibres.

Oppenheimer

Hem anat a veure “ OPPENHEIMER”  la que sembla ser l’estrena cinematogràfica de la temporada. Totes les crítiques, inclosa la del dur Carlos Boyero, han sigut molt positives.  I la veritat és que  a mi també semblar una molt bona pel·lícula.

Es tracta d’un biòpic sobre la vida i les realitzacions del científic americà  Richard Oppenheimer (1904-1967). Nascut a Nou Mèxic va ser un destacat físic especialitzat en física quàntica que va concebre i dirigir els equips tècnics del ”Projecte Manhattan” que varen crear, en el més estricte secret, la bomba atòmica dels EEUU.

La seva era una personalitat complexa, un tant depressiva i amb inclinacions polítiques d’esquerra. Defensà del regim republicà espanyol i va ser proper al partit comunista americà. Va ser això el que després d’haver sigut considerat un heroi nacional, i en mig dels seus dubtes morals sobre la seva participació en el projecte, el va portar a un judici polític i la seva persecució pel maccarthisme americà dels anys posteriors a la segona guerra mundial.

La història personal d’Oppenheimer combinada amb la visió històrica dels anys entorn de la guerra i de la problemàtica de la industria armamentística són especialment interessants. La pel·lícula, dirigida per Chistofer Nollan, utilitza la tècnica narrativa de l’alternança temporal entre diferents períodes i manté en tot momemt l’atenció de l’espectador malgrat la durada de tres hores del film. Les interpretacions, sobretot les dels dos protagonistes Cillian Murphy i Robert Downey  són magnífiques. I la fotografia i la música reulten també molt encertades. En resum, una pel·lícula que s’ha de veure.

L´Ària dels dilluns

Aquest dies s’està representant al Liceu l’òpera barroca L’Incoronazione di Poppea de Monteverdi. Hi ha hagut certa polèmica per les diferencies entre el director escènic i el musical, tots dos amb personalitats ben acusades, però pel que he anat sentit la representació ha sigut un èxit notable.

Us proposo que escoltem l’ària  “ Pur ti miro, Pur ti godo”, interpretada per dos extraordinaris cantants: la soprano Danielle de Niese i el contratenor Philippe Jarousky enregistrada al Teate Real de Madrid el 2010.

"Tots els dies són meus" a Torroella

Si aquest estiu passeu aprop de Torroella podeu acostar-vos al Palau Solterra, un magnífic edifici seu de la Fundació Vila Casas dedicat a la fotografia. Allí hi podreu veure "Tots els dies són meus", una exposició prou interessant de la fotògrafa Marta Sentís amb les fotografies del seus viatges per mig món.

D'altra banda al segon i tercer pis està exposada, com sempre, la coL·lecció permanent de fotgrafia de la Fundació

Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL que potser us animi a visitar-la.

Can Miqueló nou.

Aquest juliol fa tanta calor que ve de gust arribar a la platja havent dinat i tenint per endavant les temperatures de cara avall. Així que per fer temps al matí vaig organitzar un tomb per la serralada litoral, on s'amaguen vestigis prehistòrics i tot. No gaire lluny de la Roca d'en Toni, per una banda i la Roca foradada de Vallromanes per l'altra, hi vaig trobar, gairebé per casualitat "Can Miqueló nou".

Davant del restaurant hi ha una gran explanada on podreu dinar a sota les moreres. La seva especialitat és la brasa, així que no dubteu a demanar els musclos a la brasa i per descomptat carn: de vedella (no deixeu de provar l'espectacular tall que es pela de vaca gallega, el que en castellà en diuen vacío i en francès vavet), també xai, conill, o botifarres... tot de gran qualitat. De postres no oblideu la temptació de xocolata.

El camí no és fàcil, assegureu-vos abans de per on cal arribar-hi, perquè hi ha un tros de pista, però tant pel servei com per la cura en que treballen i els seus preus ajustats, val la pena deixar-s'hi caure.

Que tingueu un bon estiu!

Can Miqueló Nou, s/n,

08339 Vilassar de Dalt (Barcelona)

678783236

Dissabtes, Diumenges i festius

de 12:00 a 17:00

Lectura per a infants en temps de guerra

La sala de lectura per a infants de la Casa de l'Ardiaca.
Foto: Carlos Pérez de Rozas

La Montserrat LL., fidel lectora del Blog, m'informa que a la Casa de l'Ardiaca, a tocar de la catedral, es presenta aquests dies una molt original exposició sota el nom de "L'arxiu en guerra". Es tracta del material que recentment s'ha recuperat dels dibuixos i altra documentació que durant uns mesos els infants barcelonins varen fer a la Sala de Lectura per Infants creada a l'Arxiu Hisròric de la ciutat. Aquest niciativa va durar fins que va haver de ser interrompuda degut als bombardedjos de l'aviació alemanya sobre el centre de Barcelona.<

S'hi poden veure documents  de la malauradament breu  història d'aquest projecte: un centeanr dels dibuixos infantils, llibres i revistes que llegien, una llista completa dels noms dels nens i nenes que hi varen acudir i altres documents històrics de notable interès.

L'Ària dels dilluns

 Avui, 16 d'agost és la dia de laVerge del Carme. I per això us proposo que escoltem la famosa habanera de l'òpera de Bizet en una interpretació del la gran mezzo soprano Elina Garanka acompanyada per  la filarmònica de Berlin dirigida per G.Duhamel.

Coses que no entenc LXXVIII

. Que el Barça hagi d’estar pagant al pobre Messi fins el 2025 el diferiment salarial negociat al seu dia per reduir la massa salarial del Club al que ell tan estima.

. Que la inefable Maria Guardiola, presidenta de la Comunitat d’Extremadura tingui la barra de dir que no ha mentit sinó que simplement ha canviat d’opinió.

. Que el Barça informi que, sobrat com està el Club de recursos, acaba de fitxar Vitor Roque un jugador brasiler prometedor per 30 milions d’euros mes 31 en incentius que no se sap encar quan es podrà incorporar.

. Que el Govern hagi aprovat que les víctimes de la talidomida que encara sobrevisquin cobrin ara, seixanta anys després dels fets, les indemnitzacions pels danys que varen patir.

. Que l’ANC convoqui als seus membres perquè decideixin sobre la possibilitat d’abstenir-se o votar nul en les properes eleccions legislatives i només voti el 10% dels 40.000 membres que tenien dret a vot i d’aquells el 59,7% votin en contra de la proposta de la direcció.

. Que entre el TGUE, el TS Espanyol, el TJUE, el Parlament Europeu i tots els equips jurídics que intervenen hagin sigut capaços, en aquests quatre anys que dura l’assumpte, de crear un embolic de tal natura que resulti absolutament incomprensible.

. Que en el debat electoral el candidat Feijóo hagi pogut dir tantes mentides, falsedats i insults i fer-ho amb tanta naturalitat, cinisme i savoir faire, com si fos el que fa habitualment.

. Que un polític bregat i solvent com Sánchez hagi caigut en el parany, perdut els papers i sigut incapaç de rebatre amb eficàcia el seu rival.

. Que després de la constitució  de Governs, Parlaments i Ajuntaments del PP amb participació de Vox i de les primeres mesures aberrants que han pres, segons els sondetjos augmentin sensiblement les expectatives del PP.

. Que un percentage tan gran de la població espanyola, sobretot la pertanyent a les classes treballadores i populars,  pugi recolzar uns partits com el PP i VOX, tant allunyats en els seus principis i polítiques dels seus profonds interessos econòmics i socials.

Tina Modotti al KBr

La Fundació MAPFRE presenta a la seva sala del KBr al port olímpic l'exposició de la fotògrafa Tina Modotti. Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.

Todo lo que veo me sobrevivirà

Fa uns dies vaig anar a Madrid i entre d'altres coses vaig poder veure l'exposició "Todo lo que veo me sobrevivirá" a la Sala Alcalá 31 de la Comunidad de Madrid, una mostra amb la que s'han commemorat els setanta anys del naixement de Juan Muñoz (Madrid, 1953 - Eivissa, 2001).

Malauradament l'exposició ja s'ha clausurat però el nostre especialista en arts plàstiques també hi va anar i ens regala aquest magnífic vídeo que permetrà als lectors del Blog gaudir de les escultures de Juan Muñoz, un dels escultors espanyols més reconerguts dels darres anys.