Elogi de la vida, a mitges

                          

Elogi de la vida, a mitges

                             
                               Per nombrosa gent és una tortura           

                              i per a d’altres la joia del viure,

                              conjuminar el plorar i el riure

                              sense poder saber el temps que dura,

 

                              si tu has viscut feliç o així t’ho penses

                              si has hagut de patir de nit, de dia

                              si no trobes pas mai la “dreta via”

                              si veus com el pensar no té defenses

 

                              vol dir que tots estem vius de miracle

                              vol dir que tots vivim falsedat trista

                              vol dir que tots gaudim d’un espectacle

 

                              vol dir que tots formem part d’una llista:

                              no en sabem la raó ni el seu autor

                              si en canvi fóra autora molt millor!

                             

                                                           Valentí Gómez-Oliver

                               (del Darrer llibre, en premsa)

Pau Casals al Palau Robert

En el marc del 150 anivrsari del neixement de Pau Casals el Palau Robert presenta una breu però intressant exposició que il·lustra la seva trajectòria com a músic i com a activista per la Pau al llarg de tota la seva vida.

Sempre exiliat despres de la Guerra Civil, va deixar d'actuar en públic en protesta pel règim franquista i no va poder tornar a Catalunya perquè va morir el 1973, abans del Dictador.

La mostra s’estructura en cinc àmbits. Un primer espai introdueix la figura de Pau Casals (El Vendrell 1876-San Juan de Puerto Rico, 1973) i en destaca el seu virtuosisme però també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia. Un segon àmbit subratlla la música com a art de comunicació i entenia la partitura no com un document fix sinó com un text viu, susceptible a noves interpretacions. Un tercer bloc, recull la música com a eina de compromís i protesta i reivindica el paper social de l’artista. El quart àmbit posa de relleu la música com a missatge de pau.L’exposició tanca amb les opinions de diverses personalitats sobre el llegat d’un dels catalans més universals.

L'Ària dels dilluns

 Aquesta setmana varem anar al Palau a escoltar l'opera en concert de Haendel Ricardo Primo. Havia de cantar el gran contratenor Orlinski. Malauradament va cancel·lar la seva actuació però afortunadament va ser substituit per Hugh Cutting, tambe un bon cantnt. Tot el repartiment i l'orquestra varen  sonar d'allò més be

Com que aquí no pot cancel·lar us proposo que avui escoltem Orlinski cantant una de les àries de l'òpera acompanyat per l'orquestra Il pommo d'Oro.

Coses que no entenc ( o sí ) LXXXVI

 

. Que a moltes de les innumerables obres dels carrers de la ciutat no s’hi vegi personal treballant i semblin aturades..

. Que les obres públiques no puguin, com es fa en tants sectors econòmics, treballar a dos torns i reduir així la seva durada i els inconvenients que suposen pels ciutadans.

. Que, per exemple, la remodelació de Les Rambles, una obra de superfície, que va començar el 2022, encara estigui a mig acabar.

. Que, també per exemple, les obres per arreglar les voreres d’un tram de 600 metres del carrer de Balmes entre Plaça Molina i General Mitre hagin durat 21 mesos.

. Que malgrat l’imminent perill del triomf de la ultradreta en els properes eleccions els partits d’esquerra i especialment PODEMOS hagin renunciat a la imprescindible unitat.

. Que no es pugui impedir la vinguda a Espanya de Milei, un boig delirant que només ha arribat per insultar als polítics i periodistes espanyols.

. Que amb l’ínfim nivell intel·lectual, manca de programa e incultura dels líders i representants  de Vox i el PP una part tan important dels ciutadans d’Espanya pugui votar aquestes opcions tan autoritàries  i neofeixistes.

. Que Silvia Orriols digui que li sembla bé que els catalans votin a Vox en lloc d’Aliança Catalana que no es presenta a les eleccions espanyoles.

. Que tret de les honroses excepcions d’Espanya i Canadà els màxims responsables del mon occidental siguin tan covards a l’hora de manifestar una actitud enèrgica davant les humiliacions a les que reiteradament els sotmet en Trump.

. Que després de tants anys de discussions Europa no hagi decidit encara si convé o no el canvi d’horari.

Els venerats i els no venerables

Es compleixen tres mesos de la visita del Papa Lleó XIV a Madrid, Barcelona i les Illes Canàries, on va pronunciar diferents discursos, tots plens de coherència i sentit comú, amb missatges que varen ser rebuts com una glopada d’aire fresc dirigida a la comunitat cristiana, al clergat, als emigrants, als malalts, als més vulnerables, a tota la població que el va voler escoltar i també als polítics i governants.

Una bona part d’aquests últims van ser els destinataris al Congrés dels Diputats a Madrid, escoltant una amplia reflexió del Sant Pare que intentava transmetre la necessitat de que la gestió i la convivència política fos més humanitària, respectuosa i solidaria. Set minuts de aplaudiments van ser la resposta a Lleó XIV dels allà reunits, però santa innocència dels que van pensar que el succeït durant aquells minuts de comunió parlamentaria podia ser un senyal per compartir en endavant camins de respecte i coherència a la seva gestió. Res més lluny de la realitat habitual, plena d’enfrontaments, burles i desqualificacions provocant una sensació profundament decebedora i de vergonya aliena.

De seguida van tornar a aparèixer les recriminacions i els insults creuats. Van seguir les amenaces contra el president espanyol, els processos judicials, alguns generant dubtes i altres que semblen fruit de “el que pugui fer, que faci”. I més tard la greu crisi migratòria a Ceuta, la seguretat nacional, el comandament únic; i entretant el preu dels àtics a Madrid, per els núvols. Què estaran pensant els lloats i venerats sants que habiten als núvols de cotó diví, després de veure la reacció de diputats i senadors a les paraules de Lleó XIV i el posterior comportament fals i irrespectuós de manera continuada ? Com a mínim deuen estar fent-se creus, mai millor dit, i sense capacitat miraculosa cap els càrrecs de màxima responsabilitat política als partits que governen i als que estan a la oposició, per fer-los canviar. Cap d’aquests responsables fa res, si més no, per ser considerats venerables per la ciutadania; tot el contrari, estan deixant de ser venerables i honorables per convertir-se en enemics. I com ha dit recentment Iñaki Gabilondo “quan els rivals polítics deixen de ser rivals i es converteixen en enemics, la situació es perillosa”. Deu nos en guard!

 

El concert de la Mercè

 

El passat divendres 25 de setembre, en el marc de les Festes de la Mercè, vaig tenir l’oportunitat de fotografiar els concerts de l’Avinguda de Maria Cristina des de l’escenari i de viure, per primera vegada, l’experiència de sentir la música i compartir aquests moments amb els artistes des de dins.

Avui us presento una selecció de fotografies del reportatge que vaig fer a Teràpia de Shock, el grup garrotxí de pop-rock català que em va donar l’oportunitat de viure aquesta experiència tan especial.

Nascuda l’any 2006, la banda va acomiadar-se dels escenaris deu anys després, però aquest any ha tornat amb una gira solidària que l’ha portat a actuar en diversos festivals i festes majors d’arreu del país.

Una experiència molt especial, tant per l’oportunitat de fotografiar-los des de l’escenari com per poder viure els concerts des d’una perspectiva completament nova. Espero que les gaudiu!

Clickeu a sobre per veure tota la sèrie

Paraula encesa

Com a novetat d'aquesta temporada  proposem compartir la poesia amb relats representatius de les autores i autors que els han escrit. En un relat també hi ha poesia, ritme i estil. Desitgem que us vingui de gust gaudir-los.

Alhora introduirem com a complement de les paraules de las Imma una il·lustració preparada expressament per el bon company i pintor, en Miquel Bort, que s’ha ofert generosament a aquesta col·laboració.

Comencem avui aquest sèrie amb un text del Quadern gris de Josep Pla.

                                                                    Miquel Bort Serra

L'Ària dels dilluns

Avui us proposo que escolteu una ària extraordinària. Es tracta d'un bis que Jonas Kaufmannn va oferir davant dels interminables aplaudiments d'un públic commogut per la seva interpretació de L'addio a la vita  de Tosca. La veu de Kaufmann ha madurat però manté una extraordinaria qualitat.
 

 

Formerlandia

                                   Foto: Lluís Ayguadé

A la sala s'exposicions de la botiga de FUJI al començament del carrer Gran de Gràcia es presenta fins el 26 d'Octubre una magnifica exposició de Francesc Fàbregas que ja s'ha presentat en d'altres espais d'exposicions. Es tracta d'un excel·lent treball en que es retraten en paralel  dues illes tan diferents com Formentera i Islàndia. I ho fa en un blanc i negre espectacular i sobretot amb una molt original composicó D'aquí el títol de l'exposició FORMENLANDIA.                                    

Si podeu no us la perdeu i us deixo la crònica que en vaig fer pel NÚVOL fa unes setmanes amb motiu de la seva presentació a Sant Just, el poble del fotògraf.

Proverbis llatins Proverbia IV

Nova entrega de proverbis llatins, una de les meves petites aficions.

Malitia suplem etatem. 
La malícia supleix l'edat.

Excusatio non petita acusatio manifesta. 
Una excusa no demanada és una acusació manifesta.

Propium sapientibus est mutare consilium. 
És propi de savis canviar de parer.

Primum vivere deinde filosofare.
Primer menjar i després filosofar.

Bicos: un restaurant gallec

Fa temps que no visitava un restaurant gallec. A Barcelona n’hi ha un munt, fruït de la immigració que va rebre la ciutat durant la segona meitat del segle XX; per això molts d’ells tenen una imatge, diguem-ne... vintage, amb uns propietaris que no solien tenir una formació com a cuiners. No és el cas del Bicos, l’Eduardo Pereira (el xef) i la Marta Baliña (atenent la sala), que varen arribar ja iniciat el segle XXI. Ell va venir amb ganes d’aprendre altres formes de cuina, diferents de la que ja coneixia del seu Ourense natal.

El restaurant té un aire de petit bistrot molt acollidor. Té poques taules al menjador i unes quantes places a la barra, potser per això fan dos torns de cuina, a les 13 i a les 15 hores al migdia i a les 20 i 22 hores al vespre.

La carta presenta un bon nombre dels plats que esperes en un restaurant gallec: una empanada amb farcit diferent segons el dia, un pop a feira tradicional, que es pot demanar sense patata, perquè val la pena reservar la gana per altres plats que la mereixen més. És el cas de la seva amanida russa amb escopinyes o les seves zamburinyes acabades amb all i oli de mango (segons el Termcat n’hauríem de dir petxina variada de la zamburiña, però n’accepta el seu us col·loquial).

La carta de vins té un bon assortit de les varietats albarinyo, godello, o treixadura de les terres gallegues. Per les postres tasteu una reinterpretació del formatge O Cebreiro amb codonyat servit en forma de canaló.

BICOS

Avinguda Diagonal, 287. Barcelona.

https://bicosrestaurante.com/

Tel. 936 118 227

L'Ària dels dilluns

Aquesta setmana l'Òpera de Catalunya estrena al teatre de la Faràndula de Sabadell "L'elixir d'amor" de Donizetti.

Per celebrar-ho proposo que aquesta setmana escoltem la seva més emblemàtica ària "Una furtiva llàgrima" I ho farem en la veu de qui avui ès sens dubte el millor tenor espanyol, en Xabier Anduaga, en una interpretació de fa tres anys al Metropolitan de Nova York.

Els fons voltors espanyols

Com ja sabeu soc suscriptor de elDiario.es des de fa molt de temps i de tant en tant copio algun del seus articles, especialment el Boletin del Director que cada dissabte l' Ignacio  Escolar escriu pels socis del diari.

El d'aquesta setmana m'ha semblat molt interessant perquè descriu amb tot detall les maniobres dels fons voltors espanyols, que no tots son extrangers, vinculats a famílies de les ràncies classes aristocràtiques espanyoles,vinculades a més directament amb l'extrema dreta.

Posa a prova la capciat d'investigació de la premsa lliure que tracta de lluitar contra la impunitat judicial de la que difruten aquests veritables carronyers.

És una mica llarg però veureu com paga la pena llegir-lo encara que en acabar gairebé et posaries a plorar. I si voleu, aprofiteu i feu-vos socis de el Diario.es. Amb una qüoeta anyal de només 60 euros tindreu una informació digital bona i fiable, que falta fa!, i recolzareu un dls pocs exemples de periodisme lliure.

Clicka a sobre per obrir l'article

Branques

Olis sobre plafó de fusta

M’interessa especialment la força d’algunes plantes, branques i fruits, per mostrar-ne el potencial. Manifesten una extraordinària evolució formal; inclús un cop mortes o tallades ofereixen un aspecte formal sorprenent, no sempre amable però carregat d’expressivitat.

Clickar sobre la imatge per veure la sèrie

Anselm Kiefer a La Pedrera

La Fundació Catalunya La Pedrera acaba d'inaugurar una important exposició dedicada a l'artista pluridisciplinar alemany ANSELM KIEFER, reconegut intenacionalment. 

L’exposició, que porta per títol «La vida secreta de les plantes. Anselm Kiefer a la Col·lecció Grothe» ofereix una aproximació concentrada i significativa al seu ampli univers conceptual a partir d’una selecció d’una quarantena d’obres procedents de la col·lecció privada de Hans Grothe, una de les més importants dedicades a l’artista, complementada amb peces d’altres col·leccions privades.

A través d’un ampli recorregut  la mostra revela la complexitat simbòlica i material de la producció de Kiefer, tot posant en relleu la coherència d’un projecte artístic que es presenta a través de múltiples formes i suports: pintura, escultura, instal·lació, fotografia i llibre d’artista.  Tot això convida a endinsar-se en una reflexió profunda sobre la memòria, la matèria i el coneixement.

 

Havíem vist ja a un temps una mostra del seus treballs de gegantins formats a les enormes naus de la planta industrial de la Fundació Sorigué a Balaguer que ens varen impressionar. En aquesta ocasió les obres tenen uns menors formats però una expressió estètica i poètica mes diversa e igualment remarcable. 

 

Trobo recomanable veure abans de començar la visita o potser a mig camí el vídeo en el que s’expliquen el pensament i les formes de treballar de l’artista.

No us la perdeu. Tot seguit podeu veure en el següent reportatge algunes de les peces que més m’han cridat l’atenció.

Clickeu a sobre per veure tot el reportatge

Vents de l'Est

 

Aquest post recull sis bons llibres que tenen en comú estar escrits per autor@s provinents directament o familiarment dels antics països socialistes de l’Est d’Europa i que en les seves trames està present el que va ser l’anomenat “socialisme real”. Començarem per dues novel·les guardonades amb el prestigiós premi Booker. El búlgar Gueorgui Gospodínov va idear en ‘El refugi del temps’ (Periscopi i, amb el títol ‘Las tempestálidas’, Fulgencio Pimentel) una residència de gent gran malalta d’Alzheimer amb les habitacions decorades amb referència als anys de joventut dels seus usuaris. A partir d’això, el text fa un repàs ric i suggerent sobre Europa i especialment sobre els paisos de l’Est.

La’altre premi Booker li han donat més recentment al canadenc d’origen hongarès David Szalay amb ‘La carn’ (Amsterdam i Feltrinelli, on es revisa la vida d’un home nascut a Hongria als anys setanta. La masculinitat clàssica i els seus aspectes més definitoris, com ara el sexe, la ira i la incapacitat de sentir o d’expressar els sentiments, és el centre d’aquesta novel·la d’aparença simple que va conquerint lentament l’interès del lector.

També és d’origen hongarès la família del suís Nelio Biedermann. La campanya de marketing sobre ‘Lázár’ (Edicions 62 i Salamandra) està ajudant molt al seu èxit de vendes, però genera una expectativa literària excessiva. Tanmateix, és realment meritori que l’autor tingués sols vint-i-un anys quan la va donar a publicar i també  que hi expliqui brillantment els enormes traumes del seu país durant el segle XX a través de l’esdevenir d’una família aristocràtica.

Ja hem recomanat en diverses ocasions llibres de la catalana d’origen txec Monika Zgustova. Ara, a ‘La traductora dels haikus” (Galaxia Gutenberg en català i castellà), explica la complicada evolució d’una família txeca molt similar a la seva, que va haver d’exiliar-se buscant un futur millor.

A ‘Ràdio Sarajevo’ (Angle Editorial i Asteroide), el bosnià Tijan Sila, ara resident a Alemanya,  utilitza els seus records personals per evocar la terrible guerra que a començaments dels 90 varen patir els antics iugoslaus, amb el setge de Sarajevo com a protagonista.

I acabem aquest repàs amb “El mag del Kremlin” (Edicions 62 i Seix Barral), escrita per l’assagista i politòleg italosuís Giuliano da Empoli i amb una bona versió cinematogràfica que podem veure ara a Movistar. És un llibre entretingut i molt aconsellable per entendre els canvis en la forma de governar entre les eres de Ieltsin i Putin a través d’un personatge de ficció que es converteix en el màxim assessor de Putin i viu l’auge dels oligarques i la caiguda d’alguns d’ells.

 

L' Ària dels dilluns

Com vaig comentar, la darrera setmana vaig anar al Liceu a l'estrena de la temporada amb l'AIDA, interpretada per la meva admirada Anna Netrebko. Em va agradar força el montatge i l'escenografia. Però la veritat és que la interpretació de la soprano no em va deixar gaire content. Com ja sabia, la seva veu s'ha engruixit i encara que sigui atrevit dir-ho em sembla que ha perdut el seu timbre i ductilitat, la seva elegant modulació. Segueix cantant molt bé pero trobo que ja no és la que era. Una petita decepció. 

Per compensar-ho, proposo que avui l'escoltem en "Addio del passato", una de les àries més conegudes de la La Traviata en una de les millors versions que he vist d'aquesta òpera, enregistrada a Salzburg el 2005 i en la que feia parella amb Rolando Villazón.

Desitjos i Drets

Sempre el ROTO!

 

Gènesi

TV3 (3Cat ara) està programant els dilluns a la nit els capítols de la sèrie  GÈNESI dedicada a la història del cèlebre restaurant EL BULLI i les persones que més directament varen estar implicades en el projete com Ferran Adrià, el seu germa Albert i el soci i cap de sala Jordi Soler

La sèrie esta dirigida per David Pujol i els principals papers interpretats magníficament per Miquel Fernandez, Ivan Massagué i Carlos Cuevas.

Mereix una especial menció la interpretacio, tant en la parla com en la gestualitat, de Fernandez que gairebé ens fa creure que es el mateix Adrià qui interpreta el seu paper.

El guió molt ben trabat amb rigor i sense sensacionalismes manté sempre l'atenció i l'interès de l'espectador

La sèrie es de 6 capítos dels quals ja se n'han emès quatre en els dos darrers dillusn . Els trobareu al canal ·CAT-

A ne pas manquer!

Premi de Teatre Barcelona per la Imma Colomer

El Barquer, l’obra que vàrem veure al Teatre Lliure la darrera temporada s’ha emportat tres dels guardons dels que atorguen els Premis Teatre Barcelona: Millor espectacle, millor direcció i millor Interpretació de repartiment. Aquest darrer l’ha obtingut la nostra col·laboradora l’Imma Colomer que brodava el seu paper i a qui tornem a felicitar des d’aquí.
Aquest reconeixement arriba en un bon moment, quan es celebra el 50 aniversari del Teatre Lliure del que ella en va ser fundadora.

Que per molts anys puguem gaudir de les teves actuacions i dels recitats que ens regales des del Blog.

L'Ària del dilluns

Aquesta tarda gràcies als bons amics Francesc i Maria Jesús tindrem la sort de poder  escoltar la 9ena Simfonia de Beethoven a l'Abadia de Montserrat, interpretada per la Simfònica del Vallès i l' Orfeó Català.

Per celebrar-.ho avui us proproso que escoltem el vibrant Himne a l'Alegria de Victor Manuel interpretat per ell mateix i els seus amics Ana Belen, Victor Manuel i J.M.Serrat.

Dones, feminismes, divorcis

Comencem aquest curs del nostre post recomanant cinc novel·les que tenen en comú no sols el fet de que estan escrites per dones sinó també que, amb major o menor claredat, tenen una perspectiva feminista. El primer, ‘Musclos per sopar’ (Petits plaers/Pequeños placeres), de l’alemanya Birgit Vanderbeke, és una petita (per la seva brevetat) joia (per la seva primorosa redacció) dedicada a revisar el domini masclista d’un home sobre una família que l’espera a sopar amb el seu plat preferit sobre la taula. Un subtil i eficaç al·legat contra el patriarcat.

La jove gallega Nerea Pallares reivindica a ‘Punto de araña’ (Asteroide) la funció de les ‘palilleiras’, xarxeras, obreres i mariscadores a la Costa de Morte i ho fa amb un treballat mosaic d’eines literàries i una barreja de realisme i impuls oníric i fins i tot mitològic.

També és molt jove la canària Lana Corujo, qui a ‘Han cantado bingo’  (Reservoir Books) narra, amb el ric vocabulari de l’illa de Lanzarote, una història d’infància amb un desenvolupament que acaba sent tràgic.

Els dos llibres següents afegeixen la coincidència de que les protagonistes parteixen les seves trames d’una situació de separació o divorci de les seves parelles i que tenen un estil literari experimental arriscat però al meu parer molt ben resolt. La mexicana Valeria Luiselli, qui escriu en anglès, ens ofereix a ‘Principi, mig, fi’ (Angle i Feltrinelli) un viatge d’una mare amb la seva filla a Sicília, des d’on havia emigrat l’avia de la mare. A l’estada al sud d’Itàlia són mot presents no sols la recuperació de la història familiar sinó també les referències a les cultures grega i romana. 

La nord-americana Catherine Lacey s’atreveix a “El libro Moebius” (Alfaguara) a publicar dues narracions amb un muntatge editorial que permet començar indistintament per l’una o per l’altra. La vivència de la separació es combina amb reflexions sobre l’art, l’amistat i el sexe, en uns textos breus i densos.

FER o ANAR de VACANCES

Ara que l’estiu ja es passat, ara que la memòria ens permet recordar els dies i moments viscuts durant el període habitual de vacances de la majoria de ciutadans, em sembla adient Sr. Editor que ens preguntem si aquest estiu hem anat o hem fet vacances. Entenc que la resposta pot tenir molt a veure amb diferents factors; la edat, el moment vital, la curiositat, el gaudir d’allò diferent o el poder adquisitiu.

Pel que fa a l’edat, els més petits gaudeixen de les vacances, els adolescents les comencen i les acaben esgotats, els treballadors les desitgen, la majoria de jubilats ho estan gairebé sempre i els més grans expliquen les que van viure. La salut i les facultats físiques condicionen a l’hora de planificar-les i de fer-les; i el desig de conèixer territoris i cultures condiciona el destí. Voler viure experiències programades o imprevistes determina el com, i el nostre pressupost estableix on.

Però, quan podríem afirmar que a més d’anar, fem vacances en el sentit més literal d’evasió, descans, recuperar energies o fer allò que desitges i no pots fer la resta de l’any? Es evident que el ventall de respostes seria ampli, depenent dels condicionants i situacions de cada individu, i sens dubte igual de divers que el nombre de circumstancies que avui, el segle XXI, fan impossible gaudir amb satisfacció d’aquest període.

I per mi, Sr. Editor, hi ha una que em sobrepassa amb diferencia per d’amunt de totes altres, la massificació. Des de final de juny fins ben avançat el setembre, es un fenomen que impedeix gaudir del que gairebé tots anem recercant. Els paisatges se’ns presenten conquerits, les platges saturades, les terrasses comprimides, les carreteres emboçades, les estacions i aeroports col·lapsats. Tot plegat es una pressió que em fa avorrir aquest moment de l’estiu. Només de matinada pots tenir la sort de escoltar el cant d’un ocell, la remor del mar, o veure l’horitzó lliure de caps o esquenes humanes, fins i tot observar el color del terra del carrer on camines, lliure d’humans d’arreu. Tots, privilegis llunyans a l’estiu.

Cada any que passa tinc menys ganes d’anar de vacances a l’estiu perquè llavors no puc fer-les. I no em digueu que es el mateix, perquè ni “tanto monta”, ni “monta tanto”.

Espurna bar

Tornant de vacances he fet una visita a la meva amiga badalonina, que com que sap que m’agrada descobrir nous talents culinaris, m’ha portat a un local que ha obert recentment a Badalona. Ei, ho teniu a un cop de metro!

Aquí he conegut l’ESPURNA, un bar gastronòmic, com l’anomena el seu cuiner i propietari, en Soufian Archich, un badaloní d’origen marroquí, que va arribar amb tres anys a la ciutat i per tant se l’estima com si fos un “micaco” de soca rel.

Aquest jove emprenedor format en diversos restaurants, entre ells alguns del grup Tragaluz, ha volgut fer carrera en solitari i ha obert aquest local on ofereix plats de qualitat i excel·lent elaboració. La burratina amb nectarines, l’albergínia fumada amb stracciatella o l’humus, tenen un toc diferent gràcies a una bona combinació d’espècies i textures.

La carta no és massa llarga, encara està començant i vol assegurar el tret. Igualment podreu triar entre un reduït però cuidat nombre de bons vins.

Fareu bé d’acostar-vos-hi, ell mateix us acollirà amb un generós somriure i una oferta impecable.

Carrer Lleó, 13
08911 Badalona
Tel. 651197180
@lespurnabar

L'Ària dels dilluns

El proper divendres tinc entrades per anar al Liceu a veure AIDA. I, a sobre canta, l'Anna Netrebko que durant molts anys va ser la meva soprano favorita. Encara que em sembla que darrerament la seva veu ja no és del tot la que era em fa molta il·lusió escoltar-la en directe per segona vegada. La primera va ser l'any passat en un recital al festival de música d'estiu a Andorra.

Ens cantarà, com no podia ser d'altra manera, l'ària "Oh Patria mia"

Coses que no entenc (o sí) LXXXV

 

. Que el sistema polític de la primera potencia occidental no disposi de mecanismes per  impedir les bogeries del seu President, un home pervers i trastornat que mentre s’enriqueix cada dia més posa el mon en greu perill.

. Que els màxims responsables de tots els grans països e institucions internacionals no tinguin el valor de trencar en grup les relacions amb els EEUU i segueixin sotmetent-se als capricis i les bogeries de Trump que perjudiquen als ciutadans que suposadament han de governar i protegir.

. Que davant d’una emergència nacional tan greu com l’entrada massiva d’immigrants marroquins, en la que han intervingut mes que probablement diversos països, els nostres polítics, en lloc de col·laborar amb el Govern per ajudar resoldre-la, l’aprofitin per criminalitzar al seus enemics polítics

. Que a diferència de  tota altra professió i càrrec públic els jutges puguin actuar amb absoluta impunitat sense que les seves actuacions professionals puguin ser criticades, inspeccionades  i en el seu cas sancionades.

. Que ni tan sols ni davant del gran risc de que la dreta mes reaccionaria pugui guanyar les properes eleccions el partits d’esquerra segueixin dividits i siguin incapaços de bastir una coalició electoral que pugui evitar intentar evitar-ho

. Que 600.000 persones exhaureixin les 500.000 entrades pels dotze concerts de Shakira a Madrid aquest setembre. 

. Que entre el Barça i el Madrid, endeutats com estan, es gastin aquest estiu més de 400 milions d’euros en fitxatges.

. Que amb la seva enveja de tot el que tenim a Catalunya l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid financin un circuit urbà de Gran Premi amb mes de 300 milions i entre protestes dels veïns dels barris de la ciutat que es queixen dels sorolls i inconvenients de l’ocupació de la via pública que la instal·lació comporta.

. Que hagin de ser els creadors de la IA els que adverteixin dels seus gran perills mentre que els governs, que son els que haurien de vetllar pel seu, certament molt difícil, control s’ho va mirant de lluny i fan declaracions ridícules i sens cap mena de compromís ni credibilitat.

. Que avui, només nou anys després dels fets, comenci el judici a un policia nacional per haver tret un ull amb una bala de goma, per cert prohibida ja llavors, a Roger Español un manifestant de la dia 1 d’Octubre del 2017.

Me meto en un jardín

La segona cadena de televsió espanyola, TV2 ha posat en marxa una profunda renovació i la darrera temporda ha produit un seguit de programes i sèries, molts d'ells pel circuit català. Pla sequència del Jordi Basté i El gran Tonino de la Nina en són dos bons exemples.

Avui vull recomanar una sèrie d'entrevistes del programa Me meto en un Jardin conduit per la periodista Mercedes Milà. Els personatges triats son molt interessants i entre d'altres podeu escoltar a Marc GIró. Lucia Caram, David Uclés o Miguel Angel Revillla

El format consiteix en fer cada entrevista en un jardí emblemàtic proper a la residència del personatge al que la Milà arriba viatjant en una caravana.

Trobareu la seris de 10 capítols a la plataforma RTVE play.

DESENFOCATS al Caixaforum

A partir de les pintures dels nenúfars de Monet i les àmplies extensions d’aigua de les seves teles, que avui es contemplen com una elecció estètica real del pintor, l’exposició tracta de l’efecte borrós i desenfocat en les diverses formes de l’art contemporani.

Així, partint d’arrels estètiques del desenfocament al segle XIX i començament del XX, i seguint les convulsions intel·lectuals, científiques, socials i artístiques amb les quals va créixer l’impressionisme, la mostra s’estructura en seccions on es barregen pintures, vídeos, fotografies i instal·lacions de diferents artistes com William Turner, Alberto Giacometti, Gerhard Richter, Mark Rothko, Eva Nielsen, Claude Monet, Alfredo Jaar, Soledad Sevilla, Christian Boltanski, Mame-Diarra Niang i Bill Viola, entre d’altres.

L’exposició te un caire un tant intel·lectualitzat però esta explicada de forma clara i planera de manera que resulta molt didáctica i paga la pena visitar-la.

El nostre videograf, Climent Vilella , ja hi ha anat i ens ofereix un magnífic vídeo de l'exposició.

La Biennal Xavier Miserachs a Palafrugell

                     "Adjectivar el temps.Txema Salvans-Josep Pla"  Foto: Txema Salvans

A començaments d'agost es va inaugurar a Palafrugell  la 22ena edició de la BIENNAL DE FOTOGRAFIA XAVIER MISERACHS, un dels festivals de fotografia més acreditats del pais.

La programació d'enguany resulta especialment encertada i s'hi poden veure, entre d'altres, els treballs de Sergio Larraiz, Gabriel Cualladó, Txema Salvans o Dorothea Lange

El festival romandrà obert fins el 18 d'Ocubre de manera que els amants de la fotografia que es pugin desplaçar a Palafrugell tenen encara la possibilitat de gaudir de magnífiques exposicions.

Deixo aquí la crònica que vaig publicar al NÚVOL fa uns dies

L'Ària dels dilluns

Avui, per ser al començament de la temporada, vull que escolteu una peça mestre del Bel canto, encara que potser ja ha sonat alguna vegada al Blog. Es tracta de l'ària  “D’amor sull’ali rosee” de l'òpera Il Trovatore interpretada per la màgica veu de Montserrat Caballé el 1972 al festival d'Orange. Resulta extraordinaria la seva subtil veu i sobretot els inversemblants "fils di voce"