diumenge, 17 d’octubre de 2021

L'Ària dels dilluns

Aquesta setmana l'Òpera de Sabadell estrena "Les noces de Figaro", la divertidísima òpera de Rossini.

Per això proposo que avui escoltem l'excel·lent versió de "Largo al factotum" que interpreta el bariton Hermann Prey sota la direcció de Claudio Abbado.


dissabte, 16 d’octubre de 2021

David contra Goliat

El darrer cap de setmana acompanyant al net vaig fer un passeig en golondrina pel port de Barcelona i vaig "pillar" aquesta imatge que avui ha publicat La Vanguardia en la secció dels Lectors.

Es titula David contra Goliat, un títol que em va suggerir un bon amic. Aquí la teniu.


dijous, 14 d’octubre de 2021

Brots verds


Sense adonar-nos gaire ja hem passat el setembre; transitant de l’estiu a la tardor, intentant convertir el lleure en rutines profitoses, adaptant-nos un any més a trepitjar l’asfalt urbà i a no veure més enllà dels edificis, fent esforços per no enyorar massa la olor del camp, poble o muntanya, tancant els ulls i recordant l’absència de soroll, mirant el cel, tot i que no es vegi tant blau com lluny dels grans nuclis urbans. No es fàcil tornar a la ciutat; enguany ho he sentit especialment. I es un sentiment que l’he escoltat manifestar a altres persones, més que al final d’altres estius.

Poc a poc em vaig trobant amb les rutines, però em resisteixo a acostumar-me, necessito trencar-les, i es per això que ja he fugit varies vegades. Busco espais lliures, aire més oxigenat, colors de natura, olors que alimentin l’esperit. Son els meus petits brots verds, que ara tot i no ser primavera, confio anar-los trobant. De fet en tinc forces esperances. La Vanguardia acaba de fer pública quina ha estat la millor imatge fotogràfica d’entre les enviades pels seus lectors durant el passat setembre. Ha estat ni més ni menys la dels primers brots verds que han sortir al Cap de Creus, desprès del foc patit el juliol. Tota una profunda esperança.

Senyor editor, que tingui una bona tardor i ara que arribarà al blog número tres mil, li desitjo tota la força i empenta per continuar regant aquest brot verd de cultura.


dimecres, 13 d’octubre de 2021

Taverna oníric


Fa molts anys aquí, lluny del centre turístic, vaig descobrir l’Alkimia, i ara, al mateix lloc hi he trobat l’ONÍRIC. De fet, pel què he llegit, és el mateix recorregut que va fer el xef, en Miquel Centelles, que després d’un àpat a l’antic Alkímia, va demanar feina a Jordi Vilà. Al cap del temps i un recorregut per bons restaurants, hi va obrir el seu propi local en forma de taverna, per fer més propera la seva feina a tothom. 
 L’Oníric manté el llistó de la qualitat i hi afegeix el de la senzillesa, decantant-se per la cuina catalana i els bons productors, amb uns macarrons, un fricandó, uns cigrons saltejats amb espinacs o unes croquetes de pollastre rostit, com les que faria l’àvia d’en Miquel, amb qui va començar a estimar la cuina. Però no ens equivoquem, quan dic senzill, no vull dir poc treballat; tasteu, tasteu el peu de porc farcit amb botifarra de perol! hi canten els àngels, que diria la meva -d’àvia-. 
Per acabar he de destacar un bon costum que ja començo a trobar en algun restaurant, i és el d’oferir d’entrada una ampolla d’aigua de la casa, per contra, també he de dir que la copa de vi és massa escassa, en fi, no existeix un món perfecte. Les postres et tornen a reconciliar amb aquesta taverna: tant la torrada de Santa Teresa, com el recuit de drap que vam tastar eren de matrícula d’honor (mil.lènials, això vol dir, més amunt d’un deu). 



c/Indústria,79
 https://www.tavernaoniric.com 

Ah, no sé si també ho feien abans del confinament COVID, però ara teniu la possibilitat d’encarregar alguns dels plats que tenen per emportar-vos a casa.


dimarts, 12 d’octubre de 2021

Maixabel


MAIXABEL, la darrera pel·lícula de la directora Iciar Bollain, explica la història d’aquesta dona, vídua del polític Juan Maria Jauregui assassinat per ETA el 2006, i la seva trobada i relació amb els assassins del seu marit.

Abans del cessament dels atemptats terroristes declarat per ETA el  2011, es va iniciar un procés d’acostament entre familiars de les víctimes i els seus assassins repentits i que havien estat traslladats a la presó de Nanclares de Oca, a la província d’Alaba. Una operació que va despertar els recels i la incomprensió de moltes persones de les dues bandes que no estaven d’acord amb els principis i sentiments de perdó i repentiment que suposava el procés.

El tema ja s’havia tractat en diferents treballs i reportatges sobre ETA però en aquest cas es concentra molt especialment en les figures de Maixabel Lasa i els dos etarras.

Les interpretacions dels tres protagonistes  Blanca Portillo, Luis Tosar y Urko Olazabal són extraordinàries i donen una gran força a la narració

diumenge, 10 d’octubre de 2021

L' Ària dels dilluns

El passat dimecres vàrem assistir a un concert memorable al Palau. Era la versió concert d’una òpera de Haendel no massa representada: “Radamisto”. Amb l’orquestra Il pommodoro, especialitzada en música barroca, la interpretava un estol de  brillantíssims cantants encapçalats per contratenor Philippe Jaroussky. L’opera, que dura una mica més de tres hores, se’ns va fer curta i vàrem tenir la sensació d’haver assistit a un concert per recordar.

Escoltarem avui “Ombra Cara”, una de les àries mes destacades interpretada pel mateix Jaroussky.


divendres, 8 d’octubre de 2021

Barcelona 1939

El nostre crític literari, en Ricard, té prevista una trobada col·loqui amb l’Andreu Claret, que acaba de publicar el llibre “BARCELONA 1939”. L’acte es farà al a llibreria No llegiu del Poble Nou el proper dia 14 d’octubre a les 7 de la tarda. S’hi pot assistir presencialment prèvia reserva de plaça i també seguir l’acte pel canal de you tube de la Llibreria.

Amb quest dos personatges segur que la xerrada pot resultar molt interessant.


dijous, 7 d’octubre de 2021

Una modesta proposició

Un article molt brillant de l'advocat Xavier Melero a La Vanguardia que mereix ser llegit.



dimecres, 6 d’octubre de 2021

Joan Margarit, in memoriam

El febrer d’enguany va morir el poeta Joan Margarit als 84 anys. Premi Cervantes del 2019 Margarit era un personalitat molt rica en les diferents facetes que va portar terme al llarg de la seva fructífera vida. Si voleu copsar-ne  l’abast podeu veure a través de l’enllaç que us facilitem un magnífic reportatge de la sèrie “Imprescindibles“ que TV2 va emetre el passat diumenge .

En el reportatge i participen nombrosos amics, familiars i altres testimonis de la seva rica trajectòria en la que va ser catedràtic de l’escola d’Arquitectura, gran especialista en el càlcul d’estructures arquitectòniques i brillant poeta en les seves dues llengües, el català i el castellà.

Si veieu el reportatge admirareu una personalitat com n’hi ha hagut poques.

Clickeu a sobre la foto per accedir a l'enllaç


dimarts, 5 d’octubre de 2021

Txema Salvans a Fotocolectania

FotoColectania presenta  a la seva seu del Passeig Picasso, al costat del Born, una exposició molt interessant del fotògraf Txema Salvans. Es tracta d’un recorregut seguint la costa del mediterrani i presentant les formes de convivència del homes amb l‘entorn que hem construït al voltant del mar. "A ne pas manquer".

Aquí teniu la crònica que he escrit pel NÚVOL.



diumenge, 3 d’octubre de 2021

L' Ària dels dilluns

Es representa aquests dies al Liceu l’òpera Ariadne auf Naxus de R. Strauss en la que intervé la soprano catalana Sara Blanch que interpreta el paper de Zerbinetta. És certament una de les veus més acreditades de la seva generació i per això l’escoltarem avui en el paper de la Reina de la nit que va interpretar també al Liceu.

Podreu comprovar la resolució i autoritat amb que canta aquest passatge tan compromès de La Flauta màgica de Mozart.


divendres, 1 d’octubre de 2021

Noves tecnologies

 Això és exactament el que em passa a mi!



dijous, 30 de setembre de 2021

Grans directors: Carlos Kleiber

UNA NOVA SECCIÓ

Sempre he pensat que els que no som realment entesos en música tendim a posar l’accent i fixar-nos sobretot en els compositors, els intèrprets solistes i els cantants. I oblidem sovint la figura dels directors d’orquestra perquè no hi entenem prou per valorar la seva importància.

Per això he pensat que aquesta temporada seria interessat obrir una secció temporal per parlar-ne, un cop al mes  i  resseguir, encara que sigui de forma molt sintètica, la biografia d’alguns dels mes emblemàtics directors del segle XX i XXI.

I per això he demanat la col·laboració d’un bon amic, en Jaume Güell que, en la seva condició de violoncel·lista de l’OBC durant molts anys, pot parlar-ne amb tot el coneixement. Ell és doncs l’autor de la majoria  dels posts i només hem compartit la tria de les peces que acompanyen els escrits. Per alguns directors i orquestres ha demanat al seu torn la col·laboració del músic Abili Fort que ha participat en la gestió de diferents orquestres i coneix molt bé el món de la direcció.

Tenim doncs per aquesta ocasió dues persones que segur ens faran apreciar la tasca dels directors.

Avui començarem aquesta secció amb la figura de CARLOS KLEIBER un dels meus directors preferits.


Per excepció avui escriure jo mateix el primer post de la sèrie perque haig de confessar que encara que no el vaig veure mai en directe Carlos Kleiber és un dels meus directors preferits, sobretot pel seu rigor i la seva extraordinària elegància en les maneres de dirigir.

Era fill d’un altre gran director alemany, Erich Kleiber, que es va exiliar a l’Argentina per enfrontament amb el règim nazi. Carlos va mostra de ben petit les seves aptituds per a la musica però d’entrada el va condicionar personalitat del seu pare que no va recolzar mai la carrera del seu fill.  Poc a poc es va convertir en un dels directors més sol·licitats malgrat el seu caràcter que el va fer renunciar a la proposta de dirigir la Filharmònica de Belin, anul·lar sovint els seus concerts i no concedir mai entrevistes.

Però com a director tenia una personalitat desbordant i des del podi em semblava que ballés al ritme amb que dirigia l’orquestra. Es deia d’ell que tenia la millor ma esquerra de tots els directors i que diigia  analitzant cada compàs, cada nota, sense deixar res a l’atzar. Per això alguns l’anomenaven alquimista musical assenyalant, però, que la seva màgia consistia en deixar la màxima llibertat als seus músics.

El veurem avui dirigint una peça de “Die Fledermouse“ en el concert d’any nou a Viena el 1989.


dimarts, 28 de setembre de 2021

La fiesta del Chivo

Es presenta al teatre POLIORAMA La fiesta del Chivo, basada en la novel·la del mateix títol escrita ja fa més de vint anys per Mario Vargas Llosa.

L’obra, dirigida pel cineasta Caros Saura, teatrelitza el text de la novel·la, una feina que no és mai senzilla però que en aquesta cas es resolt força bé. La trama dibuixa la personalitat de Leonidas Trujillo, el sanguinari dictador que va governar la República dominicana durant més de 30 anys. Entre tota mena d’abusos i crims se’l fa responsable de l’assassinat de més de 50.000 haitians negres a qui va eliminar en una brutal depuració ètnica.

El muntatge i l’escenografia són molt simples i tradicionals  i responen al tipus de presentació que es practica habitualment a l’escena madrilenya.

La feina dels actors és, al meu entendre, el plat fort de l’obra i destaca per sobre de tots la magistral interpretació que el gran actor Juan Echanove fa del personatge del dictador. Només per veure-la paga la pena acostar-se al Poliorama.


diumenge, 26 de setembre de 2021

L' Ària dels dilluns

Avui escoltarem una parella d’èxit que, a més de cantar meravellosament com comprovareu, són unes figures del que podríem anomenat l’Star System operístic pel seu glamour i la seva presència.  Es tracta de la soprano russa Aida Garifullina i del tenor peruà Juan Diego Florez que fan parella per interpreta el duet “E il sol dell’anima” de Rigoletto de G.Verdi.

Un regal, una delícia!



divendres, 24 de setembre de 2021

180 km d’oblit.


El mes d’agost, en plenes vacances, va començar a córrer la noticia per les terres afectades de què estava en projecte la construcció d’una línia elèctrica de molt alta tensió entre un poble de Terol,Valmuel, i Begues. El projecte té per nom de Clúster de Begues, malgrat la empresa promotora, Forestalia, ser d’un magnat aragonès de la indústria càrnica, de nom Fernando Samper, “reciclat” en empresari d’energies renovables, especialment eòlica i voltaica. El projecte inclou inicialment tres enormes plantes d’energia eòlica i una de solar, que es multiplicarien posteriorment, en terres de Terol.

Publicat l’avant projecte al BOE els darrers dies de juliol, és a dir, amb sospitosa “nocturnitat”, el termini per presentar al·legacions acabava els primers dies de setembre. Malgrat les dates poc propícies, els alcaldes dels 38 municipis afectats van decidir contractar un advocat especialitzat per elaborar unes al·legacions contràries a la construcció de la línia i presentar-les conjuntament, amb el reforç dels 7 Consells comarcals implicats i de la Diputació de Tarragona. Aquesta reacció unànime ha saltat als mitjans de comunicació i una diputada d’ERC ha fet una interpel·lació a la Vicepresidenta de  Transició Ecològica, la qual ha respost, amb una ironia que cal esperar tingui una traducció política, que no acaba d’entendre un projecte que implicava la creació d’una xarxa de transport d’ús exclusiu de la promotora privada de 180 Km d’extensió.

“Teruel existe” també s’hi ha oposat molt raonablement perquè no troba que aquest camí de xafar territoris per la producció i el transport a distancia de energies renovables, i en aquest cas concret a l’àrea de Barcelona, sigui la solució als problemes de la “España vaciada”.

Tot això dona per molt, però allò que m’interessa tractar aquí és l’alienació dels barcelonins respecte a l’origen i conseqüències dels mitjans que necessitem per portar la vida que portem. En aquest cas concret, de l’energia elèctrica que consumim, però ho podríem estendre a gairebé tot allò essencial i que ens ve de fora.

Barcelona té un problema crònic de fisiologia del moviment: li costa girar-se vers les terres del sud i ponent. Parlaré de la província de  Tarragona perquè la conec millor. Hi ha anat a parar bona part de tot allò que no volia Barcelona: les centrals nuclears d’Ascó i Vandellós, amb les xarxes de transport d’alta tensió corresponents; la petroquímica de Vilaseca; la refineria de petroli a la riba dreta del Francolí i Ercros a la Ribera de l’Ebre. I tot això sovint xafant i contaminant llocs i elements d’alt valor paisatgístic, agrícola i ecològic, per no parlar de les sempre silenciades afectacions a la salut de les persones. Mentre es prenien les decisions per aquestes implantacions, els barcelonins ens fèiem els despistats o miràvem vers el nord que sembla que és la nostra aspiració endèmica, com va consagrar l’Espriu en el seu Assaig de càntic en el temple. En aquells casos, el nord es limitava a les seves dimensions barcelonines i gironines, i no dic pas que no es mereixin la nostra admiració. Allò que dic és que la resta del país, i concretament Tarragona, no mereix el nostre oblit, sobretot quan és un oblit d’aprofitats.

Ben mirat, un recorregut pels llocs que malmetria la línia de molt alta tensió projectada ara de més a més, seria per a molts barcelonins una vertadera sorpresa i la revelació de paratges d’activitat humana i bellesa construïda i natural insospitats. I, si alcessin els ulls, veurien els cels més corprenedors i ben il·luminats de Catalunya. Si tot plegat ho imaginessin per un moment travessat per torres metàl·liques de cinquanta metres d’alçària i pels cables que penjarien d’ells, podrien adonar-se de com de terrible pot arribar a ser sumar, a tots els altres, 180 km més d’oblit.



dimecres, 22 de setembre de 2021

Eugene Smith a Santa Coloma


L’americà Eugene Smith és un dels més reconeguts foto reporters del segle XX. Són emblemàtics els seus reportatges sobre el doctor Ernest Ceriani, els efectes de la contaminació a Minamata al Japó, la II Guerra mundial i el que va fer en ple franquisme de la vida a l’Espanya franquista al poble de La Deleitosa.

Aquests dies a Santa Coloma de Gramenet, una molt activa associació d’aficionats a la fotografia presenta en una exposició els treballs de recreació que varen fer els seus socis sobre l’obra i l’estil de Smith.

És un treball d’una gran qualitat al que hem dedicat una crònica al NÚVOL que podeu llegir aquí.



dimarts, 21 de setembre de 2021

Recuperacions


En els últims anys s’estan reeditant obres de dones, que potser pel fet de ser dones, no van tenir el ressò que l’enorme qualitat literària  de les seves obres mereixia. És per exemple el cas de la Lucia Berlin o la Grace Paley. La majoria d’aquestes autores ja no són vives.

Ara ens arriba per primer cop la “Trilogia de Copenhaguen” (L’altra editorial/Seix Barral) de la danesa Tove Ditlevsen, un repàs autobiogràfic de la infància, la joventut i la primera maduresa de la vida d’aquesta gran escriptora, nascuda al 1917 i filla de classe obrera que va aconseguir estudiar, treballar i dedicar-se a escriure tot i una vida convulsa que va acabar amb el seu suïcidi al 1976. Matrimonis, fills, gana, avortaments, addiccions: en tot moment sorprèn la naturalitat amb la que s’explica.

També es recupera ara “Léxico familiar” (Lumen), de la italiana Natalia Ginzburg (1916-1991), també amb un contingut autobiogràfic i amb un estil senzill que repassa la vida d’una família jueva, intel·lectual i socialista sota la Itàlia de Mussolini. Precisament el dictador italià és objecte del segon volum de la monumental obra que l’italià Antonio Scurati està realitzant amb tant rigor històric com brillantor literària. “El hombre de la providencia” (Alfaguara) dóna continuïtat a “El hijo del siglo” per explicar l’assentament del règim feixista als anys 20 i 30 del segle passat.

Seguim a Itàlia, en concret a Venècia, on Donna Leon situa les peripècies del comissari Brunetti. “Esclavos del deseo” (Seix Barral) és el número 30 de la sèrie i en aquest cas s’investiga una trama de trata de dones. Una altra gran escriptora de novel·la negra és la canadenca Louise Penny, qui no deixa descansar després de la jubilació a l’inspector Gamache a “La naturaleza de la bestia” (Salamandra), on una arma enorme i poderosa genera una intriga apassionant.

Acabo recomanant la lectura de “Lo que queda de luz” (Sexto piso), de l’anglesa Tessa Hadely. Dues parelles amigues des de fa molts anys queden impactades per la mort sobtada d’un dels homes. La revisió de la seva història i la dels seus fills i les seves relacions creuades es converteix en un exercici subtil i ple de sorpreses.


diumenge, 19 de setembre de 2021

L' Ària dels dilluns

Avui escoltarem una altra de les grans veus del bel canto de casa nostra seguint la mini sèrie que varem començar ja fa un temps. És el torn de la Teresa Berganza, possiblement la millor mezzo de la història de l'òpera espanyola. Veurem  un enregistrament ja molt antic però on podem escoltar la seva meravellosa veu. Es tracta de "Voi che sapete", l'ària de Les Noces de Figaro.



divendres, 17 de setembre de 2021

Chavalas, reconciliar-se amb els origens


La realitzadora Carol Rodríguez Colás debuta amb Chavalas, una pel·lícula honesta, divertida, entranyable i emocionant, que ens parla sobre la relació que tenim amb els nostres orígens i també sobre l’amistat.

La seva protagonista és Marta, interpretada per l’actriu emergent Vicky Luengo. Marta és una fotògrafa que intenta obrir-se pas en l’univers artístic de Barcelona. Però la crisi la deixa sense feina i pis, i es veu obligada a tornar al seu barri, a Cornellà, a casa dels seus pares.

A Cornellà també es retroba també amb el seu grup d’amigues de la infantesa. Però els anys han passat i els objectius, ambicions i estils de vida han canviat. Per a Marta, tornar als seus orígens és vist, primer, com un fracàs personal. Mica en mica, anem veient com la protagonista aprèn a mirar el seu barri i la seva gent amb una mirada lliure de prejudicis, que la permeten reconciliar-se amb els seus orígens.

La pel·lícula arrenca amb un retrat irònic i caricaturesc de la Barcelona moderna, ridiculitzant l’esnobisme d’una part del sector artístic de la capital al que Marta intenta integrar-se, sense acabar-ho d’aconseguir. D’alguna manera, sembla que els seus orígens de barri li impedeixin accedir a un altre món cultural.

Quan torna al seu barri de Sant Ildefons, Marta tampoc s’hi acaba d’integrar, perquè ha desconnectar d’aquest territori i ja no se’n sent part. Serà gràcies a la seva mirada com a fotògrafa com anirà tornant a reconnectar amb el seu barri i la seva gent. En aquest sentit, el més interessant de Chavalas és com parla de com hem de reconèixer i acceptar els nostres orígens i, també, de com hem d'aprendre a mirar els altres amb uns ulls lliures de prejudicis per definir la nostra pròpia identitat.  

Però sobretot, Chavalas es una bonica història d’amistat entre quatre noies que, malgrat les diferències, creen una xarxa de suport i solidaritat. Hi juguen un paper molt important les quatre actrius protagonistes - Vicky Luengo, Carolina Yuste, Elisabet Casanovas i Ángela Cervantes - que han aconseguit crear una forta química entre elles i una gran autenticitat.



dijous, 16 de setembre de 2021

Happy Birthday to you!


Avui fa 60 anys en Ricard Fernández, el nostre crític literari de referència, que cada més ens informa de les novetats literàries. És un lector impenitent i amb un encertat criteri que orienta, encara que resulti impossible seguir el seu ritme, les nostres lectures.

Donada la seva extensíssima xarxa d’amics i relacions segur que avui rebrà infinitat de felicitacions. Però des de PROVA I ERROR, on tan fidelment col·labora, hem volgut ser dels primers a felicitar-lo i per això li adjuntem com a petit regal musical una improvissació de la gran pianista Gabriela Montero.

“Y que cumplas muchos más!”


dimecres, 15 de setembre de 2021

Notícies i mentides de El Roto.

Un cop més recuperem un acudit de El Roto, que com sempre té la màxima vigència.


dimarts, 14 de setembre de 2021

Retrat de Carlos Lesmes Serrano


Carlos Lesmes Serrano té l’aparença d’un noble pintat per El Greco, per la seva figura prima i esvelta, les seves faccions perfilades, la seva mirada neutra, el seu posat solemne, la seva indumentària negre, el seu pentinat estarrufat i la seva barbeta barroca. Però viu al segle XXI i es algú molt important: el president del Tribunal Suprem i del CGPJ. Es a dir, un pilar de l’Estat, sòlid i incommovible, talment com el seu rostre, que imposa temor reverencial, perquè deu estar confegit del mateix material petri amb que està fabricat aquell element arquitectònic.

Entre les seves funcions està, cada any i des de fa tres, vestir-se per a l’ocasió, i pronunciar un discurs per renyar els polítics en general, perquè no l’han fet fora de la seva feina temporal que ocupa per posar un altre membre de la Magistratura en el seu lloc, quan el més probable es que estigui encantat de que no ho hagin fet (o no ho puguin fer), per seguir gaudint de poder, honors, visibilitat, influència i emoluments.

Hom pensa que, si de veritat creu en el que diu, ja hauria dimitit del seu càrrec per provocar l’atzucac necessari per resoldre una situació constitucional i socialment anòmala. Però també és possible que Carlos Lesmes no pugui fer el que voldria fer, perquè se senti part, per activa o per passiva, d’un tauler complex i abstrús del que ell es una peça rellevant.

Mentre tant, emparat en l’angle cec de les lleis, pot seguir fent admonicions a Tiris i Troians, al poder executiu, al poder legislatiu, o a qui li vingui de gust -amb egrègies excepcions- i  segons li dicti el seu libèrrim biaix conservador, amb la tranquil·litat de saber que si per a uns es una nosa, per a uns altres es una benedicció, i qui dia passa any empeny.

Coetani de El Greco era el personatge del Lazarillo de Tormes, una obra mestra de la literatura espanyola, que explicava el trist avenir d’uns pobres buscavides que miraven de sobreviure amb el seu enginy amoral, i que mai van ser pintats per El Greco. El genial autor anònim del Lazarillo no es va veure amb cor de traslladar aquella atmosfera nihilista al centre de la rica cort castellana on devien pul·lular els antecedents històrics de personatges similars als que avui podria representar Carlos Lesmes Serrano. 


diumenge, 12 de setembre de 2021

L'Ària dels dilluns

Avui seguirem la sèrie de grans figures de l'òpera espanyola amb la soprano Ainhoa Arteta a qui volem recordar aquests dies que està travessant difícils moments de salut. La cantant guipuzcona ha viscut bastants anys a Catalunya i de tant en tant la meva mare la sentia cantar a l’església de Sant Miquel al carrer de Roselló.

Desitjant-li que es recuperi aviat dels darrers entrebancs avui l’escoltarem cantant amb gran emoció l’Ave Maria de Gounod.



dijous, 9 de setembre de 2021

Cada dia una foto

Aquest estiu m’he entretingut amb un petit projecte. Penjar cada dia a Instagram una foto feta amb el mòbil. En estar en mig de la natura moltes de les fotos tenen com a protagonistes espais naturals, plantes, insectes i altres animalons i realment es confirma que la qualitat del macro del mòbil ha resultat extraordinària. L’acollida  de la sèrie ha sigut molt bona i per aquells que no utilitzen Instagram he preparat una tria de les trenta fotos que més varen agradar, és a dir les que més Likes obtingueren.

Aquí les teniu

Clickeu a sobre de la foto per veure la sèrie



dimecres, 8 de setembre de 2021

El Museu del joguet a Figueres



Si algun dia sou a Figueres o hi passeu a prop paga la pena que us atureu a veure el Museu del joguet de Catalunya, a tocar de la Rambla i gairebé al costat del Museu Dalí.

És un museu petit però te un amplíssim conjunt de joguines, la majoria d’altres temps. Hi trobareu nines i les seves casetes, trens elèctrics, tota mena de bicicletes i altres vehicles infantils, jocs diversos; en fi, tot allò que la vostra imaginació i records infantils us permetin.

Molts dels materials estan acompanyats per fotografies de personalitats del món de la cultura quan eren nens o nenes, amb algunes de les seves joguines de les que han fet donació al Museu.

Les sensacions de nostàlgia pels grans i d’il·lusió pels infants estan assegurades.

Podeu trobar tota la informació sobre la Fundació que regeix el Museu, els seus programes i horaris de visita a la seva pàgina web.


dimarts, 7 de setembre de 2021

La Martina


En el meu post de juny us parlava del restaurant que hi ha als Lluïsos de Gràcia, llavors us comentava que els nous restauradors ho feien molt bé i que en documentar-me una mica, vaig descobrir que els antics també havien deixat el llistó molt alt, i que havien obert un restaurant molt a prop, al carrer Vilafranca cantonada Martí, amb el nom de “La Martina”. Doncs abans de marxar de vacances vaig tenir ocasió de provar les seves famoses croquetes de rostit, i el cert és que a la seva carta hi ha molt més, i més espectacular. Apunteu: formatge al forn amb albergínia, poma i sobrassada; ensaladilla amb presa ral i poma àcida; terrina de paté amb vinagreta de pebrot vermell i mango; cansalada rostida amb vieira, mongeta i espàrrecs; tatin de ceba escalivada amb foie i ratafia; tallarines de sèpia amb botifarra negra i crema de pèsols; carbassons farcits de rissoto d’ordi i salsa de ceps; arròs de pop amb safrà i romaní. Cal que continuï? o ja teniu la boca amarada d’aigua?

Fan una selecció de 7 o 8 vins blancs i 7 o 8 de negres que apunten a una pissarra perquè la van renovant, el Montsant que hi havia quan jo hi vaig anar, que també serveixen a copes, estava a l’alçada del sopar.

A banda ofereixen un menú degustació de 25€ més la beguda, amb una selecció de set plats i un parell de postres. No es pot demanar més.


Carrer Vilafranca, 21
Tel. 932853943

diumenge, 5 de setembre de 2021

L'Ària dels dilluns

Aquest estiu vàrem escoltar l contratenor de moda, Jacob Josef Orlinsky, en un dels concerts del Festival de musica de Torroella. L’acompanyava el prestigiós conjunt italià especialitzat en música antiga i barroca “Il pommodoro”. Tots varen estar magnífics.

Aquí els teniu, interpretant “Lusighiera mia speranza” de l’òpera Agrippìna de Haendel.



VISA pou l'image a Perpinyà

 

Com cada any en arribar setembre anem a Perpinyà a veure el VISA pour l’image, el festival de fotoperiodisme més important del món.

Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOL.



divendres, 3 de setembre de 2021

Un poema de Nadia Anjuman

Com tothom sap els darrers esdeveniments a l’Afganistan suposen una brutal involució en el tracte a les dones, castigades per la llei corànica i les interpretacions desaforades que en fan els talibans.

Ens ho expressa aquest poema de la poetessa afganesa Nadia Anjuman que va morir el 2005 als 25 anys assessinada pel seu marit i la seva familia sense que s'hagin aclarit del tot els fets.