El Col·legi de Periodistes presenta a la modesta sala d'exposicions de la seva seu (a la Rambla de Catalunya. 10) presenta una exposició del foto reporter Sigfrid Casals que va treballar vint anys.(del 1969 al 1989) per la premsa de Barcelona. S'hi pot veure una tria magnífica de imatges de la vida cultural, social i política del pais en aquell període de la transició. Els que la varen viure trobaran en aquesta mostra un record de moltes de les experiencies viscudes enregistrades amb un magnífic ull fotogràfic
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.
Sara Blanch és una de les sopranos joves ( té 36 anys) més qualificades en el panorama europeu. Nascuda a la Ribera d'Ebre té a més d'una veu preciosa unes notables qualitats con a actriu. Actualment està cantanat Un Ballo in maschera a l'òpera de la Bastilla juntament amb l'Anna Netrebko.
Avui l'escoltarem cantant l'aria "So anch'io la virtu magica" del Don Pascuale de Donizzeti enregistrada el 2018 a l'aire lliure en una marc, com veureu , incomparable.
Just ara fa deu anys que
us vaig recomanar un restaurant mexicà, i des de llavors... cap altre; el cert
és que hi vaig poc, però quan ho faig en gaudeixo molt. Així doncs, avui us en parlaré
de dos per compensar.
El primer, fa molts anys
que està establert a Barcelona, és la Cantina machito, al costat dels
cinemes Verdi; hi vaig anar amb un amic meu mexicà, la qual cosa ja parla a
favor del lloc. Hi vam triar plats que potser no hagués demanat per
desconeixement i que van ser una gran sorpresa: la enchilada suiza i el mole
poblano de Guajolote, dos plats molt generosos i molt saborosos. El lloc és
petit i recorda les cantines mexicanes, a més té un racó molt curiós: un dels
menjadors està decorat com la casa de la Frida Kahlo.
Totalment diferent és el
segon mexicà que us recomano, molt més jove, només fa un any que va obrir al
carrer Mandri, es tracta del Ahorita vuelvo, un restaurant que ha
adaptat una mica la seva cuina als gustos locals, però sense perdre l’essència
original. Aquí ens trobem amb un espai ampli, amb alguna taula gran per grups
(disposen d’un menú de grup per 35 euros, molt complet). Ofereixen cuina
mexicana a la brasa (hi trobareu formatge fumat o alvocat a la brasa a més dels
seus tacos del moll de l’os a la brasa). Jo hi vaig provar unes “palomitas” de llagostí
i unes torrades de tonyina i unes altres de ceviche molt bones i picantones.
Si encara no ho heu fet,
doneu una oportunitat a la cuina mexicana.
Avui presentarem una novetat: Un FLIP BOOK, una expressió anglesa que designa un format digital que reprodueix en pantalla un llibre i que permet passar les pàgines endavant i enrera com si tinguessim el llibre a les mans. A més, es pot augmentar la dimensió de les pàgines per fer es gran sobretots els texts.
El que us presento avui és una selecció de fotografies que he anat penjant a Instagram en els darrers mesos. Porta per títol MIRADES CURIOSES i cada imatge està acompanyada per un peu de foto que la complementa.
Això si, vull demanar que qui el vulgui veure que ho faci des de la pantalla de l'ordinador i eviti fer-ho amb la del mòbil perquè la seva dimensió impedeix gaudir de les fotografies i els texts.
La Galeria Mayoral, al carrer de Consell de cent, presenta fins el 14
de mars una interessant exposició amb obres d'art contemporani. Hi podreu veure
una mostra molt variada de reconeguts artistes contemporanis. Entre ells noms
com els de Salvador Dalí, Niki de
Saint Phalle, Keith Haring, Francis Picabia, Anglada Camarasa, Joan Miró,
Albert Serra, Antonio Saura, Fernando Botero, Alexander Calder i Regina
Giménez.
El nostre videògraf l’ha visitat
i ens n’ofereix el seu rerportatge acompanyat de la música de Pau Riba que també és present a l’exposició.
Avui escoltarem la veu d'una soprano lituana que fins ara no havia cantat pel Blog. Es tracta de ASMIK GRIGORIAN, filla d'un tenor i una soprano molt reconeguts, té una veu potent i ben timbrada que m'ha agradat molt.
Ens interpreta la coneguda ària "Cançó de la lluna" de l'òpera Rusalka de Dvorak.
El bon amic Carles Feliu ha promogut al Masnou uns iniciativa inspirada en les portades - sempre il·lustracions gràfiques - que des de fa molts anys publica la revista americana The NewYorker. Un projecte que publicacions de moltes ciutats a tot el mon segueixen des de fa anys.
En poc temps ha aconseguit publicar ja més de 40 portades d'aquesta revista digital que porta per títol THEMASNOUNIEN i en la que participen dissenyadors, illustradors i artistes del poble del Masnou i voltants. Han organitzat ja la seva pàgina web, el seu Instagram, una exposició i un àlbum de cromos de les portades que distribueixen els comerços del poble.
Per tot això li varem fer una entrevista al NÚVOL en la que s'explica en detall aquest singular projecte.
Al Palau Martorell, a la plaça de la Merçè, es presenta la magnífica exposició EN EL MAR DE SOROLLA CON MANUEL VICENT que permet gaudir dels meravellosos quadres del pintor valencià i la glosa que en va fer l'escriptor valencià Manuel Vicent.
És ua exposció que convé no perdre's perque es una oportunitat única de veure a Barecelona les grans obres de Sorolla que han pogut venir ara que el seu Musru permanent a Madrid està tancat per obres.
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL
I si voleu podeu veure tot seguit el vidao de l'exposició que va fer com sempre el nostre col·laborador Climent Vilella.
Alguns autors
corren el risc de barrejar a les seves obres històries ben diverses de
protagonistes i temàtiques diferents. I de vegades se’n surten amb bona nota.
És el cas dels tres primers llibres d’aquest post, que per cert han estat
valorats per la crítica entre els millors del 2025. Dos d’ells són de
novel·listes argentins. Comencem pel darrer Premi Herralde, “El contrabando ejemplar” (Anagrama), de Pablo Maurette, qui pretén descobrir, parafrasejant a Vargas Llosa,
“cuándo se jodió la Argentina”, a partir de la vida del narrador i la d’un amic
del seu pare, un peronista homosexual que es va traslladar a Espanya amb la
intenció d’escriure un llibre sobre els orígens del seu país. Després de la
seva mort, el narrador busca el manuscrit inèdit i intenta reconstruir l’obra
com a pròpia.
Pedro Mairal ens proposa a ‘Los nuevos’ (Destino) l’anàlisi de tres adolescents, amb lligams
entre ells, que tenen problemes d’adaptació a la vida adulta. Hi trobem
elements de les seves grans obres anteriors (‘Una noche con Sabrina Love’ i `La
uruguaya’), tot i que amb menys humor i amb major profunditat.
A “La pregunta 7” (Periscopi i Asteroide)
Richard Flanagan nascut a Tasmània,
va més enllà en les seves connexions: la vida atzarosa del seu pare, qui va ser
presoner de l’exèrcit japonès a la segona guerra mundial; la bomba atòmica i
els científics que la varen fer possible; els llibres de ciència ficció d’H.G.
Wells i la seva relació amorosa amb l’escriptora Rebeca West; el colonialisme
britànic a Oceania; la vida del propi autor... I tot amb un estil propi que va
dibuixant a través dels fragments un cant a la vida. No us la perdeu!
Afegeixo a
aquests llibres dos més que tenen en comú la seva brevetat. Per una banda, la
italiana Verónica Raimo ha reunit a ‘La vida és curta, etcètera’(1984 i Asteroide) uns contes plens de
perspicàcia i humor, amb la vida de les dones joves i les seves relacions amb
els homes com un dels temes fonamentals. I, per una altra banda, trobarem
encara més humor i més brevetat a ‘Al
estilo Jalisco’ (Panenka), del mexicà resident a Barcelona Juan Pablo Villalobos. Hi podem llegir
la història inversemblant del muntatge d’un espectacle consistent en la
recreació de l’equip brasileny de futbol liderat per Pelé que va guanyar el
mundial del 1970.
Avui presentarem una mezzo soprano francesa JULIETTE MAY. Té només 26 anys i per la seva forma de cantar i la seva tècnica em recorda en alguns moments, encara que amb una veu molt més lleugera,a la gran Cecilia Bartoli
L'escoltarem iterpretant molt bé la difícil ària "Agitata da due venti" de l'òpera Griselda de Vivaldi en un enregistrament del 2023 a la final del Concurs de cant de la Reina Elisabeth de Bèlgica.
Potser perquè aquest 2026 és
l'any Gaudí NETFLIX presenta una sèrie de sis capítols, curta com a mi
m'agraden, que he trobat particularment interessant.
Es tracta de CIUDAD EN
SOMBRAS i és un thriller policial força dur però amb un guió molt
potent i força ben travat. L'acció transcorre tota ella a la ciutat de
Barcelona on es produeixen uns assassinats en sèrie en espais i
edificis de Gaudi - La Pedrera, el Palau Güell, el parc Gúell, la cripta de la Colònia Güell, entre
d'altres. A mes, moltes de les accions tenen lloc a diversos barris, carrers i
espais públics de la ciutat i això ho fa tot molt familiar.
Fotografia, música i
interpretacions excel·lents fan que aquest thriller fosc i sòrdid resulti especialment
emocionant.
La Fundació Miró al seu magnífic edifici de Montjuïc presenta l'exposició MIRÓ ALS ESTATS UNITS amb la que vol celebrar el 70 aniversari de la inauguració de la seva fundació.
La temàtica de la mostra es la relació de Miró amb els artistes plàstics que vivien a Nova York a la dècada dels anys quaranta del segle passat. Artistes que varen influir en la obra de Miró i que varen ser també influïts per la d'aquest.
Es tracta d'una magna exposició es la que es poden veure obres de molts artistes de primera fila amb qui Miró va compartir estada i experiències com Louise Bourgeois, Helen Frankenthaler, Lee Krasner, Arshile Gorky, Alice Trumbull Mason, Jackson Pollock o Mark Rothko, entre molts altres
Aprofitant la visita vaig fer algunes fotografies sobretot de grups escolars que feien una visita guiada acompanyats pels seus mestres. Aquí en teniu una petita mostra.
Si
us agrada el jazz es impossible que no us rendiu al encant d´aquesta
interpretació plena de sensibilitat de
“Tenderly” a càrrec d´Alba Esteban un altre
talent de la Sant Andreu Jazz Band (S.A.J.B.)
A
partir del 2018 en Joan Chamorro sota el
títol “The Jazz House Sessions”va
organitzar unes sessions de gravació a casa seva juntament amb Scott Hamilton, per presentar músics joves de la S.A.J.B.
La
versió de “Shiny Stockings” que reprodueixo seguidament, cantada per Elsa Armengou, es força aconseguida.
Escolteu
seguidament el trompetista Joan Marti al costat de Perico Sambeat interpretant “Stars fell in Alabama”
I
per cloure el violí inigualable de Elia
Bastidainterpretant en el marc
d´aquestes sessions , “Besame mucho” un clàssic de tota la vida
Aquesta setmana es presenta al Liceu una de les òperes magnes de Wagner: "Tristan i Isolda". Haig de confesar que no soc un gran fan de la seva música excepte pel que fa als preludis i intermedis però penso que avui és de justícia que una de les seves àries soni al Blog.
Per això us proposo que avui escoltem una de les més conegudes: "Liesestod" (Amor-Mort) interpretada per la gran mezzo soprano wagneriana Waltraud Meier.
La botiga de fotografia VisualKorner, al carrer de Balmes, 354, podeu veure encara fins el proper dia 13 una petita però molt interessant exposició "Amb ulls de nen" del fotògraf Paco Elvira desaparegut prematurament el 2013.
Aquí teniu la crònica que vaig escriure el NÚVOL sobre l'exposició i la figura del fotògraf.
El DHub Museu del Disseny, a la plaça de les Glòries, presenta una magnífica exposició COLITAANTIFEMINAS, basada en el llibre que es va publicar el 1977 amb fotografies de Colita i texts de Maria Aurèlia Capmany i que ha sigut considerat com el primer llibre gràfic obertament feminista.
L'exposició està molt ben organitzada amb unes magnífiques imatges i uns texts senzills però especialment entenedors que les acompanyen.
Esta oberta fins el 25 de gener però no us la perdeu.
Fa un parell d’anys vàrem veure al Reina Sofia
de Madrid una magnífica exposició de la pintora Gabriele Münter. I aquest dies he trobat a FILMIN la pel·lícula, “Münter y el amor de Kandinsky”, un biònic
de la seva vida i la seva turmentosa relació de quinze anys amb el famós
pintor rus Kandinsky.
Tots dos varen formar part del innovador grup artístic
anomenat l'Àngel Blau que fugia de la pintura figurativa i va suposar una petita
revolució estètica.
La pel·lícula resulta molt interessant amb un guió,
i una realització i fotografia excel·lents.
La tarda del dia 31, abans de celebrar el "reveillon", varem anar al cinema a veure el concert de cap d'any en directe de la Filarmònica de Berlin dirigida pel seu titolar, el gran Kirill Petrenko. La selecció d'obres va ser molt encertada i sobretot cal remarcar la gran qualitat del so de l'orquestra. Es una meravella com aconsegueixen sonoritzar amb tanta fidelitat el so de tos els instruments d'una orquestra simfònica.
La gran sorpresa de la nit va ser escoltar la veu del tenor que va interpretar diferents àries. Benjamin Bernheim és un tenor francès a qui haig de confessar que no coneixia però que té una veu i una forma de cantar que ens va enamorar.
Per això, avui l'escoltarem cantant l'exigent ària "Pourquoi me reveiller" de Massenet que també ens va oferir al cinema.
La presó model de Barcelona presenta fins al proper juliol l'exposició I després de Franco què?.
Comissariada pels historiadors Andrés Mayayo i José Manuel Rua l'exposició proposa un viatge a través dels últims 10 anys del franquisme i dels projectes col·lectius que van començar a prendre forma davant la mort del dictador, en un moment clau de canvi per al futur polític i social del país.
Les cel·les de la quarta i cinquena galeria de la presó contenen informació escrita, gràfica i videogràfica d'aquells anys i de les persones que els varen viure i patir.
L'exposició és també una molt bona ocasió, si no hi heu estat, per visitar el recinte de la Model, que a partir de l'any vinent entrarà en un període d'obres i remodelació.
El passat mes d'Octubre la Monserrat Freixenet va fer una nova exposició de la seva obra recent a Báscara. Hi presentava una sèrie de noves pintures acríliques de mig i gran format amb un gran esclat de color.
Definirem el treball amb les seves pròpies paraules: "M'agrada explorar els pigments a través de la improvisació, l'espontaneïtat i l'atzar controlat. Treballo amb grans taques i la pintura quan s'escampa i regalima va creant uns camps de color vius i lluminosos."
Tant pels que varen poder visitar-la com pels que no hi varen poder anar aquí teniu una breu mostra d'aquestes magnifiques pintures.
El CCCB presenta una altra de les seves colossals exposicions dedicada en aquesta ocasió a l'obra de Mercè Rodoreda, probablement una de les escriptores més estudiades per multitud d'expertes literàries que li han dedicat gran quantitat d'estudis i tesi doctorals, molts dels quals s'han publicat com a llibres.
En aquest cas l'estudiosa i responsable del comissariat de l'exposició és Neus Penalba
L'exposició és de gran magnitud i s'estructura en seccions que recorren els grans temes de l'obra de Rodoreda. En panells de gran format es recullen fragments dels seus texts amb un tipografia molt entenedora que facilita la tasca del visitant. A més, es presenten fotografies, pintures, dibuixos i altres obres d'art vinculades a l'obra i la vida de l'escriptora.
A la complexitat i riquesa de l'obra de Rodoreda s'afegeix la gran quantitat d'elements exposats i en aquest sentit l'exposició es de llarga durada i requereix de l'espectador un notable esforç de concentració, que certament es recompensat per interès de la mostra. En aquest sentit, com que l'entrada a l'exposició inclou el dret a una segona visita sempre hi podem tornar per acabar de gaudir d'aquesta mostra tan rica.
Aquesta setmana de festes hem convidat un dels millors tenors, en Jonas Kaufmann, a cantar-nos una cançó de Nadal. Ha acceptat encantat la nostra proposta i aquí el teniu cantant amb la seva magnífica veu la cançó "What child is this? "
Creada
ara fa 45 anys a Sarrià, “que llavors, com diu el seu impulsor i director, Pep
Gol, era molt més poble que avui, “La Vella
Dixieland”, és una de les primeres orquestres de jazz, sinó la primera,
nascudes aCatalunya. Amb aquest motiu
el Festival de Jazz de Barcelona d´aquest any li fa un homenatge amb quatre
sessions al Palau i al Jamboree.
La
seva primera actuació, quan els seus components amb prou feines tenien 20 anys,
va tenir lloc al barri de Sant Gervasi. El jazz, i encara més el“dixieland”, en aquell moment erenuns tipus de música totalment desconeguts a
Barcelona, més enllà d´alguna figura aïllada comTete Montoliu. El cas és, com recorda Gol,
que “La Vella” va tenir un gran èxit des del primer dia,fins al punt de que al cap de molt poc tempsla majoria dels seus components es van convertir
en professionals. Coses dels anys 80.
A
més dels seus impulsors, pel septet creat el 1981, han passat nombroses
figures, entre les que podríem destacar, el vibrafonista Oriol Bordas, un músic
certament innovador amb el seu instrument i el trompetista Josep Maria Farràs,
del qual Tete Montoliu va dir un cop “jo soc músic de jazz i n’hi ha un altre,
en Josep Maria Farràs”
Escolteu
seguidament algunes interpretacions de “La Vella Dixieland “
Primerament
aquesta estupenda interpretació de “Water Melon man” a càrrec dels sis components de la formació
Seguidament
, aquí va el clàssic “Basin Street
blues “, ambJosep Maria Farràs
Especialment
inspirada i marxosa es aquesta
interpretació de “Dirty Blues” el 1999 al programa televisiu d'AndreuBuenafuente
Finalment, aquí els teniu amb l`Oriol Bordas , un músic extraordinari,fundador de la Barcelona Jazz Orquestra, mort fa pocs anys, a qui li dedicarem en breu una entrada en aquest blog.
També, cada nit de Nadal acostumo a escoltar la veu de Pau Riba cantant, amb la seva inimitable poètica, aquesta extraordinària cançó nadalenca que formava part de DIOPTRIA, un del millors discs de la música catalana d'aquells anys.
Aquí teniu en Pau Riba cantant la cançó "Simfonia num 1 d'una nit i un matí de Nadal" acompanyat pel grup OM de Toti Soler.
Cada any, quan arriben aquestes dates torno a buscar la llibreria el POEMA DE NADAL d'en Josep Maria de Sagarra, rellegeixo els seus magnífics versos i tracto de compartir-los amb els lectors del Blog.
Per això, us proposo que un any més escoltem plegats un dels seus passatges recitat com sempre per la veu de l'Imma Colomer que ha enregistrat per tots nosaltres aquest fragment.
Com cada any el Blog vol felicitar les festes de Nadal als seus lectors i ho fem seguint una fórmula nostàlgica i sentimental. La que feien servir a mitjans del segle passat les professions que assistien i donaven servei tot l'any als ciutadans i que en començar les festes passaven per les cases a entregar la seva felicitació i recollir el seu "aguinaldo". El nostre és només el de rebre cada setmana l'atenció dels lectors.
El dissabte, com cada any, varem anar a escoltar el Messies participatiu a l'Auditori.
Es bo recordar que aquest esdeveniment es va celebrar durant molts anys al Palau de la Música catalana patrocinat per la Caixa, una iniciativa que es va anar estenent per moltes altres ciutats espanyoles.
Però vet aquí que el 2017 en el contexts del complex clima polític que es vivia, la Caixa es va sentir molesta perquè en acabar el concert varen aparèixer senyeres i crits en favor de la independència. Quin gran error! I així, bruscament, es va suprimir el patrocini al concert de Barcelona.
Però els centenars de cantaires es van resistir a aquest absurd i es varen constituir en associació, i varen organitzar el Messies participatiu, en aquest cas a l'Auditori. I cap allí, amb gran il·lusió, varem anar tots, cantaires i públic. La iniciativa va ser un èxit i dels del 2018 seguim escoltant el nostre Messies de cada Nadal.
El concert d'aquest any ens va fer reviure una vegada més l'excepcional impressió de immersió polifònica que produeixen les veus de 650 cantaires
Aquí teniu un enregistrament del passatge "And the glory of the Lord" interpretat pels cantaires participatius en la passada edició del 2019 a l'Auditori.
Entrades
