Coses que no entenc (o sí) LXXXV

 

. Que el sistema polític de la primera potencia occidental no disposi de mecanismes per  impedir les bogeries del seu President, un home pervers i trastornat que mentre s’enriqueix cada dia més posa el mon en greu perill.

. Que els màxims responsables de tots els grans països e institucions internacionals no tinguin el valor de trencar en grup les relacions amb els EEUU i segueixin sotmetent-se als capricis i les bogeries de Trump que perjudiquen als ciutadans que suposadament han de governar i protegir.

. Que davant d’una emergència nacional tan greu com l’entrada massiva d’immigrants marroquins, en la que han intervingut mes que probablement diversos països, els nostres polítics, en lloc de col·laborar amb el Govern per ajudar resoldre-la, l’aprofitin per criminalitzar al seus enemics polítics

. Que a diferència de  tota altra professió i càrrec públic els jutges puguin actuar amb absoluta impunitat sense que les seves actuacions professionals puguin ser criticades, inspeccionades  i en el seu cas sancionades.

Que ni tan sols ni davant del gran risc de que la dreta mes reaccionaria pugui guanyar les properes eleccions el partits d’esquerra segueixin dividits i siguin incapaços de bastir una coalició electoral que pugui evitar intentar evitar-ho

. Que 600.000 persones exhaureixin les 500.000 entrades pels dotze concerts de Shakira a Madrid aquest setembre. Que entre el Barça i el Madrid, endeutats com estan, es gastin aquest estiu mes de 400 milions d’euros en fitxatges.

. Que amb la seva enveja de tot el que tenim a Catalunya l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid financin un circuit urbà de Gran Premi amb mes de 300 milions i entre protestes dels veïns dels barris de la ciutat que es queixen dels sorolls i inconvenients de l’ocupació de la via pública que la instal·lació comporta.

.Que hagin de ser els creadors de la IA els que adverteixin dels seus gran perills mentre que els governs, que son els que haurien de vetllar pel seu, certament molt difícil, control s’ho va mirant de lluny i fan declaracions ridícules i sens cap mena de compromís ni credibilitat.

. Que avui, només nou anys després dels fets, comenci el judici a un mosso per haver tret un ull amb una bala de goma, per cert prohibida ja llavors, a Roger Español un manifestant de la dia 1 d’Octubre del 2017.

DESENFOCATS al Caixaforum

A partir de les pintures dels nenúfars de Monet i les àmplies extensions d’aigua de les seves teles, que avui es contemplen com una elecció estètica real del pintor, l’exposició tracta de l’efecte borrós i desenfocat en les diverses formes de l’art contemporani.

Així, partint d’arrels estètiques del desenfocament al segle XIX i començament del XX, i seguint les convulsions intel·lectuals, científiques, socials i artístiques amb les quals va créixer l’impressionisme, la mostra s’estructura en seccions on es barregen pintures, vídeos, fotografies i instal·lacions de diferents artistes com William Turner, Alberto Giacometti, Gerhard Richter, Mark Rothko, Eva Nielsen, Claude Monet, Alfredo Jaar, Soledad Sevilla, Christian Boltanski, Mame-Diarra Niang i Bill Viola, entre d’altres.

L’exposició te un caire un tant intel·lectualitzat però esta explicada de forma clara i planera de manera que resulta molt didáctica i paga la pena visitar-la.

El nostre videograf, Climent Vilella , ja hi ha anat i ens ofereix un magnífic vídeo de l'exposició.

La Biennal Xavier Miserachs a Palafrugell

                     "Adjectivar el temps.Txema Salvans-Josep Pla"  Foto: Txema Salvans

A començaments d'agost es va inaugurar a Palafrugell  la 22ena edició de la BIENNAL DE FOTOGRAFIA XAVIER MISERACHS, un dels festivals de fotografia més acreditats del pais.

La programació d'enguany resulta especialment encertada i s'hi poden veure, entre d'altres, els treballs de Sergio Larraiz, Gabriel Cualladó, Txema Salvans o Dorothea Lange

El festival romandrà obert fins el 18 d'Ocubre de manera que els amants de la fotografia que es pugin desplaçar a Palafrugell tenen encara la possibilitat de gaudir de magnífiques exposicions.

Deixo aquí la crònica que vaig publicar al NÚVOL fa uns dies

L'Ària dels dilluns

Avui, per ser al començament de la temporada, vull que escolteu una peça mestre del Bel canto, encara que potser ja ha sonat alguna vegada al Blog. Es tracta de l'ària  “D’amor sull’ali rosee” de l'òpera Il Trovatore interpretada per la màgica veu de Montserrat Caballé el 1972 al festival d'Orange. Resulta extraordinaria la seva subtil veu i sobretot els inversemblants "fils di voce"

11 de setembre

La nostra crítica gastronòmica s'ha transmutat avui en fotoperiodista i ens ofereix un breu però excel·lent reportatge videogràfic de la manisfestació de l'11 de setembre a Barcelona.

VISA pour l'image

Homenatge a J.F Leroy fundador i director del VISA   Foto: J.M.Cortina

Com cada setembre arriba a Perpinyà el Festival fotoperiodístic VISA POUR L'IMAGE. I com cada any hi vaig anar el passat divendres a veure algunes de les exposcions més destacades.

Trobareu com sempre l'enllaç a l'article que hem publicat al NÚVOL.

I també disposeu a la pàgina web del Festival de totes les fotografies de les 26 exposicions amb els peus de foto i les biografies dels fotògrafs. Només cal registrar-se previament amb un procediment molt senzill.

Acudits

 Un cop més el Roto; sempre el Roto!

Moments d'El Pais

Si teniu oportunitat d'acostar-vos al Palau Robert i passejar una estona pel seu jardí, fins el diumenge dia 13 podreu veure l'exposició a l'aire lliure MOMENTS d'El PAIS, organitzada amb motiu del 50 aniversari de naixement del diari l'any 1976

Amb una mostra d'una trentena de fotografies de gran qualitat es posa en valor el fotoperiodisme com una eina essencial per explicar la realitat i preservar la memòria col·lectiva. Les imatges seleccionades documenten alguns dels principals esdeveniments polítics, socials, culturals i esportius de les darreres cinc dècades i ens permeten rememorar moments que han marcat diverses generacions.

L'Ària dels dilluns

Aquest més d'agost hem anat a alguns concerts del Festival de Torroella que any rere any manté una gran qualitat musical en un escenari d'excel·lent sonoritat i amb una programació i uns músics de primer nivell. 

Malauradament, però, enguany hem tingut una anul·lació de l'artista potser mes esperada: la soprano ameriana Nadine Sierra, a qui alguns anomenen la reina del Liceu per les seves darrers actuacions. Malauradament va tenir una afecció bronquial i no va poder cantar.

Per això avui, en el primer post de l'Ària dels dilluns l'hem convidada a cantar a PROVA I ERROR.

Ens oferirà una peça breu, un duet de "Les Indes galantes" de Rameau però en la que posa de manifest tot el seu encant i simpatia

La tornada

 

Ja tornem a ser aquí després d'unes llargues vacances que he decidit glosar amb un senzills versets

 

LA TORNADA

 

El setembre ja es aquí

però l’estiu no es vol acabar

i no es difícil de predir

que encara haurem de suar

 

Aquests dos darrers mesos

han sigut força difícils

amb incidents compromesos

que molt ens han fet patir

Una plaga d’incendis primer

amb uns focs molt enrabiats

han fet treballar als bombers

nit i dia sens descans

Les guerres sense control

no tenen aturador

i veiem cada cop mes lluny

que arribi una solució

Amb aquests líders mundials

com Netanyahu, Trump  o Putin

una bona colla de criminals

que porten el mon a un mal fi

 

Per si tot això fos poc

i completar el panorama

només faltava el Marroc

per animar aquesta brama

I com sempre al Parlament

en lloc de col·laborar

els diputats es dediquen

a barallar-se i insultar

 

Esperem que la nostra tornada

ens porti mes bons moments

i nosaltres des del Blog

de bon grat ho intentarem...

 

Setembre 2026

Tancat per vacances

Una temporada més, i en van divuit, tornem a tancar per vacances, que ens tenim ben merescudes.

Aquest ha sigut l'any dels 4000 Posts que vàrem celebrar el passat 9 de juny amb una trobada de col·laboradors i lectors que va ser molt agradable. Els que no pogueren venir i els que la vulguin recordar la trobaran enregistrada en aquest vídeo que ja varem penjar fa unes setmanes.

Tornaem a pujar la persiana a començamenst de setembre. Mentrestant us desitjem a tots els lectors unes bones vacances i si pot ser no tan caluroses com fins ara.

Els col·laboradors de PROVA I ERROR ens acomiadem fins a la tornada.
 

L' Ària dels dilluns

Finalment ha arribat el moment de les vacances. I per començar-les amb energia avui deixarem el mon de l'òpera i escoltarem un fragment de les quatre estacions de Vivaldi. Naturalment serà de l'ESTIU i l'interpreta el singular violinista Ara Malikian que en fa una versió especialment dinàmica.

El títol de PROVA I ERROR

Aquesta reflexió, que m'ha fet arribar la bona amiga Carme B. em confima en la tria del títol del nostre Blog!

Paso 4. Guarda y publica

Reportatge fotogràfic dels 4000

La meva amiga i fotògrafa Carme Esteve va fer un ampli reportatge de la nostra festa de celebració del post 4000.

N'he fet un resum molt reduit per tal de no saturar al lector. Aquí teniu doncs una mostra de les seves estupendes fotografies.

Clckeu a la foto per veure el reportatge complet

L'informe de gestió del 2025 elDiario.es

He recomanat diverses vegades elDiario com un dels millors diaris del pais. Avui us en tornaré a parlar arran de l'inform anyal que cada juliol el seu director, Ignacio Escolar, presenta als més de 130.000 sucscriptors que ja te avui. És impressionant la total transparència d'aquest informe que considero un veritable model i tamble l'èxit de la seva curta trajectòria que està ben descrita qualitativa i quantitativament en l'informe que podeu consultar. Segur que potser més d'un tingui ganes de ferse'n suscriptor.

Clickar sobre la foto per veure l'informe

Futbol, narcòtic mundial

Va finalitzar la Copa Mundial de futbol coronant Espanya com campiona del mon per segona vegada a la història. La casualitat o ves a saber quina mena de destí boig, va propiciar que el partit final reunís el millor jugador de la història, Leo Messi (39 anys), amb el que alguns bategen com el seu successor, Lamine Yamal (19 anys). Cap dels dos va destacar, però si que van abraçar-se després que 19 anys abans, una casual fotografia per un calendari d’Unicef els reunís per primera vegada.

S’han acabat dies de especulacions, supersticions i càbales; d’estridències, fanatismes i saturació informativa. Confesso la meva afició al futbol com a   altres esports que encara gaudeixo practicant-los, però no comparteixo ni entenc la devoció histèrica per saltar, cridar i plorar per una samarreta, un gol, una derrota o una victòria. Milions de persones dels cinc continents son arrossegats un dia si i un altre també, per un esport que els hi provoca adició darrera una pantalla o omplint estadis a preus desorbitats, gastant masses diners a desplaçaments i allotjaments molt costosos. Enganxats i fanatitzats, preocupa com travessaran les properes setmanes sense tenir el que molts crítics de la manipulació de masses van denominar com opi del poble. No imaginava Karl Marx que la seva manifestació sobre la religió, faria fortuna referint-se al futbol.

Han estat més de 5 setmanes on el mon del futbol ha narcotitzat milions de ciutadans, incapaços de reaccionar davant fets que han estat el reflex de com es el mon actual: el vet migratori d’entrar als EEUU a un ciutadà somali considerat millor àrbitre d’Àfrica; la prohibició al equip iranià de dormir a territori dels EEUU, havent de viatjar cada dia de partit de Mèxic als EEUU i tornar; la trucada de Trump al president de la FIFA perquè li perdonessin a un jugador dels EEUU la sanció que li impedia jugar; o la frase de Rajoy: ”França te equip d’altíssim nivell. Això si, sense francesos”

Així estem! i entretant FIFA i UEFA organitzant més campionats de clubs i seleccions, amb més equips participants per tal de no reduir les dosis d’un esport sobrepassat econòmicament, aliè a les crisis de la ciutadania.

L' Ària dels dilluns

Com que ja s'acosten les vacances i aquesta és la penúltima setmana de la temporda, avui us proposo que escoltem el millor tenor lleuger dels darrers temps cantant una cancó popular "Cucurrucucú paloma". L'acostuma a intrepretar  com a bis en molts del seus recitals, com aquest de la Scala del 2019.

Biogràficament

Dec a l’amic Manel Bou, seguidor fidel d’aquest blog, que m’hagi aconsellat “Entre hienas” (Funambulista). La seva autora, la madrilenya Loreto Urraca Luque, recupera la trista figura del seu avi, Pedro Urraca, policia i espia franquista a França durant la segona guerra mundial i responsable de la detenció de multitud de republicans espanyols, entre els quals el president Companys. L’estil ficcional del llibre funciona bé i dilueix la densitat de les dades aportades, obtingudes del que el propi Urraca va explicar fa dècades a la seva neta i la posterior investigació a arxius i testimonis.

Un altre madrileny, el poeta, periodista i novel·lista Benjamín Prado, ha publicat la seva biografia, ‘Qué estoy haciendo aquí’ (Alfaguara) i ha aprofitat per fer públic un diagnòstic de malaltia de Parkinson. No es tracta en absolut d’un text introspectiu, sinó d’una celebració de la seva amistat amb multitud d’artistes coneguts, des de Rafael Alberti o Ángel González fins Joaquín Sabina o Almudena Grandes, en un exercici potser exagerat de namedropping que en tot cas fa molt àgil, interessant i agradable la seva lectura.

I també acaba sent autobiogràfic el relat que la mallorquina Llucia Ramis fa a ‘Un metre quadrat’ (Anagrama i Asteroide) a partir de l’evolució dels lloguers dels habitatges on ha residit durant els darrers trenta anys, la majoria a Barcelona. Ramis va recollint opinions d’experts en habitatge (jo en trobo a faltar uns quants dels millors), que ofereixen visions radicalment oposades però no prou confrontades.

‘Madame Vargas Llosa’ (Fulgencio Pimentel), del peruà Gustavo Faverón és una delícia a per qualsevol lletraferit per tres motius: la fluïdesa i gràcia de la seva escriptura, la riquesa de la trama i l’homenatge a escriptors llatinoamericans, entre els quals destaca el seu compatriota Mario Vargas Llosa. No us la perdeu

El veterà escriptor alemany Bernard Schkink ens explica en “La vida al final” (Anagrama), un text breu i senzill, el final de la vida d’un home malalt que conviu amb la seva dona, molt més jove, i un fill de sis anys. L’assumpció de la malaltia ve acompanyada per la necessita de deixar un llegat positiu i amorós a la seva família.

Un imprescindible discurs de Robert de Niro

En Robert de Niro ha defensat sempre posicions progressistes en la cultura i la política americanes. 

M'ha arribat la seva intervenció en un acte del partit demócrata que, davant de la complacència de bona part de la societat americana al monstre de Trump, no em resisteixo a compartir des del Bloc.

 

La forma eloqüent de Joaquín Tusquets de Cabirol

 

A la sala del KBr es presenta l'exposició Joaquín Tusquets de Cabirol. La forma eloqüent, dedicada a l'obra d'aquest fotògraf amateur de mitjans del segle passat que tenia una qualitat de professional. La seva obra es va descobrir de forma accidental que ha permès gaudir avui posar en valor la seva trajectòria.

Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOL que us explicarà totes les peripècies de la descoberta i us invitarà a visitar l'exposició..

L'Ària dels dilluns

Aquest cap de setmana tot escoltant un disc d'Edita Gruberova, una de les meves sopranos favorites, he rcordat els meravellosos concerts i òperes que ens va oferir al Liceu de la que era una de les cantants mes estimades pel public barceloni. Malauradament va morir el 2021 com cosnequència d'un accident domèstic.

La seva veu era única, amb uns aguts i uns fils de veu estratosfèrics.

Us proposo que l'escolteu cantant dues àries de la Sonambula d'un dels seus compositors favorits.

Coses que no entenc, o si. LXXXV

Que, com en el cas de Pujol, el judici a la cúpula del BBV es faci només 12 anys després dels fets i quan el principal encausat, el President del Banc Francisco Gonzalez, té ja 81 anys. 

Que Trump s’hagi convertit també en president del Comitè d’àrbitres del Mundial de Futbol. 

Que la Constitució dels EEUU i els organs de control concedeixin impunitat a qualsevol dels incomptables abusos de poder que comet dia si dia no el seu President.

Que el President d’un país pugui, sense cap pudor ni limitació, en exercici del seu càrrec, fundar i enriquir-se amb una empresa de criptó monedes i en inversions en borsa que manipula a través de les seves erràtiques decisions polítiques que influeixen directament en les cotitzacions.

Que es pugi arribar al servilisme del secretari de l’OTAN , l’impresentable Mark Rutte, i de bastants dels caps d’estat de l’organització, respecte de Tump que els tracta amb absolut despreci.

Que diferents membres de la direcció del PSOE hagin tingut contactes i tramat qualsevol mena d’operacions tan sinistres amb Leire Díez, a la que només cal veure la cara per no fiar-se’n ni un pel.

Que els líders polítics assistents a la Cimera de l’OTAN a Ankara no hagin aprofitat el inversemblant regal que els va fer Erdogan per disparar-se alguns trets entre ells.

Que tants treballadors d’aquest país puguin encara seguir votant el PP després que en Feijoo, sense el més mínim coneixement de l’actual sistema de prestacions de baixa laboral, proposi la seva modificació reduint-ne les prestacions.

Atiar l'òdi

Malauradament els fets xenòfobs i racistes es continuen repetint a diferents territoris, tot i les condemnes i els missatges tant públics com privats a favor de l’acceptació i integració dels immigrants.

Recuperant dades oficials, veiem com a gener de 2025, 2 milions de persones, el 25% dels residents a Catalunya eren nascuts a l’estranger i 1,5 milions d’aquests ciutadans no tenien nacionalitat espanyola. A Espanya, 10 milions de persones, el 20% dels residents eren nascuts a l’estranger i gairebé 7 milions conservaven la nacionalitat estrangera.

Si concretem aquest pes migratori en algunes poblacions catalanes podem observar que supera el 40%, el mateix que a determinats municipis espanyols, on les tensions a la convivència van provocar greus conflictes violents, com els quevan succeir a El Egido o Torre Pacheco.

A molts indrets europeus es viuen situacions similars i els que resisteixen amb poca conflictivitat també estan exposats que qualsevol escurna atiï el foc de la confrontació violenta. A començaments de juny ho hem vist a Belfast, la capital de Irlanda del Nord, un país però, on només el 3% de la població pertany a minories ètniques. El detonant va ser la difusió d’un vídeo on un home era apunyalat per un immigrant sudanès.

Es evident que la reacció violenta als carrers de Belfast no hauria d’haver estat conseqüència d’una elevada pressió migratòria, ni d’un augment de la inseguretat. Alguns polítics i residents catòlics pro irlandesos han assenyalat grups paramilitars unionistes protestants com causants dels actes vandàlics. Altres senyalen que els unionistes protestants es senten perjudicats perquè els immigrants els priven d’habitatges i perquè l’augment de població catòlica a Belfast els fa perdre la seva identitat i cultura. I es llavors quan ha aparegut l'extrema dreta per dir que “es per culpa del home moreno que viu al costat de casa teva”.

Manipulació i tergiversació amb el rerefons encara d’un conflicte que durant tres dècades va enfrontar els partidaris d’una illa, un sol país, i els que volien pertànyer al Regne Unit. Hem tornat a observar que tot serveix per atiar corrents xenòfobes, tot i que la realitat sigui un ressentiment històric que alguns estan interessats en reviure. Cal estar alerta per evitar mimetismes.

Restaurant Mendieta Platja

Ha arribat l’estiu i la platja és un dels esbarjos més cobejats, tot i que hi hagi qui la detesta. No és el meu cas, considero que és un privilegi estar tan a prop del mar, per veure’l des d’una taula a l’ombra d’unes moreres. Hi ha molta gent que ha de fer centenars de quilòmetres, per poder gaudir del mateix.

Doncs sí, aquest lloc existeix, és el restaurant Mendieta, a la platja de Sant Simó, a Mataró, ben a prop de Barcelona, i a banda de les moreres, també tenen un espai interior, òbviament amb una vidriera amb vistes i aire condicionat, per si ni amb l’obra de les moreres en teniu prou.

La seva cuina va més enllà de la de les guinguetes de platja, perquè aquest és un restaurant que està obert tot l’any. Ofereix bona brasa de carn i peix a més de les típiques tapes marineres o els arrossos. Tenen menú de migdia i tot.

El seu vermut és l’Izaguirre i l’any passat tenien oferta d’un vermut i dues tapes entre 10 i 12 del migdia. Enguany, potser és que hi he anat massa tard, no ho he vist, però tot és preguntar.

Platja de Sant Simó s/n
08031 Mataró
Tel. 630500762

El Vietnam

A finals de l’any passat vaig emprendre un viatge de gairebé tres mesos pel Sud-est Asiàtic. La motivació era senzilla: marxar sola amb una motxilla i una càmera sota el braç, sortir del confort d’allò quotidià i submergir-me en allò que sempre m’ha fascinat: l’antropologia i la fotografia. L’última parada va ser Vietnam, on vaig passar un mes i mig recorrent el país.

Aquesta és una selecció d’alguns dels instants que vaig captar durant aquell viatge amb la voluntat de plasmar, encara que fos només una petita part, l’essència d’aquest lloc. No em va ser fàcil fer-ho, ja que implicava desviar-se d’uns espais profundament modelats pel turisme i pel consum occidental, del qual jo mateixa també formo part. Aquesta contradicció em va acompanyar durant tot el viatge.Vaig tornar amb la càmera i el cap plens d’imatgesde paisatges, rostres, colors, racons i històries.

Avui us comparteixo aquestes fotografies, una petita mostra d’aquells dies, amb l’objectiu que us transportin, encara que sigui per un instant, a l’altra punta del món.

Clickeu a sobre de la foto per veure la sèrie

L' Ària dels dilluns

Avui, amb la calor que fa, us proposo que escoltem una peça lleugera i divertida per a l'oient però ben compromesa per la cantant. Es tracta de "Les oiseaux de la charmille" dels Contes de Hoffmanns de Offenbach. Ens la interpreta la jove però plenament reconeguda soprano catalana Serena Sáenz que broda el paper.

Barcelona i cel

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) presenta fins al dia 1 de novembre l’exposició «Barcelona i cel. Globus, aeroplans i fotografia» que recull un conjunt de prop de dues-centes fotografies, totes d’època, al voltant de la relació de la fotografia i el cel, i de les diferents formes d’aproximació al llarg de gairebé cent cinquanta anys.

Aquí teniu l’article escrit pel NÚVOL que comenta àmpliament una exposició de notable interès pels barcelonins.

Aro Berria

Dissortadament, la pel·lícula “Aro Berria”, dirigida per Irati Gorostidi, no ha tingut el ressò mediàtic que es mereix. El film en qüestió enquadra la situació dels treballadors d’una fàbrica de Guipúscoa el 1978, els quals promouen una vaga que no prospera. Decebuts, alguns abandonen l’entorn i s’instal·len en una comunitat muntanyosa on teixeixen lligams a través de cerimònies catàrtiques compartides.

Gorostidi, que filma els cossos amb un impecable sentit estètic i visual, ubica el relat allà on acabarien films com “Numax presenta…”, de Joaquim Jordà, la tradició de la qual es rastreja fins a Mario Monicelli o fins i tot Chaplin (fins arribar a l’alba del cinematògraf, la sortida dels obrers de la fàbrica). Anàlogament a realitzadors desconeguts per la majoria com Pedro Pinho, Claire Denis o Philippe Garrel, Gorostidi ens recorda amb contundència què significa construir un discurs que trenqui límits i barreres, mentres s’interroga, des de la contracara cultural de la Transició, pel cinema com a promessa de superació del món laboral i industrial.

La d’”Aro Berria” és, sense dubte, una gran proposta que explora els marges de les identitats col·lectives que s’han constituït a Espanya en els darrers cinquanta anys. La narració s’articula al voltant de seqüències de trànsit que hipnotitzen la mirada i que penetren en la consciència de l’espectador des d’un contacte hàptic. La cineasta projecta una visió sobre la sexualitat i la natura canviant de la corporalitat que confronta les lògiques dels actuals poders administratius, els quals busquen, a través de la tecnologia, reduir tots els radis de l’acció humana a gestos previsibles.

“Destello Bravío” (Ainhoa Rodríguez), “Los restos del pasar” (Luis Soto), “Bodegón con Fantasmas” (Enrique Buleo), “El Agua”, (Elena López Riera), “Historia de Pastores” (Jaime Puertas), “Trinta Lumes” (Diana Toucedo), “Espíritu Sagrado” (Chema García Ibarra), “Aro Berria”… La sinceritat que guia tot aquest ramell de propostes, rodades i estrenades aquí en el darrer lustre, transmet una actitud de retorn al cos, a la pell i al misteri inherent a l’experiència de la interacció humana, atès que l’individu occidental ha oblidat que el llenguatge construeix la realitat, i per tant, contribueix a canviar-la.

El que agermana aquests projectes diversos és el desig de reaprendre a mirar a través de la recuperació d’un sentit estrany d’allò quotidià, o sigui, d’allò que donem per sabut. No es tracta de tocar la fibra sensible o de contagiar emocions, sinó d’obrir vies d’expressió que reflecteixin un compromís amb un món cada cop més irreconeixible a causa de la globalització mercantil. En aquest mapa identifiquem una tendència cinematogràfica plural que s’allibera de la pressió de les categories per generar comunitat (o per lamentar la impossibilitat de formar-ne una).

Fantasmes, ruralisme, gestos folclòrics, dansa o espais liminals impregnen les imatges d’un cinema que exerceix de contrapès tant cap als fluxos de contingut visual que inunden les xarxes com cap a l’espectacle que diàriament manté els mitjans en moviment. Un cinema que és del cos perquè és de l’ànima, i de l’ànima perquè és de cos.

Mambo de Sthendal

Un bon amic, en Jordi Piqué que es un crack de la fotografia i el vídeo digital ha construit ell sol utilitzant diverses tecnologies i programes de la IA aquest fantàtic vídeo on recrea amb música, cançó  imatges icòniques de l'art de la pintura al llarg de la hitòria. No fa gaire que l'ha publicat i avui ja té més de 200.000 visites. 

Aqui el teniu. Enjoy!

L`Ària dels dilluns

Com que aquesta setmana ha començat l'estiu aprofito per oferir-vos un clàssic, "Summertime" , de l'òpera Porgy and Bess de George Guershwin en la extraordinària versió de Louis Amstrang i Ella Fitzgerald.