L' Ària dels dilluns

Avui torna a la secció de l'Ària dels dilluns la gran  Nadine Sierra que canta, acompanyada de la soprano sudafricana Pretty Yende, dos duets de la Norma de Bellini,

Passejada amb barret

El darrer diumenge es va fer la ja tradicional Passejada amb barret a la Rambla de Catalunya. 

Cada cop hi acudeix mes gent, de certa edat sobretot, que es paseja guarnida amb tota mena de capells, molts d'ells tremendamant complexos i imaginatius. També s'observa un creixent nombre de grups d'amics vestis amb les mateixes disfresses i barrets en forma de penyes que donen a la festa un cert aire de carnestoltes. Passegen contens i feliços i orgullosos de les peces que ha aconseguit fer moltes d'elles d'una gran complexitat.

Com en d'altres anys vaig fer un petit reportatge que podeu veure tot seguit.

 

Calle Màlaga

 

“Carmen Maura brilla a Calle Málaga, la nova pel·lícula de Maryam Touzani que reivindica un envelliment digne”.

Així comença la crítica que la Judith Vives ha publicat en el seu Blog CINEMA I ALTRES URGÈNCIES  on trobareu el text complert clicant en aquest enllaç

ENLLAÇ  A "CINEMA  I  ALTRES URGÈNCIES"

Beethoven

Al petit teatre La Fàbrica inaugurat fa pocs mesos al barri del Farró, es presenta aquests dies l'obra BEETHOVEN. Un monòleg creat i interpretat - amb paraula i música -  per Xavier Alberti, un "animal" teatral amb una gran formació musical que ha dirigit entre d'altres del Festival Grec de Barcelona i el Teatre Nacional de Catalunya.

Demostrant un profond coneixement de la vida de Beethoven Alberti ens presenta un relat farcit d'informacions sobre la vida del music de Bonn a qui presenta com el músic més interpretat al llarg de tota la història de la música. Les persones amb formació musical gaudiran segur amb les seves explicacions sobre els elements mes directament relatius a la mùsica 

Pels que tingueu compte a Instagram deixo aquí l'enllaç a la notícia que TresCat va donar de l'estrena de l'obra. 

ENLLAÇ AL VÍDEO 

I, per descomptat, si la voleu veure, cosa que us aconsello , no trigueu a reservar les entrades perque si no ho feu em temo que no la veureu.

L' Ària dels dilluns

Avui escoltarem una música rítmica i molt alegre. Un duet de Les Indes Galantes del compositor Jean-Philippe Rameau, intrerpretat per Nadine Sierra i Stanislas de Barbeyrac, suposo que en el context dels concerts organitzats a París amb motiu del JJOO.

La processó de Divendres Sant a Xàtiva

Aquesta setmana Santa hem passat uns dies a Xàtiva on vaig tenir l'oportunitat d'assitir a la processó de Divendres Sant. Va ser un espectacle magnific que vaig tenir la sort de poder veure des d'una posició privilegiada que em va permetre filmar els pas dels principals passos.

Potser és un vídeo una mica llarg però les imatges i la música resulten espectaculars. Aquí el teniu.

Entre cel i terra

L’artista  Carme Martin acaba d’exposar a l’Esglesia vella de Ses Salines (Mallorca) els seus darrers treballs dels que, com en d’altres ocasions, us en oferim una mostra.

 “Entre cel i terra” s’articula al voltant de la relació entre natura i identitat, explorant i interpretant el paisatge local per reflectir-hi allò intern i emocional. A través de la pintura examina els marges - físics i simbòlics  - com a espais de resiliència, fragilitat i renovació. Cada obra és el fragment d’un jardí interior on intenta capturar el batec de la natura, el silenci dels marges i la perpètua transformació de l’entorn natural que ens acull entre cel i terra.

L’artista reforça el tema orgànic del seu treball pintant sobre teixits de fibra de cotó o lli, que pengen suspesos de bastons naturals recollits a les platges després de ser treballats per l’aigua, la sorra i el vent. D’altra banda, la seva mirada es projecta sobre aquells aspectes de l’entorn natural que sovint passen desapercebuts. Prefereix concentrar-se en aquells vegetals humils  més que  en vistoses plantes en flor. Així doncs, mata fonolls , mill o civada salvatge constitueixen la seva font d inspiració. El seu treball, una aproximació lluminosa a la natura, desprèn lleugeresa, sobrietat i una autenticitat pròpera a l’estètica Wabi-sabi.

Clckeu a sobre per veure la sèrie

Aletheia

Elisabet Raspall és una pianista i compositora vilanovina, seguidora del Blog, que acaba de publicar el seu quinzè disc ALETHEIA, un nou CD amb les seves més recents composicions jazzistiques que interpreta amb un quartet. Un disc que acaba de guanyar el Premi Enderrock al millor disc de jazz de l'any

És una música molt personal, relaxant, agradable i plena de harmonies, ideal per escoltar amb tranquil·litat. I potser puc afegir que en algun moment a mi m'ha recordat les composicions de Duke Ellington o Antonio Carlos Jobim, potser amb una mica menys de pulsió rítmica. L'obra ha sigut una de les seleccionades pels premis Enderrock del 2025.

Us proposo que escoltem avui la peça TANGO ROSA interpretada pel quartet composat per Elisabet Raspall Piano, Gilbert Bernadó Violoncel, Dani Pérez Guitarra i Pepi Izquierdo Viola

Podeu trobar una àmplia informació sobre les activitats i la discografia de l'Elisabet a la seva pàgina web

 

L'Ària dels dilluns

No és gaire freqüent que l'òpera que un cantant faci un bis d'una de les àries. Cal que el públic aplaudeixi sense aturador per aconseguir-ho. 

He trobat el bis que Kaufmann, per molts el millor tenor dels darrers anys, va fer de l'Addio alla Vita de Tosca.

Aquí el teniu

La Grazia: La bellesa de la indecisió

El jove Arnau Martín, llicenciat en Ciències de la informació i gran aficionat i crític de cinema, ens ajudarà amb una nova mirada sobre allò que es pot veure a les nostres pantalles. Segur que us interessarà la seva rica i jove visió. 

En mans d’un director insensible, La Grazia seria una pel·lícula de tesi o una sèrie més per dissoldre’s en les plataformes d’streaming. En aquesta ocasió, el cineasta Paolo Sorrentino recull els ecos de la filòsofa Simone Weil - autora de La Gravetat i la Gràcia - per dibuixar un conflicte que ha d’afrontar el president fictici de la República Italiana, el qual es debat entre l’aprovació o la cancel·lació de la llei de l’eutanàsia. Afrontar aquesta qüestió l’anima a rellegir la seva vida professional i privada i a rememorar els punts àlgids del seu trajecte vital. No és pretensiós sostenir que, ara que el primer terç del 2026 ens ha ensenyat les dents i que els reptes polítics s’han perfilat amb violència, necessitem amb escreix un film impulsat per aquest esperit.

Sobretot en la seva etapa creativa més recent, a Sorrentino l’empeny la serenitat dels clàssics, però a cada escena també projecta una mirada agredolça i esperpèntica. A La Grazia representa l’acció política des d’un prisma humà, proper i aferrat a l’encant crepuscular de les reflexions retrospectives. Tant a La Gran Bellesa, una obra més barroca i recargolada, com a La Grazia el personatge principal - encarnat per Toni Servillo en els dos casos - troba a faltar l’amor com a motor de canvi personal, i és en aquesta tensió on batega el cor d’ambdós films.

Sorrentino ens ensenya, com el príncep Hamlet ben sabia, que el dubte és una manera lúcida de navegar per l’existència i que, com s’explicita en un diàleg, no n’hi ha prou amb la vida per comprendre-ho tot. Si la protagonista de la formidable Parthenope acabava el seu viatge dient que no s’havia formulat les preguntes adequades, a La Grazia el recorregut del president suggereix que potser dediquem massa temps a pensar, quelcom que ens ancora en l’immobilisme.

Juntament amb la veïna Amarga Navidad, de Pedro Almodóvar, La Grazia és una obra de maduresa, profunda i transformadora. Arriba a les cartelleres espanyoles el primer d’abril i esdevé el pòrtic per un any que promet més d’una sorpresa en l’àmbit del cinema d’autor.

Flores para Antonio

 

Aquesta pel·lícula documental, que podeu vcure a Movistar+, és un relat de la vida d'Antonio Flores que va morir als 33 anys despres de travessar dramàtics episodis relacionats amb la dependència de l'alcohol i les drogues.

Antonio, fill de cantaora - La Lola- i guitarrista - El Pescailla-  va viure sempre al voltant de la música. Va ser cantant amb una música que combinava elements del rock i la música flamenca. També va ser compositor d'èxit de cançons per a d'altres cantants com les seves germanes Lolita i Rosario.

La seva fillla Alba, que tenia només 8 anys quan va morit el seu pare, ha coproduit aquest documental dirgit per i Inaki Lacuesta i  Elena Molina amb elements musicals de Silvia Pérez Cruz 

La historia personal d'Antonio i la seva família més propera està narrada amb un estil clar i directe, sense sentimentalismes, basada en bona mesura amb passsatges de cine famiiar i amb converses amb les garmanes, la filla i alguns colegues d'Antonio que el recorden amb gran afecte. A més, el documental incorpora  dibuixos i illustracions gràfiques molt interessants.

La natura

Avui presentem una nova sèrie de dibuixos de l'Ana que segueix experimentant noves tècniques i formats. Com ella mateixa diu: 

"Amb grafit, carbó, tinta i aquarel·la busco transmetre la complexitat i la força de la natura, explorar els seus llums, ombres i textures. No pretenc mostrar la bellesa evident del paisatge, sinó la seva energia constant, el desgast i el seu renaixement continu"

Clickeu sobre la foto per veure la sèrie completa

L' Ària dels dilluns

Quan torna la  setmana Santa m'agrada escoltar música religiosa isovint ho faig amb un dels fragments més cèlebres de la“Passió segons Sant Mateu” de J.S.Bach, que ja ha sonat altres vegades al Blog però que per la seva bellesa  no em resisteixo a tornar a escoltar. 

Es tracta de l’ària per mezzosoprano “Erbarme dich mein Gott“ (El meu Déu és misericordiós) que interpretarà la cantant hongaresa Julia Hamari. Es pot apreciar el increïble joc de la veu i el violí que junts interpreten realment un duet extraordinari. Bona setmana Santa a tots.

Creu de la Orden del Mérito Civil

Ahir va tenir lloc al saló d’actes del Palau del Lloctinent, al costat de la catedral, l’acte d’entrega a la Carme de la Cruz de la Orden del Mérito Civil que s’atorga en reconeixement de la trajectòria personal del guardonat.

Va fer entrega de la distinció Isabel Rodriguez, Ministra de Vivienda, que s’havia desplaçat a Barcelona expressament per l’acte, acompanyada per la Consellera de la Generalitat Sílvia Paneque, la Secretaria d’Habitatge i el Delegat del Govern a Catalunya.

Els nombrosos assistents a l’acte, amics i col·laboradors, varen gaudir escoltant uns magnífics parlaments del Delegat del Govern, la Ministra i la pròpia Carme. Aquesta, després de rebre les elogioses paraules de la Ministra, va fer una completa exposició de les diferents etapes de la seva dilatada vida professional en el camp  de l’Habitatge i va dibuixar breument les dificultats que afronta aquest tema i la necessitat de concertació per anar-lo resolent.

Deixo aquí el text de la seva intervenció per qui pugui estar interessat

TEXT DE LA INTERVENCIÓ

Matar

 I un altre bon acudit de El Roto que sempre l'encerta amb els seus trets!

Aperitius italians a Barcelona

 

A Itàlia sol - o solia - ser habitual de trobar-te amb que si et prens una beguda entre les 6 i les 8 de la tarda, - antigament més aviat entre les 8 i les 10 del vespre -, t’ofereixen pel mateix preu una selecció d’antipasti (embotits, formatges o petites tapes).

Alguns restaurants italians a Barcelona també s’han apuntat a aquesta iniciativa; i  com que aquí la paraula aperitiu la relacionem més amb el migdia, sovint es fa servir l’anglicisme after work.

Ahir, per exemple, en sortint d’una de les visites a edificis emblemàtics que s’organitzen amb motiu de la ciutat mundial de l’arquitectura 2026, vaig passar per davant del Tanti Gusti, una pizzeria molt menuda propera al lloc visitat en qüestió, les Cristalleries Planell, on ens van oferir una pizzeta, a escollir entre unes deu varietats, tot prenent un Aperol Spritz, per 6,5€.

Aquest seria un exemple menor, perquè podeu trobar, si busqueu una mica, uns quants locals on degustar especialitats italianes amb beguda inclosa, per entre 6 i 15€, i anar-vos-en a casa gairebé sopats; això sí, assegureu-vos abans que l’oferta està en vigor.

A continuació algunes adreces:

Bodega Santo Porcello. Sepúlveda, 151, Eixample, Sant Antoni.

Farola Cocktail Bar. Rec, 67 Ciutat Vella.

LeccaBaffi. València, 341, Eixample.

Doppieta. Pere Calders, 4, Eixample, Sant Antoni.

Melocomo. Pujades, 188, Sant Martí.

Tanti Gusti. Europa, 28, Les Corts

Darwin a l'Hivernacle de la Ciutadella

L’Hivernacle de la Ciutadella acull fins al 31 de maig l’exposició gratuïta Darwin botànic: Les plantes com a evidència de l’evolució.

L'exposició està centrada en explicar els treballs que Darwin va dedicar a l'estudi de la biologia de les plantes que confirmaven la seva teoria de l'evolució, en aquest cas en el terrey de la botanica. És una mostra de petit format però amb una sèrie de panells que expliquen molt clarament a natura i les conclusions de les diferents investigacions  dels mecanimes reproductius de les plantes i les flors. 

Aquí teniu les fotos d'algunes de les flors - moltes d'elles diverses especialitats d'orquídeas - que hi podreu veure.

Clickeu a sobre per veure-les

L' Ària dels dilluns

Aquests dies es representa al Liceu l'òpera Manon interpretada per la soprano lituana  Asmik Griorian que fins ara encara no havia cantat mai al Blog. Té una veu preciosa i per això us proposo qe l'escoltem l'Ària de la lluna de l'òpera Rusalka de Dvorak.

El tandem Israel - EEUU: Quatre dades

 

Sempre m’he preguntat com pot ser que un país com Israel, que té una població de 9,7 milions  i un PIB que es un terç del d’Espanya, pugui tenir un exercit i un armament tan monumentals, inclosa la bomba atòmica, i jugar un paper tan rellevant en la política internacional.

I que tingui la influència i el poder per influir i fins i tot determinar la política d’una potència com dels EEUU. Evidentment tots hem sentit a parlar de l’existència dels lobbies sionistes als EEUU i les seves contribucions econòmiques importantíssimes, que son molt difícils de quantificar. Sense elles l’actual estat d’Israel no seria possible.

Ahir vaig consultar el XatGPT i em va donar algunes dades públiques, que suposo són només la punta de l’iceberg però que ajuden  a interpretar el que està passant. Mireu:

En primer lloc els lobbies jueus abonen als congressistes americans ajudes per a les campanyes electorals a traves de varies institucions entre les que destaca el American Israel Public Affairs Committe (AIPAC) S’estima que amb les seves aportacions el 65% dels 480 congressistes i senadors reben importants donacions  per finançar la seva candidatura.  A la campanya del 2023-2024 es varen abonar un total 1800 milions de dòlars. Depenent de la importància de la seva demarcació electoral un senador pot rebre 10 i 30 milions de dòlars  i cada congressista entre 1 i 3 milions, amb una mitjana global de 8 milions.

S’entén així perfectament que en matèries relacionades amb Israel les voluntats de la majoria d’aquests nobles parlamentaris sàpiguen cap a on s’ha d’inclinar el seu vot si volen tornar a presentar-se en les següents eleccions

A part d’això el govern americà abona anualment al d’ israel en concepte regular d’ajuda militar també un 3800 milions de dòlars, sens comptar les ajudes especials com la de 14.000 milions que va aprovar el congrés per finançar la guerra de Gazza, I no vull pensar el que deu aportar per la de Iran.

No sabrem mai amb precisió  la magnitud ni les formules d’aquest immens flux de recursos, molts dels quals deuen ser ocults, que els grups jueus americans injecten a Israel i fan possible tota mena d’accions militars i genocidis a Orient mitja.

Però, a mes de la complicitat personal de dos polítics criminals com Netanyahu i Trump, aquestes quatre dades ens permeten imaginar que hi ha darrera de l’actitud tan complaent dels EEUU envers aquest petit país que esta condicionant tota la política del món.

Gojos a sant Josep

Avui, dia de Sant Josep, una bona amiga m'ha fet arribar aquets gojos a Sant Josep que deuen procedir de terres de Lleida. Són magnifics i per això els vull compartir´

Cliqueu a sobre per veure'ls en format més gran

Mr. Nobody contra Putin

 

Aquest film acaba de guanyar, molt merescudament, l'Oscar al millor documental.

Es tracta d'un reportatge molt singular que neix  de les senzilles filmacions originals d'un jove professor d'institut rus, Pavel Ilyich Talankin, que va rebre l'encàrreg de fer unes gravacions de vídeo sobre les sessions de formació política que rebien els alumnes del centre escolar amb motiu de la guerra de Ucraïna.

A mesura que avançava en el projecte Talankin, que es també codirector del documental, va prendre consciència de la manipulació a la que estaven sotmesos i la perversitat de la guerra. Fins al punt que amb els discs durs on guardava còpies de tores les filmacions va fugir del pais i ara viu a Europa.

La podeu veure a Filmin i també a 3cat.

Walker Evans al KBr

Es presenta a la seu de KBr, al costat de la Villa Olímpica, una nova exposició antològica dedicada al gran fotògraf nord america WALKER EVANS, que va influir en la tradició del documentalisme americà, que romandrà oberta fins a finals de maig.

Aquí teniu la crònica que vàrem publicar al NÚVOL fa uns dies. 

Ubú al Picasso...i “merdre” per tot arreu.

 

El Museu Picasso acomiada amb la categoria que mereix el cicle directiu de Emmanuel Guigon. Es tracta de l’exposició Ubú, pintor. Mai hagués pensat de no haver vist aquesta exposició que el personatge creat per Alfred Jarry el 1896 hagués tingut l’impacte i la transcendència que ha tingut al llarg del segle XX i fins ara, quan el retrobem encarnat com a figura de poder per tot arreu.

L’obra original, Ubú, Roi, és una farsa que, parodiant Shakespeare, sobretot el Macbeth, denuncia la tirania i la bestiesa d’una manera grotesca que s’avança al surrealisme i al teatre de l’absurd, certament, però també a moltes altres coses. I és que tampoc Jarry podia imaginar quan va crear el personatge del Père Ubú, a partir d’una caricatura que va fer del seu professor de Físíca de l’institut, que esdevindria una mena d’arquetip fabulosament corrosiu del nostre temps, un ser grotesc personificació de l’antiheroi tirànic que inaugura el seu “discurs” dient “merdre”.

Al meu parer, l’èxit d’Ubú no és aliè al banal motiu que el va inspirar. En efecte, qui no ha tingut un professor que fos objecte de la nostra ira o almenys de les burles, i certament de l’odi quan aquestes no s’han pogut expressar? I qui diu un professor, diu qualsevol figura d’autoritat. Doncs bé, tant la sobreactuació de les persones que encarnen els arquetips de l’autoritat com aquelles que es queden curtes en el seu exercici constitueixen una deformació de l’arquetip que ens resulta intolerable. Esdevingudes tiranies, en uns casos, o crisis d’autoritat, en els altres, les deformacions de l’arquetip de l’autoritat han travessat els temps moderns, les seves diferents estructures i han marcat la seva història, des les grans tragèdies col·lectives de les guerres fins les més humils familiars i personals comèdies.

En Jarry i molts dels seus epígons, el Père Ubú, sol o acompanyat per la Mère Ubú, ha adoptat una expressió altament deformada, sarcàstica, sense cap ni peus aparent, tant en les seves manifestacions teatrals com en el terreny de la plàstica, fins impregnar seriosament aquesta. Succeeix, però, com sabien els reis que tenien bufons a la cort, que la mofa, el sarcasme i la deformació de la seva figura i dels seus comportaments provoquen el riure i permeten esbravar-se, i així els protegeixen i n’impedeixen el canvi o la transformació millorada.

Si Ubú Rei, amb el seu cos enorme, espiralment panxut, i el seu cap petit, s’hagués quedat en allò pel que va ser concebut inicialment, una burla al teatre d’André Antoine que acabava d’introduir el naturalisme de la mà d’Ibsen, Strinberg i Zola mirant de deixar enrere el “theatre de bulevard” que imperava a Paris a finals del XIX, en el millor dels casos hagués trobat el seu racó en algun petit teatre com ha succeït amb la Cantatrice chauve de Ionesco que fa seixanta-nou anys es representa al Théâtre de la Huchette al cor del Quartier Latin. En canvi, Ubú ha exercit una fascinació en una sèrie impressionant d’artistes que l’han recreat projectant-lo sovint sobre un seguit de personatges i situacions històriques que sembla no tenir fi. Així en l’exposició retrobem Bonnard, Max Ernst, Georges Roualt, Duchamp, Le Corbusier, André Breton, Picasso, Dubuffet, Enrico Baj, Helène Delprat, William Kentridge, Silvain Itkine, Robert Wilson, Joan Miró, Joan Baixas i La Claca, Pilar Aymerich, Fabià Puigcerver, Albert Boadella, entre altres.

En les circumstàncies actuals em temo que la llista s’allargarà perquè de motiu n’hi ha sobrat, ja que els fets palesen amb vertader horror que, després de més de cent anys d’un art que, en gran mesura inspirat en Ubú, ha fet de la deformació de la realitat condició gairebé necessària d’existència, allò que és més grotesc, absurd i cruel s’hagi reencarnat i perpetuat en diferents figures de poder de pelatge divers.

 

L' Ària dels dilluns

La meva amiga M.Jesús em va parlar l'altre dia de la soprano russa de coloratura  Julia Lezhneva que aquesta darrera setmana va actuar en un recital al Palau de la música al que jo malauradament no hi vaig assistir.

Però cercant a la xarxa he trobat una brillant interprtació de l'aria Agitata da due venti de Vivaldi. Podreu escoltar aixi els seus delicats trinats en una peça d'una extrema dificultat.

Veneçuela

El llibre que recomano aquest més amb major convicció és una història que transcorre a Veneçuela, un país que viu un moment molt delicat. Miguel Bonnefoy és un autor francès, fill de xilè i veneçolana. I és precisament la molt singular història de la família de la seva mare la que inspira ‘El somni del jaguar’ (Les hores i Asteroide). Sorprèn que per explicar un segle ple de circumstàncies personals extraordinàries i en un marc polític i econòmic canviant a la ciutat de Maracaibo, Bonnefoy faci ús de l’instrumental ideat per García Márquez de l’anomenat ‘realisme màgic’ i que ho faci amb èxit, fent-lo mereixedor de premis literaris i de múltiples traduccions.

El valencià Martí Domínguez rescata a ‘Ingrata pàtria’ (Proa) la figura del metge i rector universitari Joan Baptista Peset. I ho fa centrant-se en les tres hores prèvies al seu afusellament per l’exèrcit franquista, donant-nos les visions dels companys que també varen ser assassinats, però també dels altres protagonistes: els militars, el capellà, el director de la presó... Un bon homenatge als membres de la burgesia i la intel·lectualitat que varen ser fidels a la República.

La sueca Lyra Ekström Lindbäck ens narra a ‘Moral’ (Galaxia Gutenberg) les reflexions ètiques i literàries d’una doctoranda que inicia una relació amb el seu tutor, un home més gran i casat amb una professora del mateix departament. Les contradiccions que es generen en aquest procés són transmeses molt vivament al lector.

La britànica Natasha Brown construeix molt hàbilment a ‘Los universalistas’ (Anagrama) una ficció corrosiva que parteix d’un cop violent amb un lingot d’or i d’un reportatge  periodístic amb conseqüències dramàtiques. El relat va canviant de punt de vista i fins i tot de tema per oferir-nos un retrat gens favorable del món econòmic i social i del paper que hi juguen els mitjans.

Cal agrair l’esforç que l’enginyer aeronàutic madrileny Antonio Ayuso fa a ‘Una apacible turbulencia’ (Asteroide) per assolir al mateix divulgació científica i un exercici literari que vol mostrar la bellesa que tenen les matemàtiques, la física i la investigació de l’univers, amb una qualitat literària destacable a partir d’una estratègia de ficció.

Gaudi virtual a la Catedral de Barcelona

En una gran sala de la catedral de Barcelona es presenta una interesant projecció de realitat virtual sobre la vida de Gaudi i les seves obres, en el context del 100 aniversari de la seva mort que es celebra aquest 2026.

La visites es  fan en grups reduits de 12 persones que equipades amb unes ullers de realitat virtual es passegen pel taller de l'arquitecte enmig de tota mena d'eines, materials i maquetes.

Aquí teniu l'article que vaig escriure pel NÚVOL explicant  amb detall aquesta experiència, Si es vol vistar crec que es prudent reservar les entrades a la pàgina:   https://tickets.catedralbcn.org/ca

El Gran Tonino

Darrerament la segona cadena de Televisió espanyola està fent una molt bona programació en català a la seva segona cadena, en desconexió a  Catalunya, que s'anomena 2cat. Sobretot en el terreny de les entrevistes, amb uns formats molt originals. Podem esmentar el prorma Pla sequència d'en Jordi Baste o el El Gran Tonino de la Nina

Aquest darrer m'ha semblat especialment interessant pel seu singular i mai vist fomat. La nina, actriu i cantant ben reconeguda, acompanyada per la pianista Laura Andrés, entrevisten un personatge invitat al voltant d'un piano que fa de taula. La conversa es basa en una sel·leció de cançons que han triat d'acord amb l'entrevistat i que sovint canten a duo. Cançons que son representatives de moments de la seva vida i que constitueixen el guió d'unes xerrades de caracter intim i en les que s'estableix un emotiu diàleg entre la paraula i la música,

I trobareu, entre d'altres, persones com Carles Sans, Peter Vives, Carla Simon o LLuís Homar.

Trobareu els diferesn capítols al web de TVE en aquest enllaç

L' Ària dels dilluns

Aquests dies la Fundació Òpera de Catalunya està representant l'òpera NORMA en diversos teatres de pais.

Per això us proposo que avui escoltem, "Casta Diva", l'ària estrella interpretada per Montserrat Caballé. És un enregistrament històric del 1974 al festival d'Orange a l'aire lliure i en una nit molt ventosa. Malgrat tot la veu de la Caballé és meravellosa.

Iran

Fa ja mes d'un any, arran d'un primer atac de Israel a Iran, vaig publicar un reportatge amb fotos del viatge que varem fer a aquell país l'any 2006. 

A part dels extraordinaris monuments i els paisatges que varem veure recordo sobretot l'extrema amabilitat dels iranians i iranianes que varem anar trobant al llarg del viatge. Ens oferien companyia, ens invitaven sovint a casa seva i es deixaven fotografiar sense cap mena de reserves.

Un país que he recordat sempre amb gran afecte i que en reveure aquestes imatges lamento especialment la dramàtica situació en que es troba degut al brutal atac d'Israel els EEUU en mans d'uns presidents delirants i criminals.

Serveixin aquestes fotos d'afectuós record a la seva gent.

Carlos Pérez Siquier al KBr

KBr a la seva seu del Port Olímpic presnta aquests dies dues grans exposicions. Una d'elles dedicada al gran foto documentalista nord americà Walter Evans i l'altra al molt rellevant fotògraf espanyol Carlos Pérez Siquier.

Avui parlarem d'aquest darrer que, tant com a fotògraf com a impulsor des de Almeria de la revista AFAL, va ser un divulgador del moderns corrents de la fotografia espanyola en la segona meitat del segle XX

Aquí teniu l'enllaç a l'article que he escrit pel NÚVOL sobre la seva figura