Un bon amic m’insistia en que no coneixem prou bé la història del nostre cinema, i li vaig demanar un llistat de títols que considerés imprescindibles per aproximar-m’hi de manera més acurada. La meva sorpresa va ser que més de la meitat dels films indicats sobrepassaven amb escreix els meus radis de coneixement.
A través d’Internet i del catàleg de clàssics de Movistar+, vaig poder accedir a obres del període mut que descobreixen noms invisibilitzats de directores com Rosario Pi, a exercicis d’estil com Embrujo, de Carlos Serrano de Osma, a contes folclòrics com Filigrana, de Luis Martina (amb l’eterna Concha Piquer), fins arribar a Tierra de todos, de l’expert muntador Antonio Isasi-Isasmendi, una peça inèdita i formidable dels anys seixanta que repassa la Guerra Civil amb una autèntica voluntat de conciliació. Entre molts altres exemples que ens criden a desprendre’ns d’una vegada per totes del complex d’inferioritat que acostumem a projectar envers la nostra contribució cultural.
Parlem d’un cinema idiosincràtic però no endogàmic, que no s’esgota en el retrat de les costums, que aglutina tendències externes i que estima profundament els gestos que encarnen una determinada manera de fer, d’expressar-se, de vestir-se o de percebre la realitat. Es transmet a través de l’ànima del flamenc, del cante jondo, del dandisme, de la sensualitat de la suggerència, dels passejos per la castiza Madrid o per la barroca Sevilla… un reguitzell d’accions que s’aixopluguen sota una forma de representació que entaula rimes interessants amb el canon de Hollywood i el seu Star System. Fins que, de cop i volta, ensopego amb el Tríptico Elemental de España, la prodigiosa trilogia experimental i ancestral de l’inventor José Val del Omar, i que rebenta tots els llocs comuns imaginables.
Descobreixo, doncs, tot un ventall de veus, de símbols i
de mirades del passat que corresponen en gran mesura a actrius com Lola Flores,
Sara Montiel o Conchita Montenegro, icones de la feminitat que, embolcallades
en el folklore i guiades per l’enginy dels llunyans Juan de Orduña, Benito
Perojo o Rafael Gil, configuren un efervescent paisatge creatiu, atapeït, però
per la rigidesa monocromàtica de la Dictadura.
Els estudis publicats per l’editorial Càtedra sobre el cos eròtic de l’actriu sota la censura dels Feixismes, coordinats pels docents Xavier Pérez, Núria Bou, Gonzalo de Lucas i Annalisa Mirizio, també mereixen sortir de l’àmbit acadèmic per ser discutits en espais culturals més a la vora del cinèfil de carrer. Fem referència a un ampli recull de textos distribuïts en tres volums i que sostenen l’anàlisi en la presència de les intèrprets femenines a les imatges cinematogràfiques del segle XX, les quals demostren que la tradició espanyola és molt més permeable i avançada del que podíem imaginar.
Li he d’agrair especialment al Pol que m’obrís un horitzó meravellós de troballes, tota una genealogia de pel·lícules i de sensibilitats ara escampades pel món digital, o puntualment recuperades en algun cicle a les filmoteques, i que constaten que no hi ha només una història, sinó interminables ramificacions d’històries amb racons secrets.
.jpg)
Concha Piquer
Entrades
