Vidas minadas al Palau Robert

Justino Perez.   Fotos: G.Sánchez

Al Palau Robert es pot veure fins el 25 d'agost l'exposició VIDAS MINADES del gran foto reporter Gervasio Sánchez. Es tracta d'un projecte fotogràfic de llarga durada, 25 anys ja, en el que ha fet un seguiment de les vides de persones de diferents paisos que varen patir amputacions degudes a les mines anitpersones que els varen explotar.

Fa uns mesos varem parlar de la presentació del llibre i ara arriba el moment de l'exposíció que es tan impactant com la publicació.

La feinada que ha fet un dels millors fotoreportes espanyols al llarg de vint-i-cinc anys i les històries que documenta resulten impressionants. Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.

Els músics de Jazz a Catalunya CAPITOL VII

 Big Mama

Al anys 80 del segle passat anava amb assiduïtat a la mítica “Cova del Drac “ al carrer Tuset en companyia d`un amic meu, que va morir fa anys. Una nit tocava el gran trompeta Bill Coleman, i quan en un moment donat va anunciar que tocaria no se quin blues, una noia del públic, més aviat grassoneta, va sortir d´espontània a l´escenari i li va demanar si podia cantar amb ell. Ens vam quedar tots molt parats, i més quan va resultar que ho feia estupendament.

Així va ser com vaig escoltar per primera vegada la Montse Pratdesaba, mes coneguda com a “Big Mama “, que porta la friolera de 35 anys cantant principalment blues, a l´estil de la inigualable Bessie Smith, la millor cantant de blues de tots els temps.

Escolteu-la aquí amb l´Orquestra del Taller de Músics a “I´m crazy about the blues “

I si de veritat us agrada el blues disfrutareu  amb aquesta mitja horeta de concert amb el conjunt de Riqui Sabatés

O amb aquesta sessió mes curta amb la Honky Tonky Band

Sarah Moon a FotoColectania

Sarah Moon és una fotògrafa francesa molt especial que fa un tipus de fotografia d'una gran originalitat. Actualment es presenta a FotoColectania una exposició de la seva obra molt recomanable.

Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOLque segur us faraà venir ganes de veure-la.

DUETS XI

Avui escoltarem el duet "La ci darem la mano" de Don Giovanni de Mozart. 

L'interpeten dos grans cantants, la soprano Katleen Battle i el baríton Thomas Hampson en un enregistrament del 1995 quan estaven en uns moments de plenes facultats.

ROCK & ROLL III

 

En aquesta entrega us parlaré de BO DIDDLEY:

Bo Diddley; (Magnolia, Mississippi, Estats Units, 30 de desembre de 1928 - Archer, Florida, Estats Units 2 de juny de 2008, el seu nom real va ser Elles Otha Bates. Sent un nen la seva família es va traslladar a Chicago, es cria a casa d’una cosina de la seva mare (Gussie McDaniel), que va ser la seva mare adoptiva, de la qual va acabar prenent el cognom. Guitarrista, violinista, compositor i cantant, un dels clàssics fundadors del gènere musical ROCK & ROLL.

Molt aviat la seva vocació i inspiració per la música, li va venir veient a John Lee Hooker, un mestre del blues i del folk. Bo D. va tenir estudis musicals de guitarra i violí. Els gèneres interpretats van ser principalment: Hip-hop/Rap, Rhythm & Blues, Blues.

Una llegenda de la música, Bo Diddley, (nom que va prendre de l'argot afroamericà en què s'utilitza per denominar un noi entremaliat). Va innovador en el so i el seu estil únic, conegut pels seus ritmes contagiosos, la seva guitarra quadrada i el seu inconfusible barret, va trencar barreres i convencions, els seus temes, posen de manifest les seves influències de Nat King Cole, Muddy Waters, Louis Jordan o John Lee Hooker. Igualment Bo D. ha estat el referent d'artistes nord-americans i britànics de la talla de Buddy Holly, The Everly Brothers. The Rolling Stones, The  Beatles.

El seu estil beat basat en el reconeixible riff sincopat, ha estat utilitzat per molts altres importants artistes en diferents cançons, com a “Hateful” de The Clash, "Willie and the Hand Jive" de Johnny Otis, “Cuban Slide” de The Pretenders, “Faith” de George Michael, “Desire” de U2, How Soon Is Now? de The Smiths, la versió, en viu de "She's the One" de Bruce Springsteen, "Magic bus" de The Who, "Desire" de U2 i "Not Fade Away"  de Buddy Holly. Amb el “back beat” faria esclatar l'estil de la balada. Com violinista pot sentir-se’l al tema "The Clock Strikes Twelve".

Conegut pel seu sobrenom “The originator” (el creador) és considerat com la figura predominant en la transició del blues al rock and roll i va influenciar a generacions futures de músics de tot el món. La seva música, arrelada al rhythm and blues i al blues del Delta, va establir les bases per al futur del rock and roll.

En les seves cançons, una part important eren els músics que l'acompanyaven, entre d’altres, la seva germanastra, anomenada "La Duquessa", a la segona guitarra; Jerome Green amb les maraques i veu acompanyant. A la música de Bo Diddley l'entusiasme és creat pel propi ritme, més que no pas per l'harmonia; els músics, sovint toquen el mateix acord durant tot el tema. Feia música marcada per un pols hipnòtic, semblant al que escoltava a les esglésies pentecostals.

El 1951 va començar a actuar al mercat a l'aire lliure de Maxwell Street i al “708”, un famós club de l'època, juntament amb un grup d'amics, compaginant la música amb altres activitats. com ara dependent en una botiga de queviures, ascensorista, etc.

Les lletres de les seves composicions són sovint enginyoses i humorístiques adaptacions de temes de la música tradicional. El seu primer èxit, "Bo Diddley" estava basat en la nana "Hush Little Baby".

Entre les seves cançons cal destacar, a més de les ja esmentades, “Diddley Daddy”, “Pretty thing” (1955); “Who do you love”, “Before you acuse me” (1956); “Mona oh yea” (1957); “Say man” (1958); “Roadrunner” (1959); “Cadillac” (1960); “I can tell”, “You can't judge a book by the cover” (1961).

La cruesa del seu estil, amb un so dur i esmolat de la seva guitarra, li va tancar les portes a vendes milionàries, portes que sí que s'obriran de bat a bat per a molts músics i bandes en què va influir.

El 1954, va gravar els primers temes, I’m A Man y Bo Diddley. Publicats el 1955, I’m A Man va arribar a col·locar-se al número u de la llista Billboard de Rhythm & Blues. El 20 de novembre de 1955 Bo Diddley era el primer afro descendent a aparèixer al programa de televisió The Ed Sullivan Show. Va ser un artista que va treballar amb audiències de públic blanc.

Va tenir gran amistat amb Chuck Berry, van gravar junts l'àlbum “Two great guitars”. També a la cançó “Roll Over Beethoven”, va col·laborar amb el seu violí.

En els últims anys, Bo Diddley va rebre nombrosos reconeixements com un dels fundadors del Rock and Roll. L'any 1987 va ser inclòs al Saló de la Fama del Rock and Roll, també al Saló de la Fama del Rockabilly. El 1996, la Rhythm and Blues Foundation li va concedir el Mèrit a una vida consagrada al ritme. El 1998, la Recording Academy el premia amb a Lifetime Achievement Award a la cerimònia dels Premis Grammy per la seva cançó "Bo Diddley" gravada el 1955.

Us deixo uns enllaços per tal de què pugueu veure y escoltar dues cançons de l'artista.

 I'm Looking for a Woman

 The Clock Strikes Twelve  

 

Biografies per aquest estiu

Aquest estiu us proposo carregar la motxilla amb sis llibres que tenen en comú elements biogràfics, però ben diversos: un explica la vida d’un altre ser real, tres són autobiogràfics i dos són absolutament ficcionals. Comencem per ‘Soc la Milena de Praga’ (Galàxia Gutenberg) de la  txec-catalana Monika Zgustova, que recupera un ser apassionant que per molts sols és recordada per haver estat amiga i amant de Kafka però que va tenir una trajectòria personal i intel·lectual interessantíssima que va acabar amb la seva mort al camp de concentració de Ravensbrück.

El guatemalenc Eduardo Halfon ens sorprèn a ‘Tarántula’ (Asteroide), narrant uns fets reals -que semblen fantàstics i fins i tot terrorífics- que va patir de nen a un campament sionista. Dècades després ha intentat comprendre, compartir i interpretar aquella història.

Els veterans Manuel Vicent i John Banville ens ofereixen també trams de la seva vida i del seu entorn a dos llibres editats per Alfaguara: ‘Una historia particular’ i ‘La alquímia del tiempo. Un memoir dublinès’. El País Valencià i Madrid al primer llibre i la capital d’Irlanda al segon apareixen com a coprotagonistes de multitud d’històries, reflexions i anècdotes d’aquest grans escriptors.

I acabem separant-nos de la realitat amb dues escriptores joves de les que sentirem parlar molt. ‘Nada más ilusorio’ (Lumen), primera novel·la de la salmantina Marta Pérez-Carbonell, és un llibre original, intel·ligent,  entretingut i profund en el que s’investiga sobre un escriptor que amb la seva literatura és acusat d’haver fet mal a algú. Fins aquí puc explicar. La trama ens genera un conflicte ètic que convida al lector a prendre postura. La nord-americana Catherine Lacey puja l’aposta a ‘Biografía de X’ (Alfaguara), que està recollint multitud de premis i les millors crítiques. Una periodista queda vídua i pretén replicar la biografia de la seva dona, una gran escriptora i artista, amb un text alternatiu pel qual fa una investigació a la qual va trobant el passat real -i gens afalagador- de qui va ser la seva esposa. Crec però que la brillantor evident del llibre no necessitava els elements d’artefacte literari (una ucronia històrica recargolada, alguns cameos...) que per alguns adornen i per mi llastren el text.

En fi, us desitjo bones vacances i que aquestes recomanacions us ajudin a millorar les vostres biografies... reals.

Ha mort Bill Viola

 

Ha mort als 74 anys  Bill Viola que està considerat un dels video artistes més rellevants dels darrers temps.

Va ser el creador d'un estil personalíssim de filmar, generalment a càmera lenta, persones i esdeveniments que amb aquest format adquirien una nova dimensió. S'inspirava sovint en pintures de grans artistes que recreava amb personatges actuals i que tractaven temes d'una marcada espiritualitat, amb uns videos de llarga durada que tenien sovint un caracter hipnòtic.

Vaig veure vàries de les seves exposicions, entre les que destaquen la de la Pedrera de l'any 2020 i la del Guggenheim de Bilbao el 2017.

Podeu trobar varies mostres curtes de les seves obres a You tube però aquí us deixo un video que el nostre videograf de referencia, en Climent Vilella, ha fet d'algunes de les exposicions que ha visitat al  llarg dels darrers anys.

Paz Erràzuriz al KBr

KBr presenta una doble exposició: la del fotògraf nord americà Louis Stettner i la fotògrafa chilena Paz Errázuriz. Aquesta darrera em va agradar molt especialment i aquí us deixo l'enllaç a la crònica que vaig publicar al NÚVOL perque us animi a visitar-la.

DUETS X

Avui escoltarem un duet de dos extraordinaris cantants que durant uns anys foren també parella en la vida privada. Es tracta de  Roberto Alagna i Angela Gheorghiu. Interpreten "Parigi o cara" de La Traviata.

Els musics de jazz a Catalunya CAPITOL VI

IGNASI TERRAZA

Ignasi Terraza (Barcelona, 1962) es un autèntic virtuós del piano jazz. Cec, des dels 9 anys, això no li va impedir fer la carrera d’enginyer informàtic i  ser la primera persona cega que va aconseguir aquest títol.

Paral·lelament va estudiar piano clàssic al Conservatori de Barcelona; és va aficionar al jazz i des del anys 90 s´hi ha dedicat per complert. Ha tocat principalment en formacions de trio o quintet, com el de Joan Chamorro, però també amb el guitarrista americà David Mitchell  i amb molt altres músics rellevants,  incloent particularment molts dels components del Sant Andreu Jazz band. Dotat d´una sensibilitat ,un swing  i una versatilitat extraordinària el seu estil reconeix influències de Oscar Peterson i Ahmad Jamal.

Per començar escolteu-lo amb el quintet de Joan Chamorro  al festival de Jazz de Vitoria. El seu solo a “Moanin” és sensacional.

Darrerament ha acompanyat moltes vegades a l`Andrea Motis. Escolteu-lo aquí una brillant versió de “Lets me behave” a la Fundació March.

 A “Come rain, come shine” una altre exhibició  acompanyant a la Laura Simó amb un estil que recorda força  el d'Oscar Peterson

S'Agaró 1924-2024. Arquitectura i cultura a la Costa Brava

Al Palau Robert es presenta una interessant exposició que tracta amb profunditat del projecte urbanistic, hoteler i cultural de la familia Ensesa que el 1924 va començar amb la col·laboració de l'arquitecte gironi Rafel Massó una  urbanització de luxe dels terrenys de les platges de S'agaro que culminaria amb l'hotel de gran luxe La Gavina. 

Pero aquesta iniciativa, que ha perdurat vàries generacions, no es va limitar al terreny urbanístic o hoteler sinó que es va convertirsen un pol d'infliuència cultural on hi van tenir cabuda la promció d'activitats literàries, musicals, cinematografiques o esportives, entre d'altres exprerssions culturals.

Tot això està molt bes documentat i explicat amb una encertada escenografia museística que fan molt interessant i agradable la visita.

El diario.es

Fa ja tres anys que soc soci de ELDIARIO.es  que per a mi és sens dubte un dels millors diaris. Les seves informacions son sempre verídiques i contrastades i te un conjunt de col·laboradors de primera línia.

Com informa al final de cada exercici ,el diario ha aconseguit tenir ja gairebéé 80.000 socis que amb la seva modesta quota anyal de 40 euros son la garantia de la seva absoluta independència i llibertat d’expressió perquè suposen una mica mes del 40% del seu pressupost. Tenen una plantilla nombrosa i penso que amb unes condicions laborals més que correctes. Tanquen sempre l’exercici en positiu i no tenen cap endeutament bancari ni cap anunciant que suposi més del 10% del pressupost. El fundador i Director es l’Ignacio Escolar que ja havia dirigit abans El público que va tancar farà un dotze anys. Cada dissabte envia una carta personal als socis comentant l’actualitat que es de lectura obligada perquè acostuma donar les claus dels esdeveniments. El diario té també una app on informa al moment de les principals notícies d’actualitat.

El passat cap de setmana es va celebrar a la plaça de Catalunya i al CCCB un encontre cultural anyal que rota per diferents ciutats espanyoles. La trobada va ser un èxit de públic i es va posar especial èmfasi en que si els diaris volen ser independents necessiten el suport dels seus lectors que evitin la dependència dels poders financers. Per això amb aquest post invito als lectors que vulguin estar sempre, d’una manera fiable, al corrent de l’actualitat política que es facin socis de el Diario.es. Com he dit la quota anyal mínima de 40 euros es modesta, es pot fraccionar mensualment i dona força avantatges als socis.

Per abonar-vos nomé heu d`entrar a la pàgina web el diario i de seguida trobareu les indicacions oportunes. Animeu-vos i ja veureu que no us en penedireu.

Ignacio Escolar Dtor. de eldiario

Gràcies al Celler de l’àspic i a la Llar del pagès

Fa prop de deu anys, en concret l’1 d’octubre de 2014, vaig escriure en un mateix post una ressenya sobre dos restaurants, un a cada punta del Principat: Capmany i Falset respectivament. Tots dos tenien un xef que portava per nom Toni, Sabas el de Capmany, Bru, el de Falset. Llavors no sabia que tots dos eren nascuts al mateix any i que tots dos haurien de tancar el seu restaurant quan es jubilessin, just enguany.

Estic parlant de la Llar del pagès i del Celler de l’àspic, ambdós em queden ben lluny de casa, però a ambdós he tingut la sort de poder-hi menjar en diverses ocasions. Vull retre aquí un homenatge a aquests dos homes i a aquests dos restaurants d’alta qualitat. Dos cuiners honestos, treballadors, amants de la feina ben feta, que estimen el país i el producte que ofereix. Podeu rellegir la meva ressenya de llavors aquí: https://josepmcp.blogspot.com/2014/10/de-cap-cap-del-principat.html

Vaig tenir el goig de poder acomiadar-me el cap de setmana passat d’en Toni Sabas. Aquest cap de setmana sé que fa el comiat definitiu amb la presència del seu mestre, en J.L. Neichel, Des que va anunciar que es jubilava clients i amics hem anat passant a dir-li adeu i gràcies. No he pogut anar al veure en Toni Bru, de fet he tingut més tirada cap al nord que cap el sud, però la meva amiga tarragonina que me’l va descobrir, d’alguna manera, m’hi ha fet estar en contacte, encara que jo hi anés menys sovint.

Llarga vida a les persones que com ells ens fan gaudir del plaer de la bona cuina i del que representa compartir-la amb aquells que estimem i es fan estimar, els xefs inclosos.

               Toni Sabas                               Toni Bru

DUETS IX

Avui tindreu el plaer d'escoltar el fantàstic duet "Signor né principe" de Rigoletto interpretat per les magnífiues veus de Aida Garifullina i Juan Diego Flórez.

Xicago

Fa unes setmanes vaig fer amb uns amics un breu viatge per coneixer la ciutat de Chicago de la que tothom me'n havia parlat  molt bé. Em sumo plenament a aquestes opinions i també em va semblar ua ciutat espectacular, impressionant pels seus gratacels, el riu i el llac que l'envolta. És, a més, una ciutat tranquila amb carrers molt amples, molts parcs i  grans espais oberts. Varem trobar també una gent molt amable sempre disposada a donar un cop de ma si veu que et cal alguna ajuda.

Fotogràficament, es clar, resulta molt interessant pels paisatges urbans als que no estem acostumats. Per això vaig fer moltes fotografies i he tingut una feinada per reduir-les aun nombre digerible.

Us deixo aquí amb un reportatge, potser un pel llarg que he penjat al You tube en HD. Això sí, per la magnitud dels espais fotografiata us recomano veure'l  no amb el mòbil sinó com a mínim en la pantalla de l'ordinador i si es posible la de la televisió,

Si el voleu conectar des de la televisió està penjat  amb el nom:   CHICAGO, UNA GRAN CIUTAT

i també es localitza amb la URL: https://youtu.be/OwciECr0s0o

Poesies al port de Barcelona VI

Un nou poema dedicat al mar. Avui Et deixo un pont de mar blava de  Miquel Martí Pol

j

La millor Injustícia

Veient les cada dia millors interpretacions i resolucions judicials dels nostres jutges i alts tribunals dels pais se m'ha acudit aquest lema:

"La INJUSTÍCIA espanyola és, sens dubte, una de les millors del món!"

 Esteu d'acord?

La casa en flames

Vaig anar a veure la pel·licula "La casa en flames" del jove director Dani de la Orden de qui no havia vist cap altre film. N'havia sentit parlar bé però la veritat és que em va agradar molt.

De fet, és una història de caracter teatral en la que es despullen les miseries d'una famíia en un to melodramàtic però amb un gran sentit de l'humor. El guió amb tots els seus diàlegs es molt encertat i les interpretacions dels actors excel·lents; tots ells ho fan de meravella començant per l'Emma Vilarasau però també Maria Martinez Soto, l'Enric Auquer i la Clara Segura.

Auguro que els propers premis Goya "La casa en flames" acumularà moltíssimes nominacions i premis. "Alacarràs" segona edició...

No us la perdeu i de moment aquí teniu un trailer.

DUETS VIII

Avui escoltarem un duet no operístic però d'una gran força per la música i sobretot per la personalitat i les veus dels dos interprets Montserrat Caballé i Freddie Mercury, avui tristament tots dos desapareguts. 

Es tracta, com haureu imaginat, de la cançó BARCELONA obra del mateix Mercury i Mike Morgan i amb la que es van inaugurar els J.J.O.O el 1992 a la nsotra ciutat.de la ciutat.

CONNECTEM amb Catalunya Radio i TV3

Al Hub del Disseny, a la plaça de les Glòries  es pot veure fins al 25 d’agost  CONNECTEM, una exposició amb la que es commemora el 40 aniversari de la creació de Catalunya Radio i TV3.

S’hi poden veure fragments dels programes més populars de la televisió de Catalunya i reconèixer així molts  dels presentadors que eren encara molt joves. També es poden escoltar les veus d’alguns dels periodistes dels programes informatius i els i corresponsals estrangers que varen oferir informacions directes des de arreu del món.

L’exposició, d’entrada gratuïta, està muntada amb uns recursos modestos i  no ofereix el nivell  que em sembla que requeria l’efemèride i el gran espai que se li dedica al Hub. De tota manera paga la pena acostar-s’hi per valorar la gran tasca que han fet aquests dos mitjans, unes de les creacions més rellevants de la Generalitat al llarg dels seus quaranta anys. I d’altra banda es una exposició que omplirà de nostàlgia als veterans que la visitin.  

Viatges arreu del món I ÍNDIA

VIATGES ARREU DEL MON 

A llarg dels anys he viatjat a molts països i racons llunyans. Han sigut normalment viatges curts - de deu a vint dies - una durada que només em va permetre conèixer molt superficialment els seus paisatges i la seva gent. M’hagués agradat  passar-hi més temps i aprofundir en les seves realitats, sobretot pensant que la bona fotografia requereix poder-se endinsar-se a fons en els temes que es retraten.

Però la veritat és que malgrat les presses i la necessitat d’encaixar l’activitat fotogràfica, de caràcter tan individual, amb l’exigència dels viatges en grup tinc uns bons  àlbums de les imatges captades, algunes de les quals vaig publicar, sobretot els retrats, en un llibre que es va dir Retrats d’arreu.   

Ara, tot ordenant els arxius, he pensat que potser havia arribat el moment de fer una selecció reduïda i anar-les presentant a través del Blog en una nova Secció que es dirà Viatges arreu del mon. Serà una forma de compartir amb els lectors aficionats a la fotografia uns paisatges, uns ambients i una gent que tant em varen agradar.

La selecció no ha estat sempre fàcil perquè un acostuma a enamorar-se de les seves fotografies. Però com que soc molt conscient de la immensa quantitat d’informació i imatges que rebem cada dia no es tractava de fer l’allau encara més gran i he tractat de ser fidel a l’adagi castellà quan diu que “Lo bueno si breve...”

Haig de confessar que el procés localització de les imatges en els dics durs i la posterior revisió i eliminació de la immensa majoria de les imatges ha sigut realment llarg i dur. Sobretot en el cas d’alguns països especialment generosos fotogràficament parlant com Mali o Japó . En aquests casos m’he permès ser una mica més generós en la tria encara que a risc de fatigar al lector.

Les imatges que presentaré no tenen un criteri temàtic i cerresponen a la miaçrada d'un passavolant que es passeja per molt diversos espais i ambients anmb una actitud bàsicament turística.

Una advertència que m’agradaria fer és que aquestes imatges s’haurien de veure en les pantalles d’ordinador o tauleta perquè en les dels mòbils, ja se que avui cada dia més utilitzats per tota mena de funcions, tenen una dimensió clarament insuficient. Si rebeu la Newsletter del Blog pel mòbil en aquest post fotogràfics obriu-los en l’ordinador. Ho agraireu.

Avui començarem amb fotografies de la Índia del 1996 en el que va ser, de fet, el meu viatge iniciàtic. Em vaig incorporar molt a darrera hora, gràcies a la bona amiga Carme Esteve, a un grup d’uns quinze viatgers amb interessos fotogràfics comandat per un fotògraf que coneixia bé el país. Vàrem viatjar duran tres setmanes pel nord i el sud en un recorregut completíssim. L’experiència va ser molt positiva i em va animar a seguir el camí dels grans viatges.

Clickeu a sobre per veure la sèrie

Policies, terroristes... i hipoteques

Per aquest estiu us proposo novel·la negra, tot i que alguns dels llibres que apareixen al post s’identifiquen sols parcialment amb aquesta etiqueta. Comencem amb ‘Las fieras’ (Seix Barral) de la barcelonina Clara Usón, que recorda els anys de plom del terrorisme etarra i de la resposta de terrorisme d’Estat que va inflamar encara més la situació al País Basc. Hi veiem una barreja de personatges reals i ficticis, destacant entre els primers la Idoia López Riaño, coneguda com “la Tigresa”, qui entre d’altres coses va formar part del sinistre Comando Madrid. Tant els que vàrem viure aquells temps com els lectors joves podem trobar-hi un retrat ajustat d’uns temps i unes violències que  no haurien de tornar mai més.

També apareix el terrorisme d’Estat a ‘El anillo del general’ (Alfaguara), de Benjamín Prado, on novament el professor de secundària Juan Urbano ha de fer de detectiu, aquest cop per encàrrec del Ministre de l’Interior, per tal d’investigar accions combinades de policies franquistes i agents argentins d’extrema dreta. El misteriós robatori de les mans del cadàver del general Perón al 1987 a un cementiri de Buenos Aires és el punt de partida d’unes trames que es perllonguen fins l’actualitat. La dictadura militar argentina i els aspectes més foscos de la transició són explicats al llibre amb rigor i detall.

Saltem al Quebec, on la Louise Penny torna a activar a l’inspector Gamache a ‘El reino de los ciegos’ (Salamandra). Porto anys recomanant els llibres d’aquesta sèrie i potser aquest és el millor dels darrers. S’hi combinen molt àgilment moments crítics del protagonista, els seus veïns i la seva família en un conjunt de conflictes i misteris que comencen amb una estranya lectura de testament.

I acabem amb la violència immobiliària. L’esclat de la bombolla financera espanyola ha inspirat bones pel·lícules i obres de teatre, a més d’assajos i cròniques, però no masses llibres de ficció. L’advocat català Artur Fornés, qui coneix de prop el tema dels desnonaments que han deixat sense habitatge centenars de milers de famílies, es centra a ‘La pèrdua’ (Neopàtria) en dos casos, els de la Dèbora i el Narcís, en un retrat versemblant de com la vida es pot torçar injustament per causes que escapen a la voluntat i les decisions personals i sense la resposta que haurien hagut d’encapçalar els poders públics. I ja em perdonareu que hagi començat defensant uns bons llibres i hagi acabat manifestant-me pel dret a l’habitatge. ‘La cabra tira al monte’. 

DUETS VIII

Avui escoltarem el duet "Oh soave fanciulla" de La Bohema interpretat per la parella integrada per Lucciano  Pavarotti i Mirella Freni.
Es dona la circumstància que tots dos varen neixer a Modena i foren germans de llet perquè varen tenir la mateixa dida quan eren nadons. Acabaren sent tots dos consagrades figures operístiques i cantant junts nombroses vegades.

La justicia i El Roto un altre cop

La situació de la  justícia a Espanya es absolutament insuportable. Tinc el convenciment que es la pitjor institució del país dominada per una casta de jutges hereus de famílies franquistes que es perpetuen en el poder de les togues. Un poder que ningú es decideix a jutjar ni reformar perquè s’empara en el principi de la absoluta independència de la institució. Els jutges que cometen tota mena de prevaricacions i dicten procediments i sentències  injustícies resulten ser intocables. No en vall cap llita perqué no acabaria

No tinc paraules i per això acudeixo un cop més a les imatges de El Roto que com sempre ho explica molt bé.

L' escenari prodigiós d'Alfons Flores al Tecla Sala de l'Hospitalet

 

Alfons Flores (L’Hospitalet, 1957) és un prerstigiós escenògraf que ha construït espais imaginaris per a prop de dos-cents projectes teatrals i operístics.

La mostra “Alfons Flores. L’escenari prodigiós” es proposa superar un repte:traslladar a l’espai expositiu les essències del treball d’un escenògraf contemporani. Transferir l’acció, el moviment, la fascinació del que passa en un escenari, al museu. Hi sou tots convidats,

El nostre videograf ha visitat l'exposició i ens en ofereix un tast que de ben segur us animarà a visitar l'exposició 

HAIKUS V

 

Avui en Valentí ens regala un nou Haiku sobre el tema de la Cultura

Rock & Roll II

 

En aquesta segona ntrega us parlaré de BILL HALEY:

William John Clifton Haley; (Highland Park, (Detroit, 1925 - Harlingen, Texas, 1981) guitarrista, compositor i cantant, va ser un dels primers músics de rock and roll dels Estats Units, un dels clàssics fundadors del gènere musical, els mitjans de comunicació li varen donar el títol de pare del Rock and Roll.

Va ser el primer en gravar un disc que va estar nº 1 de les llistes de febrer i març de 1955 amb la cançó “Rock around the clock”, fa quasi 70 anys, Bill Haley va vendre més de 100 milions de discs.

El 1952 va formar la banda musical “BILL HALEY AND HIS COMETS”, nom inspirat en el Cometa Halley.

Altres cançons que van tenir gran èxit van ser: See You Later Alligator, Shake Rattle and Roll, Razzle dazzle, Rlp It up, The saints rock'n'roll, R-O-C-K, Hot Dog Buddy Buddy, Rockin' through the rye, Teenager's mother, Rudy's rock, Forty cups of coffee.

CURIOSITATS I ANÈCDOTES DE BILL HALEY:

Va estar actiu des de 1938 a 1980 fent de locutor de ràdio i actor a més de músic.

Haley va dir que quan ell va fer una guitarra de mentida de cartró, els seus pares n’hi van comprar una d'autèntica.

Bill va obtenir el seu primer treball professional als 13 anys, fent els seus primers recitals a l'església de Highland Park.

Ell mateix va admetre el seu alcoholisme però va morir per un tumor cerebral.

Haley, pòstumament, va ser inclòs al Rock and Roll Hall of Fame el 1987. Té una estrella al Hollywood Walk of Fame.

El seu pare, William Albert Haley, tocava la mandolina y el banjo; la seva made, Maude Green, el piano y l'òrgue. Va tenir 10 fills amb 3 esposes, el fill més gran, John W. Haley, va escriure Sound and Glory, una biografia de Haley, Bill Haley Jr. segon fill, canta y toca la guitarra en una banda anomenada "Bill Haley and the Satellites", i va publicar un CD el 2011. Al febrer del mateix any, va formar una banda tribut "Bill Haley Jr. and The Comets", interpretant música del seu pare.

A més, va ser pare adoptiu de William Michael Haley, conegut com Michael Haley, casat amb Nikki Haley, la primera dona gobernadora de Carolina del Sud.

Us deixo uns enllaços per tal de què pugueu veure y escoltar 2 cançons del artista.

 Rock around the clock (1955)

The Saint Rock´NRoll/Shake Ratlle and Roll (1958)

DUETS VII

West Side Story és el muscal de Bersntein que te una catergoria operistica i s'interpreta sovint a teatrrs d'òpera.  Precisament la propera  temporada es podrà escoltar al Liceu. Un dels duets mes celebrats es la cançó Maria que avui escoltarem interpretada per Juan Diego Florez i Nadine Sierra.

La Fotografia minutera

L'anomenada Fotografia Minutera és aquella que es fa al carrer amb un equip que permet fotografiar i revelar un positiu amb el mateix equip i en pocs minuts (d'aquí el nom).
Darrerament han reaparegut a Barcelona uns pocs fotògrafs que estan recuperant aquesta modalitat que recordavem de la segona meitat del segle XX.

Aquí trobareu un article que he publicat al NÚVOL sobre la recuperació d'aquesta modalitat fotogràfica en la veu de la Bàrbara, una jove fotògrafa que s'hi dedica. 

HAIKU IV

Quart dels Haikus que en Valentí ha publicat en el seu darrer llibre 100 Haikus.

Avui és el torn d'un concepre gratificant que, com bé saben els lectors, tractem molt sovint des de diferents vessants al Blog.

MÚSICA