El tandem Israel - EEUU: Quatre dades

 

Sempre m’he preguntat com pot ser que un país com Israel, que té una població de 9,7 milions  i un PIB que es un terç del d’Espanya, pugui tenir un exercit i un armament tan monumentals, inclosa la bomba atòmica, i jugar un paper tan rellevant en la política internacional.

I que tingui la influència i el poder per influir i fins i tot determinar la política d’una potència com dels EEUU. Evidentment tots hem sentit a parlar de l’existència dels lobbies sionistes als EEUU i les seves contribucions econòmiques importantíssimes, que son molt difícils de quantificar. Sense elles l’actual estat d’Israel no seria possible.

Ahir vaig consultar el XatGPT i em va donar algunes dades públiques, que suposo són només la punta de l’iceberg però que ajuden  a interpretar el que està passant. Mireu:

En primer lloc els lobbies jueus abonen als congressistes americans ajudes per a les campanyes electorals a traves de varies institucions entre les que destaca el American Israel Public Affairs Committe (AIPAC) S’estima que amb les seves aportacions el 65% dels 480 congressistes i senadors reben importants donacions  per finançar la seva candidatura.  A la campanya del 2023-2024 es varen abonar un total 1800 milions de dòlars. Depenent de la importància de la seva demarcació electoral un senador pot rebre 10 i 30 milions de dòlars  i cada congressista entre 1 i 3 milions, amb una mitjana global de 8 milions.

S’entén així perfectament que en matèries relacionades amb Israel les voluntats de la majoria d’aquests nobles parlamentaris sàpiguen cap a on s’ha d’inclinar el seu vot si volen tornar a presentar-se en les següents eleccions

A part d’això el govern americà abona anualment al d’ israel en concepte regular d’ajuda militar també un 3800 milions de dòlars, sens comptar les ajudes especials com la de 14.000 milions que va aprovar el congrés per finançar la guerra de Gazza, I no vull pensar el que deu aportar per la de Iran.

No sabrem mai amb precisió  la magnitud ni les formules d’aquest immens flux de recursos, molts dels quals deuen ser ocults, que els grups jueus americans injecten a Israel i fan possible tota mena d’accions militars i genocidis a Orient mitja.

Però, a mes de la complicitat personal de dos polítics criminals com Netanyahu i Trump, aquestes quatre dades ens permeten imaginar que hi ha darrera de l’actitud tan complaent dels EEUU envers aquest petit país que esta condicionant tota la política del món.

Gojos a sant Josep

Avui, dia de Sant Josep, una bona amiga m'ha fet arribar aquets gojos a Sant Josep que deuen procedir de terres de Lleida. Són magnifics i per això els vull compartir´

Cliqueu a sobre per veure'ls en format més gran

Walker Evans al KBr

Es presenta a la seu de KBr, al costat de la Villa Olímpica, una nova exposició antològica dedicada al gran fotògraf nord america WALKER EVANS, que va influir en la tradició del documentalisme americà, que romandrà oberta fins a finals de maig.

Aquí teniu la crònica que vàrem publicar al NÚVOL fa uns dies. 

Ubú al Picasso...i “merdre” per tot arreu.

 

El Museu Picasso acomiada amb la categoria que mereix el cicle directiu de Emmanuel Guigon. Es tracta de l’exposició Ubú, pintor. Mai hagués pensat de no haver vist aquesta exposició que el personatge creat per Alfred Jarry el 1896 hagués tingut l’impacte i la transcendència que ha tingut al llarg del segle XX i fins ara, quan el retrobem encarnat com a figura de poder per tot arreu.

L’obra original, Ubú, Roi, és una farsa que, parodiant Shakespeare, sobretot el Macbeth, denuncia la tirania i la bestiesa d’una manera grotesca que s’avança al surrealisme i al teatre de l’absurd, certament, però també a moltes altres coses. I és que tampoc Jarry podia imaginar quan va crear el personatge del Père Ubú, a partir d’una caricatura que va fer del seu professor de Físíca de l’institut, que esdevindria una mena d’arquetip fabulosament corrosiu del nostre temps, un ser grotesc personificació de l’antiheroi tirànic que inaugura el seu “discurs” dient “merdre”.

Al meu parer, l’èxit d’Ubú no és aliè al banal motiu que el va inspirar. En efecte, qui no ha tingut un professor que fos objecte de la nostra ira o almenys de les burles, i certament de l’odi quan aquestes no s’han pogut expressar? I qui diu un professor, diu qualsevol figura d’autoritat. Doncs bé, tant la sobreactuació de les persones que encarnen els arquetips de l’autoritat com aquelles que es queden curtes en el seu exercici constitueixen una deformació de l’arquetip que ens resulta intolerable. Esdevingudes tiranies, en uns casos, o crisis d’autoritat, en els altres, les deformacions de l’arquetip de l’autoritat han travessat els temps moderns, les seves diferents estructures i han marcat la seva història, des les grans tragèdies col·lectives de les guerres fins les més humils familiars i personals comèdies.

En Jarry i molts dels seus epígons, el Père Ubú, sol o acompanyat per la Mère Ubú, ha adoptat una expressió altament deformada, sarcàstica, sense cap ni peus aparent, tant en les seves manifestacions teatrals com en el terreny de la plàstica, fins impregnar seriosament aquesta. Succeeix, però, com sabien els reis que tenien bufons a la cort, que la mofa, el sarcasme i la deformació de la seva figura i dels seus comportaments provoquen el riure i permeten esbravar-se, i així els protegeixen i n’impedeixen el canvi o la transformació millorada.

Si Ubú Rei, amb el seu cos enorme, espiralment panxut, i el seu cap petit, s’hagués quedat en allò pel que va ser concebut inicialment, una burla al teatre d’André Antoine que acabava d’introduir el naturalisme de la mà d’Ibsen, Strinberg i Zola mirant de deixar enrere el “theatre de bulevard” que imperava a Paris a finals del XIX, en el millor dels casos hagués trobat el seu racó en algun petit teatre com ha succeït amb la Cantatrice chauve de Ionesco que fa seixanta-nou anys es representa al Théâtre de la Huchette al cor del Quartier Latin. En canvi, Ubú ha exercit una fascinació en una sèrie impressionant d’artistes que l’han recreat projectant-lo sovint sobre un seguit de personatges i situacions històriques que sembla no tenir fi. Així en l’exposició retrobem Bonnard, Max Ernst, Georges Roualt, Duchamp, Le Corbusier, André Breton, Picasso, Dubuffet, Enrico Baj, Helène Delprat, William Kentridge, Silvain Itkine, Robert Wilson, Joan Miró, Joan Baixas i La Claca, Pilar Aymerich, Fabià Puigcerver, Albert Boadella, entre altres.

En les circumstàncies actuals em temo que la llista s’allargarà perquè de motiu n’hi ha sobrat, ja que els fets palesen amb vertader horror que, després de més de cent anys d’un art que, en gran mesura inspirat en Ubú, ha fet de la deformació de la realitat condició gairebé necessària d’existència, allò que és més grotesc, absurd i cruel s’hagi reencarnat i perpetuat en diferents figures de poder de pelatge divers.

 

L' Ària dels dilluns

La meva amiga M.Jesús em va parlar l'altre dia de la soprano russa de coloratura  Julia Lezhneva que aquesta darrera setmana va actuar en un recital al Palau de la música al que jo malauradament no hi vaig assistir.

Però cercant a la xarxa he trobat una brillant interprtació de l'aria Agitata da due venti de Vivaldi. Podreu escoltar aixi els seus delicats trinats en una peça d'una extrema dificultat.

Veneçuela

El llibre que recomano aquest més amb major convicció és una història que transcorre a Veneçuela, un país que viu un moment molt delicat. Miguel Bonnefoy és un autor francès, fill de xilè i veneçolana. I és precisament la molt singular història de la família de la seva mare la que inspira ‘El somni del jaguar’ (Les hores i Asteroide). Sorprèn que per explicar un segle ple de circumstàncies personals extraordinàries i en un marc polític i econòmic canviant a la ciutat de Maracaibo, Bonnefoy faci ús de l’instrumental ideat per García Márquez de l’anomenat ‘realisme màgic’ i que ho faci amb èxit, fent-lo mereixedor de premis literaris i de múltiples traduccions.

El valencià Martí Domínguez rescata a ‘Ingrata pàtria’ (Proa) la figura del metge i rector universitari Joan Baptista Peset. I ho fa centrant-se en les tres hores prèvies al seu afusellament per l’exèrcit franquista, donant-nos les visions dels companys que també varen ser assassinats, però també dels altres protagonistes: els militars, el capellà, el director de la presó... Un bon homenatge als membres de la burgesia i la intel·lectualitat que varen ser fidels a la República.

La sueca Lyra Ekström Lindbäck ens narra a ‘Moral’ (Galaxia Gutenberg) les reflexions ètiques i literàries d’una doctoranda que inicia una relació amb el seu tutor, un home més gran i casat amb una professora del mateix departament. Les contradiccions que es generen en aquest procés són transmeses molt vivament al lector.

La britànica Natasha Brown construeix molt hàbilment a ‘Los universalistas’ (Anagrama) una ficció corrosiva que parteix d’un cop violent amb un lingot d’or i d’un reportatge  periodístic amb conseqüències dramàtiques. El relat va canviant de punt de vista i fins i tot de tema per oferir-nos un retrat gens favorable del món econòmic i social i del paper que hi juguen els mitjans.

Cal agrair l’esforç que l’enginyer aeronàutic madrileny Antonio Ayuso fa a ‘Una apacible turbulencia’ (Asteroide) per assolir al mateix divulgació científica i un exercici literari que vol mostrar la bellesa que tenen les matemàtiques, la física i la investigació de l’univers, amb una qualitat literària destacable a partir d’una estratègia de ficció.

Gaudi virtual a la Catedral de Barcelona

En una gran sala de la catedral de Barcelona es presenta una interesant projecció de realitat virtual sobre la vida de Gaudi i les seves obres, en el context del 100 aniversari de la seva mort que es celebra aquest 2026.

La visites es  fan en grups reduits de 12 persones que equipades amb unes ullers de realitat virtual es passegen pel taller de l'arquitecte enmig de tota mena d'eines, materials i maquetes.

Aquí teniu l'article que vaig escriure pel NÚVOL explicant  amb detall aquesta experiència, Si es vol vistar crec que es prudent reservar les entrades a la pàgina:   https://tickets.catedralbcn.org/ca

El Gran Tonino

Darrerament la segona cadena de Televisió espanyola està fent una molt bona programació en català a la seva segona cadena, en desconexió a  Catalunya, que s'anomena 2cat. Sobretot en el terreny de les entrevistes, amb uns formats molt originals. Podem esmentar el prorma Pla sequència d'en Jordi Baste o el El Gran Tonino de la Nina

Aquest darrer m'ha semblat especialment interessant pel seu singular i mai vist fomat. La nina, actriu i cantant ben reconeguda, acompanyada per la pianista Laura Andrés, entrevisten un personatge invitat al voltant d'un piano que fa de taula. La conversa es basa en una sel·leció de cançons que han triat d'acord amb l'entrevistat i que sovint canten a duo. Cançons que son representatives de moments de la seva vida i que constitueixen el guió d'unes xerrades de caracter intim i en les que s'estableix un emotiu diàleg entre la paraula i la música,

I trobareu, entre d'altres, persones com Carles Sans, Peter Vives, Carla Simon o LLuís Homar.

Trobareu els diferesn capítols al web de TVE en aquest enllaç

L' Ària dels dilluns

Aquests dies la Fundació Òpera de Catalunya està representant l'òpera NORMA en diversos teatres de pais.

Per això us proposo que avui escoltem, "Casta Diva", l'ària estrella interpretada per Montserrat Caballé. És un enregistrament històric del 1974 al festival d'Orange a l'aire lliure i en una nit molt ventosa. Malgrat tot la veu de la Caballé és meravellosa.

Iran

Fa ja mes d'un any, arran d'un primer atac de Israel a Iran, vaig publicar un reportatge amb fotos del viatge que varem fer a aquell país l'any 2006. 

A part dels extraordinaris monuments i els paisatges que varem veure recordo sobretot l'extrema amabilitat dels iranians i iranianes que varem anar trobant al llarg del viatge. Ens oferien companyia, ens invitaven sovint a casa seva i es deixaven fotografiar sense cap mena de reserves.

Un país que he recordat sempre amb gran afecte i que en reveure aquestes imatges lamento especialment la dramàtica situació en que es troba degut al brutal atac d'Israel els EEUU en mans d'uns presidents delirants i criminals.

Serveixin aquestes fotos d'afectuós record a la seva gent.

Carlos Pérez Siquier al KBr

KBr a la seva seu del Port Olímpic presnta aquests dies dues grans exposicions. Una d'elles dedicada al gran foto documentalista nord americà Walter Evans i l'altra al molt rellevant fotògraf espanyol Carlos Pérez Siquier.

Avui parlarem d'aquest darrer que, tant com a fotògraf com a impulsor des de Almeria de la revista AFAL, va ser un divulgador del moderns corrents de la fotografia espanyola en la segona meitat del segle XX

Aquí teniu l'enllaç a l'article que he escrit pel NÚVOL sobre la seva figura

  

La maqueta de la Barcelona metropolitana

Amb motiu de la nominació de Barcelona com a Capital Mundial de l’Arquitectura s'ha realitzat una maqueta gegant de tot el pla de Barcelona que està instal·lada a la planta baixa de l'antiga seu de l'editorial Gustavo Gili, al carrer de Roselló, 87-89

Es tracta d'una maqueta de tota l'àrea metropolitana a escala  1:1500 fabricada amb impressió digitatl i que ocupa una superfície de 86 m2  

Es pot visitar de dimarts a diumenge de 10,00 a 19,00 h

         

Poemes al port de Barcelona XI

Avui per cloure el cicle de poemes a la mar l'Imma recitarà el Poema XVI del Llibre de Sinera de Salvador Espriu.

L' Ària dels dilluns

Fa uns dies la soprano nord americana Nadine Sierra va actuar en un recital al Liceu acompanyada de bariton francès Ludovic Tézier. Per les crítiques que he llegit va tenir un èxit clamorós i hi ha qui ja l'ha batejat com la nova reina del Liceu. Realment està en uns moments esplèndids de veu i presència i per això avui l'hem convidat al Blog i ens cantarà l'ària "Regnava nel silenzio" de la Lucia di Lammermoor

Musigrafia

Fa ja uns anys l'afició per la música i la fotografia em varen portar a projectar un reportatge que enllacés els dos camps. Afortunadament vaig trobar l'oportunitat d'accedir a l'Orquesta Nacional Clàssica d'Andorra gràcies a la col·laboració del seu director en Gerard Claret en aquells anys veí a Sant Cugat de la meva cunyada Teresa.

Al llarg d'una temporada vaig tenir l'oportunitat de seguir l'orquestra en assajos i concerts a diferents espais i sales de concert com per exemple el Palau de la Música o Santa Maria del Mar. Un privilegi!

Del projecte en va sortit una exposició a la sala de  la Casa Golferichs i més tard un capítol del llibre Col·leccions.

He pensat que estaria bé mostrar-les també al Blog per ser vistes, això sí, en pantalla d'ordinador!

Clickeu a sobre per veure la sèrie completa

El gran Luis Landero

Passen els anys i els seguidors de Luis Landero continuem enganxats a la seva prosa, que desenvolupa en estat perpetu de gràcia literària les seves reflexions sobre la vida. ‘Coloquio de invierno’ (Tusquets) es diferencia dels seus anteriors llibres en que podria ser un conjunt de narracions que ell reuneix hàbilment per construir una novel·la amb diferents narradors que recuperen històries passades al calor d’un foc enmig d’un hotel rural aïllat per la neu. A mi m’ha semblat, llegint-lo, que formo part d’aquest grup heterogeni de persones que, en un món excepcionalment sense xarxes, recorda i genera tradició oral per interrogar-se, per compartir, per confrontar i, fins i tot, per expiar culpes. No us el perdeu.

Marcos Giralt Torrente és net de Gonzalo Torrente Ballester, dada rellevant per entendre ‘Los ilusionistas’ (Anagrama), on l’autor passa llistat de la vida de la primera dona i els quatre fills que ella va tenir amb el cèlebre creador de ‘Los gozos y las sombras’.  El balanç és amarg: la doble ombra del geni i de la pèrdua prematura de la mare, va generar unes vides gens afortunades. Un llibre tan sentit com brillant.

L’argentina Samanta Schweblin ens ofereix a ‘El buen mal’ (Seix Barral) un conjunt de sis contes impressionants per la seva excel·lent factura i per la càrrega de misteri habitual en aquest gènere.

La tercera novel·la de Pol Guasch no conté ficció. A ‘Relíquia’ (Anagrama en català i castellà) s’adreça al seu pare, que es va suïcidar quan ell era un adolescent al mateix lloc i penjant-se de la mateixa biga que anys abans ho havia fet l’avi. Per fer-ho, Guasch utilitza sàviament el contrast amb escriptors que també s’havien suïcidat, amb una intenció catàrtica que m’ha semblat ben conduïda.

També es refereix a fets reals ‘Oxígeno’, de Marta Jiménez Serrano, qui va estar a punt de morir a casa seva i amb el seu company, el també escriptor Juan Gómez Bárcena. Hauria estat segons ella una mort dolça, causada per una fuita de gas a una caldera espatllada i salvada per l’atzar i per una professionals sanitaris a qui s’ha d’agrair el seu retorn a la vida i la possibilitat d’aquest text breu.

Acudits

 No es pot dir millor.

L' Ària dels dilluns

Com us comentava en el post del passat diumenge varem veure al Palau una magnífica representació del Giulio Cesare amb un repartiment extraordinari que acompanyava el contratenor Jacob Orlinsky 

Entre els cantants vaig trobar que destacava, i em va costar molt decidir, la soprano de coloratura francesa Sabine Devieilhe a qui la veritat és que no coneixia fins avui.

He localitzat a You tube la seva interpretació d'una de les mes belles àries de l'obra "Se pietà de mi non senti"  Per això us la oferixo aquest cap de setmana.

 

La IA avui i demà

Els que hagueu experimentat amb la IA del Chat Gpt suposo que estareu sorpresos i una mica espantats per la qualitat de les seves respostes. Els darrers mesos l'he sotmès a un centenar de consultes i la veritat es que en general les seves respostes son òptimes i avui ja el tinc com un consultor habitual.

Però estem encara les beceroles en una etapa de consulta gratuita, no especialitzada i molt lluy de oferir tot el seu potencial.

A aquest respecte i sense ànim de preocupar-vos uns deixo aquí l'article d'un expert que a la Contra de La Vanguardia d'abans dahir exposava els potencials més immediats d'aquestes  tecnnologies que sens dubte canviaràn molts dels nostres modes de vida i treball.

Clickeu a sobre per ampliar la dimensió

La casa dels còmics

La segona cadena de Televisó española , avui batejada amb el nou nom de 2Cat, està fent uns programes en catalá molt interessants, entre ells els d'entrevistes: Plà Seqüència amb en Jordi Basté i Gran Tonino de la Nina.

L'altre dia vaig pescar per casualitat un capítol de la sèrie LA CASA DELS CÒMICS d'Andreu Buenafuente que es una reemisió dels emesos el 2022.

Es tracta de cinc capítols dedicat cada un d'ells a la vida i obra de cinc grans còmics: Rubianes, Capri Mary Sanpere, Eugenio i Gila

El format és sempre el d'una taula rodona conduida per en Buenafuente i com a contertulis persones que els varen coneixer o estudiar. Ens descobreixen la vida i la personalitat d'quests personatges que tant ens han fet riure però que en el fons eren molt seriosos

Podeu trobar els diferents capitols a la web de la cadena  en aquest enllaç

 https://www.rtve.es/play/videos/la-casa-dels-comics/

Sergio Larrain a Foto Colectania

Foto Colectania presenta una nova exposició dedicada al fotògraf xilè Sergio Larrain que té una obra poc coneguda però molt interessant.

Aquí trobareu la crònica que hem publicat al NÚVOL,

L' Ària dels dilluns

Avui diumenge anem al Palau a escoltar la gran òpera de Haendel Giulio Cesare en versió concert interpretada per Jacob Orlinsky, un dels millors contratenors dels darrers anys. amb la extraorinària orquestra Il Pomo d'oro, especialitzada en música barroca.

No he trobat cap video interessant del cantant i per això us proposo que escoltem un fragment de la millor versió que recordo d'aquesta opera la que es va presentar al festival de Glyndbourne el 2005

Intrerpreta l'ària V'adoro pupillle la soprano Danielle de Niese en el paper de Cleòpatra.

Carnestoltes a Venècia

Avui és el dia del CARNESTOLTES i per això he pensat que estaria bé recordar una de les meves estades a Venècia amb motiu del seu cèlebre Carnaval.

Aquí teniu el reportatge que per anar bé s'ha de veure a través de la pantalla de l'ordinador

Clickeu a sobre de la de foto per veure tota la sèrie 

Bons menús a La taula

Aquest és un petit restaurant de poques taules, una d’elles ovalada amb lloc per unes 6 a 8 persones. La seva decoració recorda un estil clàssic francès, potser més de moda quan es va obrir a l’any 1994 que no pas ara, però el cert és que això et fa sentir una mica com en família, perquè acaba tenint un aire casolà.

En Daniel Feraru, abans xef del desaparegut Quattro Stagioni, n’és el propietari juntament amb la seva esposa, na Sandra Vílchez. El millor és la seva oferta, dos menús de gran qualitat, un de migdia de dimarts a dissabte i un altre de diumenges i festius al migdia i les nits de divendres i dissabtes, en els que la relació qualitat preu és excel·lent. En total 22 o 36 euros, respectivament, amb beguda (cava Brut Rigol artesà, un parell de vins o aigua) i cafè inclosos. Alguns dels plats tenen suplement, seria el cas, per exemple, del paté de foie d’oca i ceps amb confitura de figues i pa de brioix o la coca tèbia amb mozzarella, camembert, sobrassada, mel i tòfona negra fresca (+6€), bons de gastar en el menú de migdia o l’espatlla de cabrit (300 grams) cuinada a baixa temperatura durant deu hores (+8€), en el menú de nit.

Les postres també són excel·lents, la darrera vegada vaig menjar-me un ¨senzill¨ flam que el recordaré durant molt de temps, quina textura, quin sabor!!!

Carrer Sant Màrius, 8-12

08022 Barcelona

934172848

www.lataula.com

 

El Jazz a Catalunya 15

 

Ja fa temps que Andrea Motis i sobretot Ignasi Terraza han arribat a una  maduresa artística notable.  Escolteu aquesta magnifica interpretació de  “Let´s misbehave”  en un  concert celebrat fa uns anys a l'auditori de la Fundación Juan March a  Madrid.

Si la Motis està bé, en Terraza toca amb un swing insuperable i la prova son els aplaudiments del públic al final de la  peça.  Aquest noi, si en lloc de català i cec  fos americà seria una figura mundial.Si us han agradat,  escolteu seguidament una altra peça del mateix concert, “You´re de top ” on la Motis es llueix amb la trompeta..

Jazz de gran qualitat a càrrec d´una parella de músics formidable.

Fotografia al Monestir de Pedralbes

Al Monestir de Pedralbes es presenta una singular exposició fotogràfica d'una joveníssima fotografa gambiana Khadlia Saye, que va arrivar a Anglaterra als 7 anys i va tenir una molt curta carrera en morir als 24 anys víctima, juntament amb la seva mare, del famós incendi d'una gran torre de 24 pisos i 120 vivendes socials a Londres.

La seva obra és doncs molt reduida però carregada d 'interes especialment pels seus treballs realitzats amb l'antic procediment del colodió humit i ferrotips. Va participar amb aquestes fotografies al pavelló de la Diàspora a Biennal de Venècia el 2017 representant els nous valors de l'art a Anglaterra.

Aqui us adjunto la crònica que han publicat el NÚVOL sobre aquesta exposició.

Com que és una mostra reduïda es pot aprofitar el deslaçament per visitar amb calma el meravellós recinte del Monestir i les seves estances.

Rapsòdia hongaresa

Avui farem una excepció a la publicació d'una peça d'òpera de cada diumenge al vespre. I us farem un regal musical per celebrar que aquesta setmana va actuar a Barcelona la pianista georgiana Khatia Buniatishvili, a la que seguim des de fa temps 

Com sempre, va oferir unes interpretacions extraodinàries d'obres de Schubet, Beethoven i Liszt.

Escolteu-la tocant la Rapsòdia hongaresa nº 2 de Franz Liszt. Paga la pena sacrificar una ària per aquesta meravellosa interpretació.

Una tarda al Maldà.

 

Feia un cert temps que no anava al vell cinema del carrer del Pi. Malgrat la bona programació que sempre l’ha caracteritzat  i la simpàtica fórmula de poder-hi passar la tarda amb la mateixa entrada, l’estat lamentable de la sala, que era insofriblement palès al pati de butaques, feien molt difícil acudir-hi com allò que era per a mi, i suposo per altres espectadors, un darrer recurs per caçar  bones pel·lícules que se’ns haguessin escapat en estrenar-se.

Això precisament m’havia succeït amb La veu de Hind que els programadors, crítica i públic van fer passar de puntetes en estrenar-se el mes de desembre en poquíssimes sales. La setmana passada, vaig consultar la cartellera del Maldà i vaig veure que la incloïen tres o quatre dies en els seus programes i, oh! sorpresa, juntament amb alguna pel·lícula d’estrena, concretament el dia que vaig anar-hi, Marty Suprem, candidata als Òscars.

També em va sorprendre trobar-me una cua per entrar que no havia vist mai al Maldà. La fórmula es mantenia: preu únic, 5.90 euros i dret a veure tres pel·lícules diferents. De seguida vaig notar alguna cosa de canviat dins la sala i vaig confirmar-ho en asseure’m al lloc triat: les butaques eren noves. En començar la projecció, de primer, l’estereofonia i. seguidament, la qualitat de les imatges en van fer entendre que el Maldà, tot mantenint el caràcter i la fórmula de cinema de reestrena de barri havia estat objecte d’una encomiable reforma i s’obria a programar estrenes de primer nivell.

Tot estava a punt per poder apreciar un document cinematogràfic que em va trasbalsar,  el record de la qual em seguirà commovent el resta de la vida. En ella, la meva vida, La Veu de Hind ha marcat un abans i un després perquè m’és impossible d’oblidar la veu de la nena palestina de cinc anys demanant que anéssim a salvar-la. Tancada dins el cotxe romania envoltada pels familiars massacrats pels trets del tanc israelià que seguia assajant-la. Els personatges que l’escolten i tracten de mantenir-la esperançada mentre malden per trobar la manera d’arribar a temps de salvar-la són membres d’un Servei d’emergències palestí oficial i vinculat a la Creu Roja, però els actors que els interpreten, magnífics, faciliten que ens identifiquem amb els seus personatges i esdevinguem així receptors de la veu de Hind.

He parlat de document però no es tracta d’un documental, sinó d’una gran, una extraordinària pel·lícula on la seva directora inclou, en un prodigi d’humanitat i d’intel·ligència cinematogràfica, una veu real de la puresa infantil i de l’astorada innocència què, despullada de la imatge, esdevé consciència de la veritat del món adreçada a la nostra impotència de poder rescatar la nena i la veritat. Vista la pobra acollida que ha merescut del públic català una obra que al Festival de Venècia va rebre vint-i tres minuts d’aplaudiments en acabar de projectar-se i va ser reconeguda amb el Gran Premi de la Crítica, ens hauríem de preguntar si la impotència no ens afecta ja a la consciència, a les ganes de veure, d’escoltar, en fi, de saber la veritat.

Clavat a la butaca i sense esma per aixecar-me vaig deixar que anés passant davant meu Marty Suprem. A les primeres de canvi, escena de sexe; després, una desfilada ininterrompuda de personatges sense el mínim estàndard d’humanitat, segons allò que havia estat la nostra moral, encapçalada pel protagonista. Timothé Chalamet l’encarna, sota la forma d’un jugador de ping-pong, en una enèsima edició de l’arquetipus del capitalisme en versió USA, és a dir, tot s’hi val per arribar ... de fet, enlloc. De manera que el contrast ofert per la doble sessió del Cine Maldà el resumiré així: haver de generar tan d’horror com palesa i simbolitza La veu de Hind per mantenir el sistema que produeix el tipus Marty suprem és insuportable. 

Nota de l’editor: ara per ara no hi ha programada cap altra sessió de La veu de Hind en els nostres cinemes. Els interessats haurem d’estar atents a alguna programació futura en les poques sales que fan aquesta mena de recuperacions (Maldà, Zumzeig, Texas, Filmoteca...) o bé recórrer a Filmin.

El Barquer

 

El Teatre Lliure presenta fins el 15 de mars l’obra “El barquer”, un muntatge teatral de gran envergadura. Obra del dramaturg, guionista i director de cine anglès Jez Butterworth tracta el tema del conflicte d’Irlanda del nord i les seves repercussions en la societat catòlica dels anys setantes on el conflicte es va manifestar amb gran virulència .

L’acció es concentra en un sol dia de la vida d’una família pagesa molt nombrosa en el moment en que, després de molts anys d’estar desaparegut, apareix el cadàver amb un tret al cap d’un dels seus fills membre de l’IRA. Aquest fet genera un complex teixit de relacions entre els membres de les tres generacions que conviuen a la casa.

L’obra que té un muntatge escènic senzill en canvi té un repartiment molt nombrós del voltant de vint actors i actrius que dirigits per Julio Manrique ofereixen una interpretació coral excel·lent. Destaquen els personatges de l’avi Patrick, a càrrec d’un brillant Carles Martínez, la tia Pat interpretada magistralment per l’Imma Colomer, i el pare de la família, Quim a càrrec d'en Roger Casamajor.

L’obra té una durada de tres hores amb dos entreactes però haig de dir que a mi em varen passar volant atret per les peripècies dels personatges i l’interès del tema que analitza les conseqüències dels conflictes entre països germans que al nostre nivell, afortunadament més pacífic, tots coneixem.

Si voleu una crònica completa de l'obra en el següent enllaç trobareu l'article publicat per Bernat Puigtobella al digital Amic Cultura: 

https://www.amiccultura.cat/ca/reportatges/familia-acordeonica_410_102.html 

 

El circ parlamentari

Estem absolutament indignats amb els espectacles que dia rere dia donen els nostres polítics que, malgrat allò que diu la coneguda dita, crec que aquesta vegada "No ens els mereixem"...

Reprodueixo aquí l'article de'nVicent Partal a VilaWeb que diu exactament el que penso sobre el tema.

El circ parlamentari  per Vicenç Partal a Vilaweb

·         Els diputats no pregunten per saber, sinó per exhibir la posició del seu partit. Els compareixents no aclareixen, sinó que es tanquen en banda. La compareixença de Feijóo a la comissió de la gota freda ha remarcat tots els mals del parlamentarisme actual

La compareixença, ahir, d’Alberto Núñez Feijóo a la comissió sobre la gota freda al congrés espanyol va oferir un espectacle tan lamentable com revelador. Més enllà de l’escàndol concret, s’hi va veure la culminació d’un procés de degradació del parlamentarisme que crec que mereix una reflexió de fons.

Com hem arribat fins ací? Com és possible que les cambres representatives, concebudes com el temple de la raó deliberativa, s’hagen convertit en un ring de boxa verbal en què no compta la cerca de la veritat sinó l’espectacle de la confrontació?

El parlamentarisme modern, tal com es configurà durant els segles XVIII i XIX, partia d’una premissa clara: que el debat racional entre representants electes permetria d’arribar a les millors decisions col·lectives. Edmund Burke, per exemple, defensava que els parlamentaris no havien de ser mers delegats dels seus electors, sinó representants capacitats per a jutjar amb criteri il·lustrat. Perquè el parlament seria, així, el lloc on la raó triomfaria sobre la passió.

Però aquesta visió optimista topa frontalment amb això que veiem avui, pràcticament en qualsevol parlament, per no dir en tots. Les comissions d’investigació, que haurien de ser instruments per a esclarir la veritat i exigir responsabilitats, esdevenen representacions teatrals on cadascú recita un guió preparat. Els diputats no pregunten per saber, sinó per exhibir la posició del seu partit. Els compareixents no aclareixen, sinó que es tanquen en banda. 

La compareixença de Feijóo n’és un exemple perfecte. Ahir, el dirigent del PP no va comparèixer per assumir cap responsabilitat política sobre la gestió catastròfica de Carlos Mazón –el seu president a la Generalitat Valenciana–, sinó per atacar Pedro Sánchez. Una sessió que havia d’esclarir responsabilitats la convertí en un míting. I, cosa pitjor, ell ja sabia de bon començament que aquest era l’objectiu: no cercar la veritat, sinó guanyar punts en la batalla mediàtica.

Òbviament, això no és una deriva casual ni exclusiva de l’estat espanyol. Però tots devem estar d’acord que hi ha unes quantes causes que expliquen aquesta transformació del parlamentarisme en “política-espectacle”.

Una és la mediatització de la política: allò que compta ja no és el contingut dels debats, sinó els titulars que se’n desprendran. Els polítics no parlen als seus col·legues de cambra, sinó a les càmeres que els retransmeten. El parlament esdevé un plató televisiu on hom cerca el moment viral, la frase contundent que es reproduirà mil vegades a X.

Una altra és la polarització ideològica. En contexts polítics com més va més polaritzats, l’adversari es percep com un enemic a abatre, no com un interlocutor amb qui discrepar.

La tercera és la professionalització de la política: quan els diputats són, sobretot, treballadors de partit que depenen de l’aparell per a la seua carrera, s’imposen la disciplina de vot i el missatge uniforme. La diversitat de criteris dins cada grup parlamentari desapareix, i també, doncs, la possibilitat d’un debat genuí.

I hi ha, finalment, la crisi de representativitat. Molts ciutadans no se senten representats pels seus parlamentaris. Perceben que els debats són escenificacions buides, que les decisions ja han estat preses en unes altres instàncies, que el parlament és una mera caixa de ressonància de guerres internes de partit o de batalles mediàtiques.

La pregunta, evidentment, és si aquesta degradació és reversible o si hem entrat en una fase terminal del parlamentarisme representatiu tal com el coneixíem. Però jo, sincerament, ara mateix no tinc cap resposta clara a aportar-hi.

Solament sé, això sí, que recuperar el parlamentarisme –recuperar el parlament com a espai de raó, de deliberació, de cerca del bé comú– és un objectiu urgent. Perquè, sense parlaments que funcionen i sense institucions representatives que creen confiança, el perill és que els ciutadans acaben acceptant solucions autoritàries que prometen ordre i eficàcia en canvi de posar fi a la llibertat. I això –com tots sabem perfectament– no és res més que el camí cap a l’abisme.