dimarts, 30 de novembre de 2021

World Press Photo 2021 al CCCB

 

Encara sou a temps fins el 12 de desembre d’anar a veure l’exposoció del World Press Photo al CCCB.

Per si pot ser útil aquí teniu la crònica que vàrem publicar al NÚVOL sobre la mostra del millor fotoperiodisme del món.



diumenge, 28 de novembre de 2021

L' Ària dels dilluns"

Aquests dies es representa al Liceu Rigoletto, una de les obres més famoses del repertori operístic.

Escoltarem un dels duets més coneguts:  “E il sol dell’ anima”interpretat per dos grans figures: la soprano Aida Garifullina i el tenor Juan Diego Florez, que, a més de cantar de meravella, són una bellesa.



divendres, 26 de novembre de 2021

Coses que no entenc (o sí) LXVIII


. Que en  mig d’un augment de la pandèmia, un cop més els TSJ, sense cap formació ni coneixements mèdics i epidemiològics, puguin discutir i prohibir les mesures anticovid dictades per equips professionals de la medicina i la sanitat .

. Que el Lider del PP pugui assistir a una missa en memòria del dictador Franco el dia en que el franquistes recorden la seva mort i, a sobre, tingui la barra de dir que no ho sabia.

. Que Casado, Ayuso i Cayetana, que tenen una mitja de 43 anys, puguin arribar a ser tan ultraconservadors i rancis.

. Que després de tants anys de normalització lingüística ara el Suprem torni burxar exigint, en virtut d’una Llei d’Ensenyament ja derogada, que a Catalunya el 25 % de les classes es facin en castellà quan les enquestes diuen que el 40 % dels professors d’ensenyament mitjà en la pràctica ja fan servir habitualment el castellà

. Que Casado ofereixi els seus vots al PSOE per aplicar el que anomena un 155 educatiu.

. Que algú, encara que es digui Amancio Ortega, pugui comprar un iot de 182 milions d’euros

. Que els partits i grups de dreta i d’extrema dreta no parin d'organitzar actes amb la clara intenció de provocar i generar un malestar polític, i que els poders públics es mostrin impotents per evitar-ho.

. Que siguem tan gamarussos per haver importat mimèticament les festes americanes com Halloween i el Black Friday. Els pobres galls dindis ja poden temolar el dia que ens convencin que cal donar les gràcies...

. Que les forces més reaccionaries utilitzin de forma vomitiva, en el Parlament i a tots els mitjans i àmbits polítics, el fantasma d'ETA que fa ja deu anys que es va extingir, per criticar les forces polítiques democràtiques que recolzen el govern.


  

dijous, 25 de novembre de 2021

Els nens francesos als museus

Fa unes setmanes vàrem anar a París a veure diverses exposicions. Com sempre els Museus francesos presenten unes exposicions molt ben muntades amb tota mena de mitjans. Les vàrem trobar plenes de visitants i això que eren dies laborables. Ara és gairebé imprescindible anar-hi amb les entrades reservades perquè si no es corre el risc de no poder-hi entrar. Les noves tecnologies fan que moltíssims visitants acudeixin ja amb la seva entrada impresa a casa o amb el QR descarregat al mòbil.

Però avui us vull parlar de la presència de infants molt i molt petits als museus i sales d’exposicions. És veritat que aquells dies eren vacances escolars però de tota manera ens va sorprendre la quantitat de nens i nenes que hi vàrem veure. Acompanyats per pares o parents que els explicaven les obres, fent fotografies, omplint una mena de jocs qüestionaris que els donaven a l’entrada. En fi participant molt activament a la visita. No és per casualitat que els francesos tenen una tradició museística tan potent.

Em vaig entretenir a fer un  petit reportatge fotogràfic d’aquesta  presència infantil als museus francesos. Aquí el teniu. 

Clickar a sobre per veure el reportatge complert


dimecres, 24 de novembre de 2021

El poema dels 3.000


En Valentí ha volgut afegir-se a la celebració dels 3.000 i ha escrit aquest poema PROVA I ERROR  que, a sobre, recita ell mateix amb la seva veu baritonal.

                                              Prova

                            La prova és per a molts dada infal·lible

                            per més que tregui el cap tret picaresc

                            quan hom s’endinsa en un món gegantesc

                            on paradoxa és fet del tot tangible.

                            Per a d’altres és sempre temps de prova

                            indecisos fidels del bon dubtar,

                            hermeneutes cofois del pedregar

                            ansiosos devots de contraprova.

                            Del dret, de l’inrevés, és necessària

                            amb bona fe, avui, no n’hi ha prou

                            - com més embolicat, més enrenou -

                         ha esdevingut suor plebiscitària.

                            A tota prova nosaltres vivim

                            fins que de cop deixem de filar prim!

                                                     i  

                                       el que no és “i”

                                       de vegades és un “no”

                                       de vegades  “sí”

                                                    error

                            Era l’anomenada gran banda de l’error

                            bastia el seu treball amb bones conjectures,

                            quan als ulls de tothom eren ja ben madures

                            ai las! esdevenien pels savis fet menor

 

 

dimarts, 23 de novembre de 2021

Spencer: Fantasmes i espantaocells


A Spencer, Pablo Larraín posa Diana de Gales al centre d’una història de fantasmes, els seus, que l’assetgen pels passadissos i entorns del palau de Sandringham: la premsa del cor, la infidelitat de Carles d’Inglaterra amb Camilla, els trastorns alimentaris i, sobretot, el control sobre la seva vida - els moviments, els vestits, el pes- que exerceix de forma persistent la casa reial.

És la segona vegada que el director xilè aborda un personatge d’aquest tipus, després de Jackie. De la mateixa manera que en aquella es feia un retrat psicològic de Jackie Kennedy seguint-la únicament en els dies posteriors a l’assassinat del president, a Spencer entrem en el deliri de Lady Di durant els tres dies de Nadal previs a l’anunci del divorci de Carles d’Inglaterra.

El passat de Diana Spencer, el seu present en un matrimoni infeliç i el futur que vindrà, que no cal explicar perquè tots coneixem, es confonen en una pel·lícula on el temps queda suspès. Diana se’ns mostra com un personatge turmentat i atemorit, que sembla sortir de les pàgines d'Otra vuelta de tuerca o de Cumbres borrascosas. Spencer és gairebé una pel·lícula de terror gòtic.

En la seva paranoia i entre atacs d’anorèxia i bulímia, Diana veu el fantasma d’Anna Bolena. La comparació és potser la metàfora més fàcil i òbvia de la pel·lícula. La segona dona d’Enric VIII, decapitada per fer lloc a una nova reina, persegueix Diana i li recorda el seu paper prescindible dins la família reial. En una imatge del dinar familiar, un enorme retrat d'Enric VIII presideix l'escena. Lady Di acaba assumint que no és més que un espantaocells dins una família de figures de cera que només es mouen a cop de disciplina militar, rituals absurds i tradicions centenàries.

El cinema de Larraín és simbolista i atmosfèric. Cal saber-ho per entendre perquè Spencer pràcticament no té argument, només metàfores, objectes, rituals, espectres. No és un capítol de The Crown. Larraín pinta sensacions, parla amb els silencis, i deixa la música impressionant de Jonny Greenwood omplir els buits restants. Durant tota la pel·lícula sona una melodia d’inspiració barroca, contínuament distorsionada per sons dissonants, com dissonant va ser la presència de Diana Spencer dins la família reial anglesa.



diumenge, 21 de novembre de 2021

L'Ària dels dilluns

Com havia de ser, la música d’avui no és altra que un brindis operístic amb el que volem concloure la celebració del post 3000 que hem anat fent la darrera setmana.

He triat una de les millor versions de la Traviata, intrerpretada per Anna Netrebko i Rolando Villazón, que a part de les seves extraordinàries veus tenia una posta en escena extraordinària.


dissabte, 20 de novembre de 2021

El vídeo del sopar de celebració dels 3000

El dijous varem fer un sopar de celebració dels 3.000. Ens ho varem passar molt bé i gràcies a l'Hermínia, que va canviar el rol de gastrònoma pel de videógrafa per una estona, tenim avui aquest vídeo de record.



 

divendres, 19 de novembre de 2021

Carta a l’editor de Prova i error,

Estimat Josep Maria,

Et voldria felicitar per la feina feta tots aquests anys al capdavant de Prova i error. Són 3.000 articles que has publicat des de fa més d’una dècada. També donar-te les gràcies pels articles sobre fotografia que has anat publicant tots aquests anys a Núvol, amb una fidelitat que no et podré agrair mai prou. Tu saps que el secret d’un bon editor és la regularitat, la constància, ser-hi, en definitiva. I la capacitat d’aprendre dels errors. Prova i error.

Ara se m’acut que l’ofici d’editor és el que s’assembla més al de dramaturg. Sóc editor perquè sóc un dramaturg frustrat. M’hauria agradat fer parlar personatges, i he acabat fent d’altaveu a persones que tenen coses interessants a dir. De tot això me n’he adonat més tard. Quan vaig fundar Núvol, amb la companyia d’Àlex Gutiérrez i Laura Basagaña, volia posar en comú en un únic portal el que feien, a títol individual, diversos blocaires que es dedicaven al comentari cultural. Pensava que del dispers arxipèlag de blocs de cultura en podíem fer una illa que fos verament visible navegant per Internet.

De seguida vam percebre un corrent de simpatia de persones que no tenien bloc però que estaven disposades a col·laborar en un digital cultural, i puc dir que gràcies a la complicitat i les aportacions desinteressades de tanta gent, mai m’he sentit sol en aquesta aventura que vam engegar aviat farà deu anys. Vam batejar les seccions de Núvol amb noms singulars que remetien a comunitats reals. Havíem de ser l’altaveu de grups que ja compartien una passió (fos la llengua, la poesia o la música) i procurar-los una connexió que els permetés d’informar-se del que feien ells mateixos.

Núvol és un fill de la crisi, un projecte que va néixer sense cap subvenció i que va anar madurant i creixent pausadament, però de manera sostinguda, sense cops de talonari ni exigències per part de cap inversor. Pensava que si realment responia a una necessitat dels lectors, tard o d’hora es desplegaria i s’enfilaria. El vent bufava a favor, això sí, i la generositat de tanta gent que ha participat en la nostra conversa hi ha fet la resta. 

Amb els anys ha calgut atenuar aquest voluntarisme amb un plantejament professional. Als inicis de Núvol passava que sovint entrava un llibre per la porta i per la finestra m’arribava un correu amb una ressenya escrita per un amic de l’autor. Durant força temps vaig fer la vista grossa amb aquestes coincidències, em deixava utilitzar sempre que l’article fos prou interessant, però a la llarga un bon dramaturg ha d’estar alerta davant la conxorxa dels seus personatges. Si no hi ha filtres, el lector (sobretot si és del sector) acaba ensumant l’olor de sabó i l’endogàmia.

Un bon dia, quan encara teníem la seu a la redacció de L’Avenç, i treballàvem la Laura i jo en un despatxet petit on no hi cabia ni un becari, un senyor va trucar i ens va demanar de parlar amb el cap de recursos humans. Aleshores em vaig adonar que Núvol, amb el volum i diversitat de firmes que exhibia, projectava una imatge que no concordava pas amb la nostra estructura real. Però al mateix temps l’home l’encertava de ple, perquè Núvol, a banda de ser un domini d’internet amb més o menys gràcia, no era altra cosa que una munió de recursos humans abocats a un projecte que no tenia cap mena de consistència empresarial.

Aquell dia vam entendre que ja no ens podíem presentar al món com un blog i que havíem de definir-nos com un mitjà de comunicació, una capçalera, i amb aquesta autoexigència vam descobrir també l’exigència dels lectors, que passar de ser fans indulgents i amables a criticar tot allò que trobaven indigne de la nostra capçalera. La nostra associació amb Vilaweb l’any 2015 ens va ajudar a prendre consciència de l’impacte que podia tenir un mitjà digital. El Vicent Partal i l’Assumpció Maresma van ser un exemple de rigor periodístic i de compromís amb un ofici que demana tant reflexos com grans dosis d’integritat.

El suport de Vilaweb i després del diari Ara quan hem abraçat el paper han estat fonamentals per fer-nos visibles en un món saturat d’estímuls i de mitjans que competeixen per l’atenció del públic. I havent assolit una audiència estable de 100.000 lectors únics mensuals, el repte que se’ns presenta ara no és pas augmentar el volum de visites sinó convertir els nostres lectors en subscriptors, i posar tots els recursos disponibles, humans i materials, a fer una revista cada vegada més interessant, perquè el marge de millora és encara molt gran.

Ja ho veus, estimat Josep M., hem fer un llarg camí, tu amb el teu blog, però també plegats amb Núvol, que l’abril de l’any que ve complirà deu anys. Ho celebrarem junts, com celebrem ara el miracle de Prova i error, que és fruit de l’amor i la constància.

Una abraçada del teu amic,

Bernat Puigtobella



dijous, 18 de novembre de 2021

El Menú Gastrocultural del 3.000

Entre les diferents activitats que hem anat fent per delebrar el post 3000 destaca la confecció d’un Menu  Gastrocultural en la que proposem tota una sèrie de plats que, com veureu, podrien fer la competència al mateix Ferran Adrià.

Aquí teniu la versió digital del Menú complet que podeu veure clickant i obrint el pdf.



Pero si us fa il·lusió tenir-ne un exemplar que hem editat en paper couché ho teniu molt fàcil:

. Escribiu-nos un correu fent un comentari, valoració o suggeriments pel Blog i si voleu indicant-nos algunes persones que penseu els podria interssar rebre la nostra Newsletter setmanal. 

. Indiqueu també la vostra adreça postal perquè us puguem enviar un exemplar del Menú per correu.

La nostra adreça de correu és: elblogprovaierror@gmail.com

I que aprofiti el tiberi cultural.

dimecres, 17 de novembre de 2021

El Vídeo dels 3.000

En el context de la nostra celebració del post 3.000 vàrem pensar que seria bó fer un vídeo en el que apareguèssim els col·laboradors treballant en les nostres respectives tasques i Seccions.

La Imma va donar-nos algunes directrius bàsiques i com que no vàrem ser capaços de trobar algun jove talent que s'ocupés de la realització finalment vaig encarregar-me'n jo mateix, equipat només amb la càmera del meu mòbil, que s'ha demostrat un cop més una eina de la màxima fiabilitat. Finalment el Pau s'ha ocupat d'editar amb gran habiltat els materials que li vàrem proporcionar.

Podeu veure tot seguit el vídeo que hem penjat a You tube.

Si us agrada en podeu fer la difussió que estimeu oportuna. Només cal enviar a qui volgueu aquest enllaç: 

https://youtu.be/-wbvi4oNpHY

Enjoy!

dimarts, 16 de novembre de 2021

Josep Maria Cortina: més prova que error.


Aquest és el Post 3000, que el meu amic Lluís, l'autor de la Seccio D'ACÍ  i D'ALLÀ, ha volgut il·lustrar amb aquesta crònica tan generosa de la nostra ja llarga i amical trajectòria.


L’estil no es perd mai. Succeeix en moltes activitats, però jo ho vaig percebre primerament a través de l’esport. Passen els anys, es perden qualitats físiques i àdhuc rapidesa mental, però l’estil es manté. Vaig conèixer en Josep Maria Cortina com a porter d’handbol, l’esport que practicàvem de joves amb més dedicació. Vam coincidir en la selecció catalana juvenil. Era un porter sobri, segur i, com tots els d’handbol, que poden rebre tremendes pilotades llançades a dos metres de distància en qualsevol part del cos, molt valent. Jugant en el mateix equip no es notava tant, però quan m’hi vaig haver de confrontar, perquè pertanyíem a clubs diferents, constatava, a cops amb desesperació, que era molt difícil fer-li gols i que totes aquells virtuts s’expressaven en una molt personal i eficaç economia de moviments.

El segon retrobament va ser, precisament, a la Facultat d’Econòmiques. Vam començar els estudis en un any convuls. De fet ho serien tots els de la segona meitat dels anys seixanta, però, recent arribats a la Universitat, els esdeveniments ens tenien en estat de xoc. De seguida ens vam haver d’organitzar, primer defensivament, després, en diferents ritmes i intensitats, ofensivament. Tot aquell procés de conscienciació i activitat política deixava veure les afinitats personals. No va passar gaire temps abans no ens trobéssim estudiant plegats, ara a casa seva, ara a casa meva. Les hores d’estudi de vegades s’estenien als àpats i poc a poc s’anava produint un recolzament i una simpatia de part de la família de l’amic. Així vaig tenir el privilegi de conèixer els pares del Josep Maria i els seus germans. El pare em semblava un home jove, de fet era uns anys més jove que el meu perquè en Josep Maria era el germà gran a casa seva i jo el petit a la meva. Aquest diferència d’edat es notava en el tarannà més lleuger de la casa d’en Josep Maria. El seu pare em semblava un home serè, reflexiu, cultivat, lleugerament irònic en l’expressió de la seva indubtable cordialitat. I què pot dir de la Montserrat, la mare, algú com jo que s’ha sentit sempre estimat per ella i ha estat sempre objecte dels seus elogis i de les seves preocupacions quan ha donat peu per a les mateixes, de ben jove i fins i tot de gran? Era una senyora d’una vivacitat i d’una obertura d’esperit meravelloses.

Aquest esperit familiar va predisposar en Josep Maria a prendre bones decisions. En destacaré dues. La primera i principal va ser l’elecció de parella sentimental en la persona de la Carme Trilla, una bonica noia pèl rogenca, extraordinàriament generosa i intel·ligent, amb qui es va casar el 1975, li ha donat dos fills, la Clara i en Pau, i ha estat i és la companya de la seva vida. 

La segona bona decisió va ser la mesura del seu compromís polític, el qual, tot i rigorós i sincer, va voler limitar-lo a l’àmbit sindical on, com a delegat de curs, va elegir responsabilitzar-se de l’àrea de Política Econòmica. Això el va portar a relacionar-se amb un dels dos o tres personatges de veritable interès d’aquell professorat, en Fabià Estapé, catedràtic de l’assignatura. De personalitat alterada però de fina intel·ligència, va fer d’en Josep Maria el seu alumne dilecte, intuint la calma i la solidesa que aquest podia aportar-li i que tan li macaven, tot sabent alhora que la potència intel·lectual del jove estudiant havia de ser un bon complement de la seva intel·ligència que sempre fou portentosa. Així, quan Estapé va ser designat Comisario Adjunto del Plan de Desarrollo se’l va endur a Madrid, on després passaria al Instituto Nacional de Industria. En tornar a Barcelona es va incorporar al Banc Industrial de Catalunya i d’allà a La Caixa, especialitzat en leasing, on va romandre fins que, als seixanta anys, va rebre la jubilació anticipada, la qual en Josep Maria no dubte de qualificar com “un regal de cinc anys de vida”.

En el context d’aquest “regal” neix Prova i Error, un blog inconfusiblement d’autor, que va esdevenir l’òrgan d’expressió d’una sèrie d’inquietuds i d’interessos que sempre havia tingut i que aleshores va poder desenvolupar abastament: la música, els viatges i la fotografia. En efecte, la “marca de la casa” ha estat “l’òpera del dilluns”, servida amb una puntualitat i un gust infal·libles. D’aleshores ençà també ha esdevingut un viatger incansable que ha corregut mig món per llocs prodigiosos captant-ne la bellesa i sabent mirar la seva gent, deixant de tot plegat un testimoni gràfic d’una sensibilitat permanent i una qualitat tècnica creixent. Perquè la seva condició de viatger ha anat de la mà de la seva vocació per la fotografia, sembrada en ell pel seu pare i desenvolupada fins l’excel·lència de més gran. Ultra el deliciós degoteig de les seves imatges en el blog, les exposicions, els llibres, el mestratge i l’exercici crític palesen l’alt nivell assolit pel Josep Maria en aquest camp.

Allò que fa, i fa molt, ho fa bé. Manté, i amb els anys ha millorat, les virtuts del jove porter d’handbol: és un home de fiar, sòlid, sobri, valent, constant i eficaç. Té l’esperit de servei que va caracteritzar a molts components de la nostra generació i és discret i afectuós amb qui estima. És un gran amic dels amics. En dono fe. La gent se’n adona, ho sap i això ha fet que en torn seu s’hagi teixit un conjunt humà divers i de nombre i qualitat insòlits. Molts d’ells som lectors del blog. A alguns fins i tot ens ha convidat a ser-ne col·laboradors. Tots li estem molt agraïts. Perquè en aquelles virtuts morals jovenívoles ha anat sumant la sensibilitat artística, el criteri intel·lectual i els coneixements tècnics que l’època exigeix per expressar-se i arribar a la gent. A més la seva curiositat és immensa i posada al dia. Per això llegir, veure, escoltar, degustar, meditar els regals que ens fa dia a dia, setmanalment, any darrera any fins arribar en aquest nombre discret i gegantí de tres mil post ens fa senzillament una mica millor la vida.

dilluns, 15 de novembre de 2021

Entrevista al NÚVOL

Avui, la revista digital NÚVOL, en la que colaboro regularment parlant de fotografia ha tingut l'amabilitat de publicar una entrevista que em van fer parlant del Blog amb motiu de la publicació del post 3000.

Aquí la teniu:



diumenge, 14 de novembre de 2021

L' Ària dels dilluns

El passat dimarts, gràcies a l’amable invitació de l’amic Jaume G. vaig poder assistir al recital del reconegut tenor Ian Bostridge que va interpretar a l’Auditori el Winterreise de Schubert, una obra de la qual n’és un reconegut especialista.

L’escoltarem avui en una de les peces d’aquestes meravelloses cançons d’hivern.


divendres, 12 de novembre de 2021

PROVA I ERROR: Els 3.000

PROVA I ERROR va néixer la tardor del 2008, després de la meva jubilació; ara farà ja doncs tretze anys i aquests dies celebrem que des de llavors hi hem publicat 3.000 posts, que aviat està dit!

A l’inici, el Blog va ser un instrument per comunicar-me amb amics i coneguts i mantenir-me actiu després d’abandonar les ocupacions  professionals.

Vaig aprendre a treballar en un mitjà de comunicació digital i poc a poc vaig anar enredant familiars i alguns amics perquè col·laboressin a enriquir els continguts del Blog. Primer la Clara i en Pau i poc a poc gràcies a un reguitzell de col·laboradors vàrem anar creant diverses seccions: reportatges fotogràfics, gastronomia, crítica literària i de cinema, poesia, dibuix, opinió, música i dansa etc, etc.

Potser el més persistent és el de l’Ària dels dilluns on cada setmana, sense faltar-ne ni una, hem penjat una ària o peça d’òpera, cant o dansa.

Actualment som una dotzena de col·laboradors, més o menys actius, i entre tots hem fet una Blog generalista de divulgació cultural.

Com sabeu els que llegiu el Blog, cada diumenge al vespre enviem una Neswsletter, una nota segons la moderna terminologia anglosaxona, en la que informem de les novetats publicades al llarg de la setmana.

Avui ens llegeixen de l’ordre d’uns tres cents lectors setmanals, que tenint en compte que no tothom entra al Blog cada setmana ens fa estimar que segueixen el Blog al voltant d’unes quatre centes persones. Com a tothom que elabora un producte cultural ens agradaria augmentar una mica la difusió i la participació dels lectors. Per això aquests tenen la possibilitat de fer Comentaris als posts i també la Secció El Post del Lector on poden escriure el text  que desitgin. D’altra banda, si teniu amics o coneguts a qui penseu poden interessar els nostres continguts els podeu invitar a seguir-nos a l’adreça de PROVA I ERROR   http://josepmcp.blogspot.com/
I també, si ens faciliteu la seva adreça de correu, els podem subscriure a la Newsletter.

Amb motiu d’aquests 3.000 posts proposem als nostres lectors que si els ve de gust ens escriguin un breu text comentant les seves impressions del Blog, què creuen que podríem millorar o què hi troben a faltar. Per fer-nos arribar els vostres comentaris podeu fer-ho enviant un correu a l’adreça del blog:  elblogprovaierror@gmail.com

Aquells que ho feu indiqueu la vostra adreça de correu postal perquè rebreu un exemplar del divertit Menu gastrocutural que han preparat la nostra il·lustradora i la crítica gastronòmica i que podeu veure en format digital en aquestes pàgines.

Aquest dies anireu trobant algunes de les sorpreses que hem anat preparant per la celebració. Estigueu atents i moltes gràcies per ser uns fidels lectors.

Clickeu a sobre per veure el Menu complet


dijous, 11 de novembre de 2021

"La España Oculta" de Cristina Garcia Rodero a Mataró


La Cristina Garcia Rodero és, sens dubte, una de les més grans fotògrafes espanyoles. Les seva obra, molt centrada en les festes i tradicions populars a l'Espanya dels anys setanta, té un valor artístic i alhora etnogràfic incalculable.

Ara, a l'espai Gaudi de Mataró es presenta una exposició magnífica que si passeua a prop de la ciutat del Maresme paga la pena visitar. Estarà oberta fins el 16 de gener.

Aquí teniu la crònica que he publicat al NÚVOL sobre l'exposició i la fotògrafa.


dimecres, 10 de novembre de 2021

Dos homes insensibles i una dona empàtica


David Trueba i Carlos Bardem tenen algunes coses en comú. Pertanyen a nissagues artístiques, són persones progressistes i, després d'haver assolit el reconeixement per les seves aportacions al món del cinema, han triomfat també com a novel.listes. Cap lector d'aquest post s'haurà sorprès pel que fa al germà de Fernando Trueba, de qui ja coneixem les grans pel.lícules que ha guionitzat o dirigit i els llibres que li han generat un públic ample i fidel i han rebut premis del mateix nivell que el dels seus films.  Ara, amb 'Queridos niños' (Anagrama), David Trueba assoleix una obra ambiciosa on un escriptor contractat per una candidata a governar Espanya des d'un partit corrupte es dedica, des de l'autocar de campanya, a reflexionar sobre la política, els aparells partidaris, els grups de pressió, els mitjans, els missatges i el paper de les xarxes, participant activament en la manipulació no sols dels electors sinó també dels polítics. El paisatge que ens queda resulta tan ombrívol com la personalitat viscosa, amoral i insensible del protagonista, en qui s'obre una escletxa que paga la pena intentar comprendre.

 Potser sorprén més a la majoria dels lectors d'aquest blog la referència a l'actor Carlos Bardem, fill de Pilar, nebot de José Antonio i germà de Javier. Doncs bé, a mi també m'ha sorprès la qualitat de la seva cinquena novel.la, 'El asesino inconfomista' (Plaza y Janés), tot i que anteriors llibres ja havien estar premiats. Ens trobem ara amb una novel.la negra protagonitzada per un assassí a sou. En paral.lel a l'evolució dels seus crims, anem coneixent tant la seva història personal com les seves teories per justificar els seus actes. L'assassí té en l'amor per l'actriu amb la que conviu i l'amistat  de qui contracta els seus crims els seus únics punts de socialització amb elements d'humanitat i ambdós nexes amenacen amb venir-se avall.

 Aquests dos homes brutals i insensibles són compensats per la dona narradora d'un nou llibre meravellòs de la nord-americana Sigrid Nunez. 'Cuál es tu tormento' (Anagrama) pren el seu títol d'una cita de la Simone Weil segons la qual per estimar plenament cal ser capaç de preguntar: 'Quel est ton tourment?'. Una dona visita a l'hospital a una amiga de joventut amb un càncer que no evoluciona bé. Acceptarà acompanyar-la fins al final i en el camí  recollirà multitud de records, anècdotes i històries amb una sensibilitat extraordinària expressada amb concissió narrativa i un sentit de l'humor que allunya el text de la sensibleria cursi habitual en històries relacionades amb la mort.



dimarts, 9 de novembre de 2021

Coses que no entenc ( o sí ) LXVII

. Que el Tribunal Constitucional pugui anular una rebaixa del IRPF a les rentes més baixes - inferiors a 12.451 euros -  decretada pel Govern de la Generalitat i que afectava a uns 200.000 contribuents i que es concretava amb l’elevació del mínim exempt de 5.500  a 6.105 euros.

. Que, en canvi, al Comunitat de Madrid pugui  rebaixar impunement tot tipus d’imposts a les rendes i patrimonis més alts per convertir-se amb una mena de paradís fiscal.

. Que per viatjar a París en avió s’exigeixin tota mena de controls i en canvi per fer-ho en tren no demanin cap paper, ni certificat de vacunació o prova d’antígens.

. Que hagi calgut esperar la publicació de l’estudi sobre l’ús del català quan, com diu una bona amiga, només calia passejar pels carrers i escoltar com parlava la gent per adornar-se’n ja fa molt de temps.

. Que amb l’ínfim nivell polític i personal que tenen els líders del PP, les seves  batalles internes i la immensa corrupció més que provada del partit i tota la seves organitzacions el PP segueixi tenint encara fora de Catalunya unes expectatives de vot tan altes.

. Que els barcelonistes esperin encara el miracle de Xavi al front del Club en fallida econòmica i esportiva i alhora que aquest, coneixent el club, hagi tingut el valor de posar-se al front d’un equip presidit per en Laporta.

. Que hagin aparegut aquests anomenats supermercats fantasmes que prometen servir les  comandes en un màxim de 10 minuts a base de fer córrer com a possessos els empleats del magatzem i els riders que porten els productes circulant frenètics pels carrers amb bicicletes i motos.

. Que hi hagi tants clients inconscients  que comprin en aquests comerços sense cap necessitat i sense considerar la seva contribució a noves formes d’explotació dels seus treballadors.

. Que un cop més en els darrers anys - 2013-2019 - a Catalunya els Governs central i autonòmic no hagin executat les inversions previstes en els pressupostos (Espanya el 66 % i Catalunya el 80 % ) posant de manifest una brutal manca de capacitat de gestió en l’execució de les obres.


diumenge, 7 de novembre de 2021

L'Ària dels dilluns

Aneu-vos preparant, lectors del Blog, perquè falten ja pocs dies perquè publiquem el que serà el Post número 3.000 de PROVA I ERROR i tenim preparades moltes sorpreses per celebrar-ho com cal.

Avui comencem a fer-ho amb un cor operístic dedicat al brindis, “ Viva el vino spumeggiante “ de Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni. L’intrerpreta Jonas Kaufmann, un dels millors tenors dels darrers anys.  



divendres, 5 de novembre de 2021

Directors d'orquestra, II : Leonard Bernstein


Nascut a Lawrence, Massachusets (1918 - Nova York 1990) Leonard Bernstein fou un músic total: compositor, director, pianista, divulgador i pedagog.

Malgrat l’oposició del seu pare, aviat va començar a estudiar el piano, d’amagat de la família ja que no van voler pagar-li les classes. El món de la música i de la cultura americana haurien perdut un músic imprescindible si hagués obeït a son pare.

El novembre de 1943 va substituir a Bruno Walter degut a una  sobtada malaltia d’aquest, cosa que li va suposar un notable èxit. L’any 58 va ser nomenat director de l’Orquestra Filharmònica de Nova York fins el 1969.

Va fer una tasca molt intensa per a fer arribar la música a la joventut a través de molts concerts educatius amb la seva orquestra. Va produir a través de la televisió molts programes divulgatius de tot tipus de música, incloent-hi el jazz, gènere que va influenciar molt en les seves obres, especialment en els seus popularíssims musicals (West Side Story, Candide, Wonderful Town, Mass , etc)  Els enregistraments de l’obra de Gustav  Mahler, compositor i director com ell, són un referent per als afeccionats i audiòfils.

El dia de Nadal de 1989, va dirigir la Simfonia núm. 9 de Beethoven al Schauspielhaus de Berlín Est, en commemoració de la caiguda del mur de Berlín. El concert va ser retransmès a més de vint països, amb una audiència estimada de 100 milions de persones. Per a l'ocasió, Bernstein va fer un canvi en el Cant de joia de Friedrich Schiller, substituint la paraula "joia" (Freude) per "llibertat" (Freiheit). "Estic segur de que Beethoven ens ho hauria autoritzat", va comentar Bernstein. Va fer l’últim concert l’agost del 1990 durant el qual va patir un atac de tos que gairebé el suspèn. Fumador empedreït i gran bevedor de whisky va morir per emfisema pulmonar el 1990.

La seva trajectòria és immensa, no hi cap en aquest resum d’un artista de tanta rellevància al segle XX. Cal escoltar i veure els documents que tenim a internet per fer-se càrrec de qui va ser.

Us proposo que escolteu especialment la seva composició MASSA Theatre Piece for Singers, Players and Dancers. que li va ser encarregada per Jaqueline Kennedy per inaugurar el  Kennedy Center de Washinton l’any 1971. Obra de gran complexitat i potser, la primera que barreja un mestissatge de jazz, rock, teatre musical, coral i una orquestra i cors descomunals. Personalment tinc el privilegi d’haver-hi intervingut en la interpretació que es va fer a l’Auditori de Barcelona en la celebració del centenari del seu naixement. La podeu veure íntegra, subtitulada i amb una  molt interessant la introducció sobre la vida de Bernstein que va emetre TV3 i que trobareu en aquests enllaç.

Nosaltres us oferim un fragment en el que el veiem dirigint ell mateix l’obertura de Candide.


dijous, 4 de novembre de 2021

El noi d’Alcoi


A Barcelona hi podeu trobar un bon nombre d’establiments especialitzats en arrossos, alguns d’ells molt coneguts, l’Elche, el Cruix, l’Arrossaria de Xàtiva o el Set Portes, en són alguns d’ells, però fins ara, desconeixia aquest petit i agradable local situat a Sarrià, prop del metro de Tres Torres.

El xef és l’Oscar Juan, un alcoià que ens ofereix cuina tradicional sense sorpreses però amb una bona elaboració. A la seva carta hi trobareu quinze varietats d’arrossos i tres de fideuàs, i pels que no vulguin regalar-se amb les paelles, els melosos, els caldosos, o els socarrats, hi teniu set opcions de plats de peix i un parell de carn. Un bon nombre d’aquests plats els podeu trobar en el seu menú de migdia. El preu és ajustat (sempre em sorprenc de trobar que la zona alta de Barcelona no és pas més cara que la resta de la ciutat, fins i tot al contrari), també el dels vins, per cert, el blanc “Lo noi del saxo” un terra alta, que també ja havia provat en la seva versió en negre, està espectacular.

Després d’un parell d’anys a Sarrià, el juliol de 2020 va obrir una altra arrossaria, amb el mateix nom, a Sitges, senyal que la bona feina dona el seu profit. Tant a un com a l’altre local podeu demanar els arrossos i les fideuàs per emportar amb un mínim de dues persones per ració.

Carrer Castellnou, 37, 08017 Barcelona, tel. 932053033
Carrer de Sant Bartomeu, 5, 08870 Sitges, tel. 938946682


dimecres, 3 de novembre de 2021

Paraula encesa


Avui escoltem novament l'Imma que ens recita un poema de Constantino Kavafis. Potser una mica crepuscular però d'una gran força.





dilluns, 1 de novembre de 2021

Tots Sants al Poble Nou

Avui, dia de Tots Sants i de visites als cementiris és un bon moment per fer un tomb pel cementiri del Poble Nou - conegut també com vell o de l’Est - el més antic de Barcelona. Va ser inaugurat el 1775 amb la intenció d’acabar amb els enterraments als recintes parroquials,  focus de moltes epidèmies. Va ser destruït el 1808  durant la guerra del francès i malgrat que sembla que als barcelonins no els agradaven els enterraments lluny de les esglésies el creixement demogràfic de la ciutat va fer que el 1819 es reobrís el cementiri construït aquesta vegada seguit un estil neoclàssic. Després ha sigut objecte de diverses ampliacions fins que va ser substituït com a principal cementiri de la ciutat pel de Montjuich, a partir de 1883.

Clickeu a sobre per veure totes les imatges



diumenge, 31 d’octubre de 2021

L' Ària dels dilluns

Avui presentem una soprano coloratura jove que està començant una carrera que promet. Es diu Serena Saenz i ja ha guanyat nombrosos concursos i premis de cant. Va començar cantant al cor de l’Orfeó Català i al Cor jove del Palau de la Música i es va formar al Conservatori del Liceu. Té només 25 anys i actualment forma part de l’Òpera Studio de la Staatsoper de Berlin. Té també una formació en ballet i dansa conteporània.

Avui la veurem interpretant com a cantant, i també dansant, el paper de la nina a l’ària “Les oiseax dans la Charnille” de Els Contes de Hoffman.



divendres, 29 d’octubre de 2021

Coses que no entenc LXVI (o sí)

. Que el Tribunal Constitucional, constituït per juristes sense la més mínima formació mèdica, pugui impunement jutjar il·legal, segons reclama la demanda de VOX,  els Estats d’alarma declarats pel Govern en la seva lluita contar la pandèmia.

. Que jutges i inspectors del Banc d’Espanya cobrin en negre als opositors a les seves institucions com a preparadors de les oposicions.

. Que encara no hagi vist cap explicació convincent del mètode de càlcul marginal del preu de l’energia pel qual aquest es fixa per totes les diferents fonts de producció  al preu de la més cara.

. Que després de tant embolic per la renovació del TC encara els vocals dels partits de la dreta segueixin tenint majoria.

. Que el desè aniversari del final de la lluita armada d’ETA, que hauria de ser motiu de satisfacció, es pugui utilitzar de forma tan espúria com a arma llancívola contra el Govern.

. Que un ex president del Govern socialista pugui fer una defensa tan barroera del corrupte Rei emèrit mantenint el “sagrat” principi de la presumpció d’innocència.

. Que després de lamentar la paralització de l’economia deguda a la pandèmia ara resulti que quan les coses milloren sanitàriament i l’economia es pot recuperar entrem en una nova crisi de manca de productes i inflació.

. Que sota les constants e indiscriminades amenaces de recórrer al TC qualsevol llei o mesura del Govern l’oposició aconsegueixi impedir la normal acció legislativa.


dijous, 28 d’octubre de 2021

Paolo Gasparini a la MAPFRE

El Fundació MAPFRE presenta a la seu de KBr, al peu de la seva torre a la Vila Olímpica, una exposició del fotògraf italo-veneçolà, Paolo Gasparini, molt interessant.

Aquí trobareu una àmplia crònica escrita pel NÚVOL.



dimecres, 27 d’octubre de 2021

El preu de l'electricitat i la geopolítica


Els consumidors estem patint en els darrers mesos una escalada del preu de la electricitat que incrementa significativament limport de la factura de la llum, especialment  als milions de persones acollides a la tarifa regulada. Aquesta situació es deguda en gran part a dos factors, la pujada del preu del gas i el procediment de formació dels preus de la electricitat en el sistema elèctric espanyol.

El primer que cal tenir clar es que la majoria de la electricitat a Espanya s`obté cremant gas i per tan si el preu del gas puja, el cost de produir electricitat també ho fa. El gas que consumin procedeix bàsicament de dues fons, Europa i Algèria. Europa, qui ho havia de dir, és energèticament depenent de Rússia i a Rússia mana el Sr. Putin, que es comporta com un perfecte oligopolista. Quan li convé, com ara, restringeix el subministrament, aconsegueix que el preu pugi i obté els mateixos ingressos. Quan Alemanya, el principal client europeu, protesta li diu que acceleri la posta en marxa del gasoducte del Bàltic que s`està acabant de construir i que li permetrà reduir el gas que passa pel de Ucraïna, país amb el que no té precisament molt bones relacions. Com podeu veure, tot un tema geopolític.

L`altre tema geopolític és Algèria que subministra quasi la meitat del consum de gas espanyol a través de dos gasoductes, un que va directe a la costa espanyola i un altre que passant pel Marroc aprovisiona també a Portugal. Ara resulta que Algèria i el Marroc estan enfadats; Algèria s`ha proposat reduir el subministrament a través del Marroc i això afecta directament a Espanya fins el punt de que el ministre espanyol d`assumptes exteriors ha hagut d`anar precipitadament a Alger a obtenir garanties de subministrament.

El preu de la electricitat en el sistema elèctric espanyol es forma d`una manera que per explicar-ho en poques paraules consisteix en que la electricitat més cara de produir, que és precisament la que s´obté cremant gas, determina el preu de tota la que es  posa a disposició del consumidor a través de la xarxa.  El govern espanyol ha intentat compensar l`increment del preu, reduint els impostos que  graven la producció, però com podeu suposar això no ha estat suficient. També ha intentat reduir els beneficis extraordinaris que obtenen els que produeixen energies barates, com la hidroelèctrica o les renovables, (els anomenats windfall profits), més aviat amb poc èxit, doncs al final es probable que es facin excepcions en el cas de que els beneficiaris estiguin disposats a fer contractes a preus “raonables” i a llarg termini amb els grans consumidors industrials. Falta saber que significa “preus raonables“.

Una altra mesura que ha pres el govern espanyol, aquesta en la bona direcció, és intentar convèncer als socis comunitaris de la necessitat de fer compres conjuntes de gas. Però malauradament, com tots sabem, a la Unió Europea posar a la gent d`acord en alguna cosa no es una tasca senzilla i requereix inevitablement molt de temps.

Que passarà el propers mesos ? Segons el Sr. Sánchez la factura de electricitat que en el total de l`any pagaran els consumidors serà pràcticament igual a la del 2008. Sembla difícil. Com algú ha dit, en pla de broma, per a que això es compleixi faria falta que els propers mesos, en lloc de pagar per la electricitat, cobréssim. En qualsevol cas, el més probable  sembla ser que els preus segueixin  alts durant un temps i que es moderin, a mesura que baixi al preu del gas a Europa com a resultat de la regularització dels subministraments  per part de Rússia i sobretot de la reducció del consum passat l`hivern.  

Josep Molins Codina

dimarts, 26 d’octubre de 2021

Descripció d'un paisatge


La Sala Beckett dedica aquesta temporada a la memòria de Josep Maria Benet i Jornet que va morir l’abril del 2020.

S’està representant actualment, fins a finals de mes, una de les primeres obres del dramaturg: “Descripció d’un paisatge”, dirigida per Toni Casares, responsable de la Sala Beckett i el seu Obrador Internacional de Dramatúrgia.

La vàrem veure fa poc i ens va agradar molt. L’obra, escrita al final de la dècada dels setanta del segle passat és una veritable tragèdia, inspirada en un relat d'Eurípides. L’acció es situa en una país mediterrani sota el regnat d’un cruel dictador i els diferents personatges que giren al seu votant i reflexiona sobre el difícil equilibri entre el compromís polític i les pors, les il·lusions o els interessos personals.

La posta en escena, l’escenografia, el moviment dels actors  i la il·luminació són magnífics i contribueixen a potenciar el text de Benet i Jornet. Per completar-ho les interpretacions són  molt bones i entre elles destaca especialment el paperàs de Carles Martinez.

La podeu veure encara fins el 30 d’octubre.

diumenge, 24 d’octubre de 2021

L' Ària dels dilluns. Edita Gruberova : In Memoriam


Malauradament hem de lamentar el traspàs d’una de les millors sopranos lleugeres de la història. Estic parlant d’Edita Gruberova, que ha mort segons sembla d’un desafortunat accident domèstic als 74 anys. Havia estat actuant fins fa només un parell d’anys després d’una llarguíssima carrera de més de quaranta.

Tenia un extraordinari registre de soprano coloratura i va ser una gran especialista de les òperes de Mozart, Donizetti i Bellini. La vaig veure actuar vàries vegades al Liceu on va cantar en tretze ocasions. El públic l’adorava i vaig ser testimoni més d’una vegada dels llarguíssims aplaudiments dels seus fans que duraven més de deu minuts.

Avui la podrem escoltar en dues magistrals interpretacions que permetran valorar les seves capacitats tant vocals com interpretatives.

D’una banda l’ària “Quel sangre versato” de l’Òpera Roberto Devereux de Donizetti  i de l’altra “E strano, Follie” de La Traviata de Verdi. És una sessió doble que Gruberova mereix!





divendres, 22 d’octubre de 2021

Georges Brassens


Avui Georges Brassens faria 100 anys i amb aquest post li volem retre un petit homenatge.

Vaig ser, i soc encara, un fan de Brassens que amb la seva personalitat i les seves cançons em va acompanyar moltes estones en la meva joventut. Recordo ara que un dels regals que algú ens va fer quan ens vàrem casar va ser la col·lecció completa de la seva discografia en discs de vinil, que encara conservo malgrat tenir també la posterior edició que es va fer en CD.

També amb vé a la memòria la visita al cementiri de Sete on està enterrat en una humil tomba sota els seus estimats “pins parasol ou il passe sa mort en vacances”.

Per això l’escoltarem precisament la "Supplique pour être enterré a la plage de Sète",  una de les seves cançons més emblemàtiques.