La gastronomia georgiana

Aquest any aprofitant que finalment he pogut viatjar amb calma i fora del mes d’agost, he fet una estada llarga a Tbilisi, capital de Geòrgia. Una de les raons per triar aquesta ciutat fou que, casualment, vaig visitar un restaurant georgià a la ciutat de Girona i la cuinera em va parlar amb entusiasme de la riquesa gastronòmica del seu país.

Ara, després d’un mes de gaudir-ne, us puc dir que conserva plats molt genuïns de la zona i l’abundància agrícola del país fa que no els calgui utilitzar productes vinguts de lluny.

He anat per feina i he preguntat a la IA que la fa especial i m’ha donat aquesta llista de raons que he pogut verificar personalment.

Diversitat de Sabors: La cuina georgiana combina sabors intensos i variats, des de plats amb moltes herbes fresques fins a combinacions úniques de fruites, verdures i espècies.

Ingredients Naturals i de Qualitat: Utilitza molts ingredients locals i de temporada, com fruits secs, verdures fresques, formatges especials, carn i espècies autòctones.

Tècniques Culinàries Úniques: La cuina georgiana destaca per les seves tècniques tradicionals que donen un toc especial als plats, com la cocció en forn de fang (el tone) o l'ús d'herbes com el khmeli suneli, una mescla d'espècies característica.

Plats Típicament Rics i Nutritius: Alguns plats famosos com el khachapuri (pa farcit de formatge), el khinkali (raviolis de carn) o el pkhali (una mena de paté de verdures i fruits secs) són molt complets i saborosos.

Herència Cultural: La gastronomia georgiana té una llarga història i està profundament arrelada en la seva cultura, al voltant de dinars i festes amb molta presència de vi (Geòrgia és una de les regions més antigues productores de vi).

Hospitalitat: Menjar a Geòrgia no és només menjar, sinó tot un ritual social i cultural amb una gran hospitalitat, cosa que fa que l’experiència gastronòmica sigui única i molt apreciada.

Dono fe dels 4 primers punts. Pel que fa als dos darrers, no hi he estat prou temps per participar en cap Supra, que és el nom que rep el banquet que en festes familiars i socials se celebra amb menjar i vi a dojo, però n’he vist un munt d’exemples immortalitzats pel pintor de més renom del país, en Niko Pirosmani, reviseu la seva producció i ho podreu comprovar.

Pel que fa al vi, poden presumir de 8.000 anys d’història, i de mantenir un procés de fermentació molt especial en àmfores colgades a terra, el que fa que, especialment en el vi negre, es noti un regust de terrissa. Les varietats de raïm i de petites produccions són molt nombroses, potser no arriba a les 25.000, que és el nombre de rius i rierols que han comptabilitzat al país, però de segur que si comptem les vinyes familiars, depassen aquesta xifra de llarg. Us animo a viatjar-hi i a comprovar-ho.

Proverbis llatins Proverbia II

Aquesta és la segona entrega dels proverbis llatins.

Aquí els teniu:

   In dubio pro reo. 
    En càs de dubte a favor del reu

    Stultorum numerus infinitus est. 
    El nombre d'enzes és infinit.

    Nulla dies sine linea. 
    Cap dia sense una línia.

    De mortuis nihil nisi bonum. 
    No diguis res dels morts que no sigui bo.

    Ars longa vita brevis. 
    El coneixement és llarg i la vida curta.

Estadis i cridòries

 Suscric absolutament aquest acudit tan profond del mestre 

El problema de l'habitatge i Sant Cugat

Manifest per a una actuació municipal decidida enfront del problema de l’habitatge

Els nostres municipis registren rècords en l’encariment de l’habitatge que en dificulta l’accés de moltes persones i famílies que no poden pagar-lo, o que fer-ho suposa una pèrdua greu de la qualitat de vida en aspectes elementals com alimentació, calefacció, cultura, educació i lleure entre altres.

Des de fa temps hi ha un dèficit crònic d’habitatges a preus assequibles, en especial en les zones declarades «zona de mercat residencial tensat», on es regula el preu del lloguer.

Tanmateix, és urgent adoptar altres mesures possibles des de tots els estaments, Parlament, Generalitat i ajuntaments, perquè tenen recursos per canviar les coses si hi ha voluntat política. Per això, cal actuar amb claredat i decisió sobre tots els àmbits possibles:

1.      Actualment, els nous habitatges HPO tenen la qualificació protegida de forma indefinida. Tanmateix, els antics tenen el període de protecció limitat i es podran vendre a preu de mercat passat aquest termini. Els 4 anys vinents 37.000 HPO actuals passaran a preu lliure. Cal modificar les normes perquè es mantingui la protecció per sempre i amb caràcter retroactiu per les que encara no han caducat.

2.  .El 2010 es va aprovar la creació de 35.000 habitatges nous en les anomenades ARES. (Àrees Residencials Estratègiques). Mai s’han desenvolupat, però són vigents.

3.      .Regulant de forma efectiva els lloguers turístics, els temporals i els d’habitacions.

4.      .Facilitant que locals en desús puguin ser habitatges si compleixen condicions d’habitabilitat.

5.   Promovent que terrenys qualificats d’equipaments sense us esdevinguin dotacionals per a gent gran, joves o famílies vulnerables.

6.    -Permeten l’ús bifamiliar o plurifamiliar limitat i amb condicions en teixits unifamiliars de baixa densitat, tot mantenint la tipologia de les edificacions.

7.     Impulsant el desenvolupament des de la iniciativa pública sectors pendents com Ca N’Ametller a Sant Cugat, entre la B-30, la carretera de Rubí i l’Hospital General.

Aquest gran sector de Ca N’Ametller reuneix les condicions perquè es desenvolupi per iniciativa pública municipal i es gestioni de manera que el sòl pugui ser adquirit per l’Ajuntament al valor actual de sòl rústec, i que les plusvàlues de l’actuació es quedin al municipi. Aquesta forma de compra mitjançant expropiació a preu just, és una de les formes de gestió urbanística previstes des de 1956 per la Llei d’urbanisme.

La seva viabilitat econòmica està garantida, perquè si amb la iniciativa privada es paguen les inversions, surten els números i els privats obtenen benefici, si la iniciativa és pública els beneficis es queden per l’Ajuntament.

Es demana a totes les administracions que actuïn i a l’Ajuntament de Sant Cugat que la modificació del Pla General Metropolità (PGM) en l’àmbit de Can Ametller fixi l’expropiació com a sistema d’actuació.

Sant Cugat, juny de 2026

Joan Barba Encarnación, arquitecte urbanista.

L' Ària dels dilluns

Recentment he escoltat un parell de vegdes un tenor mallorquí que no coneixia i trobo que té una molt bona veu: en Antoni Literas. No he trobat encara gaires vídeos seus a you tube però, encara que l'enregistrament no es gaire bo, us proposo que escolteu com a mostra el "Nessun dorma" del Turandot.

Una missa i dos fars a la Sagrada Família.

Una sèrie de sincronies i la bonhomia d’un amic van fer que fos invitat a la missa papal de la Sagrada Família. Semblava que passessin llista, ja que allò que vagament entenem per “societat civil” s’hi va congregar, independentment de les creences com marquen els cànons de la postmodernitat.

Feta aquesta constatació sociològica, allò realment remarcable va ser la solemnitat litúrgica, perfectament harmonitzada amb la monumentalitat del lloc, l’objectiu de la celebració i la categoria del Sant Pare.

En efecte, va ser un embadaliment sentir i anar descobrint el fris de cantaires que omplia el cor i les galeries laterals i absidals de la basílica mentre entonaven fragments de la Missa d’Angelis. Impressionava contemplar l’entrada i col·locació d’aquella multitud de bisbes, que per moments semblava interminable, vinguts de tota la Mediterrània, abillats tots iguals i coronats per unes superbes mitres, talment peixos de boca oberta apuntant al cel. Neguitejava la curiositat per veure de tan a prop  l’entrada del Papa, acompanyat dels concelebrants, pel passadís central de la basílica des de l’entrada principal fins l’altar. Quan l’ofici va començar, el primer que em vingué al cap fou la certesa de què l’Església catòlica, apostòlica i romana ha estat massa reservada en l’exercici litúrgic solemne i ha menystingut la potència del seu impacte perquè allò no hi ha cap òpera que ho pugui igualar.

Per poc que et deixessis emportar, el ritual et transportava a una altra dimensió. Tot tenia l’aura de la perfecció: l’elecció de l’orquestra del Liceu i de Josep Pons, el seu director; la selecció de les corals lluint una sincronització miraculosa; l’organista titular, Joan de la Rubia, que les acompanyava, i Marta Mathéu, la soprano solista. I tot al servei de la Missa d’Angelis i algunes altres peces de Millet, Gounod o Elgar. La Missa dels Àngels, composta entre els segles XII i XV en llocs i èpoques diferents va ser unificada i publicada a començaments del segle XX pels els monjos de l’Abadia de Solesmes, la qual cosa va fer que Pius X, que volia que es cantés a les esglésies, ordenés a totes les parròquies del món que l’aprenguessin perquè la considerava la més adient per ser cantada pel poble a Roma i a tot arreu.

Tanmateix i malgrat l’alta probabilitat d’haver-la sentit de petit, he de confessar que no la vaig reconèixer pas quan els cants i el so de l’orgue tan sublims van omplir aquell impressionant espai dotat d’una acústica meravellosa. Sostinc que l’acústica és la prova del nou de l’arquitectura de la Sagrada Família.  Se’m fa estrany que en les polèmiques, que ara semblen apaivagar-se però que han estat molt enceses durant anys, no s`hagi donat la consideració que mereix l’acústica a l’hora de jutjar l’arquitectura sagrada. .

L’arquitectura, però, va estar molt present aquella tarda memorable en la litúrgia de la paraula tant als texts que es van llegir com a l’homilia del Papa. Així, la primera lectura, treta del llibre de Samuel, feia referència al passatge on el rei David es disposava a fer un temple de pedra per a Déu i Aquest li va dir amb divinal ironia i per boca del profeta Natan: “Tu vas a construir una casa perquè hi visqui jo?”. D’aquesta manera, Déu capgirava la intenció de David, tot recordant-li que és Ell qui basteix la “casa” per a la humanitat i no al revés.

Seguint aquest fil, Lleó XIV va recordar que allò més important no són els edificis materials, sinó el lloc que Déu ens ofereix en el seu cor. Això no obstant, no va deixar de magnificar el treball de ”l’arquitecte ardent de fe”, el geni del qual permet en grau altíssim que l’art i la bellesa siguin essent vies prodigioses per transmetre l’Evangeli i els misteris de la vida de Jesús com succeeix a “la catequesi de pedra, llum i color”, va dir,  que és la Sagrada Família. Finalment, l’home que s’ha erigit ell mateix com un far en un mon convuls, covard i desorientat va definir la Torre de Jesús com “un far obert a la Mediterrània”. La imatge és bella però potser es queda curta veient com atrau a gent de tot arreu. Altra cosa és que la gent es deixi orientar.

Malgrat la presència de les autoritats civils, incloses les de més alt rang, l’acte va ser estrictament religiós, raó per la qual el Cant del Virolai per part de l’Escolania de Montserrat, veritable himne espiritual dels catalans, em va semblar la cloenda perfecte. L’encesa, a l’exterior, la va veure tothom i no tinc res a afegir.

El Vídeo complert dels 4000 Posts

La trobada per celebrar el post 4000 va ser realment un acte entranyable per tots els col·laboradors i lectors del Bloc que va hi varen poder assistir 

L'organització de l'Espai Línia acostuma a enregistrar amb vídeo els esdevenimenst que s'hi celebren. I així ho va fer en el nostre cas i ens ofereix generosament l'enregistrament que han pujat a You tube.

De manera que aquells que hi varen participar el poden rcordar i els que no hi varen poder assistir tenen encara la possibilitat de veure'l encara que sigui en diferit.

Gràcies a tots.

Clickeu a sobre per obrir el vídeo

Material sensible a la Casa Elizalde

La Casa Elizalde presenta, fins el 13 de juliol, la singular exposició  «Material sensible», que mostra les obres resultants d’un taller participatiu de fotografia organitzat per la Fundació Photographic Social Vision en col·laboració amb la Fundació Vicki Bernadet, que es dedica a l’atenció integral i la prevenció de l’abús sexual infantil i la sensibilització sobre aquesta realitat.

Al llarg de sis mesos vuit dones participen en unes sessions amb l'objectiu de superar els traumes soferts

en la seva infància i aquí presenten els seus treballs fotogràfics i els seus escrits.
 
Aquí teniu la crònica quevaig escriure pel NÚVOL

Amor d'anada i tornada

Poc abans de morir, Paul Auster va publicar un llibre, Baumgartner, que vaig recomanar en aquest blog i que tenia com a protagonista a un vidu. A molts ens va semblar un llegat lluminós per qui poc després seria la seva vídua, la gran Siri Hustvedt. Ara ella ens obsequia amb  ‘Històries de fantasmes’ (Edicions 62 i Seix Barral), on repassa els 43 anys que varen compartir, amb les seves il·lusions, les seves penes i la seva diversió. M’ha commogut. Molt. I veig el conjunt com un díptic format per un llibre de ficció i un altre de no ficció i un homenatge a la vida i a l’amor.

A l’igual que Hustvedt, Mercè Ibarz troba en la seva viudetat i en la no ficció l’impuls i el mètode per bastir ‘Una noia a la ciutat’ (Anagrama), on veiem com a començaments dels 70 ella arriba des de Saidí a una Barcelona fosca on coneix l’amor, el mar, la militància i la vida a un reguitzell de pisos i barris. I sí, també aquest  llibre m’ha commogut.

La professora albanesa Lea Ypi, que ens havia sorprès amb ‘Lliure’, repeteix ara amb ‘Indignitat’ (Anagrama en català i castellà). Salta així del Relay autobiogràfic que explicava la història recent del seu país a la investigació sobre les vides de la seva àvia i molts altres avantpassats, travessades per la convulsa  història dels Balcans. Potser Ypi no l’encerta en la ficcionalització dels diàlegs i les trames, però continua sent un molt bon llibre.

Amb ‘Els erms’, la Carlota Gurt ha guanyat el darrer Premi Anagrama. Emmarcades al pantà de Sau, en temps de Nadal i enmig de la sequera, hi trobem l’entrecreuament de dos personatges absolutament diferents però que tenen en comú trobar-se en crisi i haver de prendre decisions radicals.

Fa anys que Bernardo Atxaga va dir que deixava d’escriure novel·les, però sembla que no ho pot evitar. A ‘Golondrinas’ (Alfaguara), ens barreja amb to de faula tres històries distanciades en mig segle (del 1992 al 2042) narrades per àngels caiguts i amb el llegendari boxejador Urtain com un dels seus protagonistes.

L' Ària dels dilluns

Continuem amb la festa de celebració del Post 4000. Un dels moments mes brillants de la vetllada va ser la interpretació de diverses àries a càrrec de la soprano Clara  Jorba. 

Avui podeu escoltar una de les àries que va interpretar que varen fer les delícies dels que l'escoltaven: "Quando me'n vo soletta" de La Boheme de Puccini

La visita del Papa per J.José Millás

La Clara m'ha informat que en Juan José Millás ha publicat a El Pais aquest magistral article sobre la visita del Papa que no em puc resistir de publicar.

Un origen divino

¿Nos encontramos ante el primer papa algorítmico de la historia? Quizá sí, si atendemos a su capacidad para producir un grado de satisfacción trasversal desconocido hasta el momento. Los conservadores perciben en él señales de continuidad. Los progresistas, matices revolucionarios. Los jóvenes lo hallan cercano. Los mayores, sensato. Los creyentes se sienten ratificados en su fe, y a los ateos les parece un hombre razonable y hasta maravilloso, da gusto verle bendecir ambulancias. Como los algoritmos, León XIV es un espejo que devuelve una imagen mejorada a quien se busca en él. Abres una red social y enseguida tienes la impresión de que el mundo piensa igual que tú. Pues eso, que el algoritmo nos sirve una realidad a medida. León XIV habla de forma que cada cual escucha la música que le conviene.

ChatGPT posee una habilidad semejante. Millones de personas diferentes conversan a diario con esta IA y a todas proporciona el consuelo de ser entendidas. El mérito de una inteligencia artificial consiste en ofrecer a cada usuario lo que espera encontrar minimizando el ruido provocado por los motores de esa prestación. Hay algo inquietante en esta capacidad para agradar a todos, porque los seres humanos estamos acostumbrados a que la realidad nos contradiga. De hecho, a veces, confiamos más en quien nos incomoda que en quien nos halaga. Pero cuando alguien satisface simultáneamente a las izquierdas y a las derechas, a los optimistas y a los pesimistas, a los altos y a los bajos, a los jóvenes y a los viejos, cabe preguntarse si estamos ante una persona verdaderamente sabia o ante un espejo muy sofisticado.

Ni idea. Solo sé que, observando estos días a León XIV, tuve la impresión de que el Espíritu Santo había elegido, para ocupar el trono de San Pedro, a la encarnación de un algoritmo. A ver si dejamos de meternos, en fin, con la inteligencia artificial, que, como queda demostrado, es un invento de los dioses.

Els 4000 Posts Crònica

L’Espai Línia, que ens ha ofert generosament sense cost la seva magnífica sala d’actes, pertany a un grup de premsa LÍNIA XARXA d’àmbit metropolità i edita revistes de periodicitat setmanal en edició paper per diverses poblacions metropolitanes i també un seguit de Revistes trimestrals dedicades a diferents temes i àmbits socials.

En la seva pàgina web publica també habitualment informacions dels actes que es celebren en el seu Espai.

Aquí teniu la que va publicar sobre la nostre celebració dels 4000 primers posts de PROVA I ERROR. Els hi donem les gràcies per la seva atenció i professionalitat!

Clicka a sobre de la imatge per veure la publicació.

Vinc de l'hort a la festa

Com molts ja sabeu, el dimarts vàrem celebrar la festa per celebrar amb els col·laboradors i lectors del Blog  la publicació dels primers 4000 posts, En tindreu notícia en els propers dies des d’aquestes pàgines.

Però vull començar per la agradable sorpresa que ens va deparar una fidel lectora i col·laboradora del Blog, la Roser Benet, que de forma totalment inesperada va voler participar activament en l’acte. I a fe que ho va aconseguir amb un gran èxit. Em va oferir un cistell amb unes magnífiques fruites i verdures de la seva terra, l’Empordà, des d’on va venir expressament . Però encara mes important, amb la seva vena literària em va dedicar un magnífic poema que ara mateix podeu llegir.

VINC DE L’HORT

Josep Maria, vinc de l’hort
- no és la primera vegada -
i t’he portat un xic de tot
per celebrar la diada.

Hi ha uns porros de llarg serrell
que no caben al cistell,
albergínies, coliflors,
en tenim moltes al tros.

També et porto alguna poma
de la varietat més bona.
La pera no la toquem,
Déu nos en guard, no fotem!

Els pebrots sí, n’hi ha un parell,
un de verd i un de vermell,
pastanagues, albercocs
molt madurs i ben grocs.

Hi ha tomàquets, cebes tendres,
tot collit d’aquest divendres.
Si et sembla que ja en tens prou
de tanta verdura i fruita,
si a la nevera hi ha un ou
sempre et podràs fer una truita.

Però tinc una idea millor:
que la Lluïsa, gran artista,
te’n pinti un bodegó
per penjar-lo al menjador
i tindràs molt bona vista.

Roser Benet

La Roser i en Josep M.   Foto: Carme Esteve

Proverbis llatins Proverbia I

Sempre m'han agradat els proverbis llatins que en una època haviem batejat com a "Latinajos".

L'altre dia en vaig recuperar una llista que havia recopilat ja fa forces anys i els he tornat a trobar molt interessants. Són, en veritat, una recopilació de saviessa i sentit comú que en aquests temps que estem visquent venen molt bé per no perdre el senderi.

N'he fet una sèrie de posts, cadascun amb un nobre reduït de proverbia per tal que ens permetin reflexionar-hi amb la calma que les seves refleions mereixen. Aquí teniu el primer:

    Verba volant, scripta manent. 
    Les paraules volen, els escrits queden.

    Magna verba, parva facta. 
    Grans paraules, fets pobres.

    Dura lex, sed lex. 
    La llei pot ser dura però és la llei.

    Summus ius, summa iniuria.
     La justícia absoluta por ser una absoluta injustícia

    Lex injusta non sed lex. 
    Una llei injusta no és llei.

L' Ària dels dilluns

El proper dimarts dia 9, a la nostra Festa de celebració del post 4000, escoltarem algunes àries d'òpera que són, com sabeu, un dels nostres senyals d'identitat. Una d'elles serà el Mio babbino caro de l'òpera Gianni Schicchi de Puccini

No puc evitar fer-vos escotar la meravellosa versió interpretada per la Montserrat Caballé. Penso que no es possible cantar-la millor.

L' Ascensor

 Una interpretació sociològica més de El Roto.

L' ESTUDI DAGUERRE a Sans

Fa uns dies vaig descobrir una peça increïble en la història de la fotografia a casa nostra: La botiga ESTUDI DAGUERRE al carrer de Sans. Malgrat la seva transformació en una botiga convencional, adaptada a les formes actuals de la fotografia, conserva, després de tres generacions tots els elements d'un estudi fotogràfic de la primera meitat del segle XX, Plató, laboratori humit, ampliadores i tota mena d'equipaments d'època. Una veritable joia 

Aquí teniu l'article que vaig escriure sobre aquest petita joia al NÚVOL

Steve McCurry al NÚVOL

El passat 20 de maig vaig penjar un  post amb una seixentena de meravelloses fotografies de Steve McCurry que probablement ja heu vist i si no ho heu fet les podeu recuperar aquí.

Avui, però, vull afegir la crònica de l'exposició  del Palau Martorell que vaig publicar al NÚVOL i que penso que complementa la informació i la biografia del gran fotògraf.

 

L' Ària dels dilluns

Avui escoltareu la veu de la Clara Jorba, la soprano que intervindrà el dia 9 a la festa de PROVA I ERROR.

Interpreta "How beautiful are the feet of them" un breu passatge del Messies de Haendel.

Denassus

De nassos són els plats que ofereix aquest bar gastronòmic del carrer Blai de Barcelona. En Sergi Ruiz i n’Alejo Mailan són dos sommeliers que van voler obrir un local on a ells els agradés anar-hi de clients. El seu nom hem de pensar que ve del fet que ells utilitzen el nas pel seu ofici, a banda de l’expressió catalana per denominar que una cosa és molt bona (tot i l’errada ortogràfica, volguda o no).

L’oferta de vins és important, com era d’esperar, (ens diuen que el 90% dels seus proveïdors són petits elaboradors), mentre que la carta és curta però suculenta i ben pensada. Des de l’inici ofereixen unes croquetes d’ànec Pekin, que són una de les estrelles de la casa per començar amb bon peu. Com a plats més de “fondo” teniu el porquet de Segòvia amb les seves “papas aliñás”, el fricandó de vedella amb bolets, el trinxat de la Cerdanya, o el filet amb foie i ceba. Més lleugers, que són els que vaig tastar jo, un magnífic ceviche de corbina salvatge, un tàrtar de tonyina bluefin o uns porros a la brasa. I si el que voleu és gastar-vos-els i gaudir encara més, tenen uns magnífics talls de vaca vella amb 45 dies de maduració o alguna peça sencera de peix a la brasa.

En definitiva, de segur que trobeu el que us convé, segons el moment del dia.

Carrer Blai, 53
08004 Barcelona
Tel. 933877645
Web. https://www.denassus,com

MOSAICART a Girona

 

Carme Simon i Josep Capdeferro 

a l'entrada de la galeria Foto:AVUI

Des de fa uns mesos Girona compta amb una nova galeria d’Art: MOSAICART. Instal·lada al número  17 del carrer Forca, en ple cor del barri vell de la ciutat. Aquesta galeria és una iniciativa de tres gironins enamorats de l’art, en Josep Capdeferro, la Carme Simon i en Miquel Pujadas, que han decidit establir-se en un espai de reduïdes dimensions però ple d’encant. Després d’uns anys marcats per la desaparició de nombroses galeries aquest incorporació suposa una alenada d’aire frec per el món de l’art a Girona. La seva intenció és la de potenciar fonamentalment els artistes del país que estan mancats d’espais expositius per mostrar i vendre les seves obres. Oberts a diferents expressions artístiques, com la pintura, el dibuix, l’escultura o la fotografia, es plantegen exposicions de mig format on habitualment convisquin les obres de dos o tres artistes que proposin treballs de temes que tinguin unes certes connexions.

Un altre dels seus projectes és el d’exposar obres de petit format que es puguin vendre a preus molt econòmics i apropin l’art a gent jove i de menys capacitat adquisitiva, iniciativa que ja han iniciat.

Actualment i fins a final de maig es presenta Herbarium Glaciale una sèrie de fotografies  de Jordi Puig que congela flors i les fotografia en el seu procés de descongelació obtenint unes imatges de colors i textures insòlits. Pels propers mesos de juliol i agost està programada una exposició del gironí Jordi Amagat i de cara a setembre-octubre una exposició d’escultura de fusta i aiguaforts de Jordi Gich.

Si aneu a Girona doneu un cop d’ull a aquesta galeria, que obre de dimecres a dissabte de 5 a 8, i podreu xerrar una estona amb la seva galerista Carme Simon que sempre està disposada a un comentari de les obres exposades.

La Mediterrània d'Eleonor Boada

L'Eleonor Boada, filla d'en LLuís, bon amic i col·laborador del BLOG, és molt aficionada i amb bon ull per la fotografia; per això hem decidit incorporar-la a PROVAi ERROR, i així ens anem rejovenint.
Aquest es el seu primer treball que ella mateixa introdueix amb un breu text de presentació.

La Mediterrània apareix aquí com un espai compartit al voltant d’un element essencial: l’aigua. Quelcom tan simple com el mar, capaç d’evocar formes de vida, emocions i gestos profundament diversos. La calma i l’agitació, el silenci i el soroll, la llum i l’ombra, l’oci i el descans, la joventut i la vellesa conviuen sobre una mateixa línia de costa. Aquestes imatges mostren el mar com un espai que continua evocant origen, harmonia i bellesa, però que també deixa entreveure la petjada d’un món que l’ocupa, el transforma i, lentament, l’esgota.

Clickeu a sobre per veure la sèrie completa

L' Ària dels dilluns

Avui, anticipant-nos uns dies al brindis que farem 9 de juny a la festa de celebració del Post 4000 del Blog escoltarem un dels cèlebres cors del repertori operístic dedicat al ritual del brindis. 

Es tracta de "Viva il vino spumeggiante" de l'opera Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni.

PARATGES SECRETS

A la petita galeria  CORA EGGER, al carrer de Sant Pere més Alt, 44 es presenta fins el 6 de juny PARATGES SECRETS, una exposició de fotografies de Jaume Buxeda, fotògraf independent que ha treballat per diversos mitjans. Al llarg de més de trenta anys ha sigut professor del Curs de Graduat en Fotografia a l'IEFC. Ha realitzat diferents treballs de fotografia d'autor i ha participat en nombroses exposicions, Les seves fotografies estan a diverses col·leccions privades i a la Col·lecció Nacional de

Fotografia de Catalunya.

Jaume Buxeda             Foto J.M.Cortina

En aquesta mostra s'hi poden veure catorze fotografies analògiques disparades amb una càmera de format 6x6 i positivades digitalment. Formen part d'una sèrie més ampla on el fotògraf retrata diferents espais i objectes que han despertat el seu interes al llarg dels nombrosos viatges que ha fet en la seva recerca.

Per descriure aquest treball de concepció clàssica resulten força útils les pròpies paraules del fotògraf en la seva presentació :

Aquesta proposta fotogràfica parla de llocs que, sense saber-ne el motiu, ens commouen.Usualment edificis religiosos, palaus, audiències, fortificacions antigues, jardins són exemples d'arquitectures i espais expressament dissenyats per a aquesta funció: la d'impressionar a les persones que els visiten.

També trobem llocs que la natura, d'una manera espontània, ha aconseguit exactament el mateix efecte, però suposadament sense cap propòsit. Aquests llocs ens han emocionat i de vegades torbat: paisatges dolços, muntanyes agrestes, cataractes amenaçadores, penya-segats de vertigen.De la mateixa manera que la síndrome de Stendhal torba la ment a través de la bellesa, hi ha determinats paratges que causen emocions trastornant la consciència.

Les fotografies d'aquesta sèrie fan referència a aquestes sensacions enigmàtiques que succeeixen en llocs on la casualitat o la intencionalitat els ha configurat de manera que afecten a les persones que els observen o que deambulen per ells i els fa sentir sense motiu aparent múltiples percepcions. Unes agradables, suaus, delicades, plaents, altres incertes, inquietants, repulsives, torbadores. Tot dependrà de l’entorn observat i de la persona que rep les sensacions del lloc concret.

El to de les imatges en blanc i negre juntament amb el tipus de paper emprat en el copiat mat amb un aspecte vellutat i l'exposició en clau baixa remarcant la foscor, acaben conferint a l'obra un aspecte misteriós que convida l'espectador a descobrir-ne detalls ocults a les fotografies.

I perquè tingueu una aproximació a la fotografia de Jaume Buxeda aquí en teniu una mostra:

Clickeu a sobre de la imatge per veure'n la resta

Steve McCurry

El passat dijous vaig assistir a la roda de premsa de presentació de la nova exposició del Plau Martorell.

Es tracta d'una mostra antològica de Steve McCurry, un dels més destacats fotografs americans del darrer terç del segle XX a qui segur mots coneixeran per alguna de les seves fotografies que s'han convertit en imatges icòniques a nivell mondial.

Com ja explicaré en una propera crònica al NÚVOL l'exposició em va semblar extraordinària i no vaig poder evitar fotografiar amb el meu mòbil algunes de les fotos que ara us ofereixo en un slideshow que he penjat a You tube.

Aquí teniu l'enllaç, amb la recomanació que veieu les imatges en la pantalla de l'ordinador i eviteu la del mòbil-

Godard al Palau de la Virreina: “la fraternitat de les metàfores”

 

Recordo amb claredat la primera lliçó que vaig rebre un cop iniciats els meus estudis d’audiovisuals: “el cinema és un treball molt sacrificat”. Potser per aquest motiu vaig preferir refugiar-me en el terreny de la crítica; per conrear, en un primer moment, una visió admirativa d'aquest ofici, i en segon lloc, una perspectiva crítica, valgui la redundància. La instrucció va venir de part d'un cineasta català -el nom del qual em privaré d'esmenar- que en la seva joventut s'havia nodrit molt de l'obra de Jean-Luc Godard, aquell artista irrepetible que va interrogar l'esperit creatiu i polític del seu temps i va rebutjar les pel·lícules realitzades d’acord amb el sistema d'estudis.

Godard no era pas un detractor del cinema de Hollywood, sinó més aviat un aprenent. Es va formar als anys cinquanta en la crítica de Cahiers, reverenciava als mestres (Hitchcock, Welles, Nicholas Ray, John Ford…) i sabia molt bé, com els seus companys de generació (Rivette, Varda, Truffaut, Belmondo, Seberg...), que per trencar amb unes normes era imprescindible, en primer lloc, interioritzar-les. Així va ser com, just abans de la primavera del 1960, va veure la llum "À Bout de Souffle", un film fabricat als carrers de París i que donava l’esquena al model predominant dels platós i de les grans estrelles. L'objectiu no era, com es pot apreciar en la formidable recreació "Nouvelle Vague" (Richard Linklater, 2025), narrar una trama d'espionatge, sinó filmar a personatges que fessin com si en formessin part d'una. Aquest gest d'innocència rebel va donar el tret de sortida a una de les corrents expressives més fascinants i complexes de la segona part del segle vint, encara avui estudiada amb fervor i que ens ensenya que l'art, en el fons, és com un ocellet: si no l'apretem se'ns escapa, i si l'apretem massa, mor.

Per citar aquella amable cançó dels Amics de les Arts, la de "Jean-Luc" és una figura que desborda la categoria de director, i conforme més ens endinsem en la seva trajectòria, més convençudament podem parlar d'un pensador compromès. L’exposició, comissariada per Manuel Asín, distribueix la seva ingent contribució en diferents seccions temàtiques -hi trobem entrevistes, fragments dels seus metratges o trossos de diaris de l’època-, fins al punt que per a un espectador inexpert li pot resultar difícil situar-se. Cal insistir, però, en què el context de l’aparició de Godard en el panorama cultural fou la París dels seixanta, un nucli d’ebullició intel·lectual i de sever qüestionament de l’status quo (de la guerra d’Algèria fins la revolució del 68), i que era favorable a l’emergència de noves veus que rellegiren la tradició cinematogràfica des de noves perspectives.    

L'exposició erigida en torn a aquesta personalitat inesquivable del cinema europeu, doncs, - es retira el proper juny- no només s'adreça als adeptes, sinó també a qualsevol qui vulgui confirmar que el cinema sempre obre horitzons més enllà dels estàndards imposats. En el cas de Godard, va ser algú molt reaci a classificacions, i cada període de la seva vida s’entreteixia amb aportacions trencadores que encara és massa d’hora com per assimilar.

L' Ària dels dilluns

La darrera setmana varem anar al Palau a escoltar en Xavier Sabata, el reconegut contratenor cataà, nascut a Avià.

Interpretava, acompanyat del conjunt musical Le concert d'Hostel Dieu, peces de diferents autors barrocs sobre la figura d'Orlando Furioso

Avui l'escoltarem cantant l'ària "Cesseran le sue procelle" de Pollarolo acompanyat del conjunt de música barroca Vespres d'Arnadi.

Coses que no entenc LXXXIV

Ara fa temps que no escric en aquesta Secció perquè hi ha tantes coses que no entenc que no sé per on començar mai. Pero avui  m'he decidit.

. Que el President del Real Madrid digui emfàticament que ell es presenta perquè el Club és dels socis i si algun d’aquests es vulgués presentar com a candidat a les eleccions necessiti poder avalar personalment de l’ordre de 150 milions d’euros...

. Que després d’un judici que ha trigat 14 anys - la qual cosa ha fet inviable la presència del President Pujol a l'estrada - la nostra in-justícia no hagi aconseguit esbrinar el fons de la qüestió del patrimoni andorrà de la família Pujol.

. Que els ministres i l’expresident del PP - M.Rajoy - puguin mantenir, sense cap vergonya ni penalització, que no sabien res de les accions dels seus principals subordinats malgrat l’existència d’indicis i proves evidents en l'operació Kitchen.

. Que el Victor Aldama pugui pactar amb la fiscalia un tracte de favor que probablement li permetrà evadir la presó quan és el principal inductor del cas, mentre els altres complices ja estan fa mesos en presó preventiva.

. Que tenint tanta desvergonya, immoralitat i baix nivell intel·lectual la població de la Comunitat de Madrid pugui seguir aplaudint i votant a Diaz Ayuso.

. Que les grans empreses tecnològiques, majoritàriament amb seu a Califòrnia, segueixin recolzant un president paranoic que pot acabar perjudicant l’economia americana, la mundial i els seus mateixos interessos.

. Que la majoria de importants líders polítics del món segueixin acudint a la Casa Blanca rendint pleitesia i acceptant les vergonyoses humiliacions a les que els sotmet el narcisista Trump en plenes audiències públiques.

. Que els representants del PP puguin tenir un nivell intel·lectual tan baix i ridícul com el que demostren cada cop que apareixen en les seves rodes de premsa.

. Que fins ara s’hagi tractat amb tan poca sensibilitat i intel·ligència política el conflicte amb els mestres.

. Que el president Trump i els seus holdings familiars puguin estar operant impunement a gran escala en borsa comprant i venent títols d'empreses tecnològiques les cotitzacions de les quals depenen directament de les seves declaracions i mesures.

 Si algú s'anima pot continuar...

La inspiració

Vaig llegir el recull de narracions breus “Tres cuencos” (Altamarea) perquè sabia que alguns dels seus contes havien inspirat una preciosa pel·lícula de la Isabel Coixet, “Tres adéus”.  El que no sabia era que l’autora, la sarda Michele Murgia, de qui havia llegit anteriorment “L’acabadora”, ha mort amb sols 51 anys. La humanitat i la senzillesa dels textos, al voltant de la vida, l’amor i la mort, són un llegat que recomano molt.

També podrien inspirar films les tres obres següents. Comencem pel mestre John Banville, qui a “Nocturno de Venecia” (Alfaguara) ens explica una història pròxima al gènere negre i amb un estil volgudament similar al de Henry James amb un narrador fatu i ridícul que triga tant com el lector en entendre perquè una jove heredera -i desheretada!- vol casar-se amb ell i perquè el fa acompanyar-la a Venècia a l’hivern entre la humitat i la boira.

Fernando Aramburu ja té experiència en que li adaptin una novel·la, gràcies a la sèrie “Patria”, i  li podria tornar a passar a partir de la riquesa del personatge principal de “Maite” (Tusquets), una dona que passa un cap de setmana -el mateix en que ETA va matar al regidor d’Ermua Miguel Ángel Blanco- amb una mare a la que ha de cuidar i una germana que torna de Donosti després de molts anys i de la que de mica en mica anem descobrint els seus secrets.

Jordi de Manuel ha ajuntat en el volum “Dunes blanques” (Editorial Clandestina) la que va ser la primera novel·la del cicle del policia Marc Sergiot i les que seran les dues últimes. El conjunt mostra en tres moments diversos una història distòpica en un món amb una imparable degradació del medi ambient i un manteniment dels grans vicis de la societat actual. Com sempre, el vessant de divulgació científica de l’autor apareix brillantment enmig de les trames.

El que seria més difícil d’adaptar, però resulta molt atractiu com a lectura, és “El primer any” (Club Editor),  de Francesc Serés. L’autor i la seva dona han trigat molt en tenir el seu primer fill i ell relata l’experiència i les seves reflexions no tant en el seu vessant familiar com en el referent a les vivències amb altres persones a la ciutat austríaca on resideixen, Graz, i en els viatges al seu poble, Saidí.