dimecres, 31 de maig de 2023

Philarmónica de Viena Marcha Radetzky

Tot i haver tingut sempre molt interès per conèixer la història més contemporània, l’imperi austríac m’ha quedat sempre una mica lluny. Es per això que saber d’un noble i militar txec, mariscal del imperi austríac, anomenat Johann Joseph Wenzel Graf Radetzky von Radetz , ha estat culpa de la música. Durant el segle XIX va obtenir mèrits militars per valentia i habilitat estratègica. La seva personalitat i reconeixement arreu del imperi austríac van captar l'atenció del músic  Johann Strauss, que al seu honor va crear la Marxa Radetzky el 1848. Exaltada ràpidament com símbol del nacionalisme austríac, anys més tard va ser considerada reaccionaria, degut a les accions militars dirigides per Radetzky contra els moviments revolucionaris dins Àustria.

Més d’un segle després, la Marxa Radetzky és un dels himnes d’Austria, però a la resta d’Europa i del mon, no estaríem tan familiaritzats amb aquesta marxa militar, si des del 1946 no hagués estat interpretada cada primer dia de l’any al tradicional concert d’any nou a Viena, on acostuma a tancar-lo entre aplaudiments compassats del públic. 

Aquesta marxa militar forma part de la memòria musical de milions de ciutadans del mon. Alguns l’han gaudit en directe, altres la escolten al seu vinil, cd o arxiu digital, i la gran majoria la reviuen cada u de gener escoltant-la a través de la emissió televisiva del concert d’any nou.

Cada primer dia de l’any que aconsegueixo escoltar-la en directe, superant la son d’una nit de cap d’any massa llarga, recordo el gest del meu pare davant el televisor, atent i entusiasmat, demanant-me silenci i atenció per escoltar els valsos dels Strauss, però sobre tot per gaudir del colofó festiu d’un concert d’any nou amb la Marxa Radetzky, que tot i quedar molt lluny dels nostres costums, ell va procurar que el tinguéssim sempre present.



dimarts, 30 de maig de 2023

Guerrer@s

S'ha presentat fa unes setmanes el llibre Guerrer@s, un projecte de Cataluya Mirades Solidàries - una Associació de fotoperiodistes en el que en plena pandèmia es va demanar a 67 fotografs una imatge, i el seu comentari personal, que parlés, d’una o altra manera, dels grans reptes que les nostres societats estan afrontant en aquest moments: la mateixa pandèmia, el canvi climàtic, les desigualtats socials, el racisme i totes les vulneracions de drets 

Alhora es va aprofitar l'ocasió per retre un homenatge de la Professió a Joan Guerrero, estimat mestre i un dels fundadors de CMS.

Estic content d'haver contribuit al projecte amb una de les meves fotos.  


My future                    Foto:  J.M.Cortina

Aquí teniu la crònica que vaig escriure sobre el llibre i l'acte al NÚVOL.





diumenge, 28 de maig de 2023

L' Ària dels dilluns

Aquesta setmana es representa la Palau en versió concert l'Òpera Il Tamerlano de Vivaldi.

Per això us proposo que escoltem una de les àries emblemàtiques de l'obra interpretada magistramnet, com sempre, per Montserrat Caballé que aquí te l'ocassio de practicar el seus delicadíssims "fils di voce".



dijous, 25 de maig de 2023

PICASSO i MIRO a Caldes d'Estrac

A la Fundació Palau i Fabra de Caldes d'Estrac es presenta fins el 24 de setembre una exposició del fotògraf hispano-francès Jean Marie del Moral. Sota el títol de PICASSO-MIRO presenta un treball en el que ha fotografiat els ambients i paiastges dels dos pobles on aquests genis varen començar les seves carreres, Horta de Sant Joan i Mont-roig

Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOL



dimecres, 24 de maig de 2023

El deliri econòmic del futbol

Torna El Roto, aquesta vegada per parlar-nos del futbol que està arribant a uns deliris econòmics insuperables.


dimarts, 23 de maig de 2023

Límits de l’humor, catarsis i distòpies


No és gens fàcil decidir quines són les fronteres que pot traspassar l’humor. Segurament les millors respostes són, como en el cas de la llibertat d’expressió, les que relacionen els límits amb el context: en quin moment, amb quin públic… I això val per tots el temes que generen polèmica: la violència de qualsevol tipus, el masclisme, el racisme… Ha estat una sorpresa que Fernando Aramburu, autor de l’aclamada “Patria” hagi publicat a partir del mateix tema, el terrorisme etarra, una novel·la clarament d’humor, “Hijos de la fábula” (Tusquets). Els seus protagonistes són dos joves que s’enrolen a l’organització just quan comença el seu abandó de les armes i pretenen reorganitzar-la pràcticament des del no res. Les seves vicissituds, pròpies d’alguns personatges d’Eduardo Mendoza, acaben provocant en el lector gairebé sentiments de protecció. Sembla que això no ha agradat a persones d’àmbits oposats, que acusen a Aramburu de frívol i d’altres coses més dures. A mi en canvi em sembla que sí és legítim, entre d’altres coses perquè ja fa més de deu anys que ETA va deixar la violència i, a més, tot i ser una obra menor en comparació amb d’altres del mateix escriptor, agraeixo les bones estones que m’ha fet passar.

A “Aterratge” (Club Editor), l’Eva Piquer barreja hàbilment la pèrdua del ser estimat amb la història real d’un accident d’avió al 1973 a Islàndia i del pilot que va saber fer l’aterratge. El llibre és una reflexió sobre la supervivència i també una catarsi per a la protagonista, que viatja a conèixer les restes de l’avió i intercanvia missatges amb el pilot i, em penso, per l’autora.

També deu haver estat una autèntica catarsi per la Laura Ferrero escriure i publicar “Los astronautas” (Alfaguara), on recupera la història de la seva família d’origen, que va durar poc a causa del divorci dels pares quan ella era encara una bebè. La seva recerca de la veritat s’enfronta a la destrucció de les fotografies i a les mentides i mitges veritats dels pares. Si Piquer pren per referència un aviador, Ferrero juga eficaçment amb la idea dels astronautes, que fugen de l’òrbita terrestre i, si aconsegueixen tornar, tenen molts problemes per aclimatar-se.

Les distòpies estan de moda i ja hem recomanat unes quantes en aquests posts. Hi afegim avui “El año del desierto” (Asteroide) de l’argentí Pablo Mairal. En contrast amb altres llibres del mateix autor, aquest és més llarg i no té la frescor habitual, com correspon a  una història dura de destrucció i violència a la ciutat de Buenos Aires, amb una societat dividida on cadascú s’ha de buscar la vida i on la solidaritat i l’egoisme més brutal es contraposen amb cruesa.

També són molt dures -i molt més reals i pròximes- les històries de les protagonistes de “Dones que viviu en la tempesta” (Pagès Editors), de la Maria Gas de Cid. La trata de dones, els problemes de la immigració extracomunitària, la pobresa i la violència masclista recorren paisatges barcelonins. M’ha semblat molt meritòria la combinació de propòsit documental de situacions extremes amb l’ús d’un llenguatge delicat, gairebé poètic.


diumenge, 21 de maig de 2023

L' Ària del dilluns

Aquesta setmana Juan Diego Flórez, un dels millors tenors lleugers dels darrers temps, cantarà al Palau. I segurament, com acostuma a fer, al final del recital oferirà als espectadors algunes cançons populars que broda amb la seva mervellosa veu.

Us proposo que escoltem avui la magnífica cançó mexicana "Cucurrucucú paloma" en una interpreatció que va oferir a la Scala de Milà el 2019.



dijous, 18 de maig de 2023

Ja pots xiular, que si l'ase no es vol moure...


"Ja pots xiular, que si l'ase no es vol moure". Llegeixo que així es diu en català la frase castellana derecho al pataleo, però no sé si en aquest cas s'hi adiu.

El tema és el següent: cada vegada més llegeixo comentaris elogiosos sobre restaurants que després em deceben enormement, potser tenen una bona cuina, però ofereixen racions minúscules a preu de plat complet i a més ho esmenten com a propostes a compartir!

Posaré com exemple el darrer lloc on he estat: "El Pollo". Podeu pensar que amb aquest nom, i si t'hi acostes... amb la pinta que fa, no sé si hi hagués entrat mai, però ho vaig fer després d'anar-me trobant comentaris en diferents mitjans.

Resultat: una barra llarga i sorollosa, un fons amb unes quantes taules juntes, on el soroll encara era més alt, una carta escrita com si fos una factura amb un full petitó al costat d'un ram de flors de plàstic (o així ho recordo).

L'oferta: tots els vins a 28 euros l'ampolla, per descomptat la copa a 4,5 euros, petita i escassa, com ja comença a ser costum arreu; unes ostres a la bilbaïna que no tenien res d'especial, a banda que la meva amiga de Bilbao que m'acompanyava mai n'havia sentit a parlar; unes sardines amb salsa de piparra (tres lloms al mig d'un mar de salsa massa picant) i una ensalada russa, el millor de l'àpat. Total 40 euros (afegiu-hi un cafè ristretto i un canya de cervesa).

En resum: aquest és un exemple potser una mica extrem, però el cert és que darrerament o ens hem tornat molt poc exigents o l'excés de demanda (tothom ens hem tirat al carrer, turistes i autòctons), fa que tota mena de restaurants es vegin amb cor d'oferir molt poc per molt, i d'aquí la meva sentida queixa en aquest blog.

PD. Per cert, sembla que el més famós és una truita de patates, que només la tenen unes hores al dia, i quan s'acaba... cal que tornis. En fi...

dimecres, 17 de maig de 2023

Los pacientes del Doctor Garcia, una bona sèrie


Los pacientes del Doctor Garcia
és una de les magnífiques novel·les d’Almudena Grandes. Ara s’ha convertit en una sèrie de RTVE que també es pot veure a Netflix.

És una sèrie molt recomanable. A part del magnífic guió de l’autora la realització éstà molt bé L’ambientació, sempre difícil en pel·lícules històriques, és excel·lent i no grinyola en cap moment. Les interpretacions dels d’actors, molt poc coneguts la majoria, totalment convincents. I la trama molt emocionant.

En fi, que no us la perdeu, és una de les bones sèries que hem vist darrerament.


dimarts, 16 de maig de 2023

Castells


En Lluís, que forma part d'una nissaga de castellers de Valls, ha escrit un article per a la Revista Castells, que és de fet un assaig sobre la problemàtica actual del mon casteller. És una mica llarg però paga la pena llegir-lo.

Els estudis històrics d’Àlex Cervelló, objecte de la trilogia Els orígens del fet casteller (primer volum, Cossetània, 2017), relacionen l’origen dels castells amb el ball de valencians que solia fer-se en les celebracions religioses. Es componia de diferents construccions que culminaven en un pilar. La rivalitat innata entre els grups humans es manifestava sobretot en la progressiva alçada dels pilars. També es produïen baralles i crits, la qual cosa va fer que l’església, cada cop més sensible a les formes de la burgesia ascendent i menys tolerant amb els modes d’expressió espontània de la fe popular, foragités aquelles pràctiques rituals de l’interior dels seus temples.

La doble circumstància del creixement dels pilars i de l’obligatorietat d’aixecar-los en terreny profà, és a dir, en carrers i places, van portar-los a un esqueixament del ball de valencians i a la constitució d’una identitat pròpia, la colla castellera. L’estructura de tots els castells es basa en els pilars, aquesta és la seva particularitat a diferència d’altres construccions, per exemple, les de base piramidal. Hi ha constància de castells des de l’any 1791. El lloc, Valls; el fenomen, els Xiquets de Valls; la continuïtat des de l’origen, la Colla Vella.

Per aquest motiu, un fet insòlit que s’acaba de produir en l’assemblea general de l’entitat degana del món casteller, agafa una dimensió que sobrepassa el fet i la pròpia colla: s’havia de votar la nova junta directiva, inclosos el president i el cap de colla, però no hi havia candidats. És inevitable preguntar-se, com és possible que, en una època àlgida, la de més difusió i prestigi dels castells, una colla paradigmàtica què, entre altres coses, ha fet les dues millors actuacions de la història, s’hagi trobat sense candidats a liderar-la?

Dirigir una de les colles grans vol dir gestionar un grup humà amb unes 400 persones en activitat, la qual consisteix en assistir a dos o tres assajos setmanals, sense comptar altres tants o més de la canalla i els grallers; participar en 30 o 40 actuacions entre els mesos de març i de novembre; anar i ajudar en festes i àpats de la colla; fer tallers formatius; dissenyar i vendre material; viatjar; participar en assemblees i comissions, etc. Preparar i encapçalar tot això és una feinada impressionant, feta, a més, per pur amor a l’art. Davant d’això, l’actitud dels castellers hauria de ser delegarmenys i participar més en la gestió, però segurament no n’hi hauria prou.

Els castells cada cop són més grans. La correlació competició-grandària dels castells i, per tant, de les colles, s’anava exacerbant des de la dècada dels noranta. Aleshores, es van començar a portar a plaça castells de 9; les colles es van estendre per tot el Principat, i fins i tot fora; els castells es van difondre per televisió i xarxes; i el creixement en tots sentits va ser impactant. Es van premiar i estimular els castells d’estructura híbrida, oblidant que allò específic de l’estructura dels castells són els pilars i, per tant, els castells desfolrats. Els folres, manilles i puntals, pertanyents a l’estructura cònica, comporten el gigantisme de les colles i l’hibridisme dels castells. La represa de l’activitat castellera després de l’aturada forçosa per la pandèmia ha fet palès que es manté aquella dinàmica, almenys pel que fa a la intensitat de les colles principals i a la valoració oficial dels castells.

De manera que una rivalitat intrínseca als castells, que no difereix gaire d’aquella que es dona entre grups humans confrontats a reptes del tipus que siguin, ha estat objecte d’una excitació provocada per estímuls externs de naturalesa ben diferent a les pulsions populars. Utilitzats políticament com a símbol d’una certa Catalunya i com a exemple de cooperació sotmesa a la competitivitat, aplicable al món empresarial, per exemple, els castells, una expressió de cultura popular originalment comarcal, han estat progressivament transformats en un espectacle nacional i, puntualment, global. Moguts pel seu entusiasme i sotmesos als signes del temps, els castellers s’han deixat dur per la via de la competitivitat i el creixement il·limitats sense percebre prou bé on els podia conduir.

Ara, però, en haver d’aturar-se a pensar què significa disposar-se a dirigir una colla gran en aquestes condicions, els castellers de la Vella han vist que la responsabilitat requerida era heroica i la feina, immensa, de resultats incerts i sovint poc agraïda. En poques paraules, suposava un sacrifici difícil d’assumir, sobretot en un context social que ofereix moltes distraccions, poca inclinació al compromís i considerables exigències econòmiques.

Passat l’ensurt i dotada d’un excel·lent fons d’armari, la Vella no ha tardat a trobar qui  fes un pas endavant, però aquí o allà, abans o després, el problema tornarà a sorgir. Per això seria convenient replantejar des d’ara el sentit i els objectius d’una colla castellera en ple segle XXI, sense perdre de vista allò que és la particularitat estructural dels castells i que en fa possible la seva esvelta netedat.  Cal replantejar si s’han de fer i si es poden seguir fent cada cop més castells, més grans i més alts, obsessivament, sense pausa, sense temps per assaborir els èxits, menystenint la tradició i la qualitat, i amb més caigudes… Cal replantejar-se si una colla pot descurar la companyonia i l’ajuda mútua dels seus components, si pot alimentar la diferència creixent entre els castellers de tronc i els altres i si pot deixar d’educar en valors morals i amb sentit històric els seus components. I cal saber que aquestes conductes no són casuals ni depenen purament de l’arbitri d’uns dirigents, sinó que són coherents amb les pautes que estableixen els sistemes de poder, d’economia i de difusió de valors i amb les conductes dominants actualment en el conjunt de les societats globals. Per tant, en cas de continuar així, es podria arribar a la professionalització d’unes colles i a la marginalització, si no a la desaparició, de les altres.

Convé recordar que la professionalització parcial dels castellers té precedents històrics. És més, en  el segle dinou era un fet general. Passar la gorra o fer castells per encàrrec permetia augmentar els pobres o miserables recursos de pagesos i menestrals. El segle XX, i potser en algun cas fins avui, les famílies de la canalla o algun casteller de tronc han pogut rebre alguna mena d’ajut. Fins i tot actualment es podria pensar en la professionalització d’una mena de gerent, secretaria o cosa semblant, o bé en profanar la camisa d’una colla amb publicitat. Això no obstant, com explica Miquel Botella en el seu esplèndid llibre Castells: Una història d’èxit (Galàxia Gutenberg, 2018), la decidida assumpció de l’amateurisme, que es va confirmar en produir-se la instauració democràtica, ha estat un factor decisiu en l’expansió i l’èxit dels castells. És més, l’amateurisme forma part de la naturalesa dels castells en la seva expressió actual. Introduir-hi qualsevol excepció seria com inocular un virus mortal.

El món casteller es troba confrontat a un dilema essencial, que també és un dilema estructural: o es deixa engolir per la inèrcia amb les conseqüències que hem anat apuntant o es replanteja seriosament què vol ser. Aquesta segona i recomanable opció no implica pas baixar el llistó a l’hora de fer castells. Vol dir afegir qualitat i netedat on predominen la intensitat i la quantitat, i tornar a posar al dia valors un xic descurats o potser oblidats. Vol dir, saber què són els castells, i saber fer-los. La tradició castellera és un pou de riquesa tècnica i humana, una font de qualitat i de valors. El seu anacronisme, sotmès avui a amenaces, és un component de la seva força. I alhora, la seva modernitat implica una diversitat de tot ordre que en fan quelcom d’incomparable, d’un atractiu extraordinari. Per tant, no es tracta d’anar d’un extrem a l’altre, de castells d’11 a castells de 6, per exemple, sinó de trobar un equilibri entre les conquestes castelleres i el goig de pertànyer a grups humans de naturalesa i qualitats excepcionals. Es tracta de reconèixer el valor del grup sobretot per les seves característiques d’humanitat, les quals es continuaran plasmant en bells castells, ja que aquests són una de les expressions més reeixides de l’elevació i la cooperació, dues de les aspiracions més constants i profundament humanes, que ens permeten travessar, sense perdre’ns, crisis, sistemes i èpoques.



diumenge, 14 de maig de 2023

L' Ària dels dilluns

Sara Blanch, nascuda a Tivissa el 1989, és una de les millors sopranos catalanes que està adquirint fama internacional.
L’escoltarem en un magnífic enregistrament a Avinyó cantant una l’ària "So anch’io la virtù magica" de Don Pascuale de Donizetti.



divendres, 12 de maig de 2023

Visions expandides a Caixaforum


Emili Godes, c. 1930 © MNAC

A Caixaforum es presenta una interessant exposició, VISIONS EXPANDIDES, sobre l'evolució de l'anomenat corrent artístic de la fotografia.

Aquí teniu la crònica escita pel NÚVOL.



dijous, 11 de maig de 2023

Distància

 De tant en tant convé veure els acudits d'aquest savi.



dimecres, 10 de maig de 2023

Messi i John Carlin

El mon del futbol s'ha endinsat, com tants d'altres, en la bogeria dels diners. Futbol i bussiness, i a sobre estem en mans dels multimilionaris àrabs que amb els diners que els paguem pel petroli compren el que volen. Res resisteix la pressió dels seus petrodolars: Clubs, jugadors, competicions. I encara ens sorpren que algún club com el Barça comprés, o cregués comprar, també als arbitres!

Darrerament alguns somiatruites segueixen especulant sobre el retorn de Messi al Barça aludint al seu barcelonisme i generositat. Sembla, però, que el que farà és anar a parar a un club saudi que li pagaria unes xifres astronòmiques. Es parla de 400 milions d'euros per temporada. Una quantitat obscena només a l'abast dels dictadors saudís.

Acabi com acabi aquesta història és interessant l'article que ahir va escriure en John Carlin a La vanguardia amb la seva acidessa i mala llet habituals. 

Clickeu a sobre de la imatge per fer-la més gran i no us el perdeu.


dimarts, 9 de maig de 2023

La casa museu de PAU CASALS a San Salvador

A la platja de San Salvador, al municipi de Calafell es troba la Casa Museu de Pau Casals, una visita molt intessant. S'hi pot arribar en cotxe i també en tren baixant a l'estació de Sant Vicens de Calders, a la que s'arriba després d'un trajecte d'una horeta des de Barcelona. Al baixar del tren cal fer, però, una caminadeta d'uns vint minuts fins a la platja.

La casa conserva estances i mobiliari original i el petit auditori que Casals hi va fer construir aixi com el deliciós jardi que l'envolta. Darrerament s'ha fet una actualització museística moderna que ens mostra en grans pantalles i panells la trajectòria musical i cívica d'aquest gran músic, totalment compromès amb els seu pais. Aquesta visita permet valorar la dimensió artísica de Pau Casals que en el seu moment va ser un extraodinari violoncelista, director d'una prestigisissima orquestra i compositor rellevant. I després de la guerra civil i la segona guerra mundial va mantenir sempre activament el seu compromís amb Catalunya i la democràcia.

Des d'aquestes pàgines Jaume Guell i Abili Fort varen rescriure tres articles que trobareu, si esteu interessats, a la Secció Directors d'orquestra.

Aqui teniu quatre fotos de coses que veureu a la visita.

Clickeu a sobre per veure les imatges


diumenge, 7 de maig de 2023

L' Ària dels dilluns

Aquesta setmana tornarem a escoltar una ària del Trovador. La deliciosa D'amor sull'ali rosee, interpretada per Anna Netrebko com sabeu una de les meves sopranos favorites, sobretot quan, com en aquest cas, estava en un moment de plenitud de la seva meravellosa veu en un enregistarment del 2014 a Salzburg,




divendres, 5 de maig de 2023

F.Correa i A.Milà al Col·legi d'Arquitectes


F. Correa i A. Milà 1962         Foto: O. Maspons

El Col·legi d’Arquitectes presenta fins el 4 de juny una exposició homenatge a Federico Correa i Alfons Milà, dos arquitectes - nascuts el 1924 - que varen treballar tota la vida plegats i que van deixar una petja important en el panorama de l’arquitectura i el disseny d’interiors i elements de mobiliari.

Recordem entre algunes de les seves obres més reconegudes: les cases unifamiliars a Cadaqués als anys 50 i 60, la Fàbrica Montesa (1957), l'edifici Atalaya (1966), el projecte de rehabilitació de la Plaça Reial a Barcelona (1985), l’Anell Olímpic de Montjuïc (1984), i la Casa Serra (nova seu de la Diputació de Barcelona, 1985-1987). També cal esmentar els treballs d’interiorisme fets als locals comercials d'Olivetti (1968-1969), el restaurant Flash-Flash (1970) i les botigues Furest a Barcelona (1974-1977), així com els premis FAD de 1959, 1971 i 1974.

Podreu veure fotografies i planells de les seves obres i elements de mobiliari - cadires o làmpares - que encara avui tenen una vida molta activa.


Restaurant Flash Flash


dijous, 4 de maig de 2023

Cuina o Barbàrie

Vull recomanar un llibre de cuina molt singular escrit per una cuinera que fins fa poc ha ocupat els fogons del restaurant "Ferrer de Tall" al poblet de Vilanova de Sau.

Es tracta de "CUINA O BARBÀRIE" de Maria Nicolau, que m'han regalat la Roberta i en Sergi, uns bons amics de la Clara.

No és un tractat convencional de receptes, sino que aprofitant la forma de cuinar d'alguns dels productes  tradicionals de la cuina catalana:  patates fregides, escalibada, escudella, fideus a la cassola, fricandó, butifarra amb mongetes, pa de pessic, etc l'autora ens proposa tot un seguit d'interessantíssimes reflexions sobre els aliments i les bases bioquimiques del seu tractament culinari. I també de la importància de l'alimentació en la nostra vida. I tot això amb un agut sentit de l'humor i una perspicàcia i sensibilitat molt originals.

Tant si us agrada cuinar com si no l'heu de llegir.

dimecres, 3 de maig de 2023

HE SUGARHILL GANG Rapper’s delight


Probablement l’evocació d’avui sorprengui molts lectors d’aquest blog. Per diferents raons l’origen del hip hop i el rap queden força lluny, però tot i la distancia, crec que quan escolteu Rapper’s delight, el primer rap en arribar a la llista Hot 100 a EEUU, no us resultarà del tot desconegut.

A cavall entre finals dels 70 i inici dels 80, jo complia un llarg però confortable servei militar a Madrid. Ocupava el temps lliure descobrint el teatre, visitant museus i anant a córrer pels parcs; una manera de descobrir i conèixer la vida diürna de la ciutat. Gaudir de la vida nocturna va ser responsabilitat d’alguns companys madrilenys de la caserna militar on cada dia complia el meu horari administratiu.

La “movida” madrilenya ja era realitat. Alaska i Pegamoides, Nacha Pop, Fabio Mcnamara, Los Secretos, Tequila, Zombies, marcaven noves tendències a la musica nacional, però hi havia espais on sonava un ritme incipient que arribava dels EEUU. A un d’ells, al carrer Barquillo, vaig tenir la sort d’escoltar aquesta avantguarda musical de rap combinat amb hip hop que ens hipnotitzava cada vegada que el DJ el punxava.

No enteníem gaire del que rapejaven aquelles tres veus nascudes a Nova Jersey, Wonder Mike, Big Bank Hank i Master Gee; però ens identificaven amb aquell ritme persistent amb constants inflexions de la veu, novedós i deliciós com la traducció del títol d’aquest tema “El goig del raper” i com la del nom de la banda que l’interpretava “La colla dolça”.

Cada vegada que escolto Rapper’s delight, s’activen els records d’un munt de sensacions viscudes en aquell petit local. Lluminositat moderada, públic entregat a la música, un DJ excepcional, atmosfera funky, desig d’escoltar noves tendències musicals. Tot un viatge dins el temps.


dilluns, 1 de maig de 2023

Presentació de "La cinta vermella"

El proper dijous dia 4 tindrà lloc a la llibreria La Central l’acte de presentació del llibre “La cinta vermella” de Fèlix Fanés en la que intervindran dos dels nostres col·laboradors, en Valentií Gómexz i en Lluís Baada, que ens diu:

Fèlix Fanés ens ofereix a La cinta vermella un text d’un interès humà, literari i cultural molt elevat. També històric, ja què amb base en una estructura d’epígrafs breus, que proporcionen al text una gran varietat temàtica i una irresistible amenitat, va bastint un retrat personal i alhora selectivament complet de la nostra època, on el lector s’hi retrobarà fàcilment i hi trobarà estímuls (les referencies culturals són extraordinàries i incitadores) per aprofundir en el seu propi coneixement. Tot servit en una prosa admirable i un català preciós."

Els lectors del Blog interessats estan tots convidats a l’acte.


diumenge, 30 d’abril de 2023

L' Ària dels dilluns

El passat dimecres, gràcies a la invitació dels amics M. Jesús i Francesc, vaig anar al teatre de La Faràndula de Sabadell a l’estrena de Il Trovatore, una de les òperes més celebrades de G.Verdi. Com sempre la funció va ser molt correcta i en el repartiment varen destacar Maribel Ortega en el paper de Leonora , Carlos Daza en el de Conte di Luna i especialment la Laura Vila en el de la gitana Azuzena.

Precisament avui us proposo que escolteu l’ària “Stride la vampa” en la magistral interpretació de Fiorenza Cossotto enregistada a l’Arena de Verona el 1985.


divendres, 28 d’abril de 2023

Cares al Bosc

Fa ja un parell d'any vaig penjar una sèrie de rostres d'animals fotografiats als boscos dels voltants de Madremanya a l'època del nostre confinament pandèmic. 

Va ser una època dura i de por que segurament es reflecteix en els rostres que veureu però alhora varen ser uns mesos que varem tenir la sort de poder passar en plena natura i tranquilitat.

No són fotos fetes amb IA, que llavors encara no havia aparegut, però si tenen un considerable treball amb Photoshop, aviso.

Clickeu a sobre per veure totes les fotos



dijous, 27 d’abril de 2023

Osteria del contadino: l’excel·lència de la bona pasta.


A Itàlia una osteria sol ser un restaurant de cuina tradicional; si a més li afegim la menció a la pagesia, ja tenim una declaració d’intencions al complet. Aquest “Hostal del pagès”, que seria la traducció nostrada, treballa amb receptes de la cuina sarda, tot i que també hi trobareu plats típics d’altres zones d’Itàlia, això dependrà del producte de cada temporada, aquesta és la base de la seva filosofia.

El xef i propietari del restaurant, en Fabio, va estudiar a una de les escoles més prestigioses d’Itàlia, a Sardenya, i està molt orgullós de la seva terra. Al local hi trobareu un munt de referències, sobretot al carnaval, amb màscares típiques de l’illa.

A la carta tot és italià, començant per la pasta fresca d’una elaboració excel·lent - no deixeu de provar els Culurgioni - fins a l’aigua, i per descomptat l’àmplia oferta de vins.

Durant la temporada de tòfona hi trobareu una secció especial dedicada que, pel que sembla, és molt apreciada per la clientela. Per postres tasteu la Seada: un ravioli de formatge de vaca fresc, que compra a Sardenya i que se serveix amb un gelat de mel de romaní.

Tenen un parell de menús de migdia ideals per fer una primera incursió als plats d’aquesta illa mediterrània, i també us en podeu emportar a casa, és l’herència de l’any de la pandèmia.

 OSTERIA DEL CONTADINO
C/Saragossa, 123
08006 Barcelona
Tel. 932.110.808 i 610167261
losteriadelcontadino.es

dimecres, 26 d’abril de 2023

La Fotografia i l'anomenada IA

Darrerament s’ha parlat molt de l’impacte que la, mal anomenada per alguns, IA pot tenir en el terreny de la fotografia. El fotògraf alemany Boris Eldagsen es va presentar al prestigiós concurs Sony World Photographic Awards amb la fotografia que veieu realitzada amb un programa d’IA. I ho va fer renunciant al premi amb la intenció de provar que el jurats no estaven en condicions de detectar aquesta irregularitat.

I per més inri ho va fer amb aquesta imatge en blanc i negre que imitava l’estil de les fotografies de començaments del segle XX.


Ja fa temps que l’anomenada fotografia artística es practica amb tota mena de tècniques mixtes que desborden el concepte tradicional de respecte al realisme que s'exigeix a la fotografia documental.

Aquesta darrera, però, encara manté l’exigència d’unes regles que impedeixen la manipulació més enllà del retall i els ajusts en saturació i contrast però prohibint la supressió, afegit o modificació d’elements de la imatge original.

Em sembla que l’IA no afectarà doncs massa a la fotografia artística però en canvi si pot complicar molt més el terreny a la foto documental perquè reduirà la seva credibilitat, com ja passa amb les fake news. Haurem de començar a parlar ja de les fake photos i em temo que la possibilitat de distingir-les, com ha volgut provar Eldagsen, pot ser gairebé impossible o en tot estar només a l’abast d’especialistes. Ja es comença a parlar de que les fotos portin un segell d’acreditació d’haver estat aconseguides amb mitjans propis de la intel·ligència humana. Una de les propostes més recents d'un grup de fotògrafs alemanys seria etiquetar les imatges amb les lletres A, M i G segons fossin autèntiques, manipulades o generades. Però qui atorgaria aquestes categories: cal refiar-se de l'honestedad de l'autor o exigir la qualificació d'un ens-auditor extern?

El debat està servit però em sembla que no resutarà possible anar contra el progrés tecnològic que, encara que a vegades no ens agradi, acaba imposant-se. Pensem en els canvis que ha experimentat la fotografia des del temps de les plaques de vidre a les cameres compactes, els negatius de 24x36, la fotografia digital, la imatge a través de les pantalles, etc.


dimarts, 25 d’abril de 2023

Anglada Camarasa al MNAC

El MNAC presenta fins el 7 de maig en una de les sales permanents del primer pis una petita però interessant exposició dels arxius que la família del pintor Hermen Anglada-Camarasa  ha cedit al Museu. A més d’un notable artista Anglada fou, com es pot comprovar amb el material exposat, un veritable arxiver que col·leccionava i classificava escrupolosament i metòdica tota la seva activitat. Tenia catalogades totes les seves obres amb detall de qui les havia adquirit, per quin preu i on es trobaven; guardava tota la correspondència rebuda, les targes de visita, els articles de diari que parlaven de la seva obra o exposicions, les fotografies de les seves pintures, etc. Ja els agradaria las arxivers que reben aquesta mena de donacions

A més de mostres de tots aquests materials s’exhibeix també una selecció d’obres del pintor que habitualment es troben a la seva casa familiar a Pollença.

Si pugeu al MNAC encara podeu aprofitar per veure les exposicions  dedicades a la May Rahola i la Feliu Elies de ja hem recomanat des del Blog.

diumenge, 23 d’abril de 2023

L' Ària dels dilluns

Aquesta setmana s’ha estrenat al Liceu l’òpera Manon de Jules Massenet  amb un repartiment de luxe encapçalat per la gran soprano nord americana Nadine Sierra i el tenor Michael Fabiano. I la particular direcció escènica d'Olivier Py-

Aquí teniu l’ària de lluïment de la soprano “Je marche sur tous les chemins” en  la mateixa versió que la que es va veure al Liceu.



dijous, 20 d’abril de 2023

Il·lustríssimes



El Museu de Història de Catalunya presenta una estupenda exposició que amb el títol de IL·LUSTRÍSSIMES ofereix una àmplia mostra dels dibuixos de 35 grans il·lustradores catalanes.

Hi podeu veure tota mena d'estils, publicacions i temàtiques que un conjunt molt brillant de d'artistes catalanes han dibuixat al llarg del segle XX. Algunes d'elles encara estan en actiu com és el cas de la nostra col·laboradora la Lluïsa Jover que generosament ens regala sempre els seus dibuixos i il·lustracions.


  

dimecres, 19 d’abril de 2023

Plensa a la casa Milà

Segur que haureu sentit a parlar abastament de l'exposició de Jaume Plensa a La Pedrera. 

Per a mi és magnífica i aixi ho explico en l'article que hem publicat al NÚVOL



dimarts, 18 d’abril de 2023

Sant Jordi post-pandèmic


Diuen els llibreters que aquest any preveuen un gran augment de les parades i les vendes de libres per Sant Jordi. Des d’aquest espai contribuirem avui amb algunes recomanacions. Començo per “En la boca del lobo” (Seix Barral), on l’Elvira Lindo, escriptora tradicionalment urbanita i realista, s’atreveix a situar l’acció a una zona rural i incloure-hi un element de fantasia que no desvetllaré. Soc un fan declarat de l’escriptora i crec que li ha sortit una “novel·la exemplar”, una “nouvelle” de lectura senzilla però amb una complexitat de fons que va apareixent a mida que la seva molt jove protagonista va narrant el que li passa i les causes del seu neguit.

Continuem amb la Rosa Montero, una altra de les meves referències literàries. Amb el francès Olivier Truc, ha escrit a quatre mans i dues llengües per un encàrrec editorial una novel·la negra, “La desconocida” (Alfaguara). La trama es situa a Barcelona i una de les protagonistes és una mossa d’esquadra, qui amb un policia francès intentarà reconstruir el camí que ha acabat portant en un container una dona amnèsica al Port de Barcelona.

Però la gran sorpresa del mes me l’ha donat una millennial, l’Andrea Genovart, guanyadora del premi Anagrama en català amb la molt meritòria "Consum preferent". És un text torrencial i sarcàstic, amb una barreja lingüística i temàtica absorbent per descriure la precarietat laboral i emocional d’una dona jove que a mi m’ha semblat representativa d’una generació ben formada acadèmicament, rebel davant les imposicions socials i necessitada de valentia per viure el seu present i el seu futur.

I acabo amb dos llibres molt esperats i gaudits per mi però sobre els quals aviso  que tenen allò que en llenguatge econòmic anomenaríem “barreres d’accés”. Per una banda, el genial John Banville ens lliura “Les singularitats” (Bromera/Alfaguara). Res diferent en l’estil fecund de l’irlandès, però he d’advertir que alguns dels seus personatges venen rescatats de novel·les anteriors i si aquestes no s’han llegit es pot limitar la comprensió del conjunt.

D’una altra banda, una altra de les meves adorades escriptores madrilenyes -i ja en van tres-, la Marta Sanz,  ha escrit “Persianas metálicas bajan de golpe” (Anagrama), on es permet al mateix temps una distòpia, un exercici de ciència ficció -amb molta intel·ligència artificial- i molt humor. El text està contínuament trufat de referències culturals que cal anar assimilant, deduint o investigant i que no sempre afavoreixen una lectura fluida.

En fi, amics i amigues, us desitjo un diumenge de sant Jordi ben lluminós... i també que a partir des dia següent plogui molt i molt, que ho necessitem tant com la lectura.




diumenge, 16 d’abril de 2023

Persistència

Per cloure la setmana del 3333 l'Imma ens recita avui un magnífic poema de Maria Àngels Anglada que ens parla de la persistència. I afegirm en aquesta ocasió al final unes breus explicacions que ens poden ajudea a interpretar el sentit de les parales de la poetessa. 

PERSISTÈNCIA
A Josep Palau i Fabre

No tanquem les farmàcies.
Molt pocs són els qui vénen a cercar-hi remeis
o bé un toc de bellesa.
Cada remei, però, l'hem preparat a mà
en morters d'alquimista
amb herbes amagades, amb oloroses murtres
i baies amarg-dolces de ginebró i llorer.
Si hi entressin, tan sols, en alts pots  
artitzats
quina aroma profunda els sobtaria!
Tossuts apotecaris, gaudim bescanviant
els daurats líquids, les arrels retortes.
Fins i tot convoquem
de tant en tant a festa, i regalem a dojo
'ambre i el foc d'aquest vell alambí
força cansat: el cor.                                             

Aquest poema està dedicat als poetes, a la poesia, i a la seva obstinada persistència a l’hora d’escriure a pesar de la duresa de l’ofici.

La poesia és com una farmàcia perquè per molta gent és balsàmica, curativa. Cada remei vol dir cada poema. Si hi entressin  les persones al mon de la poesia, si hi posessin només el nas i ensumessin un poema,  les coses meravelloses que hi trobarien. Son molt pocs els que la llegeixen.

Els poetes gaudeixen bescanviant poesia entre ells. Per això aquest poema està dedicat a Josep Palau i Fabra que era un altre poeta obstinat i persistent.

Els poetes son tossuts apotecaris que, de tant en tant, organitzen festes literàries, actes poètics i publiquen llibres on ens regalen a dojo una pila d’emocions que tenen guardades al cor.