Cap a l’últim vermut a la Pérgamo

 

Pujàvem un dissabte d’octubre assolellat per la Cuesta de Moyano en companyia del filòsof i escriptor Ernesto Castro, a qui porto seguint durant anys al seu canal de YouTube. La llum daurada de la tardor banyava Madrid amb serenitat i semblava que el dia ens somreia. Vam esmorzar plegats a prop d’Atocha, vam triar algun llibre de segona mà per endur-nos i tenia la idea d’enregistrar una conversa amb ell per difondre-la via YouTube i xarxes.

Asseguts a un pedrís, rodejats pel pas dels transeünts i amb el telèfon mòbil gravant des del terra, vaig arrencar amb la primera qüestió, centrada en la posada en valor de la figura del filòsof en el nostre context incert i esverat. Amb la seva gran erudició i amb una sensibilitat encomiable, l’Ernesto va respondre que la seva disciplina mai perdrà rellevància, però especialment per a qui la vulgui apreciar i reconèixer. Des del seu punt de vista, el problema es vincula amb la incapacitat creixent d’aplicar la màxima d’Horaci “d’ensenyar delectant”. Com podem, en l’era de la intel·ligència artificial, contagiar la passió pel propi procés d’aprenentatge? Amb sensatesa i atenció, l’Ernesto em va fer notar la reversibilitat que se sol veure entre el savi i el famós, en tant que el savi coneix el món, mentres que el món coneix al famós. L’educació sense exemples ni referents lluminosos ja no serveix, prosseguia el filòsof tot citant una lectura d’Ezra Pound.

Com una aventura discreta i fosos amb l’ambient “castizo”, la conversa va derivar cap a la observació d’Ortega i Gasset que les generacions sempre es donen de manera simultània, i que per tant, negar-se a l’intercanvi cultural amb persones d’edat diferent és absurd. L’Ernesto, que prové de la generació anterior a la meva, va esmenar que la dècada dels vint serveix per desfer-se pas a pas de la pressió que tenim des que ens pregunten de bailets què volem ser de grans.

Em va commoure que l’Ernesto defensés la llibertat de fer enlloc d’insistir en l’imperatiu de contentar als altres. Si es fan les coses sense obsessionar-se amb el “qui sóc” o el “a qui apel·lo”, dubtes legítims dels més joves, significa que haurem adquirit una autoconfiança que ja servirà perquè ens escolti qui hagi d’escoltar-nos, va concloure. En consonància amb això, la vida no es percep igual quan es veu el temps que s’obre al davant que quan, ja entrats en edat, el temps se'ns menja. En aquest sentit, l’Ernesto em va confessar que s’hi sent al bell mig d’aquesta dicotomia.

Una pintora que romania asseguda rere nostre havia estat atenta a quasi bé tota la xerrada, i ens va felicitar un cop vaig pronunciar la darrera frase: “admiro als docents que en comptes de fer callar, feu emmudir”. Una proclama que el mateix Ernesto em va compartir en la nostra primera presa de contacte; una entrevista telefònica de fa tres anys i que es pot llegir completa al Diari de Barcelona.

Malauradament, durant la plàtica el so del mòbil es va apagar a causa d’un sobreescalfament del dispositiu, però ràpidament vaig pensar que sort que els humans tenim la via del text escrit per deixar constància d’allò que vivim.

Més enllà del petit incident, m’enduc una formidable experiència de diàleg que va culminar a la llibreria Pérgamo, a la Castellana, on es presentava “Apócrifas”, de Lola Nieto, amb presència de l’autora, de la Luna Miguel i de la Mónica Ojeda. L’Ernesto em va dur perquè veiés l’espai, un punt de troballa propici per als estudiants. Vaig accedir-hi encantat, perquè uns dies abans havia rebut una publicació conforme que l’establiment tancaria al novembre per culpa de la pressió immobiliària. Segons tinc entès, els joves responsables reobriran a un altre lloc de la ciutat, però és clar que ja no serà el mateix.

La Pérgamo es va fundar l’any 1946, i darrerament havia esdevingut un espai de discussió, de tertúlia i de troballa que s’acompanyava amb un vermut per als assistents. Una iniciativa preciosa que rema en contra de la ferotge competitivitat i que posa en relleu diversos factors, com són la dimensió presencial dels encontres amb els altres, el respecte pels llibres o la curiositat compartida pel coneixement. Va donar-se la casualitat que vaig coincidir amb una estudiant que sentia una especial predilecció per un dels meus autors de capçalera, Maurice Merleau-Ponty. Aquest fet em va fer pensar que les llibreries i les biblioteques són, en el fons, entorns per enaltir la tasca dels difunts.

A més a més, el col·loqui de la presentació va obrir tantes vies de reflexió sobre la filosofia i la creació que excedirien aquests paràgrafs.

Després de la presentació vaig agrair-li al meu admirat Ernesto la seva amable disposició i vaig seguir voltant per Madrid. Fou un matí per emmarcar, un d’aquells records joiosos que no es rememoren pas per l'excés, sinó pel plaer de l’estona, per l’enriquiment personal, pel temps aprofitat i pel sentiment de vida viscuda. 

 Arnau Martín

Libreria Pérgamo

 

 

 

L' Ària dels dilluns

Actualment s'està representant al Liceu l'òpera de Bellini Capuleti e Montecchi

Per això avui us proposem que escolteu "Oh, quante volte", una de les àries més representatives de l'estil melòdic del compositor. La intrerpreta  Lisette Oropesa, una soprano nord americana d'origen cubà molt prestigiosa.

Josep M Castellet al Palau Robert

Amb motiu de l’Any Josep Maria Castellet que commemora el centenari del naixement de l’escriptor, crític literari i director literari d’Edicions 62 durant tres dècades, el Palau Robert i la Institució de les Lletres Catalanes impulsen l’exposició “Josep M. Castellet: personatge en grup”.

La mostra recupera la figura de Castellet i posa especialment el focus en les relacions intel·lectuals, culturals i personals que van definir la seva trajectòria professional. Es especialment interessant endinsar-se en el ric teixit de relacions que va crear, on reconeixereu molts dels personatges de la cultura del seu i nostre temps, així com la seva connexió amb importants esdeveniments polítics i socials dels anys de dictadura i el postfranquisme

Dali - Freud a la Fundació Von Thyssen

Amb la nostra bona amiga Carme Arnau vàrem visitar fa uns dies a Madrid vàries exposicions i en la seva condició de gran aficionada al mon de la pintura li hem demanat que ens en faci una glosa, Avui aqui teniu la primera que va seguida d'una petita mostra fotogràfica d'alguns dels quadres exposats.

L’exposició El universo freudiano de Dalí, que es pot veure al Museu Thyssen Bornemisza de Madrid, es centra en un empordanès genial - adjectiu adient a la seva personalitat i obra-, Salvador Dalí, i en l’estreta relació de la seva vida i obra amb Sigmund Freud, una de les figures més influents del segle xx, que Dalí descobrí en les traduccions dels anys 1920, quan estudiava a la Residència de Estudiantes de Madrid i que culminà quan entrevistà el metge vienès, exiliat a Londres, que Stefan Zweig li va presentar. Pintor sempre, Dalí feu un retrat i diversos apunts de Freud, que es poden veure a l’exposició i que penso que podrien haver-la obert. En retratar-lo. el pintor s’adonà, amb la seva singular mirada, que  li recordava un cargol, i que, sobretot, que retratava un mort gairebé; era l’any 1938, i el psiquiatre, malalt de càncer,  moriria un any després.  Pel que fa a la influència de Freud, no cal insistir-hi, perquè es prou reconeguda, ell que obrí les portes a la valoració dels somnis, però també a l’inconscient, a la repressió i un llarg etcètera; aspectes, tots ells, que van marcar el segle passat i de manera tan forta com colpidora la producció de Salvador Dalí .

Dibuixant extraordinari i precoç, intel·lectual destacat, escriptor, també, -La vida secreta de Salvador Dalí ho demostra prou bé-, l’empordanès es mantingué fidel al freudisme, a través de l’evolució de la seva obra que l’exposició reflecteix; així passà d’un personal art figuratiu amb diversos retrats familiars -aquesta família, pare, sobretot, amb que unes relacions complexes i finalment trencades-, i pel cubisme, per desembocar en el surrealisme, en el qual sobresortí, i creà, fins i tot, un mètode propi, el denominat paranoico-crític, molt valorat dins del moviment. Gran coneixedor de la pintura, en general, se sentí atret per diversos pintors, en particular, per Veermer de Delft, reconegut per la seva acurada perfecció, i d’aquí la cosidora de Dalí en què segueix la del mestre holandès;  però hi ha una obra que el va fascinar i a la qual donà mil i una voltes, “L’Angelus” del francès Jean François Millet, un quadre que l’inspirà per diverses interpretacions pictòriques i literàries, també, totes ben personals com no podia ser d’altra manera. Cal esmentar un altre gran pintor, Böcklin, amb la seva conegudíssima obra, “L’illa del morts”, de gran patetisme de la qual Dalí feu, també, una personal interpretació. Algunes d’aquestes obres es troben, d’una manera o altra presents en l’exposició, la qual cosa la fa particularment rica i interessant, amb préstecs, a mes,  de nombrosos i llunyans museus, també, per exemple el de Sant Petersburg de Florida -Salvador Dalí Museum- amb una col·lecció importantíssima d’aquest català universal.

S’ha dit que el lloc del naixement acostuma a marcar l’obra dels grans creadors, la seva cosmovisió, de fet, i en aquest cas les roques de Port-Lligat i del veí Cap de Creus, són ben presents a les pintures de Dalí, com a fons o com a motiu central. I si els somnis van ser la gran descoberta de Freud, l’obra de Dalí, tan onírica com corprenedora, escatològica, també, ens en ha donat una visió tan rica com complexa, per exemple, amb els calaixets a mig obrir o oberts de “El escritorio antropomórfico” (1936), que representen aquests somnis que van obsedir el pintor i l’inspiraren per a les seves minucioses i complexes obres, que una atmosfera especial al embolcalla.

Carme Arnau 

Clckeu a sobre per veure la sèrie completa 

  

Las Meninas reinterpretades amb la IA

Un bon amic i gran fotograf, en Jordi Piqué, es dedica ara a fer uns extraordinaris montatges amb IA. que a voltes penja a YOU tube. 

Us proposo que veiu un dels darrers que ha fet basat en el quadre de Las Meninas de Velazquez. Jo l'he trobat impressionant i no puc ni imaginar les hores de feina que hi ha al darrera d'un video com aquest. I alhora m'ha fet pensar que també el cinema tradicional comença a estar amenaçat.

Aquí el teniu perquè en gaudiu i us admireu.

L' Ària dels dilluns

L'altre dia vaig tornar a escoltar una vegada mes l'ària Stride la vampa en la magistral versió de la contralt Fiorenza Cossotto que va interpretar el 1978 dirigida per Von Karajan a Viena.

La filmació, molt antiga, és bastant deficient però en canvi la veu no pot ser més indicada per aquest paper i mereix ser escoltada encara després de gairebé cinquanta anys

El perro andaluz

Avui us proposo que veieu un nou programa de TVE d'aquesta temporada. Es tracta de El perro andaluz, un programa en format de late show que s'emet els dijous a les 11 de la nit a la primera cadena de televisió espanyola. Però si resulta massa tard per vosaltres sempre el podeu recuperar RTVE a la carta en aquest enllaç.

Dirigit i presentat per Manu Sánchez, un periodista i humorista andalús, entrevista a interessants personatges amb un estil informal i molt ocurrent. Unes converes que completa amb peces musicals i un parell de llargs monòlegs en els que comenta temes d'actualitat política i social. El programa s'emet en directe desde Sevilla però de tant en tant viatge a altres capitals espanyoles

Ja veureu que es una alenada d'aire fresc

L' habitatge segons el Roto

 Sempre El Roto

Elogi de la vida, a mitges

                          

Elogi de la vida, a mitges

                             
                               Per nombrosa gent és una tortura           

                              i per a d’altres la joia del viure,

                              conjuminar el plorar i el riure

                              sense poder saber el temps que dura,

 

                              si tu has viscut feliç o així t’ho penses

                              si has hagut de patir de nit, de dia

                              si no trobes pas mai la “dreta via”

                              si veus com el pensar no té defenses

 

                              vol dir que tots estem vius de miracle

                              vol dir que tots vivim falsedat trista

                              vol dir que tots gaudim d’un espectacle

 

                              vol dir que tots formem part d’una llista:

                              no en sabem la raó ni el seu autor

                              si en canvi fóra autora molt millor!

                             

                                                           Valentí Gómez-Oliver

                               (del Darrer llibre, en premsa)

Pau Casals al Palau Robert

En el marc del 150 anivrsari del neixement de Pau Casals el Palau Robert presenta una breu però intressant exposició que il·lustra la seva trajectòria com a músic i com a activista per la Pau al llarg de tota la seva vida.

Sempre exiliat despres de la Guerra Civil, va deixar d'actuar en públic en protesta pel règim franquista i no va poder tornar a Catalunya perquè va morir el 1973, abans del Dictador.

La mostra s’estructura en cinc àmbits. Un primer espai introdueix la figura de Pau Casals (El Vendrell 1876-San Juan de Puerto Rico, 1973) i en destaca el seu virtuosisme però també el seu compromís amb la llibertat i la democràcia. Un segon àmbit subratlla la música com a art de comunicació i entenia la partitura no com un document fix sinó com un text viu, susceptible a noves interpretacions. Un tercer bloc, recull la música com a eina de compromís i protesta i reivindica el paper social de l’artista. El quart àmbit posa de relleu la música com a missatge de pau.L’exposició tanca amb les opinions de diverses personalitats sobre el llegat d’un dels catalans més universals.

L'Ària dels dilluns

 Aquesta setmana varem anar al Palau a escoltar l'opera en concert de Haendel Ricardo Primo. Havia de cantar el gran contratenor Orlinski. Malauradament va cancel·lar la seva actuació però afortunadament va ser substituit per Hugh Cutting, tambe un bon cantnt. Tot el repartiment i l'orquestra varen  sonar d'allò més be

Com que aquí no pot cancel·lar us proposo que avui escoltem Orlinski cantant una de les àries de l'òpera acompanyat per l'orquestra Il pommo d'Oro.

Coses que no entenc ( o sí ) LXXXVI

 

. Que a moltes de les innumerables obres dels carrers de la ciutat no s’hi vegi personal treballant i semblin aturades..

. Que les obres públiques no puguin, com es fa en tants sectors econòmics, treballar a dos torns i reduir així la seva durada i els inconvenients que suposen pels ciutadans.

. Que, per exemple, la remodelació de Les Rambles, una obra de superfície, que va començar el 2022, encara estigui a mig acabar.

. Que, també per exemple, les obres per arreglar les voreres d’un tram de 600 metres del carrer de Balmes entre Plaça Molina i General Mitre hagin durat 21 mesos.

. Que malgrat l’imminent perill del triomf de la ultradreta en els properes eleccions els partits d’esquerra i especialment PODEMOS hagin renunciat a la imprescindible unitat.

. Que no es pugui impedir la vinguda a Espanya de Milei, un boig delirant que només ha arribat per insultar als polítics i periodistes espanyols.

. Que amb l’ínfim nivell intel·lectual, manca de programa e incultura dels líders i representants  de Vox i el PP una part tan important dels ciutadans d’Espanya pugui votar aquestes opcions tan autoritàries  i neofeixistes.

. Que Silvia Orriols digui que li sembla bé que els catalans votin a Vox en lloc d’Aliança Catalana que no es presenta a les eleccions espanyoles.

. Que tret de les honroses excepcions d’Espanya i Canadà els màxims responsables del mon occidental siguin tan covards a l’hora de manifestar una actitud enèrgica davant les humiliacions a les que reiteradament els sotmet en Trump.

. Que després de tants anys de discussions Europa no hagi decidit encara si convé o no el canvi d’horari.

Els venerats i els no venerables

Es compleixen tres mesos de la visita del Papa Lleó XIV a Madrid, Barcelona i les Illes Canàries, on va pronunciar diferents discursos, tots plens de coherència i sentit comú, amb missatges que varen ser rebuts com una glopada d’aire fresc dirigida a la comunitat cristiana, al clergat, als emigrants, als malalts, als més vulnerables, a tota la població que el va voler escoltar i també als polítics i governants.

Una bona part d’aquests últims van ser els destinataris al Congrés dels Diputats a Madrid, escoltant una amplia reflexió del Sant Pare que intentava transmetre la necessitat de que la gestió i la convivència política fos més humanitària, respectuosa i solidaria. Set minuts de aplaudiments van ser la resposta a Lleó XIV dels allà reunits, però santa innocència dels que van pensar que el succeït durant aquells minuts de comunió parlamentaria podia ser un senyal per compartir en endavant camins de respecte i coherència a la seva gestió. Res més lluny de la realitat habitual, plena d’enfrontaments, burles i desqualificacions provocant una sensació profundament decebedora i de vergonya aliena.

De seguida van tornar a aparèixer les recriminacions i els insults creuats. Van seguir les amenaces contra el president espanyol, els processos judicials, alguns generant dubtes i altres que semblen fruit de “el que pugui fer, que faci”. I més tard la greu crisi migratòria a Ceuta, la seguretat nacional, el comandament únic; i entretant el preu dels àtics a Madrid, per els núvols. Què estaran pensant els lloats i venerats sants que habiten als núvols de cotó diví, després de veure la reacció de diputats i senadors a les paraules de Lleó XIV i el posterior comportament fals i irrespectuós de manera continuada ? Com a mínim deuen estar fent-se creus, mai millor dit, i sense capacitat miraculosa cap els càrrecs de màxima responsabilitat política als partits que governen i als que estan a la oposició, per fer-los canviar. Cap d’aquests responsables fa res, si més no, per ser considerats venerables per la ciutadania; tot el contrari, estan deixant de ser venerables i honorables per convertir-se en enemics. I com ha dit recentment Iñaki Gabilondo “quan els rivals polítics deixen de ser rivals i es converteixen en enemics, la situació es perillosa”. Deu nos en guard!

 

El concert de la Mercè

 

El passat divendres 25 de setembre, en el marc de les Festes de la Mercè, vaig tenir l’oportunitat de fotografiar els concerts de l’Avinguda de Maria Cristina des de l’escenari i de viure, per primera vegada, l’experiència de sentir la música i compartir aquests moments amb els artistes des de dins.

Avui us presento una selecció de fotografies del reportatge que vaig fer a Teràpia de Shock, el grup garrotxí de pop-rock català que em va donar l’oportunitat de viure aquesta experiència tan especial.

Nascuda l’any 2006, la banda va acomiadar-se dels escenaris deu anys després, però aquest any ha tornat amb una gira solidària que l’ha portat a actuar en diversos festivals i festes majors d’arreu del país.

Una experiència molt especial, tant per l’oportunitat de fotografiar-los des de l’escenari com per poder viure els concerts des d’una perspectiva completament nova. Espero que les gaudiu!

Clickeu a sobre per veure tota la sèrie

Paraula encesa

Com a novetat d'aquesta temporada  proposem compartir la poesia amb relats representatius de les autores i autors que els han escrit. En un relat també hi ha poesia, ritme i estil. Desitgem que us vingui de gust gaudir-los.

Alhora introduirem com a complement de les paraules de las Imma una il·lustració preparada expressament per el bon company i pintor, en Miquel Bort, que s’ha ofert generosament a aquesta col·laboració.

Comencem avui aquest sèrie amb un text del Quadern gris de Josep Pla.

                                                                    Miquel Bort Serra

L'Ària dels dilluns

Avui us proposo que escolteu una ària extraordinària. Es tracta d'un bis que Jonas Kaufmannn va oferir davant dels interminables aplaudiments d'un públic commogut per la seva interpretació de L'addio a la vita  de Tosca. La veu de Kaufmann ha madurat però manté una extraordinaria qualitat.
 

 

Formerlandia

                                   Foto: Lluís Ayguadé

A la sala s'exposicions de la botiga de FUJI al començament del carrer Gran de Gràcia es presenta fins el 26 d'Octubre una magnifica exposició de Francesc Fàbregas que ja s'ha presentat en d'altres espais d'exposicions. Es tracta d'un excel·lent treball en que es retraten en paralel  dues illes tan diferents com Formentera i Islàndia. I ho fa en un blanc i negre espectacular i sobretot amb una molt original composicó D'aquí el títol de l'exposició FORMENLANDIA.                                    

Si podeu no us la perdeu i us deixo la crònica que en vaig fer pel NÚVOL fa unes setmanes amb motiu de la seva presentació a Sant Just, el poble del fotògraf.

Proverbis llatins Proverbia IV

Nova entrega de proverbis llatins, una de les meves petites aficions.

Malitia suplem etatem. 
La malícia supleix l'edat.

Excusatio non petita acusatio manifesta. 
Una excusa no demanada és una acusació manifesta.

Propium sapientibus est mutare consilium. 
És propi de savis canviar de parer.

Primum vivere deinde filosofare.
Primer menjar i després filosofar.

Bicos: un restaurant gallec

Fa temps que no visitava un restaurant gallec. A Barcelona n’hi ha un munt, fruït de la immigració que va rebre la ciutat durant la segona meitat del segle XX; per això molts d’ells tenen una imatge, diguem-ne... vintage, amb uns propietaris que no solien tenir una formació com a cuiners. No és el cas del Bicos, l’Eduardo Pereira (el xef) i la Marta Baliña (atenent la sala), que varen arribar ja iniciat el segle XXI. Ell va venir amb ganes d’aprendre altres formes de cuina, diferents de la que ja coneixia del seu Ourense natal.

El restaurant té un aire de petit bistrot molt acollidor. Té poques taules al menjador i unes quantes places a la barra, potser per això fan dos torns de cuina, a les 13 i a les 15 hores al migdia i a les 20 i 22 hores al vespre.

La carta presenta un bon nombre dels plats que esperes en un restaurant gallec: una empanada amb farcit diferent segons el dia, un pop a feira tradicional, que es pot demanar sense patata, perquè val la pena reservar la gana per altres plats que la mereixen més. És el cas de la seva amanida russa amb escopinyes o les seves zamburinyes acabades amb all i oli de mango (segons el Termcat n’hauríem de dir petxina variada de la zamburiña, però n’accepta el seu us col·loquial).

La carta de vins té un bon assortit de les varietats albarinyo, godello, o treixadura de les terres gallegues. Per les postres tasteu una reinterpretació del formatge O Cebreiro amb codonyat servit en forma de canaló.

BICOS

Avinguda Diagonal, 287. Barcelona.

https://bicosrestaurante.com/

Tel. 936 118 227

L'Ària dels dilluns

Aquesta setmana l'Òpera de Catalunya estrena al teatre de la Faràndula de Sabadell "L'elixir d'amor" de Donizetti.

Per celebrar-ho proposo que aquesta setmana escoltem la seva més emblemàtica ària "Una furtiva llàgrima" I ho farem en la veu de qui avui ès sens dubte el millor tenor espanyol, en Xabier Anduaga, en una interpretació de fa tres anys al Metropolitan de Nova York.

Els fons voltors espanyols

Com ja sabeu soc suscriptor de elDiario.es des de fa molt de temps i de tant en tant copio algun del seus articles, especialment el Boletin del Director que cada dissabte l' Ignacio  Escolar escriu pels socis del diari.

El d'aquesta setmana m'ha semblat molt interessant perquè descriu amb tot detall les maniobres dels fons voltors espanyols, que no tots son extrangers, vinculats a famílies de les ràncies classes aristocràtiques espanyoles,vinculades a més directament amb l'extrema dreta.

Posa a prova la capciat d'investigació de la premsa lliure que tracta de lluitar contra la impunitat judicial de la que difruten aquests veritables carronyers.

És una mica llarg però veureu com paga la pena llegir-lo encara que en acabar gairebé et posaries a plorar. I si voleu, aprofiteu i feu-vos socis de el Diario.es. Amb una qüoeta anyal de només 60 euros tindreu una informació digital bona i fiable, que falta fa!, i recolzareu un dls pocs exemples de periodisme lliure.

Clicka a sobre per obrir l'article

Branques

Olis sobre plafó de fusta

M’interessa especialment la força d’algunes plantes, branques i fruits, per mostrar-ne el potencial. Manifesten una extraordinària evolució formal; inclús un cop mortes o tallades ofereixen un aspecte formal sorprenent, no sempre amable però carregat d’expressivitat.

Clickar sobre la imatge per veure la sèrie

Anselm Kiefer a La Pedrera

La Fundació Catalunya La Pedrera acaba d'inaugurar una important exposició dedicada a l'artista pluridisciplinar alemany ANSELM KIEFER, reconegut intenacionalment. 

L’exposició, que porta per títol «La vida secreta de les plantes. Anselm Kiefer a la Col·lecció Grothe» ofereix una aproximació concentrada i significativa al seu ampli univers conceptual a partir d’una selecció d’una quarantena d’obres procedents de la col·lecció privada de Hans Grothe, una de les més importants dedicades a l’artista, complementada amb peces d’altres col·leccions privades.

A través d’un ampli recorregut  la mostra revela la complexitat simbòlica i material de la producció de Kiefer, tot posant en relleu la coherència d’un projecte artístic que es presenta a través de múltiples formes i suports: pintura, escultura, instal·lació, fotografia i llibre d’artista.  Tot això convida a endinsar-se en una reflexió profunda sobre la memòria, la matèria i el coneixement.

 

Havíem vist ja a un temps una mostra del seus treballs de gegantins formats a les enormes naus de la planta industrial de la Fundació Sorigué a Balaguer que ens varen impressionar. En aquesta ocasió les obres tenen uns menors formats però una expressió estètica i poètica mes diversa e igualment remarcable. 

 

Trobo recomanable veure abans de començar la visita o potser a mig camí el vídeo en el que s’expliquen el pensament i les formes de treballar de l’artista.

No us la perdeu. Tot seguit podeu veure en el següent reportatge algunes de les peces que més m’han cridat l’atenció.

Clickeu a sobre per veure tot el reportatge

Vents de l'Est

 

Aquest post recull sis bons llibres que tenen en comú estar escrits per autor@s provinents directament o familiarment dels antics països socialistes de l’Est d’Europa i que en les seves trames està present el que va ser l’anomenat “socialisme real”. Començarem per dues novel·les guardonades amb el prestigiós premi Booker. El búlgar Gueorgui Gospodínov va idear en ‘El refugi del temps’ (Periscopi i, amb el títol ‘Las tempestálidas’, Fulgencio Pimentel) una residència de gent gran malalta d’Alzheimer amb les habitacions decorades amb referència als anys de joventut dels seus usuaris. A partir d’això, el text fa un repàs ric i suggerent sobre Europa i especialment sobre els paisos de l’Est.

La’altre premi Booker li han donat més recentment al canadenc d’origen hongarès David Szalay amb ‘La carn’ (Amsterdam i Feltrinelli, on es revisa la vida d’un home nascut a Hongria als anys setanta. La masculinitat clàssica i els seus aspectes més definitoris, com ara el sexe, la ira i la incapacitat de sentir o d’expressar els sentiments, és el centre d’aquesta novel·la d’aparença simple que va conquerint lentament l’interès del lector.

També és d’origen hongarès la família del suís Nelio Biedermann. La campanya de marketing sobre ‘Lázár’ (Edicions 62 i Salamandra) està ajudant molt al seu èxit de vendes, però genera una expectativa literària excessiva. Tanmateix, és realment meritori que l’autor tingués sols vint-i-un anys quan la va donar a publicar i també  que hi expliqui brillantment els enormes traumes del seu país durant el segle XX a través de l’esdevenir d’una família aristocràtica.

Ja hem recomanat en diverses ocasions llibres de la catalana d’origen txec Monika Zgustova. Ara, a ‘La traductora dels haikus” (Galaxia Gutenberg en català i castellà), explica la complicada evolució d’una família txeca molt similar a la seva, que va haver d’exiliar-se buscant un futur millor.

A ‘Ràdio Sarajevo’ (Angle Editorial i Asteroide), el bosnià Tijan Sila, ara resident a Alemanya,  utilitza els seus records personals per evocar la terrible guerra que a començaments dels 90 varen patir els antics iugoslaus, amb el setge de Sarajevo com a protagonista.

I acabem aquest repàs amb “El mag del Kremlin” (Edicions 62 i Seix Barral), escrita per l’assagista i politòleg italosuís Giuliano da Empoli i amb una bona versió cinematogràfica que podem veure ara a Movistar. És un llibre entretingut i molt aconsellable per entendre els canvis en la forma de governar entre les eres de Ieltsin i Putin a través d’un personatge de ficció que es converteix en el màxim assessor de Putin i viu l’auge dels oligarques i la caiguda d’alguns d’ells.

 

L' Ària dels dilluns

Com vaig comentar, la darrera setmana vaig anar al Liceu a l'estrena de la temporada amb l'AIDA, interpretada per la meva admirada Anna Netrebko. Em va agradar força el montatge i l'escenografia. Però la veritat és que la interpretació de la soprano no em va deixar gaire content. Com ja sabia, la seva veu s'ha engruixit i encara que sigui atrevit dir-ho em sembla que ha perdut el seu timbre i ductilitat, la seva elegant modulació. Segueix cantant molt bé pero trobo que ja no és la que era. Una petita decepció. 

Per compensar-ho, proposo que avui l'escoltem en "Addio del passato", una de les àries més conegudes de la La Traviata en una de les millors versions que he vist d'aquesta òpera, enregistrada a Salzburg el 2005 i en la que feia parella amb Rolando Villazón.

Desitjos i Drets

Sempre el ROTO!

 

Gènesi

TV3 (3Cat ara) està programant els dilluns a la nit els capítols de la sèrie  GÈNESI dedicada a la història del cèlebre restaurant EL BULLI i les persones que més directament varen estar implicades en el projete com Ferran Adrià, el seu germa Albert i el soci i cap de sala Jordi Soler

La sèrie esta dirigida per David Pujol i els principals papers interpretats magníficament per Miquel Fernandez, Ivan Massagué i Carlos Cuevas.

Mereix una especial menció la interpretacio, tant en la parla com en la gestualitat, de Fernandez que gairebé ens fa creure que es el mateix Adrià qui interpreta el seu paper.

El guió molt ben trabat amb rigor i sense sensacionalismes manté sempre l'atenció i l'interès de l'espectador

La sèrie es de 6 capítos dels quals ja se n'han emès quatre en els dos darrers dillusn . Els trobareu al canal ·CAT-

A ne pas manquer!

Premi de Teatre Barcelona per la Imma Colomer

El Barquer, l’obra que vàrem veure al Teatre Lliure la darrera temporada s’ha emportat tres dels guardons dels que atorguen els Premis Teatre Barcelona: Millor espectacle, millor direcció i millor Interpretació de repartiment. Aquest darrer l’ha obtingut la nostra col·laboradora l’Imma Colomer que brodava el seu paper i a qui tornem a felicitar des d’aquí.
Aquest reconeixement arriba en un bon moment, quan es celebra el 50 aniversari del Teatre Lliure del que ella en va ser fundadora.

Que per molts anys puguem gaudir de les teves actuacions i dels recitats que ens regales des del Blog.

L'Ària del dilluns

Aquesta tarda gràcies als bons amics Francesc i Maria Jesús tindrem la sort de poder  escoltar la 9ena Simfonia de Beethoven a l'Abadia de Montserrat, interpretada per la Simfònica del Vallès i l' Orfeó Català.

Per celebrar-.ho avui us proproso que escoltem el vibrant Himne a l'Alegria de Victor Manuel interpretat per ell mateix i els seus amics Ana Belen, Victor Manuel i J.M.Serrat.

Dones, feminismes, divorcis

Comencem aquest curs del nostre post recomanant cinc novel·les que tenen en comú no sols el fet de que estan escrites per dones sinó també que, amb major o menor claredat, tenen una perspectiva feminista. El primer, ‘Musclos per sopar’ (Petits plaers/Pequeños placeres), de l’alemanya Birgit Vanderbeke, és una petita (per la seva brevetat) joia (per la seva primorosa redacció) dedicada a revisar el domini masclista d’un home sobre una família que l’espera a sopar amb el seu plat preferit sobre la taula. Un subtil i eficaç al·legat contra el patriarcat.

La jove gallega Nerea Pallares reivindica a ‘Punto de araña’ (Asteroide) la funció de les ‘palilleiras’, xarxeras, obreres i mariscadores a la Costa de Morte i ho fa amb un treballat mosaic d’eines literàries i una barreja de realisme i impuls oníric i fins i tot mitològic.

També és molt jove la canària Lana Corujo, qui a ‘Han cantado bingo’  (Reservoir Books) narra, amb el ric vocabulari de l’illa de Lanzarote, una història d’infància amb un desenvolupament que acaba sent tràgic.

Els dos llibres següents afegeixen la coincidència de que les protagonistes parteixen les seves trames d’una situació de separació o divorci de les seves parelles i que tenen un estil literari experimental arriscat però al meu parer molt ben resolt. La mexicana Valeria Luiselli, qui escriu en anglès, ens ofereix a ‘Principi, mig, fi’ (Angle i Feltrinelli) un viatge d’una mare amb la seva filla a Sicília, des d’on havia emigrat l’avia de la mare. A l’estada al sud d’Itàlia són mot presents no sols la recuperació de la història familiar sinó també les referències a les cultures grega i romana. 

La nord-americana Catherine Lacey s’atreveix a “El libro Moebius” (Alfaguara) a publicar dues narracions amb un muntatge editorial que permet començar indistintament per l’una o per l’altra. La vivència de la separació es combina amb reflexions sobre l’art, l’amistat i el sexe, en uns textos breus i densos.