L' Ària dels dilluns

Avui escoltareu la veu de la Clara Jorba, la soprano que intervindrà el dia 9 a la festa de PROVA I ERROR.

Interpreta "How beautiful are the feet of them" un breu passatge del Messies de Haendel.

Denassus

De nassos són els plats que ofereix aquest bar gastronòmic del carrer Blai de Barcelona. En Sergi Ruiz i n’Alejo Mailan són dos sommeliers que van voler obrir un local on a ells els agradés anar-hi de clients. El seu nom hem de pensar que ve del fet que ells utilitzen el nas pel seu ofici, a banda de l’expressió catalana per denominar que una cosa és molt bona (tot i l’errada ortogràfica, volguda o no).

L’oferta de vins és important, com era d’esperar, (ens diuen que el 90% dels seus proveïdors són petits elaboradors), mentre que la carta és curta però suculenta i ben pensada. Des de l’inici ofereixen unes croquetes d’ànec Pekin, que són una de les estrelles de la casa per començar amb bon peu. Com a plats més de “fondo” teniu el porquet de Segòvia amb les seves “papas aliñás”, el fricandó de vedella amb bolets, el trinxat de la Cerdanya, o el filet amb foie i ceba. Més lleugers, que són els que vaig tastar jo, un magnífic ceviche de corbina salvatge, un tàrtar de tonyina bluefin o uns porros a la brasa. I si el que voleu és gastar-vos-els i gaudir encara més, tenen uns magnífics talls de vaca vella amb 45 dies de maduració o alguna peça sencera de peix a la brasa.

En definitiva, de segur que trobeu el que us convé, segons el moment del dia.

Carrer Blai, 53
08004 Barcelona
Tel. 933877645
Web. https://www.denassus,com

MOSAICART a Girona

 

Carme Simon i Josep Capdeferro 

a l'entrada de la galeria Foto:AVUI

Des de fa uns mesos Girona compta amb una nova galeria d’Art: MOSAICART. Instal·lada al número  17 del carrer Forca, en ple cor del barri vell de la ciutat. Aquesta galeria és una iniciativa de tres gironins enamorats de l’art, en Josep Capdeferro, la Carme Simon i en Miquel Pujadas, que han decidit establir-se en un espai de reduïdes dimensions però ple d’encant. Després d’uns anys marcats per la desaparició de nombroses galeries aquest incorporació suposa una alenada d’aire frec per el món de l’art a Girona. La seva intenció és la de potenciar fonamentalment els artistes del país que estan mancats d’espais expositius per mostrar i vendre les seves obres. Oberts a diferents expressions artístiques, com la pintura, el dibuix, l’escultura o la fotografia, es plantegen exposicions de mig format on habitualment convisquin les obres de dos o tres artistes que proposin treballs de temes que tinguin unes certes connexions.

Un altre dels seus projectes és el d’exposar obres de petit format que es puguin vendre a preus molt econòmics i apropin l’art a gent jove i de menys capacitat adquisitiva, iniciativa que ja han iniciat.

Actualment i fins a final de maig es presenta Herbarium Glaciale una sèrie de fotografies  de Jordi Puig que congela flors i les fotografia en el seu procés de descongelació obtenint unes imatges de colors i textures insòlits. Pels propers mesos de juliol i agost està programada una exposició del gironí Jordi Amagat i de cara a setembre-octubre una exposició d’escultura de fusta i aiguaforts de Jordi Gich.

Si aneu a Girona doneu un cop d’ull a aquesta galeria, que obre de dimecres a dissabte de 5 a 8, i podreu xerrar una estona amb la seva galerista Carme Simon que sempre està disposada a un comentari de les obres exposades.

La Mediterrània d'Eleonor Boada

L'Eleonor Boada, filla d'en LLuís, bon amic i col·laborador del BLOG, és molt aficionada i amb bon ull per la fotografia; per això hem decidit incorporar-la a PROVAi ERROR, i així ens anem rejovenint.
Aquest es el seu primer treball que ella mateixa introdueix amb un breu text de presentació.

La Mediterrània apareix aquí com un espai compartit al voltant d’un element essencial: l’aigua. Quelcom tan simple com el mar, capaç d’evocar formes de vida, emocions i gestos profundament diversos. La calma i l’agitació, el silenci i el soroll, la llum i l’ombra, l’oci i el descans, la joventut i la vellesa conviuen sobre una mateixa línia de costa. Aquestes imatges mostren el mar com un espai que continua evocant origen, harmonia i bellesa, però que també deixa entreveure la petjada d’un món que l’ocupa, el transforma i, lentament, l’esgota.

Clickeu a sobre per veure la sèrie completa

L' Ària dels dilluns

Avui, anticipant-nos uns dies al brindis que farem 9 de juny a la festa de celebració del Post 4000 del Blog escoltarem un dels cèlebres cors del repertori operístic dedicat al ritual del brindis. 

Es tracta de "Viva il vino spumeggiante" de l'opera Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni.

PARATGES SECRETS

A la petita galeria  CORA EGGER, al carrer de Sant Pere més Alt, 44 es presenta fins el 6 de juny PARATGES SECRETS, una exposició de fotografies de Jaume Buxeda, fotògraf independent que ha treballat per diversos mitjans. Al llarg de més de trenta anys ha sigut professor del Curs de Graduat en Fotografia a l'IEFC. Ha realitzat diferents treballs de fotografia d'autor i ha participat en nombroses exposicions, Les seves fotografies estan a diverses col·leccions privades i a la Col·lecció Nacional de

Fotografia de Catalunya.

Jaume Buxeda             Foto J.M.Cortina

En aquesta mostra s'hi poden veure catorze fotografies analògiques disparades amb una càmera de format 6x6 i positivades digitalment. Formen part d'una sèrie més ampla on el fotògraf retrata diferents espais i objectes que han despertat el seu interes al llarg dels nombrosos viatges que ha fet en la seva recerca.

Per descriure aquest treball de concepció clàssica resulten força útils les pròpies paraules del fotògraf en la seva presentació :

Aquesta proposta fotogràfica parla de llocs que, sense saber-ne el motiu, ens commouen.Usualment edificis religiosos, palaus, audiències, fortificacions antigues, jardins són exemples d'arquitectures i espais expressament dissenyats per a aquesta funció: la d'impressionar a les persones que els visiten.

També trobem llocs que la natura, d'una manera espontània, ha aconseguit exactament el mateix efecte, però suposadament sense cap propòsit. Aquests llocs ens han emocionat i de vegades torbat: paisatges dolços, muntanyes agrestes, cataractes amenaçadores, penya-segats de vertigen.De la mateixa manera que la síndrome de Stendhal torba la ment a través de la bellesa, hi ha determinats paratges que causen emocions trastornant la consciència.

Les fotografies d'aquesta sèrie fan referència a aquestes sensacions enigmàtiques que succeeixen en llocs on la casualitat o la intencionalitat els ha configurat de manera que afecten a les persones que els observen o que deambulen per ells i els fa sentir sense motiu aparent múltiples percepcions. Unes agradables, suaus, delicades, plaents, altres incertes, inquietants, repulsives, torbadores. Tot dependrà de l’entorn observat i de la persona que rep les sensacions del lloc concret.

El to de les imatges en blanc i negre juntament amb el tipus de paper emprat en el copiat mat amb un aspecte vellutat i l'exposició en clau baixa remarcant la foscor, acaben conferint a l'obra un aspecte misteriós que convida l'espectador a descobrir-ne detalls ocults a les fotografies.

I perquè tingueu una aproximació a la fotografia de Jaume Buxeda aquí en teniu una mostra:

Clickeu a sobre de la imatge per veure'n la resta

Steve McCurry

El passat dijous vaig assistir a la roda de premsa de presentació de la nova exposició del Plau Martorell.

Es tracta d'una mostra antològica de Steve McCurry, un dels més destacats fotografs americans del darrer terç del segle XX a qui segur mots coneixeran per alguna de les seves fotografies que s'han convertit en imatges icòniques a nivell mondial.

Com ja explicaré en una propera crònica al NÚVOL l'exposició em va semblar extraordinària i no vaig poder evitar fotografiar amb el meu mòbil algunes de les fotos que ara us oferixo en un slideshow que he penjat aYou tube.

Aquí teniu l'enllaç, amb la recomanació que veieu les imatges en la pantalla de l'ordinador i eviteu la del mòbil-

Godard al Palau de la Virreina: “la fraternitat de les metàfores”

 

Recordo amb claredat la primera lliçó que vaig rebre un cop iniciats els meus estudis d’audiovisuals: “el cinema és un treball molt sacrificat”. Potser per aquest motiu vaig preferir refugiar-me en el terreny de la crítica; per conrear, en un primer moment, una visió admirativa d'aquest ofici, i en segon lloc, una perspectiva crítica, valgui la redundància. La instrucció va venir de part d'un cineasta català -el nom del qual em privaré d'esmenar- que en la seva joventut s'havia nodrit molt de l'obra de Jean-Luc Godard, aquell artista irrepetible que va interrogar l'esperit creatiu i polític del seu temps i va rebutjar les pel·lícules realitzades d’acord amb el sistema d'estudis.

Godard no era pas un detractor del cinema de Hollywood, sinó més aviat un aprenent. Es va formar als anys cinquanta en la crítica de Cahiers, reverenciava als mestres (Hitchcock, Welles, Nicholas Ray, John Ford…) i sabia molt bé, com els seus companys de generació (Rivette, Varda, Truffaut, Belmondo, Seberg...), que per trencar amb unes normes era imprescindible, en primer lloc, interioritzar-les. Així va ser com, just abans de la primavera del 1960, va veure la llum "À Bout de Souffle", un film fabricat als carrers de París i que donava l’esquena al model predominant dels platós i de les grans estrelles. L'objectiu no era, com es pot apreciar en la formidable recreació "Nouvelle Vague" (Richard Linklater, 2025), narrar una trama d'espionatge, sinó filmar a personatges que fessin com si en formessin part d'una. Aquest gest d'innocència rebel va donar el tret de sortida a una de les corrents expressives més fascinants i complexes de la segona part del segle vint, encara avui estudiada amb fervor i que ens ensenya que l'art, en el fons, és com un ocellet: si no l'apretem se'ns escapa, i si l'apretem massa, mor.

Per citar aquella amable cançó dels Amics de les Arts, la de "Jean-Luc" és una figura que desborda la categoria de director, i conforme més ens endinsem en la seva trajectòria, més convençudament podem parlar d'un pensador compromès. L’exposició, comissariada per Manuel Asín, distribueix la seva ingent contribució en diferents seccions temàtiques -hi trobem entrevistes, fragments dels seus metratges o trossos de diaris de l’època-, fins al punt que per a un espectador inexpert li pot resultar difícil situar-se. Cal insistir, però, en què el context de l’aparició de Godard en el panorama cultural fou la París dels seixanta, un nucli d’ebullició intel·lectual i de sever qüestionament de l’status quo (de la guerra d’Algèria fins la revolució del 68), i que era favorable a l’emergència de noves veus que rellegiren la tradició cinematogràfica des de noves perspectives.    

L'exposició erigida en torn a aquesta personalitat inesquivable del cinema europeu, doncs, - es retira el proper juny- no només s'adreça als adeptes, sinó també a qualsevol qui vulgui confirmar que el cinema sempre obre horitzons més enllà dels estàndards imposats. En el cas de Godard, va ser algú molt reaci a classificacions, i cada període de la seva vida s’entreteixia amb aportacions trencadores que encara és massa d’hora com per assimilar.

L' Ària dels dilluns

La darrera setmana varem anar al Palau a escoltar en Xavier Sabata, el reconegut contratenor cataà, nascut a Avià.

Interpretava, acompanyat del conjunt musical Le concert d'Hostel Dieu, peces de diferents autors barrocs sobre la figura d'Orlando Furioso

Avui l'escoltarem cantant l'ària "Cesseran le sue procelle" de Pollarolo acompanyat del conjunt de música barroca Vespres d'Arnadi.

Coses que no entenc LXXXIV

Ara fa temps que no escric en aquesta Secció perquè hi ha tantes coses que no entenc que no sé per on començar mai. Pero avui  m'he decidit.

. Que el President del Real Madrid digui emfàticament que ell es presenta perquè el Club és dels socis i si algun d’aquests es vulgués presentar com a candidat a les eleccions necessiti poder avalar personalment de l’ordre de 150 milions d’euros...

. Que després d’un judici que ha trigat 14 anys - la qual cosa ha fet inviable la presència del President Pujol a l'estrada - la nostra in-justícia no hagi aconseguit esbrinar el fons de la qüestió del patrimoni andorrà de la família Pujol.

. Que els ministres i l’expresident del PP - M.Rajoy - puguin mantenir, sense cap vergonya ni penalització, que no sabien res de les accions dels seus principals subordinats malgrat l’existència d’indicis i proves evidents en l'operació Kitchen.

. Que el Victor Aldama pugui pactar amb la fiscalia un tracte de favor que probablement li permetrà evadir la presó quan és el principal inductor del cas, mentre els altres complices ja estan fa mesos en presó preventiva.

. Que tenint tanta desvergonya, immoralitat i baix nivell intel·lectual la població de la Comunitat de Madrid pugui seguir aplaudint i votant a Diaz Ayuso.

. Que les grans empreses tecnològiques, majoritàriament amb seu a Califòrnia, segueixin recolzant un president paranoic que pot acabar perjudicant l’economia americana, la mundial i els seus mateixos interessos.

. Que la majoria de importants líders polítics del món segueixin acudint a la Casa Blanca rendint pleitesia i acceptant les vergonyoses humiliacions a les que els sotmet el narcisista Trump en plenes audiències públiques.

. Que els representants del PP puguin tenir un nivell intel·lectual tan baix i ridícul com el que demostren cada cop que apareixen en les seves rodes de premsa.

. Que fins ara s’hagi tractat amb tan poca sensibilitat i intel·ligència política el conflicte amb els mestres.

. Que el president Trump i els seus holdings familiars puguin estar operant impunement a gran escala en borsa comprant i venent títols d'empreses tecnològiques les cotitzacions de les quals depenen directament de les seves declaracions i mesures.

 Si algú s'anima pot continuar...

La inspiració

Vaig llegir el recull de narracions breus “Tres cuencos” (Altamarea) perquè sabia que alguns dels seus contes havien inspirat una preciosa pel·lícula de la Isabel Coixet, “Tres adéus”.  El que no sabia era que l’autora, la sarda Michele Murgia, de qui havia llegit anteriorment “L’acabadora”, ha mort amb sols 51 anys. La humanitat i la senzillesa dels textos, al voltant de la vida, l’amor i la mort, són un llegat que recomano molt.

També podrien inspirar films les tres obres següents. Comencem pel mestre John Banville, qui a “Nocturno de Venecia” (Alfaguara) ens explica una història pròxima al gènere negre i amb un estil volgudament similar al de Henry James amb un narrador fatu i ridícul que triga tant com el lector en entendre perquè una jove heredera -i desheretada!- vol casar-se amb ell i perquè el fa acompanyar-la a Venècia a l’hivern entre la humitat i la boira.

Fernando Aramburu ja té experiència en que li adaptin una novel·la, gràcies a la sèrie “Patria”, i  li podria tornar a passar a partir de la riquesa del personatge principal de “Maite” (Tusquets), una dona que passa un cap de setmana -el mateix en que ETA va matar al regidor d’Ermua Miguel Ángel Blanco- amb una mare a la que ha de cuidar i una germana que torna de Donosti després de molts anys i de la que de mica en mica anem descobrint els seus secrets.

Jordi de Manuel ha ajuntat en el volum “Dunes blanques” (Editorial Clandestina) la que va ser la primera novel·la del cicle del policia Marc Sergiot i les que seran les dues últimes. El conjunt mostra en tres moments diversos una història distòpica en un món amb una imparable degradació del medi ambient i un manteniment dels grans vicis de la societat actual. Com sempre, el vessant de divulgació científica de l’autor apareix brillantment enmig de les trames.

El que seria més difícil d’adaptar, però resulta molt atractiu com a lectura, és “El primer any” (Club Editor),  de Francesc Serés. L’autor i la seva dona han trigat molt en tenir el seu primer fill i ell relata l’experiència i les seves reflexions no tant en el seu vessant familiar com en el referent a les vivències amb altres persones a la ciutat austríaca on resideixen, Graz, i en els viatges al seu poble, Saidí.

 

Les roses noves

A començaments de maig cada any es celebra al Parc de Cervantes, al cap d'amunt de la Diagonal, el Concurs de les roses noves. Hi acompanyava sovint a la meva mare que n'era una fidel vistant. 

Avui hi he fet una passejada i aquí deixo algunes imatges d'aquestes flors tan nostres.

Clickar sobre la foto per veure la sèrie

L' Ària dels dilluns

Avui us proposo que escoltem la meravellosa veu de Roberto Alagna interpretant una delicadíssima ària per tenor, "Je crois entendre encore", de Les pécheurs de perles de Bizet.

El viatge de l'Ayuso a Mèxic

 Cada dissabte el director de el Diario.es ens envia als suscriptors una carta en la que tracta un dels temes d'actualitat, Són magnífiques i ja les espero al llevar-me. La d'aquesta setmana m'ha semblat extraordinaria i encara que és una mica llarga no he pogut resistir la termptació de publicar-la al blog i compartir-la amb els nostres lectors animant-los de passada que es facin socis de el.Diario. No us faci mandra perquè si comenceu a llegir-la segur que arribareu al final.

Isabel Díaz Ayuso llegó esta semana a México para reivindicar a Hernán Cortés. Para celebrar la conquista como una gesta civilizatoria, el mestizaje como un regalo de España a América y al conquistador extremeño como un héroe que merece un gran homenaje. Para entender por qué esa visión es históricamente falsa, conviene antes hacerse unas preguntas más básicas.

¿Por qué el imperio español conquistó a los incas y a los aztecas y no sucedió justo al revés? ¿Por qué logró Francisco Pizarro secuestrar y más tarde asesinar a Atahualpa en Cajamarca? ¿Por qué no fueron los incas quienes cruzaron el Atlántico y pusieron sitio a Sevilla? ¿Por qué ese puñado de hombres comandados por Hernán Cortés logró derrotar a todo un imperio y acabar con Moctezuma, Cuitláhuac y Cuauhtémoc?

El nacionalismo –el de ayer y también el de hoy– tiene una respuesta simple y racista ante estas preguntas. Fueron los europeos quienes conquistaron al resto del mundo, y no al revés, porque somos mejores que los demás: más inteligentes, más valientes, más osados, más civilizados… y con el apoyo del verdadero dios. 
Hay otra respuesta, la de la ciencia: hace tiempo que demostró que el racismo no tiene base biológica alguna porque todos los seres humanos somos iguales. Son otros parámetros, y no la raza o el color de la piel, los que explican por qué la historia del mundo sucedió en esa dirección. 
El geógrafo y escritor Jared Diamond tiene un libro excepcional sobre esta cuestión. El ensayo se titula ‘Armas, gérmenes y acero’ (en inglés, ‘Guns, Germs and Steel’); y resume los factores que explican el apabullante éxito militar de la conquista española frente a los pueblos nativos de América. Europa contaba con la pólvora, con el caballo, con armaduras y espadas… y con anticuerpos para unos virus y bacterias que diezmaron a los indígenas.
¿Y por qué los europeos desarrollaron gérmenes más agresivos? ¿Por qué nuestra tecnología era superior? Ambas preguntas se responden por el verdadero factor clave, que no está en el color de la piel sino en la ubicación de los recursos iniciales que determinaron el neolítico. A los europeos nos tocó esa lotería. 
Jared Diamond, como buen geógrafo, lo explica con mapas. La gran ventaja de Europa empezó miles de años antes de Hernán Cortés, en el Creciente Fértil: la franja entre Palestina e Irak donde nacieron la agricultura y la ganadería que después se extendió por el Mediterráneo. De allí son originarias muchas de las gramíneas fáciles de cultivar –el trigo, la cebada, las lentejas, los guisantes o los garbanzos– y algunos de los animales domesticables más útiles: vacas, ovejas, cabras o cerdos. De esos excedentes de alimentos nace el comercio y la especialización en el trabajo. Y de ahí surge la escritura. Y la ciencia. Y la pólvora. Y el acero.
La convivencia con esos animales domesticados trajo también las zoonosis, de las que tanto hablamos hoy: virus y bacterias que saltan de los animales a los seres humanos. Enfermedades frente a las que los europeos acabaron desarrollando inmunidad, pero no los nativos americanos.
La domesticación de animales y plantas fue mucho más eficaz en Eurasia que en América por otra causa azarosa: la orientación geográfica de estos continentes. Las condiciones climáticas cambian a medida que te acercas o te alejas al ecuador, en función del paralelo en el que estés. Y Eurasia tiene la mayor línea recta terrestre en dirección este-oeste, con un clima similar. Compartir paralelo hacía más sencillo extender los cultivos de un sitio a otro, algo mucho más difícil de lograr si tu continente se despliega de norte a sur, como es el caso de América. 

Nada de esto tiene que ver con la inteligencia o el valor de los conquistadores españoles. Hernán Cortés no ganó aquella guerra porque fuera superior a Moctezuma. Ganó porque a sus antepasados les tocó la lotería geográfica de los recursos animales y vegetales domesticables, que determinó la historia desde el neolítico. Si hubiera nacido en Tenochtitlán en 1485, habría muerto de viruela antes de ver un caballo. Como le ocurrió a millones de personas que, como todas, no pudieron elegir dónde nacer. Las cifras no son precisas, pero sí hay consenso sobre hasta qué punto la llegada de los españoles fue catastrófica. Entre 1519 y 1600, México central perdió entre el 50 y el 90% de su población.Pero no solo fueron las epidemias. También las matanzas. Y estas no fueron involuntarias. 

La presidenta de México, Claudia Sheinbaum, ha sido muy hábil en la respuesta que ha dado a la provocación de Isabel Díaz Ayuso. Sheinbaum ha recuperado un edicto firmado por el emperador Carlos I de España en 1548, unos meses después de la muerte de Hernán Cortés. Es un documento donde se detallan las atrocidades del famoso conquistador: sus matanzas indiscriminadas de personas indefensas, la forma en la que esclavizó a mujeres y niños, o la crueldad de “herrarlos”; marcarlos con un hierro candente. 

Habrá quien diga lo de siempre: no podemos juzgar el pasado con los ojos de hoy. Los principios éticos han cambiado, argumentan también. Pero es que quien reprobaba la crueldad de Hernán Cortés era el mismísimo emperador español en el siglo XVI, no solo la izquierda altermundista de 2026. Bajo la moral y la ley de 1548, lo que hizo Hernán Cortés fueron crímenes también.

Ese edicto de Carlos I ordenando liberar a esclavos capturados por Hernán Cortés tiene su contexto histórico. Fue consecuencia de las denuncias de Bartolomé de las Casas, un sacerdote español y coetáneo de Hernán Cortés que fue de los primeros en cuestionar la violencia y los abusos contra los indígenas, que se justificaban en nombre de dios. Sus escritos –especialmente su ‘Brevísima relación de la destrucción de las Indias’– documentaron los malos tratos y atrocidades de la conquista española de América. 

Bartolomé de las Casas participó en la Controversia de Valladolid, en 1550, un famoso debate sobre cómo tratar a los nativos americanos. Era una cuestión teológica, no solo moral. Frente a las tesis de Bartolomé de las Casas, que argumentaba que eran seres humanos igual que los demás, estaba otro religioso, Juan Ginés de Sepúlveda, que defendía la guerra justa contra los indios. Su principal argumento es que las vidas de estos indígenas no merecían respeto porque ellos tampoco respetaban la ley natural, con sus cultos paganos y sus sacrificios humanos. Sus argumentos no eran muy distintos a los que utilizó siglos después el fanático de Mel Gibson en su panfletaria película ‘Apocalipto’.

Es fácil imaginar cuál habría sido la posición de Isabel Díaz Ayuso ante aquella controversia. Basta con repasar cuál es hoy su opinión sobre el genocidio de Gaza. En su caso, el relativismo histórico funciona exactamente al revés: no juzga el pasado con los ojos de hoy, sino que aplica al siglo XXI los peores principios morales del siglo XVI.

Isabel Díaz Ayuso llegó a México con sus propias armas, sus propios gérmenes y su propio acero. Las armas son la provocación y el conflicto permanente, su método político más eficaz. Los gérmenes son los del nacionalismo rancio que infecta a la derecha española y que ella exporta allá donde va. Y el acero es la desfachatez, su atrevida ignorancia: ir a “Méjico” –como lo escribe Ayuso– a explicarles a los mexicanos su propia historia y cómo se escribe el nombre de su país.
El viaje oficial de Ayuso a México ha acabado siendo desastroso. Se suponía que iba a durar diez días. Lo que se dice trabajo, apenas han sido tres.

El lunes celebró el famoso homenaje al conquistador. El acto se titulaba “Celebración por la Evangelización y el Mestizaje en México: Malinche y Cortés”. Se iba a realizar en la Catedral Metropolitana de la Ciudad de México, un disparate que la Archidiócesis no autorizó. Fue trasladado al auditorio donde Nacho Cano presenta su ‘Malinche’. En la práctica, era un acto promocional de este musical.
El martes, anunció a bombo y platillo las inversiones de un grupo mexicano: 77 millones de euros para abrir nuevas cafeterías y pizzerías en Madrid. ¿El problema? Que la empresa ya había anunciado esa misma inversión dos meses antes. 
El miércoles, recibió una medalla “de la libertad” que entrega el Estado de Aguascalientes, donde gobierna el PAN. Y después tuvo una reunión con otros cuatro gobernadores de este partido de la derecha mexicana. Tras el lío montado por su reivindicación a Hernán Cortés, ese encuentro tuvo un perfil muy bajo. Ninguno de los convocados salió públicamente a agradecer a Ayuso su presencia en México, ni tampoco a respaldar su posición. 

¿El jueves? Sin agenda. ¿El viernes? Sin agenda. 

El fin de semana estaba prevista la asistencia a una gala en Cancún, los premios Platino, que el viernes por la tarde canceló. Como siempre que se mete en un lío, Ayuso salió de él con bulos y victimización: acusó al gobierno mexicano de “boicotear” su visita oficial. Telemadrid ha llegado incluso a publicar que la presidenta de México había amenazado a esta gala con cancelarla si iba Ayuso; una mentira que ha desmentido la propia organización de estos premios. 

El fracaso político del viaje es fácil de explicar. La ignorancia de Ayuso sobre cuestiones muy básicas la ha convertido en una apestada en México, incluso entre esa derecha local que la invitó a este viaje. Ni siquiera lo más rancio de los partidos más rancios se pueden permitir aparecer ante la opinión pública mexicana como los defensores de Hernán Cortés. Tampoco pueden aplaudir otras gracietas de Ayuso, como llamar “malinches” a las mujeres mexicanas.

La Malinche de verdad –no la invención del músico Nacho Cano– fue una mujer indígena que regalaron como esclava sexual a Hernán Cortés. Acabó teniendo un hijo con él y fue muy útil para el conquistador porque hizo de traductora: ayudó a Cortés a comunicarse en lenguas que no conocía y a entender algunos aspectos clave del imperio al que después sometió. Para buena parte de la sociedad mexicana, Malinche sigue siendo sinónimo de traición.

La Malinche traicionó a su pueblo para sobrevivir. Ayuso viajó a México a traicionar la historia para hacer campaña. La diferencia es que la Malinche no tenía elección.

La Nouvelle vague

Ara que ja es pot veure a Filmin "Nouvelle vague" de Richard Linklater, el magnífic homenatge a Jean Luc Godard i el nou cinema francès, és una bona ocasió per reproduir l'enllaç a la crònica que va publicar fa unes setmanes la nostra crítica Judith Vives en el seu blog Cinema i altres urgències.

Clickeu sobre la imatge de la mítica parella i trobareu l'enllaç a l'article.

Això és així.

 De moment, lamentablement això és així:

Restaurant Santa Magdalena

En Quim Marquès, després de 30 anys essent una referència a la Barceloneta amb el seu Suquet de l’almirall, que va tancar el 2018, va tornar a la seva Gràcia natal i va transformar un bar barri en un restaurant de cuina catalana tradicional, cuina d’arrels, casolana i de cassola, com diu a la seva pròpia presentació.

Aquesta aventura que va iniciar a finals de 2023 s’ha consolidat amb un espai privat l’ExquisEat, just davant per davant del restaurant. Aquí s’ofereix una experiència personalitzada per a grups d’entre 10 i 25 persones assegudes o unes 60 a peu dret.

Tornant al restaurant, hi podeu fer des d’esmorzars de forquilla, passant pel menú diari o una carta acurada al migdia i al vespre. Disposen de taules rodones per a petits grups, de 5 o 6 persones, això té però un inconvenient, el volum de la sala del fons puja quan és ben ple. Per sort, la qualitat de l’oferta et fa oblidar l’enrenou. No deixeu de provar el seu fricandó, els bunyols de bacallà, algun dels seus arrossos o els cigrons que fan homenatge a en Pinotxo de la Boqueria. Per postre podeu menjar un Pijama o un corte de biscuït amb xocolata calenta.

Per acabar, un apunt històric, el seu nom és el que tenia el carrer abans de que comencés la política d’una major visualització de les dones en el nomenclàtor de la ciutat. Resulta que les senyores Àgata Badia Puig-rodon, Magdalena Escarabatxeras Blanc i Rosa Puig-rodon Pla, van ser la vídua, la mare i la sogra d’Antoni Trilla, propietari dels terrenys de la plaça que porta el seu nom i de tots els voltants de la masia de Can Trilla, que la seva vídua va parcel.lar i urbanitzar, tot demanant que els nous carrers portessin els noms de la família. En el cas de les dones es va posar el de la seva santa onomàstica.

Carrer Magdalena E. Blanc, 6

08012 Barcelona

Telèfon: 933.035.133

Web: stamagdalenabcn.com

 

EL POST 4000 !!!!!

                          Dibuix: Lluïsa Jover

Aquest que esteu llegint i escoltareu és, ni més ni menys, el post número 4000 que hem publicat al Blog des que aquest va començar a la tardor del 2008, farà ara gairebé divuit anys.

Al llarg d’aquest temps hem creat mes de quaranta-cinc Seccions temàtiques i comptat amb la participació de divuit col·laboradors que han contribuït generosament a enriquir els continguts de PROVA I ERROR.

Per celebrar aquesta ”efemèride” hem decidit fer una petita festa a la que estan invitats col·laboradors i lectors que rebreu en els propers dies l’oportuna convocatòria.

Mentrestant avui brindarem anticipadament amb el Libiamo de La traviata interpretat per la parella de Juan Diego Flórez  i  Diana Damrau.

Cinema espanyol: el fil trencat amb una tradició eclipsada

 

Un bon amic m’insistia en que no coneixem prou bé la història del nostre cinema, i li vaig demanar un llistat de títols que considerés imprescindibles per aproximar-m’hi de manera més acurada. La meva sorpresa va ser que més de la meitat dels films indicats sobrepassaven amb escreix els meus radis de coneixement.

A través d’Internet i del catàleg de clàssics de Movistar+, vaig poder accedir a obres del període mut que descobreixen noms invisibilitzats de directores com Rosario Pi, a exercicis d’estil com Embrujo, de Carlos Serrano de Osma, a contes folclòrics com Filigrana, de Luis Martina (amb l’eterna Concha Piquer), fins arribar a Tierra de todos, de l’expert muntador Antonio Isasi-Isasmendi, una peça inèdita i formidable dels anys seixanta que repassa la Guerra Civil amb una autèntica voluntat de conciliació. Entre molts altres exemples que ens criden a desprendre’ns d’una vegada per totes del complex d’inferioritat que acostumem a projectar envers la nostra contribució cultural.

Parlem d’un cinema idiosincràtic però no endogàmic, que no s’esgota en el retrat de les costums, que aglutina tendències externes i que estima profundament els gestos que encarnen una determinada manera de fer, d’expressar-se, de vestir-se o de percebre la realitat. Es transmet a través de l’ànima del flamenc, del cante jondo, del dandisme, de la sensualitat de la suggerència, dels passejos per la castiza Madrid o per la barroca Sevilla… un reguitzell d’accions que s’aixopluguen sota una forma de representació que entaula rimes interessants amb el canon de Hollywood i el seu Star System. Fins que, de cop i volta, ensopego amb el Tríptico Elemental de España, la prodigiosa trilogia experimental i ancestral de l’inventor José Val del Omar, i que rebenta tots els llocs comuns imaginables.

Descobreixo, doncs, tot un ventall de veus, de símbols i de mirades del passat que corresponen en gran mesura a actrius com Lola Flores, Sara Montiel o Conchita Montenegro, icones de la feminitat que, embolcallades en el folklore i guiades per l’enginy dels llunyans Juan de Orduña, Benito Perojo o Rafael Gil, configuren un efervescent paisatge creatiu, atapeït, però per la rigidesa monocromàtica de la Dictadura.

Els estudis publicats per l’editorial Càtedra sobre el cos eròtic de l’actriu sota la censura dels Feixismes, coordinats pels docents Xavier Pérez, Núria Bou, Gonzalo de Lucas i Annalisa Mirizio, també mereixen sortir de l’àmbit acadèmic per ser discutits en espais culturals més a la vora del cinèfil de carrer. Fem referència a un ampli recull de textos distribuïts en tres volums i que sostenen l’anàlisi en la presència de les intèrprets femenines a les imatges cinematogràfiques del segle XX, les quals demostren que la tradició espanyola és molt més permeable i avançada del que podíem imaginar.

Li he d’agrair especialment al Pol que m’obrís un horitzó meravellós de troballes, tota una genealogia de pel·lícules i de sensibilitats ara escampades pel món digital, o puntualment recuperades en algun cicle a les filmoteques, i que constaten que no hi ha només una història, sinó interminables ramificacions d’històries amb racons secrets.

Concha Piquer

Las escandalosas

Las Escandalosas, una sèrie curta de sis capítols, produida per la BBC que tracta de la vida de les germanes Midford, filles d'una famíla aristocràtica anglesa a la decada dels convulsos anys 30. Es pot veure a Movistar +.

Ens explica les trajectòries de sis germanes a la societat anglesa qua comença ja a estar convulsa amb l'arribada del feixisme a Europa. L'ambientació les interpretacions i la música son magnífiques com es habitual en les sèries angleses.

Els millors?

Si em feu la molt compromesa pregunta sobre qui és el millor escriptor viu en català, us respondré sense dubtar-ho que és Jaume Cabré. Dissortadament, la seva malaltia li impedeix seguir escrivint i em venen al cap d’altres: Pàmies, Serés, Barbal, Riera, Monzó... Però després de llegir “Piscis” (Club editor i Random House), de l’Eva Baltasar, m’apunto a optar per ella. En les seves cinc novel·les curtes, ha creat un món i sobretot uns climes no precisament amables però sí magnètics, suportats per un estil  auster i brillant a l’hora. En aquest darrer llibre, la història d’amor i desamor de la seva protagonista m’ha semblat un salt endavant des del punt de vista literari.

També Emmanuel Carrère em sembla un dels millors escriptors francesos. A “Kolhkoz” (Anagrama en català i en castellà) recupera la història i fins i tot els antecedents genealògics dels seus pares, morts en els darrers anys.   Els orígens georgians de la mare, Hélène Carrère d’Encausse, qui va ser una figura intel·lectual i un referent en la relació de França amb la URSS i posteriorment amb la Rússia de Putin, planen sobre aquesta biografia d’una família plena de contrastos, coronada amb el sentiment d’unitat assolit en els moments finals de la llarga  vida de la mare.

I potser la millor, o en tot cas la més reconeguda, escriptora índia és l’Arundhati Roy. Igual que en el cas de Carrère, la mort de la seva mare, que també era tot un personatge, li serveix com a excusa per escriure unes memòries fabuloses, “El meu refugi i la meva tempesta” (Ara Llibres i Alfaguara). M’ha meravellat la seva habilitat per lligar les relacions familiars, el retrat de la mare, l’evolució de la Índia i la conversió de Roy en una activista coherent i constant. 

La moldava Tatiana Tîbuleac està obtenint un èxit comercial molt merescut amb “L’estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds” (Amsterdam i Impedimenta), escrit en romanès. També a aquesta novel·la  trobem una lenta reconciliació entre una mare i el seu fill, tots dos molt especials. El llenguatge poètic emmarca una acció gens amable per una història perfectament arrodonida.

No havia llegit encara res del català Marc Colell i ho hauré de seguir fent gràcies a “Las crines” (Siruela), que ha estat guardonat amb el Premi Café Gijón. El seu personatge viu temporalment en soledat a una casa prestada a la pampa argentina i acaba establint unes relacions curioses amb els seus veïns i amb un cavall vell. Un llibre original, senzill i ple de llum.

L' Ària dels dilluns

 Aquesta setmana s'estrena al Liceu Werther de Massenet que cantarà un dels millors tenors espanyols d'aquest temps:el basc Xabier Anduaga.

A manca de disposar d'un video del " Pourquoi me reveiller", com seria de desitjar, hem trobat la seva "Furtiva lacrima" que també ens dona una idea de la seva qualitat vocal.

Que gaudexin del Werther aquells que tinguin la sort d'anar-hi

La Diada de Sant Jordi

Com cada any la nostra il·lustradora de referència ha fet un magnífic dibuix per la Diada de Sant Jordi que alguns provocadors personatges, que viuen a i de Catalunya, pretenen canviar li el nom pel de Dia del Llibre, encara que penso que probablement preferirien rebatejar-lo com Dia del Libro...

Aquí el teniu:

CHEZ MATISSE al Caixaforum

El Caixaforun presenta una espectacular exposició sobre el gran pintor francès HENRY MATISSE que estarà oberta fns al mes d'agost.

Per fer-vos venir ganes de visitar-la aquí teniu el reportatge que ha fet, com sempre, el nostre videògraf d'art.

Llibres al voltant de la cuina

Avui em permeto reproduir les recomanacions de llibres sobre la cuina que ha fet el Quadern de Cultura de El País per Sant Jordi que m'han sembalt molt interessants i encertades 

FRICANDÓNATION

Miquel Bonet

Destino. 296 pàgines. 20,90 euros @9,99

No és un llibre de gastronomia corrent. No hi trobareu receptes, ni tècniques, ni fotografies de plats increïbles. No és l’estil de Miquel Bonet, que si es posa a escriure sobre menjar, ho fa amb tota la sàtira de cronista comarcal, com es defineix ell mateix. A Frincadónation, els protagonistes reals són dos tipus de cuina, la tradicional i la considerada alta, vistes com dues escenes catastròficament incompatibles. Amb intenció de retratar l’època en què vivim, ordeix un thriller amb el fricandó com a motor de la història, alhora que retrata de manera satírica les mesquineses d’un model de restauració que considera podrit. Amb moltes ressonàncies a l’actualitat, la història de Roc Alafaixa no pot acabar bé.

NATURA VIVA

Martina Puigvert Puigdevall

Ara Llibres. 368 pàgines. 25,50 euros

De formes delicades i mirada sensible, Martina Puigvert Puigdevall és la cap de cuina de Les Cols, el restaurant d’Olot que va fundar la seva mare, Fina Puigdevall. En aquesta casa el respecte per l’entorn és radical. El seu caviar són els fesols de Santa Pau, i la farina que més fan servir és la de fajol. No hi trobareu peix de mar, sinó tots aquells productes que tenen al voltant. Tot això i la seva passió pels espais naturals de la Garrotxa és el que trobareu en aquest llibre, que escriu ella mateixa, tot barrejant vivències personals i familiars amb informació gastronòmica de la seva terra, el seu hort i la seva cuina. Ordenades per mesos, trobareu receptes i els fruits que dona la natura cada estació de l’any.

MATAR UN BAR

Carles Armengol

Col & Col. 108 pàgines. 13,95 euros

Carles Armengol va créixer entre les taules i els clients del bar dels seus pares a Collblanc. Una experiència vital que qualificava de maledicció al llibre Collado. La vida l’ha portat a continuar a la barra d’un bar, però més refinada i situada estratègicament a l’entrada de la llibreria + Bernat, on predica la cuina arrelada i que ha convertit en un lloc de referència per als veïns. Des d’aquest local de barri ha escrit Matar un bar, el seu últim llibre, una història de ficció amb Can Porró com a protagonista, que podria ser el restaurant de la seva família. Combina autobiografia amb crònica costumista i assaig polític sobre els anys que han robat l’ànima als bars, per la precarietat laboral i la gentrificació, deixant els barris orfes de les seves parròquies.

FER BROU PER SER LLIURE

Marina Ribas

Bruguera. 192 pàgines. 19,95 euros

El llibre de Marina Ribas, subtitulat Apunts d’amor i resistència escrits a foc lent, és una invitació a la desacceleració entrant a l’hort i a la cuina per seguir el ritme de les estacions i viure connectats al present. Amb formació en educació i nutrició, aquesta eivissenca (enamorada de la seva illa) és feliç escrivint sobre fogons, salut, nutrició i vida de poble. Després d’haver publicat receptes, ara aboca moltes més il·lusions amb un volum que mescla la crònica personal amb reflexions sobre estils de vida que no tenen altre propòsit que tornar a allò essencial, i no sempre fàcil, de veure la cuina com un acte d’amor, memòria i resistència. Ressona a Cuina! O barbàrie, de Maria Nicolau.

L' Ària dels dilluns

Avui torna a la secció de l'Ària dels dilluns la gran  Nadine Sierra que canta, acompanyada de la soprano sudafricana Pretty Yende, dos duets de la Norma de Bellini,

Passejada amb barret

El darrer diumenge es va fer la ja tradicional Passejada amb barret a la Rambla de Catalunya. 

Cada cop hi acudeix mes gent, de certa edat sobretot, que es paseja guarnida amb tota mena de capells, molts d'ells tremendamant complexos i imaginatius. També s'observa un creixent nombre de grups d'amics vestis amb les mateixes disfresses i barrets en forma de penyes que donen a la festa un cert aire de carnestoltes. Passegen contens i feliços i orgullosos de les peces que ha aconseguit fer moltes d'elles d'una gran complexitat.

Com en d'altres anys vaig fer un petit reportatge que podeu veure tot seguit.

 

Calle Màlaga

 

“Carmen Maura brilla a Calle Málaga, la nova pel·lícula de Maryam Touzani que reivindica un envelliment digne”.

Així comença la crítica que la Judith Vives ha publicat en el seu Blog CINEMA I ALTRES URGÈNCIES  on trobareu el text complert clicant en aquest enllaç

ENLLAÇ  A "CINEMA  I  ALTRES URGÈNCIES"

Beethoven

Al petit teatre La Fàbrica inaugurat fa pocs mesos al barri del Farró, es presenta aquests dies l'obra BEETHOVEN. Un monòleg creat i interpretat - amb paraula i música -  per Xavier Alberti, un "animal" teatral amb una gran formació musical que ha dirigit entre d'altres del Festival Grec de Barcelona i el Teatre Nacional de Catalunya.

Demostrant un profond coneixement de la vida de Beethoven Alberti ens presenta un relat farcit d'informacions sobre la vida del music de Bonn a qui presenta com el músic més interpretat al llarg de tota la història de la música. Les persones amb formació musical gaudiran segur amb les seves explicacions sobre els elements mes directament relatius a la mùsica 

Pels que tingueu compte a Instagram deixo aquí l'enllaç a la notícia que TresCat va donar de l'estrena de l'obra. 

ENLLAÇ AL VÍDEO 

I, per descomptat, si la voleu veure, cosa que us aconsello , no trigueu a reservar les entrades perque si no ho feu em temo que no la veureu.