La Casa Elizalde presenta, fins el 13 de juliol, la
singular exposició «Material sensible», que mostra les obres
resultants d’un taller participatiu de fotografia organitzat per la Fundació Photographic Social Vision en
col·laboració amb la Fundació Vicki
Bernadet, que es dedica a l’atenció integral i la prevenció de
l’abús sexual infantil i la sensibilització sobre aquesta realitat.
Al llarg de sis mesos vuit dones participen en unes sessions amb l'objectiu de
superar els traumes soferts
en la seva infància i aquí presenten els seus
treballs fotogràfics i els seus escrits.
Aquí teniu la crònica quevaig escriure pel NÚVOL
dimecres, 17 de juny del 2026
Material sensible a la Casa Elizalde
diumenge, 14 de juny del 2026
Amor d'anada i tornada
Poc abans de morir, Paul Auster va publicar un llibre, Baumgartner, que vaig recomanar en aquest blog i que tenia com a protagonista a un vidu. A molts ens va semblar un llegat lluminós per qui poc després seria la seva vídua, la gran Siri Hustvedt. Ara ella ens obsequia amb ‘Històries de fantasmes’ (Edicions 62 i Seix Barral), on repassa els 43 anys que varen compartir, amb les seves il·lusions, les seves penes i la seva diversió. M’ha commogut. Molt. I veig el conjunt com un díptic format per un llibre de ficció i un altre de no ficció i un homenatge a la vida i a l’amor.
A l’igual que Hustvedt, Mercè Ibarz troba en la seva viudetat i en la no ficció l’impuls i
el mètode per bastir ‘Una noia a la
ciutat’ (Anagrama), on veiem com a començaments dels 70 ella arriba des de
Saidí a una Barcelona fosca on coneix l’amor, el mar, la militància i la vida a
un reguitzell de pisos i barris. I sí, també aquest llibre m’ha commogut.
La professora albanesa Lea Ypi, que ens havia sorprès amb ‘Lliure’, repeteix ara amb ‘Indignitat’ (Anagrama en català i
castellà). Salta així del Relay autobiogràfic que explicava la història recent
del seu país a la investigació sobre les vides de la seva àvia i molts altres
avantpassats, travessades per la convulsa
història dels Balcans. Potser Ypi no l’encerta en la ficcionalització
dels diàlegs i les trames, però continua sent un molt bon llibre.
Amb ‘Els erms’, la
Carlota Gurt ha guanyat el darrer Premi
Anagrama. Emmarcades al pantà de Sau, en temps de Nadal i enmig de la sequera,
hi trobem l’entrecreuament de dos personatges absolutament diferents però que
tenen en comú trobar-se en crisi i haver de prendre decisions radicals.
Fa anys que Bernardo
Atxaga va dir que deixava d’escriure novel·les, però sembla que no ho pot
evitar. A ‘Golondrinas’ (Alfaguara),
ens barreja amb to de faula tres històries distanciades en mig segle (del 1992
al 2042) narrades per àngels caiguts i amb el llegendari boxejador Urtain com
un dels seus protagonistes.
L' Ària dels dilluns
Continuem amb la festa de celebració del Post 4000. Un dels moments mes brillants de la vetllada va ser la interpretació de diverses àries a càrrec de la soprano Clara Jorba.
Avui podeu escoltar una de les àries que va interpretar que varen fer les delícies dels que l'escoltaven: "Quando me'n vo soletta" de La Boheme de Puccini
dissabte, 13 de juny del 2026
La visita del Papa per J.José Millás
La Clara m'ha informat que en Juan José Millás ha publicat a El Pais aquest magistral article sobre la visita del Papa que no em puc resistir de publicar.
Un origen divino
¿Nos encontramos
ante el primer papa algorítmico de la historia? Quizá sí, si atendemos a su
capacidad para producir un grado de satisfacción trasversal desconocido hasta
el momento. Los conservadores perciben en él señales de continuidad. Los
progresistas, matices revolucionarios.
Los jóvenes lo hallan cercano. Los mayores, sensato. Los creyentes se sienten
ratificados en su fe, y a los ateos les parece un hombre razonable y hasta
maravilloso, da gusto verle bendecir ambulancias. Como los algoritmos, León XIV es
un espejo que devuelve una imagen mejorada a quien se busca en él. Abres una
red social y enseguida tienes la impresión de que el mundo piensa igual que tú.
Pues eso, que el algoritmo nos sirve una realidad a medida. León XIV habla de
forma que cada cual escucha la música que le conviene.
ChatGPT posee una habilidad semejante. Millones de personas
diferentes conversan a diario con esta IA y a todas proporciona el consuelo de
ser entendidas. El mérito de una inteligencia artificial consiste en ofrecer a
cada usuario lo que espera encontrar minimizando el ruido provocado por los
motores de esa prestación. Hay algo inquietante en esta capacidad para agradar
a todos, porque los seres humanos estamos acostumbrados a que la realidad nos
contradiga. De hecho, a veces, confiamos más en quien nos incomoda que en quien
nos halaga. Pero cuando alguien satisface
simultáneamente a las izquierdas y a las derechas, a los optimistas y a los pesimistas, a los altos y a
los bajos, a los jóvenes y a los viejos, cabe preguntarse si estamos ante una
persona verdaderamente sabia o ante un espejo muy sofisticado.
Ni idea. Solo sé
que, observando estos días a León XIV, tuve la impresión de que el Espíritu
Santo había elegido, para ocupar el trono de San Pedro, a la encarnación de un
algoritmo. A ver si dejamos de meternos, en fin, con la inteligencia
artificial, que, como queda demostrado, es un invento de los dioses.
divendres, 12 de juny del 2026
Els 4000 Posts Crònica
L’Espai Línia, que ens ha ofert generosament sense cost la seva magnífica sala d’actes, pertany a un grup de premsa LÍNIA XARXA d’àmbit metropolità i edita revistes de periodicitat setmanal en edició paper per diverses poblacions metropolitanes i també un seguit de Revistes trimestrals dedicades a diferents temes i àmbits socials.
En la seva pàgina web publica també
habitualment informacions dels actes que es celebren en el seu Espai.
Aquí teniu la que va publicar sobre la nostre
celebració dels 4000 primers posts de PROVA I ERROR. Els hi donem les gràcies
per la seva atenció i professionalitat!
dijous, 11 de juny del 2026
Vinc de l'hort a la festa
Com molts ja sabeu, el
dimarts vàrem celebrar la festa per celebrar amb els col·laboradors i lectors del Blog la publicació dels primers 4000 posts, En tindreu notícia en els propers
dies des d’aquestes pàgines.
Però vull començar per la agradable
sorpresa que ens va deparar una fidel lectora i col·laboradora del Blog, la Roser Benet, que de forma totalment
inesperada va voler participar activament en l’acte. I a fe que ho va aconseguir
amb un gran èxit. Em va oferir un cistell amb unes magnífiques fruites i verdures
de la seva terra, l’Empordà, des d’on va venir expressament . Però encara mes
important, amb la seva vena literària em va dedicar un magnífic poema que ara
mateix podeu llegir.
VINC DE L’HORT
Josep Maria, vinc de l’hort
- no és la primera vegada -
i t’he portat un xic de tot
per celebrar la diada.
Hi ha uns porros de llarg serrell
que no caben al cistell,
albergínies, coliflors,
en tenim moltes al tros.
També et porto alguna poma
de la varietat més bona.
La pera no la toquem,
Déu nos en guard, no fotem!
Els pebrots sí, n’hi ha un parell,
un de verd i un de vermell,
pastanagues, albercocs
molt madurs i ben grocs.
Hi ha tomàquets, cebes tendres,
tot collit d’aquest divendres.
Si et sembla que ja en tens prou
de tanta verdura i fruita,
si a la nevera hi ha un ou
sempre et podràs fer una truita.
Però tinc una idea millor:
que la Lluïsa, gran artista,
te’n pinti un bodegó
per penjar-lo al menjador
i tindràs molt bona vista.
Roser Benet
dimecres, 10 de juny del 2026
Proverbis llatins Proverbia I
Sempre m'han agradat els proverbis llatins que en una època haviem batejat com a "Latinajos".
L'altre dia en vaig recuperar una llista que havia recopilat ja fa forces anys i els he tornat a trobar molt interessants. Són, en veritat, una recopilació de saviessa i sentit comú que en aquests temps que estem visquent venen molt bé per no perdre el senderi.
N'he fet una sèrie de posts, cadascun amb un nobre reduït de proverbia per tal que ens permetin reflexionar-hi amb la calma que les seves refleions mereixen. Aquí teniu el primer:
Verba volant, scripta
manent.
Les paraules volen, els escrits queden.
Magna verba, parva
facta.
Grans paraules, fets pobres.
Dura lex, sed lex.
La llei pot ser dura però és la llei.
Summus ius, summa
iniuria.
La justícia absoluta por ser una absoluta
injustícia
Lex injusta non sed lex.
Una llei injusta no és llei.
diumenge, 7 de juny del 2026
L' Ària dels dilluns
El proper dimarts dia 9, a la nostra Festa de celebració del post 4000, escoltarem algunes àries d'òpera que són, com sabeu, un dels nostres senyals d'identitat. Una d'elles serà el Mio babbino caro de l'òpera Gianni Schicchi de Puccini
No puc evitar fer-vos escotar la meravellosa versió interpretada per la Montserrat Caballé. Penso que no es possible cantar-la millor.
dijous, 4 de juny del 2026
dimecres, 3 de juny del 2026
L' ESTUDI DAGUERRE a Sans
Aquí teniu l'article que vaig escriure sobre aquest petita joia al NÚVOL
dimarts, 2 de juny del 2026
Steve McCurry al NÚVOL
El passat 20 de maig vaig penjar un post amb una seixentena de meravelloses fotografies de Steve McCurry que probablement ja heu vist i si no ho heu fet les podeu recuperar aquí.
Avui, però, vull afegir la crònica de l'exposició del Palau Martorell que vaig publicar al NÚVOL i que penso que complementa la informació i la biografia del gran fotògraf.
diumenge, 31 de maig del 2026
L' Ària dels dilluns
Avui escoltareu la veu de la Clara Jorba, la soprano que intervindrà el dia 9 a la festa de PROVA I ERROR.
Interpreta "How beautiful are the feet of them" un breu passatge del Messies de Haendel.
dijous, 28 de maig del 2026
Denassus
De nassos són els plats que ofereix aquest bar
gastronòmic del carrer Blai de Barcelona. En Sergi Ruiz i n’Alejo Mailan són
dos sommeliers que van voler obrir un local on a ells els agradés anar-hi de
clients. El seu nom hem de pensar que ve del fet que ells utilitzen el nas pel
seu ofici, a banda de l’expressió catalana per denominar que una cosa és molt
bona (tot i l’errada ortogràfica, volguda o no).
L’oferta de vins és important, com era d’esperar, (ens
diuen que el 90% dels seus proveïdors són petits elaboradors), mentre que la
carta és curta però suculenta i ben pensada. Des de l’inici ofereixen unes
croquetes d’ànec Pekin, que són una de les estrelles de la casa per
començar amb bon peu. Com a plats més de “fondo” teniu el porquet de Segòvia
amb les seves “papas aliñás”, el fricandó de vedella amb bolets, el trinxat de
la Cerdanya, o el filet amb foie i ceba. Més lleugers, que són els que vaig
tastar jo, un magnífic ceviche de corbina salvatge, un tàrtar
de tonyina bluefin o uns porros a la brasa. I si el que voleu
és gastar-vos-els i gaudir encara més, tenen uns magnífics talls de vaca vella
amb 45 dies de maduració o alguna peça sencera de peix a la brasa.
En definitiva, de segur que trobeu el que us convé,
segons el moment del dia.
Carrer Blai, 53
08004 Barcelona
Tel. 933877645
Web. https://www.denassus,com
dimecres, 27 de maig del 2026
MOSAICART a Girona
Des de fa uns mesos Girona compta amb una nova
galeria d’Art: MOSAICART. Instal·lada al número
17 del carrer Forca, en ple cor del barri vell de la ciutat. Aquesta
galeria és una iniciativa de tres gironins enamorats de l’art, en Josep Capdeferro,
la Carme Simon i en Miquel Pujadas, que han decidit establir-se en un espai de reduïdes
dimensions però ple d’encant. Després d’uns anys marcats per la desaparició de
nombroses galeries aquest incorporació suposa una alenada d’aire frec per el
món de l’art a Girona. La seva intenció és la de potenciar fonamentalment els artistes
del país que estan mancats d’espais expositius per mostrar i vendre les seves
obres. Oberts a diferents expressions artístiques, com la pintura, el dibuix, l’escultura
o la fotografia, es plantegen exposicions de mig format on habitualment
convisquin les obres de dos o tres artistes que proposin treballs de temes que
tinguin unes certes connexions.
Un altre dels seus projectes és el d’exposar
obres de petit format que es puguin vendre a
preus molt econòmics i apropin l’art a gent jove i de menys capacitat
adquisitiva, iniciativa que ja han iniciat.
Actualment i fins a final de maig es presenta Herbarium Glaciale una sèrie de fotografies de Jordi
Puig que congela flors i les fotografia en el seu procés de descongelació obtenint
unes imatges de colors i textures insòlits. Pels propers mesos de juliol i
agost està programada una exposició del gironí Jordi Amagat i de cara a setembre-octubre una exposició d’escultura
de fusta i aiguaforts de Jordi Gich.
Si aneu a Girona doneu un cop d’ull a aquesta
galeria, que obre de dimecres a dissabte de 5 a 8, i podreu xerrar una estona
amb la seva galerista Carme Simon que sempre està disposada a un comentari de
les obres exposades.
dimarts, 26 de maig del 2026
La Mediterrània d'Eleonor Boada
L'Eleonor Boada, filla d'en LLuís, bon amic i col·laborador del BLOG, és molt aficionada i amb bon ull per la fotografia; per això hem decidit incorporar-la a PROVAi ERROR, i així ens anem rejovenint.
Aquest es el seu primer treball que ella mateixa introdueix amb un breu text de presentació.
La Mediterrània apareix aquí com un espai compartit al voltant d’un element essencial: l’aigua. Quelcom tan simple com el mar, capaç d’evocar formes de vida, emocions i gestos profundament diversos. La calma i l’agitació, el silenci i el soroll, la llum i l’ombra, l’oci i el descans, la joventut i la vellesa conviuen sobre una mateixa línia de costa. Aquestes imatges mostren el mar com un espai que continua evocant origen, harmonia i bellesa, però que també deixa entreveure la petjada d’un món que l’ocupa, el transforma i, lentament, l’esgota.
Clickeu a sobre per veure la sèrie completa
diumenge, 24 de maig del 2026
L' Ària dels dilluns
Avui, anticipant-nos uns dies al brindis que farem 9 de juny a la festa de celebració del Post 4000 del Blog escoltarem un dels cèlebres cors del repertori operístic dedicat al ritual del brindis.
Es tracta de "Viva il vino spumeggiante" de l'opera Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni.
dijous, 21 de maig del 2026
PARATGES SECRETS
Aquesta proposta fotogràfica parla de llocs que, sense saber-ne el motiu, ens commouen.Usualment edificis religiosos, palaus, audiències, fortificacions antigues, jardins són exemples d'arquitectures i espais expressament dissenyats per a aquesta funció: la d'impressionar a les persones que els visiten.
També trobem llocs que la natura, d'una manera espontània, ha aconseguit exactament el mateix efecte, però suposadament sense cap propòsit. Aquests llocs ens han emocionat i de vegades torbat: paisatges dolços, muntanyes agrestes, cataractes amenaçadores, penya-segats de vertigen.De la mateixa manera que la síndrome de Stendhal torba la ment a través de la bellesa, hi ha determinats paratges que causen emocions trastornant la consciència.
Les fotografies d'aquesta sèrie fan referència a aquestes sensacions enigmàtiques que succeeixen en llocs on la casualitat o la intencionalitat els ha configurat de manera que afecten a les persones que els observen o que deambulen per ells i els fa sentir sense motiu aparent múltiples percepcions. Unes agradables, suaus, delicades, plaents, altres incertes, inquietants, repulsives, torbadores. Tot dependrà de l’entorn observat i de la persona que rep les sensacions del lloc concret.
El to de les imatges en blanc i negre juntament amb el tipus de paper emprat en el copiat mat amb un aspecte vellutat i l'exposició en clau baixa remarcant la foscor, acaben conferint a l'obra un aspecte misteriós que convida l'espectador a descobrir-ne detalls ocults a les fotografies.dimecres, 20 de maig del 2026
Steve McCurry
El passat dijous vaig assistir a la roda de premsa de presentació de la nova exposició del Plau Martorell.
Es tracta d'una mostra antològica de Steve McCurry, un dels més destacats fotografs americans del darrer terç del segle XX a qui segur mots coneixeran per alguna de les seves fotografies que s'han convertit en imatges icòniques a nivell mondial.
Com ja explicaré en una propera crònica al NÚVOL l'exposició em va semblar extraordinària i no vaig poder evitar fotografiar amb el meu mòbil algunes de les fotos que ara us ofereixo en un slideshow que he penjat a You tube.
Aquí teniu l'enllaç, amb la recomanació que veieu les imatges en la pantalla de l'ordinador i eviteu la del mòbil-
dimarts, 19 de maig del 2026
Godard al Palau de la Virreina: “la fraternitat de les metàfores”
Recordo amb claredat la primera lliçó que vaig rebre un cop iniciats els meus estudis d’audiovisuals: “el cinema és un treball molt sacrificat”. Potser per aquest motiu vaig preferir refugiar-me en el terreny de la crítica; per conrear, en un primer moment, una visió admirativa d'aquest ofici, i en segon lloc, una perspectiva crítica, valgui la redundància. La instrucció va venir de part d'un cineasta català -el nom del qual em privaré d'esmenar- que en la seva joventut s'havia nodrit molt de l'obra de Jean-Luc Godard, aquell artista irrepetible que va interrogar l'esperit creatiu i polític del seu temps i va rebutjar les pel·lícules realitzades d’acord amb el sistema d'estudis.
Godard no era pas un detractor del cinema de Hollywood, sinó més aviat un aprenent. Es va formar als anys cinquanta en la crítica de Cahiers, reverenciava als mestres (Hitchcock, Welles, Nicholas Ray, John Ford…) i sabia molt bé, com els seus companys de generació (Rivette, Varda, Truffaut, Belmondo, Seberg...), que per trencar amb unes normes era imprescindible, en primer lloc, interioritzar-les. Així va ser com, just abans de la primavera del 1960, va veure la llum "À Bout de Souffle", un film fabricat als carrers de París i que donava l’esquena al model predominant dels platós i de les grans estrelles. L'objectiu no era, com es pot apreciar en la formidable recreació "Nouvelle Vague" (Richard Linklater, 2025), narrar una trama d'espionatge, sinó filmar a personatges que fessin com si en formessin part d'una. Aquest gest d'innocència rebel va donar el tret de sortida a una de les corrents expressives més fascinants i complexes de la segona part del segle vint, encara avui estudiada amb fervor i que ens ensenya que l'art, en el fons, és com un ocellet: si no l'apretem se'ns escapa, i si l'apretem massa, mor.
Per citar aquella amable cançó dels Amics de les Arts, la de "Jean-Luc" és una figura que desborda la categoria de director, i conforme més ens endinsem en la seva trajectòria, més convençudament podem parlar d'un pensador compromès. L’exposició, comissariada per Manuel Asín, distribueix la seva ingent contribució en diferents seccions temàtiques -hi trobem entrevistes, fragments dels seus metratges o trossos de diaris de l’època-, fins al punt que per a un espectador inexpert li pot resultar difícil situar-se. Cal insistir, però, en què el context de l’aparició de Godard en el panorama cultural fou la París dels seixanta, un nucli d’ebullició intel·lectual i de sever qüestionament de l’status quo (de la guerra d’Algèria fins la revolució del 68), i que era favorable a l’emergència de noves veus que rellegiren la tradició cinematogràfica des de noves perspectives.
L'exposició erigida en torn a aquesta personalitat
inesquivable del cinema europeu, doncs, - es retira el proper juny- no només
s'adreça als adeptes, sinó també a qualsevol qui vulgui confirmar que el cinema
sempre obre horitzons més enllà dels estàndards imposats. En el cas de Godard,
va ser algú molt reaci a classificacions, i cada període de la seva vida
s’entreteixia amb aportacions trencadores que encara és massa d’hora com per
assimilar.
diumenge, 17 de maig del 2026
L' Ària dels dilluns
La darrera setmana varem anar al Palau a escoltar en Xavier Sabata, el reconegut contratenor cataà, nascut a Avià.
Interpretava, acompanyat del conjunt musical Le concert d'Hostel Dieu, peces de diferents autors barrocs sobre la figura d'Orlando Furioso
Avui l'escoltarem cantant l'ària "Cesseran le sue procelle" de Pollarolo acompanyat del conjunt de música barroca Vespres d'Arnadi.
dissabte, 16 de maig del 2026
Coses que no entenc LXXXIV
Ara fa temps que no escric en aquesta Secció perquè hi ha tantes coses que no entenc que no sé per on començar mai. Pero avui m'he decidit.
. Que el President del Real Madrid digui emfàticament
que ell es presenta perquè el Club és dels socis i si algun d’aquests es
vulgués presentar com a candidat a les eleccions necessiti poder avalar
personalment de l’ordre de 150 milions d’euros...
. Que després d’un judici que ha trigat 14
anys - la qual cosa ha fet inviable la presència del President Pujol a l'estrada - la nostra in-justícia no hagi aconseguit esbrinar el fons de la qüestió del
patrimoni andorrà de la família Pujol.
. Que els ministres i l’expresident del PP - M.Rajoy - puguin mantenir, sense cap vergonya ni penalització, que no sabien res de les
accions dels seus principals subordinats malgrat l’existència d’indicis i
proves evidents en l'operació Kitchen.
. Que el Victor Aldama pugui pactar amb la
fiscalia un tracte de favor que probablement li permetrà evadir la presó quan és
el principal inductor del cas, mentre els altres complices ja estan fa mesos en presó
preventiva.
. Que tenint tanta desvergonya, immoralitat i
baix nivell intel·lectual la població de la Comunitat de Madrid pugui seguir aplaudint i votant a Diaz Ayuso.
. Que les grans empreses tecnològiques,
majoritàriament amb seu a Califòrnia, segueixin recolzant un president paranoic
que pot acabar perjudicant l’economia americana, la mundial i els seus mateixos
interessos.
. Que la majoria de importants líders polítics
del món segueixin acudint a la Casa Blanca rendint pleitesia i acceptant les vergonyoses
humiliacions a les que els sotmet el narcisista Trump en plenes audiències públiques.
. Que els representants del PP puguin tenir un
nivell intel·lectual tan baix i ridícul com el que demostren cada cop que apareixen
en les seves rodes de premsa.
. Que fins ara s’hagi tractat amb tan poca sensibilitat i intel·ligència política el conflicte amb els mestres.
. Que el president Trump i els seus holdings familiars puguin estar operant impunement a gran escala en borsa comprant i venent títols d'empreses tecnològiques les cotitzacions de les quals depenen directament de les seves declaracions i mesures.
Si algú s'anima pot continuar...
dimecres, 13 de maig del 2026
La inspiració
Vaig llegir el recull de narracions breus “Tres cuencos” (Altamarea) perquè sabia que alguns dels seus contes havien inspirat una preciosa pel·lícula de la Isabel Coixet, “Tres adéus”. El que no sabia era que l’autora, la sarda Michele Murgia, de qui havia llegit anteriorment “L’acabadora”, ha mort amb sols 51 anys. La humanitat i la senzillesa dels textos, al voltant de la vida, l’amor i la mort, són un llegat que recomano molt.
També podrien inspirar films les tres obres següents.
Comencem pel mestre John Banville,
qui a “Nocturno de Venecia” (Alfaguara)
ens explica una història pròxima al gènere negre i amb un estil volgudament
similar al de Henry James amb un narrador fatu i ridícul que triga tant com el
lector en entendre perquè una jove heredera -i desheretada!- vol casar-se amb
ell i perquè el fa acompanyar-la a Venècia a l’hivern entre la humitat i la
boira.
Fernando
Aramburu ja té
experiència en que li adaptin una novel·la, gràcies a la sèrie “Patria”, i li podria tornar a passar a partir de la
riquesa del personatge principal de “Maite”
(Tusquets), una dona que passa un cap de setmana -el mateix en que ETA va matar
al regidor d’Ermua Miguel Ángel Blanco- amb una mare a la que ha de cuidar i
una germana que torna de Donosti després de molts anys i de la que de mica en
mica anem descobrint els seus secrets.
Jordi de
Manuel ha ajuntat
en el volum “Dunes blanques”
(Editorial Clandestina) la que va ser la primera novel·la del cicle del policia
Marc Sergiot i les que seran les dues últimes. El conjunt mostra en tres
moments diversos una història distòpica en un món amb una imparable degradació
del medi ambient i un manteniment dels grans vicis de la societat actual. Com
sempre, el vessant de divulgació científica de l’autor apareix brillantment
enmig de les trames.
El que seria més difícil d’adaptar, però resulta molt
atractiu com a lectura, és “El primer
any” (Club Editor), de Francesc Serés. L’autor i la seva dona
han trigat molt en tenir el seu primer fill i ell relata l’experiència i les
seves reflexions no tant en el seu vessant familiar com en el referent a les
vivències amb altres persones a la ciutat austríaca on resideixen, Graz, i en
els viatges al seu poble, Saidí.
dimarts, 12 de maig del 2026
Les roses noves
A començaments de maig cada any es celebra al Parc de Cervantes, al cap d'amunt de la Diagonal, el Concurs de les roses noves. Hi acompanyava sovint a la meva mare que n'era una fidel vistant.
Avui hi he fet una passejada i aquí deixo algunes imatges d'aquestes flors tan nostres.
diumenge, 10 de maig del 2026
L' Ària dels dilluns
Avui us proposo que escoltem la meravellosa veu de Roberto Alagna interpretant una delicadíssima ària per tenor, "Je crois entendre encore", de Les pécheurs de perles de Bizet.
dissabte, 9 de maig del 2026
El viatge de l'Ayuso a Mèxic
Cada dissabte el director de el Diario.es ens envia als suscriptors una carta en la que tracta un dels temes d'actualitat, Són magnífiques i ja les espero al llevar-me. La d'aquesta setmana m'ha semblat extraordinaria i encara que és una mica llarga no he pogut resistir la termptació de publicar-la al blog i compartir-la amb els nostres lectors animant-los de passada que es facin socis de el.Diario. No us faci mandra perquè si comenceu a llegir-la segur que arribareu al final.
Isabel Díaz Ayuso llegó esta semana a México para reivindicar a Hernán Cortés. Para celebrar la conquista como una gesta civilizatoria, el mestizaje como un regalo de España a América y al conquistador extremeño como un héroe que merece un gran homenaje. Para entender por qué esa visión es históricamente falsa, conviene antes hacerse unas preguntas más básicas.
¿Por qué el imperio español conquistó a los incas y a los aztecas y no sucedió
justo al revés? ¿Por qué logró Francisco Pizarro secuestrar y más tarde
asesinar a Atahualpa en Cajamarca? ¿Por qué no fueron los incas quienes
cruzaron el Atlántico y pusieron sitio a Sevilla? ¿Por qué ese puñado de
hombres comandados por Hernán Cortés logró derrotar a todo un imperio y acabar
con Moctezuma, Cuitláhuac y Cuauhtémoc?
El nacionalismo –el de ayer y también el de hoy– tiene una respuesta simple y
racista ante estas preguntas. Fueron los europeos quienes conquistaron al resto
del mundo, y no al revés, porque somos mejores que los demás: más inteligentes,
más valientes, más osados, más civilizados… y con el apoyo del verdadero
dios.
Hay otra respuesta, la de la ciencia: hace tiempo que demostró que el racismo
no tiene base biológica alguna porque todos los seres humanos somos iguales.
Son otros parámetros, y no la raza o el color de la piel, los que explican por
qué la historia del mundo sucedió en esa dirección.
El geógrafo y escritor Jared Diamond tiene un libro excepcional sobre esta
cuestión. El ensayo se titula ‘Armas, gérmenes y acero’ (en inglés, ‘Guns,
Germs and Steel’); y resume los factores que explican el apabullante éxito
militar de la conquista española frente a los pueblos nativos de América.
Europa contaba con la pólvora, con el caballo, con armaduras y espadas… y con
anticuerpos para unos virus y bacterias que diezmaron a los indígenas.
¿Y por qué los europeos desarrollaron gérmenes más agresivos? ¿Por qué nuestra
tecnología era superior? Ambas preguntas se responden por el verdadero factor
clave, que no está en el color de la piel sino en la ubicación de los recursos
iniciales que determinaron el neolítico. A los europeos nos tocó esa
lotería.
Jared Diamond, como buen geógrafo, lo explica con mapas. La gran ventaja de
Europa empezó miles de años antes de Hernán Cortés, en el Creciente Fértil: la
franja entre Palestina e Irak donde nacieron la agricultura y la ganadería que
después se extendió por el Mediterráneo. De allí son originarias muchas de las
gramíneas fáciles de cultivar –el trigo, la cebada, las lentejas, los guisantes
o los garbanzos– y algunos de los animales domesticables más útiles: vacas,
ovejas, cabras o cerdos. De esos excedentes de alimentos nace el comercio y la
especialización en el trabajo. Y de ahí surge la escritura. Y la ciencia. Y la
pólvora. Y el acero.
La convivencia con esos animales domesticados trajo también las zoonosis, de
las que tanto hablamos hoy: virus y bacterias que saltan de los animales a los
seres humanos. Enfermedades frente a las que los europeos acabaron
desarrollando inmunidad, pero no los nativos americanos.
La domesticación de animales y plantas fue mucho más eficaz en Eurasia que en
América por otra causa azarosa: la orientación geográfica de estos continentes.
Las condiciones climáticas cambian a medida que te acercas o te alejas al
ecuador, en función del paralelo en el que estés. Y Eurasia tiene la mayor
línea recta terrestre en dirección este-oeste, con un clima similar. Compartir
paralelo hacía más sencillo extender los cultivos de un sitio a otro, algo
mucho más difícil de lograr si tu continente se despliega de norte a sur, como
es el caso de América.
Nada de esto tiene que ver con la
inteligencia o el valor de los conquistadores españoles. Hernán Cortés no ganó
aquella guerra porque fuera superior a Moctezuma. Ganó porque a sus antepasados
les tocó la lotería geográfica de los recursos animales y vegetales
domesticables, que determinó la historia desde el neolítico. Si hubiera nacido
en Tenochtitlán en 1485, habría muerto de viruela antes de ver un caballo. Como
le ocurrió a millones de personas que, como todas, no pudieron elegir dónde
nacer. Las cifras no son precisas, pero sí hay consenso sobre hasta qué punto
la llegada de los españoles fue catastrófica. Entre 1519 y 1600, México central
perdió entre el 50 y el 90% de su población.Pero no solo fueron las epidemias.
También las matanzas. Y estas no fueron involuntarias.
La presidenta de México, Claudia Sheinbaum, ha sido muy hábil en la respuesta
que ha dado a la provocación de Isabel Díaz Ayuso. Sheinbaum ha
recuperado un edicto firmado por el emperador Carlos I de España en 1548,
unos meses después de la muerte de Hernán Cortés. Es un documento donde se
detallan las atrocidades del famoso conquistador: sus matanzas indiscriminadas
de personas indefensas, la forma en la que esclavizó a mujeres y niños, o la
crueldad de “herrarlos”; marcarlos con un hierro candente.
Habrá quien diga lo de siempre: no podemos juzgar el pasado con los ojos de
hoy. Los principios éticos han cambiado, argumentan también. Pero es que quien
reprobaba la crueldad de Hernán Cortés era el mismísimo emperador español en el
siglo XVI, no solo la izquierda altermundista de 2026. Bajo la moral y la ley
de 1548, lo que hizo Hernán Cortés fueron crímenes también.
Ese edicto de Carlos I ordenando liberar a esclavos capturados por Hernán
Cortés tiene su contexto histórico. Fue consecuencia de las denuncias de
Bartolomé de las Casas, un sacerdote español y coetáneo de Hernán Cortés que
fue de los primeros en cuestionar la violencia y los abusos contra los indígenas,
que se justificaban en nombre de dios. Sus escritos –especialmente su
‘Brevísima relación de la destrucción de las Indias’– documentaron los malos
tratos y atrocidades de la conquista española de América.
Bartolomé de las Casas participó
en la Controversia de Valladolid, en 1550, un famoso debate sobre cómo tratar a
los nativos americanos. Era una cuestión teológica, no solo moral. Frente a las
tesis de Bartolomé de las Casas, que argumentaba que eran seres humanos igual
que los demás, estaba otro religioso, Juan Ginés de Sepúlveda, que defendía la
guerra justa contra los indios. Su principal argumento es que las vidas de
estos indígenas no merecían respeto porque ellos tampoco respetaban la ley
natural, con sus cultos paganos y sus sacrificios humanos. Sus argumentos no
eran muy distintos a los que utilizó siglos después el fanático de Mel Gibson
en su panfletaria película ‘Apocalipto’.
Es fácil imaginar cuál habría
sido la posición de Isabel Díaz Ayuso ante aquella controversia. Basta con
repasar cuál es hoy su opinión sobre el genocidio de Gaza. En su caso, el
relativismo histórico funciona exactamente al revés: no juzga el pasado con los
ojos de hoy, sino que aplica al siglo XXI los peores principios morales del
siglo XVI.
Isabel Díaz Ayuso llegó a México
con sus propias armas, sus propios gérmenes y su propio acero. Las armas son la
provocación y el conflicto permanente, su método político más eficaz. Los
gérmenes son los del nacionalismo rancio que infecta a la derecha española y
que ella exporta allá donde va. Y el acero es la desfachatez, su atrevida
ignorancia: ir a “Méjico” –como lo escribe Ayuso– a explicarles a los mexicanos
su propia historia y cómo se escribe el nombre de su país.
El viaje oficial de Ayuso a México ha acabado siendo desastroso. Se suponía que
iba a durar diez días. Lo que se dice trabajo, apenas han sido tres.
El lunes celebró el famoso
homenaje al conquistador. El acto se titulaba “Celebración por la
Evangelización y el Mestizaje en México: Malinche y Cortés”. Se iba a realizar
en la Catedral Metropolitana de la Ciudad de México, un disparate que la
Archidiócesis no autorizó. Fue trasladado al auditorio donde Nacho Cano
presenta su ‘Malinche’. En la práctica, era un acto promocional de este
musical.
El martes, anunció a bombo y platillo las inversiones de un grupo mexicano: 77
millones de euros para abrir nuevas cafeterías y pizzerías en Madrid. ¿El
problema? Que la empresa ya había anunciado esa misma inversión dos meses
antes.
El miércoles, recibió una medalla “de la libertad” que entrega el Estado de
Aguascalientes, donde gobierna el PAN. Y después tuvo una reunión con otros
cuatro gobernadores de este partido de la derecha mexicana. Tras el lío montado
por su reivindicación a Hernán Cortés, ese encuentro tuvo un perfil muy bajo.
Ninguno de los convocados salió públicamente a agradecer a Ayuso su presencia
en México, ni tampoco a respaldar su posición.
¿El jueves? Sin agenda. ¿El
viernes? Sin agenda.
El fin de semana estaba prevista la asistencia a una gala en Cancún, los
premios Platino, que el viernes por la tarde canceló. Como siempre que se mete en
un lío, Ayuso salió de él con bulos y victimización: acusó al gobierno mexicano
de “boicotear” su visita oficial. Telemadrid ha llegado incluso a publicar que
la presidenta de México había amenazado a esta gala con cancelarla si iba
Ayuso; una mentira que ha desmentido la propia organización de estos premios.
El fracaso político del viaje es
fácil de explicar. La ignorancia de Ayuso sobre cuestiones muy básicas la ha
convertido en una apestada en México, incluso entre esa derecha local que la
invitó a este viaje. Ni siquiera lo más rancio de los partidos más rancios se
pueden permitir aparecer ante la opinión pública mexicana como los defensores
de Hernán Cortés. Tampoco pueden aplaudir otras gracietas de Ayuso, como llamar
“malinches” a las mujeres mexicanas.
La Malinche de verdad –no la
invención del músico Nacho Cano– fue una mujer indígena que regalaron como
esclava sexual a Hernán Cortés. Acabó teniendo un hijo con él y fue muy útil
para el conquistador porque hizo de traductora: ayudó a Cortés a comunicarse en
lenguas que no conocía y a entender algunos aspectos clave del imperio al que
después sometió. Para buena parte de la sociedad mexicana, Malinche sigue
siendo sinónimo de traición.
La Malinche traicionó a su pueblo
para sobrevivir. Ayuso viajó a México a traicionar la historia para hacer
campaña. La diferencia es que la Malinche no tenía elección.
divendres, 8 de maig del 2026
La Nouvelle vague
Ara que ja es pot veure a Filmin "Nouvelle vague" de Richard Linklater, el magnífic homenatge a Jean Luc Godard i el nou cinema francès, és una bona ocasió per reproduir l'enllaç a la crònica que va publicar fa unes setmanes la nostra crítica Judith Vives en el seu blog Cinema i altres urgències.
Clickeu sobre la imatge de la mítica parella i trobareu l'enllaç a l'article.
dimecres, 6 de maig del 2026
dimarts, 5 de maig del 2026
Restaurant Santa Magdalena
En Quim Marquès, després de 30 anys essent una referència a la Barceloneta amb el seu Suquet de l’almirall, que va tancar el 2018, va tornar a la seva Gràcia natal i va transformar un bar barri en un restaurant de cuina catalana tradicional, cuina d’arrels, casolana i de cassola, com diu a la seva pròpia presentació.
Aquesta aventura que va
iniciar a finals de 2023 s’ha consolidat amb un espai privat l’ExquisEat, just
davant per davant del restaurant. Aquí s’ofereix una experiència personalitzada
per a grups d’entre 10 i 25 persones assegudes o unes 60 a peu dret.
Tornant al restaurant,
hi podeu fer des d’esmorzars de forquilla, passant pel menú diari o una carta
acurada al migdia i al vespre. Disposen de taules rodones per a petits grups,
de 5 o 6 persones, això té però un inconvenient, el volum de la sala del fons
puja quan és ben ple. Per sort, la qualitat de l’oferta et fa oblidar
l’enrenou. No deixeu de provar el seu fricandó, els bunyols de bacallà, algun
dels seus arrossos o els cigrons que fan homenatge a en Pinotxo de la Boqueria.
Per postre podeu menjar un Pijama o un corte de biscuït amb xocolata
calenta.
Per acabar, un apunt
històric, el seu nom és el que tenia el carrer abans de que comencés la
política d’una major visualització de les dones en el nomenclàtor de la ciutat.
Resulta que les senyores Àgata Badia Puig-rodon, Magdalena Escarabatxeras Blanc
i Rosa Puig-rodon Pla, van ser la vídua, la mare i la sogra d’Antoni Trilla,
propietari dels terrenys de la plaça que porta el seu nom i de tots els
voltants de la masia de Can Trilla, que la seva vídua va parcel.lar i
urbanitzar, tot demanant que els nous carrers portessin els noms de la família.
En el cas de les dones es va posar el de la seva santa onomàstica.






























