dilluns, 30 de gener de 2023

Les pintures de la Paula

La Paula Cortina és una jove artista, filla d'un cosí, que es dedica a la pintura i li he proposat que participi a la Secció de Pinzells per mostrar-nos alguns dels seus treballs. Es tracta de quadres en formats força grans sobre tela en els que el color te una especial rellevància.

Ella mateixa ha escrit unes breus paraules per dibuixar els seus interessos que transcrivim tot seguit.

"En un mundo absorto por  la tecnología y el arte digital hay algo extraordinario en la pintura que nos conecta a la manera más elemental de expresión del ser humano. Me interesa usar la pintura para explorar y experimentar nuevas formas de ver colores, materiales y texturas que me emocionan.

No intento recrear una imagen. En vez de esto las utilizo como punto de referencia que me lleve de un lienzo al siguiente. Las mujeres del Expresionismo Abstracto son mis mayores influencias - sus desnudos y emocionales brochazos - también los Impresionistas - por su composición, luz, movimiento y atrevimiento.

A estas se suman influencias del mundo contemporáneo y mi propia experiencia personal. Inconscientemente acabo pintando paisajes y naturaleza abstractos con los que los diferentes ojos que los miran se pueden sentir identificados. Veo mis cuadros como momentos vivos "

Paula Cortina

Clickeu a sobre per veure la col·lecció completa



diumenge, 29 de gener de 2023

L' Ària dels dilluns

Marian Anderson, nascuda el 1897 a Filadelfia va ser una magnífica contralt que va debutar el 1933. Es va dedicar essencialment al lied i els espirituals i va cantar ja el 1935 a Barcelona acompanyada per l’Orfeó Català. El 1955 va ser la primera cantant de raça negra que va cantar al Metropolitan . Va ser doncs una pionera que contribuí decisivament a obrir el món de l’òpera als cantants afroamericans.

Malauradament no hi ha gaires enregistraments videogràfics i per això l’escoltarem i veurem en una gravació de l’Ave Maria molt antiga - del 1944 - però d’un gran valor.



dissabte, 28 de gener de 2023

Feliu Elias al MNAC

El MNAC presenta l’exposició “FELIU ELIAS La realitat com a obsessió”,  dedicada a aquest polièdric artista català de la primera meitat del segle XX.

Feliu Elies va ser dibuixant, humorista satíric, pintor i crític d’art. Va tenir una triple personalitat artística i firmava amb tres identitats  diferents: Feliu Elias per a la pintura, APA per a les caricatures i Joan Sacs per la crítica.

S’hi poden veure en la primera sala, els seus magnífics dibuixos a la tinta que publicava a la premsa, i alguns dels seus quadres caracteritzats per la seva radical adscripció al realisme pictòric.

La segona sala  presenta un seguit de quadres de diferents pintors que varen ser objecte de les seves crítiques  . Molt favorables les des pintors realistes - com Togores, Vayreda, Humbert o Torres Garcia - o àcides, si no vitrióliques, quan es tractava d’artistes vinculats a les avantguardes del primer terç de segle - Miró, Picasso o Dalí, entre d’altres-. Les pintures s’acompanyen amb fragments de les crítiques que els hi va dedicar.

Una exposició breu però força interessant i amb entrada gratis pels jubilats com gairebé sempre al MNAC. Una pujada a Montjuic que pes pot aprofita per veure al mateix museu l’exposició de May Rahola que ja vàrem recomanar aquí mateix.



dijous, 26 de gener de 2023

Pau Casals L’Associació Obrera III


Ja explicava en el post anterior, parlant de l`Orquestra Pau Casals, la importància de la seva obra, no solament musical sinó social. Des del 1920, l’orquestra que va fundar i finançava, va tenir èxit. Amb la Mancomunitat creant una idea de país i treballant per fer-la. L’amistat, respecte i veneració de Pau Casals per Josep Antoni Clavé i una anada el 1924 a un concert al Royal Albert Hall de Londres per escoltar un concert ( a 1 penic l´entrada) per a obrers, sembla haver estat la combinació perfecte per decidir crear alguna cosa semblant.

La formació de l’Associació

Pau Casals va voler crear una associació gestionada pels propis obrers: “El que jo volia era una associació específicament obrera, regida i administrada pels mateixos obrers que la compondrien”. Va trobar l’ajuda inestimable de l’Ateneu Polytéchnicum (al carrer Alt de Sant Pere, 27) en la figura de Rafael Campalans. Tinguem en compte que en aquell moment la Diputació recentment restaurada per la dictadura de Primo de Rivera anava desfent la feina de la Mancomunitat. És per aquest motiu que el director de l’Escola del Treball, Rafael Campalans, amb professors i alumnes van deixar en bloc l’Escola del Treball i van fundar l’esmentat Ateneu Polytéchnicum. Gràcies a ells la creació de l’estructura de l’Associació va ser ràpida i sòlida, com es pot deduir de la serietat dels seus estatuts. Es va fundar amb 300 socis i van arribar fins a 3000.

El “capital” que Pau Casals va oferir a l’Associació van ser, tal com diuen els seus estatuts, dotze concerts anyals, 6 a càrrec de l’Orquestra Pau Casals i 6 de música de cambra. És sorprenent la claredat del que volia dir per a ells “Associació Obrera de Concerts”. Als seus estatuts, al capítol II, article 10 hi ha 3 apartats on s’expliquen les condicions per poder ser-ne membre. Diuen el següent:

a) Tots els individus d’ambdós sexes, majors de 14 anys, que visquin del producte del seu treball, a sou d’un patró i sempre que el jornal que tinguin assignat no ultrapassi de 16 pessetes diàries.
b) Els familiars d’un soci, entenent-se com a tals, pares, muller i fills majors de 10 anys
c) Els individus d’ambdós sexes que no exerceixin un treball determinat, mentre el jornal del que guanyi el cap de família del qual depenen, no ultrapassi, també, de la quantitat esmentada en l’apartat a) del present article.

Al mateix temps també tenien clar qui no podia ser soci. Normalment en els estatuts d’una associació es posen les condicions per ser-ne soci i s’entén que qui no les compleixi no pot ser-ho. En aquest cas s’hi fan constar perquè no sigui dit. No em puc estar de copiar-les: Capítol II, article 11

a) Els patrons de qualsevol categoria i els individus que exerceixin professions liberals.
b) Els familiars dels mateixos i que d’ells depenen.
També a l’article 19 del mateix capítol s’especifica que si el soci que havia entrat a l’Associació millorava la seva renda per sobre del que marcava l’apartat a) de l’article 10, era “pregat de donar-se de baixa” També s’especifica que l’Associació no és “una organitzadora de concerts sinó una col·lectivitat que proposa fer-se una cultura musical”.

El primer concert de l’Associació va tenir lloc el 8 de novembre de 1925 a les 11 del matí al Teatre (Circ) Olympia (era a la Ronda de Sant Pau núm. 27, cantonada amb el carrer Aldana. Es va enderrocar el 1947 per aprofitar el ferro amb què estava construït). Normalment tots els concerts es van fer al Palau de la Música. No disposem de l’espai per poder comentar el repertori dels més de 64 concerts que es van fer per a un públic per al qual totes les obres probablement eren noves. Els programes que oferí l’Orquestra eren els mateixos de la seva temporada, sense canviar obres ni solistes.

Dels més de 36 concerts de cambra que es van fer voldria destacar la integral dels quartets de Beethoven que es van interpretar el març i l’abril de l’any 1935 al Palau de Projeccions de Montjuic (era on és ara el Palau de Congressos) pel Quartet de Corda de Barcelona, format en aquella època per Martí Cabús i Joan Farrarons, violins, Claudi Agell, viola i Sants Sagrera, violoncel.

No s’acaba aquí l’activitat de l’Associació. El 1934 es va crear l’Institut Orquestral. Va ser una orquestra-escola per ampliar l’educació musical dels socis. Els concerts els feien dintre de la temporada de l’Associació. Una de les seves activitats més populars eren els Mítings-Concerts que es donaven un diumenge al matí al mes en un barri de Barcelona. Van durar de 1935 al 1937. Va ser el seu director i ànima el mestre Joan Pich Santasusana i van ser els seus valedors en Pau Casals i Joan Lamote de Grignon. El 1937 es va fundar l’orquestra “Els Amics del Clàssics” amb membres de l’Institut Orquestral, encara en actiu i que es podria considerar, com els va dir Pau Casals, “una branca de l’Obrera” Al 1934 es va crear “Estudis Musicals”, escola de música per a obrers dirigida per la famosa pianista i pedagoga Blanche Selva. Escola que estava situada a la seu de l’Ateneu Polytéchnicum. També es va constituir un cor “Cantors de l’Obrera” el 1936 dirigit per Manuel Borgunyó, però degut al començament de la Guerra Civil espanyola no va tenir ocasió de fer els concerts previstos. El 1927 es va crear l’Associació Obrera de Teatre imitant la de Concerts. Va ser creada i dirigida per Adrià Gual i va estar activa fins el 1929. També el 1927 es va dotar d’una revista mensual, “Fruïcions”, que al 1932 es va convertir en un Noticiari.

És possible que Pau Casals fos el darrer patrici de la gran burgesia catalana. La seva generositat va actuar en dos nivells: en el nivell superior de la cadena o piràmide musical amb una orquestra simfònica amb l’ambició d’emular el nivell musical de les grans ciutats europees. Un nivell que només es podria comparar amb l’OBC dels darrers 10 anys del segle XX. Encara, avui dia, no hi ha cap projecte simfònic a Espanya que s’hi pugui comparar. El segon nivell en què va actuar va ser la base musical. Provocant, fent, suggerint....una associació musical d’obrers. Ja està explicat més amunt fins on va arribar. En la mateixa època de l’OPC, una altra formació musical de Barcelona, la seva Banda Municipal, va tenir un paper preponderant en la vida musical de la ciutat. La potent figura de Joan Lamote de Grignon va crear un instrument de primera qualitat i una política de educació per a les classes obreres de primer ordre. Llàstima que la Guerra Civil malmetés aquest ingent treball.

Bibliografía L’Associació Obrera de Concerts – Jaime libros – Barcelona 1977 Casals, Enric – Pau Casals, Editorial Pòrtic – Barcelona 1981 Corredor, Josep Maria – Converses amb Pau Casals – edicions de l·l- Girona 2012



dimecres, 25 de gener de 2023

Ucraïna 22. La guerra programada.


"UCRANIA 22 . Una Guerra programada" és un llibre, crec que imprescindible per disposar d’una informació alternativa a la massiva propaganda unilateral dels medis occidentals sobre la guerra d’Ucraïna. El seu autor, Francisco Veiga, és catedràtic del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma Barcelona, que des de el 1976 fins al 2021 va viatjar per l’Europa de l’Est i altres escenaris de crisi; va viure de prop les guerres de l’antiga Iugoslàvia entre 1991 i 2001 i els començaments de la guerra a Ucraïna el 2014.

A part de l’obra referenciada, Alianza Editorial li ha publicat d’altres relacionades amb la seva experiència viatgera per zones de conflicte i amb la seva professió d’historiador.

La guerra d’Ucraïna és un esdeveniment greu que està condicionant l’organització política i econòmica mundial amb conseqüències immediates de gran abast i amb perills latents d’evolució imprevisible. En Francisco Veiga analitza les causes d’aquesta guerra aportant un cúmul de dades que no son a disposició de la majoria de la gent que necessita estar informada per valorar solventment les conseqüències.

El 1979, el General John Hackett, heroi de la Segona Guerra Mundial i Alt Comandament de la NATO, va publicar una distòpica Tercera Guerra Mundial fent servir tots els seus coneixements professionals i les experiències viscudes, i a més, utilitzant una gran quantitat d’informes, anàlisis i plans de contingència de la NATO amb relació al Pacte de Varsòvia. El General Hackett, en aquesta distòpia, diu “Ucraïna, situada immediatament al sud de Bielorússia ocupa una àrea mes gran que la de França i té una població d’un grandària similar. Abans de la guerra produïa més acer que la República Federal d’Alemanya, amb importants factories d’armament a Kiev i Jàrkov. Kiev va ser la capital de la primera Rússia, abans de la invasió tàrtara i abans de ser-ho Moscou. Però Ucraïna mai havia estat un país independent. Va estar un camp de batalla entre polacs i rusos, turcs i inclús suecs, abans de que Rússia l’absorbís finalment el 1654.”

Aquest relat incorporat a la ficció de l’obra del General Hackett pot servir per començar a entendre el paper d’aquesta comunitat en els despropòsits de la situació actual. Cal incorporar, no obstant, la informació i l’anàlisi del professor Veiga per estar en condicions de construir una opinió consistent sobre la situació. Per descomptat, fent servir també qualsevol altre informe solvent que pugui ser contradictori (en el dossier número 86 de La Vanguardia, en els articles 32 i 38 hi ha material contrastable).

Per acabar aquesta nota, solament dir que el professor Veiga subratlla l’important paper del Partit Comunista ucraïnès en l’organització de la Unió Soviètica, el fet de les diferències sociològiques entre la Ucraïna oriental i l’occidental i el cas del diferent comportament de la NATO en el tractament de l’antiga Iugoslàvia (facilitant la disgregació) i d’Ucraïna (no permetent la separació del Donbass).

Josep Vidal

dimarts, 24 de gener de 2023

Els Tres Tombs

El passat dissabte vaig anar a veure la desfilada dels Tres Tombs amb que es celebra la festivitat de Sant Antoni. Els carros desfilen pels carrers del barri de Sant Antoni, les Rambles i el Paral·lel.

Aquí podeu veure un petit reportatge fotogràfic d'aquesta festa tan entranyable.

Clickeu sobre la foto per veure tot el reportatge



diumenge, 22 de gener de 2023

L' Ària dels dilluns

Ahir, remenant entre videos musicals, vaig escoltar un cop més la veu de la gran mezzosoprano Fiorenza Cossotto interpretant l'aria "Stride la vampa" de l'òpera Il Trovatore. Una interpretació única que no em resisteixo a oferir als seguidors del Blog.


La foto de l'any

Possiblement ja heu rebut per whatsapp o mail aquesta nota en la que demano el vostre suport. I probablement també molts ja haureu votat. En aquest cas moltes gràcies i disculpeu la insistència.  Si encara no ho heu fet ara teniu l’oportunitat simplement  clicant l’enllaç.

"Aquesta foto dels meus dos nets davant del tríptic “L’esperança del condemnat a mort”  de Joan Miró va ser publicada a La Foto del Lector de La Vanguardia el mes de gener del 2022. Ara es tria per elecció popular la millor foto de l’any. Aquí tens l’enllaç per si vols votar-la i també compartir-lo amb amics i coneguts perquè també la recolzin. Moltes gràcies i una abraçada."

https://www.lavanguardia.com/participacion/concursos/20230115/8680743/vota-mejor-foto-lectores-ano-2022.html


divendres, 20 de gener de 2023

Daniel-Henry Kanhweiler al Museu Picasso

El Museu Picasso es presenta una exposició dedicada a la figura del marxant i galerista Daniel-Henry-Kahnweiler (1884-1979) que va tenir un paper molt rellevant a la primera meitat del segle XX quan va actuar com a agent i impulsor dels primers ismes.

Va ser agent en diferents etapes de Bracque, Picasso, Gris, Leger, Derain o Manolo entre molts d'altres.

L'exposició presenta un ampli seguit de pintures dels diferents autors als que va representar i amb els que gairebé sempre va mantenir estretes relacions i sovint d'amistat.

És una excel·lent oportunitat per veure obres pictòriques de gran categoria. I que consti que aquest post no surt avui perquè ahir el President de França Emmanuel Macron visités precisament aquesta exposició 😊

He fet algunes fotos que us en donaran una idea.

Clickar a sobre per veure totes les pintures


dijous, 19 de gener de 2023

Molts problemes


Comencem l’any amb llibres que fan referència a problemes dels nostres temps. Per cert, els tres primers estan escrits en català. “L’instant abans de l’impacte” (Periscopi) de la Glòria de Castro va ser reconegut com llibre de l’any pels llibreters catalans, probablement per la barreja de dos motius: l’agilitat del text, que el fa especialment llegible, i el tractament original d’un tema actualment molt important, el de la difícil conciliació de la feina i la família per una dona de mitjana edat. En aquest cas, la feina és una “no-feina”, ja que la protagonista pateix un assetjament consistent en no rebre cap encàrrec, tot i esperant la seva rendició.

Francesc Serés mostra valentia en ser potser el primer en tractar la decepció de molts independentistes amb el curs que ha pres el Procés. A “La mentida més bonica” (Proa), una parella de professors d’institut celebra el dia de la seva jubilació mentre pateix el desengany i intenta recuperar els nexes perduts. Interessant reflexió la que tracta Serés. Segur que n’hi haurà més.

El mallorquí Sebastià Alzamora ens mostra a “Ràbia” (Proa) a un home  passejant a una gossa i compartint moments amb altres vianants a una platja urbanitzada. Dos esdeveniments tràgics i altres fets inesperats condicionaran el seu camí en un territori social i urbà que es descompon.

Ja he recomanat alguna vegada els llibres de la francesa Delphine de Vigan, plens d’una humanitat que molts agraïm. A “Els nens són reis” (Edicions 62/Anagrama) s’enfronta a un tema de molta actualitat, el de com alguns influencers condicionen la seva vida familiar, inclosa la de menors d’edat, a la seva activitat a les xarxes socials. La desaparició de la filla d’una dona dedicada a aquesta feina ens serveix en aquest llibre per posar en qüestió tot el muntatge.

Acabo proposant la lectura d’un text autobiogràfic de l’editor brasileny Luiz Schwarcz. Tot i que no sigui conegut a Europa, em sembla interessant per dos motius relacionats: la història de la fugida de l’holocaust dels seus antecessors hongaresos  i, sobretot, el relat vivencial  dels greus episodis de depressió que ha patit i que han generat en ell reflexions profundes que ara comparteix a “El aire que me falta” (Random House).



dimecres, 18 de gener de 2023

Lanto Restaurant


Vaig acabar l’any 2022 recomanant un restaurant amb un excel.lent menú de migdia a un preu increïblement ajustat. Ara començaré el 2023 pujant l’aposta: aquí hi trobareu un excel.lent menú de migdia, de nit i de festius a un preu també molt competitiu.

Si el primer restaurant es trobava lluny del centre de la ciutat (la zona del 22@) aquest també, al barri del Clot. Però si aquell disposava d’un local molt gran i modern, aquí ens trobem amb un parell de menjadors molt petits i amb una estètica discreta. 

EL LANTO és un restaurant familiar, el xef Ricardo García Sunet, un barceloní que ha voltat per mig món, n’és el propietari i la seva dona Rika Nakahori, d’origen japonès, està a la sala. El menú canvia diàriament, al migdia us ofereixen tres entrants que escull per vosaltres el cuiner, mentre que el segon plat l’escolliu vosaltres. Tot plegat per 17,50 euros. A la nit, el menú consta de sis plats tipus degustació per 39 euros. Els caps de setmana i festius, quatre entrants més segon a escollir per 30 euros. El preu sempre inclou tota la resta, pa d’elaboració pròpia, amb mantega, els postres i la beguda.

La cuina és minimalista, i els productes de primera qualitat, ben escollits per poder oferir un preu mòdic però una elaboració d’alta cuina. Un dels seus secrets és el “Kamado” una mena de forn japonès, de ceràmica, en forma d’ou, que dona uns acabats especials als plats. Ho heu de provar, no us en penedireu.

c/València, 646, 08026 Barcelona
Tel 658.941.131
lantorestaurant@gmail.com
https://lantorestaurant.wordpress.com


dimarts, 17 de gener de 2023

Call my agent

Hem vist recentment "Call my agent", una sèrie francesa, malgrat el títol, que ens ha agradat força.
Es composa de quatre temporades de sis capitols cadascuna però que de fet es poden veure gairebé independents.

Retrata la vida d'una agencia parisina d'actors on els quatre agents viuen un seguit de peripecies entre ells i amb els seus representats. A cada capítol un conegut actor o actriu francès fa un cameo amb una història  La sèrie té un molt bon ritme, un guio viu i ple d'enginy i unes interpretacions magnífiques. Deixa un molt bon regust de boca i ganes de veure el següent capítol, tot i que potser la quarta temporada es fa un pel repetitiva i perd una mica d'interès, com acostuma a passar en sèries massa llargues.

Es pot veure a Movistar+ i RTVplay.



diumenge, 15 de gener de 2023

L' Ària dels dilluns

La versió de la Tosca que es representa al Liceu ha creat força polèmica. A mi no em varen incomodar ni l’atrevida a posta en escena ni la intervenció de tres joves nus al segon acte. En canvi, si que no trobo massa encertada i bastant fora de lloc la idea de voler connectar la figura de Passolini amb en Cavaradossi, víctimes tots dos de la repressió del poder representat per un viciós Scarpia que s’ho vol fer amb la Floria i els tres noiets.

Escoltarem la meravellosa ària “Vissi d’arte” interpretada per la gran Sondra Radvanosky que va actuar en un parell de les funcions del Liceu.



divendres, 13 de gener de 2023

Gràcia ahir i avui

Fa uns mesos en una exposició a la seu del Districte de Sant Andreu projectaven una sèrie de fotografies dels barris de la ciutat de feia molts anys, a començaments o mitjans del segles XX.

Vaig disparar unes fotografies directament a la pantalla on es projectaven carrers i places de Gràcia, el meu barri. Uns dies després vaig cercar algunes de les localitzacions per fer unes fotografies dels mateixos espais urbans avui en dia.

Aquí teniu una mostra d’aquesta comparació.

Clickeu a sobre per veure tota la sèrie


dijous, 12 de gener de 2023

L'any de la mort de Joan Ollé

És conegut el cas del dramaturg Joan Ollé que va ser acusat de determinats abusos i assetjaments sexuals improcedents per alumnes de l'Institut del Teatre 

D'entrada, la notícia, com tristament acostuma a passar, va ser àmpliament i sense veritable contrast difosa pels mitjans i les xarxes, sempre ansioses de notícies truculentes.

Expulsat de la seva feina de professor de l'Institut va defensar-se de les acusacions i finalment, després d'un procés de investigació, no es varen poder demostrar els fets inculpatoris. Però era massa tard, el mal ja estava fet i la seva carrera professional i el prestigi personal arruinats.

Ara fa un any va morir als 66 anys víctima d'un infart.

En Xavier Melero, que era amic seu, escriu a La Vanguardia un article molt interessant sobre els fets.

   L'ANY DE LA MORT DE JOAN OLLÉ


dimecres, 11 de gener de 2023

Living


‘Vivir’(1952) és una pel·lícula del director japonès Akira Kurosawa que ara ha servit de base per a un interessant remake britànic, titulat ‘Living’. Dirigida pel sudafricà Oliver Hermanus, l’èxit de la seva proposta se sustenta en dos pilars: l’actor Bill Nighy i el guió del Premi Nobel Kazuo Ishiguro.

Tot i ser nascut al Japó, Ishiguro es va traslladar de petit al Regne Unit i ha desenvolupat la seva obra literària en anglès. La seva obra més coneguda, gràcies en part a l’adaptació que se’n va fer al cinema, és ‘Lo que queda del día’, una novel·la sobre un majordom d’una gran mansió anglesa, i que copsa com ningú la quinta essència de la flegma britànica. Potser per això, el nom d’Ishiguro semblava el més indicat per adaptar, al context britànic, el guió de la pel·lícula ‘Vivir’, de Kurosawa (vagament inspirada en ‘La mort d’Ivan Ilitx’, de Tolstoi), on el protagonista principal és també un personatge flegmàtic i poc emotiu.

D’Ishiguro és, doncs, el mèrit d’un dels grans triomfs de la notable ‘Living’: convertir una pel·lícula de caràcter tan japonès en una història d’una apàtica serenor tan absolutament britànica.

L’apatia britànica marca el ritme d’aquest film reposat que destaca, per altra banda, per la seva gran elegància. I aquí la responsabilitat recau en el seu actor protagonista, el carismàtic Bill Nighy, que impregna les imatges amb la seva elegància i saber estar natural. L’actor, que va obtenir certa notorietat a ‘Love Actually’, ha anat guanyant prestigi amb els seus papers de maduresa, fins arribar a la culminació de ‘Living’.

Nighy interpreta al senyor Williams, un funcionari al Londres dels anys 50, la vida del qual se centra en la seva feina rutinària en una oficina municipal. Fins que és diagnosticat amb un càncer terminal. És llavors quan aquest gentleman se n’adona que ha malgastat la seva vida i decideix sortir a aprofitar els últims mesos que li queden, intentant aprofitar el moment i fer feliços als demés.

Kurosawa feia gala a ‘Vivir’ del seu característic humanisme cinematogràfic. El ‘Living’ d’Olivier Hermanus, sent fidel a l’esperit original del film, una pel·lícula lleugerament més fosca. Ho és, en part, per un destacable treball fotogràfic, on s’hi deixa entreveure la influència del fotògraf Saul Leiter tant en l’ús dels enquadraments i del color.

Elegant, serena i reposada, ‘Living’ té la rara capacitat d’emocionar sense necessitat d’ensucrar res, i sobretot, ens regala el plaer de gaudir d’una interpretació sensacional de Bill Nighy.



dimarts, 10 de gener de 2023

Moda econòmica

Cada cop que passejo pel Passeig de Gràcia m’aturo davant d’algunes de les botigues de luxe. Les seves decoracions, els vigilants apostat a les portes, les cues de compradors, sobretot les de turistes orientals i àrabs rics, i els preus desorbitats no deixen d’escandalitzar-me. Ja n’he parlat altres vegades però avui m’he aturat davant dels aparadors d’un dels comerços que em té el cor robat. Es diu Brunello Cucinelle i està situat als baixos de l’hotel Majestic, que donen al carrer de València.

Veureu per la fotografia que acompanya aquest text un maniquí que vesteix d’esport, amb un estil planer i molt informal i sense cap mena de luxe aparent: Uns texans, una americana, segurament de cachemire, una armilla de pana i unes sabates esportives. El que portaríeu vosaltres, lectors, qualsevol dia que sortíssiu a passejar amb la família o amics.

Doncs com veureu per cartell que s’adjunta amb els preus d’aquest productes us adonareu que si haguéssiu entrat a la botiga a comprar aquesta vestimenta hi hauríeu deixat la mòdica quantitat de  8.080 euros. I si hi afegiu la motxilla que us faria falta per completar l’equipament la xifra pujaria a 11.650 ( i no compto el que us cobressin per la camisa i la corbata...).

Ara que estem en èpoques de Rebaixes, que no crec que aquesta botiga practiqui perquè els seus clients segur volen comprar com més car millor, aquests preus crec que no requereixen cap més comentari.


       

diumenge, 8 de gener de 2023

L' Ària dels dilluns.

Ahir es va fer públic que en Daniel Barenboim, un dels grans músics del segle XX, als seus vuitanta anys ha renunciat per motius de salut a la direcció de la Staatopera de Berlin  que ocupava des de fa gairebé trenta anys. La seva llarga carrera com a pianista, director d'orquestra i musicòleg ha deixat nombrosos enregistramenta històrics començant pels Piano Trios de Beethoven que va enregistrar al començamentts de la seva carrera acompanyat al violoncel per Jacqueline Dupré, la seva primera dona, i el violinista Pinchas Zukermann. 

Avui com a un petit homenatge l'escoltarem en un passatge de la interpretació de la Simfonia Coral de Beethowen tocant el piano i dirigint la Filarmònica de Berlin



dissabte, 7 de gener de 2023

En memòria de Toni Batllori

Avui ha mort el ninotaire Toni Batllori que durant gairebé trenta anys ha il·lustrat la secció de política de La Vanguàrdia amb una tira còmica especialment intel·ligent.

N'haviem publicat alguna al blog i ara el recordarem amb la que avui mateix apareix al diari i que devia dibuixar molt poc abans de morir.

En ella evocava  el lamentable discurs del Rei que, amb la seva més que demostrada oportunitat, acaba de recolzar l'augment de la despesa militar.

divendres, 6 de gener de 2023

Fotografies de Barcelona a l'AFB

L'Arxiu Fotogràfic de Barcelon (AFB) presenta, a la seva seu del carrer de Comerç, una exposició del fotògraf Jordi Pol. És tracta d'una col·lecció de fotografies de la ciutat de Barcelona dels anys setantes i vuitantes que té un gran interès documental, especialment pels que la vàrem viure.

Aquí teniu l'article sobre la mateixa que vaig escriure pel NÚVOL


dijous, 5 de gener de 2023

El segrest i assessinat d'Aldo Moro

 

A Filmin es pot veure una serie magnifica i més curta, com a mi m'agraden.

Es tracta d'Exterior Noche, una sèrie de sis capitols que dissecciona el segrest i assessinat del President de la Democràcia Cristiana, Aldo Moro, per les Brigades Roges.

Aquest va ser un dramàtic episodi que el 1978 va commocionar tota italia i el director de cinema Marco Mellochio, que ja el 2003 va fer un film sobre els fets, ara el torna a a explorar amb molt detall.

Es tracta d'una realitació en la que cada capíto desgrana el pun de vista dels diferents protagonistes dels fets: el Papa, la dona del President, els ministre de l'interior, els terroristes, la Democràcia cristiana, el

Amb un guió molt emocionant, està filmada seguint l'estil cinematogràfic de l'època, amb ambientació és excel·lent i une interpreatcions també magnífiques amb Toni Servillo en el paper de Pau VI.



dimecres, 4 de gener de 2023

Pau Casals i la seva orquestra II

D’un temps ençà l’OBC ha afegit al seu currículum que és l’orquestra hereva de l’Orquestra Pau Casals. Des del primer moment que ho vaig llegir em va semblar que alguna cosa “desafinava”. Com podia ser una orquestra hereva de l’altra quan hi havia hagut un trencament temporal tan brutal entre les dues èpoques de què parlem?. Un consistori franquista, el que va fundar l’Orquestra Municipal, entroncava aquesta orquestra amb la d’un violoncel·lista enfrontat amb el règim per defensar la democràcia?. Què podia unir les dues orquestres per dir que una era hereva de l’altra? 

Vaig pensar que per contestar aquestes preguntes, primer havia de conèixer a fons quina feina havia fet cada orquestra. Em vaig decidir a agafar el llibre de l’Oriol Martorell i començar a fer el buidatge de tots els concerts de l’Orquestra Pau Casals i de l’època de l’Eduard Toldrà a l’Orquestra Municipal. També vaig començar a buscar i llegir els escrits que parlen de la història de les dues orquestres. Els resultats em van sorprendre. Mai em podia haver imaginat la brillantor de la programació, tant en obres com en intèrprets, la moderna gestió artística i administrativa de l’Orquestra Pau Casals en un ambient tant tancat i gasiu com el de la Barcelona d’aquella època. Moderna perquè és comparable a la gestió de les orquestres americanes i europees actuals. Per una altra banda, els resultats de l’Orquestra Municipal són grisos i decebedors, com no podia ser d’una altra manera donades les circumstàncies polítiques del país. Malgrat que ja era un miracle la seva existència, cabdal per a la vida musical de la ciutat. 

El gran encert de Pau Casals va ser crear l’orquestra amb un projecte. En aquella època el modus vivendi dels músics era tocar als balls, sardanes, festes majors, òpera al Liceu i algun bolo en una orquestra simfònica. Per primer cop una orquestra oferia un nivell artístic de qualitat que permetia als músics dignificar la seva feina. L’orquestra es va convertir a més, per als músics, en una feina amb un remuneració molt més alta del que es pagava en aquella època. Pau Casals va crear l’orquestra a partir de la formació d’un patronat que li havia de donar tant el suport de gestió com buscar el suport econòmic. Quant a la gestió va aconseguir un equip de persones totalment incondicionals. Quant al suport econòmic els resultats no van ser tan satisfactoris. Va rebre diners institucionals, però no gaire. Tinc la sensació que el Consistori de Barcelona no era conscient del projecte que oferia Pau Casals. Els diners que faltaven els posava ell del seu peculi, cosa que passava sovint. És possible que es gastés 3 milions de pessetes en tots els anys que va durar l’orquestra. Durant els 16 anys de vida de l’orquestra va fer dos cicles anuals de concerts, un a la tardor i un a la primavera. Dedicaven entre dos i quatre mesos a l’any a assaigs i concerts. L’orquestra va arribar a fer 363 concerts: 329 a Barcelona, 30 a la resta de Catalunya, 2 a Palma de Mallorca i 2 a Paris.

Entre els directors i solistes que van actuar amb l’orquestra voldria destacar, apart del mateix Casals, els següents directors: Sergei Koussevitsky, Enrique Fernández Arbós, Anton Webern, Oscar Fried, Clemens Krauss, Otto Klemperer, Franz Schalk, Alexander von Zemlinsky, Hermann Scherchen, Ernest Ansermet, Alfredo Casella, Adrian Boult, Vincent d’Indy, Fritz Busch, Manuel de Falla, Robert Gerhard, Arthur Honegger, Erich W. Korngold, Ildebrando Pizzetti, Richard Strauss, Igor Stravinski, Pierre Monteux, entre d’altres. Com a solistes trobem la clavecinista Wanda Landowska, els violinistes Fritz Kreisler, Jelly d’Arany, Eugene Ysaye, Jacques Thibaud, Samuel Dushkin; els violoncel·listes Gaspar Cassadó, Pierre Fournier, Gregor Piatigorsky i els pianistes Bela Bartok, Alfred Cortot i Sergue Prokofiev, entre d’altres.

És possible que alguns d’aquests noms siguin desconeguts per a molta gent jove, però tots ells formaven part de la “crème” musical d’aquella època. Un altre encert de l’Orquestra va ser la creació de l’Associació Obrera de Concerts i el seu Institut d’Estudis Orquestrals, però aquest tema es motiu suficient per a un altre escrit



dimarts, 3 de gener de 2023

Mòmies a Caixaforum

Si us interessa l´art egipci no us perdeu la fabulosa exposició “Mòmies” al Caixaforum

M`atreviria a dir que es una de les millors, sinó la millor exposició d`art egipci que s´ha vist mai a Barcelona. En col.laboració amb el British Museum, la Fundació la Caixa ha organitzat aquesta magna mostra  que té com a base temàtica l`exploració mitjancant tomografia informatitzada de sis mòmies pertanyents a diferents personatges de la societat egipcia, un alt funcionari, una mestressa de casa, un jove de la època grecorromana, un nen de 4 anys i dues més que no recordo. Apart dels sarcòfags, exposats de manera impecable, l`exhibició reuneix un conjunt de 260 peces de suport, entre les quals destaquen sobre tot unes magnífiques esteles, al costat de joies, eines i joguines. Aquest aspecte de l`exposició es al meu entendre tan o més interessant que les propies mòmies, tenint en compte la qualitat de les peces que s`exhibeixen.

La moderna tecnologia ha permès analitzar els cossos, que continuen embalsamats, sense tocarlos , i  descubrir aspectes de la vida dels morts absolutament impensables, com les enfermetats que van patir, les que els van produir la mort, la seva condició social, els objectes que van ser enterrats amb el cos del difunt a sota les venes i fins i tot les empremtes digitals de l`artesà que va fabricar el sarcòfag,

Les mòmies daten d`entre el 800 a. C. i el 100 d. C.  i els seus sarcòfags, aixì com les altres peces es troben en molt bon estat de conservació.




diumenge, 1 de gener de 2023

L' Ària dels dilluns

Aquesta setmana seguirem amb  mùsica de Haendel però ja no ho farem amb el Mesies sinó amb una ària preciosa  "Son nata a lagrimar" de l'òpera Juli Cesar. La interpreta un duo d'excepció composat per en Philipe Jarousky, un contratenor de referència que ha cantat ja varies vegades al Blog, i Nathalie Stutzman, una mezzosoprano i directora d'orquestra que també ens ha visitat un parell de vegades.



divendres, 30 de desembre de 2022

Les Mines de sal de Cardona

Si no hi heu estat mai paga la pena que us acosteu a Cardona per veure dues magnífiques atraccions.

La primera és la visita a les Mines de sal que han funcionat des de l’edat mitjana i que estan a l’origen de la gran riquesa que va tenir la regió i a la importància de la noblesa que va edificar el Castell de Cardona

La visita permet conèixer les diferents etapes de la llarga història d’aquestes mines. Al llarg de segles s’hi va extreure la sal - el clorur sòdic -, importantíssim mineral per la gastronomia i la conservació dels aliments. En el segle XX, i fins al seu tancament el 1990, es va dedicar a l’explotació de la potassa - el  clorur potàssic - element fonamental per a la fabricació d’adobs i explosius. La mina va anar creixent en extensió i profunditat i va arribar a tenir més de 300 km de galeries fins a una profunditat de 2000 metres. A aquest nivell l’esgotament del mineral i sobretot l’elevada temperatura que rondava els 50 graus va fer inevitable el tancament.

Els passadissos, galeries i espais pels que es pot passejar són d’una bellesa impressionant. Amb una concentració d’estalactites i estalagmites bellíssimes en mig de bòvedes i parets d’estructures i gamma de colors espectaculars. Com diria la “Guide Bleue” de Michelin la visita  “ Vaut le voyage”. Si teniu fills  o nets es pot fer una visita dramatitzada per infants que és una delícia. Trobareu tota la informació a la pagina web.

I si de passada si voleu podeu pujar i visitar l’impressionant Castell, fill de la riquesa que proporcionaven les mines als senyors de la contrada.

Aquí teniu algunes fotos que potser us animaran a conèixer aquest lloc tan singular.




dijous, 29 de desembre de 2022

Pinzells

La Montserrat Freixenet no para de pintar i ara està experimentant noves tècniques i formats.

Concretament la sèrie que presentem avui, segons explica la mateixa artista, està integrada per  pintures sobre paper d’aquarel·la de format considerable - 130 x 100 cm - dibuixades amb tintes i aquarel·les.

Algunes pintures són geomètriques abstractes però el que li interessa sobretot és experimentar amb el color que es converteix en la finalitat de l’obra.

Aquí teniu una mostra del seu treball.

Clickeu a sobre per veure tota la serie



dimecres, 28 de desembre de 2022

Mey Rahola al MNAC

El MNAC presenta una exposició fotografica molt interessant. Es tracta de l'obra, recenment recuperada, de la fotògrafa Mey Rahola (1897-1958), especialment activa a Catalunya en temps de la República, abans que marxés a l'exili a França el 1939.

Trobareu en aquest article que he escrit pel NÚVOL una ampli comentari a la seva vida i obra.


dimarts, 27 de desembre de 2022

Acudits

Un bon amic, en Jaume F. m'ha fet arribar aquest acudit. 

No sé qui n'és l'autor però el trobo encertadíssim



diumenge, 25 de desembre de 2022

L' Ària dels dilluns

I rematem la setmana de Nadal amb la peça del Messies "For unto us a child is born" un cant coral amb un ritme que transmet la joia d'aquests dies. L'interpreta el cor del King's College de Cambridge que ha esdevingut un clàssic.


dissabte, 24 de desembre de 2022

La nit de Nadal amb J.M. de Sagarra i Pau Riba

 

Després dels posts nadalencs d’aquesta setmana - dibuixos, poemes i felicitacions - per fi arriba avui la nit de Nadal. I és l’hora de seguir la tradició amb la que em preparo per celebrar també el meu aniversari que s’escau en un dia tan senyalat com avui i aquest any fa que arribi ja als tres quarts de segle!!!

Primer llegeixo algun fragment del magistral "Poema de Nadal" de Josep M de Sagarra i després escolto un parell de vegades una nadala musical preciosa, “Simfonia nº 1 D’un matí, d’una nit de Nadal”, que Pau Riba va incloure en el ja mític disc DIOPTRIA. 

Poètica, tendra, intencionada, nostàlgica, trobo que aquesta cançó ens transporta a Nadals ja molt antics. Aquest any en que Pau Riba ens ha deixat  aprofito per retre-li un l'homenatge per la seva trajectòria en la que ha omplert de música i poesia les nostres vides.