Parenostre

Parenostre (Manuel Huerga, 2025). La pel·lícula parla de la caiguda en desgràcia de Jordi Pujol després que es descobrís l’afer de la deixa de l’avi i els capitals d’Andorra. No explica res que no sapiguem. Si no se sap res del tema, no ajuda a entendre’l.

Dit això, alguns apunts a favor i en contra.

A favor:
Que en Pou i la resta d’actors no s’assemblin als personatges reals, sinó que intentin recrear-los des d’un altre punt que no sigui la mera imitació. Això és el que més m’ha agradat, de lluny.
Algunes escenes com la trobada amb mossèn Ballarín; el Pujol vell demanant perdó al jove; el paper de l’hemèrit i del Villarejo (que no deixa cap lloc a dubtes sobre el paper de l’Estat).

En contra:
La posada en escena amb recreació digital de tots els escenaris, lletja a matar. Però lletja de veritat. Lletgíssima.

I com a conclusió, el gran dubte:  Què pretén aquesta pel·lícula?

Com a drama (o sainet) polític no explica res que no sapiguem, i tampoc em queda clar el posicionament respecte a Pujol. El salva o el condemna? El ridiculitza o el dignifica?
No sé si aquesta ambigüitat li escau a una pel·lícula d’aquest tema. Qualsevol se la pot fer seva o atacar-la a mida. Tothom content i/o tothom descontent.

Potser ens falta distància històrica per parlar de segons què. O potser és que ens falta valor.