La mort del Keynesianisme

El principi bàsic de la política anticíclica keynesiana consistia si ho recordo bé en que en els moments de crisi i de baixa activitat productiva els Governs posaven en marxa polítiques d’inversió i despesa pública que havien d’actuar com a mecanismes compensatoris de la baixa activitat del sector privat. S’estimulava així la feble demanda tant d’inversió com de bens consum i es pal·liava l’augment de l’atur. Amb aquesta finalitat el Govern mobilitzava els seus recursos i recorria quan calia al deute públic per obtenir-ne si no en tenia prous.
Doncs bé si en aquest moment observem el comportament dels principals agents econòmics de caràcter públic a Espanya sembla que la seva actuació està en les antípodes d’una política anticíclica. Avui mateix el diari informa que la Comunitat de Madrid ha paralitzat les noves inversions que havien començat ja a tramitar-se. Són constants les apel·lacions de les autoritats municipals i autonòmiques, entre elles la Generalitat de Catalunya, a la caiguda dels seus ingressos- molts d’ells lligats a la construcció- i a la preocupació per la generació d’un dèficit que es veu com perill diabòlic.
La preocupació perquè el dèficit pogués tenir un efecte inflacionista no sembla tenir massa sentit en un context de baixa demanda. D’altra banda en un moment de desconfiança del inversors cap a les institucions privades no semblaria difícil que l’Estat emetés deute públic que sí podia ser ben acceptat pel mercat i permetria el traspàs de recursos productius al sistema.
És possible que l’explicació estigui el l’alt nivell de deute actual del propi sector públic, concertat ja abans de l’entrada en la fase de recessió, fruit d’haver portat tots plegats l’economia al límit de les seves possibilitats.
En qualsevol cas sembla que s’hauran de trobar fórmules que facin possible una o altra mena de política anticíclica que vagi més enllà del simple rescat d’Entitats financeres en situació de risc o fallida.