El gran xantatge

Parlàvem l’altra dia dels búfals desbocats com a imatge dels fenomen d’histèria col•lectiva en moments de greus dificultats. N’hem viscut exemples ben clars aquests darreres setmanes, i res no garanteix que això no torni a passar. Però quin ha estat el resultat final d’ aquestes jornades de nerviosisme de fortíssimes i generalitzades caigudes de les cotitzacions borsàries? Doncs que com sabem els Governs han hagut de plantejar immensos programes d’ajuda i sanejament del sistema financer, segurament el principal responsable de la situació a la que s’ha arribat. I això es farà amb diners públics, és a dir de tots, no pas de les institucions financeres. No és que negui la necessitat d’alguns d’aquestes mesures per tranquil•litzar el ramat però no puc deixar de pensar que les forces mercat i els seus agents inconscientment o de manera en certa forma premeditada tendeixen a exagerar el pànic i portar als poders públics a un carreró sense sortida. O ens doneu el que necessitem o el sistema s’ensorra! Tan se val de qui siguin les responsabilitats, s’ha d’actuar a la desesperada a qualsevol preu. Deixar diners als bancs, comprar les seves accions, avalar els seu préstecs, etc. Què ha passat finalment?: doncs que el mercat i sobretot els seus agents financers han fet un enorme xantatge als Estats anomenats sobirans i els han forçat a fer les polítiques en benefici del seu sanejament. Sembla diabòlic però crec que és així mateix. Se’ns diu, és clar, que això no costarà un duro al contribuent, que aquests recursos es recuperaran més endavant, que els avals es cobraran, que les accions es vendran en el futur, que s’exigiran responsabilitats als gestors, que es limitaran els seus salaris i incentius, que fins i tot es podran demanar responsabilitats. Estic gairebé segur que això no passarà o si ho fa serà a nivell estrictament testimonial per crear una simple aparença d’exemplaritat. Ja es deia fa anys que les multinacionals i la gran banca desbordaven amb el seu poder econòmic el marc dels Estats i imposaven sovint les seves regles, però el que hem viscut aquests dies n’és el mes gran exemple, gairebé obscè,que s’hagués pogut imaginar.