Els búfals desbocats.

Estem vivint uns dies de crisi econòmica i financera molt profunda. Com s’ha assenyalat des de diferents punts de vista el sistema ha reaccionat de manera violenta a la llarga llista d’abusos i barbaritats que s’han produït al llarg dels darrers anys, amb diferents intensitats i varietats segons països i agents econòmics. Entre els més destacats cal mencionar els següents:
. Creixement desorbitat del crèdit,
. Endeutament exagerat de famílies, empreses i sobretot bancs,
. Creació d’instruments financers supersofisticats sense control,
. Nivells de beneficis de les grans corporacions molt més enllà dels justificats per l’economia real,
. Desconsideració als més elementals criteris de risc en el mon financer.
. Immoralitat dels comportaments dels conselleres, directius dels grans banc, amb uns sistemes de retribució que afavorien els moviments especulatius
. Creació d’enormes bombolles immobiliàries a molts països,
. Negativa generalitzada a reconèixer la no sostenibilitat d’aquest procés.

Com a conseqüència de tot això s’ha produït una brusca convulsió de l’organisme econòmic que ha tractat d’expulsar, de vomitar materialment, la brutal indigestió a la que l’havíem sotmès amb la nostra monstruosa ”grande bouffe”. Ja no podia més i ha esclatat com ho feia el protagonista, crec que era en Michel Piccoli,a la famosa pel•lícula de Marco Ferreri.
Però juntament amb això hem pogut observar en aquest dies una mostra impagable d’episodis de comportaments socials que diuen molt poc de la qualitat dels humans a l’hora d’afrontar situacions crítiques.
L’ambició havia portat fins ara als diferents agents econòmics, inclosos també els particulars, a comprar actius borsaris i materials, consumir sense fre, endeutar-se sense límit , reduir pràcticament a cero l’estalvi. I el que és pitjor sense fer cap cas de les veus que advertien que això acabaria malament i que eren titllades de pessimistes i derrotistes. L’eufòria col•lectiva era imparable, ningú volia ser menys llest que l’altre i tothom tenia un afany desmesurat per enriquir-se en poc temps. Com pot ser que el que és raonable i evident a títol individual resulti tant difícil de veure a nivell col•lectiu. És el comportament gregari afegit a l’ambició personal que fa possibles aquests disbarats.
I paral•lelament, a la que comencen a aparèixer símptomes de canvi, de desacceleració, de caiguda en els preus del actius la histèria col•lectiva s’inverteix radicalment i tot allò que era meravellós es converteix de sobte en arriscat, perillós. Ningú vol perdre més que l’altre, tothom vol ser mes llest i ràpid que el veí en vendre, en desprendre’s dels actius. I s’inicia en l’altra sentit, en mig d’una histèria col•lectiva, la caiguda sense fons. I no es distingeixen els actius realment inflats dels que no ho estan, les empreses o entitats financeres que estan en situació difícil pel seu comportament de les que han tingut una trajectòria correcta que les fa sòlides. S’instal•la una desconfiança tan cega com la cega confiança de la fase anterior. Els humans en els nostres comportaments col•lectius som així i sembla que això no te remei. Som animals i ens comportem com un ramat de búfals d’aquells que veiem en les pel•lícules de l’Oest que surten en “estampida”, terroritzats quan s’encén un foc o qualsevol altra fenomen els espanta. I corren i corren fins que esgotats es van aturant. Pel camí però alguns d’ells cauen exhaurits o trepitjats pels demés.
Però un altra dia parlarem d’aquesta cursa boja i del paper que hi juguen els que han provocat el foc i els cowboys que segueixen a cavall el ramat i intenten que s’aturi abans d’arribar al precipici.