"Los odiosos ocho" és la vuitena pel·lícula d'un
director que ha declarat públicament que vol fer 10 pel·lícules i retirar-se. A
un ritme aproximat d'una pel·lícula cada 3 anys, d'aquí 6 anys es retiraria.
Woody Allen, a una edat més avançada, intenta mantenir el ritme d'una
pel·lícula anual. No sembla estrany, però, que Quentin Tarantino necessiti 3 anys perquè
la càrrega d'energia per fer pel·lícules com la que ara comentem és realment
alta, i en cada pel·lícula vol collar més els cargols de la seva particular
manera de fer cinema.
"Los odiosos ocho" és "Tarantino pur" :
Un estil molt propi, amb un guió complex
i imaginatiu, amb elements d'una pel·lícula d'Agatha Christie, i dels westerns "de tota la vida";
amb un to constant de força i violència física i psíquica forta, associada a
les freqüents situacions extremes que es produeixen entre els personatges: vuit personatges singulars - perduts, tarantinians - que no acabareu d'ubicar fins a
la resolució del puzzle. No us enganyarà: Si no us agrada Tarantino, si no és
el vostre estil, no hi aneu; però si us agrada no us defraudarà.
La pel·lícula, però, és llarga - tres hores - i transcorre
majoritàriament en interiors, encara que els pocs exteriors que apareixen han
estat magníficament filmats. Les relacions entre els personatges, i els
magnífics diàlegs que intercanvien, fan
paleses les tensions racials i socials de la societat americana, que encara que
se situen en el temps històric de la pel·lícula, segueixen vives i actuals
encara als nostres dies. Segons com la veieu, podeu viure la pel·lícula com un
banquet o com un empatx. La distància entre una cosa i l'altra és petita. Depèn
de vosaltres i del vostre estómac. La música d'Ennio Morricone us acompanya tot
al llarg de la pel·lícula, la qual cosa no deixa de ser també un valor segur
per a una bona digestió.
Al sortir tens una sensació semblant a quan surts d'una
atracció forta de fira (Dragon Khan o similar): Sents la satisfacció d'haver-la
vist, i alhora l'alleujament que s'hagi acabat. Ja ho sabeu ... si us fa mandra
anar a Port Aventura, teniu Tarantino més a prop.
Entrades
1 comentari:
Realment em quedo sorprès que digui que els diàlegs són imaginatius, que la història és coherent i que la pel·lícula tingui el més mínim interès.
Sóc un fan de Tarantino. Des de Pulp Fiction que em fascina. Sang i fetge al més pur estil Tarantino, però aquesta vegada a tingut una "anada d'olla" sense excuses. Pel·lícula barroera, sense cap ni peus, amb morts més que gratuïtes (que en el escenari Tarantino ja és dir).
Sincerament no li vaig trobar cap gràcia, excepte la qualitat d'imatge. Estic content que Hollywood no la hagi tingut en compte pels Oscar's.
Publica un comentari a l'entrada