Aquest estiu he viscut dues situacions que m'han fet constatar la maduresa d'una tecnologia, la realitat virtual i / o realitat augmentada, que cada cop estarà més present a la nostra societat.
D'una banda, amb motiu d'una estada a la vall de Boí, vaig visitar
l'església de Sant Climent de Taüll on vaig poder veure la recreació de les seves pintures
romàniques mitjançant un "visual mapping" (una projecció
que s'afegeix als escassos restes de pintura original que encara hi ha a les
parets de l'església).
D'altra banda, la visió de grups de
jugadors que envaeixen els carrers i diversos indrets de molts pobles i ciutats
cercant uns éssers imaginaris - Pokemons - per tal d'atrapar-los i
col·leccionar-los.
En els dos casos s'utilitza la tecnologia per afegir a una situació real - les
parets d'una església en un cas, l'espai dels carrers i places en l'altre - uns
elements afegits, que per a l'usuari passen a formar part d'una "nova
realitat".
Aquestes situacions són possibles a causa de l'augment important de les
possibilitats de la tecnologia, entre d'altres la capacitat de digitalització i
projecció, amb escanners i projectors d'alta definició; la gestió de les
ubicacions per GPS; o la gran capacitat de càlcul i de connectivitat en els
telèfons i dispositius mòbils, que avui en dia són més potents que el més
potent dels ordinadors existents fa tan sols uns pocs anys.
Anomenem a aquesta tecnologia realitat augmentada quan - com en el cas de Sant Climent de Taüll
- es dóna lloc a una interacció amb un entorn real que es combina amb elements
virtuals per a la creació d'una "realitat mixta"; mentre anomenem realitat virtual la situació en la que
representem les coses a través de mitjans electrònics. En el cas del joc
Pokemon Go, podríem dir que seguim en una situació de realitat augmentada ja
que afegim a una situació real - els nostres carrers, places o d'altres
indrets, l'existència d'éssers imaginaris, però possiblement estaríem d'acord
en dir que ens allunyem més de la "realitat" que en el cas de les
pintures de Sant Climent.
També els dos casos esmentats plantegen reflexions interessants:
. En el cas de les pintures de Taüll, projectades sobre els murs reals de
l'església, la seva "visualització / reconstrucció", que per la seva
qualitat va emocionar-me, permet fer accessibles visions noves i completes de
les pintures, però alhora fa palès que, per raons força conegudes, aquestes
estan al MNAC, en un context més fred i, potser "acadèmic", on
l'accés massificat a les obres d'art les fa més accessibles i segures, però
també menys emotives.
. En el cas del joc "Pokemon Go", es
constata que la tecnologia obre les portes a situacions lúdiques noves, que
poden interaccionar amb l'espai real i afegir-hi noves dimensions, que han fet
que alguns constatessin l'abandó del carrer i les places com espai de joc i
socialització.
Com en tantes altres situacions, però, tots els extrems són dolents i, en el
cas d'aquest joc, es produeixen, entre d'altres, situacions no desitjades
d'addicció, o de manca de respecte a la realitat, amb invasió de privacitat,
que desvirtuen l'ús d'una tecnologia que està - i seguirà - aquí, i pot aportar
elements d'enriquiment a la nostra realitat.
Potser, una reflexió interessant sobre aquestes tecnologies, potencialment molt útils, però, alhora, invasives a causa de l'afany econòmic de la indústria que tenen al darrera, és fer-nos adonar de la riquesa que la "realitat simple" té en ella mateixa, i que només si l'estimem, la comprenem i no la maltractem, té sentit "augmentar-la" o "virtualitzar-la" per fer-la més nostra encara.
Potser, una reflexió interessant sobre aquestes tecnologies, potencialment molt útils, però, alhora, invasives a causa de l'afany econòmic de la indústria que tenen al darrera, és fer-nos adonar de la riquesa que la "realitat simple" té en ella mateixa, i que només si l'estimem, la comprenem i no la maltractem, té sentit "augmentar-la" o "virtualitzar-la" per fer-la més nostra encara.
1 comentari:
Un article molt aclaridor.
Publica un comentari a l'entrada