La Casa Camprubí de Jujol i el Canal de la Infanta.

Una tarda d’aquesta tardor em vaig trobar a l’àrea urbana del municipi de Cornellà, dita de la Fontsanta. Concretament, en un d’aquests parcs que dignifiquen i fan més agradable la vida de la gent, tot articulant els sentiments de ciutadania pel conjunt del teixit urbà de la gran àrea barcelonina. La Infanta que dóna nom al parc i la casa rosada que es troba en un extrem del mateix representaven un lleuger enigma que em despertà la curiositat.

Fins a començaments del segle XIX, les terres del Llobregat jussà, avui conegudes com el Baix Llobregat, eren de secà. Les oscil·lacions polítiques que van caracteritzar el regnat de Ferran VII van permetre el 1816 acabar amb la prerrogativa que donava exclusivitat a la Corona en la construcció de canals.

Això va estimular als propietaris d’aquelles terres a promoure la construcció d’una canal que permetés regar-les. A tal fi van cercar i obtenir el suport del aleshores Capità General de Catalunya, Francisco Javier Castaños. 

Tant per les incerteses polítiques, que el 1824 acabarien derrogant el decret de pèrdua d’exclusivitat real en aquelles matèries, com pels problemes de gestió de l’obra, van sorgir molts recels entre els propietaris que havien de pagar-la.  Per mirar d’esvair-los, aprofitant l’avinentesa de que la neboda del rei, infanta Luisa Carlota de Borbón, era de visita a Barcelona van demanar-li que volgués inaugurar el canal. Així, el dia 21 de maig de 1919 es van posar en funcionament els 17.420 metres de canalització que regarien una extensió entre 2.660 i 3.200 hectàrees dels municipis de Molins de Rei, Santa Creu d’Olèrdola, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà, L’Hospitalet i Sants.

La transformació productiva que va ocasionar el canal, ja denominat de la Infanta, complementat pels seus 13 salts d’aigua i pels 25 Km de recs secundaris que es van anar fent, va ser brutal pel que fa l’agricultura, però també va tenir efectes incipients per la industrialització de l’àrea. Davant aquell model irresistible, els municipis de la llera dreta del Llobregat van respondre inaugurant el seu propi canal l’any 1855. Aquelles dues obres van permetre que la Vall del Llobregat Jussà s’acabés transformant en una àrea agrícola de transcendència europea.

Un dels seus cultivadors, Cebrià de Camprubí i Nadal, es dedicava a les roses. Dotat d’un especial geni pels empelts, va esdevenir un veritable mag de fama mundial en la creació de noves varietats, premiades amb medalles d’or a Nova York (1933) i a Salern (1931) i amb el Premi Ciutat de Roma (1962), entre altres reconeixements. Residia a Cornellà, però tenia terres de cultiu a Sant Joan Despí on Jujol era arquitecte municipal auxiliar. La coincidència de sensibilitats creatives i religioses van aproximar-los. D’aquella complicitat va néixer l’encàrrec el 1927 d’una residència en un terreny del municipi de Cornellà proper al canal.

Per protegir-la de les inundacions, Jujol va bastir-la damunt pilars. La casa és de tres cossos quadrilàters de diferents alçades i un de més petit cilíndric adossat en el més alt. No hi manquen les baranes de ferro forjat i retorçat ni el trencadís. Les parets exteriors de la casa, estucades amb un fons de color rosa, van ser esgrafiades per Jujol amb motius florals i religiosos, que evoquen el genius loci, l’esperit protector del lloc, però també el del resident i el del constructor. Popularment es coneixia com “la casa de les roses”. Avui segueix donant un perfum especial al bonic Parc de la Infanta que, a més d’oferir-nos repòs, ens permet de vivificar la història.