Dues famílies basques

He trigat uns mesos en llegir i poder-vos recomanar "Patria" (Tusquets), la nova novel.la del donostiarra Fernando Aramburu, de la qual ja n'ha parlat molt - i molt bé - la crítica. Es tracta d'un volum tan gruixut en extensió com ambiciós en el propòsit, que no és altre que retratar la vida de dues famílies d'un poble guipuscoà que als anys de plom del terrorisme etarra veuen les seves vides canviades radicalment amb la mort d'un dels set components i l'empresonament d'un altre. Com veieu, un tema difícil i sotmès al mateix silenci ciutadà que l'autor ens explica a la seva obra.

També a mi m'ha colpit el llibre. Destacaré tres coses sobre ell. La primera, la seva factura. Aramburu és sobretot un bon autor de narracions breus. La seva estratègia per aquesta novel·la ha estat construir-la amb 125 capítols breus amb vida pròpia però sàviament enllaçats i amb un llenguatge més que planer, ajudant a una lectura més fàcil que contrasta amb el dramatisme dels fets.

La segona, el paper de les dones, especialment les mares de la família, en l'administració, gens passiva ni imparcial, de les seves desgràcies, potser en sintonia  amb el que s'ha interpretat tradicionalment com a sistema matriarcal a Euskadi.

Finalment, l'orientació ètica. Fernando Aramburu aconsegueix, com ha de fer la bona literatura, comprendre tots els comportaments. Però això no el converteix en equidistant i molt menys en justificador dels crims, sinó que basa més fortament la seva crítica al terrorisme, a la resposta repressiva que va significar la tortura i al silenci que tant ha enverinat dècades de vida al País Basc. Un testimoni honest i necessari.