Un noi del Besòs i una senyora de Reus.

Si seguim mantenint la passivitat col·lectiva, sentirem dir i veurem coses molt grosses. El capitalisme s’ensorra no pas per haver xocat amb un iceberg com el Titànic, sinó de mort natural, ja que tot allò que es viu mor, els sistemes inclosos. Mentre ens arrossega amb ell posant-nos, tanmateix, música de violins, les tragèdies es succeeixen i se’ns acosten.

Unes són colpidores, esgarrifoses, com la d’aquesta senyora de vuitanta anys a qui li han tallat la llum i se li decanta l’espelma que incendia la pobra casa amb ella a dins. Quan els agents implicats, companyia de serveis i administració, haurien de declarar-se culpables i mostrar-se avergonyits, munten una escena de mercat ambulant i es tiren els plats pel cap.

Un dia,  aquest sistema polític, una democràcia que arrossega un greu defecte de naixença, serà recordat com el de les complicitats imbricades entre les administracions públiques, les grans companyies de serveis, les constructores i les entitats financeres. Privilegis, absurditats, impunitats, corrupció i portes giratòries. En poques paraules: capitalisme senil i estat servil, però ambdós dels durs.

Unes altres tragèdies són més del dia a dia, properes, però no solem veure-les. Per exemple, les que afecten a nois i noies en edat escolar. No parlo, amb tots els respectes, dels “bullings” dels fills de la burgesia o petit burgesia dels barris centrals, sinó que em referiré al que m’ha explicat un noi del barri del Besòs amb qui he parlat darrerament. Per cert, hi he parlat amb català perquè és eixerit, ben educat i voluntariós i en adreçar-m’hi en aquesta llengua, m’ha respost en la mateixa, tot i parlar-la molt malament, com algú que xapoteja l’anglès i malda per espavilar-se de visita a Londres.

La meva impressió és que aquest noi no parla mai el català en els seus entorns socials, tot i que cal suposar que moltes de les classes les deu rebre en el nostre idioma al seu Institut d’Ensenyament Públic. La meva impressió és que fa un terrible esforç, sobretot per educació, però potser també com qui s’agafa a una rara oportunitat. Jo segueixo la conversa en català, però sense forçar gaire, perquè sincerament, per bona voluntat que hi posa, molts cops no se’n surt d’expressar el que vol dir. Té setze anys i òbviament no fa el batxillerat. Fa uns estudis de secundària combinats amb una “experiència empresarial”:  Aquest sistema d’ensenyament reglat consisteix en anar cada setmana dos matins a una empresa, en els quals perd les classes ordinàries (català i castellà, matemàtiques, socials, etc)  Aquest trimestre, va a un herbolari i, els propers, anirà a un gimnàs, primer, i a un restaurant, després. L’horitzó de les seves ambicions professionals són, donades les circumstàncies, ser entrenador de futbol o bé cuiner.

Al seu institut, els alumnes s’organitzen per ètnies: gitanos, “paquis”, diversos llatins, “moros”... Segons ell, els pitjors, que ja és dir, són els primers. Hi ha mantingut baralles perillosíssimes perquè ataquen en grup. Com evitar-les si volen tocar-li el cul a la teva novia? Algun cop, podia haver-hi perdut la vida. Potser un dia ho farà. En tot cas, la nostra escola pública no l’haurà lliurat de desaprofitar-la malgrat la gentilesa, bonhomia i talent que té. Els fracassos de la nostra societat, els nostres, ressonen a la cantonada.

Ací i allà.