Anna Campbell, nascuda a Lewes, East Sussex, tenia 26 anys i era
lampista. Volia un món millor, estava disposada a lluitar fins les darreres
conseqüències per aconseguir-ho i es va integrar a les files de la YPJ, el braç
femení de les Unitats de Protecció del Poble Kurd (YPG).
No podia fer millor elecció. Era
un esperit pur, però no era pas una ingènua. Podia haver vist els mitjans de
comunicació parlar abastament de les combatents kurdes quan les agències volien
donar la visió que allò més urgent, gairebé la raó d’ésser de la guerra de
Síria, era recuperar els territoris en mans de l’Estat Islàmic. Malgrat la informació
esbiaxada i la frivolitat de presentar les joves peshmergues amb tot el glamour
dels magazines de cap de setmana, eren sens dubte un exemple incomparable per
les joves idealistes de tot el món, i Anna era una de les més lúcides i
valentes.
La lluita del poble kurd va molt
més enllà del feminisme 8M, molt més enllà del catalanisme 1O, de les
reivindicacions dels jubilats..., tot important, però, sincerament, de broma si és comparat amb les lluites
del poble kurd. Aquestes lluites haurien de ser un far per a totes les altres,
però en les multitudinàries manifestacions recents no he vist que s’aixequessin
gaires banderes kurdes. I què dir del paper de tots plegats després d’assistir
impassibles, menys commoguts que davant una pel·lícula de guerra, a la
destrucció de Síria, un dels bressols de la civilització, un dels països més
bonics i de gent més amable?. I no parlem dels governs i de les oposicions
respectives, que en el millor dels casos romanen callats, i en altres casos
envien armament sota mà o obertament.
Davant aquest panorama desolador, la
sola presència d’Anna Campbell a Afrin ja era un fet admirable que, de saber-ho,
ens podia avergonyir però també ens redimia de la nostra passivitat, del
conformisme pràctic i de l’immobilisme resultant de les nostres ànimes
saturades, fins i tot, les més joves.
Anna, que sembla una noia coneguda
del nostre barri, va voler estar al lloc de la batalla més desigual. Les seves
companyes kurdes van voler protegir-la no deixant-la posar a primera línia,
però la desproporció entre un poderós i rabiós exèrcit de l’OTAN, el turc, i
els resistents kurds d’Afrin era tan brutal que tot el terreny de batalla va
esdevenir “primera línia”. Anna Campbell va trobar-hi la mort.
Nesrin Abdullah, la comandant i portaveu de
la milícia YPJ, en assenyalar la gran pèrdua, ha descrit Anna com “una
feminista sincera i valenta”, que “amb la seva ànima internacional i el seu esperit revolucionari, ha fet
palès el poder de les dones i ha
expressat la seva voluntat de crear un món millor en totes les seves accions”.
La jove revolucionària de Lewes tenia
un sentit innat de la justícia i havia heretat la tradició de lluita de la
classe obrera anglesa. El seu temps, terriblement breu, ha tingut però aquella
qualitat que ens pot fer sentir als humans que tenim un destí comú i que la
injustícia, per lluny que sembli produir-se, ens afecta a tots. D’aquest sentiment va sorgir un
cosmopolitisme revolucionari mític, talment el de les Brigades Internacionals i
de tants altres exemples. Pocs dies després de la mort d’un jove gallec també entre
els kurds, el sacrifici d’Anna Campbell ha estat la darrera prova de la vigència
d’aquella tradició memorable. Que la qualitat del temps, l’eternitat, amb que
ha estat teixida la seva vida servi el seu record ..., i que aquest mantingui viva la nostra
esperança.
Els que vulguin fer pràctiques d'anglès aquí trobaran l'article
que parla d'ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada