El Festival Oslo World.

Entre els dies 29 d’octubre i 3 de novembre va tenir lloc el Festival Oslo World de música i debats.  Enguany  ha estat dedicat a la Utopia.

La directora del Festival, Alexandra Archetti, és la filla d’un dels meus millors amics, l’antropòleg argentí Eduardo Archetti, a qui vaig conèixer d’estudiant a París i  amb qui vaig mantenir una relació molt intensa i constant fins la seva mort, succeïda fa quinze anys a Oslo, on es va casar i vivia. El talent d’Alexandra ha fet del Festival Oslo World un autèntic esdeveniment, no solament a la ciutat, sinó dins el circuit de festivals internacionals. El govern francès, sempre atent a la cultura, acabava d’atorgar-li el títol de Chevalier des Arts et de la Culture.

La inauguració del Festival va comptar amb una presència molt destacada d’artistes del nostre país. La gala, titulada Utopian Lulullabies, va ser concebuda i, en part interpretada, per Rosssy de Palma. En el mateix acte la va acompanyar, juntament amb sis altres solistes, i amb un èxit tan impressionant com merescut, Silvia Pérez Cruz, que ja és una habitual del Festival. L’endemà Silvia va fer un concert sola acompanyant-se amb la guitarra, d’un alt virtuosisme, i obtingué un gran èxit.

El mèrit de la direcció del festival consisteix en identificar i programar talents de tot el món quan comencen a esclatar. Seria impossible programar en menys d’una setmana tres-cents actes si totes les figures ja fossin consagrades. Algunes, tanmateix, tornen quan ja ho són, en gran mesura pel bon gust de boca que els deixa l’ambient del festival. L’organització compta amb l’ajut de dos-cents voluntaris que, a més de resultar molt eficients perquè sovint repeteixen i perquè els noruecs són molt responsables del que fan, donen un caire fresc i participatiu a l’esdeveniment.

La cloenda es va veure afectada perquè qui havia de fer-la, la cantant xilena Mon Laferte, apunteu-vos aquest nom, va decidir tornar a Xile per la situació que s’hi vivia en aquells moments. Malgrat aquest trasbals, la vigila, en una preciosa església prop del riu, va tenir lloc un concert homenatge a Cesária Évora, amb quatre cantants de Cap Verd, que va resultar un sensacional tancament involuntari del Festival. S’hi va poder endevinar el naixement d’una nova i jove estrella, Elida Almeida.

Oslo sempre ha tingut un encant tranquil amb algun contrapunt espectacular com el Vigeland Parc amb les escultures de l’artista que dóna nom a aquell espai. Tanmateix des de fa uns anys té un empenta important que es plasma sobretot en els nous equipaments culturals: l’Òpera,  esplèndida al costat del fiord, el nou Museu Munch, el Museu Nacional d’Art i la Biblioteca Nacional i tot un barri de nova creació en l’entorn dels mateixos.

En arribar a Barcelona vaig quedar per dinar amb uns amics i aviat la conversa va agafar el to de la queixa. Aleshores vaig adonar-me que durant una setmana no havia sentit queixar-se a ningú. Els noruecs deixen aviat la casa familiar, reben un crèdit bàsic de l’Estat per estudiar i treballen mentre estudien per completar els ingressos, de manera que aviat es fan responsables dels seus actes i aprenen a no culpar els demés. La fórmula sembla senzilla: fer el que et pertoca el millor possible. El bon funcionament econòmic i social del país prova que és molt eficient. Conseqüència: la gent està de bon rotllo i això s’encomana al visitant. Sembla que estem a un altra món, senzillament normal, i a aquestes alçades, francament, s’agraeix molt. Bon viatge.