La dansa dels dilluns. Maurice Béjart

Després de més de 10 anys d’escoltar una ària o un fragment d’òpera cada dilluns, ja fa temps que havia arribat l’hora de dedicar una atenció a la dansa. Però em costava posar-m’hi tot sol. Afortunadament he trobat la col·laboració d’una jove ballarina, la Melania Henrich, que generosament m’ha ajudat a fer una selecció de fragments que poden ser molt interessants i ha col·laborat en la seva presentació. 

Veurem l’actuació de grans ballarins, de prestigioses coreografies i peces de grans compositors i coreògrafs. Sense seguir un ordre estrictament cronològic cada dilluns al llarg d’uns tres mesos passarem revista als diferents tipus de dansa, dels més clàssics als més contemporanis, dels que la Melania és una gran coneixedora perquè durant una temporada va formar part com a alumna de l’escola de dansa de la Pina Bausch.

Per cada vídeo trobareu una breu referència que us ajudarà a situar els ballarins i les peces que interpreten. Esperem que aquesta selecció us agradi i us faci estimar aquest art musico escènic a vegades una mica menystingut.

Comencem avui per Maurice Bejart,  un ballarí i coreògraf francès que ha marcat la dansa clàssica dels segles XX i XXI. Després de diferents companyies, el 1987 va crear el Béjart Ballet Lausanne que avui segueix activa amb el repertori de Béjart i noves creacions. Al llarg de la seva vida va crear més de 200 coreografies entre les que destaquen Le Sacre du Printemps (1959), Boléro (1961) o L’Oiseau de Feu (1970)

Avui us proposem que veieu el final del Bolero, una meravellosa interpretació de la peça de Ravel, on Béjart, seguint la seva forma de recerca en la creació de les seves coreografies, no busca fer una peça carregada de continguts externs i fàcils, sinó expressar amb la màxima força la seva essència. Així, crea una diàleg entre les dues parts principals de la música, confiant el rol central de la Melodia a un sol ballarí o ballarina que balla amb moviments ondulants i electritzants damunt d’una gran taula rodona, mentre que el Ritme és interpretat per un grup de 40 ballarins homes que esperen al voltant de la taula el moment de llançar-se damunt d’una presa tan excitant. 

Amb una gran senzillesa en els components, els moviments i l’escenografia, Béjart estableix el fil conductor de la peça en aquest diàleg que va creixent tot seguint la creixent intensitat de la música.