Les mans.

La primavera segueix el seu curs, indiferent al nostre destí, mentre la miro per la finestra. El carrer, cobert per un verd tendre i esplendorós, és gairebé desèrtic. Tothom té por de l’altre, esdevingut encarnació possible de l’àngel exterminador. I, per si l’horror no fos prou, hem de témer també l’Estat, que vol controlar o sancionar els passos que en prou feines donem per extrema necessitat. Només els gossos i els seus acompanyants semblen gaudir cada dia d’uns minuts de sintonia primaveral. És una imatge d’un surrealisme metafísic, entre De Chirico i Jacques Tati, perquè mentre nosaltres romanem a casa atemorits i amenaçats, aquests passejants de corretja semblen gaudir d’unes estones de butlla de la infecció.

Les arbitrarietats i les incerteses administratives no ens ajuden  a mesurar els riscs de manera proporcionada i lògicament tenim por a gairebé tot. Hem de fer front a una amenaça invisible, potencialment ubiqua, i que pot resultar mortal, sense que s’hagin posat els mitjans  indispensables al nostre abast. La “pilota” és al nostre terrat.

Ultra el confinament obligat, la gran recomanació ha estat que ens hem de rentar freqüentment les mans. Aquesta mesura d’higiene elemental sempre és convenient de fer-la i més ara. Tanmateix quan ha de suplir altres dèficits dels que no en som responsables pot succeir que, posades talment en els focus de la sospita, les mans esdevinguin en el nostre esperit l’instrument propi del mal, conscient o inconscientment.  Aleshores aquest prodigi que són les mans humanes adquireixen una condició d’estranyament i de potencial traïdoria. Veiem doncs fins a quin punt la imprevisió i la incompetència governamentals, expressions de les derives sistèmiques, són una altra manera, ben perversa, de “rentar-se les mans”.

No em quedaré de mans creuades i us proposo que les fem més plenament nostres que mai. A tal fi us suggereixo que, ara mateix, les deixeu reposar, una sobre l’altra, damunt el ventre, tot sentint el lleu moviment de la respiració reflectir-se en elles. Seguidament, agafeu el polze de la ma que toca el ventre amb el polze de l’altra, per damunt, i l’índex, per sota.  Premeu una mica al vostre gust i deixeu que polze i índex llisquin, tot estirant alhora, des de la base fins a la punta del dit. Després del polze, feu el mateix amb l’índex, amb el dit del mig, amb l’anular i el petit, successivament. En acabar, podeu fer el mateix pels laterals de cada dit. Després, gireu una mica la ma i feu amb el polze la mateixa pressió pel palmell , en línies rectes, des del centre del canell vers la base de cada dit i dels espais entre els dits. Torneu a deixar reposar la ma receptora damunt el ventre i pressioneu el seu dors, des del canell fins els dits, amb l’índex i el dit del mig de la ma activa. Feu una pausa, compareu la sensació de les dues mans, i seguidament reinicieu el mateix procés amb les mans canviades.

En acabar, torneu-les a posar damunt el ventre. Hi percebeu una nova qualitat, una diferent sensació o sensibilitat? Tot és molt subtil, però deixeu que, en repòs, aquesta nova sensació és perllongui braços amunt, i per on vulgueu o podeu. No deixeu de fer-ho demà al llit, estirats, em despertar-vos. Amb la repetició les sensacions també van despertant-se. De fet, la qualitat de les mans reconciliades es pot estendre per tot el cos, es pot notar en el toc dels objectes i, quan pugeu, es pot transmetre en el contacte amb els éssers que estimeu.

Confinament, mentre convingui; alienació, mai. Si això ha de tenir algun sentit, que sigui el de la reconciliació amb nosaltres, amb els altres i amb la naturalesa. Us desitjo salut.