Marta Sanz és una de les millors escriptores espanyoles
i ‘pequeñas mujeres rojas’ (sí, amb ‘p’ minúscula)
és per mi la seva millor novel·la. La protagonista ajuda un estiu a una
organització que obre fosses franquista i el que es troba, de forma brutal, és…
el franquisme, encara viu, ostentós i poderós. Chirbes va recomanar molt l’obra
de Sanz i ara comprovaria les moltes similituds en el to, en la suma de perspectives
de narració i en l’univers ètic amb aquest llibre, de lectura dura i impactant.
Un
to ben diferent utilitza la gran Margaret Atwood a “Penélope
y las doce criadas” (Salamadra). La història amarga de les tretze
protagonistes, sobretot de les criades, és explicada amb una ironia refrescant
per assolir una relectura feminista del viatge d’Odisseu, sobretot del seu
brutal retorn a casa.
Una altra canadenca,
la Louise Penny, ens ofereix una nova aventura de l’inspector en
cap Armand Gamache, ja retirat però no inactiu, a “El largo camino a
casa”. Els retrats dels personatges i les seves relacions es dibuixen en la
senda seguida per retrobar-se a si mateix d’un pintor en crisi
personal i artística.
Rafael Nadal pot
estar orgullós d’haver triomfat primer com a periodista i, des fa uns anys, com
a novel·lista. A “El fill de l’italià” (Edicions 62), que va
guanyar el Ramon Llull 2019, recupera a través d’una anècdota personal la
historia d’uns mariners italians que varen sobreviure a l’enfonsament del seu
vaixell pels nazis. Això els va dur primer a Menorca i després als balnearis de
Caldes de Malavella, en una situació legal ambigua sota la protecció del govern
franquista, fins que varen poder tornar al seu país, la majoria per lluitar amb
els aliats.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada