En record de Toni Teignier

El passat dijous va morir, víctima d’una llarga malaltia, el nostre bon amic Toni Teignier, a qui probablement alguns dels lectors del Blog coneixien. La Carme, que havia treballat amb ell, ha escrit aquesta nota en el seu record.

Malgrat vinculacions familiars molt properes, el cert és que no vaig tenir el goig de conèixer el Toni Teignier fins que vam treballar junts, també amb el Ricard Fernández, a la direcció general d’Habitatge de la Generalitat, l’any 2004. Va ser una sorpresa, ja que ell no venia del món de l’habitatge sinó de l’urbanisme, i una immensa sort, perquè difícilment es podia comptar amb un col.laborador més sòlid professionalment, més transparent i més de fiar que ell. Havíem d’endinsar-nos en el camp de l’urbanisme perquè calia fer molts canvis en la forma de produir els habitatges protegits; els sòls privats tradicionals ja no encaixaven per a promoure’n a causa dels preus exorbitants de la bombolla immobiliària i calia, per tant, pressionar molt sobre sòls públics i començar a esprémer la nova veta dels sòls de reserva per a HPO. I des d’Habitatge érem molt ignorants dels molts i molt tortuosos camins de l’urbanisme.

Ell era una persona compromesa, d’esquerres sense fissures però sense teatralitat, amb una idea solidària de la societat i d’una fidelitat total als projectes que ens estàvem plantejant per al dret a l’habitatge. Dotat d’una exquisida prudència, una fina ironia i molta mà esquerra a l’hora de plantejar els temes amb tècnics, alcaldes, o regidors, va fer possible tirar endavant prop de 30.000 habitatges de protecció oficial de lloguer que haurien estat impensables sense la seva professionalitat i implicació sistemàtica.

Només la seva tant injustificada com exagerada modèstia va impedir que assolís nivells de responsabilitat més alts en els que encara hauria pogut ser més incisiu en idees i propostes.

Però la seva bonhomia i discreció -que no s’han de confondre amb ingenuïtat- no es manifestava només en l’activitat professional sinó també en la solidaritat amb les persones del seu equip per a la millora de les condicions laborals de les quals lluitava impenitentment.

En els anys en que ja no hem estat treballant junts he tingut el gran honor de comptar amb la seva amistat, trobant-nos molt sovint amb el Quim Gascó, cosa que m’ha permès veure encara més la gran humanitat, la immensa curiositat del Toni per tots els temes humans, socials i polítics i la seva dedicació en cos i ànima, per descomptat a la família, però també a tots aquells temes en els que ell  creia que hi podia contribuir amb els seus coneixements professionals.

No he pogut acompanyar-lo en aquests darrers mesos tan difícils en els que se li ha desbocat la terrible malaltia que ell amb energia havia anat doblegant, però em queda el consol que en la festa dels seus setanta anys vam compartir amb ell i amb els seus nombrosíssims amics i familiars una alegria de viure que ens deixa com a llegat i que ens ha d’ajudar a tirar endavant quan ja no és amb nosaltres. Gràcies per tot, Toni!

Carme Trilla Bellart.