dimecres, 17 de febrer de 2021

Gris és el color...

Senyor editor, 

Ja fa unes quantes setmanes que no li he escrit; pot ser que el desconcert general amb que passem els dies m'ha arrossegat a una certa apatia davant el que podria fer. Tenir la sensació que una bona part del que ens envolta es troba aturat exerceix un cert fre als estímuls. La activitat social restringida em fa sentir que el meu voltant es mou a càmera lenta. Jo també visc a càmera lenta. No es que em mogui més a poc a poc, és que gairebé cada dia la meva actitud ha esdevingut més parsimoniosa i, en tot cas, contemplativa. Potser és la manera d’afrontar l’imprevisible que pot ser l’endemà. 

Dins l’entorn familiar, el veïnat, la escola, els amics, la feina, vivim assetjats per l’amenaça d’un indesitjable positiu, que converteix en negatius tot un seguit de dies. Passem les setmanes escoltant com pugem fins el pic i després com es dobleguen les corbes, intentant mantenir una distància que sempre hauria de ser segura, amagant darrera un drap qualsevol expressivitat facial, a la recerca d’esperances efímeres de conscienciació, protecció i vacunació, que ens treguin d’aquest bucle. Des de casa meva puc veure tant Montjuic com Collserola, avui totes dues estan força emboirades. Igual que el meu cap?  Es veuen molt grises. Serà el color de la futura normalitat? 


1 comentari:

Hermínia ha dit...

Estic totalment en la línia dels teus comentaris, a veure si és allò de mal de molts...