El "Cambalache" de Javier Melero.

Podrà agradar o no el tarannà desaferrat i escèptic de l’advocat Javier Melero però no es podrà mai negar la seva condició de professional brillant i eficaç. I ara li hauré de reconèixer, a més, la seva faceta de bon escriptor, després d’haver llegit Cambalache, un relat autobiogràfic, amb dosis d’auto-ficció, en el que explica la seva trajectòria professional des dels seus inicis, descriu amb ironia subtil els personatges amb els que ha tractat i fa repàs dels seus casos més importants; tot això en 350 pàgines que també son una crònica agredolça de la Catalunya que ha assistit a l’auge i declivi de Jordi Pujol.

Melero manlleva el títol del famós tango amb lletra de Enrique Santos Discépolo, del qual fa la citació dels seus dos primers versos en el preàmbul del llibre, com una autèntica declaració de principis: “El mundo fue y será una porquería, ya lo sé./En el quinientos seis y en el dos mil también…”.

Es pot entendre la seva visió desencantada i alhora lúcida de la vida si es coneixen els seus orígens: fill d’una família humil (el seu pare era un “obrero socialista hasta el fin”), va entrar a treballar en una filial de Banca Catalana amb la categoria de “botones” mentre estudiava, va ser uns anys  funcionari de presons (a la Model i Lleida-II) acabada la carrera, com a tècnic dels serveis de reinserció del Departament de Justícia, fins que va tenir l’oportunitat de saltar al despatx d’un penalista on va començar a exercir amb clients de pagament però també portant casos d’ofici (un d’ells, el d’un pare, subsaharià, que va mata els seus dos fills llençant-los pel balcó). D’aquell primer despatx, va passar a integrar-se al despatx de Pau Molins i Jesús Silva, després al bufet Cuatrecases, per finalment formar el seu propi despatx, juntament amb la seva companya Judit Gené.

Des de que va ser triat, per mèrits estrictament professionals, com a advocat de causes i persones vinculades amb Convergència, feina, òbviament, mai li ha faltat. Des d’Artur Mas, al cas 9-N, al tresorer Osàcar, al cas Palau, a Oriol Pujol, al cas ITV, a Jordi Pujol Jr., en diferents casos de corrupció, a Joaquim Forn, en el cas del “procés”. Melero no es vanagloria tant d’aquests assumptes de clients amb poder polític o econòmic (com Javier de la Rosa en el cas Grand Tibidabo) com d’altres en que la seva habilitat ha pogut lliurar gent “normal” de les urpes impietoses d’un sistema judicial fred i abusiu: com el cas del bomber “Delta Cero” en l’incendi de Horta, que va ser absolt desprès d’un linxament delirant, o el cas Raval, d’uns pares que suposadament prostituïen el seu fill, un muntatge que es va revelar fals de cap a peus.

A Cambalache no hi falta de res: hi ha reflexió política, crítica social, anàlisi jurídic, alhora que descripcions sorprenents de les seves aventures amoroses amb advocades i jutgesses, recordatoris emotius a amics ja traspassats, i referències delicades als seus pares, i a la seva parella actual, en una sàvia combinació de passatges de lirisme intens:

“Era ya muy tarde cuando llegué a casa y me tendí en la cama junto a Ana. (...) Llevaba años junto a mí y ya no podia imaginar la vida sin ella. Así acaba la gente como yo, sabiendo que valia la pena ir tan lejos para encontrar la piel definitiva para la vieja ceremonia. Todas las mujeres que había conocido a lo largo de mi vida eran mejores que yo. Más hermosas, más inteligentes y más buenas. Y era el amor presente el que iluminaba el pasado y lo dotaba de esa aura de centelleante plenitud, de agradecimiento, de lenitivo para la absurda banalidad de la vida”.

 I de fina mordacitat, com quan visita la casa del patriarca Pujol, al c/ General Mitre, per mantenir una reunió professional amb la família en ple:

“Los sofás se hundian al menor contacto con el cuerpo, de manera que, al engullirte, acababas como en unos de esos coches deportivos que tanto le gustaban a Jordi, el hijo mayor”.

Un llibre entretingudíssim que recomano vivament.