180 km d’oblit.

El mes d’agost, en plenes vacances, va començar a córrer la noticia per les terres afectades de què estava en projecte la construcció d’una línia elèctrica de molt alta tensió entre un poble de Terol,Valmuel, i Begues. El projecte té per nom de Clúster de Begues, malgrat la empresa promotora, Forestalia, ser d’un magnat aragonès de la indústria càrnica, de nom Fernando Samper, “reciclat” en empresari d’energies renovables, especialment eòlica i voltaica. El projecte inclou inicialment tres enormes plantes d’energia eòlica i una de solar, que es multiplicarien posteriorment, en terres de Terol.

Publicat l’avant projecte al BOE els darrers dies de juliol, és a dir, amb sospitosa “nocturnitat”, el termini per presentar al·legacions acabava els primers dies de setembre. Malgrat les dates poc propícies, els alcaldes dels 38 municipis afectats van decidir contractar un advocat especialitzat per elaborar unes al·legacions contràries a la construcció de la línia i presentar-les conjuntament, amb el reforç dels 7 Consells comarcals implicats i de la Diputació de Tarragona. Aquesta reacció unànime ha saltat als mitjans de comunicació i una diputada d’ERC ha fet una interpel·lació a la Vicepresidenta de  Transició Ecològica, la qual ha respost, amb una ironia que cal esperar tingui una traducció política, que no acaba d’entendre un projecte que implicava la creació d’una xarxa de transport d’ús exclusiu de la promotora privada de 180 Km d’extensió.

“Teruel existe” també s’hi ha oposat molt raonablement perquè no troba que aquest camí de xafar territoris per la producció i el transport a distancia de energies renovables, i en aquest cas concret a l’àrea de Barcelona, sigui la solució als problemes de la “España vaciada”.

Tot això dona per molt, però allò que m’interessa tractar aquí és l’alienació dels barcelonins respecte a l’origen i conseqüències dels mitjans que necessitem per portar la vida que portem. En aquest cas concret, de l’energia elèctrica que consumim, però ho podríem estendre a gairebé tot allò essencial i que ens ve de fora.

Barcelona té un problema crònic de fisiologia del moviment: li costa girar-se vers les terres del sud i ponent. Parlaré de la província de  Tarragona perquè la conec millor. Hi ha anat a parar bona part de tot allò que no volia Barcelona: les centrals nuclears d’Ascó i Vandellós, amb les xarxes de transport d’alta tensió corresponents; la petroquímica de Vilaseca; la refineria de petroli a la riba dreta del Francolí i Ercros a la Ribera de l’Ebre. I tot això sovint xafant i contaminant llocs i elements d’alt valor paisatgístic, agrícola i ecològic, per no parlar de les sempre silenciades afectacions a la salut de les persones. Mentre es prenien les decisions per aquestes implantacions, els barcelonins ens fèiem els despistats o miràvem vers el nord que sembla que és la nostra aspiració endèmica, com va consagrar l’Espriu en el seu Assaig de càntic en el temple. En aquells casos, el nord es limitava a les seves dimensions barcelonines i gironines, i no dic pas que no es mereixin la nostra admiració. Allò que dic és que la resta del país, i concretament Tarragona, no mereix el nostre oblit, sobretot quan és un oblit d’aprofitats.

Ben mirat, un recorregut pels llocs que malmetria la línia de molt alta tensió projectada ara de més a més, seria per a molts barcelonins una vertadera sorpresa i la revelació de paratges d’activitat humana i bellesa construïda i natural insospitats. I, si alcessin els ulls, veurien els cels més corprenedors i ben il·luminats de Catalunya. Si tot plegat ho imaginessin per un moment travessat per torres metàl·liques de cinquanta metres d’alçària i pels cables que penjarien d’ells, podrien adonar-se de com de terrible pot arribar a ser sumar, a tots els altres, 180 km més d’oblit.