dijous, 30 de setembre de 2021

Grans directors: Carlos Kleiber

UNA NOVA SECCIÓ

Sempre he pensat que els que no som realment entesos en música tendim a posar l’accent i fixar-nos sobretot en els compositors, els intèrprets solistes i els cantants. I oblidem sovint la figura dels directors d’orquestra perquè no hi entenem prou per valorar la seva importància.

Per això he pensat que aquesta temporada seria interessat obrir una secció temporal per parlar-ne, un cop al mes  i  resseguir, encara que sigui de forma molt sintètica, la biografia d’alguns dels mes emblemàtics directors del segle XX i XXI.

I per això he demanat la col·laboració d’un bon amic, en Jaume Güell que, en la seva condició de violoncel·lista de l’OBC durant molts anys, pot parlar-ne amb tot el coneixement. Ell és doncs l’autor de la majoria  dels posts i només hem compartit la tria de les peces que acompanyen els escrits. Per alguns directors i orquestres ha demanat al seu torn la col·laboració del músic Abili Fort que ha participat en la gestió de diferents orquestres i coneix molt bé el món de la direcció.

Tenim doncs per aquesta ocasió dues persones que segur ens faran apreciar la tasca dels directors.

Avui començarem aquesta secció amb la figura de CARLOS KLEIBER un dels meus directors preferits.


Per excepció avui escriure jo mateix el primer post de la sèrie perque haig de confessar que encara que no el vaig veure mai en directe Carlos Kleiber és un dels meus directors preferits, sobretot pel seu rigor i la seva extraordinària elegància en les maneres de dirigir.

Era fill d’un altre gran director alemany, Erich Kleiber, que es va exiliar a l’Argentina per enfrontament amb el règim nazi. Carlos va mostra de ben petit les seves aptituds per a la musica però d’entrada el va condicionar personalitat del seu pare que no va recolzar mai la carrera del seu fill.  Poc a poc es va convertir en un dels directors més sol·licitats malgrat el seu caràcter que el va fer renunciar a la proposta de dirigir la Filharmònica de Belin, anul·lar sovint els seus concerts i no concedir mai entrevistes.

Però com a director tenia una personalitat desbordant i des del podi em semblava que ballés al ritme amb que dirigia l’orquestra. Es deia d’ell que tenia la millor ma esquerra de tots els directors i que diigia  analitzant cada compàs, cada nota, sense deixar res a l’atzar. Per això alguns l’anomenaven alquimista musical assenyalant, però, que la seva màgia consistia en deixar la màxima llibertat als seus músics.

El veurem avui dirigint una peça de “Die Fledermouse“ en el concert d’any nou a Viena el 1989.