Josep Maria Cortina: més prova que error.

Aquest és el Post 3000, que el meu amic Lluís, l'autor de la Seccio D'ACÍ  i D'ALLÀ, ha volgut il·lustrar amb aquesta crònica tan generosa de la nostra ja llarga i amical trajectòria.

L’estil no es perd mai. Succeeix en moltes activitats, però jo ho vaig percebre primerament a través de l’esport. Passen els anys, es perden qualitats físiques i àdhuc rapidesa mental, però l’estil es manté. Vaig conèixer en Josep Maria Cortina com a porter d’handbol, l’esport que practicàvem de joves amb més dedicació. Vam coincidir en la selecció catalana juvenil. Era un porter sobri, segur i, com tots els d’handbol, que poden rebre tremendes pilotades llançades a dos metres de distància en qualsevol part del cos, molt valent. Jugant en el mateix equip no es notava tant, però quan m’hi vaig haver de confrontar, perquè pertanyíem a clubs diferents, constatava, a cops amb desesperació, que era molt difícil fer-li gols i que totes aquells virtuts s’expressaven en una molt personal i eficaç economia de moviments.

El segon retrobament va ser, precisament, a la Facultat d’Econòmiques. Vam començar els estudis en un any convuls. De fet ho serien tots els de la segona meitat dels anys seixanta, però, recent arribats a la Universitat, els esdeveniments ens tenien en estat de xoc. De seguida ens vam haver d’organitzar, primer defensivament, després, en diferents ritmes i intensitats, ofensivament. Tot aquell procés de conscienciació i activitat política deixava veure les afinitats personals. No va passar gaire temps abans no ens trobéssim estudiant plegats, ara a casa seva, ara a casa meva. Les hores d’estudi de vegades s’estenien als àpats i poc a poc s’anava produint un recolzament i una simpatia de part de la família de l’amic. Així vaig tenir el privilegi de conèixer els pares del Josep Maria i els seus germans. El pare em semblava un home jove, de fet era uns anys més jove que el meu perquè en Josep Maria era el germà gran a casa seva i jo el petit a la meva. Aquest diferència d’edat es notava en el tarannà més lleuger de la casa d’en Josep Maria. El seu pare em semblava un home serè, reflexiu, cultivat, lleugerament irònic en l’expressió de la seva indubtable cordialitat. I què pot dir de la Montserrat, la mare, algú com jo que s’ha sentit sempre estimat per ella i ha estat sempre objecte dels seus elogis i de les seves preocupacions quan ha donat peu per a les mateixes, de ben jove i fins i tot de gran? Era una senyora d’una vivacitat i d’una obertura d’esperit meravelloses.

Aquest esperit familiar va predisposar en Josep Maria a prendre bones decisions. En destacaré dues. La primera i principal va ser l’elecció de parella sentimental en la persona de la Carme Trilla, una bonica noia pèl rogenca, extraordinàriament generosa i intel·ligent, amb qui es va casar el 1975, li ha donat dos fills, la Clara i en Pau, i ha estat i és la companya de la seva vida. 

La segona bona decisió va ser la mesura del seu compromís polític, el qual, tot i rigorós i sincer, va voler limitar-lo a l’àmbit sindical on, com a delegat de curs, va elegir responsabilitzar-se de l’àrea de Política Econòmica. Això el va portar a relacionar-se amb un dels dos o tres personatges de veritable interès d’aquell professorat, en Fabià Estapé, catedràtic de l’assignatura. De personalitat alterada però de fina intel·ligència, va fer d’en Josep Maria el seu alumne dilecte, intuint la calma i la solidesa que aquest podia aportar-li i que tan li macaven, tot sabent alhora que la potència intel·lectual del jove estudiant havia de ser un bon complement de la seva intel·ligència que sempre fou portentosa. Així, quan Estapé va ser designat Comisario Adjunto del Plan de Desarrollo se’l va endur a Madrid, on després passaria al Instituto Nacional de Industria. En tornar a Barcelona es va incorporar al Banc Industrial de Catalunya i d’allà a La Caixa, especialitzat en leasing, on va romandre fins que, als seixanta anys, va rebre la jubilació anticipada, la qual en Josep Maria no dubte de qualificar com “un regal de cinc anys de vida”.

En el context d’aquest “regal” neix Prova i Error, un blog inconfusiblement d’autor, que va esdevenir l’òrgan d’expressió d’una sèrie d’inquietuds i d’interessos que sempre havia tingut i que aleshores va poder desenvolupar abastament: la música, els viatges i la fotografia. En efecte, la “marca de la casa” ha estat “l’òpera del dilluns”, servida amb una puntualitat i un gust infal·libles. D’aleshores ençà també ha esdevingut un viatger incansable que ha corregut mig món per llocs prodigiosos captant-ne la bellesa i sabent mirar la seva gent, deixant de tot plegat un testimoni gràfic d’una sensibilitat permanent i una qualitat tècnica creixent. Perquè la seva condició de viatger ha anat de la mà de la seva vocació per la fotografia, sembrada en ell pel seu pare i desenvolupada fins l’excel·lència de més gran. Ultra el deliciós degoteig de les seves imatges en el blog, les exposicions, els llibres, el mestratge i l’exercici crític palesen l’alt nivell assolit pel Josep Maria en aquest camp.

Allò que fa, i fa molt, ho fa bé. Manté, i amb els anys ha millorat, les virtuts del jove porter d’handbol: és un home de fiar, sòlid, sobri, valent, constant i eficaç. Té l’esperit de servei que va caracteritzar a molts components de la nostra generació i és discret i afectuós amb qui estima. És un gran amic dels amics. En dono fe. La gent se’n adona, ho sap i això ha fet que en torn seu s’hagi teixit un conjunt humà divers i de nombre i qualitat insòlits. Molts d’ells som lectors del blog. A alguns fins i tot ens ha convidat a ser-ne col·laboradors. Tots li estem molt agraïts. Perquè en aquelles virtuts morals jovenívoles ha anat sumant la sensibilitat artística, el criteri intel·lectual i els coneixements tècnics que l’època exigeix per expressar-se i arribar a la gent. A més la seva curiositat és immensa i posada al dia. Per això llegir, veure, escoltar, degustar, meditar els regals que ens fa dia a dia, setmanalment, any darrera any fins arribar en aquest nombre discret i gegantí de tres mil post ens fa senzillament una mica millor la vida.