dijous, 13 de gener de 2022

Mediterrani


Comencem avui per dues novel·les d’aparença senzilla i amb sabor mediterrani. La menorquina Maite Salord ha guanyat el Premi Proa amb “El país de l’altra riba” (Proa), on coincideixen migracions diverses: la d’una família jueva des d’Hongria a l’Alger passant per Bèlgica i el port de Marsella, fugint primer de l’antisemitisme i després dels nazis, i la de milers de menorquins que al segle XIX es van establir, per cercar un futur millor, a la població de Fort de l’Eau, prop de la capital d’Algèria, entre els quals, per cert, una àvia de l’Albert Camus. La segona guerra mundial i, més tard, la doble rebel·lió dels algerians contra els francesos i de francesos “pieds noirs” contra el general de Gaulle condicionen la vida dels protagonistes. El llibre, molt entretingut, hi aboca moltes petites històries condicionades per la Història amb majúscula i ens deixa també moltes reflexions sobre la lleialtat personal en moments de crisi.

També a les Balears, l’illa d’Eivissa acull dos homes i les seves filles al 1968, un any de canvis a la Història que emmarca, amb menys determinació que el llibre de Maite Salord, l’esdevenir particular de dues famílies que comparteixen una amistat d’anys esquerdada per la memòria d’una dona morta. A “La curva del olvido” (Destino) Pedro Zarraluki torna a dibuixar un clima humà molt particular amb pocs personatges molt ben dibuixats i relacionats i amb un canvi generacional imparable.

Tocant al mateix mar Mediterrani, l’adrianenc Javier Pérez Andújar ha guanyat el premi Herralde amb “El año del Búfalo” (Anagrama). La història fantàstica d’uns amics tancats a un local es combina amb una llarga sèrie de notes sobre fets històrics del segle XX, la majoria de les quals sobre països del Tercer Món: descolonitzacions, revolucions, cops d’Estat, guerres... Són impagables el contingut i el to de les innumerables remissions a peu de pàgina en un autèntic aquelarre literari i humorístic. Al brillant Andújar se’l pot entendre més o menys (jo crec que no cal entendre’l) i pot agradar molt o gens (a mi m’agrada sempre molt).

Bolonya està més a prop de l’Adriàtic que del Mediterrani. El granadí Justo Navarro ha decidit que aquesta ciutat italiana aculli la tercera aventura del comissari Polo. “Bologna Boogie” (Anagrama) manté el redactat barroc i ple de llums de gas de “Gran Granada” i “Petit París”. Aquest cop, Polo és enviat a Itàlia l’any 1947 per trobar i retornar a casa un estudiant de doctorat ric, conservador i catòlic que sembla relacionat amb una trama d’espionatge i contraespionatge marcada pels inicis de la guerra freda i la por dels Estats Units a perdre un país que havien contribuït a alliberar,