‘West Side Story’: tornar a un lloc conegut

La nova versió de West Side Story dirigida per Steven Spielberg s’inicia sobre un solar en runes on un cartell anuncia la construcció del futur Lincoln Center. Avui, aquest complex cultural és una realitat, però encara no ho era a principis dels anys 60 quan es va estrenar la mítica versió de Robert Wise i Jerome Robbins. Les seves espectaculars coreografies recorrien els carrers d’un barri en procés de desaparició. Ara, Spielberg ens recorda el que va suposar aquest procés per parlar-nos també dels efectes de la gentrificació, de l’especulació urbanística i, sobretot, de l’arrelament, la identitat i els orígens. L’actualització dels aspectes polítics i socials de la història és un dels aspectes més destacats d’aquesta nova versió.

Calia fer un remake de West Side Story? Ningú s’ho qüestiona quan es tracta de veure’n una nova producció al teatre, com la que es va fer no fa gaires anys a Barcelona. Però la lògica cinematogràfica és diferent, i una obra mestra es considera una peça única, tancada en sí mateixa i del tot intocable. Però què passa quan aquesta obra cinematogràfica prové ella mateixa d’un musical teatral?

Ens diuen que la nova versió s’ha basat en el text original estrenat a Broadway l’any 1957. A tots aquells que potser no estem especialitzats en teatre musical, les diferències o matisos se’ns escapen. Nosaltres tenim al cap la pel·lícula, amb moments emblemàtics com el d’Amèrica, Amèrica o l’espectacular ballet inicial rodat pels carrers de Nova York. Què s’hi pot aportar de nou a tot això?

Spielberg ha dedicat aquest West Side Story al seu pare que, segons explica, li posava el musical a casa quan era petit. En una dilatada trajectòria plena d’èxits, curiosament, el director d’ET o Tiburón encara no havia fet cap musical, tot i els assajos puntuals que es poden trobar a la seva filmografia, especialment a 1941 o als títols del crèdit d’Indiana Jones y el templo maldito.

Conscient del material que manipula i de les sensibilitats que pot tocar en fer-ho, Spielberg s'ha rodejat de grans talents per crear un cert paral·lelisme amb el dream team que va fer possible el film original (Bernstein, Sondheim, Robbins, Wise...). Aquí trobem al prestigiós Gustavo Dudamel a la direcció musical i a Justin Peck al càrrec de les coreografies, que actualitzen les de Jerome Robbins als gustos actuals, mediatitzats per propostes populars com La la land. Peck planteja una opció respectuosa amb l’original però amb un nervi i vibració molt contemporanis. En general, tots els números musicals aproven amb nota alta. Destaca especialment el d’Amèrica, Amèrica, que és el que s’allunya més de l’original, precisament per evitar la còpia idèntica d’un número tan popular, i que feta igual segur que hagués fracassat.

Un altre dels grans aliats d’Spielberg ha estat Tony Kuschner, reputat dramaturg -autor d’Àngels a Amèrica- i guionista de Múnich i Lincoln, dues de les millors pel·lícules de l’etapa adulta d’Spielberg, i també de les més políticament compromeses. Kuschner ha aportat també aquí  una lectura política, aprofundint en la frustració i la fractura social que deriva en el racisme i la violència, i que explica tristos fenòmens com el de l'era Trump.

Aquest West Side Story també dona major protagonisme a la comunitat portoriquenya, començant per la tria dels actors, que aquest cop sí són tots d'origen llatinoamericà. Ens mostra la seva diversitat i la seva llengua. Per cert, que a la versió original en anglès, els diàlegs en castellà no s’han doblat, per remarcar la llengua com un factor d'identitat cultural.

La majoria dels protagonistes de West Side Story tenen experiència en el musical i això es nota. Destaca la jove Ariana DeBose en el paper D'Anita, el paper amb el que es va reconsagrar la carismàtica Rita Moreno. DeBose sap fer-se seu el paper i robar escenes cada cop que surt en pantalla. Brilla per mèrits propis la jove Raquel Zegler debutant en el rol d'una càndida i radiant Maria que pot té a envejar de Natalie Wood. Potser els rols masculins fluixegen una mica més: destaca el notable Bernardo de David Álvarez i un Toni (Ansel Elgort) que canta molt bé i té molta planta, però al que li falta fer el clic definitiu per lluir com una autèntica estrella. Spielberg regala a Rita Moreno un paper que va molt més enllà del simple cameo, creant un enllaç amb l’obra original i els temps moderns. En una emotiva llicència poètica, és Rita Moreno qui canta l’emblemàtic himne Somewhere. La seva veu fràgil, a punt de trencar-se, ens recorda com de fort és avui, potser inclús més que fa 60 anys, l’anhel de trobar un lloc millor per a tots nosaltres.

És difícil que algú surti decebut d’aquest West Side Story que, malgrat tot, no ens fa oblidar el film original. A diferència del seu precedent, la d’Spielberg no és uns pel·lícula icònica i tampoc sembla que tingui aquesta intenció. Realment, cap de les imatges d’aquesta nova versió poden esborrar-nos el record del West Side Story de Robert Wise. Però Spielberg aconsegueix una fita molt més important: amb un talent i domini cinematogràfic fora de qualsevol dubte, el director sap donar ànima a la seva pel·lícula i crear emoció en cada plano. Ens atrapa al primer minut, per no deixar-nos anar -amb els ulls plens de llàgrimes- fins que no ha sonat l’última nota. I és gràcies a Spielberg que podem fer realitat l'experiència, tan màgica com poc usual, de tornar a un lloc familiar i conegut i meravellar-nos com si el descobríssim per primera vegada.