Carta a la Mare de Sergi Pàmies

En la seva habitual columna a La Vanguardia en Sergi Pàmies ha escrit una magnífica carta a la seva mare, la Teresa Pàmies, que avui fa deu anys que va morir.

Paga la pena llegir-la. 

Diumenge farà deu anys que vas morir, a Granada, on havies dit que et busquéssim si et perdies. En comptes d’organitzar una ouija privada m’estimo més comunicar-me amb el teu esperit a través del que més t’agradava: un article a la premsa. Si no entrem en detalls, estem tots bé. Tens dues besnétes i un besnét i gràcies a la Institució de les Lletres i a la tabarra que vam donar pel teu centenari, alguns dels teus llibres es reediten amb la presumpció temerària de combatre l’oblit. Ah, i el Josep Cuní continua fent ràdio sense trair els principis fonamentals del bolero.

Com que et vas fer un tip de vaticinar que la tecnologia ens acabaria devorant, sàpigues que tenies raó. La raó és una de les coses que més t’agradava tenir, encara que no servís per a res. En efecte, les màquines ens han expropiat l’atenció i el criteri i fins i tot han activat la insurrecció dels vells (odiaves el concepte tercera edat contra la falta de caixers automàtics. El feminisme continua propulsant la igualtat, encara insuficient. També continua generant una verborrea que tendeix al sermó i la crispació inquisitorial. Resultat: avui el feminisme que vas practicar en privat i en públic es considera retrògrad, reaccionari, masclista, ranci i herètic, sobretot quan deies que el que més havia contribuït a l’alliberament de la dona era la rentadora.

Catalunya, mentrestant, viu un intent d’independència dolorós, llarg i intermitent que ha modificat els camins de l’adhesió política i de les complicitats. A Barcelona tenim una alcaldessa d’esquerres que de vegades desmenteix el teu convenciment que ser dona i d’esquerres era una garantia per millorar les coses. El català es continua morint, es confirma l’emergència climàtica, la pobresa es dispara, vivim una pandèmia que fingim que s’ha acabat i l’exèrcit rus ha envaït Ucraïna. Repeteixo: l’exèrcit rus ha envaït Ucraïna. Hi ha bombardejos, devastació i s’acumulen les víctimes i les imatges d’homes armats combatent i de dones i nens encarnant la litúrgia de l’èxode, que tu i la teva família també vau conèixer. Sé que la imatge d’un tanc rus envaint un país teòricament germà et feia molt de mal. Per això t’ho explico abans que te n’assabentis a través de l’esperit d’algun camarada txec amb bona memòria. A moltes ciutats hi ha manifestacions multitudinàries de solidaritat amb Ucraïna però a Barcelona hi va poca gent, potser perquè el pacifisme és massa simplista per assimilar el present. Igual que em passa amb l’esperit del pare, de vegades algú m’interpel·la i m’explica què faries i què pensaries. Manifesta’t, sisplau, perquè jo no en tinc ni idea. Més que les teves certeses, necessitem l’energia amb què les defensaves. Et trobem a faltar per moltes raons, també pel plaer de, encara que tinguessis raó, portar-te la contrària.