Càstigs bíblics

Rosa Montero i Nuria Labari són periodistes i escriptores, resideixen a Madrid, són feministes i, tot i tres dècades de diferència d’edat, són amigues. Des de fa uns mesos tenen també en comú que han publicat dos llibres molt bons.  “El peligro de estar cuerda” (Seix Barral), és un magnífic assaig de Rosa Montero que es llegeix com una novel·la parcialment autobiogràfica i també històrica, un experiment lúcid, valent i preciós a través del  qual i afegint informacions científiques interessantíssimes rebem pistes sobre les relacions mútues entre la creativitat literària i artística en general  i els problemes de salut mental. El que fa Nuria Labari a “El último hombre blanco” (Penguin Random House) és defensar a través d’una ficció barrejada amb reflexions riques i originals la idea de que algunes dones que accedeixen a les elits directives ho fan acceptant les normes del patriarcat i renunciant a estils diferents -menys competitius i més humans- de direcció. És a dir, passen a ser homes clàssics, amb la càrrega negativa que això comporta.

Qui ens ha sorprès a tots és Michel Houellebeck amb “Anorrear” (Anagrama). El to cínic al que ens té acostumats dona lloc ara a un llibre sensible i esperançat amb les cures a persones grans i a malalts com a tema central. De fet, el lector va entrant en el text pensant que “aquí hi ha trampa” i que en algun moment tot saltarà pels aires. Ans al contrari, la història ens va duent cap a la conclusió de que l’amor pot generar felicitat enmig de la desgràcia. La trama política amb la que s’inicia el llibre va així desapareixent en benefici d’unes històries familiars a voltes disperses.

M’ha agradat molt llegir el primer llibre de l’andalús Arturo Muñoz. “Por un túnel de silencio” (Pepitas de calabaza) és l’intent d’un jove de conèixer i comprendre la vida d’un guàrdia civil al País Basc als darrers anys del franquisme. A mida que es va endinsant en la història, de la ma del guàrdia i el seu fill, van apareixent clarobscurs, amb el tema de la repressió i especialment la tortura com a protagonista. El judici ètic és un exercici difícil quan ve mediatitzat per la dificultat per obtenir tota la informació i contextualitzar-la i per l’estimació cap un home jubilat. El llibre dona per més d’un debat, però em temo que la polarització que viu ara el món no és el millor marc per valorar la gran qualitat literària i el profund valor moral d’aquest text.

El veterà escriptor mexicà Alberto Ruy Sánchez ha realitzat un gran esforç de documentació per construir “El expediente Anna Ajmàtova” (Alfaguara), on posa en veu d’una confident al servei d’Stalin la història de la gran poeta georgiana. La prosa poètica d’aquest llibre ens situa tant als moviments intel·lectuals dels darrers anys dels tsars a Sant Petersburg com a la cruel repressió dels anys del terror. Tenen per mi especial interès els apartats dedicats a la història d’amor de la protagonista amb l’artista italià Amedeo Modigliani i el refinament sàdic del càstig al que Stalin sotmet a l’Ajmàtova i el seu entorn.

Acabo el darrer post del curs recomanant un llibre que tots coneixem, el “Génesis”, amb una molt treballada i bonica edició de la jove, meritòria i sorprenent editorial barcelonina Blackie Books. Sí, tots coneixem les llegendes que en formen part: la Creació, el Paradís Terrenal, l’Arca de Noé, la família d’Abraham…   Però aquesta traducció no manipulada de l’original ens mostra ara amb major cruesa la brutalitat capriciosa i sempre masclista de l’actuació divina en aquest primer llibre de l’Antic Testament, base de religions monoteistes com el cristianisme i el judaisme. La bellesa de les il·lustracions i els escrits que completen el volum fan molt més suportable i recomanable la seva lectura: una bona companyia per aquestes vacances.