La insuportable lleugeresa de la Justícia

 

Resulta inquietant que decisions judicials que semblaven fermes i inamovibles puguin modificar-se al cap del temps per haver variat la composició dels Tribunals. Es el que ha passat, com se sap, amb la recent sentència del Tribunal Suprem nord-americà que ha suprimit el dret universal de totes les nord-americanes a avortar, a l'atorgar als Estats la facultat de regular-lo, i per tant de prohibir-lo en els territoris respectius en funció del seu color polític. Un gir de guió inversemblant en sistemes judicials de països basats en el Dret Romà, però possible en països sotmesos al common law, com els EUA, on no hi ha una llei específica que reguli el dret a l’avortament i on és viable reinterpretar les esmenes de la Constitució a conveniència de l’orientació ideològica dels membres del Tribunal Suprem, per retallar drets fonamentals. En el dret continental europeu regeix per sort el principi de la “cosa jutjada” (res iudicata) pel qual no admissible tornar a jutjar qüestions que ja han estat jutjades prèviament (bé o malament) per un altre tribunal competent. Es tracta d’un principi essencial de la seguretat jurídica, un pilar fonamental de la justícia, però que als EUA, òbviament, no opera igual.

Es diferent el cas de la Sala del contenciós-administratiu del Tribunal Suprem espanyol que ha modificat la seva decisió inicial de no entrar a resoldre sobre la legalitat dels indults als presos polítics catalans, atès que no va admetre a tràmit els recursos de PP, Ciutadans i Vox, que pretenien l’anul·lació dels mateixos. Entre la primera decisió de no admetre els recursos, i la segona de sí admetre’ls i entrar en el fons de l’assumpte -estimant per tant els recursos de reposició presentats contra la primera decisió de no admetre’ls-, es va alterar la composició del mateix Tribunal. El que va marxa pensava d'una manera (no admetre’ls), i el que va entrar de nou, en pensava d'una altra (admetre’ls). No era pròpiament un cas de “cosa jutjada” perquè la primera decisió no era ferma i per tant podia ser reversible. El cert és que el propi Tribunal es va esmenar a sí mateix, en un galdós exercici del “donde dije digo Diego”. Sembla tot plegat rocambolesc i alhora pueril, però no és. És perfectament legítim el canvi de criteri de la Sala, pel canvi de magistrats produït, però, al mateix temps, és perfectament decebedor per molta gent que encara pot confiar en la seriositat d’aquesta creació humana, que es la justícia, i que constata que, malauradament s’assembla massa a un joc de loteria.

El que resulta inquietant, en veritat, es la insuportable lleugeresa de la justícia.