Escriptores

Una feliç casualitat fa que avui siguin dones les autores de tots els llibres recomanats en aquest primer post del nou curs. Començo per la que m’ha sorprès més: perquè  no la coneixia i per la seva qualitat i originalitat. L’alemanya Monika Maron va publicar “Animal trist” (Club de l’editor) al 1996 però no ha estat fins ara quan, gràcies a la traducció de la Carlota Gurt, l’hem pogut llegir en català. La novel·la descriu amb detall la memòria obsessivai confusa d’una dona abandonada pel seu amant. La història d’amor i desamor inclou la vivència amarga i malaltissa dels gelos envers l’esposa de l’home. Amb molt pocs protagonistes, Maron aconsegueix que el lector romangui en tensió com si es tractés d'un thriller.

Potser les noves sensibilitats derivades e la pandèmia han ajudat a que la francesa Delphine de Vigan hagi obtingut amb “Les gratituds” (Edicions62/Anagrama) un èxit editorial, ja que bona part del seu contingut es refereix al retorn que una dona fa del bon tractament que molts anys abans li va fer una altra, que ara viu la seva decadència física a una residència. L’estil és auster i el missatge diàfan: cal saber expressar -i practicar- l’agraïment abans que no sigui massa tard.

L’anglesa Natasha Brown aconsegueix a “Reunió” (L’altra editorial i Anagrama), amb molt poques paraules, explicar la situació de doble discriminació d'una dona negra que, tot i això, accedeix a un lloc de treball directiu molt ben valorat. Amb petites píndoles, Brown, d'origen jamaicà, va mostrant subtilment situacions humanes no sols a l'empresa sinó també a la vida personal, sense donar totes les informacions ni totes les respostes.

Lucía Lijtmaer, nascuda a Buenos Aires i crescuda a Barcelona, és coneguda entre les dones joves pel brillant podcast 'Defirme semanal', compartit amb l'Isa Calderón. A 'Cauterio' (Anagrama) proposa un paral.lel.lisme entre dues fugides: la d'una dona després d'una crisi de parella que marxa de Bacelona a Madrid i la d'una altra, en aquest cas real, que va haver de fugir de Salem (Massachusets) a mitjans del segle XVII per motius religiosos i acusada de bruixa. Dues històries molt ben narrades tot i que la relació entre ambdues no m'ha semblat prou evident.

La nord-americana Elizabeth Strout recupera a Lucy Burton, protagonista d'algunes de les seves millors novel.les, per retratar la crisi del seu ex-marit, abandonat per una dona més jove. 'Ai, William' (Edicions 1984 i Alfaguara) conté un magnífic humor tendre que em sembla molt adient en una història que no vol ser un judici sinó la revisió comprensiva de les decisions preses al llarg d'una vida per dues persones que varen ser parella, que tenen fills en comú i que no s'han deixat d'estimar.