dimecres, 26 d’octubre del 2022

Novel·la negra


En un article recent, Javier Cercas defensa el relat policial com un gènere literari a l'alçada de qualsevol altre i anota que són negres gairebé totes les novel·les que li agraden des del Quixot. Opino que té tota la raó. I en coherència amb aquesta afirmació dedico aquest post monogràfic a quatre bones obres recents d'aquest àmbit.

 Començo per “Catedrales” (Alfaguara), de l'argentina Claudia Piñeiro, de qui no ens deixa de sorprendre la brillantor amb la que combina unes trames complexes amb una molt fina penetració psicològica dels personatges i una crítica social duríssima que en aquest cas ataca els dogmatismes i l'ambigüitat moral de la part més reaccionària de l'església catòl·lica.

La canadenca Louise Penny continua explotant el seu personatge, l'inspector quebequès Armand Malgache, de qui ni tan sols ha respectat la decisió de jubilar-se i l'ha fet dirigir l'escola de policia. Però també aquí trobarà un crim i s'haurà dedicar a resoldre'l amb l'ajut dels seus amics i familiars i fent front a sospites greus que recauen fins i tot sobre ell.

Finalment, recomano conjuntament les darreres obres de dos autors molt coneguts i els seus respectius personatges. Em refereixo al madrileny Lorenzo Silva, amb el guàrdia civil Bevilacqua, i el cubà Leonardo Padura, amb l'ex-policia Mario Conde. Dues coses tenen en comú “El mal de Corcira” (Destino) i “Personas decentes” (Tusquets): són potser les més ambicioses dels respectius cicles i són 'dobles' en el sentit de que combinen històries presents amb d'altres antigues amb forta base real. Silva s'atreveix a tractar els mèrits i els clarobscurs de la lluita contra ETA a la transició i Padura recupera els temps polítics convulsos de Cuba després d'assolir la independència a començaments del segle XX, amb el protagonisme d'un propietari de cases de prostitució amb altes expectatives polítiques.