“L’avi Ciset em parlava, de bon matí al portal...” Reconec que la
primera vegada que vaig escoltar aquesta cançó, no vaig acabar d’entendre el
significat d’algunes paraules, ni el potent missatge que volia transmetre. A
casa parlàvem castellà; els meus pares van néixer a l’Aragó i no va ser fins
als quinze anys, quan al posar-me a treballar, que vaig començar a conèixer més
la llengua catalana.
Recordo que aquella primera vegada tenia dotze o tretze anys. Va ser a
Palau Solità i Plegamans, on passava molts caps de setmana. Dins un petit local
escoltàvem senzilles sessions acústiques, interpretades per joves del poble amb
les seves guitarres. Tot i ser quatre gats, es percebia la càrrega emocional
d’una cançó que no era una més. Anys més tard, poc abans de la transició a la
democràcia al país i quan la meva interacció social no era només al institut,
també a la feina; vaig ser perfectament conscient del que significava “La
estaca”. La seva lletra es convertia en himne contra la dictadura franquista,
demanant la seva fi.
“La estaca” va servir per fer pinyes reivindicatives i solidaries tant
solides com les bases dels castellers a l’hora d’aixecar un castell humà. No
només servia per començar o finalitzar una concentració o manifestació; la
podien cantar milers de persones a un poliesportiu, estadi de futbol o a un
teatre. Podia aparèixer el seu cant a les veus d’uns excursionistes dins un
tren o un autocar, encomanant a la resta de passatgers. “La estaca” era l’himne
que reivindicava la democràcia pel nostre país.
De vegades t’identifiques amb una cançó, però mai pots tenir contacte amb
el seu autor, apropar-te, saludar-lo, parlar-li: però de cop, sense esperar-ho,
passa. Deu fer ja una vintena d’anys quan una nit escoltava Llach a un concert
a l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès. Tot el públic estàvem entusiasmats i
desprès de tres bisos la sala es va anar buidant. Una cinquantena de persones
vàrem seguir a peu dret aplaudint en Llach amb la esperança que tornès a sortir
per cantar una cançó més. I ho va fer. Va agafar una cadira, es va acostar al
límit del escenari, va demanar que ens apropéssim i intercanviant un breu diàleg
ens va regalar dues cançons més. Ens les va cantar gairebé a cau d’orella. Una
d’elles era “La estaca”.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada