2666/3333

En un article recent, l’escriptora Rosa Montero ens explica que, a una xerrada a una Universitat nord-americana on havia donat classes per primer cop al 1985, una alumna li va preguntar de què estava més satisfeta a la vida. Ella va respondre que “en realidad lo más importante que una puede hacer en la vida es intentar seguir. (...). Seguir, sí. Empeñarse en seguir. No tirar la toalla. No perder la esperanza. Tener la perseverancia de una estalactita”.

Coincidia la publicació d’aquest article amb una trucada del nostre editor demanant-me una nota sobre un llibre que tingués relació precisament amb la perseverança, amb ocasió del post 3333 del seu (nostre) blog. Jo de seguida vaig pensar en un escriptor que potser ja hauria rebut de forma merescuda el premi Nobel si no hagués mort amb només cinquanta anys al 2003. Em refereixo al xilè-mexicà-català Roberto Bolaño. El seu editor, Jorge Herralde, va publicar al 2005 “Para Roberto Bolaño” (Acantilado), com un homenatge a un home que no ho va tenir gens fàcil per arribar a ser publicat, premiat i traduït. Per aconseguir-ho va necessitar escriure moltes hores sobre les planes pautades dels quaderns de comptabilitat de Miquelrius als seus habitatges del Raval i de Blanes o al càmping de platja on treballava alguns estius. Un dels apartats del llibre recull les dades de les pobríssimes vendes de les primeres novel·les que, també amb perseverança, la de l’editor, li va publicar Anagrama.

Finalment, Bolaño va poder viure de la bona literatura que feia, però el seu fetge el va avisar de que el temps se li acabava. Als últims anys, va escriure a tota pressa una meravella composada per cinc novel·les i va deixar dit que s’editessin per separat a l’objecte de deixar una herència al seu fill. Però el seu amic Ignacio Echevarría i l’Herralde van decidir aplegar les cinc obres en un únic volum, “2666” (Anagrama i Alfaguara). Em sembla una bona decisió, perquè les seves 1128 planes són un monument literari impressionant que mereix no disgregar-se. I el títol és un guarisme que, com el que ara celebrem, té molt a veure amb el que el perseverant Josep Maria Cortina ens proposa celebrar.