Evocacions Musicals 4

No he estat mai seguidor del rock dur ni del posterior heavy  metal, però si les darreres dècades he posat la oïda moltes vegades a escoltar els ritmes de Bon Jovi, Heroes del Silencio, Kiss o Aerosmith i amb aquesta curiositat vaig poder descobrir més d'una balada molt captivadora d'alguns d'ells.

Els anys 70 i 80 assistia sorprès al seguiment entusiasta de milers de barcelonins que omplien el Palau d'Esports, la Monumental o estadis de futbol,  volent escoltar i viure el que transmetien grups de rock amb una imatge agressiva i un so contundent. Els meus gustos musicals eren de ritmes i estètiques més tranquils i comunes, però no per aquestes preferències deixava d'apropar-me qui coneixia i seguia aquella grups rockers d'arreu.

Va ser un company de feina, en Manuel Martín, que no es perdia cap concert a Barcelona lluint els seus cabells rosos, llargs i enrinxolats, qui m’il·lustrava dels instruments, vestuari, pentinats i costums de icones com Lou Reed, Roger Daltrey, David Bowie, Ringo Star, Robert Plant, Alice Cooper o Ian Gillan. Ho feia a través de les seves experiències i recolzat amb una revista musical també icònica els anys 70, Disco Express.

Un dia, en Manuel Martín va deixar-me un disc de vinil dels Deep Purple, la banda britànica liderada per Ian Gillan. Escoltar per primera vegada els temes d’aquell LP “Long Play” titulat Machine Head, em va semblar espectacular. Les veus i les guitarres d'aquella banda britànica van ressonar a la meva petita habitació desenes de vegades fins que vaig tornar aquell vinil. Però abans de fer-ho vaig enregistrar el seu so al meu radio casette, col·locant-lo just davant del altaveu del gira discos. Així vaig atrapar la dosis de rock dur que  estava disposat a assumir i consumir. No eren qualsevol cançons; la crítica i la història ho han confirmat al llarg de dècades; Smoke on the water, Highway Star o la histriònica Lazy van ser des de llavors al meu disc dur de memòria musical; sense estridències externes, però amb vitalitat interior.