Sant Jordi post-pandèmic

Diuen els llibreters que aquest any preveuen un gran augment de les parades i les vendes de libres per Sant Jordi. Des d’aquest espai contribuirem avui amb algunes recomanacions. Començo per “En la boca del lobo” (Seix Barral), on l’Elvira Lindo, escriptora tradicionalment urbanita i realista, s’atreveix a situar l’acció a una zona rural i incloure-hi un element de fantasia que no desvetllaré. Soc un fan declarat de l’escriptora i crec que li ha sortit una “novel·la exemplar”, una “nouvelle” de lectura senzilla però amb una complexitat de fons que va apareixent a mida que la seva molt jove protagonista va narrant el que li passa i les causes del seu neguit.

Continuem amb la Rosa Montero, una altra de les meves referències literàries. Amb el francès Olivier Truc, ha escrit a quatre mans i dues llengües per un encàrrec editorial una novel·la negra, “La desconocida” (Alfaguara). La trama es situa a Barcelona i una de les protagonistes és una mossa d’esquadra, qui amb un policia francès intentarà reconstruir el camí que ha acabat portant en un container una dona amnèsica al Port de Barcelona.

Però la gran sorpresa del mes me l’ha donat una millennial, l’Andrea Genovart, guanyadora del premi Anagrama en català amb la molt meritòria "Consum preferent". És un text torrencial i sarcàstic, amb una barreja lingüística i temàtica absorbent per descriure la precarietat laboral i emocional d’una dona jove que a mi m’ha semblat representativa d’una generació ben formada acadèmicament, rebel davant les imposicions socials i necessitada de valentia per viure el seu present i el seu futur.

I acabo amb dos llibres molt esperats i gaudits per mi però sobre els quals aviso  que tenen allò que en llenguatge econòmic anomenaríem “barreres d’accés”. Per una banda, el genial John Banville ens lliura “Les singularitats” (Bromera/Alfaguara). Res diferent en l’estil fecund de l’irlandès, però he d’advertir que alguns dels seus personatges venen rescatats de novel·les anteriors i si aquestes no s’han llegit es pot limitar la comprensió del conjunt.

D’una altra banda, una altra de les meves adorades escriptores madrilenyes -i ja en van tres-, la Marta Sanz,  ha escrit “Persianas metálicas bajan de golpe” (Anagrama), on es permet al mateix temps una distòpia, un exercici de ciència ficció -amb molta intel·ligència artificial- i molt humor. El text està contínuament trufat de referències culturals que cal anar assimilant, deduint o investigant i que no sempre afavoreixen una lectura fluida.

En fi, amics i amigues, us desitjo un diumenge de sant Jordi ben lluminós... i també que a partir des dia següent plogui molt i molt, que ho necessitem tant com la lectura.