dimarts, 23 de maig del 2023

Límits de l’humor, catarsis i distòpies


No és gens fàcil decidir quines són les fronteres que pot traspassar l’humor. Segurament les millors respostes són, como en el cas de la llibertat d’expressió, les que relacionen els límits amb el context: en quin moment, amb quin públic… I això val per tots el temes que generen polèmica: la violència de qualsevol tipus, el masclisme, el racisme… Ha estat una sorpresa que Fernando Aramburu, autor de l’aclamada “Patria” hagi publicat a partir del mateix tema, el terrorisme etarra, una novel·la clarament d’humor, “Hijos de la fábula” (Tusquets). Els seus protagonistes són dos joves que s’enrolen a l’organització just quan comença el seu abandó de les armes i pretenen reorganitzar-la pràcticament des del no res. Les seves vicissituds, pròpies d’alguns personatges d’Eduardo Mendoza, acaben provocant en el lector gairebé sentiments de protecció. Sembla que això no ha agradat a persones d’àmbits oposats, que acusen a Aramburu de frívol i d’altres coses més dures. A mi en canvi em sembla que sí és legítim, entre d’altres coses perquè ja fa més de deu anys que ETA va deixar la violència i, a més, tot i ser una obra menor en comparació amb d’altres del mateix escriptor, agraeixo les bones estones que m’ha fet passar.

A “Aterratge” (Club Editor), l’Eva Piquer barreja hàbilment la pèrdua del ser estimat amb la història real d’un accident d’avió al 1973 a Islàndia i del pilot que va saber fer l’aterratge. El llibre és una reflexió sobre la supervivència i també una catarsi per a la protagonista, que viatja a conèixer les restes de l’avió i intercanvia missatges amb el pilot i, em penso, per l’autora.

També deu haver estat una autèntica catarsi per la Laura Ferrero escriure i publicar “Los astronautas” (Alfaguara), on recupera la història de la seva família d’origen, que va durar poc a causa del divorci dels pares quan ella era encara una bebè. La seva recerca de la veritat s’enfronta a la destrucció de les fotografies i a les mentides i mitges veritats dels pares. Si Piquer pren per referència un aviador, Ferrero juga eficaçment amb la idea dels astronautes, que fugen de l’òrbita terrestre i, si aconsegueixen tornar, tenen molts problemes per aclimatar-se.

Les distòpies estan de moda i ja hem recomanat unes quantes en aquests posts. Hi afegim avui “El año del desierto” (Asteroide) de l’argentí Pablo Mairal. En contrast amb altres llibres del mateix autor, aquest és més llarg i no té la frescor habitual, com correspon a  una història dura de destrucció i violència a la ciutat de Buenos Aires, amb una societat dividida on cadascú s’ha de buscar la vida i on la solidaritat i l’egoisme més brutal es contraposen amb cruesa.

També són molt dures -i molt més reals i pròximes- les històries de les protagonistes de “Dones que viviu en la tempesta” (Pagès Editors), de la Maria Gas de Cid. La trata de dones, els problemes de la immigració extracomunitària, la pobresa i la violència masclista recorren paisatges barcelonins. M’ha semblat molt meritòria la combinació de propòsit documental de situacions extremes amb l’ús d’un llenguatge delicat, gairebé poètic.